11 i 20 gairebé del matí, seguim a la segona hora del programa en directe des de Ràdio d'Esvern
i seguim també amb aquest fil d'entrevistes que estem fent els diversos artistes
que participen en aquesta primera exposició del cicle d'art contemporani
que du com a nom Mons.
La primera d'aquestes exposicions, com bé sabreu, es diu El món propi
i en sis artistes, homes i dones, que hi participen en aquest espai Marcard
que es poden visitar, de fet, fins al 24 d'abril d'aquest any.
Anem comentant una mica les obres i el món, podríem dir, de cada artista.
Vam parlar fa uns dies amb Miquel Planes i avui és el torn de Patricia Daudé.
Ella és artista i participa en aquesta exposició.
Veurem de quina manera, amb dos quadres, amb dos dibuixos i també amb un passi de diapositives.
La tenim al telèfon, així que la saludem.
Patricia, bon dia.
Bon dia, Mireia.
Bon dia, Patricia. Benvinguda a la emissora. Gràcies també per atendre'ns.
Moltes gràcies.
I gràcies també per deixar una mica aquest art, per deixar-nos veure el teu art aquí a Sant Just
en aquesta exposició de Mons. Si et sembla, abans de parlar de realment el que hi poden veure
les persones que s'hi apropin, em tirem una mica enrere. Ens agrada sovint contextualitzar una mica
en quin moment vas rebre aquesta proposta o de quina manera es va crear aquesta simbiosi,
podríem dir, artística, professional, entre la Laura Beringo, el Quim Déu i tu per exposar el Marcard.
Sí, va començar més o menys fa cosa d'un any. Jo coneixia la Laura Beringo, ella
havia vist diverses ocasions el meu treball en exposicions i tinc present que ella el
valorava bastant, sobretot la faceta meva més de dibuix, que és un tipus de dibuix
més subjectiu, més personal. I aleshores un dia vam estar parlant i em va plantejar
aquesta iniciativa que volíem dur a terme a Sant Josep d'Esvern i que portava una mica
a parlar amb aquesta idea de mons i agotant una mica d'aquesta idea com d'explorar les
diferents representacions de com veure el món des de diferents perspectives, no?
De quina... Digues, digues.
Sí, en seguida em va comentar que ella creia que el meu treball potser encaixaria més
en aquesta idea del món propi. I llavors vam començar a parlar a partir d'aquí i una
mica la proposta de quins treballs podrien encaixar. Ha de ser cosa de fa un any més o menys.
T'anava a preguntar, perdona, que això de no veure'ns, Patrícia, sovint passa que ens tallem
perquè no ens veiem. Sí.
Et volia preguntar per tu el significat d'aquest món propi perquè sí que és cert que
aquests mons o aquest mons és aquest cicle que acollirà altres exposicions però
aquesta en concreta refereix al món propi. Què hi entens tu pel món propi a nivell artístic?
Jo entenc per allà del món propi és que la visió, és a dir, el món és una cosa
podríem dir, es podria entendre com una cosa objectiva referent a la terra,
el que està succeint a la terra, el que passa en un moment donat, però hi ha una visió
paral·lela que en el cas de l'individu és molt forta i molt potent, és com un, com és
la dimensió personal de la vida pròpia, però a la vegada també la visió personal del
que és el món exterior. I aquesta visió del món, o sigui, aquesta subjectivitat en alguns
casos pot ser molt potent, molt accentuada fins a un punt en què sigui com un univers més proper
o a vegades molt alienat del que és el món en realitat. Jo ho veig una mica així, de fet,
de les tres peces que hi ha exposades a l'exposició, dos són dibuixos on potser s'encarnaria
una mica més aquesta idea de la subjectivitat, però després hi ha una altra que és la peça
de les diapositives que són fotografies fetes al llarg de diferents anys, són de diferents
parts del món, però hi ha inclús el títol que es diu interior-exterior i nanau, parla
una mica d'aquest va i bé sempre entre el que és extern i el que és intern, el que
es pot considerar com objectiu el que veu tothom, però a la vegada que s'ha de relacionar
sempre amb les visions personals. Clar, en qüestió del món, parlant del món, la
visió que tenim és també molt subjectiva, però en quant a l'art, clar, la visió també
no deixa de ser subjectiva, no? És a dir, agafar una visió objectiva de les obres
és difícil. Sí, és difícil, la que passa que sí que en els darrers anys, no ho sé, 10, 20, 30,
o potser inclús més, s'ha donat com a... s'ha donat allò com una tendència, un fenòmeno
dins l'art en què, en certa manera, el treball de molts artistes va encaminat cap a reflectir
les problemàtiques, problemàtiques molt concretes en el món en què vivim i penso, això sí que potser
és una opinió meva personal, que no tan sols això sinó que a més s'ha, en alguns casos,
s'ha donat una visió una mica com agafar el paper com una mica d'un científic o d'un periodista
o d'un activista, etcètera. Hi ha visions ara potser menys subjectives que en el passat
i sí que, en principi, en teoria, l'art pot agrupar moltes diferents visions, però sí que potser
hi ha hagut una... la subjectivitat o les visions molt, molt, molt, molt personals.
Potser en els últims anys s'han vist una mica menys manifestades.
En el teu cas, l'art, les teves obres, reflexant, podíem dir, aquest pas del temps o aquest moviment diferent
també a través dels fets històrics?
D'una manera bastant més secundària, és a dir, una de les coses que a mi em diferènço, per exemple,
amb altres mètodes de treball d'artistes de l'artualitat, és que jo no em plantejo mai, diguéssim,
una temàtica, sinó que el meu treball sorgeix una mica fruit de les coses anteriors que jo he anat fent.
Aleshores, és un procés de treball molt intuitiu, molt obert, molt subjectiu,
però, és clar, evidentment, es filtren qüestions que sí que estan afectant, diguéssim,
com és el món actual.
Clar, es filtra a vegades d'una manera inclús inconscient, és a dir, potser jo no tinc la perspectiva
de la distància suficient, potser d'aquí uns anys me n'adonaré a compte que el que estic fent ara
era un reflex, era indirectament un resultat d'una sèrie de coses, però sempre per mi
és molt important que el que jo faig primer respongui a uns interessos meus particulars
i no als interessos que, diguéssim, que es poden regir en aquests moments.
Les obres patricianes que veurem, les que es poden veure, de fet, el Marc Art,
són fetes express per a aquesta exposició? Són obres que ja tens creades prèviament?
Són obres que ja estaven creades, de fet, els dos dibuixos són de 2006, 2007, 2008,
és a dir, ja fa uns quants anys, i la possibilitat d'exposició és de fa uns 5, 4, 5 anys,
aproximadament, em sembla. De fet, era un dels punts de la conversa amb la Laura
era que no es demanava produir obres noves, sinó que majoritàriament es podia fer una mica
una recerca amb obres del meu treball que reflectissin. De fet, ella considerava el fet d'escollir
o de pensar en mi en la participació d'aquesta exposició. El motiu era perquè
ella creia que en molts dels meus treballs, d'una manera com subtil, sí que hi havia aquesta idea
com representar el món, com manifestar-lo. I, de fet, jo vaig fer aquesta proposta,
d'aquestes tres peces, perquè sí que em semblava que tocaven més que amb d'altres
aquesta temàtica una mica.
No sé si tens aquesta pregunta, m'agrada fer-la als diversos artistes amb els quals parlem,
perquè sovint les respostes són molt diferents, també. No sé si tens un objectiu,
diguéssim, clar, definit, o si tens un objectiu voluntari d'incidir d'alguna manera
en les persones que veuen aquestes obres.
No, la veritat és que no, no el tinc. És a dir, per mi el que és més important
és que quan un crei, o quan jo faig alguna cosa, sigui, a veure, entre cometes,
el resultat sigui el més lliure possible, el més desvinculat possible de qualsevol predeterminació.
La interpel·lació, diguéssim, a les persones que veu l'obra, jo penso que s'ha de fer,
crec que en el meu cas es fa a través de l'observació dels sentits, dels diferents sentits que tenim
i, evidentment, també de la raó, de l'intel·lecte, però és una suma d'una sèrie de coses.
Però no m'agrada dirigir-ho massa, marcar massa, i prefereixo molt més que sigui una experiència bastant oberta.
No sé si estàs d'acord, Patricia, amb el que diré ara, que la teva obra o el teu tipus d'obra
barreja, podríem dir, un cert grau d'intimisme, no sé si es podia dir així,
i una miqueta el jo propi, no?, explicava sobre aquestes diapositives, que ara en parlem una miqueta més,
que són al final les teves vivències, no?
Sí, totalment, sí, sí, és acertat, sí, sí.
Entrem, si vols, en aquestes diapositives en concret, perquè tinc entès també que el procediment de creació,
en el procés de creació, també comporta un cert abandonament, entre cometes, de la peça,
és a dir, no?, t'allunyes una mica la peça o inclús queda reclòs en algun altre lloc o un altre punt
per després tornar-la a reprendre, és així?
Sí, això passa a vegades, m'ha passat diverses vegades amb diverses peces,
que una de les característiques del meu procés de treball és que a vegades són processos molt llargs,
a vegades és per la tècnica emprada, però no és només per la tècnica,
és perquè a vegades jo, quan començo a treballar amb alguna cosa, no tinc exactament,
no tinc una idea clara del que és, treballo més a partir de sensacions, d'intuïcions,
Aleshores, per jo poder arribar al moment en què tingui clar com aquesta peça o aquesta obra
acaba materialitzant-se o fructificant o acaba completant-se,
necessito temps i a vegades inclús necessito parar, deixar de reposar un temps
i després reprendre-la i entenc molt, llavors és quan entenc una mica millor
què és el que duia entre mans, no?
I de fet aquesta peça de les diapositives, que es diu In and Out,
és un recull d'imatges des del 90, 996 aproximadament,
fins al moment en què jo vaig finalitzar la peça, que és el 2016,
em sembla, ara me'n recordo l'altra exacta,
crec que és el 2015-2016.
i jo era una sèrie de fotografies que anava fent sense pretensió
que en algun moment es convertessin en una peça,
però sí que en el moment en què les feia,
són fotografies que són algunes de viatges, algunes d'interiors
i algunes de processos de treball,
és a dir, es veuen imatges com de processos de treball en peces d'escultura,
imatges del meu taller, imatges d'alguns viatges,
però en el cas, per exemple, de les fotografies dels viatges
no és la típica fotografia d'un paisatge o un monument,
són fotografies estranyes que jo agafava de coses que em cridaven l'atenció
de llocs que veia per primer cop.
i que al cap dels anys m'he adonat que el que jo veia en aquelles fotografies
tenien alguna cosa a veure amb treballs que jo estaven fent en el meu taller,
o sigui, que hi havia un punt de connexió entre elles,
o sigui, per exemple, perquè estava treballant amb escultures que eren com forats
i de sobretot jo en un viatge, per exemple, als Estats Units
feia una fotografia d'uns túnel, per dir-ho per dir un exemple, no?
Aleshores, eren fotografies que jo de tant en tant anava revisant i mirant-les
i notava que hi havia alguna cosa rere aquelles fotografies
que era com que tenia algun tipus de relació o potència amb el meu treball.
i al voltant de l'any 2015 faig una sèrie de treballs
en què jo començo a sortir del taller
i poso una sèrie de materials, de peces que estava fent a l'intempèria.
En certa manera, aquest treball em va despertar una sèrie,
va refrescar una sèrie d'idees d'associacions
sobre aquesta idea de treballar aquest va-hi-bé
entre l'espai interior del taller i l'espai exterior
on poden succeir coses.
I aleshores vaig tenir clar que potser era el moment
com hem de fer una revisió de tot aquest arxiu fotogràfic
i convertir-ho en una projecció d'imatges que es van entrellaçant.
Tinc entès també que hi ha part dels agents externs,
si és que se li pot dir així,
que també formen part d'aquest procés de distanciament amb l'obra
i després tornar-hi a treballar.
Els agents externs em refereixo a que el propi material visqui,
si és que es pot dir així.
Sí, sí, sí.
Sí, de fet, una mica el per què de tot això
ve de fa bastants anys.
jo en realitat no he tingut una formació, diguéssim.
Jo treballo en diversos mitjans, sobretot en dibuix, en teixits, en pel·lícula
i ara era un moment que tenia interès per treballar també
en materials escultòrics o en materials tridimensionals
sempre partint una mica aquesta idea com del buit i el ple.
I, bé, no tenia massa formació,
doncs començo a realitzar una sèrie d'experiments
a finals dels anys 90-2000
amb materials molt fràgils
i algunes d'aquestes proves que vaig fer
al llarg del temps
van patir canvis
doncs perquè feia barreges estranyes
en principi que en principi no eren massa estàndards
o no us podíem fer.
I aleshores
em vaig donar compte
que a part de la meva actuació
de decidir barrejar coses
o d'esculpir o de modelar
entrava un tercer agent
que era el pas del temps
o les reaccions
a elements externs, no?
I aleshores
va ser una cosa que em va interessar molt
perquè
denotava com que una mica
el que jo faig
no acaben les meves accions
sinó que hi ha un element tercer
que és això, els agents externs
o el pas del temps
i que obria una sèrie de possibilitats
que a mi m'interessava investigar.
Això que a principis del 2000
passa d'una manera
en certa manera accidental
sense jo preveure-ho
al cap dels anys
ho he anat buscant
premeditadament
i ho he anat treballant
de diferents formes
o sigui
treballant
la despigmentació
treballant prèviament
amb teixits pigmentats
i després despigmentar-los
o amb aquesta sèrie de treball
en què
traslladava alguns elements
que hi havia en el moteller
a l'intempèrie
deixar-los un cert temps
per veure com anava
reaccionant la matèria, no?
Per tant, aquests agents externs
són reals, no?
En el fons
perquè imagino que
per exemple
deixar aquestes diapositives
en un espai en concret
durant X temps
perquè deies que n'hi havia
del 90 i pico
95, 96
això vol dir que
patiran una mica
l'envelliment
sobretot quan són
aquests tipus de material
que necessiten
una certa conservació
però és volgut
això és buscat
Sí, sí
de fet en el cas
de les reaccions
de les diaposives
a l'exposició
que hi ha ara
el temps no és
o sigui
no és suficientment
llarg
com perquè
crec que
les diapositives
no acabaran
ara
en aquests
mesos
que estaran
exposant-se
no hi haurà
un
crec, eh
penso
no hi haurà
un desgast
el que passa
que sí
que és un material
que el tinc
realitzat
des de fa temps
i evidentment
el fet
que després
jo també
decideixi
des de fa temps
treballar
en analògic
i no digital
no
està lligat
molt concretament
amb aquesta idea
que ara parlàvem
d'altres coses
però sí que
el fet
que el material
evolucioni
és una cosa
com que jo
incorporo
en el meu treball
és a dir
l'accepto
i forma part
d'ell
és a dir
si en un moment
donat
potser no ara
però d'aquí
equips temps
les diaposives
es van
pateixen
una certa
decoloració
per l'efecte
de la llum
etretra
no és una cosa
que a mi
diguéssim
em destorbi
o em molesti
forma part
una mica
del cicle vital
també
de les pestes
per tant
podríem dir
Patrícia
que tens
com dos
punts
diguéssim
dins del procés
de creació
que són
realment destacats
perquè un és
potser el moment
en què ho crees
o s'està gestant
després d'aquest moment
de separació
potser que hi tornis
i que aquella peça
també torni a tu
d'una manera diferent
a la qual va ser
plantejada
des d'un inici
Sí
i a més
no només
a nivell material
és a dir
no només
veure si la peça
s'ha desgastat o no
però també una mica
a nivell mental
és a dir
a vegades
faig molts retorns
a coses
fetes
fa temps
i
les
les reenganxo
i les incorporo
una altra banda
al meu treball
en certa manera
crec que
el
el meu treball
sempre respon
molt a qüestions
cícliques
a qüestions
com molt
orgàniques
el tema
de l'organicitat
dels cicles
naturals
en certa manera
està com molt present
al meu treball
no només
a nivell
de quins materials
escollo treballar
que evidentment
sempre
acostumen a ser
com més materials
més orgànics
més fràgils
etcètera
però sinó
també a nivell
del meu
propi mètode
de pensament
és a dir
hi ha aquesta
retorn
constant
aquesta idea
com d'una
rodona
o d'un cicle
o d'un loop
que es va
repetint
no?
en quant
estan parlant
d'aquest
in and out
interior i exterior
que és aquest
passi de diapositives
que es pot veure
però a part
també el marcar-t'hi
participes
en aquests dos dibuixos
no sé si dibuix
pòster
perquè crec que és
carbonet
pot ser
una de les tècniques
que utilitzes?
Sí
un és
grafit sobre paper
grafit
ve de ser
com un llapis
una mica
és una eina
molt senzilla
i l'altre
és
també
llapis sobre paper
i llapis
amb color
sobre paper
i aquestes
diguéssim
en aquests dos
espais diferents
que tenen
com un aire
molt
molt
molt mínim
molt ínfim
amb colors
molt tènues
molt
tènues
sí
inclús difosos
estan aclarits
sí
quina és
o almenys
la teva representació
la teva
diguéssim
la teva explicació
davant d'aquesta peça
sí
són molt
mira
d'entrada
són com molt
sutils
molt tènues
perquè jo no parteixo
de cap
no parteixo
de cap referent
en el moment
de fer-lo
és a dir
és com
en el moment
en què em poso
davant del full
blanc
segueix una mica
un procés
molt
d'una marca
un lloc
em porta
un altre
i després
un altre
en el moment
en què
vaig fent
es va creant
la imatge
en el meu cap
en certa manera
aleshores
com que tampoc
hi ha cap referent
aquesta espècie
de subtilesa
també
respon una mica
a aquest procés
lent
com de formació
de la imatge
en el meu cap
és a dir
no
no acostumo
a
fer una
tenir una
marca
una marca
d'expressió
molt
molt forta
a vegades
depèn
algunes vegades
sí
però amb aquests dibuixos
era com
de la imatge
anés sortint
molt lentament
del meu cap
aleshores
sí que el que tenia
sí que evidentment
hi havia
alguna cosa
en el meu cap
que era com
tenir aquesta obsessió
amb aquestes
representacions
diguéssim
quasi com
antigues
per posar un exemple
com
representava
el món
cartogràficament
o pictòricament
o idealment
de certes
àrees
que no es coneixien
és a dir la representació del món
abans
d'explorar
una terra
no
tenia
era una mica
una obsessió
aquesta
com
d'aquesta
primera visió
d'un
d'un espai
que no has vist mai
i que en certa manera
comença
sobre
s'apareixen
els teus ulls
per primera vegada
això sobretot
és pel dibuix
que es diu
pòster
que és una imatge
extremadament
tenue
quasi com
com un flux
de llum
i per l'altra imatge
per l'altre dibuix
perdó
que és una mica
diferent
sí que
tenia com
la idea
sempre mentre
l'anava fent
el meu cap
dels hibernaders
no sé si
s'ha dit en català
dels hibernacles
no?
els hibernacles
perdó
sí
els hibernacles
perquè
l'hibernacle
és com una espècie
de microm
de món
petit
capsulat
que
queda restringit
en un edifici
però en certa manera
és com si
en un edifici
volguessis
aportar
un clima
un microclima
d'un lloc
que no
et pertany
com aquesta
hi ha
com
un petit món
d'un encapsulament
no?
però sí que
una mica
era com
repeteixo
era com
mentre jo faig el dibuix
es va clarificant
la imatge
però no
començo el dibuix
amb una idea clara
del que és
del que
del que
vaig a fer
i com
serà al mig
a l'esquerra
o a la dret
és com un procés
una mica també
mental
per part meva
no?
pot semblar una mica
oníric
pot ser
o pot abocar
una mica
conceptes onírics
sí
sí sí
totalment
jo a vegades
m'he sentit
com
propera
aquesta
aquesta
això
a l'oníric
o sigui
a vegades
moltes vegades
no tant
el surrealisme
com el moviment
perquè a vegades
quan pensem
en surrealisme
pensem
en un cert tipus
d'imatges
tenim molt clar
les pintures
de l'i
etc
amb aquesta transformació
dels cossos
etc
no tant en aquest sentit
de tenir
de produir
una imatge
prototípica
però sí
en el sentit
d'allunyament
de la realitat
no?
d'aquesta idea
del surreal
d'anar una mica
més enllà
o sigui
allunyar-te
o anar més enllà
del que és
pròpiament real
i explorar el real
una mica
en el teu
cap
ara que dius
aquest concepte
d'aquest fil
artístic
el surrealisme
també
volia tocar
alguns conceptes
com l'art conceptual
o contemporani
o art modern
perquè sí que és cert
que aquest cicle
mons
o aquest any
que tenim
aquestes exposicions
i ara en concret
els diversos artistes
els sis artistes
que conformeu
aquest
elenc
diguéssim
d'obres
que s'hi exposen
podíem dir
que esteu tocant
una mica
aquests
estils
artístics
o t'hi sents
més o menys
representada
en aquest art conceptual
o modern
o contemporani
home
potser
en art contemporani
sí
bàsicament
perquè és contemporani
és el que és
el que és
en aquests moments
en quant a
l'art conceptual
és un
per mi
és un concepte
una mica
ambivalent
i una mica
perillós
per mi
l'art conceptual
és
o diguéssim
a nivell
tots entenem
o la gent
que treballem
amb art
entenem
que és un moviment
que es proveix
en un moment
concret
als anys 60
i 70
en què
la idea
predomina
per sobre
de la formalització
jo en aquest cas
no m'hi sento
no m'hi sento
gens
relacionada
perquè en el meu cas
és
més aquest
al contrari
és a dir
jo no és que no tingui
un concepte
o una idea
però aquest
apareix
a través
de la formalització
dels materials
i en aquest sentit
per mi
no és més important
la idea
que la formalització
per tant
jo en aquest sentit
no m'hi sento
no em sento
gent reflectiva
no em sento
no em sento
tan propera
a l'art conceptual
el que passa
que sí que és
un tipus d'art
que marca
un abans
i un després
i evidentment
el que jo faig
d'alguna manera
també
ha sigut
una conseqüència
de la irrupció
pot probablement
de l'art conceptual
si no hagués aparegut
tot el que
succeïa
abans
de
ho diguéssim
no hagués sigut
no és el mateix
però
sí que
sota aquesta premissa
en concret
jo no m'hi sento
gaire
propera
per anar acabant
Patricia
has rodat
força amunt
a nivell
d'exposicions
has estat
a Praga
has estat
a Basilea
has exposat també
a Portugal
a Canadà
me'n han de ser
uns quants
a diferents llocs
d'Espanya
crec que a Ecuador
també
a diferents punts
i ara
exposes aquí
a Sant Just
no sé si prèviament
ara ho faig
per escombrar
una mica cap a casa
per saber fins a quin punt
se'ns coneix
en un mapa
una mica més ampli
fora de la comarca
no sé si coneixia
Sant Just
perquè sí que és cert
que la Laura
Beringo i el Quindéu
part d'aquesta
intenció
d'aquest
mons
o d'aquest
aquest cicle anual
és donar a conèixer
una mica
tant l'Espai Mercart
com a tal
com també
entrar una mica
Sant Just
en un circuit
d'art
perquè sigui
dins del possible
o en un futur
no massa llunyà
un punt referent
d'art també
així com poden ser
altres llocs
com el Santa Tecla
o com altres punts
de la comarca
no sé si
després de tots
aquests recorreguts
que fas
què et suposa
també exposar
aquí en un municipi
en el nostre poble
home
jo
penso que
indiferentment
de les
de les geografies
dels llocs
on exposa
per mi
sempre és
molt important
doncs que
acostar una mica
l'art
a la gent
i evidentment
acostar
el que estem fent
els creadors
avui dia
doncs a un públic
general
jo penso que
d'entrada
és
sempre tens
una mica guanyat
quan tu
ensenyes
el teu treball
en circuits
en què
la gent
està molt acostumada
a veure-ho
però sempre
el contacte
com
amb establir
com punts
de
penso que
sempre és molt interessant
doncs que
en un moment donat
en un lloc
sigui
lloc que sigui
doncs
s'inicia
un projecte
per mostrar
art contemporani
amb
totes
les dificultats
o els riscos
que això
pugui comportar
i a vegades
doncs
pel públic
general
no sempre
també
després
l'experiència
et diu
que la resposta
moltes vegades
és molt més positiva
potser del que tu
esperaves
i que
hi ha
moltes
coses
positives
a inici
aquestes
en aquests
projectes
però
tot el que sigui
doncs
poder
mostrar el treball
en llocs
en què
desconeixes
com serà
una mica
la recepció
penso que és positiu
per exemple
doncs
el cas d'Equador
exposar una ciutat
com Cuenca
tot i que
era el marc
de l'avienat
ja hi havia
una tradició
però
sempre és una mica
un repte
veure com
una gent
una societat
que tu no tens
massa informació
com ho rebrà
clar
no és el cas
de Sant Just
d'Esvern
Sant Just
d'Esvern
jo
particularment
no tenia
una
connexió
però sí que he anat
veient
aquests últims dies
doncs que
hi ha
hi ha un
crec
un substrat
artístic
o cultural
a la ciutat
i penso
doncs que és
molt positiva
que això
d'alguna manera
es repesqui
i es materialitzi
no només
en aquest projecte
sinó
en d'altres
possibles posteriors
i tant
i tant de bo
pugui això
fructificar
en un futur
i evidentment
acabi
sent
doncs
un punt
més
en el mapa
dels centres
que estan
mostrant art
contemporani
al nostre país
doncs sí
i tant
seria una mica
part de l'objectiu
d'aquesta exposició
i ara sí
per acabar
Patrícia
et volia preguntar
perquè sí que és cert
que en qüestió
d'aquest tipus d'art
podríem dir
contemporani
per englobar-lo
sovint
s'escolten
expressions
o sovint
s'escolta allò
d'ostres
no ho he entès
o no entenc
què em vol
dir l'artista
o no acabo
d'entendre
aquesta peça
en concret
aquestes persones
que poden sortir
amb una sensació
de no comprendre
o potser
de no dedicar-li
un temps en concret
per entendre
el que ells
entenguin
no cal que
vegin el que
l'artista
vol que vegin
què els hi
respondries
o què els hi
explicaries
jo els hi
respondria
que
sí que hi ha
un moment
en què l'art
o l'art
d'exercit
fa molt de temps
crea una ruptura
i és una ruptura
en què
el que
s'ha volgut
expressar
no es veu
immediatament
és a dir
no és una pintura
en què tu
puguis
gaudir
perfectament
i directament
dels colors
de les pinzellades
de les figures
o sigui
hi ha un moment
en què hi ha
una irrupció
una ruptura
i evidentment
això s'ha anat
diguéssim
enfatitzant
amb els anys
i hi ha hagut
unes ruptures
estètiques
i conceptuals
i filosòfiques
fortes en l'art
i tot això
evidentment
ha sigut
una evolució
al llarg dels anys
jo el que
aconsellaria
és que
es dediqui
una mica
de temps
perquè
l'art
o l'art
contemporani
en alguns casos
pot ser més
d'un
pots tenir
un vincle
sentir un vincle
immediat
i en d'altres casos
no és tan immediat
és un procés
en certa manera
de dedicar-li temps
no sé si
d'aprenentatge
però
jo els diria
per exemple
per posar un exemple
que
hi ha certs llibres
que tu pots
llegir
i poden ser
més o menys
una lectura
fàcil
d'entreteniment
però per exemple
si vols accedir
a llegir
un cert llibre
de filosofia
o un cert llibre
per exemple
vols llegir
James Joyce
no és una lectura
immediata
fàcil
requereix
una mica
de
com a mínim
d'interès
de curiositat
i voler
anar
insistint
en això
i jo crec
que aleshores
quan tu
acceptes
i accedeixes
a això
se t'obre
un món
amb unes
perspectives
molt àmplies
que et fan canviar
també
molts
idees
i molts
conceptes
previs
que tu puguis
tenir
crec que això
en definitiva
és positiu
això no vol dir
que tot
el que estiguem
fent
en aquests moments
el que s'hagi fet
sigui
bo
o dolent
això tampoc
no tenim
ni a les mateixos
la perspectiva
però
el fet
d'arribar
en una exposició
trobar-se
coses que a priori
no acabes
d'entendre
no és un fet
negatiu
és un fet
jo penso
que és positiu
perquè et posa
una alerta
et posa
de fet
d'alguna manera
posar en marxa
tota una sèrie
de sentits
d'intel·lecte
però també
d'altres
i penso
que això
és una activació
per tant
per mi
això és positiu
i tant
doncs
regreixo
aquesta aclaració
final
que espero
que aquestes persones
que si s'ho han
qüestionat
alguna vegada
doncs vegin
que
com deies
no és
ni bon
ni dolent
que obrin
no
no ho
tinc
tant
definitiu
com que allò
és una
punteria
el que sigui
perquè a vegades
darrere
d'aquestes coses
que semblen
com més
superficial
hi ha
també una
feina
i investigació
darrere
i tant
Patrícia
gràcies
per atendre'ns
avui
al final
hem fet
gairebé
tres quarts
d'hora
d'entrevista

de visitar aquestes obres
que ara hi són
entre d'altres
part de la teva obra
Patrícia
d'Audé
gràcies per atendre'ns
i fins aviat
a vosaltres
una abraçada
adeu
una abraçada
adeu


Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Words are very unnecessary, they can only do harm
All I ever wanted, all I ever needed is here in my arms
And words are very unnecessary, they can only do harm
All I ever wanted, all I ever needed is here in my arms
And words are very unnecessary, they can only do harm
Ooh