Falta un minut per un quart de dotze del migdia, comencem la segona hora del programa
i avui ho fem amb l'Ivan Erruzó, triatleta Sant Justenc.
Hola, Ivan, bon dia.
Hola, bon dia.
L'Ivan, que fa poc va complir un dels seus somnis com a atleta,
que va ser participar al campionat del món d'Ironman, que es celebra a Hawaii.
Quant va ser això?
El 14 d'octubre.
I com va anar aquesta experiència?
Bé, brutal. De fet, ja era el meu somni des de...
No dic petit, però sí des que faig triatleta, que va ser l'any 98.
Ja fa ara 20 anys que dedico això al triatleta.
I, bé, és on es va inventar l'Ironman i tothom vol arribar a anar a la vida, és una experiència.
Diuen que és com Disneylandia del triatleta i ho puc corroborar.
I què heu fet en especial, aquesta cursa?
Doncs és la meca, primer lloc és que és el campionat del món, tots els millors triatletes del món van allà,
aquell dia junten tots allà, i el triatleta és l'únic esport, crec jo, que pot ser compartir sortida amb els professionals.
Els grups, els amateurs, podem competir contra o amb els professionals.
Estem tots junts a la sortida i poder estar al box, al costat de Michael Jordan.
Doncs això amb el bàsquet ha de ser complicat, no poder jugar a tu contra ell.
Amb triatleta, no és que sigui contra, perquè al final és un viatge que tots volem arribar a la meta i ser finishers,
però estàs allà. O sigui que és un dels motius pel qual és genuí.
Això és el campionat de Hawaii, és un Ironman, però tu fas triatlons i Ironmans.
Explica'ns una mica, per la gent que no està familiaritzada amb aquest esport,
quina és la diferència entre un triatló, un Ironman o fins i tot un ultraman o altres especialitats que em comentaves.
D'acord, sí, triatlons és l'esport, que és natació, bici, córrer.
Abans tu ho comentava fora de micro, que és un esport en el qual el temps comença,
comences a nada i acaba quan acabes de córrer i no es para, tu t'has de canviar de roba o no, de casc,
i el triatló no para. Hi ha moltes distàncies, des d'esprint, que és curteta, fins a Ironman, que és la més llarga.
De fet, Ironman és una franquícia, és una marca.
Es cataloga com a distància Ironman, que són 3,8 quilòmetres nedant, 180 en bicicleta i un marató, que són 42 quilòmetres corrent.
Hi han triatlons a distància Ironman, que no són de la franquícia Ironman,
però aquesta franquícia ho han fet tant també que s'han apropiat ells mateixos al circuit Ironman,
que són unes 25 provades per tot el món, que les quals donen unes places per poder anar al final a Huawei,
que és el cap del món.
D'acord. El triatló és com el nom genèric, no?
Correcte.
Ironman és aquesta...
La distància, la distància Ironman.
I després, abans de comentar els fora de micro, que hi ha l'ultraman, que és diferent.
Sí, són també en adaptació a bicicórrer, és més llarg encara, però no és triatló,
pel motiu que explicaré, que és que el temps es para, són tres dies seguits,
un dia es neda i bici, l'altre dia a bici i l'altre dia dos maratons seguides.
És brutal, no he de fer mai cap, jo crec que m'he ficat com a límit a la distància Ironman
perquè, déu-n'hi-do, tres dies seguits i acaba amb una doble marató pot ser molt dur.
Tinc amics que ho han fet i, bueno, explica'm barbaritats que realment gaudeixen,
però ho veig potser massa.
Però no es tria el do pel motiu, pel qual es trenca en dies diferents.
En dies diferents.
Sí.
Home, ara mateix, quan explicaves això de les distàncies, l'ultraman,
crec que molta gent que ens està escoltant deu pensar,
home, però fer aquest esport és de masoca, pràcticament.
Tu creus que és una mica masoquista?
Sí, segurament. Es pot veure així.
Al final, l'esport és una droga, una droga crec que és positiva,
però amb certa mesura, evidentment.
I cada cop busques més.
Abans també t'ho explicava que vaig començar jugant a bàsquet aquí a Sant Just,
ja feia algun 10.000, després alguna mitja marató,
vaig jugar a la marató, vaig fer sprints olímpics
i al final vas buscant més dosis d'esport, més adrenalina,
més sensacions, no?
I acabar una Ironman.
Hòstia, vaig acabar el meu primer Ironman, el 2006, a Suïssa,
plorant com una magdalena des del quilòmetre 35 de la marató,
dient, no em crec jo que pugui estar acabant aquesta bajanada.
Durant la cursa, és el que tu deies, és una bajanada.
Durant la cursa, tu dius, això és l'últim que faig a la meva vida,
el que estic fent amb la meva vida, això és massa,
però quan acabes, la sensació de poder, d'orgull, és brutal.
I al cap de dos dies estàs pensant en quin faràs l'any següent.
o sigui que compensa.
Sí que realment és brutal l'esforç,
però compensa perquè també t'obliga el teu dia a dia a cuidar-te molt més,
a portar un estil de vida molt més saludable
que no portaria si no tingués el dia D, l'hora H, aquest triatlo.
Pel que s'ha explicat,
no és que un dia tinguessis la gran revelació de dir
vull fer això, sinó ho portes a dins, no?
Jo crec que això de l'Ironman és tan dur
que s'ha de portar a dins perquè és un estil de vida.
Tu ets triatleta 24 hores.
Tinc dos nens, tinc feina,
jo em dedico a això totalment a nivell amateur,
per sort també em dedico a això com a entrenador.
I el meu dia a dia, jo per exemple ahir,
me'n recordo que la meva mare s'anava a la feina amb el traje
i jo me n'anava a la feina vestit de ciclista
i li deia, me'n vaig a treballar
i m'anava a treballar realment,
però anava amb bicicleta, per això puc cohesionar
i per això puc fer això, perquè amb dos nens
seria impossible.
Doncs, respondent a la teva pregunta,
m'he perdut.
M'he perdut.
Si això de fer Ironmans
es porta a un nivell tan exigent,
si creus que això ho esculls o ho portes a dins?
Això, correcte.
Ho portes, s'ha de portar a dins.
És un estil de vida que t'ha de venir a dins
perquè si no,
fer-ho a la galeria
o fer-ho per dir he fet un Ironman
és tan dur que si no ho portes a dins
el procés d'entrenament ja et fica en el teu lloc.
Segurament, si t'apuntes a un Ironman
a sis mesos vista,
el que portes tres mesos entrenant
l'hivern és molt dur i no arribes.
I si arribes,
durant la cursa o ho portes a dins
o plegues.
Plegues.
O fas un i dius
s'acabó, nunca més.
I ja trenques.
Guanyes 20 quilos,
te vendes la bici,
el neopreno i plegues.
Ens has explicat també
que havies començat fent esport aquí a Sant Just
a bàsquet.
Sí, és el meu esport de tota la vida,
des dels 8 o 9 anys
que jugava a bàsquet al col·le
i vaig jugar també a Sant Just
3 o 4 anys,
molt xulo,
tinc un molt bon record.
I és el meu esport d'origen
i encara el segueixo.
Però va arribar un moment
que vaig entrar a estudiar INEF,
a Educació Física,
i per no ser bon estudiant
vaig anar a viure a Lleida 4 anys
i vivia a Lleida entre setmana,
tornava aquí cap de setmana
i vaig saber de plegar.
I amb aquest impàs
vaig trobar el triatlo
perquè podia entrenar quan i com volia.
no havia d'anar a uns entrenaments,
uns horaris
i ja em vaig enganxar al triatlo.
El triatlo té 3 esports,
és un esport amb 3 especialitats,
disciplines,
combinades.
Quina és la que més domines?
Ara mateix confio molt
en la meva cursa a peu,
perquè és l'últim
i tinc 38 anys,
porto 11 aeromans acabats,
13 començats,
ja no soc cap nen
i per això tinc experiència
i gestionar aquesta energia.
No és que sigui millor corredor
que el biciclista,
però crec que gestiono bé l'energia,
el menjar
i guardo energia pel final.
S'ha de tenir molta paciència
entrenant.
Mira, jo sóc una persona molt nerviosa
i em va molt bé
tenir paciència entrenant,
feina de formiga
i això també es pot extrapolar a la cursa.
A la cursa has de guardar molta energia
pel final
i si guardes,
tens
i mai sobra energia al final.
Per això puc dir que
soc millor corredor
que altra cosa.
Has dit que has fet 11 aeromans acabades,
des de la primera
fins a l'última que has fet,
com ha canviat el teu estil
d'afrontar-les?
Ha canviat molt?
La primera era una aventura total.
la primera no era un triatló,
era una aventura iniciàtica.
Va ser un viatge que vaig fer jo
perquè al final
això són un munt d'hores,
vaig trigar gairebé 12 hores
i és un viatge
jo sol amb mi mateix,
amb els meus pensaments,
va ser brutal.
Va ser a Suïssa
amb companys d'entrenament.
Abans competia amb el Prat,
fa molts anys
i era l'últim de la fila,
tots eren gent molt experta
i vaig aprendre moltíssim.
Al final he fet això,
la meva feina,
allò era un hobby total,
era una experiència,
buf,
encara jugava bàsquet al llavors,
me'n recordes que ho combinava,
o sigui,
m'he imaginat el...
Bàsquet amb Ironman.
Quan jugàvem a casa
podia anar en bici,
quan jugàvem fora
no podia anar en bici,
era un brutal.
Però bueno,
tenia 25 anyets,
això,
vinga,
foda con todo,
i va anar bé.
I ara ja
és bastant més professional,
soc amateur,
la meva prioritat,
tinc dos nens,
això és la família,
ho tinc claríssim,
però bueno,
quan competeixo,
competeixo,
ja també em tindic
com a entrenador
i també és la meva imatge,
no té res a veure
ser bon o mal entrenador
amb ser bon o mal esportista,
res a veure.
Però reconec
que si puc competir
a bon nivell,
puc demostrar
que soc una imatge
pels meus clients
i puc ser un bon mirall
per un referent
a l'intentitat
de la mona mater,
i també ho accepto
aquesta...
aquesta...
bueno,
aquesta motxilla
i competeixo
al màxim nivell
i m'estudio
al mil·limatial
el que menjo,
el que gasto,
el material...
És una esport
que amb qualsevol error
de material
o error de menjar
tira el traste
vuit mesos
d'entrenament.
Sí.
Clar,
no és només
agafar,
arribar el dia
de la cursa,
posar-te a la línia
de sortida
i començar a córrer
o a nedar
o a anar amb bici,
sinó que hi ha
un munt de preparació
al darrere, no?
Com et marca això
al dia a dia?
Suposo que...
Totalment.
Bueno, et jugues
en un dia
a la feina
de vuit mesos
o set mesos,
més o menys.
Bueno,
aquesta és la grandesa
del triatlo
que quan acabes
dius,
mare meva,
ha valgut la pena.
Però, vull dir,
tota la preparació prèvia
abans d'anar
a un aïll o marxilla...
Bueno, jo també tinc
un entrenador,
sóc entrenador,
però jo també tinc
un entrenador
perquè crec que algú
des de fora
objectivament
m'hauria de parar
els peus
i d'orientar
i així també
veig altres mètodes
d'entrenament
i aprenc també
i tinc una planificació
d'entrenaments
de tot l'any,
quines curses faré,
també avui en dia
hi ha una oferta
de triatloans brutal
i si no tornaries boig
competint
i has de saber
quan pots competir,
quan s'ha d'entrenar
i és un procés
d'entrenament
que et dic
que dura
uns sis o set mesos
de cara a l'Ironman
i, bueno,
comences amb entrenaments
més aeròbics,
més treball de força
i al final
acabes més amb treball
més específic
de cursa.
O sigui,
però bueno,
ja et dic,
durant la setmana
acostumo a entrenar
unes 15 hores
setmanals
que més
és impossible
i en menys
tampoc podria rendir
el nivell que vull.
Quants Ironmans
pots fer en un any?
Poder?
Si jo vull tenir
una vida esportiva
llarga
i arribar als 50
i pico d'anys
fent encara triat
d'ons llargs,
no sé si Ironmans
o mitjos,
un a l'any.
Dicen que
un a l'any
no hace daño,
no?
Sí que hace daño,
però es pot fer.
És una relació
molt d'amor-odi.
És brutal,
la sensació que tens
quan acabes
un Ironman
i és
l'ambient,
el previ,
el post,
però és tan dur
que mentalment
ha desgastat molt.
Aquest any ha sigut
un any per mi
molt bo,
que vaig ser a Sud-àfrica
el mes d'abril,
vaig quedar avui
tenint el meu grup d'edat,
vaig aconseguir la plaça
per anar a Hawaii
i el meu somni.
Vaig arribar molt justet
a Hawaii
a nivell mental
perquè vaig començar
a entrenar
a l'octubre
per competir
a 2 d'abril
d'allà a Sud-àfrica,
viatge a Sud-àfrica,
genial,
va anar tot molt bé,
contentíssim,
vaig descansar 15 dies,
el tornar,
tornem-hi,
ara a Hawaii,
tot el mes d'agost,
entrenant,
amb la família a casa,
amb els dos nens,
buah,
contentíssim,
però vaig arribar
molt justet
i ara porto 3 mesos
que ja he guanyat
4 quilos,
ara he de tornar,
perquè ja et dic,
desgastar moltíssim,
fer-ne en dos,
ben fets,
hi ha gent que en fa 5,
però bueno,
va fent,
però jo crec que
es lesiona,
s'ho van entrenant
o fan trial
durant dos anys
i ho deixen,
es cremen,
es cremen.
A llarg termini
no és una bona...
Jo crec que no
perquè al final cremes
o competir molt
inclús amb curta distància,
hi ha gent que competeix
cada setmana,
amb curtets,
cada setmana,
arriba un punt
que és com tot,
que si tu menges
una xocolata boníssima,
un cop al mes
l'agagudeixes
i l'assegureixes
i això és el plaer del mes.
Però si cada dia
menges xocolata,
al final això és una rutina
que no té cap plaer
i vols més,
més, més
i al final t'empatxes.
Sí.
Tal qual.
Has parlat també de
quan vas encara
a aquesta Ironman
de Sud-Àfrica
i has dit
que vas arribar
molt just
a nivell psicològic.
Quin paper juga
al cap
en els Ironmans?
Molt més que al cos.
No et sabria quantificar
perquè hi ha gent
que cadascú diu
potser t'ha passat el cap.
Evidentment,
corren les cames,
no corren el cap,
però és el motor,
tu estàs...
I també entrenant
i també
el dia a dia.
Jo a vegades em plantejo,
hòstia,
tinc dos nens,
tinc la dona,
tinc família
i estic tirant d'ahir
de la cuerda,
que no se rompe,
però estic tirant
de la cuerda,
val la pena,
no val la pena,
és dur.
I en cursa
és brutal.
Si tu vols competir
a màxim nivell
durant cursa,
sempre dic
és l'últim que faig.
Estic fent l'ahir
i no m'han dit
això és l'últim,
què faig amb la meva vida,
què estic fent.
Però quan arriba
l'alcímetre a 40
i visualitzes la meta
i arribes
i això et va bé
ja és increïble.
Mires tot el que has fet,
té una transferència,
això,
a la vida quotidiana,
a la feina,
a la parella,
tot,
brutal.
Jo, com a entrenador,
ara hi faig la volta,
com a entrenador
porto gent
que surten de càncer,
surten de malalties heavies
o gent que han baixat
50 quilos,
ha fet un canvi
d'estil de vida brutal
amb l'excusa
de poder acabar
un Ironman,
no d'un dia per l'altre,
evidentment,
això és un procés,
cadascú té el seu propi,
hi ha gent que és exciclista
i amb dos anys
fa un Ironman
perquè porta un bagatge
molt bo,
però hi ha gent
que jugava a futbol
i li passaven 25 quilos,
individual,
però, evidentment,
el que et deia,
que el dia de la cursa
és horrible,
és molt, molt, molt, molt,
si vols anar
al tu màxim nivell,
si vols caminar
tota la marató,
bueno,
és més avorrit
que no,
amb totes respectes
a tothom,
tothom que sigui finisher,
de fet,
a Ironman
la cultura és ser finisher,
si tu ets finisher
has guanyat.
No hi ha un cotxe escombra,
sí que hi ha,
sí que hi ha un cotxe escombra,
el tall són 16 hores,
però clar,
si t'apuntes a alguna cosa
i no creus
que puguis acabar
amb 16 hores,
cal apuntar-te a això,
és la meva reflexió,
cadascú,
si no fa trampes
i arriba a la...
Això passa
i és incàstig,
es presenta
i supera el cotxe escombra.
Home,
tu també hem comentat
fa una estona
que potser has fet
alguna cursa popular
i d'algun 10.000,
no s'ho veus,
mai hi ha gent
que s'apunta
amb un 10.000
i no acaba
amb una hora i mitja
o gent que
el quilòmetre a dos
la veus caminant,
el quilòmetre a dos,
que a mi també pot passar,
qualsevol esport,
al final,
pots tenir un mal dia,
i això és molt sèrio,
és molt sèrio
i no és el tema d'avui
però els treus de muntanya,
per exemple,
tu amb un Ironman
et passa alguna cosa
a la marató,
t'agafa l'ambulància
i et porta a on sigui,
no és la idea
però et passa alguna cosa
a la muntanya
o et passa alguna cosa
avui en dia
jo també vull fer una crida
com a entrenador
que no cal més,
és millor,
cal gaudir de l'esport
en mesura
que tenir entrenador
i després pots sortir malament
que l'esport
no són màquines.
Has parlat també
de la teva família
de compaginar l'esport
amb la vida familiar
t'ha donat suport,
suposo,
la teva família
més immediata?
Sí,
no hi ha res a fer,
no hi ha res a fer,
jo recordo
també tinc bastants pupilos
clients que són amics meus,
veig també altra gent
amb família
com ho porta,
o algun dissabte,
algun diumenge
que torno
i intento tornar
la més d'hora possible
a matinar moltíssim
o anem a casa
que tinc la dona
esperant-me
que ja la tinc de morros
i arribaré,
ja ho veuràs,
m'ha explicat la seva vida
perquè són pupilos
i jo penso,
si jo tingués
que arribar a casa
un dissabte
i tingués la dona
enfadada,
jo no sortiria
amb bici
o jo sortiria
amb un tambike
una hora
i torno,
hi ha un treball
que primer que entenguin
que això és una part important,
jo crec que hi ha
una part personal,
una part de família,
una part de parella
i si hi ha hagut
i si algú de qui falla
d'aquest puzle,
tu trontolles
i tu,
la teva parella
no té cap hobby
i tu ets un trialeta
que estàs tot el dia
treballant i entrenant,
és normal que al final
tinguis problemes
i ja també
ha de tenir
la seva part
d'espai personal,
no dic d'esport,
esport seria ja
genial,
però que fes alguna cosa
o l'espai
de parella
i això
jo crec que
s'ha de negociar abans,
si no,
no hi ha res a fer.
Quan acabes
un Ironman
també una miqueta
és com si l'acabés
la teva família,
no?
Hombre,
una part de...
Mira,
si veiessis allà
a Hawái,
els pobres,
els tres,
a 40 i escaig graus,
89% d'humitat,
esperant-me
a la meta,
patint,
van patir,
jo de fet
he fet també
algun trial,
he venit a veure
algun Ironman
com a espectador
i és més dur
ser espectador
d'un Ironman
amb algú familiar
tinta
perquè el vas seguint,
vas nerviós,
són 10 hores
esperant algú
a la crudilla,
a la carretera,
menjant un entrepà,
de 6 del matí,
no, no,
de 4 del matí
que em desperto
fins a les 6 de tarda
que arribo,
per sort jo trigo
9 hores i mitja,
però si trigo
és 14 o 15 hores
que és l'habitual,
tela les parelles
que estan allà
esperant,
tela,
tela.
Déu-n'hi-do,
també és una part important.
Has anat parlant
del teu equip
d'entrenament
que és el Rayo Training,
si no estic equivocat.
Sí,
l'equip és el Rayo Team.
Rayo Team.
Sí.
Explica-nos una mica
de què va
aquest equip
d'entrenament.
Bueno,
al final
jo em dedico això,
jo he fet INEF,
soc entrenador
de triat do nacional
i vaig començar
treballant amb un gimnàs
com a entrenador personal
a Barcelona,
però vaig començar
a fer triat do
i a entrenar
algun amic.
Vinga, va,
que t'entreno.
Vinga,
dos amics,
quatre amics
i quan portava
entrenant
8 o 10 amics
dic,
ostres,
això m'agrada molt.
Encara no hi havia
el boom,
això ja era
l'any 2003,
2004,
potser,
que preparava
el meu primer
Iron Manant llavors.
Dic,
això està a m'auger,
això puja,
dic,
per què no
fer-me Puig Autònom
i dedicar-me a això?
A lo millor
puc viure d'això.
I vaig fundar
el meu equip,
que era el Rayo Team.
Al final,
fruit d'un sopar
d'amics,
de clients,
van dir,
fem un equip,
fem un equip,
tu eres el Rayo.
Això és una història
molt llarga
que donaria
per a una altra entrevista.
Com ens diem?
Doncs Rayo,
Rayo Team,
ja està,
així era un anglicisme
que quedava més xic
i vam fer equipacions
i vam fer un equip
i érem 4 gats
i ara som més de 120 federats.
120 persones.
Sí,
perquè em dedico això,
al final...
No tots fan Iron Man.
No tots fan Iron Man,
però...
Però tots volen.
Un gran tant percent
fan Iron Man.
Al final,
l'entrenador
l'acabarà a tirar el monte.
També tinc escola de triatló,
que són jovenets
que estan començant.
A mi em fascina tot.
A mi m'agrada la curta,
la llarga distància.
Al final,
som un club bastant heterogèn
i nois de 6,
el meu fill de 6 anys
hi està a l'equip.
i gent de 60 i escaig d'anys
que també fan triatló
i, al final,
l'important és gaudir de l'esport
i no...
A nivell que vulgui,
que vulgui,
però gaudir-lo,
sí.
Correcte.
Ja per anar acabant,
abans ho hem parlat,
que per anar
a totes aquestes curses
calen diners,
evidentment,
i em deies
que a vegades
et trobes
amb companys
d'Iron Man
o de triatlons
que potser
en un nivell
inferior al teu,
inclús,
o bé,
no inclús,
sinó un nivell
com el teu amateur,
vull dir,
que tenen més
més finançament
que el que tens tu.
Sí,
això del triatlons
és un esport
que està creixent
moltíssim,
fa 8 o 10 anys
aquesta conversa
seria alguna cosa
del massa allà
perquè és un esport
que ningú coneixia
i és un esport olímpic,
llavors tenim 3 olimpiades,
hi ha moltes més marques
que estan col·laborant,
i el tema
poder anar a la campionat
del món
del teu esport
doncs
és molt car,
viatge,
inscripció,
et diria números
però és brutal
el que val
i tu
la bicicleta,
tu pagas tot tu.
Un cop allà a Hawaii
he vist que hi ha
molts companys
espanyols
d'altres poblacions
que sí que tenien ajudes
de submunicipi,
evidentment,
no per pagar-ho tot
100%
perquè és inviable,
però alguna ajuda
per poder tornar-hi.
jo personalment
estic contentíssim
que puc participar
a la campionat del món,
m'ha anat molt bé
pel meu nivell,
perquè hi ha gent que va
i fa tanta calor,
és tan dur
que la seva primera edició
a Hawaii
caminen 25,
gent de molt bon nivell
caminen 20 quilometres,
en el meu cas
jo estic tranquil
amb la meva consciència
perquè he fet
el que tenia.
Ara,
vaig anar amb els nens,
vaig anar amb família,
vaig anar en plan
tots per allà.
M'agradaria,
abans de fer-me més gran
i de començar
a baixar el meu nivell,
saber quin és el meu
màxim nivell allà a Hawaii
i poder anar jo
a competir,
reduir els gastos
i demés,
tornar jo a Hawaii
són 5.000 euros.
En total,
doncs jo sol
hipoteco l'economia familiar
de dos anys.
Si tingués
alguna petita ajuda,
doncs podria tornar
i aviam si puc portar...
Tota l'estona
hem estat parlant
d'esport amateur
en el sentit
que tu has d'anar
pagant tu
i que no és
la teva feina.
Però evidentment
estàs competint
a nivell
pràcticament professional.
Allà a Hawaii
et puc assegurar
que allò
a matters
n'hi ha
200.
Allò és increïble.
Tant bicicletes
com material,
com els entrenaments.
Hi ha molta gent
que són funcionària,
que són bombers
o són policies
i treballen a tors,
però hi ha gent
que viu,
para i
para i porta el deporte
i entrenen
el doble que jo
i el nivell
és brutal.
És brutal.
Doncs mira,
si algun s'està escoltant
i té una empresa
o algun ajuntament
o un equipament municipal
i vol patrocinar
l'Ivan,
doncs ja ho saben.
Agraïdíssim.
Que es posin en contacte
amb el Rayo Team.
Correcte, sí.
Doncs moltes gràcies Ivan
per haver vingut
a explicar-nos
les teves aventures
amb la triatló.
També,
sobretot
aquesta Ironman
de Hawaii,
el campionat del món
i doncs esperem
que sigui
per molts anys més
de triatlons
i et tornarem
a veure aquí
algun dia
per explicar-nos
què és això
del Rayo Team.
D'on ve aquest nom.
Un plaer,
moltes gràcies.
Així ens ha quedat pendent.
D'acord.
Adeu,
bon dia.
Fem ara
una petita pausa musical
i de seguida
tornem
amb la tertúria esportiva.
Fins ara.
Fins ara.
Bona nit.
Fins ara
bona nit.
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!

Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Just a la fusta
Sant Just en directe
Falten 20 minuts per les 12
i ara és moment per la nostra tertúlia esportiva habitual dels dimecres.
Ja tenim a l'estudio de Ràdio d'Esvern l'Enric.
Hola, Enric.
Bon dia.
I el Carles, que està jugant amb el Portadel Nou.
Hola, Carles.
Hola.
No tenim el trident al complet.
L'Emilio no puc venir.
Ens falta Messi.
Fa vacances.
Ja està bé, no?
Ens falta...
Messi també arriba més tard als entrenaments, o sigui que...
Sí.
Són prerrogatives que va...
Té més permís de vacances, l'Emilio, també perquè...
A la gent important del programa, ahir, li vas donar al Pep Quintana festa.
La gent important del programa té festa, no?, aquests dies.
Perquè, home, són gent que porta molts anys a la ràdio, no?, com el Carles, que va arribar abans d'ahir.
I fa trienis.
Fa trienis, quatrienis, llavors tots aquests dies els acumula a final d'any.
Està clar, està clar, està clar, diferent.
Maria Quintana també, des de desembre que no...
La Maica.
La Maica, per exemple, també.
La Maica, també.
És una dona que sempre renuncia a les seves vacances, però aquest any, mira, ha dit, va, deixa'm agafar-me el...
Estem fent amics, no?
Sí, exacte.
Jo no puc dir res perquè són els col·laboradors i no vull fer-me amics.
Nosaltres ja fa tants anys que els coneixem que, com que la confiança fot fàstic, podem dir el que vulguem.
No, no, però ara, fora bromes, doncs, ja aquí aquests dies són una mica més complicats,
ja aquí té els fills, els nets a casa i, mira, doncs els hi donem una setmana més de gràcia.
Parlem de l'Espanyol o del Barça?
Tu manes.
Perquè últimament us veig parlar molt de l'Espanyol.
Un dia que ho hem fet.
És que sí, sí, sí, sí, sí.