Ens il·lustrem una miqueta amb aquesta banda sonora d'Amelie, d'aquesta grandíssima pel·lícula.
Això es diu La Vals d'Amelie, una pel·lícula que si no heu vista, doncs la recomanem molt ferventment
i diem que ens il·lustrem amb aquesta cançó, amb aquesta banda sonora,
perquè hem de parlar de cinema i ho farem de la mà de Miquel Etxarri, periodista cultural i també autor del taller Escriure de Cinema
que es realitzaran entre el Casal de Joves de Sant Just i la Biblioteca Joan Margarit.
Per això el tenim al telèfon i el saludem. Miquel, bon dia.
Hola, bon dia, Mireia.
Bon dia, Miquel. Gràcies per atendre'ns i dedicar-nos aquests minutets per parlar una mica de cinema,
que amb aquesta cançó ens il·lustra. No sé si ets molt fan d'Amelie o l'has vista, crec que sí, no? És un obligatori.
Sí, sí, sí, sí. La veritat és que em sembla una pel·lícula extraordinària.
Sí, eh?
Amb molta atmosfera, molt màgica, realment molt recomanable.
Tota ella crec que és com un poema, és una poesia la pel·lícula.
Sí, sí, la veritat, una de les pel·lícules notables de les últimes dècades.
Val la pena veure-la.
El cinema és el protagonista, no només potser de part de la teva vida, Miquel,
sinó també d'aquest curs, d'aquest taller Escriure de Cinema,
que coorganitzen, com dèiem, el Casal de Joves de Sant Jus i la Biblioteca Joan Margarit,
un projecte de la xarxa Biblioteques Metropolitana,
juntament amb l'escola Casa del Cinema, la Casa del Cine.
En què consistirà? Explica'ns una miqueta en què consistirà.
Què vol dir això de Escriure de Cinema? Sortiran guionistes?
No, la veritat és que possiblement sortiran guionistes perquè el talent pot sortir de tot arreu,
però nosaltres no formarem específicament guionistes.
Aquí la idea és apropar-los més aviat al gènere de la crítica cinematogràfica.
De fet es podia dir taller de crítica, però em va semblar que era una mica més restrictiu.
Llavors vam optar per una fórmula com més oberta, Escriure de Cinema.
Simplement perquè els gèneres periodístics que tracten el cinema són moltíssims,
no són només la crítica o la ressenya.
També hi ha des d'entrevista periodística, reportatges...
És a dir, que en definitiva qualsevol tipus d'escriptura que tingui el cinema com a objecte,
tot el que sigui escriure sobre pel·lícules.
I això és el que intentem, intentem transmetre als alumnes
que converteixin aquesta gent l'oportunitat per fer una tasca creativa.
Veure una pel·lícula, pensar-la en profunditat, reflexionar-la,
ordenar les seves intuïcions sobre ella i a partir d'aquí fer un text
i participar al diàleg en el que es basa a la crítica.
Des que el cinema va néixer es va començar a escriure des de cinema.
Ja als primers anys del segle XX s'escrivia sobre cinema.
Hi havia una crítica cinematogràfica.
Hi havia un seguit de persones que feien una reflexió intel·lectual
sobre el que estàvem veient i intentaven entendre o intentaven explicar-ho.
Bàsicament el que volem és que els alumnes participin d'aquesta tradició.
Exacte, anava a dir, perdona que te talla, Miquel, anava a dir que un no s'entén sense l'altre, no?
Gairebé és com, no? També la crítica fa que creixi o alimenta una mica també el cinema,
les pel·lícules, no? És un sector que conviu, que són dos, però és un.
Exacte, jo crec que el cinema genera passió i sobretot dona molts motius per a la reflexió.
Quan tu veus una pel·lícula que t'agrada, posem per casamelí,
la pel·lícula t'acompanya quan surts dels cinemes, passa una estona amb tu
i tu la penses, la processes i moltes vegades pots fer també el pas de parlar sobre la pel·lícula
amb persones que comparteixen els teus gustos i l'afició pel cinema.
En definitiva és això.
Tots som una mica crítics de cinema a la nostra vida quotidiana.
Les persones que ens agrada el cinema, vull dir, quan sortim de veure una pel·lícula que ens agrada,
compartim l'experiència amb altres persones, parlem de cinema amb elles
i aquí ja estem començant a ser crítics.
Jo els dic als meus alumnes, opinions sobre cinema en tenim tots
i aquestes opinions sobre el cinema són la matèria prima de la crítica.
El repte és convertir aquestes opinions, fer servir aquestes opinions com a matèria prima
per convertir-les en un producte acabat, un text argumentatiu sobre cinema.
És a dir, convertir les nostres opinions en arguments.
Passada el m'ha agradat molt Amalí a m'ha agradat Amalí per aquestes raons
i trobo que Amalí té aquests valors i que tu també podries agradar-te per aquestes raons.
Això en definitiva és escriure sobre cinema.
I aquest pas, aquesta evolució d'aquesta crítica que un pot tenir,
aquest punt de vista que un pot tenir a realment una crítica constructiva,
o no constructiva, però una crítica de cinema ben redactada,
amb les paraules que li pertoquen,
és a dir, tu ajudes en aquests joves o persones que s'apropin al curs a fer aquest clic
o aquest canvi per redactar realment una crítica cinematogràfica,
o es porta a dins i si ho tens, ho tens i si no, no ho tens.
Bé, la idea és ajudar-los.
I cadascú té les seves qualitats, la seva aproximació al llenguatge i la seva aproximació al cinema.
És a dir, cada alumne és un món, cada assistent al taller és un món.
Nosaltres el que fem és seure junts, veure fragments de pel·lícules,
comentar-los junts, intentar entre tots treure el més suc possible
i sobretot els hi vull transmetre, des de la meva experiència professional,
la manera com pensem els crítics, com pensem els periodistes culturals.
I els insisteixo molt en que el primer per fer una bona crítica és trobar un angle,
és a dir, què vull dir d'aquesta pel·lícula,
què trobo que puc compartir amb el món sobre aquesta pel·lícula.
Jo els hi poso exemples pràctics.
En el cas de Meli, tu podries parlar de moltes coses,
o sigui, podries dir, m'ha criat molt la interpretació d'Odrita, tu,
perquè trobo que és molt naturalista,
que equilibra molt bé comèdia i melodrama,
doncs intentaré fer una crítica parlant de la interpretació d'Odrita, tu
i comparant-la amb altres interpretacions que m'han agradat.
Aquest seria un possible angle.
I des d'aquest possible angle, tu, amb les teves paraules i les teves reflexions,
podries aportar coneixement, aportar una mica de llum
i compartir amb altres persones les teves opinions sobre la pel·lícula,
que en definitiva és del que es tracta.
Clar, i en aquest sentit, quines pel·lícules, no sé si es poden dir abans de començar el taller,
però quines pel·lícules visualitzareu per després preparar aquesta crítica?
Doncs mira, jo em deixo portar una mica,
evidentment em preparo un seguit de pel·lícules possibles,
però després em deixo portar una mica pel grup.
De fet, hem començat d'ahir amb una mica de cinema negre,
en concret una pel·lícula de l'Indemnity per edició,
una pel·lícula de Billy Wilder dels 140,
i és una pel·lícula que serveix a pretext per parlar de molts temes.
Entre altres, l'arquetip de la fem fatal,
d'aquesta dona dolenta o no sempre dolenta,
que d'aquestes pel·lícules dels 140 funciona una mica com a ambaixadora del caos.
És un personatge que crea caos en universos ordenats,
normalment universos masculins que funcionen en un cert ordre
i rompa aquest arquetip femení que desordena aquests universos,
de vegades de manera negativa i de vegades de manera positiva.
perquè en definitiva és un arquetip ambivalent.
Vam veure un fragment d'aquesta pel·lícula
i bàsicament la vam analitzar des d'aquest punt de vista
de la fem fatal però no exclusivament.
O sigui, jo convido els alumnes a fixar-se en tot allò
que cridi la seva atenció,
des d'aspectes formals, aspectes temàtics,
la il·luminació, les interpretacions,
la tasca del director...
Poden ser comentaris molt tècnics
o poden ser comentaris molt intuïtius.
A mi tot em serveix.
El cas és activar el múscul de pensar sobre cinema
perquè per escriure sobre cinema
el primer pas és pensar sobre cinema.
Veure cinema,
païr el cinema que veus
i començar a pensar i a produir discurs sobre aquest cinema,
que en definitiva és el repte.
I ja et dic que és un repte
que es pot enfocar molt bé de manera col·lectiva
mitjançant el diàleg.
Nosaltres ens passem gran part de la classe
parlant, compartint punts de vista sobre les pel·lícules.
I per arribar, per exemple,
a redactar una crítica cinematogràfica,
no sé si has de visualitzar la pel·lícula
més d'una vegada per a l'hora,
cada vegada que la veus,
fixar-te en un element en concret
o un cop la visualitzes per primera vegada
ja tens els ulls pendents de tots aquests elements
per abocar-hi després a la crítica.
Jo els dic que en circumstàncies ideals
s'hauria de veure la pel·lícula
com a mínim dues vegades.
Una primera vegada que seria,
diguem-ne, una immersió,
simplement la pel·lícula
i un cop has vist la pel·lícula per primer cop
i ja tens unes primeres impressions,
potser posar les teves impressions per escriure
de manera telegràfica,
dir, no sé, m'ha cridat l'atenció aquest aspecte,
m'ha cridat l'atenció aquesta actriu,
en aquesta escena en concret trobo que la tasca del director
potser es nota de manera més nítida.
I a partir d'aquí s'hi recomano tornar a veure la pel·lícula,
però ja amb l'atenció una mica centrada
en aquests aspectes concrets.
En aquests aspectes concrets
sobre els que ha dit la intuïció et diu que acabaràs escrivint.
En alguns casos, en aquest segon visionat,
et canvien totalment els esquemas.
És a dir, tu pots veure la pel·lícula
per segon cop partint del punt de vista
que vols parlar sobre cinema negre
i arribar a la conclusió
que potser sobre cinema negre ja s'ha dit pràcticament tot,
en canvi hi ha un aspecte concret de la pel·lícula
des del que tu consideres
que pots aportar un punt de vista personal.
Doncs perfecte.
Però en aquest sentit, jo sempre els hi dic,
moltes vegades els crítics no tenim temps material
d'haver una pel·lícula més d'un cop,
però considerant que aquest és un exercici,
és a dir, que és un taller que dura quatre setmanes,
és bastant recomanable, com a mínim,
veure la pel·lícula dos cops.
I si poden ser tres, perfecte.
Home, a més, no sé si hi ha un perfil concret
per aquesta gent joves que vinguin en aquest taller,
però en definitiva estem al juliol,
ja en temps lliure,
crec que hi ha molta gent que ja està de vacances,
sobretot els estudiants.
No sé si és una mica el perfil de gent,
no sé si el coneixes,
que vindrà a fer aquest curs.
Doncs la veritat és que per l'experiència que tenim
de fer aquests cursos a altres biblioteques
a la Diputació ens trobem de tot.
O sigui, ja el perfil normal
és l'usuari habitual de la biblioteca,
és a dir, pot haver gent molt jove,
entre els 15, 16, 17 anys i els primers 20,
però també bastanta gent més gran,
que venen perquè porten tota una vida
estimant el cinema, veient cinema,
incorporant el cinema dintre de les seves pautes
de consum cultural,
però els hi falta potser,
molts m'ho diuen,
el pas aquest de ser una mica més analítics
amb respecte al cinema.
Molts m'ho diuen,
a mi m'agradaria fixar-me en aspectes concrets
que formen part d'una cultura cinematogràfica
i que no he acabat de desenvolupar.
Molta gent que porta tota la vida veient cinema
em diu que jo tinc dubtes
sobre el tipus de plans,
sobre el tipus de muntatge
i m'agradaria també aclarir aquest tipus de qüestions.
Tots s'encaixen,
tots s'encaixen i encara que tinguin diferents expectatives
i siguin diferents perfils d'edat
i diferents aproximacions al taller,
entre tots,
normalment són grups relativament petits,
ens acabem coneixent perfectament,
hi ha un intercambi d'idees bastant fèrtil
i jo crec que l'activitat acaba sent
engrescadora i útil
per tots els assistents,
independentment de quina sigui la seva edat
i quina sigui la seva actitud
cap a escriure o cap a veure cinema.
Perquè alguns s'hi volen dedicar.
Jo em trobo joves que em diuen
quan a mi m'agradaria ser director de cinema
o m'agradaria ser guionista
o m'agradaria ser crític,
però també em trobo gent
que ha fet tota la seva carrera professional,
en qualsevol professió.
Jo tinc des de pediatres, arquitectes,
tot tipus de perfils
i aquestes persones simplement volen
escriure sobre cinema
perquè d'alguna manera
troben que és una activitat engrescadora
i que pot enriquir el seu bagatge cultural.
I tant, de ben segur.
T'anar a preguntar també
la diferència entre
o la línia fina que separa
allò subjectiu d'allò objectiu,
és a dir, una crítica,
sempre els ulls del que fa la crítica
sempre són els ulls d'una persona
i crec que a vegades és inevitable
separar allò que tu coneixes
del que allò que tu criticament
únicament, de manera objectiva,
pots opinar d'aquella pel·lícula.
Quina manera delimites
aquest punt més subjectiu
davant d'aquestes crítiques?
Jo sí que, a veure,
l'orientació del taller
és clarament pràctica
i jo sí que
sobre aquesta qüestió
de l'objectivitat
i la subjectivitat
no hi ha tampoc regles escrites.
O sigui,
tot es presta a moltes aproximacions
i molts possibles punts de vista.
Ara, jo sempre els hi dic
com a reflexió general.
L'objectivitat absoluta no existeix.
O sigui, les crítiques subjectives
en tot cas les faria un ordinador.
tu sempre faràs crítiques
a partir de les teves opinions,
dels teus punts de vista,
perquè la subjectivitat
és el que et converteix
en un subjecte
i les opinions,
les teves opinions
són la matèria prima.
Si tens una aproximació
100% subjectiva
no tindràs cap opinió
a compartir.
Ara,
sempre dic que
aquesta subjectivitat,
aquestes opinions
s'han d'argumentar
i argumentar-les
és començar a objectivar-les.
El que et deia abans,
o sigui,
aquesta pel·lícula m'ha agradat,
però per què m'ha agradat?
Des del moment que et preguntes
les raons
objectives
per les quals t'ha agradat,
estàs començant
a passar
d'una certa subjectivitat
a una certa objectivitat.
I a partir d'aquí
cadascú trobarà
el seu equilibri.
Si et fixes
en la crítica professional,
fins i tot
hi ha crítics
que són
molts objectius
i les seves crítiques
funcionen,
i d'altres
que són més distants,
més desapassionats,
més informatius
i també poden funcionar.
Són aproximacions diferents.
Hi ha persones
que,
com tota la vida,
hi ha persones
més viscerals
i que es guiden
més per la intuïció
i persones
més sistemàtiques.
I una de les coses
que dic als meus alumnes
és perquè l'últim dia
llegim les crítiques
en veu altra
i les comentem entre tots.
I una de les coses
que els dic
perquè passa pràcticament
sempre és
després de sentir
les vostres crítiques
tinc la sensació
que us conec
una mica més.
Perquè realment
les persones
transmetem molt
la nostra personalitat
en la nostra manera
d'escriure
i sobretot
en la nostra manera
d'escriure
sobre temes
que ens apassionen.
Si sentim passió
per una pel·lícula
qualsevol cosa
que escrivim
sobre aquesta pel·lícula
transmetrà aquesta passió
i també
la nostra personalitat.
I tant.
I creus, Miquel,
que realment
el cinema
s'ha de veure
a la gran pantalla
per gaudir-ho
com cal?
Jo amb el temps
m'he tornat molt flexible
en aquest sentit.
Penso que...
Jo no soc apocalíptic.
Penso que
el cinema
no morirà
en el sentit
que s'estan fent
cada cop més pel·lícules
i moltes de les pel·lícules
que s'estan fent
en aquesta dècada
com a totes les anteriors
són francament interessants.
Jo els dic als meus alumnes.
Tenim la sensació
que els anys 40-50
van ser magnífics
perquè veiem
les pel·lícules
que han sobreviscut
a la prova del temps.
Pel·lícules
que han arribat
als nostres dies,
que han estat reeditades,
que han estat remasteritzades.
Dintre d'uns anys
veurem quines pel·lícules
de la dècada dels anys 20
arriben a dècades posteriors.
Ara,
potser el ritual
d'entrar a aquestes sales fosques,
als cinemes de tota la vida
i veure la pel·lícula
amb aquesta sensació comunitària
d'estar envoltat
d'altres enamorats
al cinema
que no et coneixen de res,
doncs sí que s'ha perdut una mica.
Sí que s'ha perdut
aquesta manera de veure cinema.
Jo, de fet,
tinc poques oportunitats
de veure cinema així
i veig molt cinema
a la televisió,
a l'ordinador,
a moltes plataformes.
Però tot és cinema.
Tot és cinema
i tot és aquesta art centenària
que està en un moment
tan bo com qualsevol altre.
Vull dir,
els que pensen
que ja no es fan pel·lícules
com les d'abans
crec que s'equivocen.
Haurien de mirar una mica més
perquè avui,
en aquest moment,
s'estan fent a tot arreu
pel·lícules francament interessants.
I tant, i tant.
Així que el format,
és a dir,
com es veu el cinema
ja no afecta tant,
no?,
segons expliques, Miquel,
ja no afecta tant
a la manera com perceps el cinema,
no?
Es pot veure a casa.
La pandèmia també ens ha ensenyat
que a casa podem veure estrenes,
que abans no ho havíem fet,
potser,
i és potser
la manera
que pot cohabitar,
no?,
amb un cinema,
aquesta sala fosca,
que deies,
amb altra gent,
que comparteix el teu hobby
i que no coneixes de res.
Evidentment,
evidentment.
Són diferents maneres
de veure el cinema.
Jo des del moment que veig
que cada cop tinc més alumnes
molt joves
que pràcticament
no trepitxen una sala de cinema
però que en canvi
tenen una cultura cinematogràfica
extraordinària
i senten genuïna passió
pel cinema,
doncs penso que
independentment
de què canviï
la rutina
de consum de pel·lícules,
el cinema continua.
Hi ha una nova generació
que està connectant
amb el cinema,
amb el cinema d'avui
i amb el cinema d'abans.
En aquest sentit,
si el veuen
al seu portàtil,
doncs,
perfecte,
està bé.
És una altra manera
de connectar
amb aquesta tradició.
I recuperant aquest taller
d'escriure de cinema,
són quatre sessions,
comentaves,
crec que són en quatre setmanes,
oi?
Sí,
són quatre setmanes
consecutives.
Les tres primeres sessions
són,
jo dono,
com et deia,
un seguit
de pautes teòriques
basades
sobretot
en la meva experiència personal.
A partir d'aquí
veiem junts fragments
de pel·lícules
i els comentem,
tenim un component important
d'anàlisi fílmic.
I l'últim dia,
un cop escollides
les pel·lícules
i ja fetes
les crítiques,
tots llegint
la nostra crítica
amb veu alta
i la idea
és compartir-la.
Aquí,
aquesta última sessió
és molt interessant
perquè
a molta gent
li imposa
un cert respecte
llegir el fruit
del que han escrit
amb veu alta,
però la veritat
és que després
resulta molt engrescador
veure els punts de vista
que tenen altres persones
sobre la teva feina.
És una manera
d'obrir-se,
també,
compartir aquestes lectures,
igual que quan es fan
clubs de lectura
que cadascú comparteix
una mica la seva visió.
Al final,
el seu punt de vista
és el mateix.
Exacte,
escriure és per definició
una activitat molt solitària
i a mi m'agrada
també donar-li
aquesta dimensió comunitària.
Hi ha altres persones
que comparteixen
els teus interessos
i que també escriuen
i amb tocar confiança
podem compartir
punts de vista
i ajudar-nos muntualment.
L'escriptura pot ser solitària
però és molt terapèutica,
també diuen,
ajuda també a aclarir
una ment
la ment de...
Sí, sí,
però jo crec que
com qualsevol tasca creativa
i en el fons
escriure sobre cinema
és una tasca creativa
i és el que volem
aquest taller.
O sigui,
en alguns casos
per a algunes persones
això implica
sortir de la seva zona
de confort
perquè és un esforç.
Volguis o no
fer una bona crítica
és un esforç.
I tant.
Tot depèn
del nivell
d'exigència
de cadascú
però pot implicar
un esforç.
Però jo sempre defenso
que és un esforç divertit,
que és un esforç
gratificant
i que paga la pena.
I tant.
Miquel,
l'haurem de deixar
per aquí l'entrevista.
Marxem però
amb un altre tema musical,
una altra pel·lícula
a banda sonora,
Men in Black,
unes pel·lícules
que crec que van
revolucionar una miqueta,
no?
Ja no tant al cinema
sinó el que passava
dins la pantalla
amb aquests extraterrestres
una miqueta més moderns,
no?
I amb uns efectes especials
bastant curiosos.
Què et va semblar
aquest Men in Black
abans de marxar?
Doncs evidentment
una pel·lícula influent.
No és que a mi
m'entusiasmi
però una pel·lícula
que va tenir influència
tant a nivell estètic
com mira,
aquesta banda sonora
que és extraordinària.
Que la canta el mateix actor,
el protagonista,
Will Smith,
així que li posa veu
i li posa cara
a ell mateix.
Ell s'ho fa tot.
Sí, exacte.
Miquel, moltes gràcies.
Miquel Etxarri,
com deia,
periodista cultural
i també autor d'aquest taller
Escriure de Cinema
que ho ha organitzat
pel Casal de Joves de Sant Jús,
la Biblioteca
de Joan Margarit
d'aquí del nostre municipi
i també un projecte
que ho ha creat
per aquesta xarxa
de biblioteques metropolitanes
amb l'Escola Casa del Cine.
Miquel,
moltes gràcies
i benvingut a Sant Jús
quan vinguis a fer aquestes classes,
aquests tallers.
Que vagi molt bé
i visc al cinema.
Gràcies.
Adéu.
Adéu.
Adéu.
Adéu.
Adéu.
Andéu.
Adéu.
Adéu.
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!

Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
!