Són les 11.14, estem a la segona hora del Just a la Fusta, per tant, ara toca fer entrevista.
Avui tenim a la ràdio en David Buenacassa, corredor, que va acabar el passat 20 de gener,
una de les curses més exigents del món, la Mountain Spain Race, de 430 quilòmetres.
Bon dia, David.
Hola, bon dia.
Bon dia.
Explica'ns les condicions en les que vas sortir i les condicions en les que vas acabar la cursa.
Bueno, vaig sortir molt il·lusionat i vaig acabar molt destrossat, bàsicament, no?
Però, bueno, la Spain Race és una cursa que es fa a Anglaterra, llavors es tracta de passar des de Manchester fins a Escòcia,
arriba a Escòcia, diguéssim, per la part més alt d'Anglaterra, que no és gaire alt, no són altes muntanyes ni res,
però sí que és una cursa que et va castigant per les condicions constants, no?
Són 16 hores de nit cada dia, són pluja, vent, molt fort.
Clar, les condicions climàtiques haurien, a part de la llargada, no?, de la cursa, que són 430 quilòmetres,
que l'afegiria al tema de les condicions climàtiques.
Sí, sí, bàsicament és una cursa que és dura per això, no destaca per tindre cap punt difícil ni super dur,
sinó que és, com dic jo, un martilló constant que et va castigant i, sobretot, el tema de la gestió de la son.
Clar, gestió de la son, tu com ho feies per, vull dir, on paraves per dormir, com t'alimentaves, com ho feies?
Bé, és una cursa que té com uns checkpoints, cada 70 quilòmetres més o menys,
i allà et donen de menjar, et donen de menjar i tens un llit per dormir, d'acord?
Clar, el problema és que no tens gaire temps per dormir ni per menjar.
Jo acostumava a dormir entre una hora i mitja i dues cada dia, durant set dies.
Ostres, només una hora i mitja o dues hores?
Sí, sí, perquè clar, no tenia més temps.
És que has d'arribar, pensa que els dos primers dies, per exemple,
van tindre vents molt forts d'uns 50 quilòmetres, però ara sostinguts,
amb ratxes de 80-90.
Els primers dies, per exemple, vaig perdre la visió d'un ull,
perquè, clar, em donava tota l'estona pel mateix cantó.
Vaig tindre que anar al metge, bueno, i clar, el temps que et queda és...
T'has de preparar, t'has de canviar la roba per estar mullat,
cuidar els peus, sobretot, i després, tot el temps que puguis,
dedicar-ho a dormir perquè, al final,
això és el que et passa a factura, el tema de la son
i el tema, sobretot, d'al·lucinacions i tal.
Perquè, clar, 16 hores de nit és estar fent pràcticament la cursa
sempre d'esfosques, també, vull dir.
Sí, a més a més, jo vaig tindre, bueno, la mala sort, bueno,
o la gestió dolenta d'arribar als checkpoints de dia,
amb la qual cosa em tocava dormir les poques hores que podia de dia
i quan sortia un altre cop era ja quasi de nit,
amb la qual cosa feia les tirades totes de nit.
Abans havies participat en una cursa d'aquestes característiques?
Bueno, quan vaig arribar allà em van preguntar
tu has hecho alguna carrera larga alguna vez, no?
I jo vaig dir, bueno, em vaig quedar així mirant,
vaig dir, sí.
I vaig dir, he fet l'autatrell del Montblanc,
que són 170 quilòmetres,
i em van dir, em van mirar com, rollo,
no, no, no, què dius?
No, dic llarga, saps?
I dic, no, doncs llarga, no.
O sigui, la de 170 no és llarga.
No és llarga, no és llarga.
Per ells no és llarga.
Bueno, i llavors les maratons, com és que es consideren?
Les maratons són...
Sí, entrenaments així ràpids i tal, no?
Per ells, eh?
Jo era la primera que feia així llarga, com deien ells,
però la veritat és que l'experiència no es pot dir
que sigui una cursa realment.
Per mi, vaig anar a viure una experiència,
la vaig viure,
sempre pensava que si no acabava m'era igual
perquè jo volia viure l'experiència
i així va ser.
Vaig tindre la sort perquè va ser...
Bueno, molta gent diu que vaig prendre les decisions correctes
en els moments adequats,
i és veritat,
però jo crec que vaig tindre sort per acabar-la.
Perquè dels que vau començar,
que eren uns cent i pico, no?
Sí, érem com uns cent cinquanta o així,
i vam acabar com la meitat,
que és el que normalment acaba cada any.
Però sí que és veritat que cada any...
O sigui, acabar-la la primera que vaig fer jo és difícil
perquè la gent normalment va, no l'acaba,
i llavors repeteix uns quants anys fins que l'acaben.
Ah, clar.
O sigui, la veritat, vaig tindre sort.
I catalans, quants n'hiereu, d'aquests anys i n'hivern?
Crec que n'hi havia com tres o quatre.
Jo, de fet, el primer dia vaig córrer amb dos d'ells,
vaig ajuntar amb dos d'ells,
gent que tenia molta experiència allà,
en curses d'aquestes.
Anava una mica ràpid per mi,
però bueno, vaig anar el primer dia amb ells,
i després els vaig deixar perquè anava massa ràpid,
jo anava a la meva cursa i els vaig deixar al final.
Per fer aquesta cursa com t'has entrenat?
A veure...
Quan feia que t'estaves entrenant?
No, no feia gaire, eh?
Feia així com hi ha gent que es prepara
durant tot un any o fins i tot està en forma tot l'any.
Jo vaig decidir a l'estiu que volia anar,
era una cursa que ja la tenia al cap,
vaig decidir-ho a l'estiu.
Vaig aprimar-me uns 20 quilos en tres mesos,
més o menys,
i vaig fer molt de treball de cap,
de cap, no?
Sobretot,
repetir-me,
intentar repetir-me situacions que podia passar allà,
sortir a córrer molt de nit,
amb el frontal,
aquí a Penyalmoro,
a Coixerola,
perquè sabia que correria molt de nit,
fred,
bueno, coses d'aquestes,
doncs, intentant-les preparant.
no tant córrer,
sinó també fer treball de core,
que es diu,
d'abdominals,
també d'abraços per anar amb els pals,
per anar tot el dia amb els pals.
O sigui,
no és tant la part física en aquesta cursa,
sinó com tot un plegat de condicions,
un conjunt.
I va haver-hi algú que t'assessorés
o algun coach o entrenador personal
o tu mateix t'ho vas gestionar?
Bàsicament jo,
sí que vaig tindre consells d'alguns amics,
però bàsicament jo,
m'ho vaig fer jo.
I la família i els amics,
la gent del teu voltant,
què és el que et diu?
Què em pensa, no?,
que facis aquesta cursa?
A veure,
sobretot m'ha ajudat molt la meva dona,
sense ella ser impossible,
el temps que he dedicat,
que no ha sigut gaire,
no ha sigut obsessiu,
però sí que necessites dedicar temps.
i els meus amics els hi vaig dir
com un mes i mig abans,
fins i tot a la feina on t'estic,
a Teletraint Review,
els hi vaig dir un mes abans,
un mes i mig,
que em manava
i que era una experiència que volia fer sol,
absolutament sol,
anar a viatjar tot sol
i córrer a la sol.
Perquè tu quan fa que corres?
És una afició que tens ja des de fa molts anys
o t'hi has enganxat fa poc?
Jo sempre faig muntanya,
de fet soc de les SEAS,
i sempre he fet muntanya,
muntanya, muntanya,
però per entrenar una mica
sempre he corregut per aquí,
a la penya al moro,
per aquí, no?
I un dia em van dir,
hòstia, això què fas?
Es diu trail running.
Ah, sí?
Ah, doncs mira,
ara faig trail running, no?
A més a més de muntanya,
ara faig trail running.
Perquè corres per muntanya.
Ah, vale.
Per mi és una manera d'entrenar, no?
Sí.
O sigui, que sempre ho he tingut.
Mai a l'asfalt em fa...
em surten sarpullidos a la pell
quan corro per l'asfalt, saps?
És una cosa que em dona una mica de...
la muntanya, m'agrada més.
Perquè el més dur dels dies de la cursa,
què ha estat?
El tema que has dit de gestionar la son?
El descans?
Sí.
El més dur de tot,
i és una cosa que no em pensava trobar,
és el tema de lluitar contra la meva pròpia ment, no?
Pensa que el...
Hi ha un català que va guanyar fa uns anys.
Sí.
Ara no em surt el nom.
bé, no em surt el nom,
però bé, l'he vist allà i tal.
I aquest català anava segon.
Sí.
Anava segon.
I els sis últims quilòmetres,
estem parlant de 430 quilòmetres,
els sis últims quilòmetres,
va trucar als seus amics
per telèfon,
t'obliguen a portar telèfon,
i els va dir que, sisplau,
que on estava?
Ell no sabia on estava
perquè ell pensava que estava al Polo Norte.
Ostres!
Llavors, el tio es va posar a dormir,
no?
Perquè ell pensava que estava nevant
i ell pensava que estava al Polo Norte.
i nosaltres portem un botó
que és com un sos
per quan tenim problemes seriosos, no?
El piquem
i llavors et van anar a buscar.
Va tindre sort de picar-lo.
De picar-lo
i el van anar a buscar
perquè estava allà amb hipotèrmia.
Que guau!
A mi em va passar semblant
precisament a 12 quilòmetres d'arribada.
Vaig tindre també el mateix episodi,
no sabia on estava,
o sigui,
tot em deia que estava a la cursa
però la meva mena em deia que no,
que estava a un altre lloc.
Vaig trucar a la meva dona,
la meva dona em va dir que sí,
que estava a la cursa,
que em faltaven 600 metres
per arribar a una petita cabana.
Jo fins i tot,
després de penjar,
no m'ho creia.
Dubtaves de si,
que havies trucat, de si...
Vaig apagar el mòbil
perquè em pensaven que...
uns senyors dolents
m'estaven seguint pel mòbil.
Vaig veure una llum
que allà no hi ha res,
és una cosa que no hi ha absolutament res.
Vaig arribar a aquesta cabana,
llavors em van donar aigua,
a l'organització, no?
I em van dir,
bueno, et queden 12 quilòmetres
per arribar,
tens 8 hores per fer-lo.
O sigui, tens temps de sobres.
Van explicar a l'itinerari
que em faltava,
després de 420 quilòmetres
quedava res.
Jo pensava que l'havia entès.
vaig sortir com boig,
no?
I després d'una hora o dos
pensava que no arribava,
no sé per què,
no arribava,
no arribava.
Després,
la meva ment em deia
que em faltava una...
Tenia que recollir una clau
per arribar,
però si no,
no podia arribar.
Llavors,
vaig començar a buscar una clau
pel mig de l'anada.
Ostres.
Vaig despertar al camí,
no sabia com m'havia dormit
3 o 4 vegades.
La meva ment em deia
que el carter del poble
tenia la clau
i que l'havia portat
a la bibliotecària
i que tenia que buscar-lo.
Vaig començar amb el GPS
a buscar la casa del carter.
Tot això
a 6 quilòmetres de l'arribada.
Estic flipada, eh?
Sí, sí, sí.
Molt bèstia.
Es pot escriure un llibre
d'això i tot.
Sí, sí.
O sigui,
la ment és terrible,
és terrible el que fa.
I llavors,
en aquest punt,
sempre dic que vaig tindre sort
perquè aquest punt
està totalment,
bueno,
ido, no?
Sí, sí.
I va arribar un borratxo
d'allà d'Escòcia.
Això era real,
el borratxo?
Sí, sí.
I de fet,
ja portava un parell de dies
que caminava dormit,
que parlava amb gent
i no sabia
si havia parlat realment.
o sigui,
ja portava un parell de dies tocat
i el borratxo
em va acompanyar un tros.
Em va acompanyar,
em va dir que sí,
que estava a la cursa,
que em faltava res
ja per arribar
i, bueno,
quan em va deixar
vaig veure
com una batida de gent,
com un pelotó de gent
que venia per mi.
Venia per mi
i llavors
em vaig amagar.
No vaig amagar-me
perquè, clar,
tot això
a les quatre de la matinada,
allà en poble d'Escòcia
ha perdut,
i, bueno,
i, bueno,
però, clar,
el meu cap em deia
què faràs?
Has de continuar,
no pots fer res més
que continuar
encara que t'agafi
aquesta gent.
Clar.
No?
Llavors vaig continuar,
les llums que veia,
la gent que jo perfectament veia,
que venia contra mi
eren simplement
llums de cases,
o sigui,
no eren res més,
i jo no volia arribar
perquè em faltava la clau
per arribar.
O sigui,
clar,
era un ridícul
arribar sense la clau.
Llavors,
llavors vaig tenir
un altre cop de sort
i va arribar
un tio de l'organització,
un senyor,
i em va dir
et queden 300 metres.
300 metres.
300 metres.
Llavors,
vaig veure l'arribada
i vaig ser conscient
que no hi havia clau,
de què tal,
o sigui,
no hi havia res,
la meva ment
m'estava enganyant
i només em faltava
tocar el muro
per arribar.
Ostres.
I vaig fer els 300 metres
agraint a tota la gent
de l'organització
perquè és una passada cursa
i vaig tocar el muro,
el mur aquest
i s'ha acabat.
S'ha acabat
i es va acabar la cursa.
la veritat,
sense celebrar-ho gaire,
la veritat.
És que és una experiència,
no sé com descriure-la,
dura,
mare meva,
perquè clar,
durant aquests últims
quilòmetres,
realment,
el teu cap estava
que no funcionava
exactament.
no, no,
falta de son,
està estudiat perfectament,
jo sabia que em passaria,
ja ho havia patit,
al·lucinacions,
veus coses.
Suposo que la gent
de l'organització
també és conscient
que els corredors
en un punt
poden tenir aquests,
o sigui,
al cap dels corredors
poden tenir
aquestes al·lucinacions
i aquestes coses.
o sigui,
al·lucinacions
és normal
que et passi,
no?
O sigui,
jo ara veig els micros
i veuria,
doncs,
pilotes de golf
saltant
o coses d'aquestes,
però tu
ets conscient
que no és veritat,
no?
Et costa molt
enfocar la visió,
camines dormit,
però bueno,
però clar,
lluitar contra això,
contra la teva ment
que et diu
que no estàs allà,
no?
Com li va passar
al català aquest,
que es va quedar dormit,
clar,
això com s'entrena,
no?
és difícil entornar això.
Perquè tu,
a part de la teva
d'estar amb tu mateix,
què portaves a sobre?
Bueno,
et fan portar
un munt de coses,
d'acord?
Des d'un sac de dormir,
una funda de bivac,
portes un GPS,
portes el dispositiu aquest
que ells saben
en tot moment
on estàs
amb el botó
de sos,
de socorro,
no?
Que això ve
quants quilos has de...
Jo portava uns
nou quilos,
així.
Has de portar el menjar,
has de portar,
perquè,
clar,
t'has d'anar fent
el menjar
durant la cursa.
Sí,
també vas a cap...
L'esquena també,
Déu-n'hi-do...
Bueno,
per això et dic que
ja no és un entreno
tant de cames,
sinó també
de cos,
no?
Sí,
ostres.
En moments,
pensaves
abans d'anar la cursa?
Va haver un moment,
jo tenia molt clar
que volia fer la cursa
i que volia acabar
sí o sí,
encara que no acabés,
però volia acabar.
I va haver un dia
que se'ns va fer
un dia molt llarg,
una nit terrible,
molt de fred,
tota l'aigua que portàvem
a sobre
estava congelada,
i un dia
que estava nevant,
no trobàvem
els ponts
per creuar els rius,
perquè
no hi ha camí,
és una cursa
que no hi ha camí.
Ah, no hi ha camí?
No, no hi ha camí.
I com...
Et donen un...
Un mapa?
Sí,
portes un mapa
i portes un GPS
en un track
i l'has d'anar seguint.
Hi ha camí,
però no tota la cursa,
potser a la meitat
de la cursa
no hi ha camí.
És un terreny
molt humit,
molt...
Ja.
Vas tot el dia
amb els peus molls,
llavors,
bueno,
aquell punt
de desesperació,
anava amb uns companys
que em vaig trobar
i va haver un moment
que vaig dir
s'ha acabat,
això és una bogeria,
això s'ha acabat tu.
Els vaig comentar
als companys
i dic,
ostres,
ja està bé això tu,
ja passo.
No,
però què dius això?
Tio,
que estàs a la meitat,
que has d'anar.
Vaig trucar a la meva dona
i dic,
escolta,
això ja està tu,
s'ha acabat
i no puc més.
No, no, no,
vinga, sigue, sigue, sigue.
Llavors,
aquell va ser el punt d'inflexió
i des d'aquell dia
a la meitat de cursa
vaig saber que l'acabaria.
L'acabaria perquè,
o sigui,
t'obsessiones amb alguna cosa,
et paranoies amb alguna ment
i la meva obsessió era acabar.
Quant temps us donaven
de marge per acabar-la?
Són set dies,
encara que hi ha
en punts de tall,
però et donen set dies
per fer 430 quilòmetres,
que no sembla molt,
en veritat,
has de fer 60 i escaig al dia,
no és gaire,
realment,
però les condicions,
el camí,
el pes,
clar,
que tinguis que dormir
i tot això,
doncs,
doncs,
costa molt.
I ara,
en un futur,
tens previst
poder, bueno,
córrer més curses
o entrenar
d'alguna altra forma
o seguir tal i com estàs fent?
Ara mateix
no puc ni caminar.
No, no,
ara mateix no,
no,
perquè tinc moltes fèries
a les cames,
els peus
m'han quedat insensibles,
fa molt de mal,
psicològicament
estic totalment esgotat,
o sigui,
no,
ara mateix no.
En un moment,
tenim,
no sé si hi ha algun problema tècnic
o no,
i el Carles vol entrar.
bé,
ens deies que tenies això,
un problema,
un problema,
ai,
problemes a les cames,
problemes als peus,
problemes a,
bueno,
ferides,
bàsicament.
Sí, sí,
de fet he estat,
bueno,
vaig estar,
perquè arribes
a l'arribada
i no hi ha absolutament res,
ni hotel,
ni res,
llavors et quedes allà penjat.
Em van portar a Dimburgo,
una organització,
no?,
amb voluntaris,
jo era com un cadàver,
i vaig aconseguir
arribar a Barcelona,
no tenia vol ni res,
però bueno,
i he estat dos dies a casa
sense poder sortir
i després la gent pel carrer
m'ha vist
i hi ha gent que s'ha apropat
i m'ha dit,
escolta,
pot preguntar-te una cosa?
Què et passa?
Què et han operat?
Però ets gent que coneixes?
Sí, sí,
o gent no coneguda
però que s'ha apropat,
a dir-me,
perquè clar,
era un muerto viviente,
un walking dead,
d'estes,
i ja us ho explicava,
no?
Perquè durant la cursa
et vas aprimar molt?
Durant la cursa
jo crec que una setmana
vaig perdre
cinc o sis quilos,
però vaig menjar molt bé,
molt
i això sí que ho vaig fer bé.
Déu-n'hi-do.
Doncs amb aquesta experiència,
no sé si l'any que ve
repetiràs la mateixa cursa.
No, no, no,
sens dubte que no,
no perquè...
És un tute bastant...
No, perquè a part d'això,
és una experiència
que ja l'he tingut,
ja l'he viscut
i ja està.
i una altra cosa,
no sé quan ni com,
jo sempre dic,
potser és pujar
la penya del moro de nit
i s'ha acabat
i ja està,
com anar a l'Antàrtida
o...
Però, de moment,
qualsevol cosa és bona.
Doncs,
gràcies per haver vingut, David.
Déu-n'hi-do el que ens has explicat.
M'he quedat en algunes situacions
bastant de pedra.
s'ha de tenir
bastant entrenament,
no només físic,
com ens has dit,
també de cap.
Sí,
jo crec que
és voler fer les coses.
Jo sempre ho dic,
no soc ni el més ràpid,
ni el més fort,
ni el més gest,
però sí que tenia clar
una cosa,
que era
que la volia fer
i amb això
la gent que s'estigui escoltant
que pensi
que no pot fer les coses
s'equivoca.
Si tu vols fer alguna cosa,
ho pots fer.
Només has de
proposar-t'ho.
Doncs,
amb aquesta frase
deixem
l'entrevista.
Gràcies per haver vingut.
A vosaltres.
I per haver-nos explicat
aquesta experiència tan brutal.
Adeu.
Adeu.
Adeu.