Bé, ara passa un minut d'un quart de dotze del matí.
Seguim al magazín matinal de Ràdio d'Esvern, al Just de la Fusta,
encarant ja la segona hora del programa.
Avui som dimecres 4 de març del 2020 i ara ens toca fer l'entrevista.
Tenim amb nosaltres avui l'Helena Martínez, que és mestra i psicopedagoga.
Parlem amb ella de la xerrada que farà demà a la sala cinquantenari de l'Ateneu
sobre la dificultat dels pares i mares en posar límits als fills.
Hola, bon dia, Helena.
Hola, bon dia.
Bon dia. La xerrada que faràs, Helena, porta de títol
Per què diem sí quan voldríem dir no?
Els passa sovint, això, als pares?
Bé, jo crec que no hi deu haver-hi cap pare que no ens passi.
Jo crec que si ens preguntem a tots en quin moment
hauríem de posar límits als nostres fills,
si haguéssim de fer un llistat, tots ho tindríem clar.
No vull que el meu fill menti xutxes,
no vull que el meu fill surti més tard a les 9 del vespre,
40.000 exemples, però malgrat tenir-ho molt clar,
a vegades acabem dient que sí.
Llavors la xerrada una miqueta dona la idea
és intentar relaxar-nos com a pares,
veure en quins moments ens passa això que volem dir que no,
però malgrat tot diem que sí,
i intentar parlar de la grandesa també dels límits
per fer-nos adonar de la importància que tenen
i malgrat tenir aquestes temptacions d'haver de dir que sí,
intentar buscar eines per ajudar-nos a dir que no quan hem de dir que no.
I per què passa això que volem dir que no?
Per què passa això?
Bueno, passa per molts motius.
Per mi el clau és l'amor que tenim cap als nostres fills,
i a més a més ho saben.
Hi ha un tema evidentment emocional.
Nosaltres veure patir el nostre fill, que ploren,
que ens fan entendre...
No hi ha cap nen que li agrada que li posin límits,
llavors que ens faci entendre els veus plorant
o això ens doli, i malgrat ho teníem clar,
acabarem cedint, no?
I bueno, va aquesta vegada, només avui, eh?
Però demà ja t'aniràs a dormir a l'hora que jo dic, no?
Perquè es veus petit.
És la part de la comparativa.
El nen et compara, no?
Els altres nens sí que ho fan i jo no,
o els altres tenen la millor mare del món
i a mi m'ha tocat la pitjor mare del món, no?
Llavors, hi ha molts moments i situacions,
no és el mateix posar límits a dins de casa
que al mig d'un supermercat.
Clar.
Bé, això et condiciona.
I per què és necessari posar-ne de límits?
Mira, perquè un nen...
Com a pares i mares, el que tenim molt clar,
l'objectiu principal, si preguntéssim als pares i mares
què volem pels nostres fills,
bé, jo posaria la malfoc que tots diríem
que fossin feliços.
I per què un nen i una nena siguin feliç
necessita un taburet amb tres potes, no?
Un és que els estimem,
que jo crec que com a pares és la que tenim més garantida.
Una altra cosa és si els hi diem prou, no?
Si els hi mostrem confiança.
Però no, és estimar-los.
La segona és fomentar l'autonomia,
que el nostre fill i filla agafi responsabilitat
i sigui autònom.
I la tercera pota és els límits.
Per tant, si no posem límits als nostres fills,
el que estem fent és que a la llarga no siguin nens feliços.
I per tant, per mi aquesta seria la idea clau.
Evidentment, tot el que porten els límits,
de guanyar confiança,
de tenir els referents molt clars,
de moltes altres coses.
Però per mi la clau és ajudar els nostres fills i filles
a que siguin feliços.
Perquè costa fer entendre als nens i nenes
que en aquell moment potser no els agrada
complir el que diuen els pares,
però que a la llarga els serà un benefici.
Bueno, en el moment que està lluitant,
per dir-ho d'alguna manera, amb el teu fill o filla,
ell no entendrà que allò li pugui ser bo.
Perquè el que volem, no?
Si tu vols menjar-te una xutxa abans de sopar,
el que vols són la xutxa.
El que sí que és cert és que s'ha de fer des de forma empàtica,
has de poder explicar-los el per què.
Ha d'haver un argument, no és un no perquè un no,
no és un no perquè jo vull,
sinó no, és un argument.
L'exemple mateix de posar les xutxes podria ser des de...
tu podria ser que no vulguis que mengem xutxes perquè t'inviquis àrees,
jo puc ser perquè si no, no menges,
l'altre pot ser perquè no vull gastar diners,
però li hem tingut explicat alguna vegada
el per què no volem que faci aquesta cosa
o per què volem que faci els deures de la tarda i no després de sopar
o el límit que sigui.
Això no vol dir que l'hem de repetir cada vegada,
però no tenir la certesa que hem argumentat el per què.
a posar-nos també en el lloc del nen,
entenent que estigui enfadat.
L'hem de dir, jo entenc que ara estiguis enfadat.
Entenc que tu ara tinguis enrabiat,
que tu vulguis veure el partit del Barça fins les 11 a la nit,
que no agafem per la tele però t'han d'anar a dormir.
Jo entenc que estiguis enfadat, no?
Posar-nos en el lloc d'ell,
però hem de ser certs, hem de ser constants
i per mi un element molt clar,
un és la constància, que això és el que a casa sovint ens faia.
Si estem cansats o és un dia més complicat,
ho teníem molt clar, un dels altres elements,
que ens fa dir que sí, quan voldríem dir que no.
Però l'altre element important
és que tots els que estiguem a casa educant el fill,
qui tinguem aquest rol d'educar a casa,
el pare, la mare, qui estiguem,
que sempre anem a la una.
I això a la llarga suposa que ho veuran.
En el moment és molt difícil.
I hi ha diferents maneres de posar límits?
Quines són les millors maneres o tàctiques o eines?
A veure, per mi la clau són aquestes tres coses que et deia.
Una, argumentar-li el per què.
S'ha d'haver explicat el per què.
Que això no vol dir, el que et deia abans,
dir-ho cada vegada.
Si nosaltres diem que hem de pagar el llum
cada cop que surtim de l'habitació,
els nostres fills i filles saben
que no ens faran càstils que ho haguem dit 32 vegades.
No ho hem de dir 32 vegades.
Hem de dir, no?, t'ho direm dos vegades i la segona vegada, no?
Has de posar un límit també amb les vegades.
Sí que t'ha dit la certesa que el nen t'ha entès.
Què t'ha dit la mare? Què t'ha dit el pare?
Doncs que si no recullo l'habitació, demà no podré jugar.
Confirmar que el nen ha sentit, no?,
que té la consigna clara.
Per tant, és aquesta part d'informar, explicar
i tenir la garantia que ho ha entès.
Després d'aquesta idea de ser constant,
si sempre diem, no?,
que això no vol dir, ja parlarem, eh, també.
Vull dir que si venen a la xerrada,
també ho parlarem en el sentit que hem d'estar tranquils
que hi ha moments que no passa res per si un dia m'ho salto.
No podem tenir l'excusa de saltar-nos-ho sempre, no?
Llavors, el nen, si té la constància, no?,
si sempre sap què fer en aquesta acció, no?,
esperarem el mateix d'ell.
Perquè no pot ser...
Jo que treballo en una escola,
jo sempre dic que és molt més fàcil posar límits a l'escola
que a casa.
Jo soc mare de tres filles i costa molt més a casa.
A l'escola les normes sempre són les mateixes, no?
O sigui, per parlar, hem de fer no sé què,
hem de sortir fileres, si no podem anar al lavabo, no sé què, saps?
Les normes, i sigui el docent que sigui,
sigui el mestre que sigui,
a l'hora que sigui, a l'aula que estigui,
sempre les normes són les mateixes.
I els nens les interioritzen
i això us hi dona molta seguretat.
I a casa això ens falla, d'acord?
Avui em pot menjar de xocolata, demano...
Ara vull cap a ells de taula, avui ja la paro jo
perquè tinc presta de mà millor.
No posem els límits, clar.
I després, per mi, el tercer element que et deia
és el fet de donar això,
que tot el redut sigui amb el mateix referent, no?
I si a casa, a casa nostra som dos, no?
Un pare i la mare, però a cada casa, no?
Sí.
Són els que ens gestionem com podem.
Però si hi ha algú que sap que no aguantarà aquest límit
perquè a mi m'acosta molt,
jo sé que quan posa aquesta careta
jo ja no puc aguantar-ho,
doncs és a dir, jo ara no et contestaré
quan vingui el pare o la mare, no?
Ja ho parles.
Vull dir, ser conscients de les limitacions
que tenim cadascú
si jo no em veig capaç d'aguantar el mateix límit, no?
Que m'acorda.
Però passa per aquesta part d'acord,
que com a parella,
quan dic parella, no?
Perquè habitualment, no?
Són dues persones...
Parlo des del meu cas, eh?
Són dues persones a casa.
Però vull dir que qui estigui a casa
tenir molt clar quins límits són,
creiem que són els sants pels nostres fills.
I per què hi ha infants
que reaccionen d'una manera davant els límits
i uns altres d'una altra?
Això depèn de l'educació?
Ara, hi ha una part,
hi ha una part que evidentment
hi ha la personalitat de cada criatura, no?
No tots els nens i les nenes són iguals, no?
I per tant hi ha nens que són...
que una vegada que els diguis les coses
en tenen suficient
i hi ha nens que els has de dir 38 vegades, no?
Hi ha una part de personalitat.
Però el que és evident
és que encara que hi hagi un nano
que sigui fàcil, per dir-ho d'alguna manera,
que sigui un nen obedient, no?
Aquest terme que als papes ens agrada tant, no?
Que el nen sigui obedient.
Tu com a pare i mare,
com a mínim,
els hi has hagut de dir una vegada.
Els adults som els que hem de posar el límit.
Som els adults,
som els grans de la relació.
Llavors, cada nano ho gestiona com pot.
També que ho deixem amb el nostre fill
i amb límits.
Els límits també van a vegades associats
a les conseqüències, no?
El no assoliment d'un límit
té una conseqüència, no?
Com a pares que hem d'haver parlat, no?
I hem d'haver acordat
i hem d'haver explicat al nen i a la nena
abans que passi.
Si no ho fem,
es converteix en un càstig
i llavors és una cosa més complexa.
Però si nosaltres hem pogut explicar-li, no?
Per què creiem que va recollir l'habitació
i què passarà si no la recull,
en el fons estem passant la responsabilitat
al nen i a la nena?
No, jo vull que tu continuïs jugant.
Seràs tu que decidiràs si jugues o no jugues.
No?
És tu que has de decidir si reculls o no reculls.
Si reculls, podràs jugar.
Si no reculls, no passa res, no reculls.
Per la nena no jugaràs, no?
És una mica passar la responsabilitat.
Hi ha un tema de personalitat,
però el que sí que és evident
és que hi hem d'estar-hi.
Si jo aquí a l'escola ho veig, no?
No totes les famílies...
I això ho veus amb famílies, no?
Que amb nens de 3 anyets et manifesten
no puc a més.
Què vol dir que no puc a més?
3 anyets, no?
Mesura 90 centímetres.
No pot ser.
No pot ser que no puguis.
La mirada està tèria.
Ara, que faci no és.
Hi ha nens que tenen molta personalitat,
tenen molt caràcter
i tenen moltes armes
per ser-nos...
El que dèiem al títol de la xerrada, no?
Per ser-nos...
Dic que sí, quan volem dir que no, no?
Ens posaran caneta, careta de penes,
ens ploraran, ens compararan, no?
Faran servir, no?
Quan som més grans, no?
Doncs un cop de porta o t'insultaran, no?
Passes per diferents fases
perquè el que volen és que t'ho acabi sabint.
Llavors, com a d'adul·la, no sé conscient...
I per mi l'estratègia, no?
Que és el que intento explicar a la xerrada,
és el fet d'adonar-nos
el per què ho fan,
que no ho fan contra nosaltres.
I el que volen és saltar-se el límit.
Si tu no ets conscient que no van cap a tu,
tens més capacitat a posar-te empàticament.
Si tu no et sents atacat,
si quan el teu fillet t'està dient ets tonta,
tu no tens clar què va cap a tu,
sinó que únicament ho està dient
per fer caure aquest límit,
tu pots actuar d'una manera més empàtica
i ho facilita la situació.
I després molta paciència, eh?
Molta paciència.
Esclar, també, suposo.
Helena...
Suposo, no, ja t'ho dic.
Has comentat...
parlant, has comentat
que treballes en una escola,
ets mestra.
Sí.
A tu, especialment,
t'han cridat
per fer xerrades
sobre el tema dels límits
o com a psicopedagoga
sobre altres temes també
a nivell d'educació?
Sí, bueno,
evidentment,
a més enllà de la tasca
que faci aquí a l'escola,
al qual que tinc a l'escola,
sí que és cert
que el que farem aquest dijous,
no?
Aquí amb vosaltres,
això és habitual, no?
És part també de la meva tasca.
Hi ha una part docent, no?,
que faig jo, diguéssim,
de 8 a 5, no?,
a l'escola
i d'aquesta part d'acompanyament,
tant assessorament,
sobretot,
és a famílies,
el gruix és amb les famílies,
aquesta part,
sobretot aquesta part de límits,
d'autonomia, no?,
que és el que a vegades
als pares ens costa,
sobretot amb aquestes edats primerenques,
no?,
en el cas de la professora
també fa aquest assessorament
i acompanyament
i aquí ja també hi entran
altres àmbits,
no només en aquests àmbits
de l'envolupament dels nanos,
sinó també en àmbits
més metodològics
de la pràctica docent.
Però sí que és cert
que és creixent
la necessitat
que tenen les famílies,
a vegades no és tant
per descobrir coses
que no sabem,
sinó per donar força
i seguretat
al que estem fent fins ara.
Els pares,
i això ho dic molt
a les companyes
aquí a l'escola,
no hi ha cap pare
i cap mare
que faci res
pensant que ho està fent malament.
És que el que més estimem
són els nostres fills i filles,
no fem res
pensant
en la consciència
que li estem fent mal,
no?
Llavors,
a vegades,
és poder-te posar
en el lloc d'aquest pare,
entendre per què està desesperat,
i a vegades argumentant
i entenent les coses
ens donen les estratègies
per poder actuar.
I per mi la xerrada
el que té de xulo
no és tant
el que descobrim,
sinó el posar els límits
en el lloc que toquen,
no?
I com a pares,
perquè jo,
evidentment,
soc mare,
cico pedagoga,
però m'intento,
jo he comentat,
soc mare de tres filles,
i per tant,
intento a les xerrades
posar-me en el rol de mare,
que és aquí on ens entendrem,
no?
No vinc com a experta,
sinó com a mare,
les situacions
que jo puc empatitzar
amb aquests pares
que estaran a la xerrada,
que és amb el que ens trobem,
no?
I malgrat tenir molt clar
que direm que sí,
ai que no,
perdona,
acabarem dient que sí.
Clar.
Molt bé.
Doncs, Helena,
esperem que et sentis acollida
aquí a Sant Just
i que...
Això ho estic segura,
en això n'estic segura.
I que vagi molt bé
i que tinguis moltes preguntes
del públic,
també,
el dia que vinguis.
Molt bé,
doncs ens veiem demà.
Una abraçada.
Perfecte,
que vagi bé.
Vinga, moltes gràcies.
Adéu, adéu, adéu, adéu, adéu.
Acabem d'escoltar
l'Helena Martínez,
que vindrà demà a la tarda,
demà al vespre,
a fer una xerrada
a nivell d'educació,
doncs bé,
a l'Ateneu de Sant Just,
a la sala 50 enari.
Ara passarem a fer
la tertúlia esportiva.
A l'Ateneu de Sant Just.
A l'Ateneu de Sant Just.
A l'Ateneu de Sant Just.
A l'Ateneu de Sant Just.
A l'Ateneu de Sant Just.
A l'Ateneu de Sant Just.
A l'Ateneu de Sant Just.
A l'Ateneu de Sant Just.
A l'Ateneu de Sant Just.
A l'Ateneu de Sant Just.
A l'Ateneu de Sant Just.
A l'Ateneu de Sant Just.
A l'Ateneu de Sant Just.
A l'Ateneu de Sant Just.
A l'Ateneu de Sant Just.
A l'Ateneu de Sant Just.
A l'Ateneu de Sant Just.
A l'Ateneu de Sant Just.
A l'Ateneu de Sant Just.
A l'Ateneu de Sant Just.
A l'Ateneu de Sant Just.
A l'Ateneu de Sant Just.
A l'Ateneu de Sant Just.
A l'Ateneu de Sant Just.
A l'Ateneu de Sant Just.
A l'Ateneu.
A l'Ateneu de Sant Just.
A l'Ateneu de Sant Just.
A l'Ateneu de Sant Just.
A l'Ateneu de Sant Just.
A l'Ateneu de Sant Just.
A l'Ateneu de Sant Just.
A l'Ateneu de Sant Just.
A l'Ateneu de Sant Just.
A l'Ateneu de Sant Just.
A l'Ateneu de Sant Just.
A l'Ateu de Sant Just.
A l'Ateneu de Sant Just.
A l'Ateneu.
A l'Ateneu.
A l'Ateneu de Sant Just.
A l'Ateneu de Sant Just.
Andeu de Sant explicado.
A l'Ateneu de Sant Just.
A l'Ateneu de Sant Just.
A l'Ateneu de Sant Just.
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Béka!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
dels gols del Barça
és una xifra que m'he inventat
però és una percepció
però posar-hi assistències som a 80
no, parlava de Messi Suárez
posava en conjunt 60 o igual 70
és a dir, és una bogeria
clar, Suárez no hi és
Messi
i està sol
i està jugant
més enrere per tocar pilota
perquè dalt no arriba res
llavors, què li demanem?
a part d'aquell
ja no és aquell Messi de 25 anys
però és que això en són conscients tots
i ell n'era conscient o n'és conscient
i juga diferent, però clar, quan es troba sol
torna a intentar fer aquelles galopades
que feia quan tenia 25 anys i no dona
però és que ni les galopades
hi ha 1 contra 1 amb el...
amb el Courtois
no, no, no, que se'n van tots dos
no ho dic mai, el lateral dret del Madrid
a posar l'esquerra
el Marcelo
el Marcelo té panxeta
o sigui, és un tio que ja s'ha deixat de cuidar
des de fa temps
i és un home, doncs, que està més fora
que dins del que és
però és un gran jugador
i encara pot estar
competint a màxima
hi ha una escapada del Messi
amb el Marcelo
i el Marcelo l'adavanta
des del mig del camp
o sigui
que ja no és que físicament
no estigui amb el Messi
estic dient que psicològicament
ja estàs en un pensiment
quan ja estàs perdent i tal
on les coses no t'estan sortint
que fins i tot el Marcelo
pugui adelantar
amb una pilota
que t'anaves directe cap a Courtois
i que li treu la pilota per darrere
sense fer falta
que ja el veus que el tio
no està molt posat en el partit
s'ha criticat moltíssim a Griezmann
Griezmann suposo que l'any que ve marxarà
perquè no és el tio que s'esperava
no està marcant els gols que marca
i quan té una possibilitat
doncs tampoc no va a dins
per molt que es mogui molt bé
i vagi tot molt bé
i en defensa és un autèntic desastre
jo ho porto dient fa dies
a la tertúlia dels dilluns
de la plaça Miranda
no em deixen ni parlar del Piqué
però el primer gol
o sigui, tenim un tio
que és Semedo
que cobreix amb el...
cobreix?
sí, sí
que està cobrint tot el partit amb el...
havia de cobrir
no sé
en el gol aquell
no, en el gol aquell
però s'ho està mirant
Semedo, Redway
i Piqué
no, no, no
mireu-vos bé la imatge
Semedo està marcant Benzema
us dic en sèrio
tenim el Brainway
i l'Artur
que estan mirant-se amb el...
com es diu el del Madrid
el que marca?
el Vinícius
el Vinícius
el Vinícius
mentre l'estava marcando
si la pilota la té Toni Kroos
i li diu
a Vinícius
té temps de dir-li
vés cap allà
i ningú li fa cas
excepte a Vinícius
sí, no
a Vinícius se'n va
però és que el Semedo
no està en la seva posició
perquè està marcant Benzema
però qui està fent la cobertura?
qui està fent la cobertura
del Benzema?
per què el Semedo
s'ha d'anar a marcar el Benzema?
no està sortint fora de l'àrea
però tenim dos personatges
espectaculars
en aquella jugada
que estan a la frontal
de la línia
de l'àrea petita
que són un tit i piqué
com si fossin els tercers porters
o sigui, saps aquells partits
que t'estan fotent una pallissa
jugant a futbol
se li fos tots els portugadors
allà perquè no et chutin?
jo crec que
què deuria pensar?
com que Vinícius no sap xutar
li deixo tot el passadís
perquè xuti
i la tocaré i la posaré dins
el Vinícius va estar
completament anul·lat
tot el partit per Semedo
o sigui, no se li va escapar cap
a més el Vinícius és un tio
que no sé què esperen d'ell
però és un xaval bastant pobre
el gol el marca
perquè la pilota
rebuta
però va al bulto
que hi xuti
no anava a gol
és que no pren les decisions bé
al final
però no crec que sigui un mal jugador
té un 1 contra 1
i una velocitat brutal
però el Semedo
se'l va menjant patates
tot el partit
però el problema
que té Vinícius
sobretot
crec que és que
no sé si és perquè és així
o té aquesta ansietat
del toc final
de aquella pausa
que diem que és tan important
de fet
com bé dèieu
el xut de Vinícius
és el ninot
i va a dins
perquè la toca Piqué
si no no és gol
si no no és gol
llavors clar
aquesta és
jo quan va començar
l'alineació
ja vaig dir
que la cosa estava xung
posar el Vidal en punta
en un partit així
doncs
la qualitat
a davant
pots tenir pressió
si els altres tenen la pilota
però jo crec que el Quique Setién
era bastant conscient
que amb el Madrid
que hi ha ara
el Barça tindria el domini
de la pilota
i el va tenir bastant
fins a la segona part
posar el Vidal
a davant en punta
per pressionar
o per sortir una miqueta més
doncs li va sortir
una mica xurro
perquè amb el control de pilotes