Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Tres arbre!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Donà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
short!
Fins demà!
Fins demà!
La Teresa va veure 3!
Fins demà!
Carmen, un limonero, ¿no?
Yo vi un limonero que estuvimos sembrándolo y también un almendro.
Muy bien, muy bien.
Y el alcalde, Patri, nos ayudó a que yo haga bien el hoyo, ¿no?
Y tanto muy colaborador, muy amable,
haciendo partícipe a nuestros residentes en todo momento.
Exactamente.
Agradeciendo mucho la labor de los profesionales,
que esto son cosas que sientan muy bien también.
Y la verdad que fue un acto muy espontáneo y muy divertido, muy entrañable.
¿Y después qué más hicimos? ¿Qué recordáis?
Yo estuve con el alcalde, entre el alcalde y yo echamos la tierra.
Con palas, ¿verdad?
Es verdad, es verdad.
Porque no podía poner con la pala.
Pesaba mucho la pala y el alcalde te echó una mano, ¿no?
Sí, el alcalde estuvo conmigo.
Echando la tierra en el verde.
Muy bien.
Y fue un orgullo, fue un orgullo para vosotras.
Me contabais, ¿no?
Pues que viniera el alcalde y viera también nuestra casa por dentro, ¿no?
Sí, claro.
¿Cómo ha cambiado?
Pues porque en diez años, Vitalea San Lluz no es hoy en día lo que era, ¿no?
Antes era, pues, más residencia, ¿no?
Ha cambiado.
Sí, ha cambiado.
Eran tres salas muy grandes, tipo salas de menjador de casa de colónies, porque nos hacemos una idea.
I ara el que tenim són sis unitats de convivència.
Llavors, quan va estar l'alcalde, li vam mostrar la nova unitat de convivència que inaugurarem la setmana de les portes obertes que farem, que és la setmana del 22 d'aquest mes.
Ah, farem portes obertes també?
Farem portes obertes perquè qui vulgui pugui venir a veure casa nostra i vegi el bé que mengem, sopem i el bé que ens ho passem, perquè hi haurà un munt d'activitats que estaran obertes a tothom.
O sigui, hi havia tres unitats al principi de tot i ara et dieu que després de deu anys n'hi ha sis.
Sí, actualment, bueno, hi haurà set a partir de la setmana del 22, hi haurà set cases, unitats de convivència, que cadascuna té un nom escollit pels nostres residents, no?
Què noms tenen les nostres cases?
Les nostres cases tenen la casa Montserrat, el Dalí, l'altre d'on Franquiner.
Gaudí, no?
Dalí, Gaudí, Barceloneta, també la Sagrada, i què més és?
Pedrera.
Ah, la Pedrera.
Està tot molt relacionat amb l'art i la cultura.
Sí, sí, sí.
I la nova unitat, la nova unitat de convivència, Carmen, com es va llamar?
Mi?
Mi?
Mi?
Miró.
Miró.
Ah, clar, també.
Mi, Miró.
Casa Miró.
Mi, Miró, sí.
I en aquestes cases de convivència, què és el que s'hi fa?
Normalment quines activitats dueu a terme allà?
Doncs mira, el concepte és que aquestes unitats, tal com indica la paraula, són cases per viure,
que a més tenen l'afegit que totes tenen sortida al jardí,
i això és una cosa que els nostres residents valoren moltíssim, la sortida al jardí, la llum que entra a la casa,
i es tracta d'això, de sentir-nos com a casa, no?
Que la nostra unitat de convivència sigui el lloc de pertinença, on la persona se sent integrada en un grup,
on té preservada la interacció social, i allà és on passen els dies les persones.
No és una residència d'estar a dintre del llit tot el dia, no, estem al llit com a casa quan estem malalts
i ens trobem malament, però fem vida a casa nostra i als exteriors, no?
Llavors, com és un dia a la nostra casa, no?
Per exemple, la Teresa hi viu a la casa Montserrat, i la Carmen també.
Llavors, des que ens aixequem, no?, esmorcem, i després fem una activitat terapèutica,
tots els dies, d'11 a 12 del matí, i de 5 a 6 de la tarda, també.
Qui pensa en aquestes activitats terapèutiques? Doncs el nostre equip tècnic, no?
Què, Patricia, qui forma el nostre equip tècnic?
Doncs tenim des de l'educadora social, terapeuta ocupacional, equip de fisioteràpia, equip de psicologia,
i a les tardes tenim un animador sociocultural.
Ah, molt bé. O sigui que tota aquesta plantilla de gent, per dir-ho d'alguna manera,
forma part, també, de la família d'Itàlia.
Ah, exacte. Sí, sí, sí, sí, sí.
Dic, els residents, Teresa i Carmen, establir un vincle amb aquesta gent?
Doncs sí, està molt, molt bé.
Els del matí ens anem al gimnàs, i després hi ha una activitat,
que pot ser un taller de memòria, a vegades, doncs, unes altres, un gimnàs, també,
fan una gimnàsia, i moltes coses que a vegades, o com si estiguéssim al col·ler,
doncs fan d'això...
manualitats, no?, feu també, però en un sentit, no?, per exemple,
ara estem preparant Sant Jordi, que coincideix amb la Setmana de Portes Obertes,
i què estem preparant per Sant Jordi?
Què esteu fent amb l'Anna, que és l'educadora social?
Esteu fent punts de llibre, no?
Punts de llibre.
Les roses, què es feien?
Les roses, amà, molt bé.
I llibres.
I llibres, súper bé.
Luego tiene un jardín muy bonito, que salimos allí, es una alegría.
Sí.
De estar allí en el jardín, con la silla y todas las cosas.
Con el sol, ¿verdad?
Sí, sí.
Que os encanta.
Que os encanta.
Y yo estoy desde, casi desde que abrieron la residencia.
¿Cuánto tiempo hace que estás allí, Carmen?
Pues serían unos días nada más después de abrirla.
No me acuerdo el año.
Se abrió el 19 de abril del 2009, Carmen.
Sí.
Pues serían el 2009 mismo, unos días después, ¿no?
Sí, sí, unos días después.
Y a lo largo de estos años, ¿has visto que ha cambiado mucho la residencia, que ha entrado mucha gente?
Sí, ha entrado mucha gente, se ha renovado la residencia, los comedores están muy bien y todo.
¿Qué parte es la que más te gusta o qué momento del día?
A mí me gustan todas.
Cuando llueve, pues hago el recorrido en los pasillos, porque tienen unos pasillos muy largos.
y cuando no llueve, pues me salgo al jardín.
Ah, muy bien.
Porque se le da la vuelta a todo el jardín y se está muy bien por eso.
I tu, Teresa, ¿quién es el moment o la part del día que más te agrada?
Bueno, a mí m'agraden les activitats, perquè són molt distretes, no?
Vaig també al gimnàs, perquè encara vaig encadirar rodes, però per problema de les cames.
I jo porto la meitat, 5 anys.
5 anys. I has vist que ha evolucionat molt la residència?
Veja que estic jo, sí.
Però, vale, s'ha posat molt maga tota.
I parlar-nos una mica del nivell de grup de gent, de professionals.
Ens heu comentat que hi havia terapeutes ocupacionals, també que hi havia fisioterapeutes.
Educadores socials.
Educadores socials.
Psicòlegs.
Animadors.
Animadors, déu-n'hi-do.
I tots vosaltres, com esteu vivint aquests 10 anys, tot l'equip?
Doncs mira, et seré sincera, l'equip actual, l'equip actual, som molt joves a la residència.
Nosaltres portem un any a la residència, tot aquest equip, però sí que és veritat que hem viscut la gran transició, el gran canvi.
Perquè nosaltres vam coincidir amb aquesta transformació de la residència de 3 menjadors a 7 unitats.
I vam implantar tot el model de cases per viure amb jardí i tota la ideologia que Vitàlia promou, que és que les persones se sentin com a casa seva.
I tot el que comporta el projecte, tenir l'atenció terapèutica de tots els professionals.
També hi ha altres professionals que no formen part de l'equip tècnic, però que són molt importants i són membres de la família Sant Jús, Vitàlia Sant Jús, que són tot l'equip de gerocultors i gerocultores.
Els quals es forma, se'ls dona formació per part de l'equip tècnic, també per part de l'equip d'infermeria,
en què puguin atendre igual de bé que ho farien un professional més format, sobretot a l'hora de fer qualsevol activitat.
Tenim auxiliars de geriatria que fan magnífiques activitats d'estimulació.
I que al cap i a la fi són el cos de la casa, perquè treballen en la intimitat més absoluta amb els residents,
des que s'aixequen al matí fins que se'n van a dormir.
Per tant, l'equip tècnic és molt important, però l'equip gerocultor, l'equip d'infermeria, l'equip de neteja, manteniment,
totes aquestes persones formen part de la nostra vida i ajuden a que la vida a una casa tan gran pugui funcionar.
Perquè, Raquel, Patrícia, vosaltres no heu dit professionalment a quina branca pertanyeu?
Quin és el vostre paper a la residència?
Doncs mira, la Patrícia va ser una de les primeres contractacions fa un any a Vitàlia Santjús.
Va començar com a fisioterapeuta i jo venia d'una altra a Vitàlia, que és Vitàlia Sanz, i era la psicòloga.
Llavors, Vitàlia em va donar l'oportunitat de dirigir Vitàlia Santjús i actualment soc la directora.
I la Patrícia, en aquest moment, a més de ser físio, és la meva adjunta de direcció.
És el meu suport, diguem-ne, a la casa, que en llocs tan grans, doncs és molt important tenir suport.
I una de les coses més importants i que tenim molt clares a la casa és que no es pot treballar
i no es pot conviure si no establim vincles entre nosaltres, no?
Exacte, clar.
I al final, doncs tots estem molt vinculats i ens estimem molt i ens tenim molt afecta.
Com és el vostre vincle amb la gent resident d'allà?
Doncs és un vincle molt especial, no?
Perquè...
Clar, per exemple, el cas de la Carmen fa 10 anys que hi és.
Sí, sí, sí, sí, sí.
Hace muchos años y he pasado todo lo de esto, todo lo de estos años y vemos esta movie.
Clar, nosaltres, tot i que només portem un any, diguem-ne, l'hem viscut molt intensament.
I sí que és veritat que tenim una, diguem-ne, una forma de treballar en què no ens...
O sigui, volem establir vincles emocionals amb els residents.
Creiem que és important l'efecte, que ens notin propers, la comunicació, els seus suggeriments.
Volem treballar d'aquesta manera.
És casa seva, amb la qual cosa som nosaltres qui ens hem de moldar amb ells.
Perquè quantes persones, quants residents, heu dit que hi havia més de 100, no?
Són 190.
190.
190.
I tots estan allà dormint o teniu gent que ve a fer com hospital de dia?
El 190, sí.
Les 190, hi ha 190 places de residència i places de centre de dia també en tenim.
Ajà.
Sí.
I expliqueu-nos una mica també el vincle amb les famílies dels residents.
Quines són les seves inquietuds?
O feu teràpies amb ells també?
Com ho manegueu, això, amb els familiars?
Mira, és molt important des del principi tenir comunicació, el que ha dit la Patrícia, amb les famílies.
Des d'incluso abans de l'ingrés.
O sigui, és molt important fer una entrevista de pre-ingrés per conèixer les famílies.
saber què ens expliquen del resident que vindrà i tenim molt present que estan passant un mal moment perquè no és fàcil per ningú deixar el seu familiar a una residència.
Per molt maca que sigui la residència, per molt bé que ens hagin parlat de la residència, no?
Jo sempre tinc l'element que les famílies estan en un procés de dol, que no comença quan venen a la residència, sinó que venen amb ella, no?
Perquè la persona que entra és el pare, la mare, un tiet que està al sol a casa, que no es pot valdre segurament per si mateix
i que amb la vida que tots portem la majoria de gent treballa i no ens podem dedicar als grans com ens dedicaven temps enrere.
Llavors hem de donar el pas de dir-li a aquella persona gran que ha de deixar a casa seva i començar una etapa nova amb 189 companys, amb unes normes, no?
I doncs que la família moltes vegades té molt de sentiment de culpa.
Moltes vegades, si aquest sentiment de culpa des del centre no es gestiona bé, moltes vegades es projecta cap a nosaltres, no?
Perquè qualsevol errada per part del centre, per petita que sigui, des d'uns mitjons que es perden, unes calcetes que no es troben,
temes molt comuns a la residència, és un motiu d'enfado, no?
I en aquest moment els professionals el que fem és tractar d'empatitzar amb aquesta queixa
i no tant rebre-la com una queixa i un enfado contra nosaltres, sinó que aquella família no està passant realment un bon moment
i que el que s'ha de fer és reconduir aquesta situació i acompanyar molt.
Justament acompanya més a les persones o a les famílies que més soroll fan o més es queixen, no?
I no donar l'esquena a les queixes. Les queixes s'han d'enfrontar de cara
i crec que és també per aquest motiu que el centre està funcionant també,
perquè les coses s'enfronten com s'ha d'enfrontar, no?
I acompanyen tot, acompanyen l'enfado, en el riure, en el plor, en absolutament tot,
perquè és el més normal del món, és això.
El més raro seria que una família vingués encantada a deixar la seva família a una residència.
Per tant, els professionals hem de ser conscients d'això i no mirar cap a una altra banda.
I és a partir d'aquí que comencem a generar també el vincle amb la família i amb el resident,
perquè en aquesta entrevista de preingrés es dona molta informació sobre el resident i la seva història de vida.
I no hem d'oblidar que la història de vida no és una cosa tancada, sinó que continua
i que comença una nova etapa a la residència i que el projecte de vida de les persones grans,
no per ser grans, s'acaba, sinó que continua la residència.
I nosaltres som els encarregats de potenciar tot això i que això no quedi en l'oblit, no?
Clar. I no teniu reaccions de residents que quan entren no acaben d'estar del tot a gust?
Com se'ls fa per acollir? No sé si els companys, Teresa, teniu alguna manera d'acollir-los o...?
Jo, des del veu, les persones que he tingut amb la, diguéssim, de companya, sempre hem estat molt bé.
Ens hem empatitzat molt bé totes dues, que són persones.
I jo estic molt contenta amb tots perquè no tinc cap problema.
Sí que és veritat. La Teresa sempre fa molt de guia, no?
Empatitza molt amb el procés d'adaptació dels nous residents
i, bueno, sempre els guia molt, els aconsella molt.
La veritat és que és una fantàstica anfitriona, diguem-ne.
Sí, sí.
¿Y tú, Carmen?
Jo també he estat vivint amb molt en mi habitació,
perquè en tantos anys que he estat allà,
he estat vivint amb algunes,
unes que se han ido,
unes que se han muertes per desgracia,
i he estat molt bé.
I, gràcies a Dios, estic molt contenta
des de que me vine,
perquè me vine de mi piso
per a que mis hijos estuvieran tranquilos,
de que estava amb persones que me cuidaban.
Perquè, dig, dig, dig, sí, sí.
Sí, y vaya que yo estoy molt contenta
con estar allí.
Ya veis, que estoy desde que abrieron, casi.
Porque tu realidad, Carmen,
que es que te encontraba sola en casa con...
Bueno, se me murió mi marido
y estuve dos años sin él.
Estuve sola.
Bueno, estuve sola que iban mis hijas
y mis nietas y eso,
pero yo digo, esto no puede ser,
buscarme lo que sea
y yo me voy.
Y como aquí vive una hija mía también,
en San Justo,
pues entonces digo,
pues mira en San Justo.
Y acertaron.
Acerté porque hay que ver
qué casa más hermosa
y más grande que tenemos.
Pues sí.
I la teva realitat, Teresa,
quina era el moment d'entrar a la residència?
Jo venia amb la idea,
no perquè volguéssim posar la meva família
en una residència,
jo estic bastant delicada de salut
i, bueno,
i necessitava 24 hores de cuidar-los.
llavors jo vivia sola també,
però m'estava cuidant la meva filla,
la meva filla també té els seus problemes,
i va ser,
ella va plorar molt
quan em va posar,
i ha vintracamama,
que jo vull que estiguis a casa,
i bueno,
però si no pot ser,
doncs no pot ser.
I jo estic molt a gust,
però molt,
perquè jo vaig per l'especí de la Teresa
i em fan un petó,
em fan una abraçada.
Això és molt maco,
és molt, molt, molt maco.
Jo, per lo menys,
és una cosa que la trobo,
no sé,
la trobo bé.
I et vénen a veure...
Els meus fills?
Sí.
Sí.
En tinc quatre,
bueno,
una d'elles viu lluny,
però els altres,
doncs són dues noies
i un noi.
El noi viu a Sant Boi
i un altre viu a casa meva.
Jo tinc un pis allà,
a la Cornellà.
Llavors,
clar,
quan jo me'n vaig anar a la residència,
ella va anar a viure a casa.
Ja està vivint el meu pis.
Però bueno,
cadascú tenim el nostre...
Clar.
Però ella em ve a veure,
elles ho saben,
que és una persona que està,
que és pendent de tot el que em passi,
de tot el que em facin.
i, bueno,
és una...
Dels fills que tinc,
doncs és la més...
la que més està amb mi.
Perquè els residents que entren,
com els distribuïu a les cases?
En funció de les places que hi ha,
o en funció de...
El fàcil seria això,
no?
El difícil és,
doncs,
fer coincidir afinitats entre els residents
perquè comparteixin,
doncs,
la mateixa unitat,
no?
Fins ara,
el model de les residències,
que ara,
en general,
doncs s'està canviant,
era un model,
doncs,
més basat en...
ho diré,
són a lleig,
però ho diré,
que és los válidos
i los no válidos,
no?
Aquí estan los válidos
i los no válidos.
Jo això
ho detesto.
Sí.
Per això no és ni válidos
ni no válidos,
és,
hi ha 7 cases,
7 unitats de convivència
i aquí viuen les persones,
doncs,
que per gustos,
aficions,
etcètera,
doncs,
tenen coses en comú,
no?
Tractent,
per això,
el que...
l'important de l'entrevista
de preingrés,
no?
I la idea és
que la persona
que entra a una casa
sempre visqui
a la mateixa casa,
no fer canvis
de casa,
perquè,
no,
és que ja no és tan
autònoma
com ho ha entès,
no.
Les persones
entren a viure
a una casa
i han d'estar
a aquella casa
si no és
perquè realment
doncs hi ha
algun factor
que...
Clar,
de pes...
Clar,
de pes que...
doncs que ens obligui
a fer-ho,
però la idea
és aquesta,
fer,
doncs,
que les unitats
siguin
un conjunt
de persones
doncs que tenen
mateixos gustos
i aficions,
preferències
per estar allà
i compartir allà.
La Carmen
ha introduït
un concepte
que era el tema
de la mort
quan algú
es mor,
perquè, clar,
això en una residència
de gent gran
doncs
és una realitat
que viviu
si no cada dia
doncs,
bé,
bastant sovint,
no?
Com...
com ho manegueu
això entre els propis
professionals
i de cara també
als altres residents
o inclús també
als familiars?
Sobretot,
és...
Ai,
qui en queria hablar?
Jo?
Ah, Carmen,
di, di, di.
Jo, mire,
la...
la que entran
ahora,
las chicas que entran
ahora,
como no las conozco,
pues no tengo tanta
confianza con ellas,
pero...
yo voy por los pasillos
y Carmen
y me dan besos
y me...
y yo le doy a ellas
porque...
porque...
las quiero,
vaya,
las quiero.
Pues sí.
Carmen se refiere
más al amor,
Sí.
A la Moren sí
que es maravilloso.
Sí, sí.
Y el que tú
ens preguntabas,
Núria...