Són ara les 11 i 13 minuts, seguim el Just a la Fusta d'avui, dimecres 31 d'octubre del 2018.
Ara farem l'entrevista del dia i per això tenim l'Arnau Cònsol de Cal Llibreter.
Hola, bon dia.
Molt bon dia.
Perquè, bé, avui som 31 d'octubre, demà som 1 de novembre, dia de tots sants,
però a més a més també comença ja la vuitena edició del novembre literari.
Doncs sí, es fa estrany ja, però vuit edicions.
Sí, sí, vuit edicions.
La veritat és que la primera va començar mig de casualitat i no pensant que fos una cosa que pogués seguir, i en canvi ja ho veus.
La primera edició va començar que el llibreter encara no... com a botiga, no?
No només no existia, sinó que els que ara no som propietaris no teníem ni idea que un dia, ni intencions, ni projecte,
que un dia podríem ser llibreters, ni de casualitat.
Doncs imagina't, això ha sigut...
Era un moment, això sí, en què tots dos fèiem, bueno, com que ens agradava, veníem del món de la literatura,
havíem treballat amb el món editorial, d'alguna manera ens havíem quedat sense el món editorial,
per coses d'aquestes que passen, de canvis de feina i tot l'edat.
Doncs, bueno, mira, per no perdre el tot el contacte amb el món literari, anem organitzant actes de tant en tant a Sant Just.
I havíem començat a muntar recitals de poesia que l'Àstrid del Seller Canmada i el Pep acompanyaven a muntar els de vi,
i de tant en tant, doncs, bueno, aprofitant els contactes de conèixer escriptors i tot plegat,
els havíem proposat de venir a fer alguna presentació a algun llibre.
I just, clar, és que el novembre literari comença així, de sobte tenim la possibilitat que el Jaume Cabré,
que acabava de treure, i jo confesso, vingués a Sant Just a presentar el llibre.
Dius, no, fantàstic, trobem data amb el Jaume, vinga, va, el novembre, doncs el novembre, va, serà magnífic.
I de sobte se t'encén el llum.
Diu, bueno, no és la primera vegada que muntem un acte i aquell dia hi ha la refutuda coincidència que a la biblioteca també munten un.
Per tant, abans de tancar del tot data, parlo amb la Rosa Maria de la biblioteca i dius,
escolta, tinc aquesta possibilitat, posem-nos d'acord i no coincidim.
I llavors diu, ah, doncs mira, ja fas bé dir-ho perquè jo pel novembre tinc preparat aquests tres actes,
no sé quants anem, un club de lectura negra, no sé qui venia també a presentar alguna cosa.
Jo ja tenia previst muntar a banda un d'aquests recitals de poesia amb vi,
i per tant dius, ostia, Rosa Maria, t'adones que el novembre farem cinc actes literaris a Sant Junts?
Clar, vull dir, és novembre per...
Per què no ho intentem promocionar tots junts? Ah, vale, i què?
Doncs no sé, diguem que fem un novembre literari, i mira, cinc actes,
i a lo millor, mira, des de la biblioteca podeu rascar la manera que l'Ajuntament em faci promoció,
algun cartell o així, va començar així.
Clar, clar, vull dir, és novembre perquè va ser casualitat novembre,
perquè si no hagués sigut el març literari.
Sí, sí, sí, vull dir, es va donar aquesta casualitat amb, bueno, la coincidència bona de dir,
clar, l'octubre de Sant Jus ja acostuma a estar molt ple de coses entre els cars cauen a cavall d'un mes o l'altre,
però les festes de tardor sí, i el novembre era un mes en què més aviat era desert de moltes activitats
abans que vingués, tot el, bueno, el desembre, tot el Nadal, i tots els mercats de Nadal, i tot plegat, no?
Sí, sí.
Clar, la iniciativa no només va anar bé, sinó que, clar, els cinc o sis actes d'aquell mes van anar tots molt bé,
clar, el Cabré va ser l'estrella i va haver-hi 200 persones, i de sobte, clar, vam acabar,
i va ser el Sergi Seguí que ens diu, bueno, ara heu de pensar el de l'any que ve,
he dit, com el d'any que ve, hem fet aquí una sèrie d'actes, no, sí, sí, el segon novembre literari.
I així s'ha anat consolidant.
I així som, i aquest any, doncs, mira, fins i tot li donem un petit tom,
ja tenim fins i tot una imatge, un cartell allò, més o menys, un tipus de cartell bastant consolidat,
que la gent ja reconeix.
Sí, explica'ns una mica, si alguna cosa que ens puguis avançar, de què tractarà o en què estarà enfocat.
No, clar, doncs, fins ara, el que sí que hi havia el problema és que fins al sisè o al setè,
doncs, bueno, vam dir, va, doncs, al novembre s'ha de muntar actes,
i, per tant, doncs, va, la biblioteca muntar actes, nosaltres també,
qui més, qui menys, des de l'Ajuntament has de procurar,
dir, bueno, va, obrim-ho i que altres entitats del poble pensin coses.
Per exemple, s'estrenaven obres de teatre, que, evidentment, també és una manifestació literària,
però una mica s'havia acabat convertint en allò de dir, bueno, doncs, al novembre hi posen moltes coses.
Exacte.
Segons com, amb poc criteri, no?
Coses que fins i tot a vegades ja es fan durant el mes,
com, per exemple, el Club de Lectura d'Atener o els clubs de lectura que es fan a dalt a Can Ginestà,
i acabaven posant, dius, home, però no té sentit, això no és novembre literari,
ja és una cosa que es fa cada mes, no?
El que sigui específic és, per exemple, que aquest any es torna a fer,
el Club de Lectura de Novela Negra, no?,
que durant molts anys va venir el Paco Camarasa,
i, bueno, doncs, aquest any ve el José, bueno, fa també el mateix José Luis Ibáñez,
que és el que fa els clubs de lectura de...
De la Biblioteca.
Però, clar, l'específic de Novela Negra, doncs, és només el novembre,
que ja lligueixis amb el fred i una cosa fosca, no?
Sí, sí.
Per tant, això sí que és novembre literari.
Però va ser aquest any que, des de la Regidència de Cultura,
des del Departament, doncs ens van dir, home,
potser tenia en compte que ve l'exili,
ve l'aniversari del gran exili de l'any 39,
el gener farà, doncs, 80 anys.
80 anys, sí, potser.
Potser podríem començar a pensar un acte, allò de dir,
literatura i exili té molt recorregut, no?
Recordar tots aquests autors catalans.
D'entrada, reconec que jo hi vaig xerrar, sí,
per pensar, diu, sí, però, clar, els Rodoreda, Sales i, no sé,
Bartra, Bartra potser no tant.
Però d'aquests autors, justament aquests últims anys,
des de Cal Lliuret d'Ell, des de tot arreu, se n'ha parlat molt,
perquè de la Rodoreda l'any passat em va sortir una,
entre cometes, novetat, de Sales,
amb la pel·lícula En certa Glòria, se n'ha tornat a parlar molt
i pensava, home, fer un novembre literari dedicat a l'exili
em sembla molt correcte.
El fet de posar-hi un títol englobador
ja estarà bé, perquè deixarà de ser un calaix de sastre
i podrem pensar més cadascun dels actes.
Dius, però justament l'exili, dius,
no sé, hauríem de saber...
O sigui, d'entrada no em va acabar de fer el pes,
però parlant amb aquestes xerrades que anem fent,
dius, bueno, fem exili a l'engròs,
amb l'excusa, entre cometes,
d'aquest aniversari del 39,
o sigui, què fer, clar, és un exili que comença el 39,
però, bueno, el 38 ja ha començat a avançar molta gent,
i, per tant, ja ara, fa 80 anys,
i que és absolutament just i necessari que es recordi,
bueno, parlem de l'exili com a fenomen literari
de manera àmplia,
de manera que, clar, ens ha acabat quedant
un programa en el qual, evidentment,
es recorda, ja des de la caràtula,
doncs es parla de dir, bueno,
l'exili és el tema triat,
aquest primer novembre literari temàtic,
perquè això, perquè fa 80 anys
que, doncs, molta part de la intel·lectualitat catalana
se'n va anar a l'exili,
però, bueno, ho fem més enllà,
perquè d'exiliats en tenim ara i avui.
Clar.
No?
Per tant, d'una banda,
tindrem un club de lectura específic
sobre la Teresa Pàmies,
que és algú que, evidentment,
va tastar l'exili per qüestions polítiques,
però com a escriptora,
doncs, per tant,
és una escriptora que va haver de viure a l'exili.
Hi haurà un documental,
sí, a banda, el dia 30,
es passarà el documental Camp d'Argelé,
per tant,
serà una mena de sessió de documental
del mes especial,
que es farà a l'Ateneu,
amb un documental,
aquest sí,
que parlarà de l'exili català,
doncs, la gent que,
el primer que fa és anar a França,
i a França els posen
amb el que avui coneixen
com a camps de refugiats.
Doncs, aquí, a les platges,
ara, a Argelés,
i he anat fa un parell d'estius,
és un megapoble de vacances
com Cambrils amb gran.
Clar, vull dir estar allà.
Amb unes platges llarguíssimes,
però penses, clar, clar,
aquí el mes de gener deu fer fred, eh?
Sí, sí, i tant.
A més, bueno, amb tot el vent,
o sigui, dius, no, no,
hi ha un lloc per fer-hi un camp,
imagina't, la platja no te l'acabes,
però penses, carai.
Doncs, bueno, aquest documental,
evidentment, és específic d'això.
Des del Centre de Normalització Lingüística
hem organitzat una mena d'especial Fabra,
que, evidentment,
també va tastar l'exili.
Doncs, hi ha dues coses molt interessants.
Una és una exposició,
que s'inaugurarà el dia 29 de novembre,
ja cap a finals de mes.
A banda, aquest és l'any Fabra,
per tant, ja hi lliga.
I hi haurà un monòleg,
que la veritat és que em fa molta gràcia,
perquè l'actor Òscar Intente,
que ara mateix no ho sé dir què ha fet,
però estic convençut
que si busqueu a internet Òscar Intente
és una cara que us sonarà molt,
de sèries de televisió i d'obres de teatre.
Doncs bé, fa un monòleg sobre un Pompeu Fabra.
No en sé res més, però...
Mira, acabo de buscar aquí què ha fet.
És el que pretenia,
ara segur que ho farà ràpid.
Sí, sí, sí.
Bé, doncs, l'Òscar Intente...
A veure, sí, aquí.
ha fet...
A veure, aquí tenim un munt de coses...
La cara no et sona?
Surt aquí la foto?
La cara no massa, la veritat.
Vaja, ara...
No em sona massa, però potser és que...
Potser ha fet més teatre que televisió,
ara, clar, no t'ho sé dir.
I en tot cas jo entenc que ell...
Ha fet Any de Gràcia, una pel·lícula,
Any de Gràcia.
Ajà.
Any de Gràcia.
Tampoc no...
A veure...
És que no funciona, no funciona molt bé.
Bé, en tot cas, és un monòleg teatral
en el qual no sé si ell assumeix el jo de Pompeu Fabra
i anirà explicant coses,
o si ell explicarà coses,
però teatralitzat.
Per tant, això es farà a la sala del cinquantenari,
amb una sala del cinquantenari,
que calculem que el dia 21 de novembre
doncs ja estarà renovada
i, per tant, no sabem si es podrà utilitzar tota
o només la part de baix, però, bueno...
Ja estarà, estarà ja pràcticament.
Si no està acabada, estarà...
Pràcticament, aquesta és la idea.
Per tant, també és una bona ocasió
d'acostar-s'hi i veure com ha quedat.
De fet, a la sala del cinquantenari,
uns dies abans, el dissabte 10,
hi farem una tertúlia amb els Samàbrams,
estudiós de la literatura catalana,
nord-americà,
però probablement la persona que més sap
de literatura catalana
viva en aquests moments,
i que un dels seus grans temes
és Agustí Bartra.
Agustí Bartra, que era el marit d'Anna Morià,
tots dos escriptors a l'exili,
d'aquella famosa història,
que suposo que sortirà i ell ho explicarà aquell dia,
bueno, quan la guerra sembla molt clar
que està perduda,
la institució de les lletres catalanes,
entre les quals un dels que estava en l'organització
era Pompeu Fabra, precisament,
i altres escriptors,
decideixen que, clar,
que hi ha gent que s'anava a l'exili,
molts d'ells periodistes,
que seran o gent que ha col·laborat en premsa
o que ha publicat coses,
i que, per tant, seran represaliats,
i organitzen un autobús d'escriptors
que surt de Barcelona,
pare a Girona a recollir-ne més,
i se'n va cap a França.
Creuen, passen uns dies al Masperchés de Gullana,
on hi ha un munt d'anècdotes molt sucoses,
i acabaran, doncs, això,
creuen a França,
i com que tenen un visat especial
que els ha aconseguit a través de la institució,
doncs, de la Generalitat,
poden evitar haver d'anar al Camp d'Argelès,
i, bueno, evidentment,
s'hauran de buscar la vida.
En aquell, entre d'altres,
en aquell autobús hi va Mercè Rodoreda, per exemple,
hi va aquest Agustí Bartra,
hi va Joan Obiols,
hi van un munt d'escriptors...
Però és un autobús?
És un autobús.
Un autobús, cara.
Un autobús que, durant la República,
s'havia utilitzat per fer,
el que han dit, cultura en ruta,
o sigui, s'havia portat per fer
com una mena de bibliobús,
més o menys,
i que durant la guerra es va utilitzar
per portar llibres als fronts,
o sigui, se'ls buscaven llibres
perquè els soldats poguessin llegir
a la trinxera, no?
O per portar-los a distraccions.
Sí.
I, doncs, bueno,
és aquell mateix autobús
que es creuarà i els deixarà a França.
I és curiós,
perquè d'aquelles relacions,
o d'aquells, no?,
que imagineu-vos,
vint escriptors,
anant en autobús,
convivint uns dies
amb una masia a mig amagats,
després a França,
i després cadascú més o menys
buscant-se la vida,
amb l'objectiu d'intentar arribar a París,
on hi ha un delegat de la Generalitat,
i a veure com...
En sortiran dos matrimonis.
Mercè Rodoreda,
bé, no s'arribarà a casar amb Joan Ubiols,
però seran amants tota la vida,
li dedicarà tots els llibres,
li corregirà,
bueno, en fi,
i després Agustí Bartra i Anna Morià,
d'aquest sí que acabaran exiliats a Mèxic.
Doncs sí que n'hi ha anèpties.
És una...
Realment,
l'anecdotari d'aquest autobús
és riquíssim,
i d'això,
i en concret,
de l'obra d'Agustí Bartra,
parlant de la seva experiència com exiliat,
en parlarà Samà Brams el dia 10.
És un dia per no perdre's,
perquè realment,
si no coneixer la història de l'autobús,
ja l'ha explicat molt sintèticament,
però és molt sucosa.
Realment val molt la pena.
I tindrem també algun acte més relacionat amb l'exili?
Hi ha més coses encara.
Per exemple,
el que inaugurarà el novembre literari,
el dimarts dia 6,
és una hora del conte,
per tant,
un conte a contes,
amb un conte molt especial,
que de fet ja es va presentar,
crec que fa un any i mig,
ja hi va haver una sessió aquí,
perquè clar,
és allò que dèiem,
l'exili no és només una cosa,
desgraciadament,
de l'any 39,
sinó que avui n'hi ha,
d'exiliats pel món.
Doncs es presentarà el llibre,
o es farà una sessió amb el llibre Amic meu.
Sí,
llibre que crec que en una festa de la pau pot ser.
Aquest mateix.
Clar,
és un llibre que va molt bé recordar que existeix.
És un llibre amb històries i dibuixos de nens
que estan ara mateix a aquests camps d'exiliats sirians,
que hi ha per Grècia i per l'est del Mediterrani.
I per tant són nens, això,
de 4 o 5 anys,
que han explicat i han dibuixat les seves històries
i llavors s'han recollit més o menys en un llibre.
Evidentment el llibre es ven
per aconseguir diners a favor de la causa,
d'intentar ajudar a aquests camps,
a portar-hi recursos.
Però clar, és allò que dèiem,
recordar que aquest és un fenomen que encara passa ara.
I en aquest sentit mateix crec que aquest és un acte
que s'agafa de la mà amb un que farem el dia 28,
finalment a cap llibreter,
que és tenir dos escriptors,
diguéssim, no sé si dir-ne refugiats,
però en part sí,
en tot cas els dos escriptors que el PEN Català
té acollits durant aquest any.
El PEN Català és una organització
que va crear l'any 22
i que forma part del PEN Club Internacional
i que entre una de les seves branques,
a nivell internacional,
és a dir, ajudar aquells escriptors
que han de fugir del seu país
perquè el que escriuen, doncs,
o bé perquè el que escriuen
els hi podria portar problemes,
o bé perquè, clar,
el seu país està en una situació
absolutament paupèrrima
i, per tant, allí no hi poden viure
i no hi poden escriure.
I, clar, just és el cas
dels dos escriptors acollits
que el PEN Català ens portarà a Sant Just
el dia 28.
Són Milton Robles,
un periodista d'Hondures,
no cal recordar com és la situació
ara mateix d'Hondures,
però és dramàtica,
però ara entenc que un periodista
massa còmode no hi pot ser.
No.
I, clar, són dues cases molt diferents,
però d'una banda tenim això,
un periodista hondureny,
on, bueno, millor que callis,
perquè si no et pots trobar
molt directament,
que no et desperdis
del casat d'una coneta.
Ja.
i després un poeta
que es diu
Bassem Annebris,
que és palestí.
La veritat és que em fa molta gràcia
perquè,
molt que ho havia de dir,
un poeta palestí
és injust.
Clar, en el seu cas,
no és que a Palestina
no pugui
escriure i publicar,
però, evidentment,
Palestina és un país
amb les condicions
en què està
de guerra i guerrilla constant,
absolutament,
i, per tant,
fer-hi poesia allí,
intentar publicar,
intentar fer vida de poeta
o d'escriptor
a Palestina,
doncs ara és pràcticament impossible.
i, al revés,
té molt més sentit
des de l'estranger,
acollit pel Pen Club,
doncs bé,
poder publicar
i potser denunciar
alguns dels abusos
que sofreix, no?
I té un parell de llibres
traduïts al català
i, per tant,
servirà d'això també,
una mica de presentar
aquesta poesia traduïda
i que ells dos expliquin,
doncs bé,
des de les seves situacions personals
a si el fet d'estar exiliats,
que és evident que sí,
però que expliquin com,
els afecta a l'hora d'escriure,
a la seva obra, no?
Per tant,
Milton Robles
i va ser en nebrís,
el dia 28,
amb un acte
que organitzem
amb el Pen Català,
que ja veu que té el logo allí
als programes
i als pòsters.
No tenim gaire
més temps,
són dos quarts.
Trio ràpidament només,
és a dir,
una altra xerrada
sobre un exiliat
de fa molt temps,
Panaiti Stradi,
un escriptor
de quan existia
l'imperi otomà,
nascut
nascut el que és avui Romania
i que per problemes polítics
durant molt temps
va haver de acabar
fugint del seu país
i fins i tot
exilància a França
on va acabar escrivint en francès.
Per tant,
és el cas d'algú que,
per sobreviure,
després n'hi ha hagut molts més,
va haver de renunciar
a la seva pròpia llengua
per escriure en una altra,
perquè clar,
si escrivíem romanès
o amb turc a França,
doncs no.
I en canvi,
ell tenia necessitat
d'explicar
què era aquell gegant,
l'imperi otomà,
que estava caient
i on, evidentment,
hi ha no els drets humans,
sinó la tortura,
en fi,
què era aquell fenomen,
no?
I per què en fugia?
Això serà el dia 15
i en vindran a parlar
la traductora Anna Casasses
i el Xavier Montoliu,
que és un estudiós
de la literatura romanesa
i, per tant,
faran aquí un debat
sobre aquesta figura
d'un llibre,
en concret,
parlaran del seu llibre
Quira Quiralina,
que just explica
d'algú que va fugint
de tota la zona,
una novel·la així
com d'aventures,
però parlaran
de tota l'obra,
d'aquest Paneïtistrati,
que té un parell de novel·les
traduïdes al català
i al castellà
que van tenir molt èxit,
els meus començaments
que fa uns anys
es va vendre moltíssim
i que, per tant,
és això,
una altra experiència d'exili,
algú que ha de canviar
de llengua.
Clar.
Doncs,
Déu-n'hi-do,
de moment,
quantes coses interessants,
quants altres...
I tancarà Pedrolo, eh?
Ah, Pedrolo.
Poca broma.
Manuel de Pedrolo,
que dius,
però Manuel de Pedrolo
no es va morir de casa seva.
Efectivament,
Manuel de Pedrolo
no es va exiliar.
si entenem exiliar
per...
ens anem a fora
perquè aquí no hi podem ser,
aquells de l'autobús.
No, no,
però hi va haver gent,
Manuel de Pedrolo,
és el cas paradigmàtic,
que va decidir,
no, no,
jo amb aquest règim
no hi vull tenir res a veure,
per tant,
jo vull escriure molt
i vull escriure en català
i crec que faig un favor
a la cultura catalana
seguint escrivint,
perquè algun dia això sortirà.
Per tant,
el que faig és
em tanco a casa meva,
m'exilio interiorment
perquè no m'afecti
tot el que hi ha al voltant
i jo faig la meva obra
en català
perquè aquesta és la meva aposta,
aquesta és la meva lluita,
dotaré el català
d'un seguit de modernitat,
que clar,
just tot el segle XX
la novel·la,
la forma d'escriure
canvia moltíssim
i, bueno,
doncs,
em dedicaré a això.
La meva vida serà dedicada
a donar al català
allò que a fora
no pot tenir
perquè el règim ho prohibeix.
Per tant,
es pot parlar
clarament
d'un exil interior.
Exacte.
Per parlar d'això
vindrà la Belfavalla
el dia 5 de desembre,
que ja serà l'últim acte,
a parlar una mica
d'aquesta vida,
que segons som-hi,
que trist,
o al revés,
que ric,
o quina valentia.
En fi,
n'ha fet una biografia
i crec que ens en podrà parlar
abastament.
Sí, sí.
Doncs moltes gràcies, Arnau,
per avançar-nos
tots aquests actes
i la temàtica
d'aquest novembre literari.
Jo suposo que aviat
ja començarem a tenir
fulletons
i, per tant,
ja podeu apuntar-ho
més clarament a l'agenda.
Doncs moltes gràcies
i que tinguis
bona castanyada.
Igualment.
Adeu.
Adeu.
Adeu.
Adeu.
Adeu.
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
maco!
!
!
demà!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
Fins demà!
shot!
Baa!
Yeah!
Fins demà!
Fins demà!
Yeah!
uan!
amb el 4-1, ja va a desaparèixer completament el Madrid.
Un Madrid que no és mal equip,
però jo crec que
la sortida de l'entrenador
està, bueno, des del punt de vista culer no,
però jo crec que és encertada
perquè l'estratègia del diumenge,
per exemple, jo que no havia vist masses partits...