Marc, ara mateix el rellotge, el primer quart de 12,
seguim en directe des de Ràdio d'Esvern
i és el torn de parlar amb la fotògrafa encarregada de l'exposició
que a partir d'avui mateix podeu veure al Centre Cívic Soledat Sants.
Es tracta de fotografies sobre les jornadeles sirianes
refugiades a la vall de l'Aveca.
En parlarem amb ella, en parlem de fet ara mateix, perquè la saludem.
Hola, bon dia, Eva.
Hola, bon dia.
Bon dia, gràcies per atendre'ns i dedicar-nos uns minutets abans de res.
I volíem saber i conèixer una mica més el que hi ha al darrere d'aquestes fotografies
que avui Sant Just les acollirà i a partir de les 7 del vespre
les persones del municipi les podran veure i visitar.
Entenc que també comptarem amb la teva presència.
Sí, i tant, i tant.
Sí, podré explicar en què consisteix tota aquesta exposició.
Perfecte.
Però, bueno, gràcies per convidar-me a participar en aquest programa.
Doncs, aquesta exposició que s'anomena Amel Azuriat,
que vol dir jornaleres sirianes,
però elles, en realitat, el que són, són refugiades.
Són persones que amb les seves famílies van fugir en algun moment de la guerra.
Són procedents de les zones d'Alep i, tot i que Alep està molt proper a la frontera amb Turquia,
per qüestions lingüístiques i també perquè tenien contactes per establir-se al Líban,
doncs van exiliar-se molt a prop de la frontera amb Síria.
Llavors, elles no estaven treballant a Síria,
eren els homes els que treballaven,
però la situació de precarietat absoluta en què viuen a l'Íban,
tot i que reben uns ajuts per part de les Nacions Unides,
perquè estan reconegudes com a refugiades,
no n'hi ha prou.
Llavors, dones, nenes i nens es veuen abocades a treballar.
Els homes, els que poden, treballen...
Aviam, l'Íban no reconeix les persones refugiades com a refugiats com a tal.
Són les Nacions Unides.
Llavors, l'Íban els fixadeix,
va aplicar una política de fronteres obertes quan va començar la guerra, el 2011,
però els hi ha posat uns límits per tal que no s'estableixin de manera permanent.
I aquests límits són que no poden treballar més enllà del sector primari i el sector serveis.
Llavors, els homes que poden, que no tenen seqüeles de la guerra,
doncs hi treballen, el que diem serveis o primari,
però les dones estan treballant únicament el camp.
I són la recol·lecció, està càrrec de les dones, nenes i nens,
que és l'esglaó dintre de la jerarquia en aquest microunivers agrícola, no?
A la Vall d'Arabacà, on treballen en les pitjors condicions, no?
O sigui, en tots els sentits, no només a nivell salarial,
sinó també que pateixen agressions.
S'ha normalitzat, no?
Doncs això, les agressions verbals, les físiques són més esporàdiques,
la discriminació explícita, no?
I una mica, doncs, aquest treball recull en 50 fotografies
com està estructurat tot aquest microunivers,
aquest record de la Vall d'Arabacà.
Com ha estat, Eva, que t'has aproximat a aquesta zona
i has tingut contacte amb aquestes dones?
D'on ha sorgit aquest projecte?
Bé, doncs, la veritat que sorgia és de manera supressiva
perquè jo hi vaig anar a finals del 2018 al Liban,
interessada per les seves polítiques d'acollida,
perquè en aquell moment Europa encara continuava
amb el debat de les quotes d'acollida,
no sé si us en recordareu, després de la crisi del Mediterrani,
i a mi m'interessava molt com era que la població al Liban
s'havia multiplicat d'una manera bestial,
o sigui, havia passat de 4 milions i mig a 6 milions,
està acollint a un milió, ja està, encara, continua,
un milió i mig de persones procedents de Síria.
És una bestialitat.
i llavors a mi m'interessava molt això, quines polítiques estava aplicant.
I vaig fer la primera visita a través de la ONG Alcària,
que jo hi anava a col·laborar amb ells,
amb un projecte educacional, amb un ascendament informal,
i com et deia, doncs surpassivament,
em vaig trobar gairebé 12 hores després de Terrana allà,
amb la situació de les jornaleres,
i vaig tenir com un impuls
per cada vegada entendre més,
entendre més i aprofundir més,
i després vam aconseguir una beca de la Unió Europea
per poder fer un reportatge en profunditat,
i llavors, bueno,
hi vaig poder tornar,
fer una estada amb una família refugiada allà,
un parell de setmanes,
i fruit d'aquest treball,
a part que vaig fer moltes publicacions en premsa i tal,
és aquesta exposició.
Aquest projecte també tenia un vessant social
també per ajudar algunes famílies,
cobrir algunes necessitats alimentàries
d'unes 80 famílies,
tinc a punt de per aquí?
Sí, bueno,
això també va ser una de les sorpreses,
perquè, aviam,
un cop que vaig acabar aquesta primera fase
de reporterisme escrit i gràfic,
em vaig endinsar perquè volia donar veu
a les jornaleres,
i llavors em vaig envinsar en un documental
que encara avui dia hi continuo,
i que espero que aviat es pugui veure a la llum.
Doncs, aquest material gràfic
que vaig anar recopilant amb entrevistes i tal,
doncs va tenir accés un estudiant de màster de migracions
a la Universitat Americana de Beirut,
i ella, molt trastocada, va contactar amb mi,
i llavors vam engegar una campanya de crowdfunding
al seu país, a Suïssa,
per aconseguir donacions,
o sigui, per aconseguir finançament
per donacions de menjar
en l'assentament principal
de les protagonistes,
tant del reportatge, l'exposició,
com el documental.
I sí, sí, sí, aquest ajut
ha arribat durant un any a 70 famílies.
Com has viscut, Eva,
tot aquest procés també contactar
i acompanyar aquestes dones
i veure la seva realitat
a través també de la càmera,
però no deixes de ser una persona
que també està amb les seves emocions
en aquest lloc.
Com pots explicar la teva experiència
a través també de la fotografia
amb el contacte d'aquestes dones
i la seva realitat?
Aviam,
o sigui, en primera,
o sigui, la imatge que nosaltres tenim
i rebem,
i la situació que ells viuen,
és que són víctimes,
són víctimes del sistema.
Són víctimes, primer,
perquè hi ha una guerra
que encara no acaba
i no es preveu la fi,
víctimes perquè no estan prenent
les seves pròpies decisions,
però el que per mi
ha estat realment sorprenent
i he après moltíssim d'elles
és del seu procés de resiliència.
I al final,
jo les veig com unes dones fortes
i almenys pel que m'han comunicat
persones que han llegit
els reportatges
i vist exposicions,
és com que
la imatge que transmeto d'elles
no és de víctimes,
sinó de dones fortes
que estan superant aquesta situació.
És a dir,
una mica la visió ja no és tant
d'aquesta possible pena
o aquesta possible vessant
més dolguda,
sinó que vols ensenyar també
la part més forta d'elles,
entenc,
d'aquestes dones.
Sí, sí, sí,
bueno,
ara és una paraula,
no?,
en parlem molt,
però resiliència
s'ha practicat sempre,
no?,
i res això,
som un exemplar
de resiliència absolut,
no?,
bueno,
potser,
per elles,
és que ho tenen molt clar,
no?,
entre estar a Síria,
patint els estraus de la guerra,
en estar aquí treballant,
doncs mira,
preferir-ho estar aquí treballant,
tot i que les condicions no són bones,
doncs mira,
almenys obtengo uns ingressos
per baixos que siguin,
doncs són un ajut,
no?
I amb quines experiències,
Eva,
et quedes d'aquestes dones
amb les que t'has anat creuant,
a través d'aquesta òptica de la càmera
que has anat captant en aquests moments,
tenim un parell de fotografies
que acompanyen la notícia,
que trobaran els nostres oients
a ràdio d'Esvern,
però amb quines experiències
t'has pogut quedar
o t'has impregnat
després d'estar en aquests indrets?
Doncs mira,
moltíssimes experiències,
o sigui,
entenc que la pregunta
és d'experiències personals,
no?
Sí, exacte,
més aviat,
sí.
Clar,
és que són moltes,
perquè primer de tot
he fet estada
en diverses setmanes
amb una família
d'origen síria,
que ha estat
absolutament hospitalària,
he compartit
moltes hores
amb les jornaleres
al camp,
veient el que viuen
i la duresa
de la seva feina,
no?,
i el que es deia,
no?,
la seva fortalesa,
també,
no?,
jo crec que he crescut
com a persona,
no,
no tinc cap dubte,
no?
En definitiva,
t'ha calat,
no?,
podríem dir,
perquè...
I, clar,
més,
bueno,
hi ha un vincle,
també,
no?,
hi ha amb aquesta família
i d'altres,
i d'altres,
i d'altres assentaments,
no?,
que t'hi vincules
inevitablement,
doncs,
per afinitats,
no?,
i llavors,
bueno,
el que aprens és això,
no?,
o sigui,
cultures que estan,
no?,
a l'altra banda
del Mediterrani,
però és un goig
estar a l'altra banda
del Mediterrani,
veure que tenim
tantes coses en comú,
o sigui,
aparentment,
són molt diferents,
però en realitat
tenim moltíssimes coses
en comú,
no?,
i això per mi
ha estat una experiència
molt enriquidora.
En aquestes 50 fotografies
que comentaves,
que veurem aquest,
podríem dir,
univers peculiar
en aquesta situació,
quines,
podríem dir,
quines imatges
són les que has arribat
a escollir
de totes les que deus
haver realitzat
per acabar tenint
aquesta mostra
de 50?
Sí,
no ho sé,
pots comptar
que milers
de fotografies,
no,
no és gens fàcil
fer la reducció
des de tot el material
fotogràfic,
perquè,
ara per dir-te,
sí,
em vaig esperar
moltíssimes fotografies,
però el munt
o diguem-ne,
candidat
per optar
a estar
en l'exposició,
doncs,
potser,
eren 200 fotos,
no,
o sigui que,
i llavors,
a partir d'aquí,
es construï un relat
amb aquest 25%
del material
i,
bé,
almenys,
no,
el neguit aquest
de poder mostrar
l'altre material
que també és interessant
i,
doncs,
mira,
alguna vegada
he hagut de fer
alguna projecció
enxerrada
i llavors
posar allà
projecto
d'altres fotografies
que no hi són
en el conjunt.
També és veritat
que aquesta exposició
està molt focalitzada
en la situació
de les jornaleres,
o sigui,
la situació
del Líban
cau,
diguem-ne,
és transversal,
o sigui,
no,
o sigui,
es parla
de com
afecten
les polítiques
del Líban
cap a aquest grup social,
cap a aquest col·lectiu,
però no del Líban,
o sigui,
el Líban
ara mateix
està en una situació
complicadíssima,
està al punt
del col·lapse,
a punt
d'entrar
en una guerra civil,
però a tot això
no s'aborda
en l'exposició,
o sigui,
directament
es concentra,
com deia,
en aquest micro-universo.
I el que a mi sí
que em sembla
interessant,
curiós
i que cal apuntar
és molt important
entendre,
o sigui,
la feina que fan
aquestes dones,
no d'aquesta comunitat,
sinó al llarg de tot
la Vall de la Becà,
que és una regió
que és darrere
en Síria,
o sigui,
la Vall de la Becà
és la regió agrícola
de Líban
on es conrea,
tot,
no?
o verdures,
hortalisses i tal.
Doncs la mà d'obra
són persones
refugiades
de filles,
són dones,
nenes i nens.
I el que menja
la població
libanesa
és el fruit
de la feina
d'aquestes dones.
No,
és que trobo
que és molt paradoxal,
és molt,
que al final
és el mateix
que passa aquí,
o sigui,
si ens posem
a parlar
de la pajacia,
no?
És que no
pensem
d'on prové
el que mengem,
ni en quines
condicions,
no?
ni quina vida
porta,
ni quines dificultats
tenen les persones
que hi ha al darrere.
Em consta també,
Eva,
que aquesta exposició
havia de veure's
aquí a Sant Just
el 2020,
a l'abril,
en concret,
aquí a Can Gina.
Està,
però,
degut,
òbviament,
a la crisi
de la Covid-19
i també la pandèmia,
doncs es va haver
d'anul·lar,
de cancel·lar
i ha estat ara,
dos anys,
gairebé tres més tard,
perquè estem ja el 2023,
que es podrà veure.
Com ha estat aquest contacte
també amb l'Ajuntament
de Sant Just?
És a dir,
en quin moment s'ha decidit,
o no sé si t'han trobat a tu,
o tu els has trobat amb ells
per portar aquesta exposició
aquí a Sant Just?
Bé,
m'analeuro que et renguis,
perquè és que és una història
molt curiosa també,
doncs,
aviam,
aquesta exposició
l'han mogut
a exposicions en moviment,
en Sant Imolera,
i ell és qui va tractar
tot el tema
en Sant Just
i, efectivament,
com deies,
doncs,
s'havia de fer
aquesta exposició,
si no m'equivoco,
al mes d'abril
del 2020,
però en aquell moment
l'exposició
va quedar confinada
a Igualada,
d'acord?
O sigui,
l'exposició com a tal
primer
es celebra
Santa Coloma
de Gramenet,
que és qui va produir
l'exposició,
després,
tot seguit,
se'n va
al Festival d'Igualada,
al Festival de Fotografia
d'Igualada,
al Fine Art
d'Igualada,
i llavors,
no sé si us en recordeu,
que va haver-hi
un confinament total
a Igualada
i no es podia
ni entrar
ni sortir,
després ja va passar
en altres regions,
però en aquell moment,
en moment cero,
ja es va aplicar
Igualada,
llavors l'exposició
es queda retinguda
ja fins que s'obren
les fronteres
d'Igualada,
al mes de maig,
o sigui,
no es podia fer
de cap de les maneres,
ni per totes les polítiques
de restriccions,
no?,
per la Covid,
no?,
de proteccions i tal,
i perquè les fotos
es van quedar ja
retingudes.
Doncs sí,
mira,
al final,
doncs,
al llarg de tot aquest temps,
doncs,
a mi l'Azzuriat
s'esposa aquí,
no?,
al Centre Civil de Soledat Sants,
que està molt bé,
i bueno,
que aprofito
per convidar tothom
qui s'hi vulgui
apropar
aquesta tarda
i així ho puc explicar
una miqueta més en detall.
I tant,
i tant,
i tant.
Tindrem l'oportunitat
de comptar amb tu,
Eva,
que serà de ben segon
un plaer.
Ens podràs fer,
imagina,
una mica de,
no sé si ruta
o de seguiment
a través d'aquestes fotografies
per explicar també
els casos
o les persones
que hi surten retratades
perquè l'experiència
la saps tu
perquè has estat allà.
M'imagino que serà
una mica un complet,
no?,
aquesta inauguració.
Sí,
aquesta és la idea,
fer una visita guiada,
no?,
al voltant de totes
les fotografies
i explicar més detalls
que en aquest espai,
doncs,
bueno,
sempre vulguis o no,
no?
I a través de les fotografies
hi pots sonar
moltes més dades.
Tot i que comentar
a tothom
que ens estigui escoltant
que perquè animar-los
perquè hi vagin,
si no poden ser
aquesta tarda
en qualsevol altre moment
perquè les fotografies
estan acompanyades
d'uns peus de foto
explicatius
que hi proporcionen tant dades
com el que està passant
a la fotografia,
com al final,
diguem-ne,
en tot el recorregut
s'explica
des de les diferents perspectives
què és el que està passant
en aquest racó
de la Vall de la Vaca.
Per tant,
tot i que no hi siguis,
estic entenent,
tot i que no hi siguis
que aquestes persones
que visitin l'exposició
fora d'avui,
del dia d'inauguració,
trobaran igualment
tota aquesta informació
que ben segur
que val la pena
doncs
detenir-se,
no?,
ho podem deduir?
Sí, sí,
efectivament
aquesta informació
està per
perquè es pugui
entendre,
no?,
interpretar
més enllà
del que es mostra
a la imatge,
no?
I, Eva,
per anar acabant,
quina és la voluntat,
diguéssim,
ja potser personal
o professional teva
a l'hora d'ensenyar,
mostrar,
presentar
i parlar
sobre aquestes dones
i aquestes feines?
Doncs, mira,
la primera
i bàsicament
diria que és aquesta,
és
treure a la llum
la situació
que viuen
aquestes
aquestes
refugiades,
les jornaleres
sirianes,
treure a la llum
la seva situació
perquè està molt
invisibilitzada,
i el primer lloc
quan està invisibilitzada
és a l'Iban,
el que us deia,
estem parlant
de tot un país
que està menjant
verdures
i hortalisses
recol·lectades
per un grup
de persones
que ni tan sol
les reconeixen
com a refugiades
sinó que la reconeixen
com a mà d'obra
i no hi pensen,
no?
Llavors,
bueno,
l'Iban ja sé,
sí,
té molts problemes
i ningú pot pensar,
aviam,
sobretot és molt centralista
i és com,
o sigui,
tothom veu
el que passa a Beirut,
no?
I el que passa
com més lluny
de la capital,
doncs,
menys visible
és el que passa,
no?
Llavors,
ells estan
a tocar
les ronteres
en Síria
i no se sap
en quines condicions
estan,
no?
tot i que
el Ministeri
d'Oferts Socials
i de Treball
doncs,
va arribar a un acord
amb la Unió
de Pagessos
el 2017
perquè amb els nens
i les nenes
no hi haguessin
explotació laboral,
doncs,
és que no s'aplica res.
La frontera
és un territori
sense llei,
no?
Llavors,
bueno,
resumint que sí,
que la idea
és aquesta,
visibilitzar
la situació
d'aquestes dones,
no?
i també
que ens ajudi
a reflexionar
perquè podem fer
inferència,
podem fer
extrapolar
la seva situació
en quina mesura,
doncs,
bueno,
quines injustices
també es poden cometre
en la nostra societat
que n'hi ha moltes
i,
clar,
sobretot
està dirigida
cap al món
de l'agricultura,
no?
I també
aquí tenim
persones
que
que recol·lecten,
no?
I tenim
el Sagrià,
casa nostra,
tenim
ja
a Huelva,
no?
Ejido,
no?
Diferentes
regions
de l'estat espanyol,
de l'estat espanyol,
on hi ha també
injustícies,
no?
i abusos
i,
i bueno,
o sigui,
també és una mica
per això,
no?
Perquè reflexionem
i pensem
que podem millorar
nosaltres,
no?
Com a éssers humans.
Doncs,
Eva,
ens veiem,
ens emplacem
aquesta tarda
al vespre
a les 7 de la tarda
al Centre Cívic
Soledat Sants
per inaugurar,
xerrar amb tu,
conèixer també
i escoltar el que explicaràs
d'aquestes 50 fotografies.
Recorda també
que si volen més informació
sobre el projecte
el trobaran
tant a la notícia
ràdio desbèrgica.com
com al web
evaparell.com
que també s'explica una mica
i hi ha alguns
enllaços també,
no?,
d'aquesta exposició
que s'ha anat movent
fins que la Covid
ho va aturar
i ara s'ha reprès.
i recorda també
que l'exposició
estarà disponible
fins al 25 de febrer.
Serà en aquesta sala
que du el nom
a un grapat d'estels
al Centre Cívic
Soledat Sants
i que es podrà visitar
de 9 a 1 del matí
i a les tardes
de 4 a 7 del vespre,
de 9 a 1 del migdia,
volia dir.
Eva,
moltes gràcies
per atendre'ns.
Un plaer també
tenir-te aquí
i poder parlar,
encara que siguin uns minuts,
sobre aquesta feina,
aquesta tasca
de la teva
com d'aquestes dones,
les dues,
a valorar
i fins aquesta tarda
de vespre.
Gràcies per portar
també l'exposició
fins aquí,
fins a Sant Just.
Moltes gràcies
a vosaltres.
Vinga.
Que vagi molt bé,
bon dia.
Merci.
Vinga, adeu.
Etsous.
Im tr��,
no, no, no, no,
oh yeah.
I'm in chains,
you're in chains too,
I wear your uniforms
and your
your uniforms too,
I'm a prisoner, you're a prisoner too, Mr. Jailer.
Oh, I have fears, you have fears too.
I'll die, but you'll stop or die too.
Life is beautiful, don't you think so too, Mr. Jailer?
I'm talking to you, Jailer, stop calling me a prisoner.
Let him eat three thousand people first to cast a stone, Mr. Jailer, Mr. Jailer.
You suppress all my strategies, you oppress all of every part of me.
What you don't know, you're a victim to me, Mr. Jailer.
Oh, you don't care about my point of view.
If I die, another will work for you.
So you treat me like a modern slave, Mr. Jailer.
I'm talking to you, Jailer, stop calling me a prisoner.
Let him eat three thousand people first to cast a stone, Mr. Jailer.
Mr. Jailer, man.
You see, if you're walking in the marketplace, don't trust, don't.
Even if you do, you trust my hate, one of your own.
Life is not about your policies all the time.
So you better rearrange your philosophies.
I'm a good to your fellow, my dader.
Stop calling me a prisoner.
Let him eat three thousand people first to cast a stone, Mr. Jailer.
Oh, I'm talking to you, Jailer.
Stop calling me a prisoner.
Let him eat three thousand people first to cast a stone, Mr. Jailer.
Mr. Jailer.
I am a baby, say, I want to be president.
I want your money from my government.
When he don't know, when he won't know, when he can't know.
Jailer, Jailer.
Oh, be good, oh, be good, oh, be good, oh.
Somebody be good, oh, be good, oh, be good.
Oh, be good, oh, be good, oh, be good, oh, be good, oh.
Oh, be good, oh, be good, oh, be good.
Oh, be good.
Oh, be good, oh, be good, oh, be good, oh.
Oh, be bad.
Thank you, Jailer.
Oh, be good.
Oh, be good.
Oh, be good.
Oh, be good.
Hey, hey.
Oh, be good.
Oh, be good.