I entrem en aquesta tercera hora, seguim en directe des de Ràdio d'Esvern,
ara que passen 17 minuts de les 12 del migdia i entrem parlant amb la Conxita Safon,
responsable del taller de gestió de les emocions a les escoles.
Ens havien d'acompanyar alguns alumnes, però els donarem un temps, a veure si més endavant volen venir.
Conxita, bon dia.
Hola, bon dia, Mireia.
Gràcies per tornar a passar per aquí.
A tu, gràcies per convidar-nos.
I els alumnes que ho vulguin en algun moment, també saben que tenen els micròfons oberts,
que vulguin explicar com ha estat aquest curs, aquest taller,
i que vulguin també fer una mica de síntesi, una mica de valoració.
Avui estaven tots ocupats.
Sí, oi?
Sí, avui, sí.
És difícil.
Però bé, tenim a tu que almenys també volem fer una miqueta d'això,
o no sé si valoració, que ens expliquis una mica com ha funcionat el taller,
també la implicació de les persones i la millora,
perquè al final també això els ha de servir per després cadascú aplicar-se les seves eines
i millorar aquells aspectes que vulguin dedicar-li un temps d'autotreball i de feina.
Sí, sí. La veritat és que és un treball que és molt útil.
Al final és un treball amb un mateix, que sempre...
És laboriós, també.
És laboriós, però al final és necessari, vull dir que és que...
I no ho fem a les escoles.
Ah, no ho fem a les escoles.
Ara ja no. Hem fet unes sessions a les escoles i ara estem al Salvador Esprió.
Val.
I acabarem allà el 18 de juliol, acabem el curs allà al Salvador Esprió.
Però és el mateix grup, entén?
Ah, sí, sí, és el mateix grup.
Ah, val.
El que passa que...
L'heu mogut d'equipament.
Vam agafar a dos quarts de deu perquè vam preveure que faria calor.
Sí.
I llavors ha quedat a les deu, que és quan obren les escoles i tal, vam pensar a no veure.
I, bueno, per qüestions d'horaris ens ha anat millor al Salvador Esprió.
I ens anava bé començar una mica abans per la calor, per no acabar tan tard.
L'havíem fet bé perquè mira quin plan.
Home, doncs sí.
Mira quin plan que tenim.
Us ha sortit bé.
Sí.
El curs, des del meu punt de vista, bé, i des del punt de vista de les persones que venen,
en general, molt bé.
El seguiment està sent molt alt i l'aprofitament, també.
Clar, nosaltres una mica, el curs el que pretén és fer la gestió emocional,
però també donar una eina per aquesta gestió emocional.
O sigui, no pretén ser un curs molt teòric, no?
Per exemple, analitzar emocions o grans històries, sinó que el que pretén és una pràctica,
una eina que quedi a les persones justament per fer aquesta millora en la gestió de les emocions.
L'eina que jo conec, l'eina que jo conec és les tècniques de relaxació,
i aplicades en aquest àmbit, en l'àmbit de la gestió emocional,
tenen resultats molt interessants, molt ben estudiats i molt interessants.
Què hem treballat al curs?
Perquè són sis sessions, set sessions, ara no me'n recordo.
Però bé, el que hem intentat és que a cada sessió poguéssim avançar un pas
i treballar d'una emoció en una altra i que fos justament una mica de prendre consciència
d'algunes emocions molt habituals i de l'habitual que és que les fem servir,
que moltes vegades les tenim tan integrades, que són respostes molt immediates, emocionals molt immediates,
i veure quins efectes ens fa, com ens afecta fer servir aquestes emocions,
tenir aquesta resposta emocional davant d'algunes coses i, sobretot, com li podem donar la volta.
Les emocions més habituals que nosaltres ens trobem, doncs mirar la por, per exemple,
és molt, molt habitual, la culpa també és molt habitual,
és una altra emoció que es fa servir multiculturalment, ho fem servir molt,
i després hem treballat també alguns aspectes de l'autoestima,
perquè també sol ser un aspecte de la persona que, d'una manera o d'una altra,
i també moltes vegades per raons culturals, sol estar una mica afectat.
Sí? Però per conseqüència d'alguna gestió no massa ben portada a terme de les emocions?
És a dir, que aquesta autoestima es veu tocada o són temes separats, diguéssim?
No, no són temes separats.
Bueno, separats, vull dir que un va lligat o un té conseqüència amb l'altre o...
Sí, per exemple, una persona... A veure, les pors, per exemple, la por, no?
Sí.
Per què fem aquest ordre? I la primera sessió la vam dedicar a veure els beneficis de la relaxació,
que són enormes, són moltíssims.
Bé, per què fem aquest ordre? Doncs primer parlem d'algunes emocions, parlem de la por, parlem de la culpa com a manera de respondre emocionalment,
i després de l'autoestima. Per què? Bueno, perquè si una persona és una persona amb molt peruga, la seva estima no està molt alta.
perquè sap que hi ha moltes coses que li fan por. Si a la persona li fan por, què et diré jo, una piton, no li afecta l'autoestima,
perquè a ella no està en pitons. A mi té la plaça Catalunya, li és exactament igual.
Sí. Una cosa és que vivís en una tribu africana, aquí tindria l'estima tocada.
Al mig d'Indonèsia se li faria més complicat.
Se li faria complicat tenir l'estima alta, perquè té por a una cosa amb la que ha de funcionar a dia a dia,
i els altres, moltes vegades, potser no tenen por en això, no?
Però, en canvi, si tu tens por a perdre l'estimació del company, o tens por a perdre els diners,
o tens por a dir que no, tot això va minant, perquè, en definitiva,
pors naturals n'hi ha poquíssimes, i aquestes són totes apreses.
Aleshores, la persona, d'alguna manera, sap que és fràgil davant d'alguns temes,
per tant, no se sent forta. I una bona estima té a veure amb la fortalesa.
També té a veure amb acceptar les fragilitats que tots tenim,
però, si en tenim moltes, aquestes fragilitats, d'alguna manera, s'han de gestionar.
Aquesta és la gestió emocional, no?
Bé, si jo tinc moltes pors, o tinc algunes pors que em fan la vida,
que em compliquen la vida, realment, doncs això s'ha de gestionar.
La culpa, una persona que se sent culpable, no té una bona estima, d'alguna manera.
Pot ser que en alguns aspectes sí, a veure, parlem d'estima com si fos tot o res,
i no és veritat. Les persones podem tenir uns aspectes de la vida amb molt bona estima,
i en altres no, perquè els tenim, d'alguna manera, malbaratats o malestructurats.
Però, quan una persona funciona amb culpa, hi ha una part d'ella mateixa que no hi ha una bona estima,
perquè quan tenim bona estima no fem servir la culpa, fem servir la responsabilitat.
Això sí, errors cometem tots, però què fem davant d'un error?
Intentar esbrinar en què ens hem equivocat i què podem aprendre i on podem trobar aquesta informació.
Bé, això és normal, això no afecta l'autoestima, però la culpa sí, perquè la culpa, d'alguna manera,
què vol? Càstig, no? És a dir, bueno, soc culpable, que hi ha un drama, no?, que això afecta l'autoestima.
Justament per això, després treballem primer por, culpa, que són molt habituals,
i després alguns aspectes de l'autoestima.
Hem estat veient el que es coneix tècnicament com a distorsions cognitives.
Aquestes distorsions són maneres que nosaltres hem après a interpretar el que ens passa,
o com nosaltres ens relacionem amb el món o amb nosaltres mateixos, d'acord?
I aleshores, doncs, hi ha moltíssimes, hi ha un fotiment, algunes, però també mirem les més habituals.
I això que és après o és heredat?
És après, és après.
És après.
Sí, tot això, tota aquesta estructura emocional, l'aprenem quan som petits.
O sigui, nosaltres pensem que als sis anys, sis anys i mig, aquesta estructura emocional
amb el que nosaltres ens relacionem amb el món i amb nosaltres, està feta.
En sis anys i...
És la carrera de medicina, sis anys.
Sí, sí, sí.
I imitant, imitant, una criatura té una velocitat d'aprenentatge.
Clar.
Aleshores, d'on treu aquesta informació?
De les persones, dels adults que l'envolten, amb els que té un lligam afectiu fort.
És a dir, les reaccions que desenvolupen allà ja són les que una miqueta anirà seguint
al llarg de...
Exacte.
...de ser evita més adulta.
Sí, són els aprenentatges amb els quals funcionarà pel món.
Però com qualsevol altre mamífer, un lleu petitó imita la seva mare i d'ellà aprèn
què ha de fer, com s'ha de comportar, a què ha de tenir por, a què no ha de tenir por...
Tot això ho imita.
Nosaltres fem exactament igual, un bebè imita els adults que l'envolten.
Si els adults que l'envolten tenen por, ell té por, perquè ells li estan traspassant
una informació que serà vital per la seva supervivència.
Nosaltres tenim això gravat com a mamífers.
Si les aranyes són perillósíssimes, doncs les aranyes són perillósíssimes.
Això em va passar a mi, veus?
La gent...
Fins mica de fòbia.
Vale, doncs tu imites, no? Tots imitem.
Què fan els adults?
Bueno, la por a les aranyes és una por com molt evident, no?
Diguéssim, molt...
És com també serps o no? Animals o rates o no?
Animals d'aquests que potser tenen un component també com de fàstic, no?
De rebuig.
Bé, tenen un component de poc i també gravat, eh?
Per exemple, la serp té tota una història darrere, no?
És una mica de mala imatge, pobre animal.
Una mica de mala imatge, que després, al final, mengen els ratolins i són la mar de pacífiques.
Bé, les que són més verinoses, però aquí això no...
Excepte les que s'escapen d'un terrari i apareixen a la Rambla de Catalunya.
que dius, bé, però a part d'això, són... no són perilloses, són pors que nosaltres aprenem,
i que quan estan a preses de petits són molt sòlides.
Tu pots ser molt conscient que li tens por a les aranyes.
Sí, sí, està molt consolidat, això.
Però tu no pots lluitar contra aquesta por.
Aquí hi ha el quit de la qüestió.
Nosaltres aprenem això com a sistema de supervivència, clar, un sistema de supervivència.
Tu no li tens por avui a un cocodril i demà no, i demà passat li tens por a l'hipopòtam i demà passat no.
O sigui, li tens o no li tens.
És una cosa variable en funció de com et despertis.
Clar, o li tens o no li tens.
I una mica, clar, aquest aprenentatge de petits queda molt gravat.
És la nostra manera d'enfrontar la vida i com ens parlem a nosaltres mateixos.
Quan apareix una aranya, tu et dius a tu mateixa, no et dius res perquè és una emoció que explota, no?
Però si ho transportem a paraules és córrer, que això és molt perillós.
Sí, gairebé.
És aquesta.
A mi se m'agradaria posar la pila gallina, inclús, a vegades, si la tinc molt a prop o la...
Sí, és una sensació gairebé fisiològica, eh?
Sí, sí, és una reacció molt intensa perquè quan tenim por molt intensa ens preparem per fer alguna cosa.
tu, evidentment, has viscut mil vegades i t'has trobat aranyes i no has hagut mai de lluitar amb una aranya.
No, com a tal, no.
Però...
Bé, jo ho he vist com una lluita, eh? Ara ja porto el terreny personal, però vaja, és una lluita que al final és intentar o treure-la o matar-la, em sap greu, però...
Jo m'ho prenc com una lluita, eh? És com una batalla.
D'acord, perquè tens molt...
Però ja a nivell personal de de vinga, va, anem a enfrontar-nos.
Però per això se't posa la pell de gallina.
Sí, sí.
Perquè tu, en alguna manera, estàs enfrontant un perill per tu molt gran.
Clar, clar.
Igual el que tens al costat diu, però si aquesta aranyeta no fa ni un mili...
Ah, no.
Ni mig centímetre.
Acostumen a riure de mi.
Per tu.
Per tu és...
Bé, és una por molt intensa, és una reacció molt intensa que no pots evitar.
I no la pots evitar perquè la portes de petita i és un sistema de supervivència.
I qui te la va passar per ell també era molt important.
Clar.
Sí, al final és motxil·les de motxil·les, no?
Cadascú és com que, no?
Sí.
Té una motxilla que potser no és 100% seva, però l'ha redat d'una altra.
Bé, aprenem...
O ha fet el mirall amb un altre.
Imitem i mantenim aquests patrons.
Molts no s'activen, o alguns no s'activen al llarg de la vida, i bueno, estan i no fan la guetxa.
Altres fan la guetxa.
I altres es compliquen.
Aleshores, una mica aquestes distorsions cognitives que parlàvem, no?
Això, per exemple, teu s'assembla més a una fòbia, diguéssim, no?
Però aquestes distorsions que tenen a veure...
Perquè també és una distorsió, perquè és una por de presa que a tu et distorsiona la realitat.
Sí, una mica, una mica.
Clar, si t'ho penses fredament, dius, bueno, aquest bitxet, què en pots fer?
No, absolutament res.
Si li poso el peu a sobre ell i s'ha acabat, no?
Si està a la meva...
O sigui, qui decideix sobre la seva vida soc jo.
Però per tu no és exactament això.
És un perill molt gran i una por molt intensa, no?
Bé, aquestes distorsions, aleshores, que tenen a veure amb l'estima,
les més habituals, per exemple, són l'autoexigència.
Quan som molt exigents i ens posem el llistó molt alt, no?
Bé, doncs ens està dient que la nostra autoestima en un punt no acaba d'estar bé.
I tu en diràs, home, però posar el llistó ben alt és el més maco del món, no?
Donar el millor d'un mateix.
Sí, mentre no ens fem mal.
Perfecte.
Però quan posar el llistó pels núvols ens fa mal.
Per què?
Perquè moltes vegades no hi arribem.
Perquè el dia que no tenim la força, és igual.
El llistó d'estar molt alt.
Perquè si no està molt alt, jo no em sento satisfeta del que he fet.
I a més a més, perquè no està mai bé prou fet,
perquè sempre hauria pogut estar millor.
Llavors ja faig coses meravelloses, però hi ha allò, potser aquella coseta.
I allò, aquella coseta que no ha anat bé, allò és el meu centre de tensió.
No, qual cosa, la sensació de satisfacció és molt difícil de trobar.
Bé, això és una distorsió cognitiva.
També.
Clar.
Aquesta sí que és directament associada amb l'estima.
Molt associada amb l'estima.
Perquè quan la persona té bona estima, la reacció és molt més flexible.
El llistó està amunt quan puc, i quan no puc, baixarà una mica.
Llavors, sí que si vull donar el millor de mi mateixa, doncs el donaré,
però no fent-me mal, no el preu de fer-me mal, no el preu d'estar sempre insatisfeta,
no el preu de donar-me una canya que no té sentit, perquè a mi és igual.
si estic en forma com si no ho estic, si em ve de gust com si no em ve de gust.
Llavors, aquesta pressió constant, això vol dir que l'estima no està molt bé.
Perquè tu això li faries a un altre, la resposta sempre és no.
Tu estaries pressionant a un altre.
Vinga, no, que no està mai bé, que no està mai bé.
Oh, mira, aquella coseta petitona t'has equivocat.
La pregunta quan l'hi fas a algú sempre és no, no, jo això no l'hi faria a ningú, ah.
I per què t'ho fas a tu mateix, no?
I per què no l'hi faries?
Doncs perquè l'hi faries mal, no?
Bé, doncs l'altre no, però tu sí.
Bé, doncs no hi ha bona estima.
Això s'ha de mirar, s'ha de recol·locar.
És fàcil d'entendre, eh?
En general, tots ho entenem, quan ho veiem clar, dius,
ostres, doncs és veritat, no m'ho havia plantejat així, d'acord?
Però en realitat sí.
I el mateix passa amb l'autocrítica.
Això ho hauries de fer millor, allò no ho hauries de dir,
ah, per què has dit això, per què has fet allò,
per què t'has comportat així, és que sembla mentida,
és que sempre ho fas igual, és que no...
I pim-pam, i pim-pam.
I cadascú tenim les nostres històries amb les que ens critiquem,
perquè considerem, doncs, que no ho fem prou bé.
Després no sé si venen frustracions, també,
perquè no assoli aquests nivells o no trobar-te a l'alçada d'allò que tu desitges,
no? Igual et porta també a frustrar-te.
Bé, primer ja amb el rotllo, amb tu mateix.
Però després, moltes vegades, el que acabem fent és no agafar reptes,
perquè al final agafar un repte,
ser amb aquests patrons, no?,
amb autoexigència o amb autocrítica, molt grans, eh?
Jo no estic dient que fer-se una mica d'autocrítica no és bo, és molt sa,
i buscar donar el millor d'un mateix és sa, però tot fins al punt on no em faig mal,
on no, més que un estímul, és un fre.
I aquí és on ve la frustració, perquè moltes vegades jo és,
a veure, a veure, a veure, a veure,
jo em poso amb això i aquí hi ha un perill que jo acabi fent-me mal,
dia sí, dia també, de la bomba.
I és previsible, oi?
Llavors, a veure, jo ja en tinc prou, vale?
Bé, doncs aquest repte no l'agafo, l'altre no hi vaig, saps?
I això, clar, que va generar en frustració,
perquè per una banda calmes, et calmes i dius,
vale, va, no em faré mal, però per l'altre dius,
bueno, però jo què?
O sigui, si sé que tinc capacitat,
com és que tenim la capacitat?
No puc, sé que no ho haig d'acceptar,
o sé que si ho accepto patiré moltíssim.
Bé, doncs perquè hi ha un diàleg intern,
estricte, dur, exigent, no?
I això fa mal, fa mal.
I mira que et parlo de patrons,
que són habituals, vull dir,
que no és una cosa estranya.
Per alguna cosa tenim una...
Moltes persones consumeixen ansiolítics i antidepressius, eh?
Tenim un consum a Catalunya elevadíssim,
un dels més alts del món,
de tranquil·litzants.
vull dir que culturalment nosaltres som una mica així.
Altres distorsions que tenen a veure amb l'autoestima,
doncs per exemple,
la lectura del pensament, no?
Tu saps el que els altres estan pensant de tu?
Jo sé que pensen...
Saps, o d'odueixes, no?
No, no, no, tu estàs convençut.
Tu saps el que els altres pensen.
Pensen que tu ets avorrida,
que tu ets torpe,
que tu ets...
no sé,
el que sigui.
I què vol dir això?
Bé, que projectem en els altres
el que nosaltres pensem en nosaltres mateixos.
Clar, sí,
perquè aquesta lectura de la ment
no coincideix
el 95% de les vegades,
bàsicament perquè
aquell que estàs pensant que pensa
no sé què passa olímpicament,
o no se n'adona,
o li és igual,
o et veu completament diferent.
I així hi ha una pila
de distorsions,
clarament relacionades
amb l'autoestima.
Llavors, una mica,
el que anem fent és
mirar quines són
les que són més habituals al grup
o les persones que formen el grup
tenen interès
en parlar,
en treballar,
en comentar,
i comentem.
I anem detectant
aquelles que són més
interessants o més habituals.
I tot això,
a part de poder parlar-ho en grup,
que sempre és molt interessant
perquè t'adones que tots
més o menys compartim
les mateixes històries
i que tots estem
en el mateix camí.
A part d'això,
el fer servir les tècniques
de relaxació,
això ens dona
una doble via d'acció
molt interessant.
Per una banda,
desenvolupar una tècnica
que ens ajuda
a baixar el nivell d'estrès
a tots els nivells,
mental, físic i emocional,
perquè oxigenem millor,
perquè entrenem
la capacitat
de relaxar-nos,
i, clar,
això calma.
Quan nosaltres,
en comptes de donar-nos canya,
ens relaxem
i ens calmem,
internament
apareix una mica
de tranquil·litat,
de seguretat,
és a dir,
soc capaç
de portar-me
a mi mateixa
a un estat de tranquil·litat,
no només
de pressionar-me,
sinó que també
soc capaç
de tranquil·litzar-me.
Però uns nivells
profons,
a mesura que anem
practicant,
són nivells
cada vegada
més profons.
I des de dintre
de la relaxació,
amb les visualitzacions,
el que fem és
entrar en contacte
amb aquests patrons,
entrar en contacte
amb la por,
entrar en contacte
amb la culpa.
Aquest entrar en contacte,
que és difícil
d'explicar
si no ho has viscut,
no té a veure
amb reflexionar,
amb les pors,
quin tipus de por tinc,
me fa por això
i allò no,
no és això,
és amb un estat
mental alterat,
és un estat emocionat,
amb el que
la part
més reflexiva,
l'escosa prefrontal,
es tranquil·litza,
va cedint
pas
a zones del cervell
més sensitives,
nosaltres entrem
en contacte
amb les emocions
amb molt més silenci.
La sentim
amb molta més claredat.
I aquí,
quan nosaltres
sentim
una emoció
que la volem modificar
amb molta claredat,
també sentim
la seva oposada
amb molta claredat.
I aquí
podem reprogramar.
Aquí és on
podem reprogramar,
veure clara
una emoció
i veure clara
l'altra
i clar,
no té color,
què vull sentir,
no té color.
Llavors,
el que vaig
posant
o el que vaig sentint
és aquella emoció
positiva
que vull sentir,
en definitiva,
aquest aprenentatge
que nosaltres
hem fet de petit,
que el tenim gravat,
informem
que ara volem
un altre patró
i generem
noves connexions
neuronals.
Aquí entro
una mica en tècnica,
però és això
el que ens passa.
Això és molt interessant.
El que passa és que
això s'allarga
en el temps,
no és allò de dir
avui
intento canviar
aquesta manera
d'afrontar-ho
i canviar-ho
per demà.
És una pràctica.
Mira,
és una pràctica
com tot és qüestió
de pràctica.
Bé,
però sembla més...
De temps,
d'aplicar-ho
en el temps,
no?
Sí,
sí,
però sembla més llarga
del que és.
Sí,
perquè...
Sí,
que és més àgil.
És més àgil,
el que sembla.
Sí,
no és necessari
estar practicant
sis mesos
per començar
a veure una mica
redirigir-te
a tu mateix
quan et trobes
en aquesta situació
perquè suposo
que és fàcil
també caure
amb el que
durant X anys
estàs reaccionant.
Al començament molt
i s'ha de tenir
molt en compte
i el que estem fent.
T'has d'anar dient
així no,
així no,
torna'm a fer,
no?
Mira,
en realitat
nosaltres
el que treballem
és...
I amb això,
Conxita,
sí que et diria
que hauríem d'anar acabant
que després tenim
un altre espai.
Perfecte.
Però com que confiem
que tornaràs a passar per aquí
així ens quedem amb ganes
de preguntar-te més coses.
Molt bé.
Però digues,
acabem amb això
que volies comentar.
El que fem
és anar en positiu.
Jo que vull sentir
en context de por
tranquil·litat,
sento tranquil·litat
dins de la relaxació
i recupero aquesta emoció.
Mica en mica
aquesta emoció creix dintre.
No cal lluitar
contra la por.
És que no s'ha de lluitar
contra la por.
És com una llavor plantada
que va agafant espai
i va...
Exacte.
O sigui,
tu et concentres,
ens concentrem
en allò que volem sentir
i allò creix
i ja està.
I hem estat de relaxació més.
Clar.
I suposo que a la llarga
si aquest ens fa un bé
tendirem a anar més cap aquí
que no cap a l'altre patró
potser més arcaic,
més antic.
No hi ha color.
No hi ha color.
Quan la persona
té davant la possibilitat
de triar,
no hi ha color.
Tria,
però tria molt clarament
sempre.
Perquè ningú vol patir.
Patim perquè no en sabem
fer millor.
Clar,
no és per voluntat pròpia.
No,
perquè m'ha pres
d'aquesta manera
i mira,
ho fem així.
Però quan podem triar,
tria.
Tothom triar,
viure tranquil.
I tant,
jo també ho vull escollir això.
Conxita,
ens veiem aviat
perquè tinc ganes
de seguir tractant
aquests temes,
aquestes qüestions.
Aquest taller dura
fins al 18 de juliol,
no?
Ens comentaves.
A veure si,
doncs això,
la segona quinzena de juliol
o ja veurem
a veure quan torneu.
Pots tornar a passar aquí
a veure si tenim alguns alumnes
d'aquest taller
qui ho vulgui
i així seguim acabant
de parlar d'aquesta qüestió.
I tant,
i tant.
Interessant per ells també
perquè també ho treguin
i puguin també explicar
una mica el que han après
d'aquest taller.
Conxita,
moltes gràcies
per passar per aquí
i com dic,
ens veiem aviat
aquí a la missa hora.
Molt bé,
fins aviat.
Adéu.
Adéu.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.