11.41 del matí, gairebé tocant les 12 del migdia,
i entrem a fer aquesta segona entrevista que teníem preparada per avui.
Tenim amb nosaltres l'Anna Abril Paltre, ella és mestra i també escriptora.
De fet, recentment ha publicat aquest llibre, Si te sientes identificada, Uller,
que aquí vam tenir a l'emissora, vam tenir una mica la primícia
durant el Sant Jordi celebrat als Jardins de Can Ginestà,
en el qual vam poder parlar amb ella i vam poder fer unes preguntes,
i de fet podeu trobar aquest vídeo a Ràdio d'Esvern, al Twitter i també a l'Instagram avui,
però la tenim aquí amb nosaltres i tenim ben bé 15-20 minutets per parlar més tranquil·lament.
Anna, bon dia.
Hola, bon dia.
Bon dia, gràcies per venir fins aquí.
Gràcies a vosaltres.
I per dedicar-nos també a aquest espai per parlar, com dèiem, d'aquest llibre,
Si te sientes identificada, Uller, de l'editorial Autografia, sí?
D'aquesta petita editorial que ha publicat aquest llibre, que Déu-n'hi-do,
ara que el tinc aquí les mans són gairebé 200 pàgines de la teva experiència,
explicant una mica el que vas patir amb la violència de gènere.
Sí, exacte.
Que per començar no és fàcil parlar-ne, així que en nom de les dones també crec que t'agraeixo
que ho hagis fet i que ho hagis fet amb un llibre, que ho hagis publicat.
Gràcies.
Començarem parlant, si et sembla, preguntant-te què és el que has volgut explicar aquí
a través d'aquesta petita entrevista que ja et vam fer a la ràdio
i més o menys algunes pinzellades, però per aquells que no hagin vist aquell vídeo
d'on venen aquestes notes, no?, venia d'un diari personal i ha acabat sent un llibre.
Sí, exacte. És a dir, jo vaig patir violència de gènere durant 15 anys amb la mateixa persona
i això és molt de temps. Aleshores, jo me'n vaig adonar no quan estava dins de la relació,
sinó una vegada vaig sortir d'allà i arrel d'escoltar la història d'una noia
que havia patit violència de gènere. Jo m'hi vaig sentir molt identificada i vaig pensar
ostres, si ella ha viscut violència de gènere i la seva història i la meva s'assembla moltíssim,
això és que jo també l'he patit. Aleshores, vaig posar paraules a aquells fets
que m'havien anat passant perquè jo no era del tot conscient i aquell dia va ser com que
la meva ment va fer un clic. Aleshores, quan me'n vaig adonar jo necessitava treure-ho
d'alguna manera. Vaig trucar al 016 per rebre atenció psicològica, però, clar,
tenen una llista d'espera d'aquest any. Aleshores, mentre jo no rebia...
Per atendre't a títol personal o per acompanyar-te, no?
Exacte, per rebre atenció psicològica. I perquè imagina't les dones que hi ha que ho pateixen
que estigui tan saturat al 016. Aleshores, doncs, necessitava treure-ho d'alguna manera
i vaig començar a escriure, a escriure com a teràpia. I quan vaig haver acabat d'escriure
la meva història, vaig pensar, si jo em vaig sentir identificada amb la història d'una noia
i em va servir, potser, si publico la meva història, també servirà a altres dones.
Aleshores, vaig buscar editorials i vaig enviar el llibre només a una, a l'editoria de l'Autografia.
Que és aquesta?
Sí.
I em van trucar al cap de tres dies, dient-me que enhorabona, que el meu llibre havia estat
passat a la fase de publicació, que si jo volia, doncs, que tiraven endavant.
Uau. I com et vas sentir en el moment en què et van dir, la teva història serà publicada?
Perquè una cosa és escriure a tu les teves vivències, no?, a títol personal, en un diari, no?,
si li vols dir així, però l'altra és que això es tangibilitzi en un llibre,
que és el que tens aquí al davant, o sigui, la sensació.
Clar, doncs, al principi jo pensava que m'estaven prenent el pèl.
Sí.
I pensava, no pot ser tan ràpid, i que això és, tipus, quan et truquen de felicitats,
t'ha tocat una bicicleta.
Sí.
Doncs jo pensava que era així, que m'estaven prenent el pèl,
i vaig pensar, ostres, però ho vaig buscar més a fons i tal,
i no, no, vaig veure que era en un editorial sèrie, que anava en sèrio la cosa, i...
I no era cap broma.
No, no, no.
No era cap broma.
I aquí està el meu llibre.
I aquí el tenim, i tant.
Escolta, has dit que vas passar 15 anys patint aquesta violència de gènere,
però que un cop estàs dins no saps diferenciar si és allò,
o acaba sent una normalitat d'una relació tòxica, no?
Ho veus quan estàs a fora.
Exacte.
Per a aquelles dones que en algun moment...
Sí.
Ho viuen? De quina manera se'n poden adonar?
Més enllà de quan estàs a dins trucar al 116, o demanar consell a amigues, no?
Clar.
O parlar-ho així amb patir com hi té?
De quina manera se'n pot adonar una dona quan està patint?
La veritat és que és molt difícil, perquè des de dins és que és impossible veure-ho.
De fet, jo, fixa't que curiós que pensava, quan estava dintre de la relació, pensava,
l'amor està sobrevalorat, perquè jo estic vivint l'amor, se suposa que estic enamorada,
però no n'hi ha per tant. Això deu ser cosa de les pel·lícules.
Aleshores, l'única manera que jo vaig començar a veure que la cosa no anava bé
és perquè jo vaig conèixer una altra persona i vaig poder comparar.
Aleshores, aquesta persona em tractava bé, m'acompanyava als llocs o tal...
Et respectava.
Sí, clar, exacte, em tractava amb respecte, amb amor, i llavors vaig comparar.
Jo vaig tenir moltíssima sort i vaig comparar i vaig poder veure la diferència i vaig dir
ostres, és que llavors l'amor és això, o sigui, no és que l'amor estigui sobrevalorat,
és que jo el que estic vivint no és amor.
I aleshores, a poc a poc, doncs, vaig començar com a allunyar-me, a intentar sortir d'allà,
però va ser molt lentament i és que és impossible adonar-se'n.
O sigui, només podent comparar o si t'explica la història una altra noia,
però tot i així, quan estàs dins, com que vas com els cavalls, que vas tirant, tirant, tirant per sobreviure,
el teu cervell tampoc et permet adonar-te'n. Simplement et diu que tiris milles i ja està.
És com una inèrcia no controlada o que no controles tu gairebé.
Tinc aquí un dels llibres que m'has deixat i justament, no me l'he llegit perquè me l'acabes d'adonar,
però justament hi haurà una pàgina que explica, es diu,
no és que me pareciera mal que viera su familia o que hiciera planes a sola,
simplement que durant la setmana treballàvamos los dos i cuando llegaba el fin de setmana
me apetecía hacer planes con él y por su parte no era así.
Suposo que això és una petita anècdota de moltes que tu anaves veient
i imagino que deies, ostres, no és lo normal d'una relació.
Tu t'hi que a Disney també he fet una mica de mal.
Sí, exacte.
Les pel·lícules han idealitzat molt el romanticisme,
però vaja, d'una base d'entendre una relació com una relació bona,
completa i que un ajudi l'altre i l'altre l'un, no és el que passava.
No, exacte.
O sigui, sobretot, al principi com que comença molt lentament,
el fet de passar de zero violència a cent, diguem,
és molt a poc a poc, és un procés lentíssim i molt al llarg del temps
i molt subtil, sobretot.
O sigui, a tu ningú...
És que som un degoteig.
Clar, ningú vindrà a dir-te, mira, fes-me el dinar o mira,
o et pagarà o el que sigui, o sobretot violència psicològica, no?
Et menysprearà.
Ningú vindrà d'entrada i et dirà això.
A cap dona li agrada que la maltracti.
Aleshores, això és una cosa que és amb tècniques molt elaborades
i molt actualitzades, sobretot ara ja no hi ha tant violència física,
sinó que és més violència psicològica pel fet que s'han anat actualitzant
perquè si ara algú ve i fa violència física, que també, eh?
Però és com més fàcil reconèixer-ho i és més fàcil
perquè les dones tenen més accés a l'exterior, treballen, són més autònomes.
Aleshores, doncs, és més fàcil que al voltant, potser se n'adonés.
Aleshores, és més violència psicològica.
Però ja et dic, és com tant al llarg dels anys i tan subtilment,
és primer un comentari, després incideixen en aquest comentari.
Si veuen que li funciona, doncs fan un altre comentari.
I és molt, molt a poc a poc i, sobretot, és estimul-resposta.
És a dir, potser ells fan un comentari del teu físic, veuen que amb això et fan sentir insegura,
aleshores van per aquí.
O sigui, és el que els hi funciona.
A un altre potser li funcionarà les amenaces,
doncs, o el xantatge psicològic, no?, emocional, el xantatge emocional,
doncs, tirarà per allà.
O sigui, van fent servir el que els hi funciona.
I és a dir, el maltracte físic també es pot veure, no?
Malauradament, una dona que ha estat maltractada físicament,
pots veure els blaus o els cops, no?
Però el psicològic no es veu.
No, exacte.
I és per això que és tan perillós, perquè el psicològic no es veu.
I fan, primer de tot,
t'aïllen de la família, de les amistats,
a poc a poc fent-te petits comentaris.
De, ostres, la teva amiga no m'agrada,
perquè sempre està fent tonteries.
A veure si tu també em faràs, ara, per culpa seva.
Ostres, la teva mare t'ha dit això per fer-te mal, no?
I et van com aïllant.
Llavors, quan et tenen aïllada,
comencen el seu procés.
Aleshores, potser et fan un comentari.
O sigui, el seu objectiu és tenir-te lligada.
I quan estàs aïllada,
llavors van vindrant la teva autoestima.
Fins que al final pensis, ostres,
quina sort que tinc, que almenys ell m'aguanta.
Quina paciència que té amb mi.
Si acabes agraint, que el tens al costat.
Sí, exacte, exacte.
Perquè és com que ells es pujen de valor, no?
I fan que tu creguis
que ells són molt més superiors a tu,
que tu no val gens la pena,
que ningú t'estimarà,
i que sense una persona al teu costat
no podràs fer res perquè et perdràs,
perquè aniràs perduda per la vida,
perquè no saps solucionar els problemes.
Per tant, necessites una parella.
I l'única parella que et podrà aguantar
és ell, perquè, oh, té molta paciència amb tu,
i perquè tu ets insuportable,
i perquè no val gens la pena.
Aleshores, quan et tenen lligada
del teu voltant, aïllada al teu voltant,
i quan et tenen lligada
que tens l'autoestima pels terres,
i et penses que és l'única persona
que serà capaç d'aguantar-te,
i que necessites algú,
perquè tu ets una inútil total,
aleshores, òbviament, no surts d'allà,
perquè penses, i on aniré?
I què faré si no sabré fer les coses?
O sigui, et treu tota l'autoestima,
en definitiva.
Sí, completament.
Després has de tornar-la a construir des de zero.
Són 15 anys, has dit, no?
Sí, sí, sí.
Són molts anys seguits.
I en el moment en què dius prou,
la resposta no et fa por,
la seva resposta,
o en el moment en què vas dir
me'n vaig,
o no sé com va ser la situació,
però em refleixo,
en el moment en què vas dir
això es trenca, s'acaba,
marxo d'aquesta situació,
no tenies por o no tenies,
no sé, incerteses, inseguretats
davant de la persona
que t'havia fet endemà durant tants anys?
Bueno, tenia por de no ser ningú.
O sigui, tenia por de no saber fer res
sense ell.
I és molt paradògic,
perquè sense ell sóc més jo
que mai.
Però jo tenia molta por de,
sobretot més que per la seva reacció,
que també,
perquè quan li vaig dir
es va posar molt nerviós,
em va aixecar la mà
i sort de la gosseta que tinc,
que ara la tinc amb mi,
la Bimba,
que automàticament,
sí,
quan va veure que m'aixecava la mà,
el van amossegar.
I aquell moment va ser un moment,
bueno, el recordaré tota la vida.
El seu instint de protecció, no?
Cap a tu.
Sí, sí, sí, va ser molt fort.
i que m'ho va voler protegir.
I en aquell moment sí que vaig sentir por,
però després,
però sobretot tenia por de mi mateixa,
de no saber fer les coses.
Però vaig pensar,
és que estic tan malament així
que prefereixo saltar al buit
i potser si caic,
doncs caic i ja intentaré apanyar-me,
que no pas continuar així.
I un cop surts,
clar, no sé si donen aquest camí d'aquests 15 anys,
has perdut amistats o t'has allunyat d'amistats,
no sé si també família,
però clar,
en el moment en què surts,
necessites també d'aquest recolzament,
no?
El pots recuperar,
et recuperes.
Sí,
o sigui,
jo vaig tenir moltíssima sort
perquè hi ha moltíssimes dones
que no recuperen ni les amistats,
ni la família,
ni res,
i estan soles
i encara costa més sortir
perquè llavors,
doncs moltes vegades
tornen enrere
i tornen amb el seu maltractador
perquè veuen que estan perdudes,
que no tenen a ningú i tal,
i tenen molta por a la soledat,
és normal.
Però jo vaig tenir moltíssima sort
amb això també,
soc molt afortunada
perquè quan els vaig dir,
bueno,
la meva mare
em va obrir les portes
de casa seva,
jo també comptava
amb el recolzament
de la resta de la família
que em van dir
tranquil·la,
no pateixis,
estem aquí.
Les meves amistats,
quan els hi vaig explicar,
sí que és veritat
que hi ha alguna amistat
que no ho va entendre
i a dia d'avui
doncs està perduda
i tampoc la culpo,
és normal,
vull dir al cap i a la fi,
però jo vaig desaparèixer
durant 15 anys,
aleshores,
és molt de temps,
o sigui,
potser vaig estar,
sí que anava quedant
amb la gent,
però molt de tant en tant
i bàsicament la gent
que tinc actualment
em comenta
que jo d'un dia
per l'altre
vaig desaparèixer
i que no,
que es proposaven coses,
plans
i jo no hi anava.
No participaves?
No, sempre tenia...
I aquestes persones
no venien en certa manera
a buscar-te,
no sé si a salvar-te
és la paraula,
però clar,
no sé si sabien realment
la teva realitat
o veien que simplement
t'havies aïllat del grup
o t'havies separat
de les amistats,
o elles no tenien
aquesta percepció,
per tant,
no podien ajudar-te.
No, exacte,
o sigui,
des de fora no es veu,
però gens,
és impossible de veure.
Aleshores,
les meves amistats...
Clar,
el que fa el maltractador
és que et pensis
que ets tu
qui es vol aïllar
de la resta,
que et pensis
que és tothom
que està en contra teva
i és el món
que és dolent,
no?
I ell és l'únic bo
que t'apolla,
que et recolza.
Aleshores,
clar,
com que jo
em pensava
que era jo
la que no volia anar,
no?
Doncs,
ai,
si és veritat,
mira la meva amiga
que fa tonteries
i tal,
o,
ostres,
sí,
ja cansa,
ostres,
mira la meva mare
m'ha fet això
per fer-me mal,
segur,
és que no penso
parlar-li més.
Clar,
la resta de la gent
veia que jo
m'enfadava
o tal,
aleshores ells
pensaven que era jo
que prenia la decisió
perquè m'ho pensava
jo mateixa
i era el que transmetia.
Clar.
Aleshores,
doncs,
clar,
no...
Que no veien
realment la realitat
ni tan sols tu.
No,
exacte.
Des de dins?
Exacte.
En quant al recolzament psicològic
comentaves al principi,
no?,
que tot i trucant
al 116,
no és?
Al 016.
Ah, perdó,
al 016.
Clar,
tot i dir-te
que hi ha aquesta cua,
no?,
que hi ha moltes dones
que encara estan pendents
de ser ateses,
no?,
un cop surts,
reps recolzament
d'alguna manera psicològica
per,
no sé si reforçar autoestima
o treballar tots aquests temes
que durant tants anys
han estat allà congelats
i que hi ha hagut
aquesta...
no sé dir,
que t'ha absorbit,
no?,
en definitiva,
no sé si has tingut
oportunitat de tenir,
no sé si terapeuta,
psicòlog,
psicòloga.
Sí,
o sigui,
de fet,
jo vaig començar
la teràpia
amb una psicòloga
fa...
aquest febrer,
o sigui,
just al cap d'un any
de donar-me'n,
va ser quan vaig començar
la teràpia psicològica.
Sí que és veritat
que jo vaig trigar
un parell de mesos
més del normal
perquè va haver-hi
un problema
del lloc i tal,
bé,
de la zona
que em vaig mudar
i llavors no m'anava bé
una zona
i em va haver de canviar
i vaig haver de tornar
a esperar més.
Normalment,
jo calculo
que és 9 mesos,
10 mesos,
més o menys,
l'espera
i per fi
vaig poder rebre
atenció psicològica
la meva psicòloga
que és la Raquel
que parlem
cada dues setmanes
i tenim teràpia
i em fa veure
que,
bé,
una mica
m'explica
com les tècniques
que utilitzen
els maltractadors,
m'explica
el per què
em sento així,
llavors,
el fet que m'ho pugui explicar
i entendre-ho
és el que a mi m'ajuda
perquè no és
explicar la teva...
o sigui,
no és anar allà
i explicar la teva història
i tornar a recordar
i que pregunti coses
i no.
De fet,
la meva història
l'he explicat una vegada
per sobre
i molt breument
i ja està.
Simplement...
que el focus està amb tu,
no en ell.
Exacte.
O en aquella història
concreta.
Ens centrem en curar-me jo,
en curar la meva autoestima
i en poder-me donar eines
perquè si em sento malament
en algun moment,
doncs,
per sortir del...
jo li dic bucle.
I fins que no vaig rebre
atenció psicològica,
que això està molt bé,
és que
m'anava trucant
una tècnica
cada...
un cop al mes o així,
des que jo vaig demanar ajuda
fins que vaig ser atesa
per la psicòloga,
una vegada al mes
em trucava una tècnica
i em preguntava
com estava, no?
Et van fent un seguiment
més que res
per si segueixes viva
perquè moltes dones
quan truquen
viuen amb el seu maltractador,
no acaben de ser conscients,
tornen amb ell,
se'n tornen a anar...
Aleshores,
doncs,
et van fent el seguiment
per si segueixes viva...
Per sortir aquest bucle.
Sí,
per com estàs,
et donen consells
i aleshores fins que
t'atenen.
Com deia el llibre
com a nom
i crec que és bastant
clar,
si te sientes identificada
avui,
crec que tenies per aquí
un text
o un trosset
que hauries llegir
abans de marxar
que ens queden
un parell de minuts
i al final
també recorda'ns
on et poden trobar
a les xarxes socials
també,
si hi ha alguna dona,
noia o home
també que ens està escoltant
i vols saber-ne una miqueta més
o saber més de la teva història
que també et puguin seguir.
Doncs el meu Instagram,
em poden trobar
el meu Instagram
que estic molt activa
que és
a-n-n-punt
expected
tal qual sona
a-n-n-punt
e-x-p-e-c-t-e-d
and expected
i allà
doncs
vaig penjant coses
de les meves presentacions
que fem i tal
i
estic bastant activa
o sigui que
inclús si alguna dona
creu que
necessita ajuda
o el que sigui
doncs també
des d'aquí
l'animo
em pot escriure
un missatge
privat
per Instagram
i jo la puc ajudar
sense problema
o sigui
puc orientar-la
més que res
a on anar
vinga
vinga
m'ha llegit
aquesta
per deixar
una mica
aquest peixet
no hablamos
más
se instaló
en el sofá
recuperando su trono
y yo me fui a la cocina
a preparar la cena
lo que decía
él un completo rey
y yo una total esclava
pero lo que no preven
los reyes
es que los súbditos
cuando están hartos
de que los aprieten
se revelan
y eso estaba a punto
de hacer yo
había empezado
mi pequeña gran revolución
y él ni siquiera
lo sospechaba
Enhorabona
per aquesta revolució
Anna
si te sientes
identificada
a Ulle
d'Anabril Paltré
moltes gràcies
per passar per aquí
per explicar
la teva història
enhorabona
també per fer-ho
una abraçada
moltes gràcies
que vagi tot bé
igualment
gràcies

ça vaelf jam
tot bé
yeah
we
don't
near
your
truth
figa
to
our
own
deception
my
numbing
bad
news
when
you
give
me
more
attention