11 i 21 minuts entrem en aquesta segona hora.
Tal com us havíem anunciat a les xarxes socials, tenim amb nosaltres Amaia Zolidava.
Ella és ucraïnesa, fa 28 anys que viu aquí i ara està ajudant, acollint, de fet, 11 persones a casa seva,
11 persones entre familiars i amics que han arribat aquí a Sant Just, la saludem, li donem també la benvinguda, Amaia, bon dia.
Bon dia.
Gràcies per venir fins aquí a explicar-nos.
Moltíssimes gràcies a vosaltres.
Tot plegat, benvinguda, com deia, comencem agraint-te aquesta acollida que has fet a aquestes persones entre familiars i amics.
En quina situació et trobes tu ara amb aquestes persones a casa?
Bé, la situació nostra és fantàstica. Les coses s'han de dir com són perquè ara mateix la nostra angoixa amb tot allò que està passant a casa nostra,
estem molt feliços de poder fer aquesta ajuda, de poder tenir finalment la nostra família que han aconseguit sortir,
creuar la frontera, arribar fins nosaltres, uns amics i ara, mica en mica, fent una mica baby steps, no?, de fer-los el suport, no només un llit i un menjar, no?,
sinó també trobar un allògement més estable, més còmode, estabilitzar emocionalment i fer-los una rutina més normal perquè puguin desestressar-se una mica
i fer una mica de vida normal per combatir l'estrès de la guerra que avui ho han a casa nostra.
Quin ha estat el seu procés, el viatge d'aquestes persones per arribar aquí?
Cada família té la seva història i ningú és fàcil, és divertida. Tinc una cosina que estava de vacances,
de fet, la que més sort tenia que estava de vacances amb el seu mar i els fills a la frontera, pràcticament,
i els ha agafat ahir la sorpresa, però encara així, que no han vist en directe les activitats militars,
han trigat moltíssim de sortir i han patit molt i moltes hores i tal.
Ha fet una història molt dolorosa perquè, a més a més, el seu home és d'orígin rus,
que està vivint a Ucraïna des de fa 30 anys i cap mai tenia problemes ni al seu origen ni al seu passaport.
I, de fet, aquest noi legalment podia haver sortit d'Ucraïna,
però ha dit que és la terra meva, de la meva dona, dels meus fills,
em quedo aquí a defendre, fa la defensa.
Doncs, altra família ha sortit per Romania,
han passat moltes, moltes hores dolentes perquè no hi havia gaire camins segurs
per arribar fent el de frontera.
La meva cosina ha sortit des de la primera hora dels bombardejos que s'han fet a Kiev,
s'han refugiat al poble, cal per notícies.
Ja sapigueu que aquest poble al costat d'aquí és un barri residencial que ha sigut arrasat.
El seu nen de 13 anys han sortit amb bombardejos, amb bombardejos, amb bombardejos.
Han tingut una travessia més dolorosa que ningú.
Una altra família, una parella una mica més gran, amb la seva filla i el net.
També, una travessia fins a arribar a la frontera, amb cases de cuida,
dormint en campaments...
Bé, doncs cadascú ho ha passat com ha pogut fins a arribar a la frontera.
El fet de creuar la frontera tampoc és tan fàcil.
Aquí a nosaltres ens sembla, en les notícies, que la gent arriba, passa, ha passat dies i hores a la frontera, a la cua, a la espera.
Sí que es facilita molt el trànsit i el control i el pas per als països europeus.
han rebut unes ajudes espectaculars i un suport increïble a nivell de tots,
de les autoritats, de la població, de suport per la vivenda, per menjar, els han donat tot, tot i més.
I jo crec que la meva família ha tingut molta sort i ho han fet relativament ràpid,
de passar de la primera setmana de la guerra i encara així ens han trigat dues setmanes pràcticament
per arribar-hi fins aquí.
Ha sigut una tarea àrdua i hi ha molta gent encara que no ha sortit i estan intentant arribar fins aquí.
I com estan aquestes persones que han arribat aquí a casa teva?
Clar, aquí no passa res, no?
Vull dir, aquí no hi ha aquests sorolls, no sentim bombes, no hi ha atacs.
Clar, és un canvi molt radical, no?
Molt radical i veure els nens que ara ja deixen de tremolar quan senten el soroll de l'autopús
passar per costat de la casa.
Quan me diuen per fi em aconsegui dormir,
hem passat els primers dies entre làgrimes i rises,
penes i les alegries i això ho compartim cada dia perquè les notícies arriben i les notícies bones de la casa nostra no hi ha.
Sempre són bones notícies cada dia de poder parlar amb els que queden allà, amb els homes, amb el meu germà, amb la resta dels amics i la família que estan allà i cada dia és la espera.
La espera hi ha la connexió, contesta algú com estan i són columpis emocionals molt forts, molt forts.
Però la compensa també és molt gran de tenir la família aquí, d'estar-hi tots junts, poder riure alguna estona, poder abraçar-los i això és fantàstic.
Per això reitero que estem molt bé.
Estem a casa, estem amb la gent que volem estar i no tenen que passar per refugis acollides perquè ponen a comptar amb nosaltres.
Quan arriben aquí, quin procés has de seguir? Perquè clar, tu estàs com a família acollidora, com a persona acollidora, m'imagino que tens uns tràmits, una burocràcia, uns papers, buscar tema d'escolarització, empadronament, tot això, quin grau de dificultat suposa per tu?
A veure, res és fàcil, òbviament, però aquí només puc dir dues coses. La voluntat i l'ajuda de la gent, de la gent particular i de les institucions, és impressionant.
Una altra cosa que la burocràcia existeix i no perquè sigui burocràcia, perquè ningú estava preparat, ningú ho tenia previst, ningú sabia com gestionar això.
I clar, té un procés, necessita els seus temps, però l'esforç que fa la gent, l'esforç que fa l'alcaldia és impressionant.
El volum més gran, en cas nostre, pot ser una mica complicat, perquè el volum més gran de la gent passa per les ONGs, van per Creu Groja, estan registrats, és un altre sistema.
Van per centres d'acollida, els controlen, els vigilen més, a ells, d'una manera més controlada, els ajuden una mica a fer-li tràmits, sol·licituds, i potser van anant més fluïts.
Nosaltres sí, hem fet un seguiment particular, però bueno, repito que m'ha arribat aquí a l'Ajuntament i ens estan posats totes les facilitats que tenen a l'alcanceu.
i més enllà, allò que encara ningú sap com regular, estan fent un esforç brutal, absolutament, personal i administratiu, per fer-ho més lleuger possible.
Tinc entès que, en el vostre cas, vau intentar també agafar aquesta cita prèvia, aquesta hora, per anar a regularitzar la documentació, diguéssim, de residència, però que no donen hora gairebé fins al mes de juliol.
Sí, bueno, estan serveis saturats, i jo ho trobo que és normal, absolutament normal, no hi ha res de sorpresa, perquè hi ha un volum de gent brutal.
Les pàgines web i els telèfons, m'ho imagino que no hi estaven preparats per donar-hi suport a tanta gent i a tantes trucades.
seguim intentant, per un costat, i per altre costat sé que ho aconseguirem, i pot ser que encara ho farem molt més ràpid, precisament partint des de la base del suport que ens està donant l'Ajuntament.
En el teu cas, quants infants o nens petits tens a casa, acollits?
Ara mateix són quatre nens, i d'aquí a divendres m'arriben tres famílies més i venen dos nenes més a l'edat adolescenta ja.
Que haurien d'estar, bueno, estan escolaritzats, no? Imagino que Ucraïna sí, clar, aquí de quina manera seguiran o podran accedir a l'ensenyament per seguir una mica creixent?
Sí, sí, aquesta part és la més fabulosa, si es pot dir, perquè el Departament d'Ensenyament és el que més s'ha mogut per donar-li suport i fer l'accés més ràpid possible als nens,
encara que no tinguin papers i encara que els tràmits siguin, bueno, no hi sabem quan podem acabar completament els tràmits.
Clar, les famílies no venen complertes i això la llei aquí no estava preparada, no estava contemplat, no?
Que la família no està completa i el pare no pot firmar de ninguna manera, no?
L'acceptació del nen a un col·legi nou, doncs tot això s'intenta processar i es fa d'una manera llogera més possible
i els col·legis ja ens dita que en qüestió d'una setmana els nens estaran al col·legi i els donen beques per menjar,
és impressionant, de debò, això no té preu i se m'acaben les paraules de donar-hi gràcies
i posar-los adequada la qualificació per la labor que n'estan fent.
I en el tema de l'idioma, perquè clar, l'ucraïnès no és un idioma massa fàcil per nosaltres, clar,
no és un idioma potser massa extès a nivell que hi hagi molta gent que l'estudia i que el conegui, no?
Llavors, aquí de quina manera es poden moure, comunicar-se amb altres persones?
Clar, tu tens els dos idiomes, per les castellà, castellà, ucrainès, imagino que alguns altres idiomes,
però clar, no pots estar tot el dia amb 11-15 persones acompanyant-los a tots els llocs, no?
De quina manera ells poden gestionar-se, com ho fan?
Sí, de moment estem fent, estem fent i amb la família hem tomat la decisió de fer tot allò que fa falta i més.
però, a veure, molta gent d'allà a nivell d'estudi se'n fa molt complet i almenys a l'inglès, encara que sigui molt bàsic,
ho tenen, les escoles els donen a totes i a les escoles públiques també el nivell és bastant alt.
I, a més a més, puc dir, com d'origen de meva formació, soc filòloga,
el nostre idioma, a nivell de fonemes, és el més complet potser del món,
per això ens adaptem molt fàcil amb tema d'idiomes,
encara que algunes persones que diguin que no estan molt dotades de facilitats per aprendre un idioma,
però l'adaptació, el nivell d'adaptació a un altre idioma és molt alt, per un costat.
Per un altre costat, també, el govern ucrainès ha posat en col·laboració,
no sap dir-te precisament ara amb qui,
ha publicat i ha donat accés a uns programes d'internet d'idiomes,
moltíssims idiomes, i el castellà també.
I la meva família ara estan tots aquests dies fent espinitus i amb els nens,
i aprenent paraules, i es preparen, doncs...
Jo tinc una plena fe que s'espevilaran tots molt ràpidament.
Sembla que l'esperit de superació ucrainès és molt visible, no?
És a dir, a través dels mitjans de comunicació veus aquestes masses de gent que està sortint,
que ve aquí a salvar la seva vida, no?
I sembla que tinguin aquest esperit de superació dins del vostre ADN.
Sou així?
És a dir, jo et veig i sento que tens una força.
No sé com miro, de debò.
Sí, gràcies.
Jo crec que sí que ho tenim a nivell nacional, a nivell d'identitat nostra,
perquè darrere d'això hi ha molta història, molta història complicada, molt poc coneguda des de la part centre-europea, no?
I és un poble que ha viscut moltes invasions, antigament, d'acord?
Ha viscut moltes penúries també, ha viscut moltes glòries, és un poble molt fort, és un poble també, he de dir, molt pacífic,
molt pacífic, molt tranquil, però quan s'aixeca, s'aixeca, es junta i realment tenen un nivell de consciència, solidaritat, interès brutal, absolutament brutal.
Bueno, ja s'ha vist en tots els medis de comunicació que la nostra bandera és el color del camp i el color del cel.
Els nostres signes són tots, són gent de poble, són gent de camp, són gent de fer una vida tranquil·la i pacífica,
però si cal defendre la teva terra, bueno, hi ha molt sentit de patriotisme, no?
I molt sentit de sacrifici.
Tu, Maia, des d'aquí, com et sents veient el que està passant a casa teva, en el fons?
Els sentiments dolorosos, amb l'ànim desgarrat...
Bé, és molt difícil parlar d'això.
Clar, sí, sí, sí.
A mi se m'està fent dur, eh, també.
És un dol molt gran, molt.
Tens, eren unes 11 persones a casa, però deies que manien més, també les acolliràs a casa?
A veure, hi ha persones que sí, que els primers dies passaran per casa meva,
però estem gestionant un parell de vivendes més, amb amics, amb allotjaments així particulars.
També no volem sobrecarregar les ONGs perquè podem donar suport a nivell particular.
A la casa meva, bueno, d'aquí a divendres, suposo que ens quedarem 12 persones en total,
que som 5 nosaltres a casa i la família directa.
I els amics i els que venen ja anirem col·locant, entre més amics, més famílies, més cases...
Doncs hi ha molta gent voluntària que s'ofereix i m'estan fent un esforç i una labor impressionant.
De que ara, per exemple, les famílies s'enjustenques que vulguin ajudar,
de quina manera pots aconsellar tu directament que ho facin?
Hi ha moltíssimes formes d'ajuda, hi ha donacions des de les caixes ONGs,
hi ha centres d'acollida, de l'ajuda per enviar allà,
i de fet, hi ha ara alguns amics que tenen aquí seus negocis, botigues i tal,
estem donant suport també a la gent que ja ha arribat.
Després, a vosaltres, si voleu, us passaré adreces i tal.
Que, per exemple, hi ha ajudes més directes de portar roba i menjar a aquestes botigues d'aquí a Barcelona,
que hi arriba gent que ja està distribuïda per Barcelona Rodalies
i que directament ja venen a buscar aquesta petita ajuda, que és molt gran, de debò.
Qualsevol petita ajuda és molt gran, és molt necessària.
I tant. Maia Zulidada?
Sí, més o menys.
A veure, ajuda'm, com és el teu cognom?
Zulidada.
Zulidada.
Moltíssimes gràcies per passar per aquí.
Gràcies a vosaltres.
T'ho agraeixo molt, tinc un nus a la gola,
però moltes gràcies per passar per aquí, per explicar-nos la teva història,
també per fer aquest acolliment a tantes persones, aquí a Sant Just.
Ens donaràs aquesta informació si la podem compartir amb tots els oients,
si necessiten o si volen ajudar una mica més com ho estàs fent tu, que puguin també ajudar.
Jo d'acabar aquesta entrevista, per dir de bo, se m'està fent molt dur.
Moltes gràcies, Maia.
A vosaltres.
I endavant.
Moltíssimes gràcies i donar-vos un agraïment immens per aquesta veu i aquest moment que em doneu
i donar gràcies a tot el poble, perquè la gent es parla al carrer i parlen amb els nens
i encara que sigui una estoneta de xarxa, de compartir emocions
i l'acollida que ens fan a l'Ajuntament és impressionant i el nostre agraïment és infinit.
Gràcies.
Pressos oberts de Sant Just per acollir-vos.
Gràcies, Maia.
Tenirem seguint la pista.
Gràcies.
Gràcies.