Bon dia, us informa Eva Comte.
Protecció Civil demana extrema les precaucions davant l'episodi de llevantada, que continua actiu avui a tot el país, especialment al quadrant nord-est i a tot el litoral. El telèfon d'emergència 112 ha registrat fins aquest matí més de 600 trucades relacionades amb el temporal, tot i que no consten danys personals. La llevantada ha fet augmentar el cabal dels rius com el Ter, el Flovià, la Muga i el Manol. Des de Protecció Civil, la subdirectora Ima Soler fa una crida extrema a la vigilància en zones inundables davant la crescuda precisament del cabal de rius i rieres. Ho ha
tot el suplement. Tota aquesta pluja que està caient s'acumula en les lleres dels rius, però no només els rius. Què hem de fer avui? Doncs molta vigilància amb aquestes lleres, amb aquestes rambles, amb aquestes rieres que puguin pujar, no creuar-les, no creuar-les mai. Pensem sempre que per quatre dits d'aigua que corrin el cotxe pot surar i el pot arrossegar. A Barcelona, l'Ajuntament ha activat la fase d'alerta del pla d'emergència del Parc Fluvial del Besòs per previsió de desbordament del canal central.
Més notícies que repassem ara amb la Núria Har. Rússia llança un atac massiu contra la capital ucraïnesa 24 hores abans que Zelensky es reuneixi amb Trump als Estats Units. Hi ha desenes de ferits i un terç de la població de Kiev s'ha quedat sense electricitat. L'atac d'aquesta nit fins i tot ha obligat Polònia a tancar dos aeroports de manera temporal. En un missatge a les xarxes, el president ucraïnès denuncia que els darrers bombardejos demostren que Rússia no vol acabar amb la guerra. Avui Zelensky es trucarà amb els seus aliats europeus per acabar de preparar la trobada de demà
Donald Trump a Florida. En els darrers 25 anys han tancat 7 de cada 10 oficines bancàries a Catalunya. Els municipis petits, sense caixer, demanen recuperar el servei mentre l'administració impulsa una banca mòbil itinerant de la mà de dues entitats bancàries. Ho ha explicat el president de l'Associació de Micropobles de Catalunya, Joan Solà, en declaracions a l'Agència Catalana de Notícies.
Hi ha uns serveis bàsics que hem de ser capaços de poder-los prestar d'una forma o d'una altra. No ho podem conduir tot cap a la digitalització, perquè al final digitalització, desertització, poden ser paraules que van acompanyades.
Aquest matí ha començat a Barcelona, el Festival de la Infància, un dels esdeveniments de lleure familiar amb més tradició a Catalunya durant el Nadal. Es fa fins al 31 de desembre el recinte firal de Montjuïc. Allà hi tenim la Maria Guixà. Maria, bon dia. Què tal, bon dia. És un certamen pensat per nens i nenes de 0 a 12 anys amb una seixantena d'activitats de tota mena, lúdiques esportives culturals.
i on també la solidaritat hi té un paper destacat en activitats com la jugueteria solidària o la pluja de drets impulsat per la UNICEF amb una gran cúpula inflable amb paperets on hi ha escrits diferents drets humans. L'EIRE, de 8 anys, ja hi ha participat. Hem fet una activitat dels drets dels nens i nenes. Hem après que tots els nens es mereixen moltes coses. De tindre dret a tindre família...
O a tindre nom, o a tindre casa. El Festival de la Infància obre de 10 a 3 del migdia i de 5 de la tarda a 9 del vespre, amb excepció del dia 31, que només ho farà el matí. Maria Guixà, Catalunya Ràdio Montjuïc.
I s'acceni, torna a casa per Nadal. El grup Lleida de Música Urbana torna a casa amb un concert íntim i festiu, el cafè del Teatre de Lleida, que combinarà el reggaeton, el trap, la música festiva i un directe trepidant amb un toc fresc i informal. El concert a les 9 del vespre, el cafè del Teatre de Lleida, amb totes les entrades esgotades.
I als esports, Xavi Solén. El davanter polonès del Barça, Robert Lewandowski, diu en una entrevista al seu país que encara no té clar què farà quan se li acabi el contracte amb el club català a final de temporada. Diu que no parla d'interessos d'altres clubs amb l'entrenador i que no es rebaixarà el sou a la meitat. També declaracions del president del Girona, del Figeli, en una entrevista a TV3, on ratifica la confiança del club amb Michel, el tècnic. Explica que el tècnic madrileny i també el director esportiu Quique Cárcel són els adients pel club
I obre les portes també l'arribada de l'argentí Echeverri. Avui, bàsquet i futbol sala. La Lliga CB, el Manresa, juga a la pista del Saragossa. Serà a les 7. A les 9, el Joventut de Badalona rep el Breugan. Demà, el Girona i el Lleida s'enfronten a Fontajal al migdia. I a la tarda, Bilbao-Barça. A la Lliga Femenina, encara en bàsquet, tots amb el migdia. El que diu la Seu, un i Girona i el Joventut València. I a la Lliga de Futbol sala, avui i aquesta tarda, el Pozo-Barça i l'Indústria Santa Coloma-Cartagena.
Fins aquí les notícies. La Mediterrània és el meu llarg, és treballar de la PESA.
El Suplement. Ràdio amb esperit de cap de setmana. Amb Roger Escapa. 12 i 5.
A la jugular, pantalles i cor, amb els dos periodistes més tafaners del país, la Rebecca Rodríguez i el Joan Callarissa. Bon dia, bon dia a tots dos. Bon dia. En rigorós directe en aquest dissabte de pluja, en què tampoc tanqueu per festes ni feu vacances. Tinc molta, molta, molta curiositat per saber...
Com ha passat Nadal i Santa Esteve, Joan Callarissa, en un hotel de Barcelona que ell mateix havia segrestat d'alguna manera per fer un Nadal diferent, allunyat de la família? Allunyat, en general, de la meva vida quotidiana. És que, al final, és com...
A mi que, hipotèticament, és que és un hipotètic ésser màgic fa 2025 anys, realment no m'importa i no m'afecta en el cas que hagués passat. Llavors, perquè he de fer coses tradicionals orientades, relacionades amb això. Llavors vaig pensar, mira, necessito desconectar la meva vida habitual, llavors tinc vacances, per què no? Avui has fet el check-out?
Ah, ahí, ahí. Quan vaig entrar a casa vaig tenir una sensació de desconexió enorme. O sigui, va ser nit de 24 i nit de 25. Nit de 25, exacte. Anem a pams, anem a pams. Has dormit sol, acompanyat? He dormit tot sol. Tot sol. Les companyies eren dones, jo les que veia les fotografies, no sé. No, però això era a dinar. Sí, sí, sí.
Si hi ha hagut algun home, has pillat alguna cosa? Que no sigui un refredat? Algun guiri que hi havia per allà despistat. És un hotel molt bonic que està davant del Parc de la Ciutadella i m'he donat que t'has servit per connectar en la verdor, en el sentit que hi ha molts pocs hotels a Barcelona que tinguem vistes a una zona verda. Llavors era com, ai que guai, obro la finestra pel matí i tinc vistes al Parc de la Ciutadella
És l'únic que has pogut fer, perquè sortia a passejar amb aquest temps. Ja, supermal temps. De fet, vaig estar perquè... És ben bé que quan fa aquests dies més val tancar-se en una habitació d'hotel i amb aquella persona que acabes de descobrir, cremar tots els torrons i canelons que hagis ingerit. No he menjat ni canelons, ni escudella, ni res, perquè ha sigut absolutament alternatiu. De fet, el... Però has menjat, no? T'hem vist menjar, eh? Sushi també t'he vist menjar. O sigui, a veure, la no tradició per on ha passat...
La no tradició ha passat per, d'entrada, pel canvi de context, és a dir, dormir al Borneta i esmorzar a baix al restaurant, que és el millor plaer de la vida, i després, el dia de la Missa del Gall, per entendre'ns, vaig sopar a un restaurant georgià divertidíssim, perquè aquesta gent, la nit del 24, en comptes d'una missa, resulta que muntin un xou que sopessin beníssim. Perdó, els georgians, normalment, jo vaig anar una vegada més a sopar un i munten uns espectacles
Arriba un moment que dius, és que necessito sopar. Exacte. Ja no vull mirar més l'espectacle. Totalment, va ser una mica així com sobredosi, però bé, fantàstic. I llavors, el dia 25 vaig decidir arròs negre, cuina mediterrània, fantàstic, meravellós. El típic arròs negre del dia d'anem.
Del dia de Nadal, absolutament. Hem vist és a un mar alborotadíssim, preciós, a Nova Icària. I res, llavors... En plena llevantada, no? En plena llevantada. Podia passar una onada i se t'emportava de dalt. Doncs a mi em va encantar infinitament més que estar tancat el mitjador de casa meva o de casa d'algú. I la clientela d'aquests dies a l'hotel, qui hi havia? Doncs mira, molt interessant. Era realment...
una selecció d'outsiders absoluta perquè ho veus que no hi havia un perfil únic de famílies que a no sé quin país no se celebra se'n van de vacances no, era com tot outsiders una parella de francesos una família amb fills però només uns gent de totes les edats era un perfil absolutament transversal i de tot arreu perquè parlava ni tot el tipus d'idiomes Tenim en compte que són dates tan assenyalades el preu puja o baixa? Per aquí en perdo ja
Bé, això depèn de l'hotel, però Barcelona té un avantatge, que és que no és una ciutat molt nadalenca, i llavors els preus dels hotels la nit de Nadal potser són infinitament més assequibles que en altres moments de l'any. Vull dir que en aquest sentit val molt la pena. A més, jo tenia friquisme arquitectònic, perquè també us ho he de confessar que soc friqui de l'arquitectura, i els edificis aquells del passeig de Picasso, de Fonseret, em feia com molta gràcia veure com eren per dins i tot això.
I el Bornetta estava dint d'un testó d'edificis i em va fer també molta il·lusió. I una pregunta, la teva família com s'ha après? Que no estiguessis amb ells la nit de Nadal? Bona, bona, aquesta bona. A veure, si hagués salcé o salcé? No, no, és a dir, jo crec que com cantava Sting, if you love somebody, set them free.
O sigui que, saps, vull dir... Ja ho compenses la resta de l'any. Qui no estigui content... Que es posi fullant. No, clar, és que és com si esteu obsessionats en que va néixer un xiquet fa 2025 anys, allà va tros. Vull dir, perfecte, jo tinc vacances que no en tinc quasi mai i m'apareix perfecte utilitzar-les per altres circumstàncies.
Clar, Callarissa, després a la Rebeca li preguntaré com li han de les festes, perquè suposo que deu ser una mica més de tradició. Tradicional, total, total. Doncs no cal que t'ho pregunti, no? Família, això sí, algun restaurant, perquè ja m'agrada cuinar. Però també em pareix superbonic, vull que la gent s'ajunte a casa, que facin escudella. De fet, jo l'altre dia em vaig fer dos litros d'escudella, la tinc a casa, em la menjaré estos pròxims dies, quan me vingui de gust, no quan ho diga una tradició. I aleshores tu, Callarissa, després de dissenyar aquest pla tan alternatiu per Nadal, cap d'any què fas?
Doncs igual soc tradicional enguany a cap d'any. I aquí sí que has de veure la família, no? No, no, no. Tradicional vol dir sortir de festa a cap d'any. Vull dir, no, no, la meva intenció és... Sopar amb amics? Sopar amb amics i sortir, sí. Però no sempre ho he fet, eh? A Barcelona també, eh? Sí. I de fet, l'altre ja pensava... Home, ets aventurer de sortir per Barcelona a la nit de cap d'any? Això sí que em sembla una aventura. A vegades hi ha algunes festes que no estan tan concorregudes, que també són molt divertides. També es reserva el dret d'admissió.
Sí, absolutament. Però una vegada... De fet, el millor cap d'any a Barcelona, el que tinc record, és una vegada que vaig treballar el dia 1, que tenia guàrdia al diari ara a la web a les 7 del matí, el dia 1, i no ho vaig fer cap d'any, me'n vaig anar a dormir a les 11, però el dia 2, per al 3, me'n vaig anar a l'Apolo amb la meva amiga Edith, des d'aquí una abraçada, i vam fer... De fet, vam comprar cotillons...
Vam comprar cotillons, que vaig anar al mesar de confiança, els vaig dir, per favor, em pots vendre cotillons? M'hi dic, cotillo o no? El senyor diu, cotillo o no? I dic, sí, jo celebro cap d'any el dia 2. I vam anar a la pola, va ser divertidíssim. Jo amb família, no? Amb amics, però amb nens.
Tampoc és una superfesta, però els nens ho passen molt bé, nens amb nens, i llavors els adults poden estar amb adults passant-s'ho divinament. Si us sembla, comencem per algunes propostes de cap d'any televisives. Fixem-nos també en què passarà, perquè TV3 aquestes últimes hores ha presentat ja el que dona de si les campanades de la Laura Escanes i el Miki Núñez. Heu vist la promoció?
Sí, sí, bueno, i el TN justament explicaven, m'ha fet gràcia que a l'inici diuen, a veure, perquè fan com d'acròbates ells, no? I diuen, són dues persones del circ qui fan aquestes acrobàcies i no ells. I veient les imatges, ho tens clar que no són ells qui les fan, les acrobàcies. Però, en fi, sí, pensava que seria alguna cosa com més espectacular, eh? Vaig quedar una mica allò freda. Veig que juguen una mica també amb els vídeos que estan penjant a les xarxes a l'atenció sexual aquesta no resolta entre ells dos, una mica, eh?
Eh, Callarissa, tu també tens aquesta sensació? Jo crec que tenen molta química, però d'aquí a treure conclusions extemporànies. Qui no té química en persones en les quals no ha passat mai res, saps? Vull dir que realment hi ha gent que en seguida relaciona i aquí fa xipeig. No, però tots dos tenen les seves parelles, però a la vegada juguen conscientment a alimentar això, no? Perquè saben que funciona també d'alguna manera.
Clar, penso que aquestes són les terceres campanades que fan plegats. Les de l'any passat va ser aquella cançó que van cantar junts, i aquelles mirades la gent les comentava més a més, com es miren, jo si fos la seva parella estaria molt... La gent també. Hi ha una actuació en el programa especial Campanades, crec que la cançó l'han enregistrat en forma de videoclip per Barcelona, i hi haurà un vídeo amb una producció considerable.
De fet, Miqui Núñez estrena una cançó i ella canta la cançó i és com un dels reclams de la nit a banda de l'espectacle pirotècnic que hi haurà i en drons, crec recordar també, a l'Avinguda Maria Cristina, en una banda sonora dissenyada a toc per Marc Parrot, l'antic xaval de la peca, per a qui no li posa de cara. I això serà també bastant un reclam. És que, de fet, les campanades de TV3 a mi m'agraden especialment perquè tenen també aquest context allà
Perquè tota la resta de campanades són a la Porta del Sol. L5 aquest any no, les fa Formigal, Sandra Berneda i Suso Jones. Ja crec que l'any passat no les van fer tampoc a la Porta del Sol. Intenten fer territori. Intenten fer territori, sí. I els que sí que estaran són també la Pedroche amb Xicote, que aquests jo crec que no hi ha química, no sé com ho veus tu.
Sí, però quants anys fa que ho fan junts, aquests dos? Sí, molt. Des del primer, no? No, ella en porta 12 anys, aquesta és la vegada que... No els he vist en ma vida, no sé què tal. Sí, ella diu ara que tancarà un cicle, que és el número 12 que fa, 12 campanades, 12 vestits, i que en principi dona a entendre que ella no ho farà mai més, ja ho veurem. Novament juga amb el tema aquest del vestit, que a mi, de veritat, ja...
no m'importa gens. Exacte. Hi ha gent que critica justament que se la cosifica per aquest vestit, ella diu que no, que és ella qui tria anar així, per tant és tot el contrari, que és un empoderament. No sé, a mi aquesta discussió, aquesta polèmica ja se'm fa pesadíssima. És que fa tants anys que és idèntica, no? Cada dia a les 12 i 5 està tothom tenint la mateixa discussió a Twitter. I a més a més, ella publicarà un vídeo a les seves xarxes socials on surt com despullada, amb un bat, donant cops, que veus els vestits de les altres temporades penjats, i dius, però a qui li importa?
No sé, vull dir que... A nivell estatal, qui guanya normalment les campanades? No, no, l'any passat, per primera vegada en anys, va guanyar la U, que sempre guanyava la Pedrotxa amb Chicote. Perquè hi havia Broncano, no? Amb l'Alachús. Sí, i aquest any tindrem Laura amb Xenoa, anava a dir Laura. Xenoa i Estopa. I Estopa. Vamos, José. Me estoy cansando ya con el vamos, José. Tanto vamos, José, tanto vamos, José. Madre mía, macho, qué carácter se te está poniendo, colega. Madre mía, vamos, vamos.
Aquesta és la promoció dels Estopa amb Xenoa per les campanades d'aquest any, que recordem havien de presentar una fonte civil i abril, finalment són baixa perquè l'Andreu s'està recuperant.
Xenoa i Stop, aquesta estranya parella, que per haver-ho organitzat en 15 dies no està gens malament al cartell. Fer un trio a cap d'any està bé. Vull dir que, perquè no, quant millor, no? Vull dir que... De què parles, vols dir? No, no, no, jo no he presentat mai les campanades, que és el que m'estava referint.
Ojalà, perquè amb el que paguen, mira, t'hauries ja fet tot l'any, eh? Te podries anar de vacances. No m'aniria gens... L'any que ve, l'any que ve, pues portaria l'hotel a Batros.
El que sí que és estrany, per mi, l'altre dia, per exemple, els hi preguntaven, els estopa, des del telediari o de la U, per què creien que els havien triat. Jo crec que els han triat també perquè jo crec que van trucar tothom i no hi havia manera. Amb Xenoa, a més a més, crec que comparteixen, que tots dos són d'Universal, i els hi preguntaven per què els havien triat. Certament, jo crec, que ells no ho van respondre així, però jo sí que ho penso, que són al final un grup que els pot agradar des d'un nen i des del seu pare. Llavors, és una manera de tenir tota la família allà asseguda...
Són perfils absolutament de consens a Espanya. La poca cosa de consens que queda a Espanya, crec que Xenoa es topa. Però feia patir molt com s'expressaven i com parlaven. Jo crec que Xenoa tindrà molta feina per durar les campanades ella sola i ell suposo que estarà allà tocant i fent una mica de broma perquè poca cosa més crec que poden fer. Poca cosa.
Però és veritat que hi ha un altre bif a la nit de les campanades que és entre Telecinco i Quatro i Televisió Espanyola. Perquè a Televisió Espanyola, si no us recordo malament, hi haurà nova cançó de l'Oreja de Van Gogh que debuten plegats després de 18 anys en Amaya Montero. I un dels invitats a la nit musical de Televisió Espanyola és Anna Torroja.
I a 4 i Telecinco, un dels invitats d'última hora que s'ha anunciat és ni més ni menys que Nacho Cano. No podria ser que un amic d'Ajuso no facturés a Telecinco, eh? Jo crec que la gent sí que estarà mirant a Maya Montero, no? Al final de la nova cançó és el nou tema.
de l'Oreja de Van Gogh. Ells, a més a més, ho publiciten així. O sigui que hi haurà moltes més actuacions i les que et diuen és Anna Torroja i Amaya Montero. No sé si els falta més. Niki Nicole també actua aquí. Els catalans, a traducció espanyola, a la Noche de la Música. La Casa de la Música. Mira, parlant de música.
Aquesta és per nosaltres i els de dalt, una de les Nadales del Joan d'Ausà que estan causant sensació també d'aquestes festes a totes les llistes. I Joan d'Ausà precisament és protagonista de TV3 aquests dies, perquè són dies de sobretaules llargues i les televisions també alteren la programació. Joan d'Ausà, que dissabte 27 de desembre, que és avui, és el dia Joan d'Ausà, eh?
Sí, avui a les 10 hi ha un documental que és la Gran Bogeria. Recordem que a principis de l'any passat Joan Dausa va fer la Gran Bogeria d'omplir el Palau Sant Jordi amb 16.400 persones. Després, a més a més, també va fer el Palacio de Vista Alegre amb 11.000 espectadors, que ell va dir que gairebé 10.000 eren catalans, o sigui que van viatjar fins a Madrid per veure'l. I després d'aquest documental hi haurà aquest concert justament que va fer ell al Sant Jordi. Això és el que podrem veure aquesta nit a TV3.
Perquè el tradicional monòleg de Sant Esteve, que era Buenafuente, això se'n va a cap d'any, i és Quim Masferrer? Exacte, és Quim Masferrer, els darrers tres anys l'havia fet l'Andreu, aquest any, crec que la darrera vegada va fer molt bon xer, jo crec que el Quim també ho farà. A més...
crec, que va fer. Sí, un 24, em sembla. Mas Farré serà l'encarregat de repassar tot el que ha passat en aquests darrers 12 mesos, des de la pagada general, el luxe de Rosalia, entre moltes altres coses. També suposo que parlaran del Barça, d'esports, una mica de tot.
Però aleshores el monòleg va abans de les campanades? Sí, jo diria que sí. És el dia 29, crec recordar, eh? Sí, va abans, va abans. No és la nit. És el monòleg de l'any. Llavors el que fa és aquest resum que comentàvem i llavors també la gràcia que explicava el Quim Masferrer en algun vídeo més a més que he vist a xarxes és que tenen molt de públic. Crec que són unes 800 persones. Llavors el que ell farà serà preguntar també a la gent del públic quin ha estat per ells el moment de l'any.
O sigui, el que fa el Foraster una mica i el format que fa de teatre al Quim Masferrer, adaptat, en aquest cas, amb monòleg a final d'any, dilluns 29 al vespre. I li posaran nota a l'any entre tots. A veure quina nota surt, eh? A tu quina nota li posaries? Justeta, eh?
Ja, això és veritat, eh? Home, jutjar per les notícies que hem hagut d'explicar. Ah, no, les notícies sí. Informativament, terrible, a nivell personal, doncs ja cada un... Depèn del que et fixes, no? Però podria ser... Jo no em queixo, jo no li ficaré la pitjor nota. He tingut anys pitjors, diria.
Què més? Més enllà de Quim Masferrer, aquest dilluns 29 monòleg a TV3, també dies de documentals, eh? Sí, això és superguai perquè el dia 30 de desembre, és a dir, el dimarts, fan un documental dels vigis que a mi em pareix superxul. Jo, que musicalment sóc una mica retro, tinc moltes ganes de veure'l perquè parla d'aquest grup que realment...
O sigui, tots no sabem les seues cançons, és un grup en més de mil cançons i 20 números 1, que això se diu ràpid, i expliquen inclús com van descobrir accidentalment lo falset que feia Barrí. I són els autors, per si algú no ho sap, de la banda sonora de Saturday Night Fever. I després també n'hi ha un, el dia 6 de gener, la nit de Reis, o sigui, no, la nit de Reis, la nit del 6 de gener,
La gent que té fills amb el dia 7 de gener poden fer la transició cap al dia de jugar en els jocs mentre miren el documental This Is It de Michael Jackson, que és també bastant xulo i inclou imatges inèdites dels concerts aquells que havia de fer a Londres quan se li va cremar el cabell i a partir d'allí va començar la seva etapa final.
Són dies també de sortets de la grossa de Cap d'Any amb Llucià Ferrer, crec que ho fa aquest any. Llucià Ferrer ni res s'han fet, sí, que això és un imprescindible de casa nostra. Molt bé, va, un quart i mig d'una del migdia.
Més notícies. Qui està passant unes festes de Nadal a la Gradolce són els Messi. Què ha passat amb Leo Messi i la família Messi aquests dies? Doncs la seva germana petita, la Maria Sol, té 32 anys, no la coneixem potser gaire perquè és veritat que ella diria que sempre està a l'ombra, va patir un accident greu de cotxe mentre estava a Miami...
Diuen que va patir una descompensació que li va fer perdre el control, va encastar contra una paret, té cremades al cos, dues vètreves trencades, les junts del canell, el taló, cremades a més de consideració. Diuen que no es va temar per la seva vida, però sí que és cert que va estar uns dies als Estats Units, després la van traslladar a Rosario, on s'ha de recuperar. I el que és més... Clar, són agridolsos, a més a més, perquè ella s'havia de casar el dia 3 de gener. Ja, és que això és fortíssim.
I, evidentment, ha hagut d'anul·lar el seu enllaç amb en Julián, li diuen Tuli, que, a més a més, és entrenador de la categoria sub-19 de l'Inter de Miami. No sabem si ha endullat. Vaja sorpresa. Vaja, però...
Per Messi, però sí que és cert que diuen que té temps per recuperar-se i, per tant, que s'haurà d'alguna manera... Sí que és veritat que és la germana a l'ombra, perquè d'altres germans de Messi sí que en sabem alguna cosa més. I elles han tingut un perfil molt discret i, de fet, un dels pocs moments de protagonisme que ha tingut a la seva vida Maria Sol Messi va ser a Barcelona, quan van presentar la línia de roba
o sigui, la marca pròpia de moda de Messi, de la qual ella era la directora comercial de la marca, que la van dissenyar juntament amb Ginny Hilfiger, la germana de Tommy Hilfiger, i la van presentar a Santa Eulàlia, que, de fet, jo vaig anar a Cobrilla, vaig estar un rato amb ella, i la veritat és que es nota que és una persona molt discreta, que no li agrada els mitjans, no li agrada prorrogar-se... No va donar conversa.
No, no especialment, vull dir, va complint el tràmit de, doncs mira, està inspirada en els colors de Barcelona, de l'Argentina, és molt Messi, discreta, qualitat, o sigui, alguns detalls sobre la marca i gràcies, gràcies, adeu, adeu. I ara té la seva pròpia marca de biquinis, que per cert, per curiositat, vaig entrar i la web crec que necessita una renovació, una mica justeta. El que passa és, clar, si Antonella... No t'ha cridat res. No, mira, els biquinis no estaven malament, has d'estar bastant bona per posar-te'ls, també t'ho dic.
Tens una mica de cel·lulitis, aquelles calces fan patir, perquè et surt allà a mitjanatge. Molt al límit, eh? Són aquestes calces que ensenyes al cul sensei. Una mica com brasileres, així, res, res, has d'estar estupat. O no, eh? O no tenir cap complex i portar-les perfectament. Jo vaig veure alguna foto, per exemple, d'Antonela, que li havia fet promoció a les xarxes socials, i, clar, Antonela estava estupenda amb allò.
Però si jo tingués el temps d'Antonela, crec que també tindria aquell cul. Estaríem estupendos si tinguéssim el seu temps i els seus diners. T'haig de dir que aquell dia que estava cobrint l'acte, que avui ho pensava, l'acte a Santa Eulàlia, esperant que sortís Messi, que només va sortir a fer-se la foto sobre la seva marca.
de roba, no va dir ni piu, perquè jo crec que aquell era un projecte absolutament com para que Sant Germán pogués tindre com una feina, una tasca, un encàrrec important, més que no per ell, que no és cap referent de moda ni és un tema que li interessa. Estava allí esperant-me i de cop va passar un col·laborador d'aquest programa, Oriol Marc.
per a lligar mirant i va vindre a comprar biquinis. No, no, perquè Messi venia a tratges i xandals a la seva marca. És que ja primer va estar amb Messi, després va fer el biquini Rio. A l'Oriol la moda li interessa. Messi més, potser. Aquí està el tema. Em va vindre i em va dir, cagarissa.
Què estàs fent aquí, saps? Però va venir a preguntar, ara m'explicarà una cosa absolutament aliena a la meva persona i li vaig dir, estic esperant a Messi perquè apresenta la seva línia de moda i una mica més i es queda a fer la guàrdia amb mi i no sopa a casa aquella nit. M'ho puc creure, m'ho puc creure. Un fan. Tres minuts per dos quarts d'una.
Costa omplir material aquests dies a les revistes del Cor. Voleu destacar la revista Hola, que porta un reportatge extens d'Anna Obregón amb la seva filla neta, no sé com ens hi hem de referir ben bé, que va dir que no l'ensenyaria mai més, però és que clar, hi ha una fotografia de portada que se la veu a ella amb tota la seva totalitat, sense cap mena de pudor, i ella vestida de caputxeta vermella.
I parlant d'Epstein, saps? És tot una mica surrealista, si més no. O sigui, parlar d'un senyor pederasta amb la seva fillaneta aquí i ella vestida de caputxeta vermella, a mi m'ha fet una mica... De caputxeta vermella sexy. Mal rotllo. És a dir, caputxeta vermella en un escot com d'aquí demà... Bueno, com que és Anna Obregol, clar, ara no pensaràs que anirà recatada, Anna Obregol, saps? La reina de los posados. Exacte.
És a dir, barregem en una mateixa portada Anna Obregón, Caputxeta, Sexy, La filla i Jeffrey Epstein. Epstein, també li pregunten per l'Ecchio, recordem que ara ja no està a media set per les denúncies de maltractaments d'Antònia Delate, que també ha parlat d'això amb aquesta nena, o sigui...
Dius, per què barreges la nena amb aquests pedòfils maltractadors? O sigui, no cal preguntar. Si parla dels teus Nadals, que li pregunten, també, com són els teus Nadals amb ella, si ara ha tornat a reviure el Nadal, perquè feia molt de temps arrel de la mort del seu fill, que no els gaudia, no? Però és que no cal. A més, el que deies tu...
Ella va ser abanderada de protegir el menor. Us en recordeu que hi ha imatges del fill mossegant el micro i tot allò? Ella va voler protegir el seu fill. Gràcies a ella ara es pixelen els nens perquè ho va denunciar. Llavors, què ara amb aquesta nena? No ho sé, l'exposi constantment...
Necessita diners. No li calen, de veritat. Si alguna cosa no li calen a ella, és diners. Doncs aleshores per què ho fa? El que li cal és protagonisme, però no perquè no en tingui, sinó perquè en vol més encara.
Esta xiqueta porta 8 portades de la revista Hola i no té ni 3 anys, no es farà el març, els 3 anys. És una absoluta barbaritat. És a dir, esta xiqueta ha fet la comunió, el primer Nadal, el segon Nadal, el tercer Nadal... A més a més, tot això va acompanyat de reportatges a les xarxes
fets per Ola, però a més a més ella l'exposa a les xarxes d'una forma absolutament... O sigui, aquesta persona no té cap tipus d'intimitat i s'ha compromès que sigui l'última vegada que apareix en portada, diu, perquè ja no és un bebè. Home, jo crec que un bebè ja fa temps que no ho és. Sí, ella diu que a partir del 2026 ja no sortirà més, per tant sí que és el que deia ella ara, que serà la darrera portada d'aquesta nena, segons Anna Obregón. Sí.
Però és veritat que és absurd, perquè aquesta empremta digital, aquesta nena ja la tenim per tota la vida sense ella haver-ho decidit, no? O sigui, aquesta intimitat que deies tu, crec que tenia 16 dies la primera vegada que va fer una portada. S'haurà de gastar tota l'herència d'Anna
per esborrar la penjada digital. Afortunadament ho podrà fer perquè estem parlant de milions d'euros. De fet, els diners que, presumptament, segons el New York Times, li va recuperar Epstein a la família d'Obregón, aquesta xiqueta els haurà d'invertir en esborrar la penjada digital. Dos quarts d'una.
Són dies també de resums de l'any amb les notícies més destacades. A nivell del cor, les ruptures i les noves aliances que us han sorprès de balançant. Comencem amb les ruptures més sonades? Bueno, de ruptures en guany n'hi ha hagut de molt grans, perquè si tenim en compte que els famosos tenen tendència a durar encara menys que les persones no famoses, perquè tenen condicionants a la seva vida que diríem que no ajuden a la consolidació de les relacions interpersonals...
Enguany, per exemple, han trencat Nicole Kidman i Kate Urban, 19 anys junts, els Javis, 13 anys junts, qui més? Home, la Minyamal i Niki Nicole, que va durar res. Allò va ser quatre dies. Són l'excepció del 2025. Allò va ser quatre dies, però aquí em van parlar molt.
Era una mort d'estiu que teníem ganes de sacralitzar, però molt ben aprofitat. Van jugar a Mario Kart, ella va anar al gàmper, lo va portar a treballar, lo va portar a entrenar perquè ella li feia de xofer, perquè ell no té carnet. Amb Ter Stegen també vam parlar bastant la temporada passada, a més a més vam parlar d'aquesta nova parella catalana, que és l'Ona Sallarès, que és educadora social, amb aquesta Ter Stegen.
Exacte, Pep Guardiola i Cristina Serra, 30 anys junts, també, però una ruptura també exemplar, discretíssima, denominació d'origen Catalunya, vull dir, molt, molt, molt discreta, però després també, jo què sé... Katie Perry i Orlando Bloom, veig, també. Home! Grandíssima, molts d'anys junts. Chris Martin i Dakota Johnson, home, 9 anys. Tom Cruise i Anna de Armes. Aquest, aquest, aquest, per favor. Això va ser més greu. Però això dura res.
Perquè això va començar, que els van veure a Londres, després se'ls van veure a Mallorca passejant amb aquell vaixell, us en recordeu, aquelles portades. Sense cap tipus d'amor ni mirada d'afecte entre ells. No, havien de fer una pel·lícula junts i, oh, han trencat i ja no hi ha pel·lícula. Ja està. O sigui, que imagina d'amor. També les típiques dues ruptures d'Aristo Mejidi, però bé, això tampoc cal. No, això és més habitual. Va passant pàgina ràpid, eh, Aristo.
Què preferiu, naixements o noves aliances? Jo crec que naixements. A més tenim un naixement que donarà... El 2026 tenim un naixement que encara no està confirmat oficialment, però que donarà molt de si la premsa rosa, que és el primer net dels Beckham, perquè el seu fill gran, Brooklyn Beckham, presumptament està esperant un fill en la seva esposa, Nicola Pels, que és una multimilionària dels Estats Units infinitament més rica que els Beckham, que això ja es diu,
I llavors això... Avis, eh? David i Victoria Beckham, avis, eh? Avis. Tenim uns quants anys tots plegats ja, exacte. I, clar, què passa? Que com Brooklyn Beckham no es parla en los Beckham actualment... No només no es parla, sinó que ara ha sortit que els ha bloquejat a les xarxes socials. O sigui, ja... Perquè no el puguin ni escriure allò a un Instagram. Per què?
Doncs és una cosa que no està clara, el motiu, eh? És a dir, ell ha començat una relació matrimonial amb la seva xicota, Nicola Pels, que és una noia que volia ser actriu, però bàsicament és famosa, i punt, i gràcies a tindre un Beckham de marit, i llavors va n'hi haure com un desencontre pel vestit de núvia amb Victoria Beckham, perquè ella es va casar de Valentino, perquè Beckham li pareixia poca marca.
Llavors aquí va començar el desastre i no es parlen, però no es parlen a nivell que ell se va tornar a casar i no els va invitar. O sigui que no els feliciten ni els aniversaris ni res, ni a la seva germana petita que dius que aquesta criatura no té cap culpa de res, no tenen cap relació. Home, i per criatura que ha d'arribar també al petit Darín Corberó.
Home, això és... La Úrsula Corberó i el xino Darín, no? Sí, i si s'instal·len aquí, llavors també els tenim, no? Seria una mica cor català. Home, sí, ens fa una mica de falta. Ens fa una mica de falta. Teníem Úrsula Corberó, però deu ser Úrsula Corberó, no? Deu ser. Ja estem acostumbrats a sentir-ho en castellà i al final ja ho diem així. Però bueno, també hi ha una nova neta de Preissler, hi ha... Home, Fernando Alonso, com comentàvem l'altre dia, Melissa Jiménez, que també... De la paternitat. Potser els veiem per aquí, també. Ves a saber. Ella vivia aquí. Una nova Maria Pombo...
Ho deixarem aquí perquè tenim el Pep Noguer esperant-nos amb els torrons. Són dies que queden rampoines i que els hem de també gestionar tots aquests torrons que ens han quedat que vam estrenar a Nadal Sant Esteve, però és que també traurem torrons segurament la nit de Cap d'Any, Reis... En fi, queden moltes festes encara per endavant. Me'n queden molts, eh? Aviam si em dóna idees. Cada any hi ha de coses més estranyes. Ara posarem una mica d'ordre, també. Soc equip Pol Barons.
Sí, bueno, escolta'm. Fins aquí. El de l'hotel. Ara tornem. Vinga, fins ara.
La veritat es pot amagar qualsevol racó, darrere d'una dada, entre runes o a milers de quilòmetres de tu. Per trobar-la, és important unir-se als qui, igual que tu, mai defalleixen en la seva recerca. Ara, amb la subscripció Premium del País, tindràs accés a tot el contingut digital de The New York Times. Dos referents globals units en la recerca de la veritat. El País.
Benvinguts a l'Indret on la màgia de regalar és capaç de tot. Descobreix milers d'idees sorprenents amb fins a un 40% de descompte. La màgia de regalar al Cort Inglés, a la botiga Web i App. Fins al 5 de gener. Feliç 2026.
Campus Barça Academy Sport. Converteix-te en un crac blaugrana. Aquest estiu també la sisena edició del Campus Femení. Informa't i reserva la teva plaça al web campusfcbarcelona.com Organitzat pel diari Esport i Barça Academy.
Aquestes festes té a més el transport oficial del Nadal. El transport oficial per trobar el regal de l'amic invisible a última hora. El de dinar aquí, berenar allà i tornar a casa per sopar. I també el d'evitar problemes de trànsit i aparcament. Aquestes festes mou també tribus i viu tots els moments únics que fan que el Nadal sigui Nadal. Transports Metropolitans de Barcelona.
Aquest cap de setmana el Tot Gira no s'atura. Atenció! Dissabte passarem pel programa els pilots més prometedors del motor català, amb Edgar Canet al capdavant. Seguirem el Saragossa Manresa de la Lliga ACB i el Pozo Barça de futbol sala. Diumenge viurem el Bilbao Barça de l'ACB amb Ernest Macià i Carme Lloberes. També sentirem les històries de la Copa Àfrica amb l'Alberto Djogo i l'Espacial de Nadal dels Minuts Escombraria. Tot Gira! 126.000 oients els dissabtes i 366.000 els diumenges.
Aquest dissabte a partir de les 6 de la tarda i diumenge a les 5 amb Oriol Rodríguez. Catalunya Ràdio us desitja bones festes. Esteu preparats? Preu Morella. Vet aquí que més de 200 escoles i 10.000 alumnes ja han participat a l'aventura del Premi Pilarín Vallès.
Catalunya Ràdio s'assuma a la iniciativa de l'Obre Social Sant Joan de Déu per portar-vos els contes en veu dels seus autors. I ve-t'aquí un gos, i ve-t'aquí un gat. Moltes gràcies, esperem. Contractaran el primer robot. Els vostres contes. El podcast amb els contes més autèntics. Els vostres contes. A l'app i al web de Catalunya Ràdio. I també disponible a la plataforma 3CAT.
El suplement. Ràdio amb esperit de cap de setmana. Amb Roger escapa. A Culinarium ens apassiona la cuina i cuinar. Descobreix-nos a les nostres botigues o a la botiga online. Culinarium, patrocinador de l'Arc de Noguer.
Dos quarts i mig d'una del migdia. Pep Noguer, bon dia, bona hora. Molt bon dia, com esteu? Avui és dia de dinar una cremeta de verdures a una amanideta, eh? No, no. Avui és dia d'acabar-te el que no et vas menjar ahir o abans d'ahir. Saps allò? Avui és dia de rampoines. M'encanta aquesta paraula a tu. Tens sobres?
Sí, i tant, i tant. Tinc verdures encurtides, tinc escalivada, tinc canelons, tinc papets fascits a bacallà, tinc pollastre farcit. No sé, vols anir a dinar avui o què? Jo avui necessito menjar alguna cosa que no sigui calòrica, ni proteica, ni, és a dir, alguna cosa que no porti carn. Perquè després de tres dies d'excessos, necessito una mica de depuració, no què?
Però tu, per tu, fer excessos, què és menjar un taí més de la cuixa de pollastre, allò, em menges el sobrecoixa, no? Perquè tu menges poquet. No és veritat. I la carn d'olla, almenys la que fem a casa, porta tant de tot i és tan necessari repetir sempre.
Tot el que vam dir la setmana passada, tots aquells consells que has de sopar una mica obligatoriament, no he fet res. És a dir, tot malament. Tot malament, tot malament. Veus? Jo no, veus? Tu t'has portat bé perquè aquest any és el teu primer Nadal, d'alguna manera, des del nou Pep Noguer que tenim, no?
Guanyo de la prova, de la prova, saps allò? Però escolta'm, no, ara fa dies que... Jo estic amb perciobeta encara. Sí, però ara fa dies que no et veig i hi ha un canvi físic allà pel que he vist a les xarxes, Pep.
Una miqueta, una miqueta, tot i que també t'haig de dir que vagila, perquè, clar, a les xarxes, a vegades, el dia és aquest que estàs així més mandrós i no saps què fer, a vegades poses algun vídeo on dic, llavors dius, hosti, què li ha passat amb aquest, saps? Ara sí, ara no. Matisse-ho, que reps missatges de tant en tant d'ara sí, ara no, eh? Clar, clar, clar, saps què dius? No pot ser. Sí, sí, jo ja m'ho ha dit algú, eh? Però jo ja t'ho dic, eh? Jo encara estic... Tot veus igual, tot veus igual. Un procés. Molt bé, molt bé. Sí, sí, sí.
Tenim aquí la Natàlia Grau, ella és responsable de la pastisseria Grau d'Esparreguera. Natàlia, què tal? Bon dia. Hola, bon dia. Com han anat aquests dies? Molt bé, molta feina. Molta feina, eh? Dies de molta feina. Suposo que avui és un dia de relax, d'impàs, perquè encara no s'ha acabat la festa. No, no, no. Avui hem pogut fer un petit descans. Però esteu oberts avui? Sí, sí, sí, seguim treballant. Jo m'he escapat. T'has escapat. I continueu venint torrons aquests dies o ara de cara a cap d'any? I sobretot Reis Tortell, no?
Sí, ara la venda més gran de torrons ja està feta. Sempre queda algú que amb les sobres no li han quedat torrons. Heu rebaixat preus avui? No, no, això no ho fem. Ara tornarem a fer uns quants torrons més per cap d'any, però ja és molt poquet. Què ha estat aquest any de torrons, Nogueto?
Doncs, home, mira, aquí a casa amb això som molt clàssics, eh? Per una banda, mira, aquí a la taula hi havia el torró aquest de crema de rovells, que a mi m'encanta, eh? Que, clar, que hi ha dues versions, el cremat i el sense cremar, perquè, clar, hi ha gent a la família que li agrada sense cremar. Després el torró taú de Vallana, eh? Després el d'Agramunt. Tot i que el d'Agramunt, podríem dir el torró més dur, és el que agrada més a la gent gran i no tant a la gent jove. És veritat, això. Correcte.
Ahir vam tenir aquesta discussió precisament a casa, que ma mare és molt fanàtica. És el més clàssic i això, la gent gran agrada més, la gent jove menys i cada vegada es va perdent una miqueta més. Fa la sensació que en qualsevol moment hi pots deixar la dentadura allà. A mi em fa una mica de por.
Tot i que és curiós, no? Perquè a la gent gran, diguem-ne, que és el que té més problemes de dins, és el que li agrada més d'aquest problema. Això és el que tampoc acaba. Precisament ahir dèiem això, sí, sí. Després hi ha aquest fenomen, que és el de xocolata d'Uai, que això ja fa uns quants anys. Aquest any ha sigut... Una bogeria, no? Una bogeria. Jo t'he de dir que no l'havia tastat mai i he entès el fenomen.
Sí? He entès el fenomen. Sí, sí, sí. Sí, sí, perquè... Heu notat que aquest any ha estat més exagerat? Ha sigut el top 20, aquest any. El més venut? El més venut. Xocolata de guai, eh? Sí, amb molta diferència, superant torró de gemma. Per què es diu xocolata de guai i què porta exactament aquesta crema de pistatxo?
porta crema de pistatxo, llavors va barrejada amb xocolata, es fa com una llenduja, i va barrejada amb catafi, que és com una pasta filó torrada en forma de fideu. Quan ho veus sembla que vagis a fer una fideuà, i tot això es barreja amb la xocolata i amb el praliner de pistatxo. I en fem aquí, d'aquest torró? Sí. Per què es diu xocolata d'Obai?
Perquè ve de Dubai. Es va crear la xocolata aquesta a Dubai i, bueno, tema de xarxes... Correcte, tema de xarxes i per tot el món. Què et sembla, Nogué? T'agrada o no t'agrada?
A veure, l'he tastat, però t'haig de dir que a mi aquests soufflers que hi ha pel món gastronòmic, a mi, mira, quan surten ja em cansen. Perquè, clar, primer de tot no és una xocolata. Podríem dir que és una barreja, és una recepta, és una elaboració. Correcte. Saps què vull dir? A duall no n'hi ha de xocolata. El que passa és que llavors tothom, és a dir, quan un fa això, ara tothom ho fa. Saps? I sembla que no hi hagi un demà.
Ja tenim el sofrer del pistatxo, que bé, que a Lleida tenim bon cultiu de pistatxo, que per tant ja és d'aquí, però de veritat, escolteu-me, no ens podem inventar, és a dir, per què sempre hem d'anar a l'ú de fora? Som, i perdoneu-me l'expressió, són tan esnobs que sempre hem de triar l'ú de fora i no l'ú de casa. No podem fer...
una avellana de reus amb un crocant, per exemple, de carquinyoli, i que a Duball es fotin l'avellana amb carquinyoli i xocolata de què? Estic molt d'acord, eh? M'ho dius de bona, que és el més venut de tots els torrons, és el xocolata de Duball aquest any. En el nostre cas, aquest any sí. Carai, carai, carai. I el segon?
El segon aniria amb el de Gemma, que és el dels clàssics, és el que ha quedat. És a dir, tot el que és xixona, elefant, guirlatges, què més? Els de fruites confitades, tot això perdut, absolutament. Cocu, de fet, aquest any tampoc ja no l'hem fet.
Directament ja l'heu deixat de fer. Sí, sí, l'hem deixat de fer. I hem passat més a tots aquests. O sigui, el de pistatxo, el de galeta lotus... És que al final... El de quicos també veig que té molta sortida, no? Correcte, aquest any... Aquesta barreja del dolç i salat. Sí, dolç i salat.
Sí, anem als productes comercials. Noguet, a tu això no t'agrada, eh? Mira, jo som dels que penso que això és un suflet com el cupcake. Sí, correcte. És a dir, per Nadal, aquest any, toca aquest? Molt bé, perfecte.
també tocarà, no sé, el torró de Kikos que deies tu, sí que és veritat que aquest devalat de moro així es pregidet ja fa uns anys que funciona, i que bé, va d'això, però al final jo sempre dic el mateix, això sí, molt bé, un tallet que potser no acabes de fer el tall i potser te'l parteixes, però després jo crec que tornes als clàssics, és a dir...
No hem de perdre els nostres. Clar, el torró taú aquest de Vallanes, el d'en Metlles, aquests són la base. Aquest més dur, doncs també el torró de Gramunt, aquest sempre hi és. I llavors, doncs sí, clar, perquè hi ha una cosa important aquí, eh?
i jo no sé, Natàlia, si tu m'ho sabràs dir, però el torrons és una mica com els llibres. Hi ha dos tipus. Hi ha els que un es compra i també hi ha els que es regalen. El torró de pastisseria es compra molt i també es regala.
Que aquí canviem una miqueta, és a dir, fer un bon regal d'una bona barra de torró, d'aquesta passisseria artesana que tenim, grans passisseries aquí a casa nostra, això és important. En canvi, diguem-ne, hi ha altres torrons, diguem-ne, que es compren, que no es regalen tant, no? No, a casa potser vols el més clàssic, no? I quan fas un regal vols destacar una miqueta més, potser.
Sí, una miqueta més diferent. Hi ha molts gustos que, no sé si es treu a mi, però que és això, és allò sol d'un dia, no? O flor d'un dia, com es diu així. No ho sé, el torró de plàcton. Us en recordeu d'aquella època, d'aquell any que hi va haver el torró de plàcton? No?
Jo no me'n recordo. Jo tampoc la recordo. Clar, clar, clar. O el de Doritos, no? Aquest sí. I quan va ser un boom, el de Mojito. Havies de fer el de Mojito sí o sí. El vau arribar a fer vosaltres? Sí, això va ser als meus inicis. I es va arribar a fer. Torró de pa amb tomàquet crec que també hem fet alguna vegada, imagina't. Em sembla que ha sortit el de paella, no? El de paella, fàstic, quina angonia. I amb les neules donen menys marge per la inventina, no?
Les neules no donen gaire marge. O les banyem de xocolata. Exacte, pots ficar xocolates diferents. Nosaltres amb això sí que tenim l'afegit que les fem nosaltres. Encara tenim un nauler a la botiga. El meu pare està allà fent neules. Què és un nauler? Un nauler, de fet, és un aparell que tenim que és del meu besavi.
i són com unes planxes de ferro. Tu li fiques el que seria la massa, com un crep, el fiques a dins... La massa de la neula què porta? La massa de la neula és això, el que vindria a ser com un crep, farina, ou, porta preliner, també...
Es fa tot una massa líquida. Una mica més de sucre. Correcte, sucre. Es posa entre aquestes planxes, queda cuit però pla, i llavors aquí hi ha la mà de l'artista que l'ha de cargolar i cremar-se, eh? I ho feu a mà, eh? Sí, sí, sí. El cargolament és a mà, eh? Correcte, sí, sí. Neula per neula, eh? Neula per neula. Jo aquí encara no m'hi he atrevit, deixo el meu pare que vagi fent encara. I entenc que les que tenen més sortida continuen sent les clàssiques, abans de les banyades amb xocolata...
Clàssic i xocolata, eh? Tot, sí. Pep. Mira, aquí hi ha una cosa important amb això, que a mi el que m'agrada són a casa, per exemple, els que teniu mainada petita, és fer neules, diguem-ne així, tal com pugueu fer, amb una paella, o una planxa d'aquestes que quedaran, i després farcir-les. És a dir, el format farcir la neula d'una trufa, com aquelles galetes de Santa Coloma, escolta, jo les trobo fantàstiques. I jo no sé si encara vosaltres ho feu allò...
que jo ja només ho faig, diguem-ne, a vegades per recordar una vegada, per recordar i sobretot per tenir el record d'aquella gent, d'aquells familiars que ja no tenim, no? Que és allò de posar, de mullar la neula amb una miqueta de garnatge, de birranci... Amb el cava.
Això, eh?, o un escumós. Vull dir, fer-ho un prell de vegades, sobretot amb granatxivirància, perquè, clar, amb l'escomós, després, si remenes gaire, et quedes bravat. Però està bé, tu. És una d'aquelles coses que no s'ha de perdre. Encara es fa, encara es fa. Jo aquest any encara ho he vist. Has provat de barrejar cavall torrons aquest any? No ho ve.
No, no, no, perquè des que tu ho dius i ara ja estàs fent una campanya cada any, saps allò... Tinc el grem infadat, tinc el grem infadat. Sí, sí, sí. Home, però hi ha una cosa amb això del Torronski, jo crec que abans ho dèiem una miqueta, no? El tema de la xocolata...
crec que encara hi ha molt camí per recórrer i que sí que és veritat que, clar, que el farcit, el tipus de trufa, el barrejaria un praliné, diguem-ne, de fruits secs, d'avellanes, d'ametlles, de nous, si vols una cosa més forània, no?, de nous de macadàmia, de cacauets, per exemple, que aquí a Mallorca hi ha bons contils de cacauets. Crec que també el torró de xocolata, que no deixa de ser, jo sempre dic, un bombó més gran...
També aquests són d'aquells que hi són sempre, no? Canviaràs el gust i això. Ara, sí que hi ha una cosa, Natàlia, i això jo crec que, a veure si em donaràs la raó o no, i és que es nota molt la qualitat del torró. És a dir, quan tu gastes una bona xocolata... Ah, evidentment. No hi ha res a dir, és a dir, i que la gent no hauria de valorar-ho, això. Una bona xocolata, un bon fruit sec... Exacte. Sí.
I sobretot que sigui d'ara, que fa una setmana o un mes i mig que s'està fent. Correcte, al final és el que diferencia un torró artesà d'un torró que pots trobar al supermercat. Tots són torrons, perquè al final tots porten fruit sec, tots porten sucres, porten mels, però el que has de veure és en quines quantitats i quina qualitat. I a partir d'aquí valores què és el que vols.
Quant temps aguanta el torró? Perquè ara passa això que queden les rampoines i que durant dos mesos ben bé pots estar menjant el torró que no t'has acabat el dia de Nadal. Dos mesos ja se't va secant el torró, eh? Especialment si és el d'AIM, sí. El d'AIM, sí. És a dir, quina vida tenen?
Mira, els que són tipus bombo, que estàvem dient, aquests tenen una vida bastant més curta, perquè al final porten nates, que això aguanta menys. Tu poses a la nevera, pots aguantar. Els que són només xocolata i fruit sec, aquest té una vida més llarga. Llavors els de Xixona i Alacant, pots tenir-lo allà dies. A veure, Noguer, de festes ara què et queda per cuinar, tu?
Cap d'any també el fas, la nit? No, no, no, no. Jo la nit de cap d'any... Jo soc com una de les gallines. Jo soc d'aquells que a les 6 de la tarda ja tenco les finestres, ho tenco tot, i a les 9 ja soc al llit. I jo sempre... Mira, per a cap d'any, aquest dia al vespre, soc un clàssic d'aquells de pa amb tomata amb pernil...
Molt bé. I tranquil·litat. I el dia 1, sí que el dia 1, escolta, mira, som 16 aquí a casa i som allò... He juntat gent, allò, veïns i amics del més dispers possible, saps? Allò, un que fot carbó, tres pagesos que tenen un ramat de vaques... I que els prevares.
Doncs mira, és molt divertit perquè aquí cada un que ve, o cada parella que ve, porta un plat. Per tant, som 16, ens toquen 10 coses, és a dir, cadascú porta una cosa. Un portarà un pastís de mató, l'altre porta un brioix, l'altre fa un dia amb els seus propis pormatges, ens ho passem bé, ens ho passem bé, i evidentment no està viurant el Torrons, que és aquell dia que jo aprofito per treure tots els Torrons i dir, ei, s'ha d'acabar això, eh?
Vinga. I després et deu quedar a Reis, que... No sé si fas dinar de Reis o la nit de Reis, que és una nit d'anar a dormir d'hora, també et toca cuinar. No, no, dinar de Reis. Dinar de Reis, però ja és més suau, saps? Allò ja és l'últim dia, ja és més suau, i aquest és un dia que, diguem-ne, hi ha més de recolliment. Sí que hi ha una cosa amb tot això que dieu, que, mira, per exemple, va bé aprofitar, no sé, el torrotou aquest de Vallanes, no? Que...
Això que, com ara la Natali, que molta gent encara diu de Xixona, no? Xixona i Alacant són dos torrons que tenen denominació i els que fem aquí no els hi hauríem de dir aquest nom, hauríem de dir torró tou d'amel, o torró tou d'avellana, o el torró dur, no? Però hi ha una cosa, per exemple, el torró aquest dur, tu hauràs de fer gimnàs, no? Escapa, ara, quan tornis a posar-te en dansa? Per cremar, sí, sí, per cremar tots els excessos.
Doncs mira, agafa el torró aquest dur o el torrotou, també queda bé, li poses una llet, sigui aigua o sigui llet de vaca, d'ovella, de cabra o una llet vegetal sense sucre, sobretot, sense sucre, perquè clar, ja tens la teva dosi de sucre, i et pot fer digue-li batut o digue-li una sopeta, que és fantàstic. Després, una altra cosa que a mi m'agrada molt amb això és aprofitar, per exemple, ara tens fruites que són bones, eh?
hi ha bones pomes, encara hi ha bones peres, ara tens la pinya, que evidentment no és d'aquí, però que va molt bé, diguem-ne, per netejar, però pots fer allò de fer una barreja entre uns abaliones i un saballón, que és emulsionar un pell de rovell d'ou, no hi posis gaire sucre, perquè, clar, ja tens el sucre, diguem-ne, del torró que has triturat i has fet pols, una miqueta de garnatxa...
Això ho poses pel damunt de la pinya i el fots al gratinador del forn. I tens un postre fantàstic i fàcil, l'únic problema és que l'has de fer al moment, perquè això del saballon s'ha de fer al moment, no? O l'altre també, jo sempre dic el mateix, escolta'm, berenars. El berenar, jo no trobo un berenar tan fantàstic com menjar-te un tall de torrotou d'aquests d'Avellana o d'Ametlla amb un tallet de pa, això sí, que el pa sigui bo, eh?
Natàlia, suposo que el somni també dels productors de torró és desestacionalitzar el producte, no vincular-lo només al Nadal. Ho han aconseguit o és difícil? S'ha aconseguit, s'ha aconseguit. A les pastisseries petites no, però a la vista està que ara hi ha torrons tot l'any.
Pep. Sí, sí, sí. De fet, pensem que el torró és com una mente de barretta energètica. Llavors, hi ha gent que es gasta 3 i 4 euros amb una barretta energètica. L'altre dia ho estava mirant aquí en una botiga, en un supermercat. Com pot ser que la gent es gasti 3 euros per una barretta energètica, que mires tot el que porta allà, i en canvi tens un parell de tallets de torró que, escolta'm, si te'ls vols emportar o te'ls vols menjar allò,
Jo crec que hauríem de pensar en això, no? És a dir, això també és sostenibilitat. Pensar en que aquests torrons, evidentment, tenen la dosi que aporten de sucres d'energia i que això ens va bé. Jo no sé, això ens ho haurien de dir els especialistes del món de la salut, no? Allò que dius, haig d'anar a fer un exercici, doncs mira, prengues un tallet d'això i una miqueta d'aigua i això em va bé, em fa tirar, no? Al final, és una barretta energètica.
Pep Noguer, cuida't, que tinguis una magnífica entrada d'any i també amb els àpats que vindran en teniment. Una abraçada ben forta. Adéu-siau a vosaltres. I gràcies a la Natàlia Grau, ella responsable de la pastisseria Grau d'Esparreguera. Estan treballant de valent aquests dies, però ha trobat un forat per visitar-nos aquí al suplement. També bona campanya de reis i que vagi molt bé aquest cap d'any. Moltes gràcies. Adéu.
Quatre minuts per arribar a la una del migdia. De seguida el bolletí de la una. Aquest migdia també el Catalunya migdia amb l'Eva Comte, més notícies. La notícia de la qual hem estat pendents de tot el matí i que ha acabat amb un final, la veritat que tràgic. El Ministeri d'Exteriors confirma la mort dels quatre membres de la mateixa família del País Valencià en el naufragi d'un vaixell turístic a Indonèsia, segons fons de la família a les quals ha tingut accés el diari Levante. Es tracta del pare i
i 3 dels seus fills, mentre que la mare i l'altra filla han pogut ser rescatades en vida. L'embarcació transportava 11 persones, 7 d'elles s'han pogut rescatar. Finalment, 4 membres d'aquesta mateixa família que han perdut la vida, originària del País Valencià, a Indonèsia. Un últim apunt, finalment s'ha ajornat la manifestació contra la gestió del govern valencià per la Dana. Estava convocada per aquesta tarda a València. L'organització ha decidit ajornar-la per la previsió de fortes pluges també al País Valencià.
Novetats sobre aquestes qüestions. A partir de la una al butllatí i, evidentment, més àmpliament al Catalunya migdia amb l'Eva Comte a les dues. Ara tornem.
La veritat es pot amagar a qualsevol racó. Darrere d'una dada, entre runes o a milers de quilòmetres de tu. Per trobar-la, és important unir-se als qui, igual que tu, mai defalleixen en la seva recerca. Ara, amb la subscripció Premium del País, tindràs accés a tot el contingut digital de The New York Times. Dos referents globals units en la recerca de la veritat. El País.
Campus Barça Academy Esport, converteix-te en un crac blaugrana. Aquest estiu també la sisena edició del Campus Femení. Informa't i reserva la teva plaça al web campusfcbarcelona.com organitzat pel diari Esport i Barça Academy. Els dissabtes a la mitjanit, Enpar Moliner ens convida a fer un tast vertical.
El Tast Vertical és un programa sobre el món del vi, o sigui, sobre el món de la pagesia, sobre el món del paisatgisme, sobre el món de la cultura. La meva obsessió és explicar les històries que hi ha a les ampolles de vi. Els dissabtes a la mitjanit, Tast Vertical, amb empar Moliner. També disponible a l'app i al web de Catalunya Ràdio i a la plataforma 3CAT. Salut. Fum, fum, fum. Nadal és dir, aquesta escubella és brutal.
Nadal és entusiasme. Som 3CAT, Catalunya Ràdio, TV3 i Plataforma 3CAT. Penses i figues i mel i mató. Linkat. El teu enllaç amb la cultura a Catalunya Ràdio.
I si la teva parella perfecta visqués en un univers paral·lel? L'aniries a buscar? Desaparellats explica la història d'una parella que descobreix universos paral·lels amb noves versions d'ells mateixos. Una comèdia de Ramon Perdina dirigida per Roc Esquius amb Esther López i Ricard Ferrer. Fins al 25 de gener a l'Espai Texas de Barcelona. Més informació a espaitexas.cat. Recomanat per Catalunya Ràdio.
a Catalunya Ràdio. Fins aquí el suplement d'aquest dissabte i tornem demà a les 6 del matí i fins la 1 ens podeu recuperar sempre que vulgueu a carradio.cat barra el suplement i a la plataforma 3CAT. Salut i ràdio, fins demà.
El Suplement, ràdio amb esperit de cap de setmana. A Bruxer escapa. Bon dia, us informa Eva Comta.
El Ministeri d'Exterior es confirma la mort de quatre membres d'una mateixa família del País Valencià en el naufragi d'un vaixell turístic a Indonèsia, segons fons de la família que ha tingut accés al diari Levante. Es tracta del pare i tres dels seus fills, mentre que la mare i l'altra filla, la quarta, han pogut ser rescatades amb vida.
És una família del sector de la restauració amb diversos restaurants al País Valencià. Els equips de recerca amb llanxes i equips de busset ja han trobat els cossos aquest matí. Segons les primeres informacions, el vaixell es va enfonsar a prop de l'illa de Pedar per una varia al motor. A més a més, hi havia mala mar amb onades de fins a 3 metres. L'embarcació transportava 11 persones, 7 de les quals van poder ser rescatades.
Més notícies que repassem ara amb en Toni Fortesa. Ajornada la manifestació contra Carlos Mazón prevista per aquesta tarda a València. Les entitats convocants, entre elles associacions de víctimes de la gota freda i més de 200 organitzacions cíviques, socials i sindicals, han pres la decisió per motius de seguretat davant la previsió de pluja intensa al País Valencià. La manifestació d'avui tornava a exigir que l'expresident valencià Carlos Mazón deixi l'escoi passi a disposició judicial. Les entitats anunciaran aviat una nova data per a la mobilització.
Tailàndia i Cambotja acorden un alto al foc de 72 hores que entra en vigor de manera immediata. La Treba acaba amb 20 dies d'enfrontaments a la frontera que han deixat més d'un centenar de morts i mig milió de desplaçats. Els ministres de Defensa de Tailàndia i Cambotja han firmat l'acord després de dos dies de negociacions intenses amb fortes pressions per part dels Estats Units i la Xina per aturar els combats. La Treba retorna els dos països a l'acord que van firmar fa dos mesos patrocinat per Donald Trump. Sentim el ministre de Defensa a Cambotja.
L'Alto al Foc s'ajusta a l'esperit de la declaració conjunta de Kuala Lumpur, signada el 26 d'octubre del 2025. A més, l'Alto al Foc d'avui aplanarà el camí perquè els ciutadans que han estat evacuats al llarg de la frontera puguin tornar i viure a casa seva, fer negocis i treballar a les granjes.
La Generalitat obrirà set noves oficines permanents d'atenció ciutadana en els pròxims dos anys, que permetran fer tràmits i consultes en un mateix espai. Aquest 2026 s'obriran noves oficines a la Seu d'Urgell, Puigcerdà, Vilafranca del Penedès i a l'Eixample de Barcelona, i el 2027 preveu fer-ho a Trem, Lleida i al districte Ciutat Vella de la capital. Quan s'acabin d'incorporar, el govern tindrà 11 oficines repartides pel territori. Albert Dalmau és el conseller de la presidència.
L'objectiu en aquestes oficines d'atenció ciutadana, tant a les que són físiques com a les que són mòbils, és que en un únic lloc, en una única finestreta única, puguis fer un tràmit de qualsevol departament, sigui un tràmit vinculat al Departament d'Educació, sigui vinculat als tràmits de dependència, sigui demanar un ajut universitari, que tots els tràmits que s'han de fer amb la Generalitat es puguin fer en una finestreta única.
I Dani Nelo celebra quatre dècades de carrera professional amb un concert especial a Barcelona. El saxofonista barceloní celebra 40 anys sobre els escenaris i ho farà amb un viatge sonor a través de les diferents etapes de la seva carrera, des dels inicis fins als projectes més recents. El saxo l'ha convertit en una figura imprescindible del panorama musical estatal i avui tornarà a reivindicar el seu talent, versatilitat i compromís amb la música. El concert és a la sala Apolo II a tres quarts de nou del vespre.
I els esports, Sergi Camps. El davanter polonès del Barça, Robert Lewandowski, ha dit en una entrevista al seu país que encara no té clar què farà quan se li acabi el contracte amb el club català al final d'aquesta temporada. Diu que no parla d'interessos d'altres clubs amb l'entrenador i que no es rebaixarà el sou a la meitat. També declaracions del president del Girona, Delfigeli, en una entrevista a TV3.
Fins aquí les notícies.
Esteu preparats? Preu orella. Bet aquí que més de 200 escoles i 10.000 alumnes ja han participat a l'aventura del Premi Pilarín Vallès.
Catalunya Ràdio s'assuma a la iniciativa de l'Obre Social Sant Joan de Déu per portar-vos els contes en veu dels seus autors. I ve-t'aquí un gos, i ve-t'aquí un gat. Moltes gràcies, no esperem tot. Contracaran el primer ruet. Els vostres contes. El podcast amb els contes més autèntics. Els vostres contes. A l'app i al web de Catalunya Ràdio.
I també disponible a la plataforma 3CAT. Si sentir com al Vallès no hi ha res, et toca el cor. Festa de Vallèsos, la revista llibre semestral que descobreix l'ànima del Vallès. El número dels 15 anys hi tens 30 joies desaparegudes. Busca-la i subscriu-t'hi a Vallèsos.cat i no te'n perdis cap. Ja hauria dit que tornaries a ser el cap de llista del partit més antic d'Europa.
Ni ètica. En delictes econòmics ha trobat altres comptes i és l'adreça dels teus pares. Amagues alguna cosa? No n'has de fer res. Ni escrúpols. No podem nomenar-te cap de llista. Demà estàs prenent el pèl. Ni moral. Aquesta nit han violat una noia i han feixat el vídeo a les xarxes. Què volies que els digués? Que tiràvem mentre la violaven? La lluita pel poder no té regles. Les coses han de canviar. I canviaràs.
Pandora, a TV3 i a la plataforma 3CAT, diumenge a la nit. Campus Barça Academy Sport, converteix-te en un crac blaugrana. Aquest estiu també la sisena edició del Campus Femení. Informa't i reserva la teva plaça al web campusfcbarcelona.com organitzat pel diari Esport i Barça Academy. Catalunya Ràdio, per unes festes plenes d'entusiasme.
Catalunya Ràdio us desitja bones festes.
Plora per tu la muntanya on vam pujar d'agullar el guarda. Plora per tu el riu que vorejàvem passejant.
Em venen imatges borroses, sensacions vagues, de rebre un impacte d'haver-lo rebut o més aviat d'estar a punt de rebre'l. Llums blaves, baranes, llums d'altres colors, està suspès sobre una mena de safata o de llit. Però qui ho diu que siguin records reals? Riure, un ingredient essencial per sobreviure. Rei en molt.
Quants dies perduts, Arnau. El temps, com ha passat tan de pressa? La musa Benemèrita m'havia espavilat com a músic. Mai no li vaig poder agrair.
Quan neix, la gota encara no sap que d'aquí a dos segons s'esclafarà contra la pica de la cuina.
Ciutat Maragda amb David Guzmán Llum als carrers de colors campanetes i estrelles cançons i nadales que s'emporten
pels racons dels carrers plens de gent.
Cap Nadal sense Pau Riba i la seva sinfonia, ben tornats, i obrim avui, ja ho veieu, eh?, amb literatura, com sempre, però a més a més amb una edició especial per moltes raons. Comencem a saludar gairebé amb el mateix ordre que hem anat escoltant aquestes veus, Xení Diaconova, com estàs? Com va? Morge Begunyà. Hola, hola. Paula Carreras. Hola, què tal? A Ols Beltran. Hola, què tal? Anna Vallbona. Hola, com anem? I Jordi Pundí.
Hola. Hola, Jordi. A veure, som a 27 de desembre, si no vaig errat, s'acaba l'any 25, i s'acaba també, aviat, és dit, un quart de segle d'aquest primer segle XXI, 25 anys, és a dir, hem completat un 25% del segle. La resta, el 75%, alguns els veurem, d'altres no tant.
I ara que bé, més o menys, si feu una estadística, en qualsevol cas, el que avui procurarem és fer, ja sabeu que són setmanes de llistes, no farem un llistat, no farem un rànquing, no farem un pòdium dels millors, és una paraula extremament subjectiva en qualsevol disciplina,
més encara la lectura. En conseqüència, el que sí que hem procurat és fer una mirada retrospectiva, és a dir, el plantejament és agafar des de l'any 2000 al 2025, aquest primer quart de segle, i veure quin títol o quins dos títols podem rescatar per les raons que siguin. Les raons seran explicades d'alguna forma, sempre seran literàries, però en tot cas és un exercici també de mirar enrere, a veure també la nostra pròpia
biblioteca, la llibreria que hem anat llegint, què ens ha interessat en una qüestió, que és l'Algust, que també evoluciona i muta, per tant, no som els mateixos ara que fa 25 anys. En qualsevol cas, Xènia, va, tu que has obert en poesia, no m'has parat menys de tu, quin vers, quin poema, quin llibre i sobretot per què?
Bé, jo començo amb Segimont Serrallonga, Versions de poesia antiga, un llibre que alguna vegada ja n'he parlat, aquí, em sembla, perquè em sembla, efectivament, un llibre únic, almenys si parlem de llibres en català, de literatura en català. És un recull de poemes traduïts per aquest gran savi, nascut a Torelló i mort a Badalona, ara ja fa gairebé 20 anys. El llibre és del 2002...
Però és un llibre, com no n'hi ha cap altre, amb poesia en català, perquè tenim aquí l'exemple d'una persona d'uns coneixements amplíssims i que, a més a més, té una gran sensibilitat poètica i una uïda molt fina i que tradueix poemes originaris de Mesopotàmia, d'Egipte, d'Israel, de Grècia i de Roma. Antics, com diu el títol del llibre, aquí posa del segle 30 al segle I abans de Crist.
aconsegueix el miracle de fer sonar aquests poemes alhora antics com han de ser i moderns perquè fa servir un català viu, un català versemblant, un català dúctil i ric.
Jo he començat citant un fragment del Plany de Gilgamesh per l'amor d'Enquido, un dels poemes, bueno, fragments de poema més coneguts que sempre se cita com un exemple de Plany líric i realment...
Només aquests dos versos que he llegit, plora per tu la muntanya on vam pujar d'agullar el guarda, plora per tu el riu que vorejàvem passejant, plora per tu l'ula de l'am i el dolç eufrates on omplirem els bots d'aigua, una vegada. Bé, només aquests versos ja...
donen una idea, jo crec, de la gràcia lírica, rítmica, lingüística que tenen aquests versos. Al final del pròleg d'aquest llibre, Segimont Serrallonga expressa el desig...
que apareguin dins el nostre domini lingüístic experts en llengües antigues doblats de poetes, qualitat que els farà infinitament més lliures i fidels. Em sembla meravellós perquè realment en Serra Ionga, com a persona extraordinàriament intel·ligent que era, sabia que no hi ha una disjuntiva.
per un traductor, entre ser lliure i fidel, que es pot ser totes dues coses alhora si una és realment bo. I aquest desig seu, que apareguin experts en llengües doblats de poetes, jo crec que al final s'ha complert, perquè tenim exemples dels quals hem parlat més d'una vegada en aquest programa, com l'Arnau Bàrios o el Pau Sabater o el Jaume Collmariner, que són gent que tradueixen molt bé en vers,
perquè són experts en les seves llengües respectives i alhora tenen sensibilitat poètica. Per tant, aquest llibre que jo crec que encara és molt poc conegut, versions de poesia antiga... De quin any és? Del 2002. Tu estàs allà, al principi de segle.
principis de segle, bé, perquè no n'ha aparegut cap altre que superi la fundària dels coneixements i alhora la gràcia poètica d'aquestes traduccions i que ens porti a tants mons alhora, a tants mons antics i alhora també a l'essència de la llengua.
Versions de poesia antiga, en Sagimon Serrallonga, edicions 62, Empúries, no? Exacte. Que plori per tu l'eufrates, és una cosa que poca gent pot dir, no? Per tant, és un bon exemple. Va, tens un minut per un altre llibre, que veig que el tens aquí amagat. Fantàstic, sí. Doncs bé, amb un minut en tinc prou. Clar que sí.
Bé, de fet, podria haver portat qualsevol llibre a David Graeber, que em sembla un antropòleg molt important, algú que ha fet un diagnòstic de la nostra societat necessari. Però he portat aquest perquè havíem dit que era preferible que fossin llibres que tinguessin traducció al català. Doncs bé, feines absurdes, una teoria.
En l'original anglès és bullshit jobs, un títol que fa de mal traduir, en castellà es va traduir com trabajos de mierda, en català feines absurdes. Seria ideal trobar una cosa que inclogués el component absurd i el component merda, però desgraciadament no tenim una paraula com bullshit.
Bé, és un diagnòstic, com us deia abans, de la nostra societat actual en què hi ha un munt de feines que són inútils. En Greber fa una classificació d'aquestes feines en lacaises, birros, apedaçadors, aparadoristes i manalles, segons la traducció de Miquel Sorribas, i explica molt bé en què consisteix cadascuna d'aquestes maneres de fer feines absurdes que alhora són feines de merda.
no faré més spoilers però és un llibre que dona també molts exemples de com aquestes feines semblen necessàries però no ho són i de com les persones que les practiquen gairebé sempre reconeixen que fan una cosa que no serveix de res i com això pot crear realment molta angoixa i la crea tant en els que fan aquestes feines com en els que observen la proliferació d'aquestes feines
Jo crec que és bastant actual des d'aquest punt de vista. És un llibre del 2019, per tant, aquesta se'n va cap a la final. Descontrol és l'editorial. M'agrada molt la dedicatòria a totes aquelles persones que preferirien estar fent coses útils. Feines absurdes, una teoria, Xènia, fantàstica.
Tria Borja, va. Tu tens també assaig, no? Tria, tria. Jo porto una mica de tot. Diagnòstics tots, també. Diagnòstics del primer quart de segle. Del primer quart de segle, una mica en la línia del que comentaves ara, Sènia. Jo porto romanents del Tom McCarthy. Crec que alguna vegada n'he parlat aquí. El títol original és Remainder. En castellà s'havia traduit com a residuós. Residuós, crec que recordar.
I a la traducció de la Carme Camacho, que ha publicat Base literària, aquesta col·lecció literària de la literària del Base, han optat per romanents, que és una paraula, com deies, també molt difícil de traduir, perquè té alguna cosa del que és roman, alguna cosa de persistència, alguna cosa de residu. La idea de la novel·la és una novel·la del 2006,
És molt brillant, és bàsicament la d'un narrador innominat, al qual li cau una parella al cap, part del que llegia era el primer record incipient d'aquest accident, es desperta al cap de 8 o 10 dies en coma, diguem-ne amb 8 milions i mig de lliures, perquè bàsicament tota la burocràcia s'ha engegat mentre ell era en coma, s'ha denunciat, s'ha arribat a un acord, se li ha pagat, i de sobte aquest individu...
ha de retrobar, ha de tornar a trobar una manera de reendreçar el seu cervell. I reendreçar el seu cervell corre en paral·lel a tornar-se a vincular amb el món. La manera que troba és, bàsicament, la de dedicar part d'aquests 8 milions i mig lliures a recrear petits moments, petites escenes de la seva vida quotidiana, o coses que ja ha viscut, o coses que un dia li passen però no li acaben de passar. I aquest crec que és part del diagnòstic central de tota la novel·la, que és com ens ho fem per tornar a viure plenament allò que estem vivint,
entenent que allò que vivim d'alguna manera sempre és parcial o insuficient o caduc o, diguem-ne, decebedor. És una mena de temps rebrotrobat de Proust, postmodern, diguem-ne com vulguis, que en realitat gira molt bé tota aquesta idea, no només simulacral, vivim tots envoltats a simulacres i postures i repeticions de coses,
sinó que aconsegueix trobar-hi d'alguna mena d'intensitat. És a dir, és més a través de la reproducció i, per tant, de la representació que aquest personatge aconsegueix viure la vida com si fos viva. Cosa que porta la novel·la a un lloc de reflexió molt interessant sobre aquesta societat de la imatge o de la representació de la pantalla global i, per tant, una reflexió sobre la literatura mateixa. La novel·la és brillant, l'acaben de traduir al català. És el primer que ja ha traduït de Tom McCarthy, que és un dels autors, al meu parer, més interessants dels últims 25 anys.
David Smith, el 2008, és a dir, dos anys després de la publicació d'aquesta primera novel·la de McCarthy, la va fer servir com un dels exemples dels dos camins que deia que podia seguir la novel·la anglesa del futur. Un era la novel·la de Tom McCarthy, l'altre era Joseph O'Neill, una novel·la que es diu Netherlands, que representava la culminació d'una manera de fer novel·la que David Smith entenia que ja estava acabada. El camí ara era una mica el que obria aquesta novel·la, que per fi, insisteixo, tenim en català.
Qui la publica? La publica Base, la col·lecció de Base literària, d'Editorial Base, que estan començant amb aquest segell i que han fet una feina magnífica. Apuntada, el següent sí que és d'assaig. Ara sí, el meu minut d'assaig. Us porto l'edició en castellà perquè és la que jo tenia, però porto el realisme capitalista de Mark Fisher.
que és un text del 2016, que ha publicat aquí en català l'editoria del virus, i que també em semblava molt, dins d'aquest segle XXI, molt important també, a més, amic i interlocutor de David Graeber, important també perquè crec que ha estat, a diferència d'altres pensadors, ha estat...
diguem-ne el responsable d'una eina amb la qual encara pensem, encara funcionem i analitzem, com és aquesta idea del realisme capitalista, que és la manera que té Fischer de declinar el postmodernisme de Jameson. És a dir, ell bàsicament inicia dient per què dir-ne realisme capitalista i no postmodernitat, o postmodernisme,
Crec que l'alternativa de Fischer és molt interessant i que des d'aquest primer assaig publicat fins, a banda del que feia Kay Pang en el seu blog, fins a aquest últim seminari que s'ha publicat fa molt poc, de desig postcapitalista entre el realisme capitalista i el desig postcapitalista, que s'explica en els últims deu anys, de manera meravellosa. A mi és un llibre en el que, pensant en el marac de d'avui, en el que hi penso constantment. És a dir, hi torno una i altra vegada, no només aquest llibre,
sinó tota l'eina analítica i l'eina sociològica que proposa aquí Fischer, i per tant mai està de més rellegir-lo. Has pescat, m'estava fent tota l'estròtenia el Fischer al cap, i a tu, obsessionat amb aquest llibre en els últims anys, pensava pescat aquí el llibre. Bueno, amb aquest llibre i amb tot el que fa entre això i l'últim seminari...
Al final m'ha acabat llegint tot i trobo que és bastant inesgotable. És un gran tàndem. Que bé, bona tria. Aquest d'aquí d'any és? Jo estaré preguntant-vos per l'any de l'estona. Fischer es va publicar el 18, en castellà, i ara fa un any, un any i mig, diria que es va publicar. Molt bé, també relativament recent. Paula, paura, ara t'estic fent anar a mirar els anys. Sí, ara estava mirant els anys per tenir-ho a punt. Què has portat tu?
He portat... Clar, és que a mi em passava que els últims 25 anys són els meus... Literalment tots els meus anys com a lectora. Llavors, clar, he estat temptada de portar coses de lectures d'adolescent que em van fer entrar al món lector, però he decidit que no, perquè podia portar la penya dels tigres de sobte a la Molly Moon. No he fet això.
He portat un llibre que és una traducció del Martí Sales, que és uns marrecs de la Patti Smith, que en anglès es va publicar el 2010, que es deia Jazz Kids, que explica la història entre ella i el fotògraf Robert Mapplethor, que va ser una història d'amistat, d'amor, una amistat probablement massa tintada per l'amor i llavors sempre aquestes coses tenen un punt de tràgica.
I el vaig agafar perquè en aquests 25 anys meus com a lectora una de les coses que més m'ha interessat és aquesta fórmula d'agafar una història ultralocal per explicar tots uns quants anys. Crec que en un marac d'en parlàvem amb l'Anna dels Anys, de l'Anir, no? O sigui, com aquesta fórmula a través d'una vida concreta poder explicar tot un període m'interessa molt.
I en aquest cas explica la història de dos artistes molt joves que es planten a Nova York, una ciutat desconeguda per tots dos, a finals dels anys 60 i, per tant, principis dels 70, una dècada, uns anys, on Nova York era una ciutat molt dura, molt bruta...
segurament que t'expulsava més que no pas t'acollia, res a veure amb el que l'entenem ara, i explicava com va néixer i com bullia tota una escena artística i cultural molt interessant, articulada també a través del Chelsea Hotel, que és un hotel que ara em sembla que ha fet com una mena de glow-up i que és una cosa superturística que viu precisament de tot allò. Però aquesta història m'interessa encara ara especialment perquè...
De fet, es pot llegir al revés, o sigui, és el 89, quan mor Robert Mapplethorpe de sida, que li demana que, si us plau, expliqui la seva història, perquè creu que mereix ser explicada. I llavors, la història que ell explica, la Pati Smith, en aquest llibre, que no sé si ho he dit, però en català el public Club Editor...
És una història absolutament esbiaixada, vull dir, és una història que hi ha veus que està explicada passada pel sades de la memòria i del record i, per tant, de la nostàlgia i d'una cosa en realitat molt ensucrada, però alhora molt crua i amb la voluntat de no romantitzar-lo ni amb ell ni amb ella, d'explicar una història al màxim de crua possible...
I també amb la voluntat, això, de reflectir molt bé com va ser una època que pot ser, en realitat, reflectida en molts llocs, en molts altres llocs, i segurament si busquéssim paral·lelismes amb la Barcelona d'aquells anys també els trobaríem, i crec que és tendre, però alhora és molt dura, i l'única cosa que pot tirar una mica enrere és que al final de tot el llibre hi ha un name dropping espectacular,
que van sortint molts noms de molta gent, que potser has d'anar a Google de tal en tant, però val molt la pena. I és un dels llibres que més he gaudit i que més he retornat, diguéssim. Que bé. Uns marrecs i aquí una arcàvia, potser? Aquest és una arcàvia, que això m'ha interessat especialment és el de la Mireia Sallarès, Com una mica d'aigua al palmell de la mà, que de subtítol és Una investigació sobre l'amor,
I m'ha interessat sobretot el mètode, perquè la Mireia Sallarès és una artista visual, en realitat, que és una de les artífecs d'aquella exposició que van fer el CCCB de les muertes xiquites que explorava l'orgasme femení a Mèxic. Doncs ella se centra en fer investigacions i documentacions i després obres en llocs concrets, sobre temàtiques concretes, de manera que no sobrevoli un concepte molt abstracte, sinó que el focalitza en algun lloc. I aquest llibre que ha publicat Arcàdia
És una mena de conversa entre ella i unes dones sèrbies sobre com concebien elles l'amor i com el conceben elles. Llavors, a través d'aquestes converses sobre un tema absolutament universal com és l'amor, perquè ens atreveix a tots arreu del món, diguéssim,
S'entén molt bé una societat molt concreta com la Sèrbia, que jo crec que encara ara, malgrat que ens hagi tocat relativament a prop, la sentim molt lluny i de vegades ni tan sols l'entenem. Els bàndols han canviat molt, Sèrbia també ha estat un país que ha canviat moltíssim i a través de l'amor explica...
Com un país concret ha canviat, però també com tota una societat, i sobretot les dones d'aquesta societat han entès les relacions amoroses, però no només. A partir d'aquí explora moltes altres coses i està en format diàleg tota l'estona, o sigui, gairebé sembla dramatúrgia, però no ho és. És una exploració molt interessant. Em recorda una mica la cosa aquesta de la Irene Solà de venir de Belles Arts i llavors d'aplicar un mètode artístic a un llibre, doncs...
aquesta investigació sobre l'amor, com una mica d'aigual pel mell de la mà, molt interessant. Fantàstic. Ara que fluixa el Roger Federer Ara que el joc còmic va fort
Avui que tant domina el dret i el revés per poder fer set partits i joc. És Nadal el seu cognom, el tenista de Mallorca porta
del revés la gorra i és sisè a l'ATP. Rafael és el seu nom, però tots li diuen Rafa.
Som-hi, és Nadal, és Nadal. Per gentil és el poni pissador i avui és a Ciutat Maragda. Estem acabant l'any i el primer quart de segle repassant alguns títols que ens han interessat i que ens ha vingut de gust rescatar d'aquests primers 25 anys. El Paltran, què has triat tu?
Doncs mira, he triat un llibre que no es pot dir que sigui prim, precisament, és un cor furtiu, vida de Josep Pla, d'en Xavier Pla, a Destino, són 1.500 pàgines. Jo has de reconèixer que quan me'l vaig comprar vaig pensar, home, Xavier, hauries pogut fer com el nostre David Guzmán, que ofereix una versió marag d'antena.
i després una altra versió plus, no? És a dir, en aquest cas seria una biografia menys profusa i una altra de més extensa, però avui diria que ja gairebé no ho penso, perquè el pla biògraf escriu molt bé i el lector, almenys aquest lector que soc jo, generalment no se sent en absolut engabanyat per les dades, sinó que cada capítol es fa interessant i fins i tot apassionant.
La veritat és que la dificultat del biògraf és enorme, en qualsevol cas, si hi ha poques pistes sobre el personatge no cal dir-ho, però en aquest cas no és pas per falta de testimoni sobre la vida d'en Pla, sinó justament el contrari. Pla era un home que ho guardava tot i que, a més a més, es va passar la vida escrivint, aparentment almenys, sobre ell mateix. Molt aviat el CV Pla biògraf deixa dit que en Josep Pla, escriptor, s'assembla molt al calamar que es campa tinta...
i que en la seva literatura hi ha molt de joc de màscares. És a dir, que aquell que escriu no és pròpiament ell, no sé de qui es podria dir això, però que en el cas de Pla és una mena d'avatar, una lleugera deformació, diu, d'ell mateix, i que quan escriu es desdobla. Per tant, una mica seria el cas d'algú que s'amaga darrere de màscares literàries, de la mateixa manera que en la seva imatge pública, sobretot a partir dels anys 50, s'amaga a sota d'una boina de pagès
que evita, d'alguna manera, la mirada directa sobre el rostre. El presenta com un esperit episòdic, diu, és a dir, marcat per la multiplicitat, pel fet de ser imprevisible, infidel a ell mateix, una mena de pla fàustic que certament va viure, que va estimar, que va ser estimat, tot i que ho posava difícil...
però que sobretot va escriure i que va sacrificar la literatura bona part de la seva vida. L'estic llegint d'una manera que no és habitual amb mi, perquè en lloc de fer-ho allò de pe a pa, és a dir, des del començament fins al final, vaig espigulant capítols una mica de manera capriciosa, fins i tot, de manera aleatòria, i la veritat és que a mi, no ho sé, la Xènia, que em miro d'una certa manera, a mi em sembla molt interessant, no ho sé, la relació amb el pare, que era un desastre pels negocis,
la relació amb el germà, amb les germanes, la importància del mas, fins a quin punt s'hi sentia arrelat, la importància dels fars, i sobretot del far de Sant Sebastià de la Guàrdia, i... de la Guàrdia, no? Sí, de la Guàrdia, i concretament de les filles, i concretament d'una filla d'un cert faroner, l'Adela,
amb qui té un amor de joventut, amb una diferència d'edat que potser no és molta, 10 anys, però en aquella edat sí que és considerable. I que d'alguna manera es correspon també amb un altre amor, en aquest cas de Sanactut, quan ja en té 60 derrepicats.
s'obsessiona per una noia argentina que en té 45 menys, sembla que li vol fer de pigmalió, però també és cert que li demana fotos amb banyador i que la relació és ambigua també per part d'ella. Però si ens anem al capítol de Hitler, per exemple, és extraordinària l'habilitat amb la qual Xavier Pla va posant de costat les cròniques d'en Xamà, les cròniques d'en Pla, aquell ambient de les cerveceries de Munic l'any 23, el Puig, aquella entrevista amb Hitler que alguns han posat en dubte...
Sembla que en pla es decanta, no en podem treure l'aigua clara, sembla que es decanta perquè sí que es devia produir, o també, doncs ho sé, el pla que se'n va a Nova York, l'any 54, i veure quin és el seu pla de viatges, què vol veure, què li interessa, no? I et trobes, per exemple, que això ho explica en Sempronio, aquell periodista, el diari de Barcelona, que diu que els seus amics van intentar convèncer-lo perquè no nés amb una gora, perdó, amb una boina a Nova York, que es comprés una gorra blanca, i ell no en va fer cas... Dels yanquis. Això mateix, això mateix.
I diu que s'anirà amb la idea, sobretot, primer de tot, de visitar la seu d'un diari, la borsa, l'aquari, tota la pintura moderna, però diu que, sobretot, el que li interessava era saber com s'ho feien en aquell país, en aquella ciutat, perquè milions de ciutadans es desplaçessin a una hora determinada del dia. I este hecho es probablemente más importante que la filosofía de Kant, li va dir Pla a Sempronio, que ho reprodueix al Diario de Barcelona.
A mi sembla una biografia colossal d'un escriptor extraordinari i, bé, hi ha una mena de pont del segle XXI al segle XX i una certa continuïtat dins de la nostra cultura catalana, que ja sabem que té moltes mancances, sí, sí, sí, però que és capaç de tenir un escriptor tan extraordinari com Josep Pla i un biògraf tan bo, em sembla a mi, com és el Xavier Pla.
Bé, aquesta mirada que no sabies desxifrar, Adolf, només volia dir que m'alegro que tu també llegeixis alguns llibres gruixuts de forma capriciosa i aleatòria, perquè així jo també em sento més tranquil·la perquè practico aquest vici. Molt bé, ben portada aquesta biografia i aquesta figura, Anna.
En tens aquí un parell també de la mà. Jo porto llibres que han estat importants per mi. D'això es tractava, som-hi. Molt clarament un llibre d'en Jordi Lara, una màquina d'espavilar ocells de nit, una novel·la que va aparèixer el 2008. Jo la vaig llegir amb l'edició de Butxaca de dos o tres anys després.
Per què aquest és un llibre important per mi, però crec que és un llibre important en la literatura catalana del segle XXI, és perquè aquí Jordi Lara ens proposava a través d'ensenyar-nos com l'escriptura crea mons i realitats, jo recordo aquest llibre com amb una textura molt especial, de quedar fascinada per una cosa que diries que en un primer moment no pensava que em fascinés, que és una trepa, una colla de músics de coble d'una...
d'una escola antiga, és a dir, de ja vinguts a menys o de capa caiguda, i ens proposa per tant una mirada diferent i molt seductora, diria jo, sobre aquests músics amb una història, amb una vida, amb personatges i talents
musicals, en aquest cas una mica al marge, que també és una novel·la que actua com a recerca d'aquests personatges o personalitats amagades lligades a la sardana, a la formació de coble. És un llibre magníficament escrit que per mi va ser la manera d'entrar en l'univers d'en Jordi Lara i el recordo això com un llibre molt fascinant que
que fa que diguis, ostres, els grans músics de blues o jazz, el que signifiquen culturalment en altres latituds, nosaltres tenim autèntics genis dins, en aquest cas, la cobla, la sardana, el món una mica dels circuits antics de festes majors i música de cobla, i realment és un llibre encisador, que a més a més...
cridava molt l'atenció, quan el vaig llegir, com a mínim, per aquesta barreja de gèneres, en certa manera, perquè hi havia novel·la, però també una mena de narrador que descobreix el món a través d'aquests músics ja grans, hi havia una espècie d'investigació crònica, i per tant és un llibre, això, que ara que aquests dies me'l remirava, ha aguantat perfectament la màquina d'espavilar ocells de nit al pas del temps.
Del Jordi Lara, que a més a més acaba de publicar també una nova novel·la, no? Sí, El gat i les estrelles. Que és bonic que els llibres que ens han agradat i ha escrit-se fa molts anys sigui per gent que continua en actiu. Sí, i que curiosament jo crec que es connecta molt bé amb aquest perquè revela com un dels grans temes d'en Jordi Lara i és això, la fascinació pels personatges al marge i pels talents.
en certa manera, de què fem del talent. I parlant de personatges al marge. Exacte. I de talent, clar. Exacte. Parlant de certes marginalitats, un altre llibre que en el fons és una novel·la que demostra que dins d'una novel·la hi cap tot, és París no s'acaba nunca d'Enrique Vilamates. És del 2003. El tinc amb una dedicatòria seva, sí. La silueta amb el barret habitual a les dedicatòries a Vilamates.
I és important... És a dir, a Vilamates hi ha molts llibres que són destacables i segurament se'n destacarien d'altres abans que aquest. París no secava nunca va ser el llibre en què jo vaig entrar en l'univers Vilamates. En concret era quan estudiava l'Hitautoro Comparada...
que el professor David Roles va tenir la idea de convidar-lo a la classe i llavors de cop i volta va aparèixer davant nostre un personatge que començava a inventar-se històries en la conversa normal. Tu li feies una pregunta, tens un escriptor a la classe i continuament responia inventant-se històries. I per tant l'entrada al món Vilamates és a través d'aquest llibre i és a través d'aquella sessió a la classe
en què dius una vegada més et trobes davant d'un escriptor que et demostra que en literatura
amb una novel·la, i cap tot, s'hi pot fer de tot. Aquesta és una novel·la que es disfressa d'aprenentatge sentimental d'un jove escriptor que busca fer la seva primera novel·la a París, viu a les golfes de Margrit Duràs, i proposa un cert recorregut per un París...
d'imaginació, diria, un país mític, però un país d'algú que deambula per allà sent jove, buscant alguna llum. La construcció de l'escriptor, no? Exacte.
I és una novel·la que jo crec que em fa l'efecte que sovint s'ha llegit equivocadament i llavors a Vilamata se l'etiqueta de moltes maneres i autoficcions i punyetes, punyetes potser seria una paraula que definiria el segle XXI, i en canvi aquesta...
Per mi és una novel·la que el que demostra és que la literatura en si mateixa és un enorme joc, i que Vilamates sempre està jugant i tornant a jugar amb la literatura com a font, com a artefacte, com a artefacte que pots anar-lo canviant de fórmula i anar-lo regirant. I per tant, per mi és una gran porta d'entrada Vilamates i un escriptor que ens ha ensenyat moltíssimes coses.
Per descomptat. A París no s'acaba nunca, al segle XXI... Sí, s'acabarà algun dia, però mentrestant estem aquí per rescatar alguns títols, Jordi, que ens ha deixat la literatura i que ens ha interessat. El menú és divers, no? A veure quines postres... No, no estem encara a les postres. A veure, quin tercer plat? A veure, a veure... Clar, si heu escoltat...
frases que jo he llegit ja era molt estrany, perquè era llegir d'un còmic. Normalment, quan llegeixes un còmic, el llegeixes amb la imatge al davant, i llavors llegir només les frases, el text, diguem-ne, és una mica estrany. Però potser heu deduït que era d'aquest Jimmy, era Jimmy Corrigan, el nen més llest del món, o de la Terra, que és aquest còmic que va publicar Chris Ware l'any 2000, o sigui que entra just a la tria. Sí, sí, fregant el pal.
Tot i que se'l pot reivindicar, d'una banda, com a segle XX, perquè de fet alguns fragments d'aquest llibre van sortir primer en facicles anteriorment, als anys 90, però també perquè aquest 2025 l'hem tingut l'exposició al CCCB, que era una manera de reivindicar un autor que amb un llibre i després amb les continuacions...
ja s'ha convertit en un clàssic del món del còmic. Per què m'agrada triar-lo? Doncs per això, perquè va renovar i va refondar directament el llenguatge del còmic. A partir d'aquell moment es va començar a parlar de novel·la gràfica, que és una denominació que ell rebutja. Per què? Doncs perquè ell ve de la tradició i en realitat el que fa amb Jimmy Corrigan és reafirmar una tradició que ell ha viscut, ho veiem a l'exposició,
però renovar-la sobretot des del punt de vista del llenguatge formal, la manera de dibuixar, la manera de colorir, la manera de construir les vinyetes i com et fa avançar en la història, d'una banda, i de l'altra, la història en si. O sigui, normalment els còmics t'expliquen històries trepidants, t'expliquen històries de superherois, de personatges extraordinaris, fantàstics, i en canvi aquí és la història d'un noi, Jimmy Corrigan, que és trist,
que no li passa gaire res a la vida i que un bon dia, que té una mare molt abusiva i que un bon dia rep una carta del seu pare a qui no ha conegut i es troben a Chicago i aleshores comparteix amb el pare unes situacions que no són precisament agradables i que d'alguna manera el paralitzen encara més, no?
i alhora la capacitat que té Chris Ware és de fer-nos anar enrere en el temps, acabem coneixent la vida d'un avi i un besavi de Jimmy Corrigan, i això crea tota una història, és un llibre, anava a dir una novel·la, perquè és una novel·la d'alguna manera, que no la pots llegir d'una tirada, l'has de pair, les vinyetes, la manera de seguir la història és lenta,
I per tant, demana relectura constantment. Jo la vaig llegir quan va sortir l'any 2000, em va enganxar a Nova York, a més a més, i la vaig comprar allà en anglès. No n'hi ha traducció català, cosa que és una mica una llàstima.
I alhora entens, ara que ja han passat 25 anys, aquella frase que s'atribueix a Picasso que és benvinguts els meus imitadors perquè d'ells seran els meus defectes, perquè justament Chris Ware ha tingut una sèrie d'imitadors i de continuadors de la manera de narrar que demostren que això, que va deixar petja i que va transformar el llenguatge del còmic.
Recomano, Jordi, en aquest punt, també, si recordes, també, el marac d'Espacial, que li hem de dedicar a Chris Webb, abans i tot de l'exposició, vull dir que algú que tingui interès en el seu món, perquè és tot un univers que el rescati. Tens algun altre títol per recomanar?
Sí, l'altre llibre que volia recomanar és una novel·la que vull reivindicar perquè crec que ha sigut important en la literatura catalana i potser se n'ha parlat poc, que és L'aigua que vols, del Víctor Garciatur, novel·la que va guanyar el Premi Sant Jordi el 2020, que es va publicar el 2021 a Proa, i que és una novel·la
que juga molt, que és molt juvenera, seguint una mica amb la idea aquesta que deia l'Anna a través del Vilamates. Aparentment és una novel·la familiar, una dona, se situa al Quebec, i és una dona de 76 anys, que vol celebrar excepcionalment aquest aniversari, que crida les seves dues filles i el fill perquè es trobin tots junts en una casa d'estiuetge al davant d'un llac,
al Quebec i, de cop, aquesta novel·la familiar que, en el fons, el que fa és treballar els conflictes de passat, l'evolució de cada personatge, l'arribada d'éssers estranys d'uns amics que viuen també al costat del llac. Això que podria semblar, com dic, una novel·la
com molt tradicional, la manera que té d'explicar-la el Víctor és completament renovadora i també canviant. Hi ha capítols que són gairebé... comencen com un poema visual i l'has d'entendre com un poema visual. D'altres que són jocs formals, de canvi de perspectiva. Hi ha aquesta idea que la forma és el contingut, però que també el contingut acaba sent la forma, no?
I crec que, això, quan la vaig llegir, ja fa uns quants anys, ara, em va agradar moltíssim. Un component teatral important. No l'he rellegit, però, en canvi, el record és molt viu. Sí, sí, sí. Una gran novel·la, ben reivindicada, perquè a vegades queda allà, no? Vull dir que, efectivament, trobo que encara és de les que perduraran l'aigua que vols amb Víctor García Tur.
Torn a casa només pel pop art. I és que puc estar escoltant de la fe. Però només penso en la Viviana Ballbent. M'agradaria viure a Barcelona per poder anar a la Llioga Balital. Fotre molts whiskeys amb el surt fins i les. Beure'm l'enteniment amb encara vent. M'agradaria viure a Barcelona
i anar a tots els recitals empadrals.
Som-hi, en Joel Serres, que voldria viure a Barcelona per fer totes aquestes coses. Bé, està una mica mitificada, Barcelona. Algunes te les pots fer fins i tot fora de la capital. Sigui com sigui, jo volia també aportar un parell de recomanacions, que al capdavall és la mateixa, és una trajectòria, és tal vegada previsible, però pensant en coses que m'han interessat i que he admirat a la literatura, hi ha un arc...
literari i artístic i creatiu i personal que fa un tal Sergi Pàmies per mi des del 2006, malgrat que el 2000 publica l'últim llibre de Sergi Pàmies s'està 6 anys sense publicar cap llibre de contes i el 2006 publica el que crec que és el seu best-seller una mica sense esperar-s'ho que és el si menges una llimona sense fer ganyotes que per mi hi ha un abans i un després com sempre quan es crema en aquest llibre breu i que malgrat tot inclou una vintena de relats
on encara hi ha aquest component que va treballar força temps i molts anys, de fantàstic, de tant en tant, el conte que abans llegia un parell de línies, que es diu com dues gotes d'aigua, està narrada des del punt de vista d'una gota que cau d'una aixeta, per tant, ell sempre explicava com se l'imaginava com un curtmetratge de Pixar,
I a partir d'aquí, però aquí també hi ha aquell conte famós d'una nena que li diu als seus pares que està cansada de sentir-se la rara avis de la classe perquè els seus pares estan feliçment casats i que, sisplau, evidentment els acaba forçant a divorciar-se perquè vol ser com els altres i vol integrar-se.
Però després, aquest és el penúltim llibre, també porto l'art de Portagabardina, que diria de l'any 18, 18 o 19, i per tant 18. Aquí és una... incorpora, és a dir, potser deixa una mica més el fantàstic, però sí que incorpora més qüestions personals i els seus pares, els relats preciosos dels seus pares.
Hi ha l'amor i el desamor explicats d'una forma, amb una finesa i amb un punt que és molt difícil de distància, i ara que en Sergi Pàmies ha sabut amb els anys trobar la distància exacta, sigui aquesta on sigui, entre l'experiència i la conversió de l'experiència en literatura, sense ni un mil·ligram de cursilaria, cosa que és molt difícil tractant.
un dels grans temes de la literatura i de la història universal com és l'amor, i en conseqüència penso que, malgrat que és coneguda, celebrada, aplaudida, premiada i reivindicada, i per tant no cal afegir-hi molta cosa més per la trajectòria que per mi va de la llimona a la gabardina, és a dir, del 2006 al 18, i per descomptat també a les dues seran les tres, l'últim llibre, cada cinc anys, ara està en una mitjanada, cada cinc anys ens ofereix un llibre de contes, per tant per mi ben incorporat també Pàmies i la seva narrativa breu,
en aquest balanç del primer segle, del primer quart de segle, en aquests 25 anys que estem acabant tot just, no el segle, però sí l'any, l'any 25, i jo deia, fent xifres i números, que era un programa també diferent i especial perquè avui és l'últim programa que grava, no després de 25 anys, sinó després d'uns quants més d'alt, el Valtran,
I dic que grava perquè l'escoltareu, llavors tenim la fortuna que el gener, i tal vegada el febrer, seguirà sonant a Ciutat Maragda. Per què? No per la màgia a la ràdio, sinó per qüestions de calendari, de producció. Tenim materials gravats en ventilació i, en conseqüència, de manera ectoplasmàtica, seguirà sent-hi. Però després de 42 i mig, ho dic bé, 42 anys i mig a Catalunya Ràdio,
El 26 faré de Revenant, no? Exacte. Separicions sobrenaturals després del traspàs a la vida de Retir. Mentrestant, avui, com deia, és l'últim programa que gravem, no?, després de, crec que va ser el coronavirus i l'any de glòria, l'any 2020, que alguna aquesta casa, Laura Marín Gràcies, va tenir l'encert de pensar que l'Olve Beltran s'ho podria passar bé a Ciutat Maragda i, per tant, ha estat uns quants anys dels quals ha estat impossible resumir-los tots, però una mica sí.
Aprofito, perquè hi ha també aquell discurs que ja coneixem, una mica ploraner, no?, Mario Vargas Llosa, aquella Barcelona que atreia tant. Continua sent Barcelona un lloc atractiu pels escriptors llatinoamericans?
I li dic al Damon Galgut que com a lector la història de la família m'ha interessant molt, però que sobretot m'ha agradat com l'explica, amb aquest narrador que passa de la tercera a la primera persona. Com va arribar a tenir aquesta veu? How did you get to get that voice? I wasn't planning to write the book in this way. I used a much more traditional approach in the beginning. Que siguen moltes esmails
Votre roman explica la genès d'un gran oeuvre de Rodin. I demanem això, que ens expliqui la genesi de la seva novel·la. S'hi va fer un cup de fudre, un enamorament sobtat amb l'origen. Sí, un cup de fudre, però molt ancien, però per l'oeuvre de Rodin.
Pero esa voz del niño de nueve años, ¿no la tuviste apagada, silenciada durante mucho tiempo? Estaba apagada y no. Cuando uno no le pone atención o no tiene los recursos para verse en el espejo...
Jo que no crec en fantasmes, llegint Dickens, el moment en què aquell espectre es va com coagulant, agafant unes faccions, una certa esgarrifança pel coll que fa pensar, d'una banda, en el poder de la literatura, però també en si realment és ferma la meva no fe en els fantasmes. Potser sí que hi crec. S'haurien de revisar aquesta fe.
I avui, per Sant Jordi, aquesta festa literària, avui aixecaré algunes caretes hipòcrites, mostraré els mòbils vils i baixos, l'enveja, l'odi, l'interès, la mala llengua i el mal cor d'uns i altres. Veig tot d'escriptors que van amunt i avall, somrient i signant, colla d'ensufrats. Que no sabeu que aquest és un món de mones, un món de mones, que no sabeu que pecunio obedient omnia...
Jo també i Xandri. Xandri. Jo també. Molt bé. Jo també.
Vinga, el trencagels, que sóc d'estir bromeva, i si l'amo Guzmán em crida trencar el glaç, per molt canyor de la missió convencional al jazz, m'abraono a començar ruda la brega. No passarem fred, us ho dic jo. El marac de vestim avui de carnaval. Toca fer de poeta. Anna, Borja, Jordi, va, xavals, que ens ajudi la Xènia, que li ve de mena.
Jo sóc i tots els papers de l'au que remena i em tiro en gorg gelat si el programa hi mena i no em moriré sense agosar aquesta aventura. Cal risc en terra i mar i en la ràdio novella que som ardits i folls i ara en capella s'hi hem de caure. Caiguem en vermosura. Gran Premio a Becrem.
Una realización radiofónica de Joaquín Soler Serrano.
Jóvenes apuestos, amables señoritas, ¿cómo les va? La primera pregunta es para la señorita Miriam, que ya ha alcanzado con visiblemente grato provecho la edad de merecer, y por ello le pido que vaya preparándose para ejercer a no mucho tardar como buena esposa y, Dios mediante, como buena madre de familia. Señorita Miriam, vamos a ver si demuestras que vas a ser un ejemplo pluscuamperfecto de las cualidades de la mujer española. ¡Sí!
Tornem cap a casa i fugim d'aquest país, d'espas bòdics, de mamarratxos, de panxa tristes, de picasoques, d'imanòcters, de miliosos, de matagallines, de trepa, de bruntosaures, de trossos, d'aquòniam, de tritxaraires, de rucs, d'ensofrats!
Máquina baja, maquipoeta, el último chorizo que queda, el último profeta. Veme yo, ¿pero qué coño hablan en la calle Parlamén? Que yo en la garzola he aprendido catalán, pero ¿esto qué digo? ¿En qué no pillo nada? Y me encuentro una pareja que discute y pienso, venga, esta es la mía. Me acerco y sento que le digo a ella que es un aguoque. Y ella le dice, pues tú, pues tú un falocrator.
¿Pero qué palabras son eso? ¿Qué manera de insultar más rara? Pero, coño, que no torno a tener ni un euro la buchaca. Me cago en San Pérez Beneí. ¿Qué voy a hacer? Pues a robar cartera, perra vía de los pobres.
És...
Quin honor, per dir-ho naranès, haver fet aquest viatge amb Taitaca, plegats, Adolf. Moltes gràcies. Moltes gràcies a tu, moltes gràcies a vosaltres, a tots aquells que m'han estirat una miqueta més del que em semblava que eren les meves possibilitats, des de l'Eval Garra, que va ser la primera que va confiar en mi, quan jo tenia tots uns 20 anyets i la casa començava, fins a tu, David Guzmán, i mira, aquí hi ha, en el programa, hi ha una petita incoherència, i és que...
el primer que jo he llegit no es corresponia amb el llibre que després he recomanat, del CB Pla, perquè jo volia parlar també, però després m'he allargat massa, de l'Arnau de l'Adrià Targa. I hi ha allò, aquella mena de can a la joventut perduda, aquells versos que abans he recitat, quants dies perduts, Arnau, el temps, com ha passat tant de pressa. I ara m'ho faig venir bé, perquè en aquest llibre, que és moltes coses i que és esplèndid, del Targa, hi ha també un can a l'amistat que crec que m'agradaria...
doncs de llegir ara, per dedicar-ho a tots vosaltres. Diu, l'Arnau somriu per un moment, per un instant se sent feliç, pensa, mira, no estic tan sol al món. No, no hi ha res que ens ompli tant com una ànima amiga, algú que ens endevini una pensada i ensàpiga parlar amb els ulls i dir-te-la.
Gràcies, no puc dir res més. Gràcies a tots. No, la gratitud és nostra, i malgrat, insisteixo, que et seguirem escoltant al llarg del gener i del febrer, però va molt bé que citis un poeta, perquè jo em volia citar un altre, abans d'acabar, que és Robert Burns, un poeta escocès, que a finals del 18 va escriure un text que ha passat, en fi, ha fet fortuna, va fer fortuna, fins i tot...
li vam posar una música molt coneguda i en el món de la música folk serveix precisament per això. I ara que ens acostem a finals d'any, el 31 de desembre, al món anglòfon, a molts llocs, singularment i famosament la bola de Times Square i altres llocs així, després a les campanades, allà on no hi ha raïm, hi ha la música.
Hi ha una cançó, que en realitat són els versos de Robert Banks, que en un anglès antic recorda i aboca això. És a dir, haurem de recordar les velles coneixences, les velles amistats, i constantment va dient això, i va signant, i va brindant, i va endavanant també alçar una copa, dita en anglès per Old Lang Syne, és a dir, per aquests vells temps que la versió dels Drifters fa així.
should old acquaintance be forgot and never brought to mind should old acquaintance be forgot and days of old lang syne
L'Eau L'Eau L'Eau L'Eau L'Eau
Pels vells temps i alçant aquesta copa d'amabilitat i de record i de gratitud màxima, el Valtran, abans de finals d'any, que la cantem, la cantem aquí amb tu. També gràcies per tots aquests anys i gràcies per la teva lucidesa, per les teves lectures. I fins sempre, aquí ens trobarem. Et seguirem escoltant feliçment també l'any 26. Anna Vallbona, Xenia Diaconova, Borja Begunyà, Paula Carreras, Jordi Puntí, molt bon any a tothom.
que acabi bé el 25, que comenci bé el 26, Rosa Silvia i Núria Ventura, també els millors desitjos, d'acord, i a tota l'orientat, ens retrobem la setmana que ve, seguim parlant i compartint literatura, i per molts anys, que vagi molt bé, fins ben aviat. Salut! Should old acquaintance be forgot and never brought to mind?
Bona nit.
Fins demà!
Catalunya Ràdio us desitja bones festes. Catalunya Ràdio.