I aprofitem també aquests últims 15 minuts abans de les 12 del migdia per parlar amb Jordi Mortés.
El tenim al telèfon, ell ha estat durant molts i molts anys al capdavant de l'escola de persones adultes aquí a Sant Jus.
Està ubicat a les escoles, a tocar del carrer Creu. El saludem, el tenim al telèfon. Bon dia.
Hola, bon dia.
Bon dia, Jordi. Com estem?
Bé, de vacances.
De vacances, bé. Així m'agrada. Així m'agrada.
Escolta, Jordi, et tenim aquí perquè crec que... No sé si t'has jubilat ja o t'has de jubilar.
Oficialment estic jubilat el dia 31 d'agost.
Doncs mira...
Oficialment.
31 de juliol serà.
Ja estic en trance. Això ja s'ha acabat.
Molt bé.
S'ha acabat. Digue'm.
I, escoltes, ha estat molts i molts anys al capdavant d'aquesta escola de persones adultes que, com deia, està ubicat a les escoles.
Potser hi ha algú que no ho coneix massa. Explica'ns una mica quina tasca dueu aquí a l'escola.
Bé, l'escola aquesta ha canviat molt. L'escola començava en 79-80, jo encara no hi era.
79-80, les classes les fèiem a les aules de la policia municipal de l'Ajuntament, que estic segur que molt poca gent ho recordarà, això.
A l'entrar, l'Ajuntament també ha canviat molt. A l'entrar a Madrid hi havia unes escales que anaven captades en unes aules.
Bé, 79-80, després van passar 81-82, ja van passar a Can Ginestà, on hi ha el bar.
Ara hi ha el bar, tot era a les aules, era allà a l'esquerra, entrant a Can Ginestà, a la part de l'esquerra.
I llavors allí ja va ser una cosa, diríem, una mica més sèrie, no?
Ja va posar la Generalitat, ja va posar un...
Bé, llavors en cançà, que era el Ministeri d'Educació, no?
El 79-80.
Però ja va posar un professor del Ministeri, i l'Ajuntament també va posar una professora de l'Ajuntament.
I jo vaig arribar aquí el 85, a Can Ginestà, el 85, jo venia per la Generalitat ja,
i ahir queda la noia de la Generalitat, la Núria Ferrer, que també va estar 33 anys,
i després ja ens vam quedar els dos de la Generalitat a dir Can Ginestà, fins al 92.
I al 92 es van passar al carrer La Creu, on hi havia l'antic Correus,
i del 92 fins al 2013, el 2013 van passar aquí a les escoles on estem ara.
És una escola fantàstica.
Què es fa?
Bueno, en principi aquestes escoles d'adults van néixer els primers anys de la democràcia,
que en tenien educació compensatòria.
És a dir, hi havia molta gent que per diferents raons no tenien el graduat d'escolar,
hi havia d'anar a col·legi o al treball, els demanen un graduat d'escolar,
i llavors era nocturn, això, saps?
I nosaltres ho fèiem nocturn, venint aquí, et trobes el graduat d'escolar.
I el certificat d'educació primària, o sigui, gent, alfabetització, bàsicament seria això, no?
El primer temps era això, alfabetització, gent que no pogut ni llegir ni escriure,
i graduat d'escolar, gent que necessitava el graduat per treballar i no el tenien.
Això va ser els primers temps.
Potser ja com vam passar cap a les escoles, que teníem més aules,
ja vam començar a fer una aula d'informàtica, preparació a grau superior,
preparació d'accés a grau mig, hem anat creixent.
I el màxim ha sigut ja quan hem anat a les escoles, que clar,
ja és una escola molt gran, ja som quatre profes,
ja podíem preparar graduat de secundària,
ja vam deixar de fer l'alfabetització,
no perquè no sigui necessari encara, però bueno, no dona per tot.
Llavors, clar, quatre profes estàvem a grau de secundària,
que és els nens o les nenes que van a l'institut i no proven,
posant de vindre aquí a la nostra escola,
o competi, que és el que seria el KIC,
equivalent a les informàtiques que demanen pels treballs, etcètera,
i després anglès, i tota l'oferta d'anglès,
tres nivells matí i tres tarda.
Bé, ara jo crec que hi ha una oferta bastant acertadeta,
i així estem, i així estem.
Quanta gent deu haver passat per aquestes aules?
Molts, molts, molts, molts, tots en just,
tots en just, imagina't, des de l'any,
bueno, de Sant Jus que ho han necessitat, claro,
imagina't, des de l'any 79-80 fins ara,
doncs molta gent, molta gent,
uns perquè ho necessitàvem per l'alfabetització,
recordo els primers anys,
que clar, venia molta gent gran,
senyores, senyors que no havien estudiat el seu temps,
que estaven jubilats,
i bueno, doncs venien a l'escola,
s'ho passaven bé,
llavors era més d'anestat i família,
era com una, no era com ara,
ara perteneix a l'escola,
perteneix a l'educació,
amb tots els drets hi hauts,
vull dir, legalment,
amb inspeccions,
amb un compte privat,
és com un centre d'adults,
com un institut, però d'adults,
no sé si m'explico.
Amb tot, amb tot,
amb totes les obligacions i els deures,
en canvi els primers anys
eren una mica més de benestat i família,
perquè fins que no ha vingut i partit,
em sembla que va ser el 2002,
2003, 2004,
perteneix a benestat i família,
que era una mica més lax i tot,
no hi havia una organització com ara,
que ara és com un institut,
o com una escola de primària,
amb totes, ja et dic,
amb totes les registres,
entrades, sortides,
inspeccions, memòries anuals,
memòria de centre,
normes de funcionament,
i ara és un centre complet,
per la Generalitat.
Sí, ha passat molta gent,
molta, molta, molta,
t'entendria molts noms,
alguns ja molts han deixat,
per cert,
però bueno,
t'explicaria moltes històries,
és clar,
és un llibre,
tot una vida,
tota una vida.
Alguna t'en demanaré
d'anècdota,
d'història.
L'última una mica trista,
però bueno,
sí,
te la vull dir
perquè és molt curioseta,
sí,
però bueno,
ja quan m'ho preguntes,
t'ho diré,
d'acorda'm.
No,
t'anava a dir que,
clar,
has passat també,
has viscut també tot aquest canvi,
no?,
de gent que,
clar,
ara,
el nivell d'alfabetització,
diguéssim,
que és gairebé el 100%,
no?,
llavors,
clar,
exacte,
ja no es dedica tant de temps
a aquestes qüestions,
ha canviat molt,
clar,
jo hi porto a l'escola
37 anys,
o sigui que 37 cursos,
a l'escola,
43 de carrera,
si es pot dir,
i amb diferents centres,
escola privada
i després allà a Singarlin,
al barri de Singarlin,
amb una escola pública
que em va anar molt bé
per agafar,
per agafar experiència,
perquè allà era un barri,
et parlo del 82,
83,
83,
84,
allà era un barri,
era un polvorí,
a l'època dels primers autobusos,
que recordo,
barres d'autobusos,
perquè era un barri molt marginal
i molt abandonat,
i allà va estar
en una escola d'aquestes
que ara em dirien
de màxima complexitat,
saps?,
de nens molt,
molt,
molt problemàtics,
però bé,
jo sempre m'ha agradat
aquestes reptes,
a mi el que no m'agrada
és el còmodo,
perquè jo si m'haguessi
retirat després de 43 anys
només fent informàtica
i anglès
i gent gran,
em faltaria alguna cosa,
que són aquests nens
de secundària,
aquests nens que pel que sigui
no han pogut acabar
a la secundària
per diferents motius,
per disciplina,
perquè no,
bàsicament és tot social
i disciplina,
perquè de cocos
estan tots bé,
pobrets,
poden aprovar tots,
però ha sigut
problemes socials,
disciplina,
de comportament,
problemes familiars,
separacions,
lio,
bueno,
què t'explicaré,
si no que s'ha pogut
jubilar-me sense tractar
durant 10 anys
a aquests,
em faltaria alguna cosa,
jo sí que diria la veritat,
el que més m'ha agradat
de la meva experiència
és tractar amb aquests nois
i noies,
que venien pobrets,
venien
acomplexats
i amb molts problemes
i molts,
per no dir quasi tots,
han sortit de mal graduat,
els hem intentat
fer el que hem pogut,
els hem intentat
donar valors,
hàbits,
un cert estatus,
normal,
bé,
això no vull dir
que a l'institut
no fan la seva feina,
bé,
al contrari,
a l'institut ja tenen
pronta feina,
25-30 per classe,
imagina't,
en canvi,
en aquestes nens
10-12 màxim
cada any a classe,
és un ambient diferent,
és a dir,
les escoles,
és un entorn fabulós,
tenen els jardins
del costat,
tenen el bar
allà al darrere,
tenen els raules
amb molta llum,
tenen els ordinadors
pel que vulguin,
troben un habitat
adequat per ell,
xaps,
allí en altres
no hi ha un insult,
no hi ha una mala,
una bronca,
no, no, no,
i això,
jo,
el que més em satisfà
de la meva carrera
és això,
eh,
també tu,
digue'm.
Has fet gairebé
de psicòleg,
no sé si dir psicòleg,
però,
vaja,
de pare,
de molta gent,
no?
Sí,
sí,
sí,
sí,
sí,
també t'ho dic,
sí,
el que més em satisfà
és això,
eh,
veure nens
que no havien aprovat mai
una assignatura
que durant el curs
estaven,
si el curs duria 210,
150 els passadissos,
et dono a repetir,
no estic criticant
els instituts amb això,
però veure aquests nens
que t'arriben
amb aquella careta
acomplexats,
a veure què en passarà
i que surten contents,
els donen la nota
final de curs,
molts no s'ho creuen,
no s'ho creuen,
això no hi ha,
jo crec que
els que som docents
no hi ha cap satisfacció
més bonica que aquesta,
veure que has ajudat
amb gent
que estan molt,
molt precaris,
els has ajudat
i, bueno,
tampoc té cap mèrit
perquè això,
tot l'equip del col·le,
jo porto 37 anys,
vint de director
o coordinador
i els mestres
que entraven
a aquella escola,
el primer que els explicava
era això,
escolta,
aquí viníeu a treballar,
sapigueu que tenim
un material
molt complicat,
jo els explicava
a les quatre
el que creia jo convenient,
és a dir,
aquí no es ve a fer
la pelotilla del director,
jo els confirmaré,
perquè,
clar,
és que a la pública
va tot confirmar
any per any
els directors,
i els hi havia a dir,
a mi la moda
vint de fer la pilota
ni adoració
ni pleitesia,
aquí es va a treballar
i a cuidar els nens,
i sí, sí,
tots s'han adaptat,
eh,
jo ve que ara en marxiu
teníem un profe
que venia d'un institut gran
que ara s'han anat
als Estats Units
i escolta,
la tida m'ho diia,
ostres Jordi,
no saps el que he après aquí,
que heu tractat
amb aquesta canada,
sí,
sí,
perquè veus el canvi,
saps,
veus aquestes nens,
18, 19, 20 anys
que estiguin pel carrer
fent trapelleries
i en canvi aquí
potser les fan després
també, eh,
quan surten,
però aguantar
tres hores de classe,
aguantar tot un curs
té molt mèrit
aquestes nens,
té molt mèrit
i noies,
té molt mèrit,
digue'm.
I tant,
mira,
per anar acabant,
que ens queden uns cinc minutets,
Jordi,
ara tenim una nova
directora, no?,
crec que és a partir
d'aquest mes de juliol,
que és la Lorena Salgado,
que t'ha agafat
el teu relleu,
però escolta,
no volia marxar
sense conèixer
alguna d'aquestes anècdotes
o històries,
perquè al final
imagino que ha seguit
també la vida de persones.
Una història trista,
una altra és trista.
L'any 14
ens va vindre,
sí,
molt trista,
la Montse Sala,
la que és d'aquí a Sant Jus,
ens va morir,
no fa gaire,
l'Amèlia
també ha sigut
l'uny nostra,
molta gent,
però tinc un cas
molt curiós
que em va entrar l'altre dia
i em va ser
molt greu,
que és un noi
que està sent,
que el seu pare
és un diplomàtic
del consulat
que s'estan,
aquest nen
va anar rodant
per molts consulats
de la seva vida
i no tenia el graduat,
no el tenia,
van estar buscant
l'ambaixada espanyola,
l'ambaixada espanyola
cap al departament
de plaça
de Generalitat
i al final
una directora
dels serveis
que em coneixem
i em va dir
que és adequada
per Jordi,
tal com ho siguin,
em truquen
de l'ambaixada espanyola,
oia,
no sé què,
no us han dit això,
dic això,
hem de referir
a la Generalitat,
els donen el telèfon
o de la Mocra,
i diria,
sí, sí,
va vindre aquest noi,
un noi encantador,
bon nen,
carregat de duros,
i et dic,
el seu pare
era oposità
al Fons Internacional
Mundial,
amb això està tot dit,
doncs un nen encantador,
es va adaptar a l'escola
amb els xavals
que tinguem naltres,
i aquest març
em troba el seu pare
i em diu,
no eres Jordi,
tu,
sí,
i li vaig preguntar,
i Jaroslav,
un noi,
Marchenko,
Jaroslav Marchenko,
i l'hijo,
diu,
doncs mira,
ja no està,
em vaig quedar mort,
i va tindre algun accident
allà a Bakú,
o per allà,
no sé,
a Casestant,
per allà,
és una història molt trista,
però que em va saber
que molt grou,
bon exemple,
de un nen,
que venia d'un nivell econòmic
super,
super,
super,
i se mos va adaptar a l'escola,
que és l'efemic de tots
aquests nens,
que la majoria
no tinguin res a veure amb ell,
eh,
és un cas que em va saber
que molt grou,
perquè és un nen
molt generós
i molt agradable.
Déu-n'hi-do.
Bé,
ve que tens poc temps,
i abans d'acabar això,
et volia dir,
et volia dir que,
jo ja porto 37 anys,
ja tinc un poc al carrer,
res,
donar les gràcies a l'Ajuntament,
a tots els regidors,
al Just,
a la tècnica de l'Ajuntament,
l'Urber Ruiz,
perquè, escolta,
el que fan en aquest poble,
per tot el que és educació,
no ho fan en cap més poble,
perquè jo conec molts directors
d'aquí, d'allà,
d'aquí, d'allà,
d'aquí, d'allà,
perquè nosaltres som Generalitat,
jo som Generalitat,
i som Ajuntament
i som PSC
i amb amics,
no?,
amb coalició.
Doncs,
el que fan en aquest poble
per l'educació,
per tot,
el que puc veure jo
i el que veig
amb diferents equipaments,
no ho fan en cap més poble,
eh,
que estiguin molt contents
la gent de ser just,
perquè l'Ajuntament col·labora,
nosaltres no hem tingut mai
cap problema,
just,
no es falta això,
just,
no es falta allò,
abans el Lluís,
l'altre Lluís,
sempre,
una dedicació
als centres d'educació,
immillorable,
eh,
que no us ho dic,
ho sapigueu,
jo ja tinc un poble al carrer,
no em cal fer la duració a ningú,
perquè som fora,
però que quedi constància,
que l'Ajuntament es porta
amb tota aquesta educació,
fa més
i més del que pot,
fer més.
Doncs, Jordi,
mira,
ens queda un minutet escàs
d'anar a preguntar
amb què et quedes
d'aquests 37 anys,
però...
Em quedo amb tot,
però bàsicament
haver tractat
aquests nens
vulnerables,
nens i nenes.
El millor que m'he instal·lat
de la meva vida
és poder-s'ajudar
a aquella careta
quan s'ho tenen
amb el paper
al juny,
no ho paga res,
no ho paga res.
Això,
bàsicament,
és això.
Jordi,
també agrair-te
tota aquesta tasca
que has dut
durant tants i tants anys
aquí al municipi,
que segur que molts alumnes
també t'ho han agraït
i que endavant
amb aquesta nova etapa
de jubilació,
amb el que sigui
que et porti
aquest nou moment
de vida.
Una nena i un gosset,
m'han regalat
un gosset i una nena.
Veus?
Tens un poc que m'abolixa.
Tens un poc que m'abolixa.
Tens un poc que m'abolixa.
Jordi,
una abraçada molt forta,
que vagi tot molt bé
i gràcies per atendre'ns.
Moltes gràcies.
Bon dia.
Adéu, bon dia.
Bon dia.