Vinga, doncs, ara mateix són les 11 i 19.
Seguim al magazín matinal de Ràdio d'Esvern,
al Just a la Fusta, a segona hora del programa.
Avui som dijous 17 de juny del 2021
i ara ens toca fer l'entrevista.
Tenim amb nosaltres l'escultor i artista internacional
Jaume Plensa. Ja el tinc al telèfon.
Hola, Jaume, molt bon dia.
Hola, bon dia.
Bé, demà divendres es fa oficialment la inauguració de Chloe,
al Parc de la Rambla de Sant Just.
Tens escultures per tots els racons del planeta,
per Singapur, per Toronto, a París, a Rio de Janeiro, Nova York...
Faltava Sant Just.
Bé, suposo que com que jo visc Sant Just,
semblava un lloc tan pròxim que de vegades no hi penses.
Però ja feia molts anys que l'anterior alcalde
i el Joan, l'actual alcalde, m'havien demanat
per què no intentar imaginar una escultura de Sant Just.
I la veritat, a mi també feia il·lusió
per agrair aquest poble que m'acollís amb tant amor.
I hem sigut molt feliços tots aquests anys
i jo crec que s'ho mereixien.
I hem fet aquest esforç,
crec que hem fet un parc superbonic a l'entrada de la Rambla.
I d'alguna manera la peça farà com una benvinguda
a la gent que arribi a la pobla.
I també atraurà nova gent en aquest parc tan bonic.
L'estrena oficial ja hem dit que és demà,
però segurament que els Sant Justencs i Sant Justenques
ja han pogut veure el cap de la Chloe.
Quin significat tenen els caps i els rostres de noies que fas?
Bé, com saps, des de fa molts anys,
quan vaig fer el projecte a Chicago de la Crown Fountain el 2004,
vaig decidir seguir treballant la idea del retrat a Chicago.
Vaig retratar, en vídeo vaig filmar mil cares de gent
que vivia a la ciutat,
que van sortint en aquesta font i traient aigua de la boca.
Em va apassionar la idea de poder seguir recollint rostres de gent,
però vaig decidir que només seria de dones joves,
de nenes, dones joves,
que estan en aquest moment que estan entrant a la maduresa,
aquesta edat indefinida,
que hi ha un moment que la gent passa,
que no ets ni gran ni petit,
però que és una càrrega de futur extraordinari.
Crec que el femení, d'alguna manera,
és la memòria, amb una família, amb una tradició, amb una cultura,
però també és el futur, és la llavor del futur.
Per això només faig rostres femenins.
I Chloe és el retrat,
perquè jo escanejo el cap d'aquestes persones
i després les manipulo digitalment.
És el retrat d'una nena que es diu Chloe.
Però aquesta nena ja no existeix,
perquè ja fa molts anys que vaig fer el retrat.
I clar, quan tu fas un retrat és molt interessant,
perquè d'alguna manera és com si fotografiessis
un instant de la vida d'aquella persona,
que segueix transformant-se.
Quan acabes el retrat,
aquella persona ja no existeix.
I això jo crec que és el bonic,
perquè ja no és ella, ja no és Chloe.
Chloe ens representa a tots nosaltres,
podria ser el retrat de qualsevol de nosaltres,
de la persona que estigui mirant la peça.
Les cultures converteixen en un mirall.
Jo crec que això és molt bonic
i ha fet que aquestes obres tinguessin aquest impacte,
perquè fa que estiguin molt, molt, molt pròximes
a la gent que les mira.
Chloe, Carmela, Júlia,
bueno, Júlia,
com es culls els noms?
Bé, és el nom de la persona,
no hi ha...
Literalment és el nom de la persona.
M'agrada aquesta senzillesa,
perquè a més sembla mentida
que quan aquest nom queda associat a l'escultura
hasta semblen que tinguin altres sentits i significats.
Jo crec que li donen molt valor a l'èpica
o a com podem transformar el normal del dia a dia
en fantàstic i extraordinari.
Jo crec que cada un de nosaltres,
cada persona anònima que està construint la societat,
podria ser una divinitat que ens empara i ens il·lumina.
Per això m'agrada retratar gent anònima
i convertir-les quasi en divinitats que ens il·luminen.
A més a més,
totes tenen els ulls tancats
o amb les mans damunt els ulls.
Això convida com en un moment de reflexió,
com de pau.
És això el que vols transmetre?
Absolutament, sí, sí.
Jo crec que cada persona
té un món interior extraordinari
que moltes vegades,
per pudor, per prudència,
per educació ens sembla que mai és apropiat parlar
del que sentim de veritat nosaltres.
Llavors, utilitzem frases que hem escoltat
o comentaris que ens han semblat més oportuns,
però mai parlem de veritat de nosaltres
i mantenim amagat dintre nostre
un paisatge meravellós, extraordinari,
que ens costa compartir molts de més.
Per això,
tancar els ulls i mirar cap a dintre
és una manera de reflexionar de tot
el que hauríem de comunicar de veritat
amb els de més i intercanviar.
Un paisatge ocult, interior, personal, meravellós.
I aquestes escultures tan característiques
són una constant a la teva obra
o formen part d'un període concret?
Perquè al principi feies sobretot paraules,
lletres...
Segueixo treballant amb això.
Tinc com dos camins paral·lels
que estan tot el món d'aquestes figures
fetes de lletres i textes
i després d'aquests retrats.
Pensa una cosa,
si tu mires una mica
les similituds entre un obra i l'altra
són pràcticament el mateix.
Amb un fa servir alfabets
de diferents cultures amb altres,
els retrats de gent de diferents cultures.
Finalment, les persones
són una mica com lletres
que ajuntades formem una o una altra paraula.
Tu estàs amb una gent o amb una altra
i sembla que sigui un text o un altre.
Jo crec que és una metàfora molt bonica el text
respecte a la idea de comunitat.
M'agrada molt el ser humà, la comunitat.
I llavors jo crec que una cosa que és meravellosa
del ser humà és la capacitat de parlar,
la música de la seva veu.
I el text finalment és la partitura de la música,
de la nostra música, de la nostra veu.
Ara que treus el tema de la música, Jaume,
tu ets conegut com a escultor.
De fet, et vas formar a l'Escola de la Llotja de Barcelona
i a l'Escola Superior de Velles Arts de Sant Jordi.
Però és veritat que la música i la poesia
ha estat molt present al llarg de la teva vida.
Com casen aquestes arts amb l'escultura?
Encara no ho he entès jo tampoc,
però suposo que ha funcionat.
Jo recordo el meu pare tocant el piano a casa.
Sempre m'hauria fascinat molt els llibres que ell llegia
i jo gràcies a ell vaig de seguida anar trobant també
el meu camí llegint.
No sé, jo crec que les arts són més que cosina germana.
Són pràcticament el mateix senzillament
que cada persona per les seves formes de ser
les expressa de maneres diferents.
Jo soc mediterrani, necessito tocar,
acariciar les coses, potser per això soc escultor.
Però el que m'ha nodrit de veritat
és la poesia i la música.
Ahir que vaig anar a un petit homenatge
que es va fer al Clínic a tots els sanitaris
que s'han portat tan bé,
va ser emocionant al final
que el violoncialista del Liceu
va interpretar peces de Bach.
I t'agafava quasi ganes de plorar,
de l'emoció que la música pot transmetre.
Perquè també m'ho has sentit dir moltes vegades
que les coses més importants de la vida
sempre són invisibles.
I jo crec que la música té el gran do de la invisibilitat
i potser per això ens penetra d'una manera tan profunda.
Jaume, tens obres, com ja hem dit, al voltant del món,
però l'espai públic obert a la vista dels ciutadans
acostuma a ser on estan les teves obres.
t'agrada especialment mostrar les peces en aquesta mena d'espais?
Bé, jo crec que la relació amb l'espai públic és molt forta.
Abans que et deia que m'agrada molt la comunitat,
la idea d'humanitat, de grup social, d'individu.
Jo crec que l'espai públic és un lloc extraordinari
per poder dialogar amb ells.
L'escultura que jo acabo de posar
i que demà inaugurarem a Sant Just
no me l'ha demanat ningú dels que el faran servir.
Ha sigut una decisió de l'alcalde i meva,
però molta gent no l'ha demanat.
Però jo crec que quan la trobin
hi haurà com una espècie d'emoció especial.
Moltes vegades, quan instal·les una peça
en un espai públic, hi ha un rechaz inicial,
perquè la gent sempre creu que aquests diners
es podien haver gastat d'una altra manera,
o jo què sé.
Però després, quan s'acaba l'exposició i la retires,
diuen, no, per si s'agradava molt bé,
no, per què me la creieu?
I moltes vegades, per això he dit que a vegades
les exposicions comencen quan s'acaben,
perquè la gent troba a faltar el buit
que ha generat aquella obra.
Jo crec que quan instal·les l'obra al carrer
també estàs introduint bellesa en el dia a dia de la gent
i sobretot acabant com de dibuixar un paisatge
que ja estava començat.
Aquest parc aquí a la Rambla ja existia,
però jo trobo que la peça li dona com una humanitat.
Si després t'hi passeges i la veus,
sembla com si de cop ara tingués cor o tingués ànima,
com si de cop hi haguessin insuflat una vida nova.
I ahir, quan m'ho estava mirant de lluny,
veia com la gent començava a entrar per aquell camí
que fa com de viatge tot al llarg del parc
per anar a veure-la.
I això vol dir que s'utilitzarà el parc moltíssim més.
I això jo crec que també aquestes excuses són bones
per descobrir llocs i racons
que a vegades ens semblava que hi havíem vist
i no els coneixíem prou.
És com remirar de nou el poble,
o mirar de nou la ciutat.
Jo crec que això té una funció extraordinària.
La Chloe està feta de bronza negra.
Amb quins materials, Jaume, acostumes a treballar?
Al principi ho feia sobretot forjant ferro.
Aquestes tècniques són les que t'agraden així més antigues
o poder més rudimentàries?
Bé, jo m'agrada molt utilitzar tècniques molt clàssiques
perquè és com una base de treball extraordinària.
La tècnica mai és una finalitat,
és un suport sobre el que tu pots desenvolupar
les teves idees.
Però sí, és veritat, jo vaig començar forjant ferro
en una fornal,
però després de seguida vaig,
és el que em va donar a conèixer internacionalment,
vaig reintroduir el ferro colat
en el món de l'escultura,
que no es feia servir.
I després m'he anat ampliant amb vidre,
les vines, la fusta, la pedra.
Ara estic treballant molt, la pedra, el bronze.
No ho sé, jo crec que em deixo portar
per una certa sensualitat amb l'ús dels materials.
El material, quan de veritat crees un diàleg amb ell,
és un company extraordinari de viatge.
I parlant de treball, Jaume,
marxem ara cap al teu taller o estudi,
que està ubicat a Sant Feliu,
però viatjant tant, sempre amunt avall,
no queda massa lluny a vegades?
No, aviam,
sempre he dit que l'estudi de veritat és el meu cap.
El que passa és que necessito una ampliació,
perquè el tinc petit,
i llavors necessito un taller físic.
No, jo crec que si no viatgés
seria molt infel·líç.
Aquest any de pandèmia,
aquests 400 dies de pandèmia,
s'estan convertint en una eternitat per a mi.
Però jo crec que l'estudi és una referència
com un lloc,
seria com el cervell, com el cap,
com on les coses passen.
I amb el món de l'escultura,
que és tant físic,
encara agafa més importància.
Però com que treballo molts materials,
amb molts col·laboradors,
tenim com llocs repartits per molts llocs.
El que passa és que a Sant Feliu
hem trobat com aquest espai,
que d'alguna manera és com l'omblí,
o el llum,
no sé com es diu,
que allinga tota aquesta espècie
de cosmos,
de diferent de gent que m'ajuda.
Has donat classe a l'Escola Nacional de Belles Arts de París,
també a l'Escola de l'Institut d'Art de Chicago.
Com transmets als alumnes el valor de l'escultura?
Home, mira,
l'escultura és potser
de les coses més essencials
i bàsiques
que hi ha
en la relació
de
nosaltres amb la realitat.
Quan tu t'estàs mirant al mirall,
d'alguna manera,
estàs fent escultura,
perquè estàs entenent el volum del teu cos.
quan et poses la roba,
quan camines,
tot està en relació amb tu
i amb les coses,
a l'espai que hi ha entre dues persones
quan parlen.
Tot això és escultura amb estat pur.
Però l'escultura té alguna cosa extraordinària,
que és la capacitat enorme
de relació
amb l'intangible,
amb la divinitat,
amb l'invisible,
perquè és molt difícil
poder descriure amb escultura.
Per tant,
aquesta incapacitat que tenim
amb el dia a dia,
ens transforma,
ens dona una capacitat enorme
de parlar
de l'intangible
i de l'invisible
i de l'oeteri
i de l'oefímer
amb la contradicció
que fem servir materials
pesats,
tocables.
És a dir,
aquest món de la contradicció
jo crec que és l'essència
de l'escultura.
Quan parlo amb els estudiants
sempre és d'això,
que utilitzin
totes les seves referències culturals,
les meves són mediterrànies,
són unes,
però no són les millors,
són unes,
ells potser en tenen
d'altres llocs
i les posin
en diàleg
amb el dia a dia
i amb la realitat
de l'espai.
I jo crec que és això
la funció més extraordinària
que té l'escultura.
I ja per acabar,
Jaume,
quins referents artístics
has tingut?
Com s'ha anat construint
el teu pensament
al llarg dels anys?
Bé,
el meu pensament
s'ha construït més aviat
amb poetes
que amb artistes,
això ja ho he dit
moltes vegades.
jo he sigut un enamorat
en tot cas
de l'art romànic,
sempre aquí a Barcelona
hem tingut,
tenim,
vaja,
potser el Louvre
de l'art romànic,
un museu extraordinari
que crec que té
les peces més meravelloses
en aquest període
de l'història de l'art.
I després,
Miró Calder
han sigut gent
que quan era molt jovenet
em tenia fascinat
i encara ho té.
Ara,
bàsicament,
el meu pensament
s'ha construït
gràcies a poetes
que han anat marcant
el meu creixement
com a persona.
Molt bé.
Doncs,
Jaume,
ha estat un plaer
i un honor
poder-te fer l'entrevista
i que ens parlis
aquí a Ràdio d'Esvern.
Que vagi molt bé
demà a la inauguració
aquí a Sant Just.
Hi haurà música,
també hi haurà poesia.
Per tant,
estarem tots contents.
Jo crec que serà molt bonic.
Espero que vingui
moltíssima gent
perquè crec que és una celebració
de la ciutat,
no de la meva escultura.
Jo crec que és una celebració
de la vida
i que estem a punt
de sortir d'aquest forat
de la pandèmia
i serà molt simpàtic.
Doncs,
que vagi molt bé,
Jaume,
i moltes gràcies
i bon dia.
Gràcies a vosaltres.
Bon dia.
Adéu.
Bona t'ai.
Bona t'ai.
Bona t'ai.
Bona t'ai.
Bona t'ai.
Bona t'ai.
Bona t'ai.
Fins demà!