Tresor musical d'una altra persona que també té molta paciència, que també treballa molt. Mira, perquè t'ho imaginis bé, i també els oients, escolteu què em va passar un dia passejant per Montjuïc. Ara sentireu amb atenció. Aquestes són les meves passes, eh? Això és real. Les meves passes per Montjuïc. Tu et graves normalment. Em gravo normalment, sí. I, si us hi fixeu, hi ha un so... Això és el film musical? Que comença a sonar cada cop més. De la muntanya Montjuïc? No, bueno, sí, aquell dia sí que ho era. O sigui, la muntanya Montjuïc,
Hi ha una zona que, si tu camines tranquil·lament, a certes hores del dia escoltes això de fons. Escoltes un saxo. De qui és aquest saxo? Aquest saxo és d'un noi que es diu Frederic Lambell. Té 30 anys, és de Toulouse, però fa 4 anys que viu aquí.
I aquest noi... I què fa amb un joig tocant el saxo? Això, què fa amb un joig tocant el saxo? Doncs que t'ho expliqui ell mateix. Vivia hace poco tiempo en el Raval, en un edificio muy antiguo y donde se escuchaba todo, ¿no? Y habían dos abuelas, bueno, dos vecinas muy... Bueno, que se han vuelto amigas, pero que me dijeron que no podía ser. Tal que eso que tuve que encontrarme, buscarme un lugar para no molestar a nadie.
Y entonces eso fue como el más recondido y el más también el de mayor espacio.
Bé, ell està 6 hores en aquest espai, que és un espai que està a prop de l'Institut Cartogràfic de Catalunya, allà al Museu Arqueològic, a prop del Lliure del Teatre Grec, perquè ell és una... Segur que si passés allò per allà se'n treu aquest sac, i és a més molt fàcil que el sentiu, perquè sona durant 6 hores al dia. Sí, no és un moment, és un altre. I té l'horari fixa? Sí, ell sol tenir l'horari matinal de 8 a 9 del matí, i llavors intenta fer aquestes 6 hores seguides, però si no pot, llavors hi torna a la nit.
Però la nit vol dir a les 11 de la nit, a les 10, si tu pots passejar per Montjuïc a la una de la matinada o a les dues i escoltar el saxo del Frederic. Jo el vaig conèixer de matí i ell em va citar aquella mateixa nit a les 11 de la nit. Per què 6 hores? Per què concretament 6 hores? Lo de las 6 hores fue un poco casual, pero digamos que en un momento de mi vida, bueno, después de una ruptura sentimental, tenía bastante más tiempo que de lo habitual y eso, empecé a practicar más y más...
Hasta darme cuenta de que una buena manera de practicar era de tocar... En música existen 12 notas dentro de una octava. Entonces lo que hago es practicarlo media hora en cada tono. Son 12 tonos, entonces media hora por tono son 6 horas.
Així de senzill. És increïble la quantitat d'oportunitats i de portes que sobren quan s'acaba una parella. Sí, sí, se't multiplica el temps. És difícil, però alhora tens un munt de noves possibilitats. I una aplicació constructiva al temps és aquesta. I llavors acabes tenint una altra relació, en aquest cas, amb l'instrument que toques. Imagina't passar-te sis hores amb el teu saxo. Uno domina el instrumento, pero también...
Imagina't 6 hores toquant el saxo.
La primera sensació que vaig tenir és, això és per tornar-te boig, cada dia 6 hores, allà sol, al mig de Montjuïc, això, a la una de la matinada tocant el saxo. Pensa que ningú l'obliga. No, ningú l'obliga. Ja, però realment per mi era una incògnita i li vaig haver de demanar, escolta, a tu què passa pel cap mentre estàs tocant? Me beneficia también para la salud mental, ¿sabes? Es como una forma de estar con tu mismo y muy a menudo piensas en otras cosas. Debe haber, yo qué sé, el terzo del tiempo en que...
Mi mente vaga completamente. Igual que cuando corres, vas avançando, pero de manera bastante automática. I llavors, clar, fins ara estem donant una visió bastant idílica d'això, de tocar el saxo, de tocar-lo a fora, al carrer. De haver-hi alguna pega. La setmana passada, plovent. Per exemple, aquesta seria una. I llavors, que tocar l'aire lliure no és tan senzill com fer-ho en un auditori, per exemple. Tienes que soplar més, bàsicament, o cuidar més el sonor perquè suenei,
Darle cuerpo, porque eso, si no el sonido se expande y se dispersa, ¿no? Se pierde en el aire. Entonces eso, tienes que empujar más para que existe, para que vibre esa nota.
Empuja tanto, empuja tanto, que realment l'escoltes des de molts racons de Montjuïc. I llavors hi ha gent curiosa com jo que t'apropes i l'escoltes, no? I eres molt conscient d'això. Eres molt conscient que mentre està tocant hi ha un públic, hi ha gent que l'està escoltant. Però possiblement part d'aquest públic s'imagina que, vaja, que en Frederic està allà per treure uns calés. No, no. Bueno, hi ha gent que sí, hi ha gent que no. Mira, primer, les impressions que rep del públic són aquestes. També n'ha aprendit mucho.
de practicar fuera del hecho de encontrarme con gente. Unas personas se atreven a escucharme, a hablarme, y bastante a menudo han sido encuentros, yo que sé, constructivos o interesantes, o yo que sé, de sin techos, por ejemplo, que viven por aquí, de una mujer que viene a dar de comer a los gatos aquí mismo, aquí.
Tu em dius això, que si s'acosta gent a donar-li monedas, clar, és una situació curiosa, sí, sí que hi ha qui s'acosta a donar-li monedas. Pues sí, sí, sí, mucha gente, o monedas, o hasta tuve billetes, sí, sí, sí. Y entonces, claro, nunca rechazo, no lo hago para eso, pero bueno, si a la gente le apetece, no voy a rechazarlo.
Clar, això de tirar-li monedes deu passar quan està l'horari matinal, quan està això, les 8, les 9, les 10, 11, 12, 1... Però clar, quan actua a la nit, passa molt poca gent per allà. Jo ja et dic, que vaig entrevistar a les 11 de la nit, i realment, enlloc, feia una mica de por. Tot fosc, al mig del bosc, amb un juic, fa por. A mi sí, a ell no.
No es que sea súper valiente, pero no, no tengo miedo. Aunque, pues eso, sé que yo qué sé, puede pasar cualquier cosa. Pero yo confío en la humanidad al final. En París, por ejemplo, te puedes encontrar con gente muy peleona, muy, ¿sabes? Aquí mucho menos. En Barcelona en general al final nunca tuve problema.
Qui el vulgui escoltar? Frederic Lambell, tot i que és de Toulouse, entre el Museu Arqueològic de Catalunya i l'Institut Cartogràfic de Catalunya. A la muntanya Montjuïc, vés buscant, que trobaràs més joies. Sí, sí, sí. A més, pot ser que ens estigui escoltant aquests moments des de Toulouse, o sigui que si ens escolta Frederic Bonsuà. Com Ràdio. Notícies.
Bona tarda, són les 5, us parlem al Verses i Marta Patricio. Els sindicats Comissions Obreres i UGT han tornat a enviar una carta al president del govern central, Mariano Rajoy, on li demanen que obri un procés de negociació per modificar la reforma laboral. L'assignen els dos líders sindicals, Ignacio Fernández Tocho i Cândido Méndez, que recorden a l'executiu que la vaga general
Va ser un èxit amb milions de treballadors manifestant-se al carrer. Per això reclamen a Rajoy que obri el diàleg, diuen, amb l'objectiu d'aconseguir un gran consens per superar la crisi econòmica i per millorar el clima social. El Partit Popular es desmarca del ministre d'Economia, Luis de Guindos, que avui ha proposat que els ciutadans amb més ingressos paguin la sanitat pública. Ho ha fet el vicesecretari d'organització del PP, Carlos Floriano, que ha puntualitzat que el seu partit defensa una sanitat sostenible, universal i també gratuïta.
Yo solo me quedo con la gratuidad de la que habla la ministra de Sanidad y me planteo también las reformas que ha impulsado y que quiere impulsar la ministra Ana Mato. Y las palabras del señor de Guindos las enmarco en una reflexión de carácter personal.
PSOE i Izquierda Unida ja han criticat que el govern central es plantegi reformar la sanitat pública i intueixen que el que vol és fer estendre el copagament sanitari a tots els ciutadans i defensen la sanitat gratuïta. Un total de 12 persones han mort a les carreteres catalanes durant la Setmana Santa, quan encara falten 7 hores perquè s'acabi l'operació tornada a aquestes festes.
Coneguem la situació del trànsit en aquests moments. RAC Roger Serra, bona tarda. Hola, bona tarda. Continuen els problemes al tram sud de l'autopista AP7. A l'altura d'Altafulla hi tenim un accident. Hi ha un carril tallat en sentit nord, en sentit Barcelona. Hi ha aturades importants de 3-4 quilòmetres entre Tarragona, Altafulla, en aquest tram de l'autopista AP7.
Més endavant, aturades puntuals, intermitents, un o dos quilòmetres a l'ezona de Vilafranca. I molt més endavant, també parlem de trams de retencions, aquí gairebé des de Gelida fins a Castellbisbal. Per tant, no plegat en aquesta autopista a B7, el tram sud, la veritat és que força carregat.
També va de carregada la Nacional 340, aturades intermitents de 5-6 quilòmetres, tota la zona del Vendrell. I acabarem parlant d'aquesta autovia A2, que no fa net ben al contrari. Tornem a parlar d'aturades importants de 6-7 quilòmetres, com dèiem a l'autovia A2, entre Castellolí i el túnel del Bruc. És tot des del RAC. Bona tarda. Coneguem ara la previsió del temps. Jordi Miralles, bona tarda.
Hola, bona tarda, Albert. Doncs una previsió meteorològica que a poc a poc ja ens indica com aquests núvols que ens han afectat durant bona part del dia d'avui a les comarques de Barcelona i Girona van desapareixent. Per tant, tarda ja molt més serena, les temperatures avui han pujat una miqueta respecte a les d'ahir i de càrrec demà esperem encara clarienes, sobretot al matí a les comarques de la costa i també comarques del sud. A partir de migdia, però demà el cel es tornaria a tapar i demà a partir de migdia o primeres hores de la tarda primeres precipitacions que començaran a caure cap a l'àrea del Pirineu. Per Pirineu i al llarg de la tarda afectarien també comarques
de Lleida i de l'interior de Tarragona. En principi no està previst que aquestes pluges demà a la tarda arribin ni a les comarques de Barcelona ni a les de Girona. Les temperatures demà seran una mica més altes que les de avui, tot i que l'última hora començaran a baixar i dimecres necessitarem una mica més de roba d'abric. Dimecres amb ruixats al nord del país i amb més clarienes cap al sud.
Les primeres investigacions apunten que l'incendi que aquesta matinada ha provocat la mort de quatre persones a Barcelona ha estat fortuit. Les flames han calcinat els matalassos que feien servir de llit i també les fustes amb les quals s'havien construït un eixopluc en un solar.
del districte de Sant Màrtir. Es desconeix la identitat de les víctimes, però sí que se sap que eren joves romanesos. El cantant Josep Guardiola ha mort avui als 82 anys. Entre els seus èxits més coneguts, estaquen dipapà o 16 tonelades. També va ser l'autor del primer himne de l'Espanyol. El seu funeral se celebrarà demà al migdia al Tanatori de Collxarola, a Barcelona. Com Ràdio Esports.
Bona tarda, us parla David Amador. El Barça s'entrena d'aquí a una hora de crear el partit de Lliga de demà al Camp Nou davant el Getafe a les 9 de la nit. Els blaugranes són ara només 4 punts del líder al Reial Madrid després de l'ensopegada dels blancs contra el València. Escoltem el tècnic del Getafe, Luis García. Guardiola era lo que era conveniente, pero creo que nos va a jugar con casi todo el potencial. Es lo que... De todas formas, el Barcelona... Los que salgan son igual de buenos prácticamente, quitando Messi, que está un punto por encima de los demás...
Los demás son todos buenísimos. Entonces no creo que son de los equipos que si hacen variaciones no influyen mucho. Pero creo que la sensación que tenemos no va a jugar con todo. Yo incluyo, no sé, intuyo en mediocampo con Busquets, con Xavi, con Iniesta, por ejemplo, para hacer más superioridad eso del balón y porque ahora mismo ellos ven la liga ahí que van a jugar con todo.
Per cert, el clàssic Barça-Madrid ja té horari i data confirmat. Es disputarà dissabte 21 d'abril a les 8 del vespre. En aquesta jornada, l'Espanyol juga diumenge 22 a les 6 de la tarda al Camp de l'Atlètic de Madrid. Abans, l'equip de Pochettino juga demà a Pamplona de Vanossassonà a les 8 del vespre. Com Ràdio. Notícies.
Pobles de Catalunya. El municipi d'avui és Cruïlles, Monells i Sant Sadurni de l'Eure. Resulta que és el municipi de Catalunya que té el nom més llarg. Concretament és un municipi que té 43 lletres o 43 caràcters. És la fusió dels 3 pobles que formen part del seu nom. El poble és Cruïlles, l'altre és Monells i l'altre és Sant Sadurni de l'Eure, que en un moment donat, als anys 70, concretament al 1973, doncs en aquelles dècades van fusionar molts, molts antics municipis per formar-ne un de nou.
En trobaríem uns altres, per exemple. Els dos següents serien, per una banda, el pont de Vilomara i Rocafort, que està al Baix, si l'escondem té 30 lletres. Després vindrien, empatats, empatats vindrien Sant Esteve de Palau Tordera i Santa Maria de Palau Tordera. Tots dos estan al Vallès Oriental. I aquests en tenen 27 lletres, en total.
Com totes les coses, doncs, hi ha situacions extremes. En el cas dels municipis més curts o topònims més curts, ens trobaríem, per exemple, per citar-ne un parell, doncs, els que tenen dues lletres. Amb una lletra no n'hem trobat cap. Amb dues, sí. Tindríem Pi, que és un nucli de població del municipi de Bellveria de Cerdanya,
la mateixa Cerdanya, com bé diu el nom, i després Su, que és un antic poble que antigament forma part de la població de Riner, els Solsoners. I també ens trobaríem a Catalunya que hi ha municipis amb tres lletres. Podríem trobar Vic, prou conegut, Osona, i després, per exemple, a la Cerdanya ens trobaríem amb Val, amb G, amb Das, després a la Val d'Aran i Oriolés, a la Terra Alta, Bot, i a l'Alt Empordà, Pau.
Pobles de Catalunya. Una col·laboració de ComRàdio amb la Comissió de Toponímia de Catalunya.
Les 5 i 7 de la Com, comencem la segona de les 3 hores de l'extràradi d'avui, dilluns de Pasqua, dilluns, el dia de la mona. Guillem Eugé, molt bona tarda. Hola, bona tarda. Per ser, has menjat mona? Doncs no n'he donat a menjar i, bueno, en el... I algun trosset. Algun trosset ha caigut. Algun trosset ha caigut, eh?
Els oients, us estem preguntant si ens voleu enviar la vostra mona, la fotografia de la vostra mona, ho podeu fer via Facebook, facebook.com barra Extraradi, a Twitter, evidentment, som arrobaextraradi, qualsevol altre comentari a explicar-nos la vostra Setmana Santa, la vostra tornada, l'operació tornada, en principi, gairebé el 70% dels vehicles que estaven previstos
que participessin en aquesta operació tornada, ja han arribat a casa. Com sempre, paciència, tranquil·litat. Nosaltres us acompanyarem fins a les 7 en directe. Ara, d'aquí molt poquet, parlant d'arquitectura, amb en Guillem Auger. Avui, amb tots els convidats allò creuant els dits, pensant que sí, que vindreu, perquè no tenim res gravat. D'aquí una estona, amb en Jaume Ripoll, director del Festival Atlàntida Cinema, a través de la xarxa. A partir de les 6, un parell de llibres. Amb Martí Sales, ara és el moment, breu crònica...
oral dels indis catalans, i en Marcel Zamora, explorador de l'extraràdio, avui també en qualitat de convidat, perquè demà, a dos quarts de vuit del vespre, presenta el seu llibre, Qui vol una vida millor.
I ara amb molta atenció, perquè tenim la notícia perfecta per un dia com avui. De fet, és tan bona que ha dit així de cop, sembla mentida, encara que les dades les aporta un estudi de la Universitat de Califòrnia. La notícia bomba és aquesta, la xocolata aprima. Tu ho sabies, això? Hòstia, no. És una gran notícia, eh?
O almenys, aquesta sembla la conclusió que s'ha d'extreure d'un estudi realitzat sobre mil persones que practicaven algun esport entre 3 i 4 cops per setmana. Els que menjaven xocolata dos cops per setmana tenien menys massa corporal que els altres. Per comentar-ho, tenim a l'altra banda del telèfon en Josep Maria Ribé. Josep Maria, molt bona tarda. Hola, molt bona tarda. Xef i millor mestre artesà xocolater espanyol el 2005. T'has optat de notícia? O com a expert en xocolata tu ja sospitaves que això tan bo...
com és la xocolata, no devia engreixar tant i tant i tant. Home, després de treballar tants anys amb ella, jo sabia que caugo i hi havia de haver. Alguna cosa hi havia de haver i ha sigut una fantàstica notícia per tots. La veritat és aquesta. Aprofita'm per explicar una mica millor la notícia perquè s'ha de matisar. La xocolata ha de ser negra
consumida en moderació i dins d'un estil de vida saludable. Això diuen des de la Universitat de Califòrnia, però aprofitant que tenim tot un mestre xocolater com tu al telèfon, Josep Maria, hi estàs d'acord amb que la xocolata negra és més saludable que la blanca o que la xocolata amb llet?
Per suposat. Sempre que pensem en menjar xocolata hem de pensar en xocolates que puguin tindre un percentatge de cacau, quan més alt millor. Sempre pensant en xocolates del voltant del 70%, xocolates negres. Per tant, sempre que puguem és molt millor consumir una xocolata negra, la xocolata amarga que tots coneixem. La xocolata amb llet suposem que té menys cacau i porta llet, però la xocolata blanca què és?
La xocolata blanca és tan senzill com aprofitem el que és la mantega de cacau de la xocolata negra, d'acord? Sucre i llet en pols. Pràcticament podríem dir que són aquests tres ingredients. Per això, d'alguna forma, la xocolata blanca, al portar el mateix greix que pugui portar la xocolata negra, l'hem de treballar exactament igual. Per tant, podem, amb unllaus de xocolata, i més, lògicament, en aquesta època, podem fer bombons, podem tractar-la exactament igual que una xocolata negra,
però diguéssim que no té la part de sòlids de cacau que portaria una xocolata negra i això, juntament amb la llet en pols que porta, fa que sigui blanca.
Ara mateix, tu deies que per treballar ràquing és millor, parlaven que la xocolata aprima. Ens ha trucat la Maria Laura, quan passen 11 minuts a les 5 de la tarda, i deia que la xocolata el que aprima sobretot és la butxaca. Segur que hi havia gent, no? Suposo aquests dies que quan preguntava per les mones no només triava per la que més li agradava, sinó potser per la que se li ajustava més a l'economia.
Segurament, i més en el moment en què estem vivint amb la tessitura de crisi que hi ha. El que sí que jo crec que és bo que fem arribar a la gent és que, lògicament, un cop el pastisser recollit xocolata, abans no ha pogut elaborar tota aquesta sèrie de figures que tots podem veure, hi ha una feina i una professionalitat al darrere que, sens dubte, també té el seu preu.
I que s'ha de pagar, evidentment. I que s'ha de pagar, exacte. Per això sou artesans xocolaters. Cada xocolata té el seu company perfecte. Moltes vegades pensem xocolata negra, amb taronja podríem combinar-la, però aquestes combinacions depenen una mica del gust de cadascú? O vosaltres teniu clares que hi ha algunes parelles que lliguen més que unes altres?
Mira, la xocolata negra amb taronja, per exemple, és un clàssic. I és veritat que quan nosaltres pensem a l'hora de crear algun pastís nou o tot això, sí que hi ha una sèrie d'icones que els tens claríssims, no? I saps, per exemple, que la xocolata negra amb taronja funcionarà, en platen també... Però, doncs, per què no, per exemple, la xocolata amb llet, en fruita de la passió, és una magnífica sinèrgia. Per exemple, jo faig una bòmbola d'aquestes que és de parmesà amb xocolata amb llet, per tant...
Podem també trobar-los aplicacions salades que funcionen molt bé. No ho sé, xocolata blanca amb festucs i una miqueta de sal, per exemple, xocolata blanca, tots els productes que tinguin un puntet de sal, al ser un gust làctic neutre però dolç, tot el que sigui salat ajuda a equilibrar amb el típic
amb el típic quico que tots coneixem, amb vainilla... Jo crec que la xocolata és un producte que ens dona tantes opcions, ens dona un ventell de possibilitats tan important que, sobretot, sobre gustos no hi ha res escrit, en aquest aspecte. Per tant, aquí jo crec que la imaginació de cadascú ha d'afluir i acabar portant la combinació que més els agradi. I fer prou error. I a veure què és el que més ens agrada...
Fa tot just una setmana nosaltres ens estàvem preparant per aquest dilluns de Pasco, el dilluns de la Mona, amb un parell de companys del col·lectiu 21 Brics. Ens expliques una mica en què consisteix aquest col·lectiu? Que la segona trobada que vareu fer, les cus, eren les mones de xocolata, però que teniu previst fer més trobades?
Sí, Quimbrics neix com un grup d'amics pastissers que ens apassiona la nostra professió, és a dir, la xocolata, la pastisseria en general, i el que vam decidir va ser d'alguna manera d'unir-nos i de nosaltres gaudir de la nostra professió fent trobades...
i aportant cadascú la seva visió personal de temes molt concrets de la pastisseria. Per exemple, el que tu em parlaves l'altre dia, ens vam unir i vam ajuntar-nos per fer la trobada de la Pasqua, aleshores cadascú va elaborar la seva versió d'una mona de Pasqua o la seva versió d'una figura de xocolata, i al final les sinèrgies que creem entre nosaltres ens serveixen per nutrir-se i créixer una miqueta professionalment. I ja que estàvem una miqueta, doncs,
Amb aquesta tessitura vam dir, escolta, jo crec que és bo poder fer arribar això a la gent i d'alguna manera fer veure i explicar a tothom que amb la xocolata, amb la passió sèrie es poden fer moltíssimes, moltíssimes coses. I d'aquí va sorgir una miqueta 21 brics, per aquestes ganes de fer coses, de buscar combinacions, de créixer professionalment i de poder fer arribar a la gent aquesta informació que jo crec que és important.
Per qui en vulgui saber més, colectivo21, amb número brics.wordpress.com. Josep Maria Ribé, xef i millor mestre tastat xocolata espanyol del 2005, moltíssimes gràcies i molt bona mona, que gaudiu. Igualment, moltes gràcies a vosaltres i bona Pasqua. Adeu.
Avui us recomanem el darrer disc dels Amics de les Arts, Espècies per catalogar. Després d'una gira maratoniana presentant el multipremiat Bed and Breakfast, ara és moment per tastar les noves cançons d'Espècies per catalogar.
En el nou treball, la banda barcelonina ens convida a explorar un món ple d'experiències úniques, de personatges molt allunyats dels tòpics i d'escenaris ubicats entre la realitat i la ciència-ficció. 12 noves cançons que han comptat amb la producció d'en Ferran Conangla i que en podeu buscar més informació a la web amicsdelesarts.cat. Gisela Puntí per a la xarxa Com Ràdio.
La cuina fàcil, la cuina de sempre. Ja tens la teva recepta a punt? Ja tens el dinar preparat? Va, que t'estic esperant. Cada dia de 12 a 1 del migdia, la cuina de carbó, a Com Radio. Està en estil, love of lesbian, manos de topo, refri...
Més de 50 artistes, més de 300 temes. Entra a concertsprivats.com i descobreix com sona de ben a prop la música catalana més indie. Concerts Privats és un projecte de minifilms, TV i la xarxa de televisions locals. Cada tarda, a la Com, Extraràdi.
Anem a parlar d'arquitectura i d'urbanisme amb l'arquitecte i explorador Guillem Auger. Hola de nou, Guillem. Hola. Gairebé una hora perfecta, perquè ara que som en directe podríem fardar una mica, que són les 17, 18.
I 19 segons. És el moment de parlar d'arquitectura amb un projecte d'una zona que fa tot just un mes, encara no, en parlàvem, i molt, perquè feia un any del desastre del terratrèmol i del tsunami a Japó, a Fukushima. I diríem que aquest, o un projecte arran d'aquest desastre...
és el protagonista de la secció d'avui. Sí, de fet, tot ve arran d'una exposició que s'ha prollongat fins al 14 d'abril a la seu del Col·legi d'Arquitectes de Barcelona i que es diu Rècet i que precisament el que fa és un compendi d'accions, projectes, habitatges d'emergència, etcètera, etcètera, sobre, al voltant de la zona i de...
terratrèmol i tsunami que va aparir l'11 de març del 2011 al Japó. I qui l'ha dut a terme? Bé, avui... Qui està al darrere que un dels seus components avui ens acompanya?
Avui ja tenim aquí el jo... No ho diré bé. Diré l'abreviatura, Hide Kobanawa, que és més fàcil, que és, bé, doncs, un dels impulsors, junt amb la Kaoru Fuji i amb alguns altres, i que, doncs, bé, el 9 d'abril ha tingut l'avientès de venir aquí com a convidat i saltant-se un dels dies de la Pasqua.
Gide, molt bona tarda. Buenas tardes. Benvingut a l'Extra Radio. ¿Has comido mona de chocolate hoy? No, después. Te estás preparando, ¿no? Bueno, ahora haciendo la digestión, haciendo un huequecito para poder comer mona. Explícanos un poco cómo surge la idea de crear esta exposición que hasta el 14 de abril se puede ver en Barcelona.
pero que ya habéis expuesto en otros países, en Brasil y creo que en Argentina también. Argentina también. ¿A partir de qué momento pensáis que podríais hacer una exposición? Bueno, siempre como nosotros, como trabajamos como equipo para hacer exposiciones, para...
intercambio de cultura a través de la arquitectura. Entonces, con este tema estamos haciendo varias exposiciones hasta ahora en varios países. Y este caso, como justo después de un año desde el terremoto y tsunami de Tohoku, entonces queríamos presentar las actividades de arquitectos que hicieron en parte de Tohoku
Y entonces con este tema queremos un poco enseñar a otros países fuera de Japón también. ¿Y ha habido mucha actividad en Japón a partir del momento del tsunami? ¿Fueron muy activos los arquitectos? Sí. Bueno, es un cambio muy grande desde otros terremotos y desastres de naturaleza. Este caso del terremoto del año pasado...
Creo que no solo arquitectos y casi todos los japoneses teníamos un shock muy grande comparando con otros desastres de naturaleza. Entonces, este caso sí que desde como casi una semana después del terremoto ya empezaron muchos arquitectos y mucha gente empezaron a hacer algunas actividades que lo que podía hacer cada uno con su nivel.
Algunas de estas actividades evidentemente son las que veremos reflejadas en esta exposición, que podemos ver en el CUAC, pero destácanos alguna, alguna que a vosotros os llamara especialmente la atención. Algunos proyectos. Bueno, en esta exposición...
Nosotros estamos presentando de varios tipos de actividades. Por ejemplo, lo importante es que queríamos enseñar desde las actividades de estudiantes e incluso Ken Gokuma, Toyo Ito, los arquitectos muy conocidos de nivel internacional y hasta una actividad de Arata Isosaki, es un arquitecto más mayor. Entonces queríamos presentar
...y varios tipos de actividades paralelamente con el mismo formato. Entonces con esto queremos presentar según el tiempo...
del tsunami del año pasado hasta ahora. Entonces, bueno, un poco difícil explicar uno, pero... No, de hecho podríamos intentar a partir de precisamente, ¿no?, de esta secuencia temporal, el primero que destacaría, o sea, el día después del tsunami, ¿cuáles fueron las primeras necesidades que estos proyectos... Sí, por ejemplo, primero de todo, mucha gente tenía que vivir juntos en el espacio grande como es...
Polidevotivos, por ejemplo. Entonces después de una semana necesitaban urgentemente como unas particiones para tener un poco sus privacidades. La primera de todo. Por ejemplo, después, un mes, los niños empezaron a estresarse porque no había escuela y tenían que vivir juntos, no hay juego y tal. Entonces los arquitectos empezaron a hacer unos workshops.
Eso es como actividad de un mes, más o menos. Y después, desde un mes hasta tres meses, por ejemplo, empezaron a hacer algunas casas temporales. Entonces ahí también necesitaba reconstruir la comunidad que existía. Porque todo el mundo tenía que vivir separado. Y también no podía vivir juntos con su familia. Entonces necesitaba...
construir algún centro de encuentro, también las casas pensando con las comunidades. Esa es una actividad de tres meses.
Tot això, qui vulgui i on pugui, doncs, que s'acosti a la passada catedral, que l'exposició val molt la pena, a part de lo ben muntada que està, gràficament és molt entenedora per tots els públics, no és una exposició pensada per arquitectes, però, a part, doncs, jo crec que és interessant donar la pàgina web, que és anywhere.blogspot, no?, si no recordo mal, .com, i que la gent allà pot...
perseguir d'alguna manera o seleccionar alguns d'aquests projectes que va explicant el GIDE amb imatges i amb algun vídeo d'aquestes propostes però realment
s'intueix això, que d'alguna manera el dia després el que s'ha de cobrir són les necessitats bàsiques, aquelles necessitats que tenen a veure amb la intimitat, amb el menjar, amb anar al lavabo, amb coses molt de primera necessitat, i que els arquitectes amb això poden donar una resposta perquè d'alguna manera tenen el cap pensat en aquest tipus de situacions. Lo que me parece sorprendente es que tú hablas de las acciones que emprendieron a partir casi del día después del tsunami...
Cómo en este estado de shock, que tú decías, a todo el mundo le afectó este tsunami, era una situación mucho más catastrófica, diferente que las anteriores, y fueron capaces de reaccionar y de ponerse de acuerdo, que no debe ser tan sencillo, estamos comentándolo como si fuera lo más natural del mundo. Pero todo el mundo estaba en una situación que era realmente estresante y catastrófica para ellos también, por más arquitectos que fueran.
Entonces, como... Bueno, lo dije un poquito. Bueno, por ejemplo, comparando el terremoto que hubo hace más o menos 16 años en Kobe, también era el terremoto muy grande, se cayó la autopista y tal, ¿no? Y en este caso reconstruyeron rápidamente el calle y toda la infraestructura, ¿no? Con la manera...
de más ingeniería civil, quiero decir. Y este caso de Tohoku, necesitamos un cambio de mentalidad, o sea, decíamos como reset, de cómo tenemos que hacer para la vida, el futuro, cómo tenemos que pensar directamente contra la naturaleza incluso. Entonces este shock creo que ha dado a todo el mundo
que pensaba que tenía que hacer algo, o yo quiero hacer algo. Mucha gente, por ejemplo, antes de ser arquitecta, antes de ser diseñador, ha ido a hacer algo, por ejemplo, para limpiar el escombro y todo. La gente se ha movilizado. Sí, en este caso creo que... Ha sido el terremoto mayor, de más grande envergadura que se ha visto nunca en Japón.
Nos has explicado las iniciativas que se tomaron cuando había pasado el día después, un mes, tres meses, seis meses. Ahora que ha pasado un año, los arquitectos, ¿cómo se plantean el trabajo que tienen que hacer a partir de ahora? Creo que hasta ahora, durante un año, no tenía tiempo, no tenía momento de tranquilizarse. Sobre todo la gente que vive en zona afectada.
Y hasta ahora los arquitectos intentaban acercar a la gente que vive ahí. Y para hablar, por ejemplo, antes de explicar los proyectos, investigación y hablar. Por ejemplo, muchos arquitectos van un par de veces al mes desde Tokio, por ejemplo. Yo trabajo totalmente como...
Voluntario, ¿no? Voluntario. Y creo que después de un año empieza a tener un poco vida, un poquito más normal, aunque no tenga su casa. Entonces, a partir de ahora, yo creo que puede moverse un poco más algo, proyecto para poder realizar, después de 5 años, 10 años, pero puede empezar a partir de ahora. Sí, o sea, si en COBE, ¿no?, lo que plantea es que fue una solución mucho más de arriba abajo, ¿no?, como mucho más de planeamiento y de decisiones no participadas.
Entiendo que aquí se está intentando que todo esto sea implicado con la población del lugar, aunque muchos deben seguir ahora a día de hoy siendo refugiados y fuera de los lugares.
Un d'aquests projectes que, d'alguna manera, pensen al futur, és ja començar a pensar en plans urbans. Hi ha un projecte que ara em deia que era el Jun Auquí, que el que fa és plantejar si molts d'aquests pobles que va barrer el tsunami estaven en cotes molt baixes, com reubicar-los en zones de dalt. Llavors s'estan pensant en coses que van més a futur. Però, fins i tot, jo m'agradaria... Un dels que està a la web que parla de partir de l'any és aquest d'Arc Nova,
que és com un projecte on ja es planteja el tornar a somiar. Té unes certes connotacions d'arquitectura espectacular, per la forma, perquè té un gran artista darrere, que és l'Anish Kapur, i l'Arata Isozaki, perquè, d'alguna manera... Però té, a través del Festival de Lucerna, la voluntat aquesta d'apropar la música per portar esperança, i és una espècie d'al·lament inflable que, d'alguna manera, es podrà anar portant de lloc a lloc. Jo crec que és interessant...
A partir de un año creo que puede empezar algo más como actividades más culturales, no solo para...
Bueno, nosotros por tema de emergencia, como tú dices, pueden empezar más cosas poco a poco. ¿Y Gide, hay suficientes recursos económicos para poder reconstruir toda la zona? Yo creo que es un tema un poco, bueno, difícil. Bueno, de todas maneras no es fácil, pero creo que este caso están pensando para...
Mínimo 5 años después y 10 años después. Yo creo que todo el mundo, incluso el gobierno, está enfocando o está pensando para 5 años, 10 años después. Creo que con esta menteridad igualmente puede llegar también el tema económico.
Pues no seremos impacientes y esperemos que en 5, 10, 15 años vuelva a la normalidad y no torni a haber un ensurt com el de fa un any. Gideko Banaba, muchísimas gracias. Recordem, fins al 14 d'abril, al CUAC, al Col·legio Oficial d'Arquitectes de Catalunya, a Barcelona, a la plaça de la Catedral. Per tant, fins i tot els turistes que dieu, és que exactament no sé on és, ben fàcil. A la plaça de la Catedral. Guillem, moltíssimes gràcies. Moltes gràcies. Que acabi d'anar bé la mona. Molt bé. Adeu.
Propostes com... Si entreu al Teatre Artèria Paral·lel podeu veure La Gran Depressió. L'obra dirigida per Fèlix Abroso i Dunia Ayuso ens presenta dues dones, la Marta i l'Helena. L'Helena va passar la seva joventut estudiant i la seva vida sentimental ha estat un desastre. La Marta, en canvi, sempre ha sabut trobar homes amb poder perquè la mantinguessin. Durant anys van ser amigues íntimes, però van deixar-ho de ser. I ara, després de l'intent de suïcidi de la Marta, tornen a trobar-se.
Podeu veure l'obra La Gran Depressió fins al 13 de maig al Teatre Artèria Paral·lel, a l'Avinguda Paral·lel, número 62. Gisela Puntí, per a la xarxa Com Ràdio.
A la Com, l'extraradi batega. Et fa engúnia, això, el cuc? Sí, molta. És que no és un cuc, eh? És un llargandaix. No, el pescada que té són molts cucs dins de l'ampolla. Hi havia una parada a la boqueria que venien escravats cucs. A Colòmbia es mengen les formigues, les colones. I a la Xina hi ha com uns carmels, però que en comptes de pinyons porten formigues i altres bèsties. Pels que esteu reanant em sap greu, eh? Extraradi, de dilluns a divendres, a la Com. Que bo que estàs.
Cada mes us recomanem un concert i el d'aquest mes no només us el recomanem, us el re-recomanem. És el concert de la Sílvia Pérez Cruz que fa aquest divendres al Teatre del Liceu. Encara queden entrades i la resta de dades imprescindibles sobre el concert i la seva protagonista ens les dona ara mateix el nostre guru musical i explorador a l'extraradi, en Jofre Font. El concert del mes. El concert del mes amb Jofre Font.
Aquest concert al Gran Teatre al Liceu per la Sílvia Pérez Cruf serà el concert que servirà per presentar el seu primer disc en solitari, el disc més personal de la seva carrera fins ara, un disc que es titula 11 de novembre.
Nom. Sílvia Pérez Cruz. Data i lloc del concert. Gran Teatre al Liceu de Barcelona el divendres 13 d'abril. Origen del grup. La Sílvia va néixer ara fa 29 anys a Palafrugell. Gènere musical. Folk, flamen, jazz, fado, pop, clàssica, tropicalisme, aveneres. En definitiva canta l'estil Sílvia Pérez Cruz.
Com preparar-se pel concert? Deixar les tres fora del Gran Teatre al Liceu perquè si alguna cosa té la Sílvia Pérez Cruz és molta delicadesa. Per tant, estaria bé entrar amb molta serenitat per escoltar aquesta gran veu.
En aquest nou àlbum trobem 13 cançons, totes elles composades per ella mateixa, també arranjades per ella, amb lletres pròpies, bàsicament, tot i que també hi ha música d'alguns poemes, de poetes com Feliu Formosa, Maria Mercè Marsal o Maria Cabrera. En el disc combina diversos idiomes, de fet, idiomes que té tots dins de la seva família i que, per tant, li han vingut de manera molt natural, com el català, el castellà, el portuguès i el gallec. El títol del disc, aquest 11 de novembre, eludeix al dia que va néixer el seu pare, Castor Pérez,
Castor Pérez va morir fa poc més d'un any i és la figura a qui li ha volgut dedicar aquest nou àlbum. Moltes de les cançons, de fet, estan dedicades al seu pare. Si ha escollit la data del naixement del seu pare, també és perquè considera que en aquest disc ella neix de nou. El dia 17 d'abril es publicarà aquest primer àlbum en solitari de la Sílvia i quatre dies abans serà quan farà aquest concert al Liceu. Un disc, a més, que està molt esperat, ja que la Sílvia amb els anys ha anat guanyant seguidors i seguidors,
que tenen ganes de conèixer-la en la seva vessant més personal. Aquest nou disc l'ha coproduït amb el refri, el Raül Fernández, un vell amic seu que, de fet, ens va servir per donar-nos a conèixer la Sílvia fa uns anys.
De fet, dels primers que vam tenir notícies de la Sílvia Pérez Cruz va ser amb un projecte del Refring, un projecte catalano-argentí que va fer pel Mercat de Música Viva, que es deia Immigressons, l'any 2006. Allà la va escollir com a veu principal d'aquest projecte i allà a molts ens va començar a sonar la veu de la Sílvia Pérez Cruz. En aquell Immigressons que us comentava sonaven cançons com aquesta mateixa. Ahora que estás ausente me canto en la noche
En realitat, però, la Sílvia canta des de molt petita. A casa seva, tant el seu pare com la seva mare cantaven i, de fet, tota la família sempre ha cantat. La seva formació musical va començar quan tenia tot just 3 anys. Aquests estudis musicals que ha tingut la Sílvia inclouen, doncs, molts anys, tant de piano com de saxo. Per tant, si bé estem davant d'un gran talent natural, també és veritat que la Sílvia s'ha preparat molt a consciència que estudia molta música. De fet, també ha passat pel taller de músics i és llicenciada per les MOOC.
Fins ara la Sílvia sempre s'havia presentat acompanyada d'algun músic, com en aquest Immigraçons que estem escoltant al costat de Refri, però també fent una mena de jazz cobalt al costat del contrabaixista Javier Colina...
l'hem sentida fent flamenc amb les migues, l'hem sentida fent cançó al costat d'un gran guitarrista com Tot i Soler, també fer cançons més o menys experimentals amb una banda anomenada Llama, i evidentment també l'hem escoltada a Calella, cantant avaneres amb el seu pare, que de fet el seu pare era un gran estudiós d'aquest gènere musical. Si te contara...
Aquesta és una de les cançons incloses en el disc En la imaginació, un àlbum que la Sílvia Pérez Cruz va fer al costat del gran contrabaixista Javier Colina, no fa gaire i és un dels seus darrers projectes. Javier Colina és un dels molts músics que han participat en el primer àlbum en solitari de la Sílvia Pérez Cruz i també és un dels molts músics que estarà present al Gran Teatre del Liceu el divendres dia 13. De fet, serà un concert molt especial per aquest motiu, perquè hi han participat molts músics i aquell dia hi seran tots.
El concert del mes. Sílvia Pérez Cruz. La trajectòria en directe de la Sílvia Pérez Cruz va començar quan era una nena a les tavernes de Calella, cantant avaneres. Des de llavors ha actuat als principals escenaris del país en tot tipus de festivals, tot i que encara li quedava per ocupar aquest gran teatre al Liceu, on segurament farà un dels concerts més especials de la seva carrera.
Avui és dilluns de Pasqua, dies de reunions familiars i de mones als tradicionals pastissos que han omplert els forns i pastisseries durant aquests dies i que avui per fi han arribat a la seva destinació, que és la nostra panxa.
Però a l'extraradi, el tradicional dia de la Mona, també volem per atenció a l'animal que li dona el nom a aquest dolç. I en concret, a destacar la feina que fa la Fundació Mona per avallar pels primats, tot respectant i tenint curada la seva condició salvatge. Per conèixer més detalls, tenim a l'altra banda del telèfon l'Olga Feliu, directora de la Fundació Mona. Olga, bona tarda. Hola, bona tarda. Com va el dia de la Mona? Però referim-me a la xocolata ara mateix. Ah, bé, bé. Ja l'hem celebrat també a casa amb els nens.
I des de la Fundació Mona, vosaltres porteu des de l'any 2000 en marxa, però com sorgeix la idea de crear un centre de protecció de primats com la vostra fundació? Bé, és una mica una llarga història, però bé, a veure, jo soc veterinari i per casualitat vaig entrar en contacte amb un matrimoni anglès que van ser els primers que van començar a rescatar ximpancers que servien a les costes, sobretot al sud d'Espanya, però també, per exemple, aquí a Lloret també n'hi havia...
I aquests ximpencers els feien servir per fer fotos amb la gent i els portaven de contraband. Quan passeien grans, desapareixien i no sabien què passava amb ells. Llavors jo vaig començar a ajudar-los i després me'n vaig anar a l'Àfrica i aquesta gent ja era gran i ningú volia continuar la seva feina i una mica vaig decidir posar en marxa aquest projecte
muntant un centre per acollir aquests, principalment ximpancers, que no hi ha lloc on portar-los, i poder mantenir-los per la resta de les seves vides. La vostra web és fundacionmona.org. Com tireu endavant? Perquè sou una entitat sense ànim de lucre. Com arriba el finançament? Bé, és difícil, eh? A la situació que estem ara. A veure, sí que és veritat que vivim de donacions...
la major part dels ingressos són donacions, però sempre hem cregut que muntar la fundació per viure de subvencions és una mica utòpic. Llavors nosaltres el que hem fet al llarg dels anys és, a part d'un... tenim un grup de socis i padrins que ens donen suport mensualment i anualment, doncs el que fem hem anat desenvolupant diferents activitats per finançar-nos. Bé, des de... fem visites guiades,
en les que no cobrem entrada, però sí que demanem una col·laboració. Després fem cursos d'atologia, de conservació, de dibuix d'animals salvatges, de cognició... Bé, la veritat és que tots els que hi estem treballant venim del món de la primatologia i hem anat preparant aquests cursos durant els anys. I les escoles que ens visiten, tot això va sumant i és la manera en què ens financem.
A hores d'ara teniu en marxa una campanya que és posar una mica d'escalfor a la seva vida. L'objectiu és aconseguir els diners necessaris per poder renovar l'obsolet sistema de calefacció del centre. Necessiteu 12.000 euros i ja en porteu recaptats gairebé 6.000.
La gent que vulgui fer la seva donació pot fer-ho a través de migranodearena.org barra Fundació Mona 1. Vaja, migranodearena.org s'ho trobarà fàcilment perquè és una web molt senzilla. Està funcionant aquesta via, això del micromecenatge? Sí, la veritat és que si és la primera vegada que ho hem fet,
Hem de dir que tenim molta resposta de gent que ja ens coneix. Estem encantats perquè...
una vegada més queda palès que realment la gent que està preocupada per la conservació en general vol col·laborar, encara que sigui a vegades allò, dius, ostres, és que no em van gairebé donar més de 5 euros, però bueno, és 5, 5, 5 i tot. Jo crec que és una mica el futur dels projectes, una miqueta que tothom aporti una miqueta.
Olga, si algú ens està escoltant i diu, mira, Jovanda, de l'aportació econòmica, que potser la pot o no la pot fer, o ja l'ha fet, voldria poder ser voluntari treballant unes hores físicament a la vostra fundació. Això és possible? Sí, sí, mira, qualsevol persona que vulgui fer una donació, venir de visita o fer de voluntari, em pot enviar un mail a info arroba fundaciómona.org, en català o en castellà, és igual, Fundació en Mona o Fundació Mona,
i bé, ja gestionarem. Si vols ser voluntari, li direm quins són els requisits i realment el que et fa, perquè a vegades hi ha molta gent que diu jo vull cuidar monos, però realment cuidar monos no és tan macos, perquè realment el que fas és intentar mantenir el seu microhàbitat que hem creat nosaltres, sobretot netejar,
neteixes molt. A vegades hi ha gent que... Per exemple, tinc una noia de Galícia i diu... Mi madre me dice que he venido aquí a limpiar i encara no limpio nada. Està tot el dia netejant gàbies, preparant les instal·lacions, preparant dietes, preparant enriquiments. Perquè els ximpancers no s'avorreixin, perquè és un dels problemes greus de tots els animals salvatges, però els ximpancers en particular, que quan estan...
en captiveri, s'avorreixen, perquè amb llibertat es passen el 70-80% del temps desplaçant-se per la selva, buscant menjar, i aquí ho tenen com una mica tot fet. I això el que comporta són que comencin a comportar-se de manera agarrant. Llavors, per exemple, s'automotilen, s'arrenquen el pèl... És molt trist, perquè no els pot ser res més que intentar...
complicar-los la vida en que activitats. I nosaltres potser ens passem una hora allò amagant-nos i menjar per les instal·lacions, posant-li difícil que no puguin treure d'una mànega i ells amb mitja hora ho tenen tot solucionat, saps? Doncs esperem que seguiu amb aquesta bona feina que ja fa 12 anys que tireu endavant. Fundaciómona.org Olga Feliu, directora de la Fundació, moltíssimes gràcies i que vagi bé el dia de la Mona. Gràcies a vosaltres. Adéu. Adéu, adéu.
Escolta l'Extra Radio. Escolta la diferència. De dilluns a divendres, de 4 a 7 de la tarda, Extra Radio, a la Com.
Quan és gairebé tres quarts de sis de la tarda, són tres quarts de sis de la tarda, a l'extraràdio deixem les mones, els micos i els xins pensers.
per parlar d'un festival de cinema 2.0. El portal de cinema online Filming s'ha inventat una nova manera de fer festivals de cinema. Al festival de cinema Atlàntida no hi ha ni sales de projecció, ni carpes, ni cap espai físic pel públic. De fet, ni tan sols us haureu demorar a casa per anar-hi. El podreu viure per internet, des de l'ordinador, l'iPhone, l'iPad o també des d'un telèfon Android.
Aquest festival online oferirà l'estrena de pel·lícules nacionals i internacionals que fins ara no s'havien pogut veure a l'estat espanyol. Aquest any, amb una protagonista clara, la Lost Generation, la generació d'universitaris i postuniversitaris que lluita per aconseguir el seu primer lloc de treball. Jaume Ripoll, molt bona tarda. Hola, bona tarda. En Jaume Ripoll és director del Festival Atlàntida, director editorial de Filmin. Ja fa uns quants mesos, però ja ens hem trobat diverses vegades...
Jo et comentava abans de Filmin, hem parlat moltes vegades del programa i fins avui no li havia dit bé el nom, fins ara li deia Filmin. Per això ve sempre a repetir, que en torneu a convidar. Però avui amb una novetat, de fet és la segona edició del festival, des del 4 d'abril fins al 4 maig, per tant ja l'hem estrenat.
Potser ara algú s'està menjant la mona i està gaudint d'una pel·lícula. Espero que un parell de milers de persones ho estiguin fent ara mateix. No només algú. Per cert, com ha anat la mona? Perquè tu véns ara de Palma. Avui patíem una mica. Jo ens deia creuant els dits perquè tots els convidats arribin i estava pensant en tu perquè volaves i hi havia vaga d'hivern i era una mica complicat.
Beníssim. Passega a Mallorca, menja moltíssim per Setmana Santa, mones, penades, coca-arrois, roviols, i he arribat com amb 25 quilos més i amb la maleta plena. 25, no tan molt, però vaja, si tu ho dius. Hi ha alguna novetat, algun canvi respecte a la primera edició? Qui ja conegués aquest festival, que és filming.es barra atlantida guió film guió fest. Sí, també es pot accedir directament des de filming.es, ho trobarà la gent, que és més senzill. Novetats, bàsicament,
de la mateixa manera que ha crescut Filming com a portal, també ha crescut Atlantida com a projecte, com a festival, no? L'any passat, quan van crear el festival, el que volíem era, d'alguna manera, facilitar a creadors espanyols que poguessin escenar la seva obra, internet era la via, i premiar-los
perquè poguéssim posar la seva pel·lícula al cinema. És a dir, donàvem dos premis, Premi del Jurat i Premi del Públic, a la millor pel·lícula del festival de la primera edició, i el premi consistia en poder trenar la pel·lícula en sales de cinema. Això era, diguem, el propòsit de la primera edició. En la segona que hem fet hem anat més enllà. Hem dit, vare, seguim mantenint aquesta secció oficial, però creem una secció internacional amb les millors pel·lis dels festivals que hem anat veient a Cannes, a Toronto, a Berlin, etc., i les portem a Espanya. Pel·lícules que ens agradaven moltíssim, que si no, no passaran desapercebudes.
Que s'han estrenat, que potser no s'han estrenat, que potser s'estrenaran d'aquí unes setmanes. Exacte. Realment, de les 26 pel·lícules que formen part del festival, n'hi ha 12 de secció oficial, que aquestes 12 no s'havien d'estrenar, o sigui, no tenien estrena possible, i de les 14 de la secció internacional, la inauguració i la cluenda eren les úniques que tenien estrena garantit als cinemes espanyols. Quan entrem a la web, el primer que veiem és...
12 films secció oficial, més 14 films secció aldes, igual 15 euros, un passi, per tot el festival.
Que el preu no sigui obstacle, no? En aquests dies, amb aquests problemes, amb tota la crisi que tenim, és important facilitar l'accés a la gent i que la gent descobreixi que es viseixen festivals d'aquests, que li perdi la por i que el preu no sigui l'argument per no fer-ho servir. Els que són subscriptors de Filmin, 7 euros, per tant, ja deuen conèixer com funciona la casa, que no poseu traves i que ajudeu. Són unes pel·lícules...
que em sembla que accepta la que obria el festival, que va haver-hi 96 hores per veure perquè s'estrena aquesta setmana. Aquest divendres. Aquest divendres. La resta es poden veure en qualsevol moment. Potser ara algú ens està escoltant i diu, mira, ja m'han dit el més important, el que necessitava. Vaig a connectar-me al festival. Exacte, que ens deixin d'escoltar i que vagin directament a Filmin i paguin el passi. Exacte, poden veure-les quantes vegades vulguin al llarg d'aquest mes que dura el festival. O aquest mes menys d'algun dia que dura el festival.
Ara dèiem que la majoria de les pel·lícules tenen com a protagonista aquesta generació perduda. Sí, realment el que volíem amb aquest festival, amb aquesta segona edició, era fer pel·lícules comercials. Primer, que la gent entengués que les pel·lícules que no s'estrenaven en cinema no vol dir que siguin dolentes o que estiguin mal fetes, sinó que són pel·lícules comercials, extremadament comercials, que pel que sigui no han vist la llum de les sales de cinema o la foscor de les sales de cinema.
I el que hem fet és agrupar-les al voltant d'aquesta generació perduda, que tant de bo no sigui perduda, però aquesta generació a la que és difícil trobar-li un camí, que és la generació que protagonitzem nosaltres, gent de 25, 35, 40 anys, que amb problemes sentimentals, amb una diferència que viatja més que mai, que té problemes laborals, que té problemes identitaris, que té problemes de futur, etcètera.
I no tots són problemes, també les pel·lícules parlen oferir-te solucions, o reconfortar-te, d'alguna manera. I el que fan aquests 26 metratges, o gairebé tots, és parlar-te d'això, parlar-te de tu, parlar-te de tu en aquesta gent que és la gent que principalment fa servir filming.
I quina ha estat la rebuda dels directors, les directores, potser les distribuïdores, perquè sí que hi ha algunes pel·lícules que sí que s'acabaran projectant en sala gran, quan els diríeu això és per un festival, un festival una mica típic, ja el vam fer l'any passat, això funciona, i esperem que hi hagi milers de persones que es connectin a la xarxa per poder veure les vostres pel·lícules. El que ha passat és que ha passat el mateix que passava amb Filmin, la gent tenia por.
Un festival online? No, no, jo vull un festival físic. Jo vull l'Auditoria Sitges, o el DAO, o l'Inèdit, etc. Un festival online em sona una cosa bastant cutre. La meva pel·lícula és millor que això. Però a poc a poc, veient l'èxit de l'any passat, veient col·laboracions que hem fet amb altres festivals...
se n'han donat compte que ara ja és el moment, ja poden començar a creure. I, de fet, aquest any, les 12 pel·lícules que estan a secció oficial han guanyat festivals com Sandans, com Màlaga, com Valladolid, com Sant Sebastià, com Toulouse. És a dir, són pel·lícules de molt alt nivell, una adaptació del García Márquez, que no s'havien vist i que han accedit, han acceptat que formin part d'aquest festival. Que és com qualsevol altre festival tradicional, com Sitges, com Xicuna, com Sant Sebastià. La diferència, que el pots veure tothom, que si estàs a Osca, a Girona o a Lleida, pots veure el festival. Si estàs a Girona, a Osca o a Lleida...
el Festival de Sitges no ho pots veure. Pots desplaçar-te. Pots desplaçar-te, però així com està la benzina, millor que et quedis a casa. És força més barat i suposo que per vosaltres també el que representa no haver de llogar uns cinemes, no haver de llogar
unes carpes, perquè es vagi fent promo a les pel·lícules, perquè vingui premsa, perquè s'acrediti gent, i tota l'estructura del que comporta un festival és ben senzilla. A través de la xarxa vosaltres ja us gestioneu. Sí, és senzilla, però serveixent un pel cara, perquè s'han de contractar les pel·lícules, subtitular, etcètera. Però sí que és més econòmic, òbviament, que un festival tradicional. Llavors, totes les pel·lícules, versió original, subtitulades? Exactament, secció oficial, que són en castellà.
I aquestes, en principi, no cal... No cal subtitular-les. No cal subtitular-les. És un festival, tot i que és atípic, sí que té uns premis i té un jurat. Com és això? Perquè el jurat és de luxe. Quique Maillo, Ángel Sala, Mónica Carmona, Violeta Covaxis...
Exacte. El que volíem, un poc pel tema del jurat, era agafar quatre persones que tinguessin que veure amb l'indústria, una com a espectadora, que és la Mònica Carmona, que és la directora de Mondadori, el Quique Maillo, que ha guanyat el Goya Pereva, l'Àngel Sala, que és el director d'Ossitges i de Violeta Kovacs, que és una crítica de cinema. Cada un veu el cinema d'una manera diferent, no?
aquesta mirada polièdrica és la que ens interessa en el jurat. Un jurat que el que fa és donar un premi. Quin és el premi? El que hem dit abans. Facilitar l'estrenar en sales de cinema, el llançament en DVD i la distribució europea d'una de les 12 pel·lícules de la secció oficial. I d'altra banda, el públic, és a dir, el que ens estigui escoltant que he pagat per veure l'Atlàntida, que voti, sisplau, perquè el vot també compta per facilitar a una de les 12 pel·lícules de secció oficial estrenar-se en sales de cinema. Aquest és el premi? Exacte.
sanals de cinema, edició en DVD i Blu-ray i distribució europea. Segur que els directors us van preguntar però quants vots? Cada IP, cada ordinador pot fer un vot perquè si no ja se sap allò típic d'equips de direcció que tenen molts amics molt actius i que són capaços de votar ells i tota la família milers de vegades. Ja ho tenim en compte. Pensa que és la segona edició per tant vam aprendre de la primera i ara ja sabem quines són les formes per evitar aquesta...
Cosa així estranya. Petites trampes. Petites trampes. Sou l'únic festival de cinema online que es fa o n'hi ha d'altres? No, nosaltres, de fet, a Filmin en tenim dos. L'altre és My Friendship Festival, que aquest no és prop i nostre, sinó és un festival de cinema francès online que es fa a tot el món i a Filmin és el portal Espanya on es pot veure. És un festival que el que fa és portar 12 pel·lícules inèdites franceses de l'últim any a tots els diferents territoris. Després hi ha algun altre festival...
que ha nascut a Rael de l'Atlàntida, que es diu Festival Ivermèdia o Iver no sé què, que té algunes pel·lícules que comparteixen amb nosaltres, que estan al catàleg de film, per entendre's. I això d'Atlàntida?
El territori perdut, no? Aquell continent on tots volem trobar coses, no? I al final aquestes pel·lícules són això també. Són petites joies que la gent potser hagués passat desapercebut, no les hagués vist. I repeteixo, és que són pel·lícules molt, molt atractives. No sé si te'n recordes de Guants, la pel·lícula que va guanyar l'Òscar d'aquella parella a Dublín. Doncs tenim la segona part.
A més, Wants era una de les pel·lícules favorites del Guardiola. Doncs mira, si el Guardiola ens escoltés, que veies la segona part de Wants, que és l'història un poc de la separació de la parella un cop guanyen l'Òscar per la pel·lícula. I el primer cop que es pot veure a Espanya és a l'Atlàntida. I és una pel·lícula que es va estrenar als Estats Units el passat novembre. Per tant, estem parlant de pel·lícules molt recents.
tot i que no sou els primers que feu un festival online, estan sorgint altres iniciatives, altres companys del sector que es posen en contacte amb vosaltres i us diuen, a veure, expliqueu-nos una mica, doneu-nos un cop de mà, perquè volem fer un muntatge, potser amb una temàtica completament diferent, que sigui...
de cinema esportiu o de cinema musical o qualsevol altre tipus de festival, però que vulguin muntar una història similar. Pensa que, primer, nosaltres, abans de fer l'Atlàntida, el que fèiem era col·laborar amb festivals físics, amb l'Inèdit, amb Sitges, amb el DA, etcètera. En tots ells, el que fèiem era portar el festival físic a internet. Una part de la secció l'estrenava a internet. Per tant, ja teníem una relació amb tots aquests...
Grans festivals que tenien la part important del negoci en les sales de cinema. I el que fem amb ells és col·laborar i fer-la part online. I d'altra banda, per exemple, en festivals pròpiament online, com No Todo, el No Todo Film Fest, que és un festival de curtmetratges, nosaltres donem premis i col·laborem directament amb ells.
Teixim... Són pocs, ens hem de fer forts perquè el món és difícil i hem de mirar, teixir aliances, no mirar-nos malament. Fins al 4 de maig es pot gaudir d'aquest festival online de cinema, l'Atlàntida, amb filmint el darrere. A partir de quin moment vosaltres comenceu a treballar a la tercera edició, la del 2013? Encara m'estic recuperant de la festa d'inauguració, difícilment. No, al principi, al septembre,
Quan un va al festival, a cada festival de cinema, a Cannes, a Toronto, a Sundance, un veu les pel·lícules i va marcant en la llista el wishlist, la llista de desitjos. Aquesta pel·lícula m'agradaria que estigués allà. Entre la llista de desitjos i la realitat és com els regals de Nadal quan un té 10 anys, que entre el que demana i el que té hi ha bastanta diferència.
doncs això, comencem a treballar una invista mirant quins són els títols que podrien estar a internacional i a nacional en festivals com Màlaga, com Valladolid, etcètera, també parlar amb ells i cada cop la idea és créixer i que les pel·lícules cada vegada siguin més i més importants perquè la gent entengui que internet també és un bon lloc per escenar pel·lícules, que els grups de música ho fan, que posen les seves demos a internet i és un honor, doncs per què no ho fan els creedors també? La primera edició hi havia secció oficial, aquesta segona que s'està celebrant ara s'hi afegeix
la secció Aldas, teniu un altre wishlist, pensant en una tercera, quarta, cinquena secció que es pugui anar ampliant el festival any rere any? Bé, per aquesta edició hi havia dues coses que al final no han sortit. Una era una pel·lícula homenatge, volíem portar, ja ho diré, ja no passa res, com no la tindrem, l'última pel·lícula del teu Angelo Poulos, The Dust of Time, ara que havia mort l'Angelo Poulos va ser impossible portar-la, i una...
i una secció documental sobre la història del cinema, que és una secció bastant important, que al final no ha sortit. Però crec que amb la secció Atlas i amb la secció oficial ja en tenim prou. A partir del moment que tu comences a veure la pel·lícula, l'has de veure d'una tirada, ja és teva i la pots parar quan vulguis, perquè has dit que Angelo Poulo és un dels grans del món de cinema, però que hi ha molta gent que s'adona.
I les pel·lícules tan llarges. La pots seguir veient al matí. Això és la cosa bàsica. No, si un contracta l'abonament per l'Atlàntida, té un mes per veure les pel·lícules i les pot veure quantes vegades vulgui, en quants dispositius vulgui, mentre que no sigui de forma simultània. És a dir, no val això de dir, em compro l'abonament jo i tota la meva classe o tots els meus col·legues em veuen tirant d'abonament, sisplau, que cada un el compri del seu.
Això és la cosa bàsica. Si tu només compres una pel·lícula, com a qualsevol pel·lícula de film, en tens 72 hores per veure-la. Sempre en connexió a internet. És a dir, no hi ha descàrregues si no és streaming.
Per tant, la gent té un mes per veure les pel·lícules, només per aquests 15 euros, 7 si ja són suscriptors de Filmin, i alguna que a tu t'hagi agradat especialment, com que ja les veuen totes, així no han de renunciar cap, que ja sé que costa molt fer una tria, però alguna que tu diguessis, mira, ens deies abans la segona part de guants... Això és una, Bellflower, per exemple, considerada la nova Mad Max, és una altra, The Myth of American Sleepover, que és una pel·lícula d'adolescència americana, la gent que recordi les pel·lícules del John Hughes, El Club de los Cinco, La Chica en Rosa, etc., és aquest estil, passec adaptada l'any 2011.
una pel·lícula com Cold Weather, que és una pel·li tipus Sherlock Holmes, que va ser considerada la millor pel·lícula de l'any pel portal IndieWire, i en la secció oficial tenim, jo et dic la guanyadora de Sundance, que es diu Zona Sur, que és una pel·lícula que, a més,
parla del que ens passa ara, un poc de la lluita de classes, d'aquests dos mons, aquest liberalisme dels punts zero, ja és molt rica i ja és molt pobra, doncs d'això parla zona sur i és una pericola extraordinària. Tot això a Filmin.es. Fins el 4 de maig, la segona edició del Festival Atlanti de Jaume Ripoll, director del festival i director editorial de Filmin. Moltes gràcies. Gràcies a vosaltres. I que vagi molt bé, que acabi d'anar bé la mona. Gràcies.
Els companys informatius actualitzen la informació. D'aquí 30 segons són les 6 de la tarda. Si ja heu menjat la mona, si encara queda una miqueta, si no us l'heu prospit, li voleu fer una fotografia i enviar-nos-la, facebook.com barra extra ràdi. Fins d'aquí uns minuts.
Bona tarda, són les sis, us parlem al Verses i Marta Patricio. El govern central preveu una retallada de 10.000 milions d'euros en sanitat i educació. Ho acaba de donar a conèixer l'executiu a través d'un comunicat i després que avui el president Mariano Rajoy s'hagi reunit amb els responsables d'aquests dos ministeris per definir les retallades i també mesures que començaran a posar-se en marxa aquest mateix mes.
D'altra banda, Rajoy també s'ha reunit amb la vicepresidenta del govern, així com els ministres d'Hisenda i d'Economia per definir el programa d'Estabilitat 2012-2015 i també el programa de reformes per aquest any. Precisament el ministre d'Economia, Lluís de Guindó, s'ha obert avui la porta perquè les rendes més altes paguin per l'accés a la sanitat pública. Una idea que des del seu mateix partit, el Partit Popular, han qualificat de reflexió personal del ministre i s'han volgut desmarcar d'aquesta proposta.
El servei català de trànsit informa que ja han tornat a casa seva més del 70% dels conductors previstos en el marc de l'operació tornava setmana santa. En total a Catalunya però han mort 12 persones a les carreteres durant aquestes vacances, quan encara falten 6 hores perquè acabi aquest retorn. Són, per cert, 3 més que l'any passat. Sapiguem quin és l'estat de la circulació en aquests moments. RAC Roger Serra, bona tarda.
Hola, bona tarda. Destaquem les vies que a aquesta hora van més carregades. Per exemple, l'autopista AP7, Fastoneta, a la zona d'Altafulla hi ha hagut un accident. Ja tenim tots els carrils oberts al trànsit, però ha deixat molt tocat tot aquest tram de l'autopista AP7. Parlem d'uns 10 quilòmetres de lentitud i aturades entre Tarragona, Altafulla, tot plegat en sentit Barcelona, com dèiem en aquesta autopista AP7.
També hi ha problemes a l'autovia A2. Hi ha un primer tram de retencions de més de 4 quilòmetres just passada a la zona de Mollerussa. Això és a causa d'un accident. I més endavant, deu-n'hi-do, són trams d'aturades que arriben durant més de 15 quilòmetres des de Jorba fins al túnel del Bruc. En sentit Barcelona, per tant, molts problemes també en aquesta autovia A2, sobretot entre Jorba i el túnel del Bruc.
Acabem parlant de les comarques gironines, la costa gironina, aquesta C31, amb retencions d'uns 3 quilòmetres a Santa Cristina d'Aro, anant a buscar l'autopista AP7. És tot des del RAC, bona tarda. Les primeres investigacions apunten que l'incendi que aquesta matinada ha provocat la mort de 4 persones a Barcelona ha estat fortuït.
Les flames han calcinat els matalassos que feien servir de llit i les fustes amb les quals s'havien construït un eixopluc en un solar del districte de Sant Martí. Es desconeix la identitat de les víctimes, però sí que se sap que eren joves de nacionalitat romanesa.
I avui és dia de mones. El gremi de pastissers de Barcelona preveu mantenir les vendes d'aquests pastissos de l'any passat, és a dir, unes 660.000. Tot i això, la crisi es nota també en aquest sector i en guany se n'han venut de més petites, ho ha dit Joan Turull, president del gremi a Barcelona. Preveuen, igual que l'any passat, el que passa amb unes mides més petites.
L'any passat ja va començar així. I aquest any, pel que veiem, segueix la mateixa tònica. La gent compra la mona que necessita, no la mona que hagi de sobrar per 3 o 4 dies. I la crisi es comporta, aquestes coses. Els pastissers han mantingut preus, malgrat l'encariment de fins al 70% dels ous. Es calcula que de mitjana cada català s'ha gastat entre 25 i 75 euros. Com cada any, les mones més venudes...
Han estat les de dibuixos infantils. Monster High lidera el rànquing, seguit de personatges com els Barrufets o Bob Esponja. El cantant Josep Guardiola ha mort avui als 82 anys. Entre els seus èxits més coneguts destaquen Dipapà o 16 Tonerades. També va ser l'autor del primer himne de l'Espanyol. El seu funeral se celebrarà demà al migdia alternatori de Collserola a Barcelona. Com Ràdio Esports
Bona tarda, us parla David Amador. El Barça s'entrena a partir d'aquesta hora de crear el partit de Lliga de demà al Camp Nou davant el Getafe a les 9 de la nit. Els blaugranes sonarà a només 4 punts del líder, el Reial Madrid, després de l'ensopegada dels blancs contra el València. El tècnic del Getafe, Lluís García, té clar que Pep Guardiola no reservarà jugadors.
Per ser, el clàssic Barça-Madrid al Camp Nou es disputarà dissabte 21 d'abril a les 8 del vespre.
I ha mort el jove ferit als disturbis a Bilbao posteriors al partit atlètic club Xalque. Íñigo Cavaques tenia 28 anys i presentava una fractura cranial per esclata amb importants lesions al cervell. El govern basc està investigant si el jove va ser ferit per una pilota de goma disparada per l'Ertxansa.
Cada dia el radiometon de l'extraradi capta fidelment la veu del carrer. Cada dia una pregunta i mil respostes. Avui hi havia una vegada... El conte de dilluns. Ua, això serà xinguíssim. Un bon dia en un poble molt i molt lluny.
Un bon dia, en un poble molt i molt llunyà, hi havia un noi que es deia Marc i estava molt content perquè al col·le li havien donat una setmana de vacances. En aquella setmana de vacances, els nens es van donar a compte que els pares estaven super, super, super contents. Estaven tot el dia actant, cridant...
I no només això, sinó que quan arribaven a les nou a casa... Les nou a la vila del pingüí. Els pares encara no hi eren. Sempre arribaven més tard. Alguna cosa estaven fent i amagaven els pares. Va decidir seguir els seus pares per veure què estava passant. No podia ser allò. Els pares s'havien trobat el conillet de Pasqua. Te lo juro por mi vida.
Va trobar una espècie de fàbrica de xocolata on el conillet i tots els pares es dedicaven a pintar els ous amb xocolata per poder-los regalar als seus nens. Per això estàvem tan contents. Podríem compartir la Pasqua amb els seus fills.
Llavors, la setmana següent, quan tots els nens ja s'havien fotut la xocolata, van tornar a tenir una setmana de vacances, perquè el poble molt llunyà estava marat de menjar xocolata. Aquest conte s'ha fos. Aquest conte s'ha fos?
Amb el Ràdio Matonats, com cada dia, hem començat la tercera i darrera hora de l'extraràdio. Passen set minuts a les sis de la tarda i, com cada dia, fem l'extraràdio en directe, tot i que avui sigui dilluns de Pasqua.
El dia de la mona ja podem saludar un dels nostres convidats, Martí Sales, bona tarda. Bona tarda. Com va de moment el dia de la mona? Et deia, has menjat mones? Quantes al final, quantes n'has menjat? Tres, perquè tinc molts nebots i a més també he menjat xai pasqual, un xai boníssim i m'he quedat més tip que no res, però vaja. Però hauràs compartit una mica amb els nebots, molt lleig allò d'aprofitar quan es despistaven i quedar-t'ho tot per tu. Jo partia les mones. Val, ja sabem què passa amb el que reparteix. Sí, hi ha dues versions.
Quina? És qui parte, reparte. Se queda la mejor parte. O qui parteix es queda amb un no-res o alguna cosa així. Tu quina opció has triat, la castellana? No, no, no. I les temàtiques? Perquè aquest any en les pastisseries moltes vegades deien... És que com no ha passat res massa especial, si hi ha escuts del Barça, el Bope Esponja, la Kiti... Les fem clàssiques. Amb ou i... Ou i aquelles plomes i...
Doncs, en Martí Sales és un dels nostres convidats a aquesta hora. L'excusa és el llibre que s'acaba de publicar. Ara és el moment breu crònica oral dels indis catalans. Però abans de la seta en tindrem un altre de convidat, que és en Marcel Zamora, trialeta professional de llarga distància, explorador de l'extraradi, que avui presenta el llibre que demà presenta. Qui vol una vida millor? L'Amèrica, l'Amèrica és bella, sí, sí, sí. Però, mama, l'Amèrica no és fanta para mi. Per què?
Sí, sí, José Guardiola. Malauradament avui també està present a l'extraradi. Dic malauradament perquè ja ho heu sentit als butlletins. Ens ha deixat sa mort a l'edat de 81 anys. I ràpidament el Martí l'ha reconegut. És una de les veus importants. Si el Martí hagués hagut de tirar enrere, segurament s'hagués trobat amb Josep Guardiola, que va començar la carrera molt jove l'any 49, formant part de grups com Creixi Bois.
Sí, sí, amb 19 anys, l'orquestra de Lluís Rovira també hi va ser, els Glories King, i l'any 57 va començar a registrar cançons com aquesta que estem escoltant, el Yo Soy Americano, una versió castellana d'una cançó italiana. De fet, ella es va dedicar a traduir el català, el castellà, moltíssims èxits internacionals, va ser un dels cantants melòdics més populars aquí, sobretot durant els anys 50 i 60, tot i que va actuar tota la vida, fins fa molt poc temps estava damunt dels escenaris,
I, això que us deia, va portar al català cançons, de fet va ser dels primers de cantar en català a l'època del franquisme, per exemple, cançons com aquesta. Jo, sempre jo, només jo.
Això que escolteu és jo, una versió d'Io, de Domenico Moduño, amb aquesta sonoritat, Glenn Miller, era la moda d'aquella època que Guardiola va portar fins aquí, tot i que Guardiola sobretot se'l coneix per cançons com aquesta. Yo soy un pobre padre, a mi nero soy, con mi azadón y mi pala nazi.
16 tonelades, 16 tons, un original de Merle Travis que va portar aquí. De fet, es diu que va gravar gairebé 540 títols aquí, traduïts al català o castellà, amb aquesta veu prodigiosa, aquesta veu que esteu escoltant. De fet, no en va tenir el títol del sinatre català. Tu recompensa, pobre, jo la tendràs. Quan teixo polvo descansaràs ja.
L'any 63 va participar al Festival d'Eurovisió amb la cançó Algo Prodigioso.
també va fer un dels himnes de l'Espanyol, és cuatant, i va actuar amb molta gent com, per exemple, Salomé, Rodi Ventura, la Sara Montiel, Carmen Sevilla, o algú de qui, de fet, havia sigut rival, i amb els anys, rival artístic, s'entén, i amb els anys van acabar actuant junts, com era el Ramon Calduc. Recordava aquesta anècdota en un programa de Com Ràdio, Noms Propis, un programa del nostre company Jordi Roure, i allà recordava aquesta rivalitat, entre cometes, amb Ramon Calduc.
El Ramon Calduc sempre ha sigut... Jo vaig sortir un any abans que ell, però a partir que ell va sortir, inclús ens confonien moltes vegades. Aquest és la Guardiola, no, que és el Calduc. I vam ser rivals, naturalment, en les gravacions i en la feina, però érem sempre grans amics. Ens reuníem amb les famílies, inclús a l'estiu anàvem a baranejar junts a Castelldefels i deixàvem les famílies allà i nosaltres anàvem a treballar.
Esperem que el Sinatra Català, en Josep Guardiola, descansi en pau.
He vist salses que se'n molen. He vist cons que regeixen sang. He vist tantes meravelles. A quina el Montseny estan?
Ara és el moment, és el títol d'un llibre que s'acaba de publicar, que vol retratar l'escena musical catalana actual, la que formen noms com Manel, Mazzoni o els amics de les arts. Festivals com el Pop Art o el Faraday. Locals com l'Helio Gaval o discogràfiques com Bankrock. He trobat doncelles negres, refregant-se pels estalls.
L'encarregat de fer el que s'ha subtitulat com una breu crònica oral dels índies catalans és en Martí Sales, algú que de fet forma part activa d'aquesta escena com a cantant i guitarra de la banda que estem escoltant de fons, el Surfing Circles, que abans de començar, Martí, et dèiem, els últims dies heu estat presents del dret i del revés, ens va agradar molt el videoclip, el varen penjar, varen convidar el Raúl Cuevas...
Vam parlar de l'agrofestival del Montseny. Va anar bé, la cosa? Va anar molt bé. Però en Martí no només és músic, ell també és escriptor. Ha publicat llibres de poesia com Hackelberry o de relats com Dies feliços a la presó. També està doctor d'autors tan destacats com Harold Pinter, Jim Dodge o Michael Connelly i fins i tot s'ha dedicat a dirigir el Festival Internacional de Poesia de Barcelona a banda de col·laborar amb mitjans com el Time Out. Per fer aquesta radiografia dels indis catalans...
Has entrevistat a 8 personatges claus d'aquesta escena, que són la directora d'un festival, l'Anna Cerdà, del pop art.
Dos representants de discogràfiques independents, en Jordi Llançamà, de Becore, i en Xavi Rianbau, de Bank Rover. Un mànager, concretament, de Manel, Antonia Font i Mishima, en Gerardo Sanz. Un periodista, el Luis Hidalgo, del diari El País i TV3. I, evidentment, músics com en Joan Colomó o en David Caravent, de Mishima. I algú que és músic, però que també porta la programació musical d'Ur Local, l'Elio Gaval, que és l'Artur Estrada, de Nuevo Volcano.
I per parlar d'aquest llibre i d'aquesta escena dels indis catalans, per això estem amb en Martí Sales, que t'agraïm que hagis vingut avui al Dia de la Mona, perquè suposo que després de repartir i menjar una miqueta, el sofà convidava a estar-s'hi... Ostres, sí, el sofà em cridava, però el deure també. Has resistit a la temptació. També ens acompanya en Joff Raffón, des de les 4, però periodista cultural i que t'has devorat el llibre aquest cap de setmana. Rapidíssimament. Dic que aquest cap de setmana, però me'l vaig devorar el dissabte, sencer, ràpidament.
Amb un dia. Això era una cosa que volies tenir clara, que fos allò ràpid...
que el poguessis agafar, que el poguessis agafar en qualsevol moment i de qualsevol manera, també. Bueno, acaba sent així, perquè la forma ha acabat sent molt una reproducció de l'oralitat d'uns testimonis molt vivencials i passionals, i t'allà, és així, a cremadent, perquè és com una veu que t'explica la vida, i quan una cosa és apassionada i entretinguda, diguéssim, que et passen les pàgines volant. I com que tampoc tenia una intenció de sentar cap càtedra, seria una cosa molt teòrica o molt discursiva...
entenc que la gent se'l llegeixi una miqueta així, pim-pam, amb un parell o tres d'hores, te n'acabes. De totes maneres, tu confesses al pròleg que això és un encàrrec. Com arriba? I què és el que et demanen? Bé, l'editora de les llibres, la Marina Penalba, d'Amsterdam, volia aprofitar la vinentesa que jo tingués un peu a cada lloc, un peu al món literari o a la literatura i un peu en aquesta escena, digue-li com vulguis. I com que tinc aquesta proximitat amb tota aquesta gent, doncs va pensar...
per què no aprofites i escrius alguna cosa sobre el tema. Vam estar donant voltes i el projecte inicial era bastant diferent del final, però a mesura que va anar evolucionant l'escriptura del llibre vaig veure que havia de donar...
més veu als entrevistats perquè les entrevistes estaven tenint molt de suc. Llavors, mica en mica en mica em vaig anar retirant i vaig anar deixant que la gent parlés i realment és que és molt interessant tot el que diuen i crec que era més guai fer-ho d'una manera col·lectiva. Clar, perquè al final acaba semblant com vuit biografies d'aquests vuit personatges. Al final ens explica la història d'ells vuit amb els que més o menys hem d'entendre d'on va i no sé d'on ve i d'on va aquesta escena dels indis catalans.
És un llibre realment molt poc conclusiu, està molt ple d'interrogants. Ens anem qüestionant coses, però uns diuen una solució, altres en diuen una altra, es contradiuen, s'amagaven, es complementen, també. I el que volia fer amb les vuit entrevistes era, en comptes de fer-les, diguéssim, per diferit en tercera persona, era fer-les en primera. Llavors, són com vuit monòlegs. I, a més, com que el títol dels capítols no correspon al nom dels entrevistats...
tu comences a llegir i no saps qui parla. Et parla alguna primera persona, però no saps què. Jo vaig néixer a la Sant Inyà, a l'Oscar, i dius, bueno, vale, i qui ets, no? I mica en mica t'hi vas ficant. És un trucú així per atrapar. La característica dels índies catalans és precisament que no s'assemblen, que no s'assemblen gaire els uns amb els altres, que si penses als amics de les arts i Manos de Topo...
És que costa pensar que són d'allà mateix. Una de les coses estructurals que hi ha és que és una escena absolutament heterogènia. I si li diem escena és perquè està passant ara. Però res, no hi ha gaire punts de contacte entre les discogràfiques independents i els triomfadors, diguéssim, dels que s'han menjat almenys i no se'ls ha menjat amb ells.
Llavors, indie-indie, per exemple, jo no hi ficaria ni els amics de les arts, ni catarres, ni fenòmens que ja estan molt al mainstream, perquè realment seria, si no, una breu història del mainstream català. I el que faig és dels indis. Indis com Mishima, ara ja estan al mainstream, diguéssim, però...
venen molt de l'indie, llavors quedava molt bé. Indie es refereix al... El rock català era una etiqueta musical, més o menys amalgamava pel rock, però l'etiqueta que més o menys hem penjat nosaltres per entendre's es refereix més a la manera de treballar o d'on vens, dels segells independents, de l'indie, pop, anglès, dels 80, és una altra cosa...
És una altra cosa, és una altra manera. Per aproximar-nos a aquesta escena indie, tu parles amb vuit personatges, dèiem l'Anna Sardà, Jordi Llançamà, Xevi Rianbau, Gerardo Sanz, Lluís Hidalgo, Joan Colomo, David Caravent i l'Artur Estrada. Per què aquests vuit? Volies que fossin deu o algú s'ha anat despenjant? Mira, els criteris han sigut dos. Un per pura proximitat, vull dir que és un llibre...
personal, parcial, esbiaixat i apassionat. Vull dir que trobo que no volia fer una cosa exhaustiva, objectiva i periodística, sinó que aprofitar aquesta proximitat que dèiem abans que tenia tant amb l'escena com amb aquests personatges. Més que res perquè la confiança que s'estableix
a dos, parlant durant moltes hores, et donava aquest suc que m'agrada molt tenir, de poder fer entrevistes molt llargues i que puguin sortir coses que no acostumen a sortir a les entrevistes habituals. I com eren? Eren amb gravadora? Eren amb gravadora i apa, i hores i hores. Sense límit de temps. Sense límit de temps, de vegades amb dues o tres sessions perquè no havíem acabat de parlar, i clar, al cap de tres hores comencen a sortir coses interessants. Do casa teva o on? A casa meva bastantes, i alguna en algun bar, alguna en algun despatx, la majoria eren a casa.
Tot i que 3 hores més tard comencin a sortir coses interessants, jo suposo que 3 hores més tard tu estaves pensant com m'ho faré per editar, per treure suc de totes aquestes 3, 4, 5 hores. La veritat és que això ho pensava després quan començava a transcriure, que és un cunyàs absolut, però feia 3 hores al revés, feia 3 hores, anava a la nevera a buscar més quintos, perquè realment estàvem arribant a llocs xulos. I l'altre criteri era que pogués aconseguir...
obrir el ventall al màxim dels ingredients que formen part d'una escena. O sigui, com tu molt bé deies abans, segells, artistes, locals, crítics... Volia que hi hagués una miqueta de cadascú i no només fer entrevistes als cantants.
que seria una cosa molt típica. Era clar que els coneixies força. Tot i així, algun et va sorprendre, et va dir coses que no t'esperaves? La gran majoria, tot i que alguns els conegués, em van sorprendre molt. Perquè, per molt que siguis amic, potser menys amb en Joan, que ens coneixem molt amb el Joan Colom, o tots els altres, em van acabar explicant anècdotes molt divertides, molt curioses, camins que havia seguit la seva vida, que s'entertulligaven amb altres que realment jo no en tenia ni idea. Ha sigut bastant sorprenent, tot i la proximitat.
I el tema de la nostàlgia, pregunta-li, Jofre. Sí, la nostàlgia, això... Hem d'explicar que el llibre comença amb un pròleg i acaba amb un epíleg en el que dius que no vols fer un llibre nostàlgic. Però és nostàlgic, Martí, perquè aquestes biografies personals, que a més està molt bé, perquè gairebé totes comencen explicant en primera persona com arriba cadascun d'ells al món de la música, és evident que et ve la tinta nostàlgica quan recordes els seus primers contactes amb la música i tots tenen més o menys aquest punt nostàlgic.
Sí, sí, la nostàlgia és una cosa, una malaltia meva, que ho comparteixo amb molta gent, que és que, bueno, fins i tot havia arribat un moment en què jo vaig estar vivint a Roma, i just abans de marxar a viure a Roma, ja sentia la nostàlgia que sentiria quan tornés de Roma. O sigui, una cosa absolutament malaltissa. Llavors, com que em passa això de fa molts anys, lluito, lluito contra la nostàlgia de coses que no he viscut. Per exemple, jo durant molts anys pensava que haver nascut el 79 ja era...
horrorós, perquè, clar, m'havia perdut els 70s a Barcelona, els 80s, davant de les Olimpiades, tota aquella Barcelona tan meravellosa que jo no havia pogut veure. I dius, hòstia, però si jo no m'havies viscut els 90s i els 2000s, i quin horror, no? No. I al final era com, què dius? Vaig parlar amb gent que havia viscut els 70s i els 80s i deia, sí, sí, bueno, està molt bé, però què penses, ara també hi ha coses extraordinàries. Llavors, mica en mica em vaig anar curant. I amb el pròleg i la pila que he intentat fer una espècie de...
de catarsi, de dir que em cago amb la nostàlgia en el pròleg, però l'epíleg reconeix que no puc fugir-ne. Per tant, encara no t'has curat el tot, no? Jo crec que t'acompanyarà, fa tota la pinta.
Ara és el moment, és un llibre que reconeixes que sí, que em pareix nostàlgic, però també realista. De fet, li traieu molt de glamour a aquesta escena. Els entrevistats confessen que és dur, que és precari i que és poc lucratiu això de dedicar-se a la música i formar part d'aquesta escena indie de casa nostra.
És així, sí, és hiperrealista. La gent explica el seu dia a dia i per què fan les coses que fan i les fan per la pura passió, perquè realment en una època en què l'indició discogràfica s'ha anat a la merda a fer punyetes i el paper dels mitjans també ha baixat molt, és complicat poder viure d'això.
Si fa 25 anys era molt més... podies anar directament a voler triomfar i comprar-te un xalet i ser com loquillo i coses d'aquestes, i ara mateix, bueno, aspires a fer bona música. I això també fa que la música que facis sigui molt més... molts menys prejudicis, puguis ser molt més creatiu, perquè...
ja saps que possiblement no viuràs d'això. Això es nota. De nostàlgia, però de cap a aquesta escena no en podem tenir, perquè aquesta escena està viva, no, Martí? Amb aquest llibre no ens estàs dient que ja s'ha acabat i que, per tant, l'has fet per recordar el que va ser. Aquesta escena està viva encara. Aquest estiu 2012 serà un gran estiu per aquesta escena. Jo crec que sí. El que passa és que sempre passa el que es comenta molts cops, la fagocitació dels mitjans pot ser que s'insereixi d'una manera letal dins d'una escena.
I és perillós. Hem de veure si l'escena és prou creativa i prou forta com per poder desempeñagar-se d'aquesta pressió enorme de fer aquest gran star system català. I si ho aconsegueix serà fantàstic. El que passa és que s'ha d'anar amb compte. No és el mateix ara que fa cinc anys. Ara sembla que tot és increïble, aquest moviment de grans grups i grans discos i tot és meravellós.
Bé, el Joan Colomó canta una cançó que diu... És màgic, és meravellós, que ens menteixin així. Jo no vull pas la veritat, vull ser feliç, no? I és una miqueta aquesta espècie d'entalequia entre el que és molt gran i el que és més petit, i el hype, i com s'infla la bombolla del hype. No sé si està mort o no. És una de les preguntes que els hi faig a tots aquests. Jo crec que no, però... Fes a saber. Imagina't, Martí, que algú, ara mateix...
acaba d'assabentar-se que hi ha uns indis catalans que sonen, que de fet deu ser la primera vegada que connecten amb l'extraradi, perquè aquí som força habituals, però no passen res, benvinguts. Això és l'extraradi, estem a la Com, de dilluns i divendres, des de les 4 i fins a les 7. Quines generacions formen part d'aquesta escena? Perquè els seus integrants, hi ha allò una franja d'edat que diguis, són sobretot de... Entre 30 i 40. Músics i públic. Públic també. Sí.
Sí, entre 30 i 40. També n'hem parlat molt en el llibre perquè dius, ostres, i més avall què passa? Escolten només, jo què sé, música que no té res a veure amb aquesta escena o no escolten música?
els nens de 16 anys no estan absolutament desficiats per tenir l'últim disco de no sé qui com nosaltres ens havia passat a l'adolescència, perquè les xarxes socials supleixen una miqueta aquesta evidesa de fer grup, que abans els grups d'adolescents...
donant voltes a partir de modes i de grups, de bandes, de rock and roll, de música, etcètera, etcètera. I ara potser fan voltes en la pròpia estructura de la xarxa social, vull dir, no sé si m'explico. I potser no cal que estigui plena de res, sinó que és buida, és una estructura buida que ella mateixa ja es manté. Aquesta és una de les preguntes que diem. Hi ha qui és més pessimista i qui diu que...
que sí, que sí, que penso que la gent que consumeix vinils i música va cap avall, va cap avall, i altres que diuen que no, que la passió per la música seguirà fins a la fi dels temps. Algú ara està fent càlculs i potser està pensant si aquest públic i aquests protagonistes de l'indi català, que ronden la trentena, que potser arriben als quaranta, són els mateixos que eren públic fent els vuitanta principis dels noranta amb aquella revolució el que es va dir el rock català.
Això té certa connexió? Una cosa no té res a veure amb l'altra? Hi ha alguns dels entrevistats que són molt crítics, que contraposen molt aquesta generació dels indis catalans en aquell error català, que alguns arriben a dir que allò va ser una involució artística, fins i tot. Sí, això ho diu el Lluís Hidalgo, que diu que va ser com una parada estèticament, sobretot. Jo crec que la connexió que hi ha és que els mitjans feien 20 anys que no es volcaven tant en una escena catalana com la de llavors. Aquesta és la cosa més...
A nivell musical no té res a veure. Els moments, les circumstàncies són molt diferents, també per la fallida de la industria discogràfica, també per la introducció d'internet i d'estar a l'abast. Les referències musicals són totes. Abans, més o menys, a finals dels 80, molta gent tenia la mateixa discografia perquè era el que podien aconseguir. Ara, un xaval de 15 anys...
S'ho ha escoltat tot. Llavors, això t'obre molt el cervell a l'hora de fer música. Si l'únic que has escoltat són Bruce Springsteen i Dare Street, doncs em penso que potser faràs una cosa similar, això.
i a qui li agradi, i us pensi que hi ha estits, doncs mira, que hi farem por a tothom de la gent d'afectes. Però aquesta generació, precisament, no tira cap aquí. És molt més eclèctica. Eclèctica, per això que et dic. Aquesta seria una de les principals diferències i la semblança és tota la tensió que para dels mitjans. Tan llarg com un dia, com un dia sense pa...
Portaràs la meva ànima al cel. Oh, directe a l'infern. Baixaré com la saba.
El llibre ara és el moment, breu crònica dels indis catalans, breu crònica oral dels indis catalans. El seu autor és en Martí Sales, avui ens acompanya a l'extraradi. Es va presentar a l'Helio Gaval, amb en Joan Colomo, que l'estem escoltant, amb Azoni tocant, en Jordi llançamada de Vicore punxant. Fa pocs dies que el llibre és al carrer, però què t'està dient la gent? Quina és la resposta fins ara?
Bàsicament són dues. Una, que es llegeix molt ràpid i que és com molt intens i apassionat i que s'ho han passat bé, aquesta és una de les més generals, i les poques crítiques que m'han arribat, ja se sap que l'autor s'ha criticat poc a la cara, és que, bueno, que hi falta algú, que no és prou, que hi troben a faltar gent, no? Jo els dic que sí, que...
i que me n'encarreguin una altra i faré la resta. La segona part. Que cap problema, però que tampoc tenia una intenció tant de fer un avantall tan ampli. I hi ha tan bon rotllo entre els integrants d'aquesta escena, com sembla?
Bueno, amb els que són amics sí, i amb els que no, no. Llavors com passa a tot arreu? Com passa a tot arreu. El que passa és que com totes les escenes, i si agafes, jo què sé, la de Washington dels 90, o agafes les de Nova York als 70, són endogàmiques perquè per proximitat generacional et vas trobant a uns llocs als altres, i més o menys...
Hi ha una amistat que et vincula a la passió per la música. I sobretot, si la passió per la música està desvinculada dels diners, perquè realment hi ha pocs d'aquests grups que s'hi puguin dedicar, encara fa més germanor. I sí que n'hi ha, sí que n'hi ha. Home, hi ha molta gent que són molt amics.
D'aquí dues setmanes, és dilluns 23 d'abril, com se't presenta el Sant Jordi? Et veurem per alguna banda? Doncs encara no ho hem acabat d'apamar amb la responsable de l'editorial, però a algun lloc em ficaran potser. Espero que no em fiquin a algun lloc molt gran i absurd.
Ja ho hem dit a la presentació amb Martí Sales, Olga. A banda de ser escriptor i autor de l'ara és el moment, és cantant la guitarra d'uns índies catalans, de la banda de Sofring Sirres, que estem escoltant.
I resulta que no fa gaire que el seu grup publicava el segon àlbum, Romaní, Semen i Sang, i no el podíem deixar marxar sense preguntar-li per aquest nou àlbum, que evidentment segur que tothom et demana pel títol, que és aquesta recepta de Romaní, Semen i Sang. El títol ve d'una espècie de...
ritual ancestral que es podria fer al Montseny, amb tronc amb aquestes tradicions mil·lenàries del paganisme, que van ser com esborrades del mapa quan va venir el cristianisme, amb una dalla i s'ho va carregar tot, i aviant totes aquestes mal anomenades bruixes, que en realitat eren dones molt sàvies, que transmetien la saviesa matriarcalment, i feien com una espècie de contrapoder davant dels reis i tota aquesta gent que m'anava entrant.
I és una especial reivindicació d'això, de tot aquest món soterrat que la nostra civilització té a les arrels i que estaria molt bé que de tant en tant visitéssim romaníssim i sang. No sé, pot ser una bona recepta. I escolta'm, ho estem escoltant, eh? És evident que vosaltres us dediqueu al rock and roll a un nivell estilístic, a un nivell musical, també a un nivell d'actitud, no? Amb tots sou rockeros, vosaltres. Bueno, sí.
Depèn de quin sigui el pitxer, perquè el rockero és de vegades, jo també m'imagino com repentinat enrere, gomina, superxulescos, m'imagino molt el Loquillo. No és el cas. No, no. I anant amb Harleys i tal. Nosaltres és el rockero més de garatge, et veiem el rockero de garatge, suat... L'actitud és una miqueta més carcoreta, diguéssim, del Do It Yourself.
de la germanor d'escenes i de gent que es posa a tocar a tot arreu i per les pures ganes. El rockero de vegades està molt emparentat amb ja ser l'Elvis, etcètera, i nosaltres, com que no. Per tant, el rock no ha mort, eh? No, home, no.
Però, a banda de rock, també es dediquen a fer altres coses, i, per exemple, hi ha una cançó que m'agrada molt d'aquest disc, que és una versió, de fet, d'un himne de la música disco, un dels primers himnes de la música electrònica. Estic enamorat d'aquest I feel love, de la dona Summer, catalanitzat, rockeritzat,
i que demostra això, no?, que no només escolteu Reganrol, vosaltres. Sí, sí, sí. No, no, escoltem de tot. Nosaltres ens agraden coses absolutament contradictòries, des de Refused fins als Xunguitos, a la dona Summer i a Miles Davis i jo què sé, qualsevol cosa. Som molt, molt, molt... molt musicòfils. I amb aquest contacte directe que deies, això, que t'agrada el contacte directe amb el públic,
Gràcies a això us pengen sempre aquest adjectiu, aquesta etiqueta de tenir uns directes molt incendiaris, que suposo que és una cosa que ja t'agrada que t'ho diguin i que estic convençut que quan sortiu a l'escenari sortiu amb aquest ànim, que allà ha de passar alguna cosa. No tant com allà ha de passar alguna cosa, com deixem que passi alguna cosa.
I de vegades passen coses que no són les típiques que incendien. De vegades surts amb més humor i xerres tota l'estona entre les cançons, de vegades no dius una paraula, de vegades acabes amb el llavi trencat i de vegades acabes quasi sense suar. Bé, això ens ha passat molt pocs coses. Però realment intentem que el concert no sigui una cosa quadrada, que jo ja n'he vist massa, de concerts quadrats. I si ets el James Brown i fas tots els tics, està molt bé, perquè tens un poderio que t'ho pots permetre, però les bandes que no són els James Browns, que són totes...
Si es poden fer quadrar totes les brometes entre cançó i cançó, a mi em destrepa molt. Per qui us vulgui veure en directe o repetir, dissabte 28 d'abril, esteu surfint cirles a la Sala Polo de Barcelona, al costat de l'Epetit Ramon Iberi Pomelo i el llibre Ara és el moment, breu crònica oral dels indis catalans. Martí Sales, moltes gràcies. Gràcies a vosaltres. I que vagi molt bé. Adeu. Adeu.
Aquest dimarts el Barça juga a la Com. Els de Pep Guardiola no renuncien a la Lliga mentre esperen una ensopegada del Real Madrid. A partir de les 8 del vespre, Barça Getafe viu tota l'emoció del futbol amb Jordi Pons, Eric Jiménez i l'equip d'esports de Com Ràdio.
Informatius com ràdio. A les dues, notícies en xarxa. Edició migdia amb Oriol Fugedor. El procés de subhasta de Catalunya a Caixa començarà la setmana vinent. A les set, notícies en xarxa. Edició vespre amb Marta Patricio. Els mercats castiguen per tercer dia consecutiu l'economia espanyola. I a les onze, notícies en xarxa. Edició nit amb Manel Carvajal. El govern català no descarta portar els pressupostos de l'Estat als tribunals. Informatius com ràdio.
De dilluns a divendres, de 4 a 7 a la tarda, escolta l'extraradi. Escolta la diferència.
Extra Radio, el programa de cada tarda a la Com.
Dos quarts i mig de set de la tarda, això és l'Extra Ràdio en directe a la Com. I avui, com molts dilluns, saludem en Marcel Zamora. Molt bona tarda, Marcel. Bona tarda. Però avui amb presentació oficial, perquè el nostre convidat és un home de ferro. És capaç d'anar 3 quilòmetres i 800 metres, fer 180 quilòmetres en bici i rematar-ho amb una marató en només 8 hores i 25 minuts.
Té el record de l'Iron Man de Nyssa. És senzill, sincer, humil, pròxim, anàrquic, tossut i també és explorador de l'Extra Ràdio. I avui t'hem convidat amb l'excusa d'aquest llibre que demà presentes. Qui vol una vida millor? Amb el pròleg de Luis Enrique. I ara, abans de començar la publicitat, li deia l'Anna, aquesta ja és la seva sintonia. Oi, ja fa una estona que està sonant. Et deia, jo és que m'he emocionat amb les fotos. No només amb la foto de la portada, sinó amb les fotos de dins...
que hi ha unes quantes, bé, des que eres petit, amb el teu germà, i alguns moments que es nota tota la feina que hi ha hagut aquí, no només de les gairebé vuit hores i mitja anant en bici, anant corrent, bé, amb un altre ordre, però, sinó els mesos d'entrenament que hi ha al darrere, quan guanyes aquí, sobretot la tercera vegada a Nice, és impressionant. Sí, la veritat és que jo crec que les fotos defineixen... A mi la veritat és que sou molt més de fotos que de lletres, llavors és sorprenent que...
que hagi escrit un llibre perquè realment jo sóc més de pel·lícules i de fotografies que per mi les imatges diuen molt més. I jo crec que la selecció de les fotos en poques pàgines ha quedat molt bé retratat. O sigui, realment jo crec que és el que explica tot el llibre.
Saludo a un dels responsables que t'hagis decidit a fer el llibre, Jordi Planes. Molt bona tarda. Hola, bona tarda. Cofundador de l'editorial 10 i 11. Això és un encàrrec? Sou vosaltres que aneu a buscar el Marcel? Som nosaltres que anem a buscar el Marcel. Nosaltres, abans ho estàvem comentant, vam estar... Des que vam fundar l'editorial, a l'estiu del 2011, que un dels primers llibres que volíem fer era aquest. I vam estar darrere el Marcel, mogollon de mesos... I va costar, llavors. Va costar moltíssim.
Com sempre, soc un desastre. Sí, sí, vam, no sé quantes trucades, vam trucar al Col·lamentació Barcelona, demanar el seu número de telèfon, ens vam passar el contacte, vam intentar localitzar-lo, i al final, quan ja estàvem desesperats, dient, bueno, ja fem l'última prova, i si no ens agafa, doncs passar un altre llibre, ens va agafar el telèfon. I com és que et costava tant? Perquè, clar, tu escrius, tens un blog, fas els guions de l'extraradi, però una cosa és això, no?, i una altra són més de 150 pàgines...
on suposo que també has de fer un exercici de memòria. Sí, la veritat és que moltíssims dies d'anar-me a dormir a les 3 del matí, que no estic acostumat, vull dir que fins i tot si m'estan sentint els meus amics, només segur que s'estiguin rient, i més ells que saben que no soc jo de llegir ni de llibres, però la veritat és que me l'he agafat amb moltes ganes, perquè jo crec que al final és explicar la meva vida, sé que això a la llarga tindrà un fruit per mi i per segurament noves generacions de...
de trialetes joves que ara comencen i una miqueta també, jo crec que explicar de cara a la societat i a la gent que en segueix una miqueta el que és intentar aconseguir un somni i el camí d'una il·lusió, que és això del que expressa tot el llibre des del principi fins al final. Tu dius que confies que el llibre serveixi d'inspiració per aconseguir tot allò que ens proposem.
Però fins i tot més enllà dels triatletes, te n'adones que tot són proves i que qualsevol altre facet a la teva vida tens un objectiu i que costa poder arribar-hi. Sí, aquesta és una de les finalitats que sobretot quan ja ens vam trobar per primera vegada amb el Jordi i el Pep, quan ells em van dir, hòstia, ens faria molta il·lusió que volguessis fer un llibre amb nosaltres i llavors ells em van dir, sobretot, tal com està avui en dia, que les coses no estan facis i això, nosaltres creiem que tu ets una persona que pot transmetre molts valors que ara la gent pot ser
o no els té, o no els sap trobar, llavors segurament tu fins haver arribat a guanyar el que has guanyat tens moltes coses a explicar i moltes coses a transmetre, que no té per què ser gent que sigui esportista, sinó és una miqueta la lluita del dia a dia, buscar quan tu et marques un objectiu de cara al millor de mesos, d'anys, de com arribes a això, quina és la constància, la superació, amb què vences, amb els moments fàcils, amb els difícils...
qui t'ajuda... Llavors, jo crec que una mica, durant tot el llibre, a través dels tres esports, de tots aquests entrenaments, de totes aquestes curses, doncs jo crec que hi ha gent que, per exemple, ja se l'ha llegit i no és esportista i no practica triatló, o que fa esport... Com és el meu cas? M'ha dit, no, no, hòstia, és que m'ha arribat molt, no? O sigui, potser el dia següent tenia que fer una cosa i, hòstia, no em venia tal i pensava, hòstia, el Marcel faria això, no? Llavors...
jo crec que llavors he escrit bé, no? Sí, sí, i a més t'enganxes, és ràpid i ja saps que arribes, però vols saber com passa, perquè entremig de la història també hi ha viatges en el passat. No és que, si em permets, la gràcia d'aquest llibre no és que només és un llibre que explica la trajectòria al Marcel i va destinat al món de la trial d'Ulfiletransit, sinó que darrere explica tot el procés del que comporta el sacrifici, l'esforç i tots els valors que hi ha darrere per...
per aconseguir el que el Marcel ha aconseguit. I no només serveix al món de l'esport, sinó també en qualsevol àmbit de la teva vida privada. I vosaltres, Jordi, com és que teniu clar des d'un principi que volíeu en Marcel? Segueu triatletes? Nosaltres, tant el Pep Lloberes com jo, els dos fundadors de 10 i 11 edicions, hem seguit l'esport de sempre, de ben a prop. I en els últims anys sí que hem seguit de més a prop el triató. I si segueixes el triató, evidentment, coneixes el Marcel Zamora. No només com a referent a Catalunya, sinó també a Espanya. És una referència mundial d'aquest esport.
Des de l'inici del llibre Qui vol una vida millor, ets molt clar, dius, en aquest llibre he intentat transmetre tot allò que el trial d'home ha donat a la vida, el que m'ha fet patir i el que m'ha fet gaudir, i que a vegades està separat per una línia molt fina. Tothom destaca, al final hi ha una sèrie de testimonis de gent del teu entorn molt propera, que destaca que ets pròxim i que ets sincer, però t'ha costat plasmar-ho al llibre? Perquè a mi m'ha fet gràcia que em sembla que va ser la primera vegada que et vaig entrevistar, que encara no eres explorador de l'extraradi,
i et vaig preguntar per supersticions. I em vas dir que sí, que tothom té la seva, però no me'n vas dir cap. I aquí n'hi ha alguna. Bueno, cada cop n'hi ha més. Aquí al llibre dic que en principi no ho soc, però és curiós com ser guanyador et fa tornar-te supersticiós, agafar-te com el que ja t'ha donat sort, tot ha anat bé, i jo crec que amb això m'ha fet canviar. Sempre sóc molt de tocar fusta i coses així...
Però, bueno, tampoc crec que jo... Molt, molt, molt, molt extrem. No, no, jo hi havia aquesta de la fusta que m'havia fet gràcia. Expliques que t'has emocionat parlant de certes persones, situacions, records inoblidables. És evident que has hagut de fer memòria. Fa més de 15 anys que t'hi dediques. No a fer memòria, sinó al Trialdo. Quant temps t'has estat per fer el llibre? Perquè l'editorial va començar l'estiu del 2011. Vaig estar un temps rondant-lo. Sí.
I ara ja es publica? Sí. Des de la setmana passada ja es pot trobar al carrer. Demà és la presentació oficial.
que creiem que vindrà molta gent, perquè ells ja ho saben, que, per exemple, ha aixecat molta expectació dintre el món de les llibreries, el món editorial, després, a través d'allò, escriure el Facebook i el blog, i això sé que hi ha molta gent amb molta il·lusió, i també és el primer llibre que hi ha d'un trialeta professional, llavors jo crec que... És el primer? Sí, llavors jo crec que això també fa que la gent estigui amb aquesta expectació, i més o menys jo crec que en els últims tres mesos...
N'hi ha hagut dies amb més intensitat, setmanes, també depèn de com ho han permès els viatges, els entrenaments, una miqueta, doncs he anat invertint més temps o menys temps. La presentació del llibre és demà dimarts a dos quarts de vuit de la tarda a vespre a la Casa del Llibre, al Passeig de Gràcia, número 62, i seràs tu i estarà també el teu mànager i amic, que tu destaca sempre, en Cristian Llorenç. Sí, el mànager és accidental i el d'amic, evidentment, clar que sí.
Vosaltres, Jordi, a l'editorial 10 i 11, sou una editorial molt jove. Suposo que molta gent us ha dit que estàveu bojos. Molta gent ens ha dit que estem bojos, molta gent ens ha dit que som valents, jo trobo fins i tot que som un pèl de cerebrats, però no, no, molta il·lusió i segur que anirà bé. I quina és la filosofia del que voleu publicar? Perquè teniu tres línies, país, autoajuda i ficció.
No, la idea inicial és fer tres línies, però a moment anem començant només amb una, que és país, que tracta temes d'actualitat i emergents, tant a Catalunya com a Espanya, i ja siguin dins un àmbit esportiu, polític, social, cultural, econòmic.
I, bàsicament, els tres primers llibres que hem tret és sobre aquesta temàtica, el del Marcel és el tercer d'ells, i, bueno, molt content. I què és el que volíeu aconseguir amb aquest llibre? Ja explicava una mica, en aquests temps difícils, tot el sacrifici, tota la constància que hi ha al darrere de qualsevol triatleta que vol aconseguir el seu objectiu, que és acabar amb tots aquests quilòmetres...
per aigua, sobre la bici, corrent... Però ja sabem que un llibre no és una fórmula matemàtica, però quanta experiència, de repte, d'emoció volíeu que hi hagués? Nosaltres volíem fer, sobretot, un llibre amb molta emoció. O sigui, recollir tot l'esforç, tot el sacrifici, tots els valors que el Marcel ha de tenir de relació per poder aconseguir el que aconsegueix. Més enllà d'això, també creiem que el Trialdo, ara mateix, no és com fa 10-15 anys, sinó que ha experimentat un boom
i que és molt seguit per molta gent actualment, i no només és important emetre l'emoció aquesta, sinó també que molta gent es pot sentir identificada amb el que ell hi posi.
El fil conductor són les etapes d'una prova d'Ironman, 3.800 metres nedant, 180 quilòmetres en bici, 42 quilòmetres, 195 metres de la marató final corrent. Ens expliques molts moments a les teves 7 participacions a l'Ironman de Nissa, 5 vegades guanyador, però no ens podem oblidar de les transicions. N'hem parlat moltes vegades a l'extraradi, però he jugat molt sorpresa, ja suposava que aprofitaves el temps, però...
No em podia imaginar que tant, tant, tant, tant es podia aprofitar el temps i anar avançant els teus competidors en aquest moment de deixar el mar, sortir i anar a agafar la bici. Sí, la veritat és que de vuit hores i mitja estem parlant de res. Tres minutets potser la primera, tres minutets la segona és molt poc, però és un moment molt clau on es poden arribar a marcar moltes diferències, sobretot més psicològiques, que...
que és la distància, perquè al final entre dos en una transició i sortir són sortir 10 segons, però aquests 10 segons moltes vegades poden marcar ja la resta de la marató. La veritat és que a nosaltres a nivell professional tot és tan mil·limetrat que qualsevol cosa pot ser el moment clau i les transicions sempre sols ser, en el meu cas, una cosa que marca una mica més la diferència. Tu vius de la teva passió a Nissa, hi ha 2.800 triatletes més,
segur que ni tots teniu les mateixes aptituds, ni la mateixa preparació, però dels que teniu possibilitat d'aconseguir-ho, ets tu qui l'ha guanyat cinc cops. Ets un privilegiat. Jo hi havia moments que pensava, clar, què fa que ell el guanyi i els altres no? El que jo em plantejo cada vegada que estic a la sortida, que fins i tot aquí també ho dic, o sigui, clar, jo veig tanta gent al meu voltant i tanta gent que ha entrenat, evidentment, de professionals que puguin aconseguir-ho, potser a la sortida som...
10 o 15, vull dir que no són aquests 2.800, però sí que planteges, dius, quina diferència tinc jo, o sí que no té aquesta gent, ja no el sol fet de ser professional, sinó de guanyar-lo, perquè molta gent no és professional, però potser si s'ho hagués plantejat, igual com ho vaig plantejar jo fa 17 anys, o els últims 10 pràcticament de professional, potser també podrien haver arribat, vull dir que jo crec que, sobretot jo crec que és el camp, que per mi això era el principal, i sempre he volgut seguir aquest camí, tot el que...
el que aconsegui que no m'ajudava que jo em pogués dedicar el 100% al trialó, doncs ho deixava més de costat. Llavors, jo crec que, clar, ara un cop guanyo, la gent pot dir, hòstia, té moltes actituds físiques, però, bueno, jo crec que aquí el llibre queda molt ben explicat, doncs que no ha sigut un camí fàcil, no?, que potser he deixat de fer coses que feia gent de la meva edat o no he disfrutat de coses que mai és agradat disfrutar per aconseguir aquest somni i he tingut la gran sort d'assolir-lo.
Calen unes aptituds físiques, un cap també. Anem veient com pot jugar males passades al cap i com un es va autosugestionant per donar-se ànims, per pensar què deu estar al cap dels teus competidors, però el que fa en Christian, quan comences que t'anima, que emociona, però penses, clar, és que això és molt efectiu, que algú et recordi que ets el guanyador, que ets el campió i que tens molts números per tornar a guanyar,
Això funciona. És bàsic, però funciona. Evidentment, per exemple, una miqueta enllaçant la pregunta anterior, això potser són coses que també tinc diferent a altres professionals, que he tingut la gran sort que això no es busca, això et ve donat, no sé per què, però per la vida, per la manera de ser...
d'envoltar-te gent com el Christian, que ho dona tot per mi i és capaç d'animar-me fins a última hora. Potser els altres corredors no tenen un amic o un mànager que els sap transmetre això, potser tinc el meu germà al meu costat, la meva parella, la meva mare... Vull dir que això és un equip que està al voltant que jo crec que això també fa que hagi arribat fins on he arribat. Vull dir que no tot són hores d'entrenament, no tot és el meu camp, no tot és el meu cos, sinó que jo crec que és un conjunt de coses...
és un global que és el que fa que al final siguis, doncs això no en el meu cas, un campió. Pels que estan pensant que el trialdó els agradaria que es convertís en la seva professió, tu què els recomanes? El primer de tot que disfrutin, no? Després jo crec que l'important és tindre molt clar que si és aquest camí el que t'agrada, pensar que no tot es té que aconseguir el primer any i el segon, sinó que tot va arribant pel seu propi peu,
sobretot tindre clar quin és el camí que vols seguir, perquè dintre del trial hi ha diferents disciplines, a vegades tens que aprendre la federació, a vegades no tens que aprendre... Després tindre, jo crec que és molt també saber la manera de ser de la persona, fa que t'obre més portes o menys portes,
Llavors jo crec que és saber estar en cada moment al seu lloc i no perdre cap oportunitat. I després, evidentment, una constància d'entrenar cada dia, que això a vegades és el que fa la diferència entre arribar lluny o no. Perquè potser tu no saps, quan comences a entrenar ara, quin dia triomfarà. Si serà el cap de cinc mesos o serà el cap de cinc anys. Si és el cap de cinc mesos, és fàcil ser constant. Si és el cap de cinc anys, és molt d'esforç de molts dies, de patir, de passar fred...
de deixar de fer coses que t'agradarien, però, bueno, si creus que al cap de cinc anys recolliràs aquests fruits i ho vols, doncs és una qüestió de vulguer-ho i dedicar-s'hi. Per cert, es nota, eh?, que ja has començat la temporada, perquè tan bon punt has entrat, t'he dit que prim que estàs. Ara sí que ho noto. Si veus, per exemple, ara ja...
Això és un sacrifici, no? Ara ja tinc que vigilar més el tema del menjar, són entrenos molt més durs, ara a Setmana Santa veus que la gent fa viatges i fa coses i que toca entrenar. Si ja un s'acostuma i ets la teva vida i és això, això és el que et fa arribar lluny. Però has pogut menjar una miqueta de mona? Sí, sí. Ah, una mica, sí. Però bé, feia dies que no menjava xocolata, eh? A les pàgines centrals ja dèiem abans que hi ha unes fotos. Ha estat fàcil? Vosaltres... Va ser ell qui us va convèncer perquè és més de fotos? No, no.
Nosaltres teníem clar que aquest llibre havia de portar fotos a dins. El que passa és que comentant amb el Marcel quin tipus de foto havíem de posar, nosaltres sí que li vam comentar si preferia que poséssim fotos amb els seus grans trioms o no, o volia que darrere de les fotos hi haguessin les seves persones més properes i el Marcel siga prioritzat, sobretot que...
que poséssim a les fotos totes aquelles persones que havien estat molt importants a la seva vida i que havien tingut importància en els títols aconseguits. Persones, però també la bici, aquella bici blanca que teníeu el teu germà i tu, a Olors de Lluçanès. Tenim també els teus inicis amb el DreamTrim Trialdó, imatges de diversos moments de l'Airon Man de Nice, aquell que jo deia que era tan emocionant com quan el guanyes per tercera vegada.
amb en Cristian Llorenç, que és el teu menager i amic, i també amb en Marc Allen, que dius que és el millor triatleta de sempre. Ha guanyat sis vegades Hawaii i deu a Nissa. I què ha de tenir un bon triatleta? És el que guanya més Ironmans? O és l'Allen perquè té unes qualitats molt concretes? No, jo crec que, a veure, el Marc Allen, jo crec que per mi, perquè era espectacular com guanyava, a més perquè, no sé, crec que té una certa similitud amb mi, decideix les curses a la Marató, com a corredor, o sigui...
És demolidor, arriba a la marató, és capaç de córrer per sota de 2.40, tenim el paral·lelisme que ella ha guanyat a Nissa moltes vegades, fins i tot el doble que jo ha guanyat 10 vegades, Hawái el que ha guanyat més vegades... El doble de moment. De moment. I sobretot perquè jo crec que eren uns temps complicats, vull dir, ara avui en dia jo crec que relativament és molt més fàcil dedicar-se al trial professional perquè és un esport molt més conegut,
hi ha molta més premsa al darrere, o sigui, moltíssims medis més per arribar a triomfar, i ell ho va fer quan el trialó no era molt conegut, i sobretot jo crec que perquè el que m'ha transmet des del primer dia, quan jo el vaig conèixer jo encara no havia guanyat cap Ironman, i realment no em va ser difícil apropar-me amb ell i saludar-lo i conèixer-lo, llavors jo crec que això el fa...
El fas un esportista especial. Llavors no n'havies guanyat, però ara sí, i tens privilegis. Per exemple, a Nissa, com a número 1 que ets, la teva bossa, les transicions, és la primera de totes. Tu recordes com ho feies abans? Perquè segur que va haver-hi un moment que no guanyaves, no sempre has guanyat, i havies d'estar entre tota la marabunta trobant la teva bici. Sí, és que això és el que jo explico sempre, que la gent que també... Creu que jo he guanyat des del primer dia que vaig començar, i que he sigut bo des del primer dia que...
que he començat. Llavors, he entrenat i he competit com tothom, amb les mateixes condicions, i, bueno, si tenia la bossa, el número que em toqués per allà al mig de boxes, però, bueno, això, en seguida, conforme més curses vas fer, més pràctica li agafes i ja t'organitzes, no? Al llibre també destaca la importància dels amateurs, que fan gran aquest esport. Una bogeria és la passió que desperta els últims anys. Tu creus que s'acabarà avui? Portes una samarreta per si em despistava. L'Ironman existeix des del 1978 a Hawái, ja posa 5, 1978 a Ironman...
és un invent relativament nou, no fa pas tants anys. Sí, no, jo crec que el tema està que avui en dia, jo crec que la gent amateur o popular, com cadascú li vulgui dir, té ganes de ser protagonista i cada cop s'està deixant més, jo crec que la gent només ha de seguir l'esport per la televisió i que només els professionals són uns quants, sinó que la gent amateur durant les curses pugui sentir també professional, perquè al final la gent que està a la platja de Nissa per començar l'Iromant al meu costat,
és gent amateur, llavors això en molts pocs esports es pot fer, llavors jo crec que això també fa que el trialó, la gent que pugui compartir la sortida amb els professionals, després jo crec que l'alicien aquest de fer tres esports diferents, que a l'hora d'entrenar fan que no sigui tan monòton, jo crec que és el que està fent que tingui aquest boom tan gran ara al...
al trialó i que, bueno, jo la veritat és que espero que duri bastants anys, perquè els que vam començar fa 15 o entre 15 i 20 anys o així no ens imaginàvem ni molt menys que el trial arribaria on està arribant ara i jo crec que és un bon moment. Tu deixes des del principi ben clar que ets anàrquic amb els horaris, des del 2005 ets el teu entrenador, els teus competidors tenen entrenador? Perquè a mi em feia la sensació que tu al marge de...
Del que els altres puguin pensar, l'important per tu és com et sents, les teves sensacions i ets molt autooxigen. Que siguis el teu entrenador no vol dir que et saltis els entrenaments. Sí, jo crec que la gran majoria tenen entrenadors, d'alguns trialetes de llarga distància que tampoc tenen, perquè normalment...
El trialeta de llarga distància, sobretot el que és el professional, normalment no comença fent trialó de llarga distància, sinó que porta molts anys, llavors tot aquest recorregut et fa que hagis tingut el millor diversos entrenaments o que hagi estat a algun centre del rendiment, amb la qual cosa ja tens un aprenentatge, llavors és un altre tipus d'entrenó que no t'exigeix entrenos tan específics, amb tantes sèries, sinó que és més de volum, coneixes un mateix, sobretot a nivell de cap, a nivell de cos, de com t'acceptes el menjar, llavors això fa...
que puguis arribar al punt com jo d'autoentrenar-te, no? I com sempre dic, també és un tema que les curses m'han anat bé, si no, doncs hauràs ficat fil a l'agulla i m'has buscat algú que em preparés per intentar guanyar el que no aconseguia, no? Però com que m'han anat bé, doncs he anat per aquest camí. Quins són els teus objectius per aquesta temporada? Una mica, com sempre, no? Nissa i en Brun, sobretot aquest any, Nissa que estarà complicat i divertit amb l'Amstrong, i en Brun com no, per intentar guanyar com fa dos anys i treure'm una miqueta l'espineta de l'any passat.
Tenim menys de dos minuts per un petit test. Després del que he llegit, tinc ganes de saber, després d'un entrenament, tu què sols ingerir? A. Beguda isotònica. B. Coca-Cola i patates. C. Un plat de pasta. O D. Alguna altra cosa.
Cada dia una cosa diferent. Segons el meu germà, només patata ni Coca-Cola. Era la sensació que m'havia quedat. I fa poc va ser el teu aniversari, per molts anys. No arribem a temps per convidar-te en el dia, però ara, si algú et vol convidar a dinar, a sopar, què preferiries? A, cuina tradicional catalana, B, oriental, C, tapas o D, alguna altra cosa? Tot, que m'encanta menjar. Vull dir que no tindria problema, però qualsevol de totes les opcions que has dit,
Encantat. Doncs sense pressa i que et vagin convidant. Nosaltres d'aquí unes setmanes ens retrobem. Marcel, moltíssimes gràcies. Gràcies a vosaltres. Que vagi molt bé demà a la presentació del llibre. Dos quarts de vuit del vespre a la Casa del Llibre, Passeig de Gràcia, número 62, amb tu i amb en Cristian Llorenç. I Jordi, moltes gràcies. Que vagi molt bé amb l'editorial 10 i 11. Moltes gràcies a vosaltres. Fins una altra.
En directe, com tots els dies, però quan és festiu sembla que passen més ràpides les hores. 30 segons i són les 7 de la tarda, que us ho passeu molt bé. I fins demà, que evidentment nosaltres també estarem a les 4 saludant-vos. Que us ho passeu molt bé. Adeu.
Són les set, bona tarda. Com Ràdio, notícies en xarxa. Edició Vespre amb Marta Patricio.
El govern central retallarà 10.000 milions d'euros en sanitat i educació. Avui el president Mariano Rajoy s'ha reunit amb els responsables d'aquests dos ministeris per definir el programa de reformes. De moment només se sap la xifra d'estalvi que preveu el govern i que algunes mesures es començarien a aplicar a partir d'aquest mes.
Precisament la sanitat ha estat també avui motiu de polèmica per unes declaracions del ministre d'Economia, Luis de Guindos, que obrien la porta perquè les rendes més altes paguin per l'accés a la sanitat pública. Una idea per la qual, des del seu mateix partit, el Partit Popular, se n'han volgut desmarcar i han qualificat de reflexió personal del ministre i també han defensat una sanitat universal i gratuïta. Escoltem el vicesecretari d'organització del PP, Carlos Floriano.
Las palabras del señor de Guindos las enmarco en una reflexión de carácter personal. No me lo planteo de otra manera.
A tot plegat ja hi ha reaccions. Doncs sí, el PSOE reclamarà aquesta mateixa tarda la compareixença urgent de Mariano Rajoy al Congrés perquè expliqui la retallada de 10.000 milions d'euros en sanitat i en educació. També ha criticat el que ha qualificat de desorganització interna del Partit Popular. Més titulars, les primeres investigacions apunten que el foc que aquesta matinada ha causat quatre morts a Barcelona ha estat fortuït. Ho ha apuntat el primer tinent d'alcalde de l'Ajuntament de Barcelona, Joaquim Forn.
Ens diu el cos de Mossos d'Esquadra que podríem parlar d'un incendi fortuit i que probablement les persones, els quatre morts, haurien mort per inhalació de fums. Es desconeix la identitat de les víctimes, però sí que se sap que eren joves de nacionalitat romanesa. 12 persones han mort a les carreteres catalanes durant la Setmana Santa. És un balanç encara provisional, ja que segueix en marxa l'operació Tornadà, que acaba a les 12 d'aquesta nit.
Quina és la situació del trànsit? Connectem amb el RAC. Roger Serra, bona tarda. Hola, bona tarda. Continuen els problemes, sobretot en aquesta autopista AP7 i a la Nacional 340, a les comarques tarragonines. Comencem per l'autopista AP7. Hi ha trams de retencions entre Reus i Tarragona i, de fet, una mica més endavant, continua la lentitud, aturades intermitents entre el Taful i el Vendrell. Per tant, força a carregar tot aquest tram sud de l'autopista AP7, sobretot...
travessant comarques tarragonines. Més endavant, a l'altura ja de Vilafranca, també parlem d'aturades intermitents de 2-3 quilòmetres. Passa el mateix amb la Nacional 340. Una via molt carregada en dos trams. Primer a la zona d'Altafulla, més endavant entre la zona del Creixell i Comarruga. En fi, la Nacional 340 entre Altafulla i Comarruga també molt carregada, lenta, amb retencions intermitents. Això pel que fa a les comarques tarragonines, com dèiem. I atenció, aquesta autovia A2 que també continua força carregada. Primer a