FALTEN DOS MINUTES
FALTEN DOS MINUTES
És un llibre de reflexió, un llibre de pensaments que voldria ajudar que els ciutadans que el llegeixin puguin reflexionar-hi una mica, puguin comparar-ho amb el que ells pensen.
I simplement no es tracta de dir a ningú què ha de pensar, però sí que em sembla que pot ser interessant estimular el pensament dels altres.
Es parla molt també del llenguatge, no? El llenguatge és el que ens fa humans.
Efectivament, efectivament. Perquè és que sovint pensem que el llenguatge és una capacitat que tenim, oi?
Com tenim la capacitat de riure, o com tenim la capacitat de jugar, o com tenim altres capacitats, però és més que això.
No és només una capacitat, és allò que permet que tinguem capacitats.
És a dir, si nosaltres no parléssim, no seríem éssers humans, seríem animals bastant desenvolupats, però no hauríem arribat a la condició d'humans.
Per tant, la importància del llenguatge, de qualsevol llenguatge, evidentment, de qualsevol llenguatge, és d'una importància brutal, brutal.
És el que ens permet que després se'ns despleguin preguntes de consciència, oi? Ens preguntem si fem o no fem bé les coses.
És el que ens permet abordar el que tenim al voltant, començar-hi a donar nom, començar a explicar-nos-ho, començar a treure conclusions.
És el que ens permet la relació dels uns amb els altres. És a dir, sense llenguatge, nosaltres seríem francament poca cosa.
Per tant, els nadons, fins que no adquireixen l'habilitat de llenguatge, pràcticament no s'han acabat de formar com a persones.
Sí, bé, de fet hi ha experiments sobre això, i que uns infants, pocs mesos, o d'un any, o d'un any i mig, o de dos anys, tenen unes habilitats com les pot tenir un mico.
I és absolutament natural, això, vull dir, de jugar amb unes boles, de fer no sé què, de reaccionar.
Però abans, quan jo era jove, es parlava de l'edat de la raó, oi?
I l'edat de la raó es situava cap allà als 7 anys, o una cosa així.
Bé, doncs, l'edat de la raó ve a ser això, ve a ser l'època en què sabem raonar, en raonar.
I aquí sí que ja ens separem dels micos i de tots els altres, perquè no n'hi ha cap que ens pugui seguir.
Els nens comencen a aprendre el llenguatge, però després a dir coses que ens agraden i coses que no ens agraden, oi?
Ja no en parlarem quan comencen a escriure. Escriuen coses que ens agraden i coses que...
És a dir, la llibertat, el creixement personal, l'autonomia, comença fortament, està preparada des del deixament,
però comença fortament en aquesta època, en els 6-7 anys, nosaltres ens desenvolupem d'una manera extraordinària
i aquesta autonomia és la que ha d'arribar fins al final dels nostres dies.
Si el llenguatge és allò que ens fa humans, què seria la llengua per cadascun de nosaltres com a individus?
Bé, això, aleshores, la distinció que hauríem de fer aquí és el llenguatge,
i la... que sapiguem, que puguem enraunar, que ens puguem expressar.
Fixem-nos que aquí fins i tot una persona que no ho pugui enraunar pot ser que es pugui expressar.
Un mut, per exemple, també es pot expressar amb llenguatge de signes, etc.
No estic dient només per en general, el tant percent més important de la població el que pot és fer aquests signes que són lingüístics.
I després cadascú es farà segons la terra on ha nascut, segons fins i tot la regió on ha nascut,
això seria la llengua, oi?
I per tant el llenguatge seria el que tots tenim, i doncs la llengua catalana, la llengua catalana, la llengua francesa,
seria la particular forma que aquest llenguatge adquireix.
I després encara fins i tot hi hauria accents, oi?
I on sap si on ve de Ponent o si on sala amb el llenguatge o de quines regions on és.
Però això ja és una especificació molt particular de la llengua.
La diferència és entre llenguatge i llengua.
Llenguatge és aquesta capacitat, aquesta habilitat, aquesta força que tenim d'expressar-nos,
de desenvolupar-nos, i la llengua és amb quina particular forma de llenguatge ho fem.
Però d'alguna manera ens defineix també amb quina llengua ens expressem o de quina manera ho fem, no?
Sí, no ens defineix com a humans, ens defineix com a éssers d'una determinada societat,
com a éssers polítics, etcètera, oi?
Però no com a humans, perquè tant humà és el que parla el birmà, oi?
Com el que parla el filipí.
Ara, és evident que un birmà i un filipí parlen diferent,
i llavors les característiques que adquireixes amb la llengua
és la tradició, són els costums, són els lligres lingüístics,
són les preocupacions que hi ha en el llenguatge, oi?
Són les referències a divinitats o no.
Són moltes coses que ens van caracteritzant per ser d'una determinada manera,
però no per ser humans.
En una entrevista que li feia l'Antoni Bassas al diari Ara,
parlaven entre aquesta dicotomia entre la identitat lingüística,
la que ens porta la llengua pròpia, i la dels estats.
Sembla que la identitat ha de venir només per l'estat, no?
Bé, la identitat és una cosa molt complicada.
La identitat, cadascun dels altres, ens ve per moltes coses, oi?
És molt maco.
Aquella cançó d'en Raimon, noi?
Del nostre Raimon, quan diu
qui perd els orígens perd identitat,
ell no diu perd l'identitat,
diu que perd identitat.
Per què?
Perquè els orígens, recordar encara que tu t'hagis traslladat a Malàgia,
o què sé, te'n vas a Malàgia, o te'n vas a viure a l'Estats Units o a Colòmbia, oi?
I estàs 40 anys.
Si tens orígens catalans, o tens orígens francesos o italians,
aquests orígens et continuen influint, eh?
I formen part de la teva nova identitat.
Però si els perds, perds una part d'identitat.
Perquè tota la identitat sencera és molt més complicada.
És el que has après, és aquella família que has format,
és aquella geografia en què has viscut,
és aquella nova alimentació que has adoptat.
Són moltes coses que t'acaben fent com ets al cap dels anys.
I és per això que alguna vegada, i jo m'estimo més,
vaja, sempre m'estimo més,
més que parlar d'identitat, parlar d'identificació.
Em sembla que la identitat és un terme molt rígid,
que sembla que hagi de ser d'una determinada manera,
que tots els d'un territori hagi de ser ben iguals i tal.
Jo dic, no, el que fem els d'un territori és identificar-nos.
I ens identifiquem els uns amb els altres,
amb molts elements i amb alguns altres no.
Perquè no som tots ben iguals.
Hi ha coses que a alguns els agraden, a nosaltres no els agraden,
ens discutim, ens barallem fins i tot, està molt bé.
Però que ens identifiquem, sí.
Hi ha algunes coses que ens identifiquen,
que ens fan semblants,
que ens fan membres, per dir-ho així,
d'una família lingüística i d'una família social.
M'agradaria fer-li una pregunta, també,
que m'he qüestionat moltes vegades.
És sobre el terme llengua materna.
Perquè parlem de llengua materna ve de la llengua de la mare, evidentment,
el que passa és que no sempre el que entenem com a llengua materna
té per què ser la de la mare, no?
És segurament la que tenim interioritzada.
Quina és la nostra llengua materna?
El que es vol dir és la llengua de casa, en franquesa.
D'alguna manera la mare és la que personifica la casa.
El fil del cap ha sigut la nostra casa durant nou mesos,
fins abans de néixer.
I, per tant, ella continua...
Hi ha alguns països del món on, per exemple, Israel,
o, per exemple, molt fortament també Andorra,
on la personalitat jurídica després et ve de la mare que has tingut,
no del pare, ve per línia materna.
Això és veritat,
però em sembla que quan parlem de llengua materna
el que volem dir és la llengua de casa.
Quina és la llengua que es parla a casa?
I ara la cosa és molt divertida i complicada
perquè a vegades a casa es parla més d'una llengua
i a vegades més de dues, més de dues jo,
que he viscut i he vist que a l'estranger
em trobo amb companys que són una parella,
que un parla una llengua, l'altre en parla una altra
i en el país encara se'n parla una altra.
Bé, doncs, la criatura que viu allà
comparteix moltes llengües, eh?
En aquest sentit, s'ha de respectar
evidentment la llengua de casa,
però s'ha de tenir en compte la riquesa lingüística
i per tant és bo que la gent
aprengui més d'una llengua
i n'aprengui tantes com pugui.
O fins i tot a vegades la llengua de l'escola
s'acaba convertint gairebé en tan important, no?
Per això, per això, sí, sí.
És la que, per exemple, la criatura
quan torna a casa s'emporta, per dir-ho així, oi?
Per què? Perquè a l'escola
hi passa moltes hores, ha après moltes coses, eh?
I a vegades torna a casa amb la llengua de l'escola
quan els pares encara no parlen d'aquella llengua
del país on s'han traslladat, oi?
És molt interessant això,
però això pot ser molt ric.
Si es tracta bé pot ser molt ric.
Ara, si s'insisteix,
que només parli la llengua del pare o de la mare,
llavors em sembla un empobriment.
Però ja no s'acostuma a fer.
Això em sembla que ha passat una mica...
si de casa entra la gent més gran
i més obsessiva i més rígida pot passar.
Però si no, ja no passa.
Vostè és filòsof,
però ara circumstancialment es dedica també a la política.
En el camp polític
es juga molt amb el significat de les paraules, també.
Per exemple, també el camp justícia, legitimitat.
Sí.
A vegades la política consisteix en això, no?
Intentar portar al teu terreny les paraules.
Oh, sap què passa?
que és que d'alguna manera no et queda cap més remei,
perquè és clar,
quan un parla és ell que dóna significat, eh?
Dóna sentit a les paraules.
Això és la nostra activitat, eh?, quan parlem.
I per tant, així és com quan vostè i jo parlem
d'un arbre determinat,
o d'unes peres, o d'unes pomes,
o d'un riu, o d'una muntanya,
tenim la muntanya al davant,
la pera, les pomes i l'arbre.
En canvi, quan parlem de justícia,
no tenim res al davant, eh?
Més que hi hagi una cosa que sigui la justícia,
que nosaltres l'hagim de descriure
com si fos un arbre,
sinó que justícia
és allò que nosaltres entenem per justícia.
I en aquest sentit, ja em sembla legítim,
i em sembla bé, gairebé és obligatori,
que tots plegats anem dient, expressant,
què entenem per justícia.
I que aleshores hi hagi diferents posicions.
I que les discutim i les debatem.
La trampa és quan algun dels grups vol fer veure
que ell sap què és la justícia
i només ho sap ell.
I ho vol imposar en els altres.
No, perdoni, aquesta és la seva idea de justícia,
que potser és molt interessant,
però parlem-ne que potser la meva també ho és interessant.
Per això el creixement de la humanitat en aquests termes
és un creixement inacabable, inacabable.
Hem d'anar debatent quin tipus de societat volem.
Això, els grans principis,
les grans conviccions, els valors,
no són coses com els arbres i les muntanyes,
sinó que són aquelles idees
amb les quals volem viure
i per les quals hem de discutir.
Avui parlem sobretot de la presentació d'aquest llibre,
que tindrà lloc dissabte a la sala cinquantanària de l'Ateneu,
però no m'agradaria desaprofitar l'ocasió
de tenir un eurodiputat al telèfon
per preguntar-li
com es veu des d'Europa
el moviment sobiranista a Catalunya,
perquè des d'aquí tenim la sensació
que allà no està arribant pràcticament res.
No, sí, sí.
Hi arriba molt,
el qual no vol dir
que les reaccions siguin les que nosaltres esperem, eh?
Però allà hi arriba.
Jo ara ja fa quatre anys que hi soc
i el canvi ha sigut literalment brutal, brutal.
Ara, és veritat
que encara no s'ha produït un canvi important
en els dirigents de la Unió Europea.
Però si vostè es fixa, per exemple,
en predices com vostè,
en mitjans de comunicació,
com em trucaven fa tres o quatre mesos
des de Nova Zelanda
fins al Brasil, oi?
I em feien preguntes
em feien preguntes
completament diferents
de les que em fan avui.
Avui entenen molt més el cas català,
veuen molt més les dificultats,
entenen molt menys
perquè hi ha gent a la presó
sense un judici,
sense una acusació clara,
no s'entenen gaire
les accions que fa el jutge Llarena
i això s'ho veien
amb diferents jutjats europeus
que no li accepten el que diu.
Per tant, coses estan canviant.
Els parlaments europeus
alguns s'estan bellugant.
personalitats europees estan canviant.
Això fa que es vagi creant,
em sembla,
un ambient important,
molt important,
d'opinió pública
que va variant.
I al final, evidentment,
hem de canviar
les opinions
dels dirigents polítics.
Però sí,
estan passant coses.
El que passa és que
vises de Catalunya,
la veritat és que,
i vises de qualsevol banda,
un pateix perquè pensa
que canvien molt a vegada
aquestes coses
que van molt lents tots,
però que s'estan produint canvis
i canvis,
jo diria,
molt favorables
a demanar un diàleg
entre Catalunya i Espanya,
sí,
el fet que
el senyor Rajoy
no volgués ni parlar
ni sentir parlar,
confio
en totes les dificultats
que hi haurà,
que seran infinites,
gairebé,
però amb el nou govern espanyol
serà una mica més possible.
perquè així més no
són una mica més amables.
També quan parlem d'eleccions,
sovint les eleccions
del Parlament Europeu
són les que tenen
una participació més baixa.
Sembla que els ciutadans
se senten com allunyats
d'aquestes institucions europees.
Què creu que es fa malament
o que s'hauria de canviar?
Terroi,
és una llàstima,
és una llàstima.
Mai hi ha les eleccions...
Però en tot Europa,
en tot Europa,
no només a Catalunya
o a Espanya.
En tot Europa,
mai no s'arriba
el 50% de participació,
el qual és,
francament,
molt poc.
S'han de canviar
moltes coses.
És a dir,
la Unió Europea
hauria de ser capaç
de fer coses
que no han fet fins ara,
impulsar
polítiques socials
que no fossin
només d'austeritat,
que no fossin
només ixos de bancs
i grans empreses,
sinó que fossin
ixos de bancs
i els ciutadans
i impulsar
la creació
de llàstima.
Fa algunes coses
que està molt bé.
Per exemple,
tot el que s'ha fet
amb el...
amb els Erasmus,
per exemple,
oi?
Ara sabem
que en els propers anys,
amb la nova...
amb el nou pressupost
i la nova preparació
que s'està fent ara
per als Erasmus
en els propers anys,
hi haurà 10 milions
de joves
en els propers anys
que hauran circulat
per Europa
i seran coneguts
i hauran vist
altres coses.
Això és extraordinàriament
positiu,
però en canvi
en la creació
de llocs de treball
i de coses així,
com que els estats
són els que manen,
encara són els estats
els que decideixen
les seves polítiques
i aquest és un dels trames.
Des del meu punt de vista
la Unió Europea
no millorarà
fins que no tingui
una mica més de poder.
Si el poder
el continuen tenint
els estats,
la gent continuarà rebent
els impactes
en general
dels seus propis estats
però en donarà la culpa
la Unió Europea
i per tant
serà Europa
que quedarà malament.
Em sembla
que l'acostament
d'Europa
als ciutadans
voldria dir
que Europa
tingués
una mica
més de poder
que en els diferents estats
es parlés
més d'Europa.
M'agrada molt
de poder-ne parlar
ara amb vostè
però se'n parla
molt poc
a les ràdios
o a les televisions
o als diaris
també a Catalunya.
Se'n parla molt poc.
Són temes
com si quedéssim
molt lluny
i no és cert
que hi hagi lluny
perquè Europa
és el nostre futur.
Aquesta Europa
d'ara no
perquè l'hem de millorar
però que Europa
és el nostre futur
això
per mi
no té discussió.
Bé,
hem d'anar
acabant l'entrevista
malauradament
hem de seguir
amb el programa
però
totes aquelles persones
senjustencs i senjustenques
que ens estiguin escoltant
i vulguin
escoltar més reflexions
de Josep Maria Terri Cabres
dissabte
a les 7 de la tarda
a la sala 50
anerí
on presentarà
el seu llibre
Allò que som.
Moltes gràcies
Josep Maria Terri Cabres
i que vagi molt bé
aquesta presentació
i seré molt de gust
i agraeixo molt
la invitació que em fan
d'haver parlat amb vostès.
Gràcies.
Moltes gràcies, bon dia.
Gràcies, bon dia.