This graph shows how many times the word ______ has been mentioned throughout the history of the program.
.
Passen 20 minuts de les 11 en punt.
Seguim aquí ja a la segona hora del Just a la Fusta,
el magassin matinal de Ràdio d'Esvern.
Avui som ja dijous 30 de gener del 2020.
Ens hem polit aquest primer mes amb un tancar i obrir d'ulls.
Ara ens toca fer l'entrevista del dia
i tenim en Nico Bassó a l'estudi.
Hola, bon dia, Nico.
Hola, bon dia, què tal? Com estem?
Bé, molt bé.
Ja tancant aquest primer mes del 2020,
comentava que ens ha passat superràpid.
Aquest cap de setmana estrenem més a febrer
i també la segona obra d'aquest primer cicle
que hi ha aquí a Sant Just de Teatre, de Kilòmetre Zero.
Explica'ns una mica quina és aquesta proposta que heu preparat
des de la companyia Bassóbrat.
Bassóbrat, sí, exacte.
Bé, és el muntar plats de Harold Pinter,
que és una obra una mica diferent.
És Teatre de l'Absurd.
La va escriure Harold Pinter el 1957.
Però, tot i així, no deixa de ser bastant actual.
Perquè quins temes o quins tòpics podríem dir que surten?
Bé, no vull parlar molt perquè és la típica obra,
he de dir que potser s'ha de veure dos vegades
per acabar d'entendre, eh?
Molta gent, quan la vam fer espluga,
sortia dient una mica això,
que genera moltes preguntes a l'espectador.
Però són dues persones que estan en un lloc,
estan en una habitació,
i intenten desesperadament fer-se una tassa de te.
I van rebent com ordres, codis, des de dalt,
i no puc explicar el final, però...
Bé, s'ha de veure, no?
Exacte, exacte.
S'ha de veure.
I has comentat que ja l'havíeu fet a Esplugues.
Sí.
Quin va ser el feedback de la gent que la van a veure allà?
La veritat és que va venir moltíssima gent
a veure'ns a mi i al Lluís Sobrado,
i, bé, va ser una...
A la gent li va agradar molt,
però molta gent sortia molt confusa, no?
No acabava d'entendre molt bé
que si havia acabat d'entendre l'argument de l'obra,
però la veritat és que ens va anar molt bé,
vam estar molt contents,
el vam fer el 29 de setembre
i el 1 i 2 d'octubre, diria.
Bé, ara no, 5 i 6 d'octubre,
i la veritat és que va sortir genial.
I ara parlem una mica de la companyia.
Sou només tu, Nico Bassó,
i el teu company, en Lluís Sobrado?
Sí, efectivament, som ell i jo.
El que passa és que, bueno, fa bastant de temps,
fa com dos anys, pràcticament,
em va venir Lluís dient que volia fer aquesta obra.
Jo al principi, no sé si creure val molt,
no me'l creia molt,
i a mesura que anàvem assajant vam dir,
ostres, això ho hem de fer, ho hem d'aixecar,
vam aixecar la companyia,
vam buscar un nom, com que jo em dic Nico Bassó,
i ell sou sobrado,
doncs ens vam dir, la companyia va sobrat,
i res, vam estrenar-ho a l'Avenç,
i ara va venir el Roger Cònsul,
que volia fer aquesta primera mostra de teatre Sant Justenc,
quilòmetre zero,
que em sembla una aposta estupenda,
i crec que, bueno,
podia ser una oportunitat
per poder mostrar el nostre muntar plats.
Tu diries que a Sant Just és fàcil cridar la gent
perquè vingui a veure el teatre?
Jo diria que no,
però tampoc em vull mullar,
m'agradaria sorprendre amb aquest cap de setmana,
la veritat.
Teniu pensat de fer l'obra en altres indrets,
en altres municipis?
En principi,
en principi,
aquesta obra,
crec, crec,
m'agradaria pensar que no,
però crec que quedarà aquí,
aquestes seran les nostres últimes funcions
del muntar plats.
I com l'heu estat preparant, l'obra?
Quant de temps heu estat llegint el guió,
assajant,
on ho heu fet?
És molt graciós perquè
no teníem local d'assaig
i l'Avens ens va deixar una terrassa
per poder assajar a l'aire lliure.
Clar, els mesos de primavera i estiu anava bé,
però quan venia l'hivern ja era una mica més complicat.
Ja.
Podem dir que,
ostres,
portem pràcticament des del 2017
assajant aquesta obra
i, clar,
la portem bastant bé
i cada cop que l'assajàvem,
mira si és bastant...
Bueno,
no difícil d'entendre,
però que cada cop que assajàvem
li trobàvem un significat nou
a alguna acció,
a alguna frase,
a algun tema.
I l'obra,
dins de la teva carrera professional,
què ha significat?
O què t'ha aportat
a nivell artístic?
O si t'ha semblat
una obra difícil?
Home,
no és una comèdia típica
per tota la família.
i per mi
fer el Montaplatge
ha suposat un repte
i, sobretot,
principalment,
perquè
el ser només dos
jo
anava actuant,
però a la vegada
també anava
dirigint-nos els dos.
A mi mateix,
també, no?
I era una mica complicat
perquè,
normalment,
quan ets un director
ho has de veure des de fora,
no?
Perquè no et veus
a tu mateix.
Però, bueno,
amb la confiança
del Lluís i tal
ens anàvem dient les coses
i anàvem polint una mica
moviments,
intencions,
emocions...
Bé,
podem dir que et va servir
per després
agafar experiència
per dirigir els pastorets.
Exacte,
exacte,
molt ben dit.
Sí,
una mica així.
Parla'ns una mica ara,
Nico,
de la teva trajectòria artística,
de la teva formació
com a actor.
Bé,
jo vaig començar a fer teatre
des de ben petit.
La primera cosa
que vaig fer
als 12 anys
va ser un Macbeth
de Shakespeare,
dirigit pel Calixto
Vieto,
el Romea,
i la veritat és que
vam estar dos mesos,
jo era un nen
i estava flipant.
L'obra va triomfar
i ens en vam anar
per tota Espanya.
Després vam anar
a actuar a Londres.
Caram,
vas començar molt fort,
eh?
Sí, sí, sí, sí.
Mama, avui sé actor
i la meva mare...
Mira, pimpa.
Sí, carinyo, sí.
Exactament,
aquí hi ha un càsting.
Després vaig fer
una òpera
al Liceu,
Peter Grimes,
de Benjamin Britten,
que la dirigia
el Lluís Pasqual,
i vaig estar un mes
també a dintre del...
No, no,
ni cantaven,
ni deia res,
només em mataven.
Bueno...
En aquella època
els nens anàvem buscats.
Fer de mort
també té el seu què,
no?
Suposo.
I re,
vaig estar un mes
al Liceu,
que per cert
per dintre
és una passada,
el Liceu.
Després,
bueno,
vaig anar fent obres
aquí i allà,
algun curt,
vaig estudiar
a Eòlia
i després,
sortint d'Eòlia
el 2015,
em van agafar
en una...
una...
no,
sobre...
sobre...
no una molt
producció,
no?
Sí.
Super production,
no,
però va ser
una cosa
que feia
la companyia Eòlia,
que era l'escola
on estudiava,
interpretació i doblatge,
i la portava
el Paco Mir,
que adaptava
al Pere Caldés,
Invasió Subtil
i altres contes,
que precisament
és l'obra
que ha fet
del Roger Cónsul,
aquest cop de setmana passada.
Exacte,
sí,
sí.
Va estar bé
perquè mai havia treballat
amb el tricicle
i em va...
et va molar la...
Em va servir molt
perquè era molt de gest,
molt de...
Però bueno.
Que bé.
Sí, sí.
I ara,
i ara...
Bueno,
abans vaig formar
una companyia
que es deia
La Mercancia,
benvinguts a Paina Pell Store,
que vam fer
quatre bolos
a Porta Quatre
i per Barcelona.
M'ho vaig passar molt bé,
allà també estava dirigint
i actuant a la vegada,
vam fer els pastorets,
tal i qual,
i també ara el muntar plats.
Home,
doncs Déu-n'hi-do,
eh?
Perquè quin edat tens tu ara, Nico?
Ara, bueno,
d'aquí un mes
en faig 30.
Bueno,
però ets molt jove
per tot el que has comentat.
Déu-n'hi-do,
no és fàcil moure's
dins d'aquest món.
hi ha molta gent
que ha estat
també molt preparada
i realment costa
fer-se un forat
en el món artístic,
sobretot de les arts escèniques.
Com veus tu ara
el panorama
de les petites companyies
que van sorgint
i les oportunitats
que hi ha
de poder mostrar
el que fan
en els teatres?
És difícil,
no?
Suposo.
Sí,
les noves companyies
les ve amb moltes ganes,
amb molta il·lusió,
però sí que realment
és complicat,
fa falta
molta perseverança,
no tira mai la tovallola...
I també pot ser
una mica de sort o de...
Sí,
i de perfil,
també.
Sí,
sí,
sí.
Clar.
De totes maneres,
també t'he de dir que
en quant al teatre
va haver-hi un moment
que m'he centrat més
en donar classes.
Ajà,
també és una sortida.
i m'agrada
bastant més
estar treballant
amb els nens
en escoles
o amb gent gran
o el que sigui.
Però sobretot
que sigui teatre.
A mi el teatre
és el que em tira.
Molt bé.
I ja per acabar,
Nicom,
què et sembla
aquesta proposta
de la mostra
de teatre
Sant Justenc
de quilòmetre zero?
Creus-li veus futur?
Servirà
per animar la gent?
Em sembla
una super proposta.
La trobo molt encertada
de part del Roger Cònsul
i crec que
si hi posem tots
de la nostra part
podem aixecar això
i que sigui
cada any
anual, no?
Penso,
potser m'equivoco,
que
a Sant Just
potser
no hi va tanta gent
al teatre.
potser es plugues
i hi va més.
Sí, potser costa
fer moure més
a la gent
però no només
en el teatre
potser
en totes les activitats
que es preparen
en xerrades,
conferències
realment sí que hi ha
bueno,
és una
no sé,
és una dificultat
potser diguem-ho així
o característica
del poble.
Exacte.
Però bueno,
també estaria bé
que
a conseqüència d'això
doncs
poguéssim
girar una mica
el marcador, eh?
Sí, sí.
Aviam,
jo també ho entenc,
no?
La gent
quan vol anar al teatre
normalment
només pensa en Barcelona
però per això
volem fer-li
entendre al públic
que aquí a prop
també podem fer
propostes
bastant decents
i molt bones,
la veritat.
Molt bé,
doncs amb aquestes
paraules
animadores,
Nico,
no sé si vols
afegir alguna altra
pinzellada
en el tema.
Sí,
res més,
m'agradaria
a animar
tota la gent
de Sant Just
que vingui,
bueno,
que sàpiguen
que aquest dissabte
dia 1
a dos quarts
de 9
fem el munteplats,
dura gairebé
una horeta,
molt poquet
i diumenge
dia 2
a dos quarts
de 7
fem
l'última funció
i així que
us animo
a tots
que vingueu
que ens ho passarem
molt bé
i a mi
em faria molta il·lusió
veure molts
Sant Justencs
i cares conegudes.
Moltes gràcies.
Perfecte, Nico,
doncs
allà
t'esperem
a la sala
cinquantenari
de l'Ateneu,
d'acord?
Moltíssimes gràcies.
Una abraçada
i que vagi molt bé.
Adeu.
Adeu.
Passa un minut
de 2 quarts
de 12 del matí
que vam de parlar
amb Nico Bassó.
Ara farem
la tertúlia
d'actualitat
no marxeu
que a continuació
tindrem
a la Lina
esperem tenir
a la Joana
a l'Arbre
i també
a la Montse
fins ara.
de l'Ateneu.
de l'Ateneu.
Set the fight
to make ends meet
Keeps a man
upon his feet
Just holding down
his job
Tried to show
he can't be born
It takes every kind
of people
To make what life
survive
Every kind
of people
To make the world
go round
Someone's looking
for a lead
And it's duty
to a king
On to a creed
Protecting what
he feels
is right
Fights against
the wrong
within his life
There's no profit
in deceit
Honest man
All that revenge
Does not taste sweet
Whether yellow
Black or white
Each and every man
The same inside
It takes every kind
of people
To make what life
survive
Every kind of people
Just to make the world
go round
It takes every kind
of people
To make what life
survive
Every kind of people
To make the world
go round
Pop it
Pop it
Love
Who
Who
Who
Who
Who
Who
Who
Who
Who
Who
Who
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Vivim Sant Just en directe, cada matí de 10 a 1.
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Perfecte, perfecte.
Vale, però mira, ha tocat aquí, ja està.
Té nico grega.
Sí, era una cosa d'endoll.
Bé, doncs, comencem la tertúlia.
La setmana passada ens vam quedar mitges d'un tema,
el tema del pin parental,
que bé, no ha passat, diguem-ho així, de moda.
No.
No, no, segueix...
No està massa resolt i n'hi ha les contradiccions de tothom
i les opinions.
Sí.
Sí.
Bé, jo, si vols, el dic la reflexió
des del punt de vista pedagògic
i crec que la funció de l'escola
és una funció sociabilitzadora,
justament de cara a la criatura,
criatura-persona,
puga observar, veure, conviure
en altres persones d'altres pensaments,
supens, ateos, comunistes, anarquistes,
escèptics, etcètera.
i l'escola és el lloc de conviure,
d'aprendre en conjunt unes tècniques i unes qüestions.
Si hi ha uns pares que diuen,
no, jo, com va atacar-se al comunisme,
però no, pin, no va a aquestes classes.
L'altre, l'anarquista, no, com va atacar-se al anarquisme,
jo no vaig a classe.
Com va atacar-se al nacionalisme, no vaig a classe.
i els nazis, perquè són nazis,
diuen, no, no, com va atacar-se al nazisme,
no va a aquestes classes.
Diu, això és una aberració
que coarta els drets fonamentals dels nens,
de formar-se, de conviure.
Evidentment que la responsabilitat principal
la tenen els pares,
perquè és la casa i la tenen els pares,
però justament perquè sigui una persona lliure
ha de conviure en una societat.
No la pots tindre en una càpsula.
Això és una aberració enorme.
Això no ho feia ni Franco ni ho feia ningú al revés.
El que intentaven era manegar l'escola.
I a més que hi ha diferents tipus també d'escola,
vull dir, hi ha l'escola laica,
hi ha l'escola religiosa,
vull dir, si tu vols que el teu fill o filla tingui...
A veure, l'educació de base hauria de ser la mateixa, no?
Però sí que hi ha escoles religioses
que, per exemple, impartiran l'assignatura de religió.
Si tu vols que el teu fill tingui aquests coneixements,
doncs el portaràs a una escola religiosa.
Si no vols, doncs el portaràs a una laica, per exemple.
Sí.
I, bueno, això és una altra qüestió,
que és així, sí?
que hi ha la llibertat de religió,
però per a totes.
Sí, sí.
No sé si el Montse o...
Però jo crec que se'ls ha de donar temps a la canalla
que arribin a entendre una mica com funciona tot.
Perquè, clar, el que no podem fer
és atabalar-los amb massa...
Massa...
Informació.
Informació.
Perquè no tenen la capacitat
de poder separar una cosa de l'altra.
Té que veure molt amb l'educació,
o sigui, amb els pares.
Els pares són els que poden influenciar,
ajudar o explicar.
Clar.
Com es viu, com es conviu,
com has d'acceptar que tothom no és igual
i que tu, com a pare,
influeixes en l'educació del teu fill.
s'ha de donar una mica de llibertat.
Però, sobretot, els pares.
Els pares, per mi, són molt importants.
Tolina, què en penses d'aquesta proposta
que va sorgir de Vox, del Pim Parental, no?
M'ha sapint, no?
M'ha sapint, m'ha sapint.
No, no.
L'Abra i la Montse
han dit coses que són el que pensem
les persones que veiem
o que tenim la ment una mica oberta.
És a dir...