.
Molt bé, doncs ara mateix són un quart de dotze del matí.
Seguim el magazín matinal de ràdio d'Esberna,
just a la fusta, a segona hora del programa.
Avui som dilluns, 1 de febrer del 2021,
i ara ens toca fer l'entrevista.
Tenim amb nosaltres el Jordi,
propietari del bar-restaurant La Tasca dels Rifenyos,
que aquesta setmana ja ha rumen tancat definitivament.
Saludem el Jordi, bon dia.
Hola, bon dia.
Bon dia, Jordi.
Doncs bé, resulta que en marxa una icona de Sant Just,
La Tasca dels Rifenyos.
Heu hagut de tancar les portes.
Quin ha estat el motiu?
Bé, primer de tot, volia donar-vos les gràcies
per la invitació aquí a Ràdio d'Esberna.
A vosaltres.
I molt content de poder participar-hi, amb el vostre programa.
A vegades em preguntaves dels motius, no?, les causes.
Sí.
Bé, com és tot saut, degut a la pandèmia,
estem passant una època molt dura.
Nosaltres tenim un tipus de bar
on treballàvem més és per la nit.
Sí.
Ens venien molts grups de joves, no sols de Sant Just,
sinó d'Espluga, Sant Feliu, Sant Joan d'Esprí.
I clar, la restricció d'aquestes hores,
a part de la restricció local en quant a capacitat,
doncs el no poder treballar fort la nit,
que és on nosaltres traiem potser més caixa,
ens va fer anar marmant més a més el que és els ingressos en el bar, no?
Llavors, va coincidir també que jo ara estic...
L'any passat vaig fer els 65 anys.
Sí.
I, per tant, estic en edat de jubilació.
Sí.
I, doncs, puc donar gràcies, no?,
que aquesta opció m'ha donat l'oportunitat de poder dir que tancaven
perquè, si no, la pilota s'hagués fet molt més gran
i hagués arribat un moment en què no sé a on haguéssim arribat, no?
Perquè, actualment, és a dir, entenc que des de fa pràcticament un any
vau canviar una mica el sistema de fer.
No sé si oferíeu serveis a domicili.
Quin tipus de servei estàveu oferint a la tasca dels rifells?
Sí, correcte.
Quan va haver-hi la primera pandèmia, bueno, la primera...
El primer confinament.
El primer confinament vam haver de tancar, no?
Sí.
Després va haver-hi una mica d'obertura en la qual es podia fer el que era l'esmorzar,
el dinar era vindre a recollir i també el sopar el mateix.
Llavors, nosaltres el que fèiem era això,
teníem un noi que ens feia un repart a domicili,
per durar poc, però, doncs, ja era bàsicament
que ens venien al local a recollir tant el que eren els sopars com els dinars,
l'esmorzar no tant.
i d'això vivíem, no?
Això ens va baixar molt la facturació, lògicament.
Clar.
Llavors, bueno, va ser una merma molt important.
Ja portàvem quasi un mes i mig o dos mesos de tancat.
Més aquesta merma a l'hora de la facturació,
doncs, va ser uns moments molt dursos.
Després es va revifar, perquè va haver-hi l'època a partir del mes de juny, juliol, mes d'estiu,
que, bueno, que la terassa la vam poder tornar a tindre activa,
ens feien tancar a les 10 de la nit, però la gent es mentalitzava i venia a les 8, a sopar,
i vam tindre una reactivació.
Però ara, a partir del mes de setembre, a octubre, ha tornat a ser una altra vegada molt dur per nosaltres,
perquè, ja et repeteixo, la nit era bàsic.
Nosaltres teníem un tipus de clientela molt jove,
que quan plegaven de treballar o dels estudis, el que fos,
venien en grups, inclús gent que jugava a futbol sala per la nit,
i quan acabaven els partits venien al bar a sopar.
I aquesta merma ens ha fet molt de mal.
Entenc llavors que amb el toc de queda també tot s'ha anat una mica, per dir-ho així, al traste, no?
Per suposat, per suposat.
El toc d'aquest horari per la restauració és brutal, no?
Nosaltres, a les 10 de la nit ja hauria d'estar la gent a casa.
Aquí la gent no està cultivada.
La gent, precisament a partir de les 9 o les 8 i mitja és quan surt,
surt a prendre la cervesa, o prendre un entrepà, una tapa.
Però, clar, nosaltres vivíem cap de setmana,
doncs que potser fèiem dos, tres entrepans a la nit.
Per què? Perquè la gent, clar, està a casa,
i dius, tinc que sortir d'ara, tinc que anar a recollir-lo,
haig d'estar abans de les 10 una altra vegada a casa,
doncs ja em quedo, no?
I això és molt perjudicial per la restauració d'aquests horaris.
El de l'esmorzar, igual, eh?
Perquè l'esmorzar pensa que és de 7 i mitja a 9 i mitja.
A 9 i mitja.
Clar, de 7 i mitja a 8 i mitja pràcticament no entrava ningú.
A 8 i mitja, a 9 i mitja, bueno, venia algú,
llavors de 9 a 9 i mitja venien alguns paletes,
obrers que hi ha pel voltant unes obres,
però, clar, amb aquest temps tan curt,
doncs pràcticament no ni més teníem temps a fer el cafè
i pràcticament ens portaven a l'esmorzar de casa
per poder-ho menjar més de pressa.
I, clar, tot això és un cúmul
que fa que la facturació et baixi
doncs quasi un 80% del que facturava,
un 90% del que facturava,
i et porta a prendre aquesta decisió, no?
Perquè vosaltres, quan vau començar a notar
que la cosa ja perillava,
entenc que no és una decisió fàcil d'aprendre,
també, quan vau prendre la decisió?
Mira, nosaltres, quan es van prendre les mides últimes,
després de l'estiu,
a partir del mes de setembre-octubre,
vam veure que la situació es tornava a complicar.
Vam veure una mica d'esperança amb l'estiu,
però després vam ser,
vam sentar tant la meva dona com el meu fill,
que eren els que em portàvem una miqueta el tema, no?
Els tres,
i vam dir, això...
No té bona pinta, eh?
No té bona pinta.
Tant que sentíem amb les notícies
que això hi haurà una altra revifada
de l'enfermetat, dels virus,
que el virus tornara a haver-hi una segona
i una tercera fins a una quarta
posició del virus,
i això, clar,
per conseqüència,
inclús temíem que hi hagués d'haver-hi
un confinament total una altra vegada.
I això ja nosaltres ho vam aprendre.
El que vaig fer és, bueno,
em planteja a casa,
mira, escolteu,
jo he fet 65 anys,
això ho vaig fer el mes de setembre,
escolta,
aguantem una miqueta més
i si la situació es complica igual,
doncs prenem la decisió,
fem números
i em jubilo.
Sort, sort,
que he tingut aquesta oportunitat
de poder-me jubilar,
que hi ha molts,
hi ha molts que
que tenen que aguantar
perquè és la seva fonda de vida
i ho han d'aguantar
perquè no tenen un altre remei,
no?,
per dir-ho d'alguna altra manera.
Per a aquells que no coneguin
la tasca dels rifenys,
està ubicada a la carretera Reial.
Correcte.
Jordi, explica'ns una mica
com era la tasca dels rifenys
abans que tot això passés,
una mica el seu dia a dia,
els moviments,
la gent que venia...
Bé, jo penso que era un local
molt senzill, no?,
era un local que,
a part de l'ambient,
l'ambient era l'entrada,
veies com un lloc antic,
però a la vegada
vam intentar posar coses modernes,
perquè aquí he de dir
que col·laborava molt amb el meu fill
perquè jo no vinc
del món de la restauració,
jo, degut al tema
de la crisi del 2008,
vaig quedar matur,
la meva dona treballava a fer el parador,
bueno,
havia treballat,
el seu pare havia tingut el parador,
després va treballar al parador,
el meu fill estudiava
i havia treballat en un bar,
tenien més coneixements,
llavors ens hi vam ficar.
Llavors,
el tipus de bar
és un bar
que nosaltres el que volíem
era que la gent
s'estigués molt còmode,
molt ben atesa,
que estiguéssim pràcticament
com aquell que diu
que fos un centre
de trobada
de tota aquesta gent
que penso jo
que aquí a Sant Lluís
és complicat,
sobretot a la nit,
de tots els joves
que,
bueno,
on anem?
Ons podem demanar
que puguem sopar
i després fer un...
després del sopar
una xerrada
o prendre una copa
o prendre unes més cerveses
i poder estar
sense que ens diguin
escolta,
ja teniu que marxar,
no?
I aquest és una miqueta
el sentit
que li vam donar
a nosaltres al bar,
sobretot a enfocar-lo
de cara a la nit
als joves.
El dia,
bueno,
el dia a dia
és més complicat.
Els matins,
això ha canviat molt
la mentalitat,
abans hi havia molt
la mentalitat
d'anar a esmorzar al bar,
ara la gent
que va a esmorzar al bar
s'ho emporta de casa,
s'ho emporta de casa
i ve i pensa el cafè,
doncs això
repercuteix
a la facturació.
Amb el dinar,
igual,
hi ha molt treballador
que va...
allà a la zona
de la carretera reial
hi ha poca oficina
i llavors els que van
venien alguns
però altres ja es porten
a la fembrera
i venien a la mateixa oficina
i després alguns
han tingut sort
perquè hi ha hagut
un parell d'obres
que s'han fet allà
que, bueno,
els paletes
que treballaven allà,
els obrers
em confiaven en nosaltres
i venien a dinar
però nosaltres
ho enfocavam molt
i crec que amb això
i més ho hem vist ara
aquests dies
que hem tancat
que la gent
s'ha bolcat amb nosaltres
ha vingut a donar-nos
les gràcies
que es trobaven molt a faltar
que era un punt de trobada
que es trobaven en els grups
i això la veritat
és que ens ha reconfortat molt
i aprofito
per donar-los
i les gràcies
a tots els xicots
tota la joventut
i no joventut
no sols de Sant Jus
sinó perquè venien grups
d'esplugues
clar
està allà una mica
entre mig, eh?
Sant Jus i esplugues
sí, correcte
i donar-los les gràcies
pel recolzament
i per la confiança
que ens van demestrar
al nostre bar
i una mica
quin any exactament
vam obrir
vam obrir l'any
vam obrir l'any
ara faria
hauria fet
nou anys
l'any 2012
o sigui
al març
hauria fet
nou anys
de vida de la tasca
i en tot aquest temps
en tots aquests nou anys
quins moments més dolços
o més
no sé
més macos
recordeu vosaltres
no sé si per algun tipus de festa
sí
jo tinc un record
molt maco
del cinquè aniversari
que vam
bueno
el meu fill
va aconseguir
que vingués
un grup
de salsa
de
els arels de Gràcia
de salsa gitana
sí
i
i bueno
vam organitzar ja
un festival
una festa
impressionant
eh?
vam estar al bar
a tope
bueno
va ser un dels dies
potser més macos
de la tasca
després
bueno
celebracions
que hem fet
abans teníem una
molta gent m'ho recorda
teníem una terrasseta
a darrere
que bueno
després el propietari
de l'edifici
es va quedar
però en aquesta terrasseta
també havíem organitzat
unes festasses
impressionants
amb música en directe
havíem portat gent
del poble
músics del poble
a fer música en directe
al bar també
a col·laborar amb ells
totes les coses
són les que m'han anat
omplint molt
no?
després festes privades
d'aniversaris
en les quals
la gent
sortia
supercontenta
i
et reservàveu
la sala
o allò
per fer
el
reservàvem la sala
i
bueno
no hem tingut
mai cap
refet
de
tractet
d'aquestes festes
la gent
sortia
supercontenta
totes aquestes coses
són les que han anat
formant
diguéssim
un complert
que ens ha
deixat molt satisfets
la veritat
i puc preguntar
el nom
la tasca
els rifenius
com se us va acudir
o ja venia
d'algun altre lloc
sí
vam reunir els tres
la meva dona
el meu fill i jo
a veure
quin nom posem
no
llavors jo vaig pensar
mira
jo quan era petit
jo soc cargolí
jo soc d'esplugues
la meva dona
és rifenya
i el meu fill
és rifenyo
també
i jo recordava
que de petit
quan tenia 12 o 13
abans hi havia molta rivalitat
entre Sant Lluís i Esplugues
sobretot amb el tema esportiu
amb el futbol
i entre els joves
per això de les noies
que venien els nois
de Sant Lluís
allà Esplugues
i ens traien les noies
i bueno
lligaven amb les noies d'allà
llavors va començar
que els de Sant Lluís
eren molt tirals per lante
semblaven
sempre anaven
així un poquit
de xulitos
i tal
i que
semblava molt
a la tribu del Rif
el Rif
eren molt lluitadors
sempre estaven lluitant
contra Primo de Rivera
i van començar
a sortir això
semblava els dos rius
sou rifenyo
sou rifenyo
llavors era típic
en els pobles
posar-los un
bueno
una paraula
un mote
que li donen a estallà
i llavors va sortir
doncs això
jo ho havia sentit
jo havia sentit
per exemple
en un partit de futbol
entre l'Espanyol
ai
entre Sant Lluís
i les Plugues
de sentir
ah rifenyo
marxeu cap al vostre poble
rifenyo
i això se'm va quedar gravat
i vaig dir
perquè no posem
els rifenyo
perquè
és el
com se'ls diu
en aquest poble
a la gent
i van pensar
bueno
però si és bon nom
i així va quedar
com a tasca
dels rifenyo
i per anar
tancant l'entrevista
Jordi
una mica
previsions de futur
creieu que
algú
us vulgui comprar
el negoci
no
o tirar-lo endavant
d'alguna altra forma
no
el negoci aquest ja
deixa de ser bar
perquè s'ho queda
el propietari
el propietari
viu a la mateixa finca
i ell ja
s'ho vol
quedar
pel seu ús propi
en particular
i per tant
allà
no hi haurà
cap
no hi haurà
seguiment
en la restauració
de Navarra
i la gent
quan heu anat
penjant també
a les xarxes
i heu fet saber
que tancàveu
una mica
el feedback
que us ha tornat
és això que comentaves
que us donava
les gràcies
ha sigut
molt emocionant
ha sigut
impressionant
perquè
jo no m'ho esperava
la veritat
que hi hagués
aquesta reacció
tan gran
la veritat
ha sigut
una reacció
brutal
el primer dia
que vam penjar
en Instagram
i en Facebook
que tancàvem
ho he dit
gent
que venia
jo crec
que hem treballat
aquesta setmana
faig la broma
que xorribo sàpiguer
fa tres mesos
que hagués dit
que tancava
perquè ha sigut
una reacció
brutal
la gent venint
que volien
venir a dinar
per fer l'últim dinar
amb nosaltres
que els apocates
igual
els entrepanys
per exemple
el dissabte a la nit
ja vam tindre
que dir
que ja no podíem més
perquè se'ns havia
acabat el pa
i que
i que no podíem més
perquè
tampoc no
no
no tenia més meris
no?
i la gent trucant
i donant-se les gràcies
i que
que ho trobarien
molt a faltar
que
que no trobarem
un altre lloc
com aquest
i bueno
molt content
molt content
de la reacció del poble
i sabem ja
el futur
de la tasca
dels rifenyos
que és que
s'acaba
el negoci
però i tu
Jordi
amb això
acabaríem
com veus
el futur
de la restauració
ara mateix
tal com estan
les coses
i amb les normes
que hi ha
per part del procicat
jo molt malament
jo veig molt malament
jo
no sé pessimista
però jo
veig que
això va
per molt llarg
i
jo sé
diguéss que és un tema
que en un parell
de mesos
quedés solucionat
diria
endavant
però
jo veig que
passarà un any
inclús
no vull ser tan pessimista
però dos anys
en què
la restauració
ho passarà molt malament
també t'haig de dir
que el que aconsegueixi
passar aquest temps
i arribar
al moment
en què
arribi una normalitat
entre cometes
entre cometes
també sortirà
reforçat
la gent té moltes ganes
de sortir a la nit
d'anar al teatre
d'anar al cine
d'anar a sopar
d'anar a prendre unes copes
de fer el vermut
té moltes ganes
encara que
econòmicament
la gent no estarà massa bé
però aquestes
aquestes tradicions
no es perden
llavors
la restauració
sortirà reforçada
perquè
tornaran a treballar molt
però clar
qui arribarà
qui arribarà
jo crec que
tancaran molts bars
pel camí
es perdran
es perdran molts
molts bars
de tipus
com el nostre
potser els bars
més forts
aguantaran
fent aquest tema
de desertes
i tal
però
els bars petits
com el tipus
nosaltres
poc futur
molt bé
molt bé
doncs Jordi
res
que
que tingueu
un bon acabament
de
bueno
d'acabar de tancar
no
el negoci
sí
molta sort
sí
i
i una abraçada
molt bé
jo també
bueno
anava a repetir
donar les gràcies
a tots els que han confiat
en nosaltres
durant tots aquests
nou anys
i la seva demostració
durant aquests dies
d'agraïment
i de confiança
que han tingut en nosaltres
moltes gràcies a tots
molt bé
doncs
bona setmana
i bon dilluns
gràcies
igualment
adeu
acabem d'escoltar
el Jordi
propietari
de la tasca
dels rifenyos
que aquesta setmana
doncs bé
ja no aixeca
les persianes
la setmana passada
van acabar
tancant el negoci
una altra conseqüència
de Covid-19
ara deixem
un tema musical
m'agraïment
boleiava
que ara ho creu
un atzar
que no era meu
i m'estirava
de la pell
per evitar-se
aquella déu
m'havia deixat
desdibuixat
m'havia
arrossegat
el riu
com ella diu
se'm alcarat
i se'm enfada
quan li dic
que
sóc un àngel
de la guarda
sóc persona
de pau
la calma
t'encomano
i no busco
en renou
no importa
la manera
trobaràs
algú nou
sé que aquest
petó
no era per mi
era per abans
d'ahir
de la guarda
no vull res més
que riure molt
i viure coses
amb els meus
et vull a prop
si no em promets
que ho passaràs
igual
de bé
que jo
sóc un àngel
de la guarda
sóc persona
de pau
de calma
t'encomano
i no busco
en renou
no importa
la manera
trobaràs
algú nou
sé que aquest
petó
no era per mi
era per abans
d'ahir
sé que no esperaves
que ho parés
però jo he de trobar-la
quan no hi és
la meva
buspira
se m'encés
i m'ha dit
que tornés
sóc un àngel
de la guarda
sóc persona
de pau
de calma
t'encomano
i no busco
en renou
no importa
la manera
trobaràs
algú nou
sé que aquest
petó
no era per mi
era per abans
d'ahir
t'invile
t'invile
ferit
t'invile
f'invile
f ...
La plaça Mireia
és un programa per parlar de tot
amb humor.
Caballero!
Una de ràdio!
Una de què?
Una de ràdio!
De veritat,
de veritat que
jo no puc...
Així jo no puc treballar.
Algú fa aquesta...
No, no, no, no, no.
Som una bona colla.
I tant, pessigolla.
La colla, pessigolla.
Ui, ui, ui.
Es posa molt calent tot.
De dilluns a divendres,
de 5 a 7 de la tarda,
a Ràdio Desverg.
Un lloc de tots i per tots.
Efectivament.
T'encoentres mal o algo?
Socorro!
Doncs vinga,
perquè passen 6 minuts,
ara mateix de 2 quarts de 12 del matí.
Som 1 de febrer
i esteu sintonitzant
Ràdio Desverg,
la ràdio municipal de Sant Just,
el 98.1 FM.
Ha arribat el moment
de fer la secció
amb l'Àstrid Goldstein
del celler de Can Mata
i la tenim preparada
per parlar-nos de vins.
Hola, Àstrid, bon dia.
Bon dia, Núria.
Bon dia.
Escolta'm,
estem esperant
amb candeletes
que ens portis
una bona ressenya
i un bon vi
per poder degustar
ni que sigui,
mira,
telefònicament.
Exacte.
No hi ha forma més virtual
avui en dia
que fer-ho,
però és el que tenim
i bé,
continuem el priorat.
No ens hem mogut, eh?
La setmana passada
tastàvem el boatí
d'un ocellet
que era una carinyena
i avui
no ens hem mogut,
hem canviat del poble
l'any passat del Forrera
cap a Torroja
del Priorat.
Ah, mira,
i em sembla
que d'any tampoc
ens hem mogut
perquè el de la setmana passada
era del 2019, crec.
Sí, casualment, eh?
Hem estat aquelles coses
que...
Casualitat.
Que porten pensant,
mira, està bé,
perquè així parlem també
de vins,
d'això,
que encara estan
en aquell punt
una mica joves
però que ens els podem veure
perfectament
i això,
canvi de poble,
anem a Torroja,
però si la setmana passada
era un negre,
avui tastem un blanc,
un blanc del priorat,
que tampoc seria
el que la gent
acostuma a tindre
més en ment, no?
Quan diem priorat
tothom pensa,
com dèiem la setmana passada,
amb aquells vins negres,
contundents,
estructurats,
la setmana passada
com a negre
ja vam canviar
una miqueta el perfil
i ara un blanc.
Ostres.
Que més...
M'agrada moltíssim
és la segona anyada
d'aquest vi,
la segona que surt
a la venda.
Què vol dir?
Quan dius segona anyada,
exactament què et refereixes?
Quan dic segona anyada
o segona acollida
seria la que surt
a la venda,
o sigui,
la que ja consta,
per dir-ho d'alguna manera.
D'acord, d'acord.
Clar,
el que s'ha fet abans,
o sigui,
el que hem baramat abans
s'ha fet
o sigui,
hem vinificat,
hem fet un vi,
però que ningú
ha tingut accés
a tastar-lo
és com si no existís.
Clar que compta,
però normalment
aquell raïm
tu encara
estàs fent unes proves.
Tu normalment
gairebé
et visualitzes
anys abans
segons el que tens plantat
o el que vulguis
comprar de raïm,
et visualitzes
una mica
quin tipus
de vi
voldràs fer,
no?
I no sempre
el que culls
és una mica
el que et porta
a voler anar
cap aquell camí.
En aquest cas,
el celler
Aixalà i el Cait
ja tenien
aquesta idea
de fer un
vi blanc
de criança,
com se'n diu,
que normalment
en negre
parlem molt
de criança,
però en blancs
no en parlem tant.
Per això dic,
segona collita,
la primera va ser
el 2018,
aquesta és 2019,
tot just
acabem d'encetar
el 21,
o sigui,
és allò que dius,
un any,
un vi
que està
baramat,
doncs això,
el 19.
El 19,
molt bé.
Per això parlo
de segona collita,
segona collita
que hem tingut
d'accés,
la gran majoria,
bé,
gran majoria,
no molt poques ampolles,
per tant,
tampoc som
una gran majoria,
però bé,
l'anyada 18
començàvem
just amb unes
300 ampolles
i ara hi anem
cap a
unes 600 i pico,
estem parlant
de res,
de dos botes
de vi,
eh?
Per situar-te,
el vi
està elaborat
amb dos varietats
de raïm,
que és la
Garratxa Blanca,
que n'hem parlat
moltes vegades,
i de Macabeu,
serien les dos
varietats blanques
amb més quantitat
plantades
al Priorat,
eh?
D'acord.
El raïm
procedeix
de dos finques,
d'acord?
La finca
per de l'Assas,
que té
aquell típic
terreny
que associem
al Priorat,
que és la Llicorella,
aquesta pissarra,
que també trobem
moltíssim
per Sant Just,
i després hi ha
una altra finca
que té una
Llicorella
i una miqueta
esmiculada.
Per tant,
dins de la família
gran
de lo que és
la Llicorella,
la Llicorella,
el Llicorell,
doncs trobem
d'anar
diversos tipus,
de més clara,
més fosca,
de més marró,
més grida,
vermellosa,
més dura,
més esmiculada,
eh?
És allò que...
I cada una
dona unes característiques
diferents
al raïm,
un cop
l'hem baramat,
fermenten dipòsits
de fets inoxidable
i una part
passa
amb una bota
de roure
búlgar.
Què?
Una bota
de roure
búlgar?
I ara em diràs
què vol dir això.
Sí,
què vol dir?
Sí,
situem-nos.
Normalment,
la gran majoria
de vins
s'utilitzen
roure,
que acostuma a ser
o francès
o americà.
D'acord.
El francès
normalment
és el que diríem
que té el gra
més fi,
el que després
impregna
en el vi
uns aromes
com més fins,
més làctics.
L'americà
té un gra
una miqueta
més gruixut
i
s'acostuma
a torrar bastant,
o sigui,
acostuma a marcar
molt
el seu gust
en el vi.
Ostres,
doncs,
en aquest cas...
Pensava jo
que el roure
era un arbre
més típic
del Mediterrani,
que no tant
de zones...
No,
ho trobem
arreu.
Arreu.
L'únic que,
clar,
segons,
com en tot,
segons on
el tenim,
expressa
unes característiques
o unes altres.
Per tant,
aquí el Jordi
Eixalà,
doncs,
t'està
botes,
és molt xulo,
eh,
Núria?
Jo em pregunto
com es deu tastar
una bota,
perquè el vi
entenc,
te'l veus
i ja,
no?
Queda provat.
Ja està.
Però la bota,
què fas?
mossegues el suro,
la fusta,
com ho fas,
olores?
Ara imagina't
què tens,
potser ens desviem
un palet,
eh,
però és molt
instructiu.
Imagina't
que ara
et porto,
si poguéssim,
estar juntes,
et portaria,
per exemple,
deu mostres
del mateix vi
fermentat
o criat
amb deu botes
diferents.
tindríem
roure francès
d'Anevers,
del bosc d'Anevers,
del bosc d'Ariè,
roure americà,
roure búlgar,
podríem tindre
acàcia,
podríem tindre
fins i tot
de castanyer,
molt típic
a Catalunya.
Cada un,
o sigui,
cada mostra
ens donaria
un perfil de vi
diferent.
Diferent,
sí,
amb uns aromes
que canvien.
A veure,
n'hi ha un tronc comú,
eh?
Sí, sí.
Però és allò
que dius,
un,
diríem que et protegeix
més
el que són
els aromes
del vi,
d'altres
són més invasius.
I també aniria
una miqueta
en relació
al temps.
Quant de temps
deixem el vi
a dins d'una bota?
És també
una de les grans
preguntes.
A veure,
seria qüestió
d'anar tastant.
El fet
de deixar el vi
a dins d'una bota
ens pot donar
aromes,
que és el que
estàvem parlant ara,
que serien els
els propis
de la fusta.
També,
segons,
el tipus de torrat,
perquè
el roure,
el roure,
les fustes
es cremen,
les botes,
el...
tot aquest estil
de dipòsits,
es torren
per dins,
però,
també li dóna
una sensació
tàctil,
val?
Si el vi
el deixem
just un mes,
la sensació
aromàtica
i tàctil
del vi
serà menor.
Si el deixem
un any
o dos,
quedarà
molt més
impregnada
l'aroma.
Aquesta sensació
com que la llengua
t'ha quedat
molt rascosa,
aquella sensació
de que m'has tagat
un tronc
i fins i tot
el color
també se t'arriba
a alterar,
perquè, clar,
no estem parlant
pas
d'un recipient
inert,
per això parlem
moltes vegades
de l'accent inoxidable,
que és el que
és el que
no et proporciona
res,
ni color,
ni aroma,
ni res.
En aquest cas
estem parlant
d'un material viu.
Per tant,
ens impregna
i per tant
també el deixem
reposar
durant un temps
els vins
en aquest tipus
d'espais
perquè ens donin
més.
Vale.
Val?
Caram.