La plaça Mireia
Així que molt bona tarda a tots i a totes.
Benvinguts de nou al magazín de les tardes, com bé sabeu.
I si no us ho diem, som en directe des de Ràdio d'Esvern.
5 i 12 d'aquesta tarda de dimarts, 8 de juny, una tarda força calorosa,
però nosaltres aquí estem força bé.
Ja sabeu que ens podeu trobar a sota de Can Ginestal.
I esperem que ens estigueu escoltant, ja sigui pel diàl,
al 98.ufm, a través del web de ràdio d'Esvern.com
o si no també a través de les aplicacions feriós i per Android.
Us faig el sumari com sempre fem,
el sumari del programa que us portem per avui fins les 7.
Serem aquí amb vosaltres, per tant, avui què tenim i què us portarem?
Ara us ho explico.
Començarem parlant amb el fotògraf Sant Justè en Carles Sarraïma,
que de fet el tenim aquí amb nosaltres a l'estudi 1 de Ràdio d'Esvern.
Presenta el llibre El plaer del gest.
Aquest llibre, diguéssim que el gest és una forma d'expressió,
sense us de paraules, ens explicarà exactament quin és el diàleg
que vol ensenyar Carles Sarraïma a través dels cossos de les dones
i mitjançant l'observació de la gestualitat.
Seguirem parlant de podologia amb la Teresa Montelo, avui Montero,
que digui que avui ens portarà al tema de l'àlux rigidús,
una patologia degenerativa i progressiva de l'articulació del dip gros del peu.
Això provoca una disminució de la mobilitat i l'aparició d'osteòfits,
a veure si ho he dit bé,
que són unes petites proliferacions òsies que es formen al llarg de les articulacions.
Ens donarà més detalls i, com sempre, com es tracta aquest àlux rigidús.
la Teresa Montero.
I a la segona hora a partir de les 6 i com cada dues setmanes
tindrem amb nosaltres el Borja López de l'Hockey Sant Just.
Aquesta tarda ve acompanyat de Rosent Luciano.
Luciano, crec que es pronuncia així.
Ell és coordinador i responsable de l'escola de portes...
de portes, no, perdó, de portes de l'Hockey Sant Just.
És una peça clau en el creixement i desenvolupament del projecte
per la formació de portes al Club d'Hockey.
I si la setmana passada l'Oriol Saneuja ens parlava de llibres relacionats amb l'arquitectura
o llibres que parlaven de l'arquitectura, avui parlarem de llibres i enginyeria.
És més, parlarem a través dels llibres d'aquesta relació tan ancestralment coneguda
d'estira i afluixa entre arquitectes i enginyers,
com, per exemple, el llibre Manual d'Estructures Ilustrados.
Això és tot el que us portem per avui.
Ja sabeu que fins les set serem aquí amb vosaltres.
La plaça Mireia
és un programa per parlar de tot amb humor.
Caballero!
Què?
Una de ràdio!
Una de què?
Una de ràdio!
De veritat, de veritat que jo no puc, així jo no puc treballar.
Algú fa aquesta, no?
No, no, no, no, no, no.
Som una bona colla.
I tant, passigolla.
Passigolla, passigolla.
Ui, ui, ui.
Es posa molt calent tot.
De dilluns a divendres, de 5 a 7 de la tarda,
a Ràdio d'Esbert.
Un lloc de tots i per tots.
Efectivament.
T'encoentres mal o algo?
Socorro!
A Ràdio d'Esbert.
El plaer del gest és aquest nou llibre fotogràfic
que presenta Carles Serraïma,
el fotògraf Sant Justenc que tenim amb nosaltres
aquí a Ràdio d'Esbert i ens saludem.
Carles, bona tarda.
Hola, bona tarda.
Bona tarda, havent tornat al programa i també a l'emissora.
Vam parlar, farà ja un any, més o menys, no?
Febrer, febrer, febrer del 20.
Abans de tot.
Abans de tot, un mes abans de tot, sí.
Exacte.
I ara véns amb un llibre sota el braç,
mai millor dit, perquè físicament també l'has portat,
perquè l'he pogut veure també,
com deia, el plaer del gest.
Fotografies, cossos, moviment,
modelació del cos, pas dels anys.
Aquest fotollibre, què és?
Bé.
Què presentes?
Bé, és un tros del meu treball.
De fet, jo estic treballant el retrat des del 2013
i vaig avançant, vaig avançant.
Hem d'estar aquí junts parlant fa un any
de l'exposició que tenia que canginestar
i, bé, dintre de la pandèmia començo a mirar
el que he anat fent els darrers mesos
i començo a configurar un nou treball
i després d'estar treballant amb aquestes fotografies
durant sis mesos, set mesos,
decideixo que pot ser un llibre, no?
I aquí està el llibre, no?
És un fotollibre, però té un punt especial
i és que no és un llibre, diguéssim, a l'uso, no?
És a dir, si algú s'està imaginant un llibre
de portada normal, etcètera, etcètera, no.
Té un tacte especial, no?
Té un gramatge, té un tipus de pàgina,
és a dir, tècnicament el llibre també et parla
més enllà de les fotografies, no?
Sí, al final, amb els fotollibres,
més actualment, que els últims anys s'ha desenvolupat molt,
es busca que el llibre com a tal sigui una experiència, no?
Que nosaltres puguem tocar un llibre,
el llibre és un objecte que tenim situat entre les mans i la cara, no?
I disposem del temps que nosaltres volem per veure'l
i a l'ordre que nosaltres desitgem, no?
D'alguna manera, som els propietaris del temps i de l'espai
que volem dedicar a veure aquest llibre, no?
Quan és el llibre, tenir el moment de fer un fotollibre
o de fer aquest llibre, passant a prendre una sèrie de decisions
com pot ser la portada, com pot ser el tipus d'acabat,
com pot ser l'amequetació,
i en aquest cas, escolleixo una portada tapadura,
forrada amb tela, que el tacte sigui més o menys agradable
i tingui aquesta consistència.
El títol va amb una xerigrafia,
m'agrada la xerigrafia perquè és imperfecta sobre tela,
no és la perfecció de la lletra,
ni és la perfecció de la silueta que hi ha a la portada.
I dintre escolleixo un paper de 150 grams,
que es diu Oikos, però és un paper que és al 50% reciclat
i poc prensat, aleshores li dóna una imperfecció
que em quadra una mica també amb aquesta serigrafia
i em quadra una miqueta també amb les meves fotografies.
Quants ulls han treballat per fer aquest llibre?
És a dir, tu amb la part de fotografia,
però tècnicament, no sé si hi ha hagut també feina d'editor,
o d'editor gràfic?
Sí, jo crec que és bo,
penso que és molt bo tenir bons col·laboradors
per a l'hora de fer un llibre.
Aleshores jo he tingut tres bons col·laboradors.
És un editor gràfic, Rafa Badia.
Rafa Badia, a part de ser un docent,
porta molts anys editant els llibres
i col·laborant amb l'edició de llibres.
I ha col·laborat amb l'edició del meu
i ha estat bé perquè ha sigut un diàleg
que he tingut amb ell,
mitjançant moltes vegades correus
en què ell proposava coses,
jo proposava les meves
i anàvem avançant així.
He treballat molt bé amb ell
i al final també la darrera decisió és tema,
perquè al final el llibre és meu
i la darrera decisió era meva,
però he tingut un treball molt fluid.
El segon col·laborador seria el maquedador,
la persona que fa la maqueta digital.
En aquest cas es diu Ester Navalón,
és una coneguda amiga
i que ha fet una bona feina,
també proposant coses
que després m'han semblat interessants.
I el tercer és l'impressor,
l'impressor que m'ha deixat opcions
per poder escollir d'acord
amb el que anàvem a fer.
És una experiència, podríem dir,
tàctil per fora,
perquè les persones que puguin arribar a tenir-lo,
adquirir-lo o a veure-la, a tocar-lo,
ja veuran que sí.
Per dins també hi ha una experiència visual,
però abans d'entrar a parlar una mica
d'aquestes dones,
d'aquestes noies que apareixen dins d'aquest fotollibre,
explica'ns com és l'experiència prèvia,
és a dir, en quin punt hi ha aquesta trucada o connexió,
o hi ha aquesta demanda per part potser d'alguna dona
que et demana venir a fer-se fotos a l'estudi?
Bé, jo tinc un procés,
un procediment per retratar les persones
que sempre és una estructura que sempre és la mateixa.
Jo parlo sempre abans,
com a mínim una hora amb les persones,
un dia qualsevol, prendre un cafè.
Moltes vegades no parlem ni tan sols
de la sessió fotogràfica,
no sé què parlem del que fem,
del que deixem de fer.
I aquí ja tinc un primer feeling,
de com pot anar la sessió,
i aquí és on jo decideixo
si segueixo endavant o no.
La majoria de les vegades,
quan arribo a sentar-me ja amb algú,
perquè té moltes ganes de ser fotografiada,
i jo crec que el que em facilita molt les coses
és quan tens davant una persona
que vol ser fotografiada.
A partir d'aquí ve la sessió,
la sessió jo no preparo pràcticament res,
em deixo portar una mica pel que em va sortir,
i vaig, d'alguna manera,
modelant a les persones,
perquè les persones al final van seguint el ritme
del que jo els vaig demanant a nivell de posició.
M'interessen unes persones molt estàtiques,
molt congelades, com diu una amiga que tinc,
però no són ben ben congelades.
Jo crec que m'agrada molt una posició relaxada,
i el que parla de les posicions de festes relaxades
amb pocs detalls, amb pocs moviments,
moviments de cap, d'ulls, de mans,
coses molt subtils que ens donen un estat d'ànim,
ens donen una emoció,
ens donen una actitud davant de la càmera.
Hi ha una part potser també com de psicologia,
no com a psicòleg, perquè no és la teva tasca,
però em refereixo que a través d'aquestes imatges
segurament les persones, en aquest cas les dones,
que s'ofereixen també i que busquen ser fotografiades
a través de la teva càmera,
suposo que volen afrontar alguna cosa,
o veure's a través dels teus ulls per algun motiu, o no?
Sí, abans afegiré una cosa.
Aquell llibre és de dones,
però no perquè no fotografiï homes.
O sigui, el problema estava que en el moment que vam editar
i vam posar les fotografies sobre una taula
i vam començar a mirar, vam veure
que eren diferents les fotografies que tenia d'homes
que les de dones.
Aleshores em vaig adonar que havia de canviar
la meva aproximació dels homes
per aconseguir un resultat similar.
Això fa que aquest llibre només sigui de dones,
però no perquè jo em dediqui només a fotografiar dones.
La part psicològica, bé,
jo el que sí que he anat detectant
és que hi ha una part de gent
que se sent molt còmoda davant de la càmera,
però també hi ha una part de gent
que d'alguna manera per ells representa un repte
i treure's alguns perjuïcis
que hem portat molts anys a sobre
sobre el físic i sobre les seves formes, no?
Perquè al final estem en una societat
que el concepte de bellesa
ens l'intenten,
teòricament és molt subjectiu
i cadascú la bellesa la pot apreciar
a la seva manera i tot això,
però a l'hora de la veritat,
per una altra banda,
hi ha uns mitjans que ens estan bombardejant
amb un concepte de bellesa determinat, no?
I és com una fase d'acceptació, entenc,
en el que passen aquestes dones
a través d'entrar a l'estudi,
de fer les fotografies i després veure's, clar.
Sí, a més jo les porto al meu terreny,
o sigui, no arriba una persona i li dic
comença't a moure i començo a fotografiar,
sinó que jo vaig buscant les posicions,
o sigui, vaig movent la persona
fins a un punt que les coses se m'endrecen
i llavors disparo la fotografia.
Què vol dir això?
Que aquesta persona pot estar d'una manera
o pot expressar alguna cosa
o pot tenir una actitud
que ella no es senti ben bé reflexada,
però no deixa de ser ella, no?
I d'alguna manera aquesta exposició,
perquè al final dintre de les meves fotografies
hi ha bastanta exposició,
almenys en aquest llibre, eh?
En aquest llibre en concret
hi ha una exposició física
per part de les persones,
o sigui, obre de vegades
algunes visions sobre elles mateixes
que no s'esperaven, no?
I això crec que és força interessant.
I a mi em produeix
és una satisfacció veure
aquest procés com flueix, no?
I hi ha molt cos nu, no?
Podem veure moltes esquenes, pits,
el tors, no?
Nu de dones.
Parlaves que aquest llibre
és de fotografia de dones.
No vol dir que no fotografiïs homes, no?
Sinó que estem agafant aquest llibre
i és de dones.
perquè què t'interessa
d'aquesta part nua, diguéssim,
sobretot de tors superior
de les dones?
És a dir, el moviment aquest
que busques,
que vols establir com un diàleg, no?
Vols que et parlin
a través d'aquests moviments?
Bé, si mires...
Bé, tu ja les has vist, no?
Però si mires de les fotografies,
o sigui, mirem de les fotografies,
a mi m'agrada molt
que la persona estigui
sense cap element adicional
que cridi l'atenció, no?
Aleshores no sempre estan nues,
hi ha, lògicament, persones vestides,
hi ha de tot,
però sempre ha de ser alguna cosa
que no cridi l'atenció.
Al final la persona important
dintre de la fotografia
és la persona, no?
I és ella
i la roba ha de ser molt simple
i que no desviï la mirada
de la persona que està mirant, no?
Aleshores jo no faig el nu pel nu,
jo crec que arribo al nu
per traient elements
que em poden molestar
però amb el nu també guanyo
expressivitat del cos, no?
Apareix més pell, apareix més cos,
apareix més formes del cos
que d'alguna manera parlen
i expliquen coses,
expliquen coses del pas del temps,
expliquen coses d'un físic concret,
expliquen coses de l'esport,
expliquen moltes coses.
El cos no deixa de ser una mica
un mapa d'allò que ens passa físicament, no?
Cicatrius, cops, etcètera, etcètera,
parts, no? Etcètera, etcètera,
sobretot el cos de la dona.
Clar, és com una espècie de reflexe
de la persona,
per tant, cada dona que ha passat
per l'estudi té una història.
Sí, té una història.
No sé si totes la comparteixen amb tu
o a través de la fotografia directament
tu ja l'entens.
Jo no intento...
Jo parlo amb elles,
aleshores aquestes persones
m'expliquen coses,
les que volen,
jo els explico de mi
el que faig i tot això, no?
Però aquesta conversa
que intento, sobretot, tenir-la
quan em trobo amb ells
bàsicament per saber com són
i què els interessa,
no crec que condicioni
les meves fotografies.
Jo, al final,
la persona arriba a l'estudi
i jo la tinc davant
i d'acord amb la persona,
d'acord amb com la veig,
d'acord amb la roba que porta,
genero unes estructures
o unes altres,
la faig moure d'una manera o d'una altra,
però sempre buscant
aquesta expressivitat,
aquest gest que ens fa entendre
o que ens crida alguna emoció
o que ens demostra la seva actitud
o una cosa d'aquestes.
I la resposta final,
després d'aquestes dones
que passen per l'estudi
i després veuen el resultat,
la resposta a quin acostuma a ser
o quin estat, almenys,
d'aquestes dones
que apareixen en aquest
el plaer del gest?
La resposta és bona.
Jo crec que, a més...
D'agraïment.
Sí, d'agraïment,
però a més veig que el tractament
que li fan a aquestes fotografies
és com algo íntim, no?
Sí.
Home, sí, és molt íntim, no?
Vull dir, més íntim que això...
Sí, però que les guarden com algo,
com algo seu,
com algo que tenen un moment determinat, no?
I després hi ha una sèrie de persones
o una sèrie de dones,
en concret, dones també,
evidentment,
que he fotografiat diverses vegades, no?
Llavors, aleshores,
al pas dels anys,
els veient també com el cos va evolucionant
i jo crec que és molt interessant
posar una fotografia
tres anys després
o vuit anys després,
com tinc algun cas,
i veure com el cos ha anat evolucionant
i ha anat passant el temps.
Jo el pas del temps,
la fotografia,
el veig amb un punt de nostàlgia
i d'emoció, no?
Moltes persones no els agrada
el pas del temps
o no ens pot agradar
el pas del temps
perquè tot passa, no?
I ve la gravetat
i aquestes coses.
Però jo crec que té un punt
molt interessant
el pas del temps
perquè al final tots estem condemnats
a aquest pas del temps, no?
I poder comparar la fotografia
amb tres anys de diferència,
només amb tres anys de diferència,
ja parla de com ha anat el temps, no?
I tant.
Entrant dins del llibre,
és a dir,
sí, gairebé obrint el llibre
i començant a fullejar les pàgines,
jo ho sé perquè, més o menys,
doncs ho hem comentat,
per tant, jo jugo aquí
amb un petit avantatge,
però està, diguéssim, estructurat,
tot i que simplement
no ho pugui semblar,
hi ha un diàleg,
és a dir,
des de la primera pàgina fins l'últim
hi ha una intenció visual.
Sí, sí, sí.
Nosaltres, bueno,
generem,
junt amb el Rafa Badia,
vam estar parlant
i va haver-hi una proposta
sobre la taula
que era endreçar les fotografies
d'acord amb l'actitud
que tenen les persones
referent a un observador,
a un tercer observador
que està mirant les fotografies,
no el fotògraf,
perquè el fotògraf
se suposa que estàvem
a dintre de l'estudi
i hi havia una comunicació, no?
Aleshores,
hi ha sis apartats,
el primer apartat
és d'introspecció,
les persones
estan amb si mateixes,
quasi donant l'esquena
a la càmera,
el segon apartat
segueix amb introspecció,
però hi ha una presència
més clara
que hi ha algú davant,
el tercer apartat,
espero no equivocar-me d'ordre,
el tercer apartat
és d'autoconsciència del cos,
les persones interactuen
amb el cos,
el quart són elles
amb el seu rol de models,
interactuant amb el fotògraf,
o amb l'observador,
en aquest cas.
el cinquè grup
és un grup
que a mi m'agrada molt,
ja t'ho vaig comentar
quan vam veure el llibre,
és un grup
que estan ausents,
les persones
estan mirant a càmera
com si els anessin
a fer una fotografia
i passessin una idea
en aquell moment pel cap
i quedessin ausents,
i quedessin,
com es diu en castellà,
estar en bàbia,
no?
Doncs,
així,
fora de
de connexió,
no?
I l'últim
és,
som mirades directes
a l'últim apartat,
som mirades directes
a càmera
i hi ha una interrogació
per part de les models,
les mirades directes
sempre d'alguna manera
ens interroguen
i acaba llibret,
doncs,
així,
amb una esquena.
Amb una esquena,
sí,
comença amb una part frontal
d'una persona
i acaba amb una esquena
que no estan ficades
dintre d'aquestes
sis sucurs.
Sembla fotografia analògica
o almenys
sembla fotografia
una mica més antiga,
per entendre'ns,
l'anterior a la digital.
Sí,
però dispares en digital,
treballa en digital.
Dispares en digital.
El text de l'inici
és molt bo
perquè el text,
he tingut la sort
que el Rafa Badia
m'ha fet un pròleg
molt interessant
i ell parla d'això
i realment
és una de les coses
que busco,
la similitud
de les textures
i dels grisos
i dels grisos
a la fotografia
analògica
i bé,
jo crec que és una cosa
que m'agrada molt
i portar-ho
a unes sombres
molt negres
a dintre de l'estudi
i crear aquesta gama
de grisos
molt similar
a la que eren
les salts de plata
de l'analògic.
Hi ha una escala
de grisos
que és interminable,
és a dir,
des del fons
els grisos
que agafen
les pells,
les tonalitats
dins les sombres
de les pells
de les dones
d'alguna vez
tots els tipus
de grisos
estan en aquest llibre,
en aquest fotollibre.
És amb què treballo,
a mi m'agrada molt
aquesta estètica
que va de...
la sensació
que em produeix,
sobretot quan ho veig
a l'estudi
que l'ombra
es va creant
i passa d'un gris
a convertir-se
en un negre
molt profund
i que després
quan veus una pell
té una textura,
no és una pell neta
sinó que són pells
amb textura
com podria ser
amb l'analògic
i no és que estigui
enllorant
l'analògic,
jo crec
que arribo aquí
no sé com.
Jo vaig treballant,
genero un estil
i l'estil
em porta aquest estil
i quan miro l'estil
llavors em dono compte
que estic portant
les coses
a l'analògic,
als llibres
dels analògics,
de la fotografia analògica
i per això
ho explico,
perquè veig això,
però no era conscient
jo al principi
quan anava cap aquí.
Sovint es comenta
també que el blanc
i negre
és a dir,
l'ús del monocrom
a la fotografia
és per...
o acostuma a donar-li
un punt
una mica més dramàtic
a la imatge.
Jo el que diria
és que treu elements
i al final
el que faig
soc molt...
anava a dir bàsic,
no sé si és la paraula,
però trec
molts elements
que puguin distreure.
El color
pot distreure.
és posar més color
és posar més informació.
De totes maneres,
tampoc
els faig
en blanc i negre
perquè hagi
arribat
aquesta
dissertació
de qual color.
No,
perquè m'ha portat
a l'instint
a anar cap aquí,
no?
Però també sé
que
si poso color
hi haurà més informació
i hauré de treballar
amb més elements
i s'haurà de treballar
amb una paleta de colors
i altres coses
i llavors
possiblement
és possible
que la finalitat
de la fotografia
sigui
potser no la mateixa,
no?
Ara
tinc molt clar
que la persona
ha de ser el centre
total d'atenció
i que la gent
s'ha de quedar
amb la persona.
Crec que són
100 còpies
d'aquest llibre
o 100 unitats
per dir-ho d'una manera?
Sí,
he fet una tirada curta
de 100 unitats
per això no es trobarà
ni en llibreries
ni en lloc
perquè les comercialiciu
jo directament
i...
i si algú volgués
algun
o volgués almenys
veure
per veure si el vol
adquirir
hauria de contactar
directament amb tu?
Hauria de contactar
directament amb mi
si vols
bueno,
puc dir el telèfon
o el que vulguis
és la manera
com hem de contactar
No,
es pot contactar
via WhatsApp
es pot contactar
per la web
es pot contactar
per les xarxes socials
o sigui,
jo per les xarxes socials
em dic Pindorius
que és el meu
sobrenom
a les xarxes socials
Pindorius
i el telèfon
és el 607
75 75 62
espero que no em truqui
ara molta gent
per altres coses
però
bueno,
potser et busquen també
per fer més fotografia
i et surt un altre llibre
cap problema
carleserraima.com
també,
amb dues erres
carleserraima.com
és la web
i l'email
és cserraima
arroba xamai.com
ara t'anava a preguntar
que el per què
del Pindorius
Pindorius
és un...
què és un pindor...
és una píndola, no?
No,
no tens a veure
Pindorius
és una paraula
que té una història
però
que bàsicament
la utilitzo
en un moment determinat
quan començo a treballar
a treballar la fotografia
i jo estic treballant
en una empresa
i començo a veure
que gent
que a mi no m'importa
que...
ai,
que no vull que sàpiguen
de les meves
aficions
o de què estic fent
comencen a trobar coses
a la xarxa, no?
Aleshores
creu...
vaig crear...
no vaig crear
vaig buscar aquesta paraula
que és Pindorius
Pindorius
correspon
a una cosa del passat
de quan tenia 18 anys
però bueno,
ara no...
Però és una paraula inventada,
entenc?
No.
O existeix?
És a dir, té un significat...
És una paraula
que surt per error
jo em dedicava a escalar
amb uns amics
vam obrir
una via
al Pirineu
un dels
tres que anàvem
va dir
oi, podem posar-li
Pindorius
que és el nom
de no sé quin llibre
de
de
de Hermann Hesse
i tal
després resulta
que era un error
que en aquest personatge
del llibre de Hermann Hesse
no es diu Pindorius
i
Pindorius
quan jo vaig entrar a Google
i vaig posar Pindorius
només hi havia
la via aquesta d'escalada
i no hi havia res més
i vaig dir, mira, tinc el nom ideal
perfecte, no?
per moure'm
i que no
i que no em troben
sí, certament
he buscat Pindorius
i només em surten imatges
de muntanyes
i el teu Instagram
també, és cert?
correcte
sí senyor
tornant al llibre
són 100 unitats
deies
i si algú les vol
ha de contactar directament amb tu
per tant no les comercialitzes
per tant
és com un projecte
més que personal
i més que
allò de
jo me lo viso
jo me lo como
és a dir
l'has fet i parit
i el vols seguir
gestionant tu
en aquest sentit
jo el que
sí
i a més ja
estic
bueno
a veure
el que estic fent
bàsicament
és retrobar-me
amb els models
que volen al llibre
i sentar-me
amb elles
i conversar
sobre el llibre
que per mi
forma part
del procés aquest
que vaig iniciar
amb la primera entrevista
o la primera reunió
que vam tenir
i després
m'agrada molt
poder-me sentar
amb la gent
i explicar
en petits grups
el que he fet
fins ara
és petits grups
com a molt
de 10 persones
i ensenyar
a explicar
i explicar
les quatre claus
que hi ha de lectura
del llibre
que ja has comentat
abans
per poder-lo seguir
clar
són moltes dones
bastantes
no sé quantes
surten en el llibre
és a dir
fotografies en total
que no sé
30, 40
més o menys
no sé
són 58 fotografies
i persones diferents
no sé si n'hi ha
no ho sé
20
n'hi ha algunes
que surten
4 o 5 vegades
però
clar
i és una vintena
de dones
que si el volen
ja són 20 llibres
no
si elles
el van adquirir
per tenir-lo
sí
si fos així
sí
però no ho sé
tampoc
perquè encara no he tingut
de parlar amb totes
ara quan ho escoltin aquí
ja ho voldran saber
no ho sé
a mi m'agrada molt
portar-ho
sé que no tinc pressa
sé que és un tema
que me l'ha autodevitat jo
aleshores
no tinc cap pressa
per liquidar
els senes i amplars
amb un mes
corrents
ni molt menys
prefereixo anar
a poc a poc
com estic fent ara
i dedicant el temps
que dedico
a parlar amb la gent
i a comentar
apareixen una cinquantena
de fotografies
deies
però inicialment
quan retrats tenies
abans de fer aquesta criba
i quedar-te només
amb aquesta cinquantena
bé
quan no sabíem
que era un llibre
quan jo no sabia
que era un llibre
vaig començar
vaig posar sobre
el terra
el terra de casa
vaig tirar
480 retrats
impresos
a 10x15
i vaig començar
a fer grups
d'aquests grups
vaig al final
fer una selecció
de 90 retrats
que són les que vam
començar a treballar
amb el Rafa Badiano
això va baixar a 50
va pujar a 60 i pico
va anar pujant i baixant
i aquest número
a més s'anaven caient
algunes
i entran altres fotografies
fins que vam acabar
amb les 58 finals
la resta
queden per un altre llibre?
no
no
perquè a més no paro
aleshores
sí que tiraré
de fotografies
del passat
quan enquadrin
amb coses
que fegin en el futur
però clar
segueixo fotografiant gent
i ara
en especial
estic fotografiant
més homes
amb proporció
que dones
cercant una miqueta
aquesta carència
que tenia
d'aproximació
jo crec que
els homes
jo crec que les dones
tenen més compromís
quan prenen un compromís
i quan algú
una dona
volia ser fotografiada
o et deia
vull ser fotografiada
venia a totes
a la sessió
l'home és més
hi ha més entrega
per part de
la dona
hi ha més entrega
per part de la dona
i és molt agraït
també
perquè es facilita
moltíssim les coses
i els homes
no és que m'ho facin
més complicat
però com és
més com
passava per aquí
has de concentrar-te
una miqueta més
i situar-me
amb les dones
és més fàcil
també és cert
que ara he canviat
el meu sistema
d'apropament
als homes
i funciona millor
sí, l'experiència
en moment positiva
però no enfocat
per fer un llibre
no, però segueix
el mateix estil
i buscant
les expressions
o les actituds
similars
que estan
en aquell llibre
com dèiem
si volen adquirir
el llibre
et poden trucar
a tu
al telèfon
que has comentat
si no
al web
també poden
contactar amb tu
o a Pindorius
a les xarxes socials
carlesarraima.com
a la web
jo els recomano
que li donin
que follegin
aquest
fotollibre
seria el nom
correcte
perquè entenguin
una mica
el perquè
d'aquest plaer
del gest
el perquè
d'aquestes cares
moltes d'elles
els poden sonar
familiars
perquè com bé deies
també hi ha dones
que són d'aquí Sant Just
hi ha alguna
per no dir noms
però ja ho saben
elles les que hi surten
Carles deixem aquí
aquesta entrevista
que vagi molt bé
aquest projecte
i els que vinguin
més endavant
i sempre que en puguis parlar
ja ho saps
que aquí els micròfons
te'ls obrim
sempre
enhorabona també
per aquest llibre
per aquestes fotografies
i a seguir fotografiant
doncs moltes gràcies
per haver-me deixat venir aquí
a explicar aquestes coses
i ja ens tornarem a veure
això mateix
experiència
a dir un quart de l'inforçat
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
!

!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
Tampoc saps exactament!
Ara, per exemple, hi ha una nena que té 10 o 11 anys, la Maria, que ara vol ser portera.
vol ser portera.
Ara s'incorpora a l'escola.
I va fent portera i jugadora.
Anem fent i anem treballant diferents nens.
Clar, perquè això, com ho fan els nens i nenes que volen ser porters o porteres en aquest cas?
És perquè ja passen?
És perquè ja passen per jugadors o jugadores o hi ha d'altres que et venen en directe perquè volen aquesta posició?
Hi ha de tot.
El més petitet aquest que et dic que es diu Andreu, aquest, des de petit, diu que vol ser porter.
I n'hi ha una a l'escola que amb el tema del Covid va quedar parat.
que un dia veia i em diu, jo vull ser porter, que el seu pare és de Lleida.
Però té 4 anys o 5 anys, o sigui, un nano molt petit.
I després n'hi ha el típic que, bueno, que comença de jugador i li agrada quan veu els porters i tal,
i llavors ens va combinant. N'hi ha una mica de tot.
I d'edats també, deies, el més petit quant anys té, en aquest cas?
Jo et diria que el més petit que hem entrenat aquí a Sant Just deu tenir uns 5 anys acabats de fer,
fins al Carlos, que en té 23, potser?
Sí, 23, 24.
Sí.
I és entrenament grupal?
És a dir, aquestes edats es barregen o hi ha un grup per franges?
No, fem franges, és a dir, els petits, els del mig,
i després, ok, plata i sènior, és un altre tipus d'entren, un altre tipus d'història.
Un altre seguiment, sí.
I vosaltres es confluïeu en algun moment en el club?
És a dir, a nivell d'equip, de treball, etcètera, etcètera?
Al final no deixa formar part del que és l'estructura esportiva.
És com l'altre dia parlàvem amb l'Edgar o amb el Damià,
estem connectats, sabem què és el que passa,
ell és el que coordina i responsabilitza tot el treball que s'ha de fer,
però sí que també ens guia a la resta d'entrenadors,
si hem de seguir unes pautes, si hem de seguir uns exercicis.
Ell va seguint els porters també els partits i ens diu mancances o fortaleses que tenen,
i en aquest sentit jo sempre, com que estic connectat amb tots, doncs amb ell també.
Formar part d'aquest club de l'Hockey Sant Just, del cos tècnic, no?, directament.
Què et va suposar, tu, com a canvi respecte a la trajectòria anterior?
Hores.
Sí, dedicació, no?
Moltes hores.
Sí, perquè el Nando és molt pro, sempre està mirant-ho absolutament tot,
i clar, al final no deixa de ser un club d'Hockey Plata,
però que treballa d'una manera molt intensa.
i llavors, clar, és xulo perquè aprens coses que fins ara no havies fet,
poses en pràctica coses que dius, home, això podria estar bé,
però clar, no estàs treballant a aquell nivell que creus que pot funcionar,
i bé, bé, bé, perquè és una experiència que la veritat és, bé, molt divertit,
moltes hores, però aprens molt.
És a dir, el valor afegit que li vas trobar quan vas entrar, o quan t'ho van proposar,
va ser més el repte o el fet de coordinar tot aquest equip de futurs porters i porteres, o què va ser?
Bueno, el més interessant per mi és que nosaltres hem desenvolupat un sistema d'aprenentatge
que ens funcionava molt bé, on entrenava jo abans,
i el repte era saber si aquest sistema funcionaria amb porters grans,
amb porters ja de més edat.
I, bueno, i després la competició setmanal, si això funcionaria amb els porters grans.
i la veritat és que sí, que ha funcionat, i és, bueno, jo estic supercontent,
perquè jo he après molt, crec, i sobretot m'he divertit molt.
I crec que els porters, en general, aquí a Sant Just ens ho passem bastant bé.
Sí? Quines són les dinàmiques, per exemple, de treball de grups que teniu a l'hora d'entrenar-los,
de preparar-los, els porters i porteres?
Doncs mira, els petits venen una hora a la setmana, els mitjans el mateix,
i amb els sèniors estem fent, quan podem, perquè sempre ens falten hores, una hora també.
Però també parles molt amb els porters sèniors, cara al partit, com anirà.
i a part també fas tècnica, fas conceptes, fas molt tema de coses de cap, i sobretot intentes reforçar el que és el seu caràcter,
la seva seguretat amb si mateixos, que entenguin el que és ser porter, que clar, és diferent als altres.
A més tens, deies, no, tenies tres filles jugadores al club, no?
Sí.
Alguna deies també passa per l'escola de porters?
Sí, una esportera, sí, sí, és l'única que no em fa cas.
Però això...
Això costuma passar, no?
Sí.
Ara és entrenador, entrenadora.
Clar, als altres els hi pegues un critis.
Els respectes diferents, no?
Els pares, a ella li pegues un critis i et dius, què m'estàs explicant a mi ara?
I les noies, com a porteres, quin percentatge teniu a l'escola de porteres, de porters?
Déu-n'hi-do, les que tenim, jo et diria que ara...
Quatre?
Quatre, sí.
Ara mateix?
Quatre d'aquestes 25, no?
Quatre, sí.
Sí, sí.
Sí, i a més jo crec que les quatre que tenim, bueno, vam fitxar l'any passat una noia que es diu Maria,
que les vam fitxar de corbera, que jo crec que serà molt bona.
I és que la portera que hi havia en el seu lloc, que se'n va anar l'any passat, que és la Laia, l'Eiva,
és per apuntar el nom, i d'aquí cinc anys la gent ens ho digui, serà molt bona.
Sí?
Sí, sí, sí, no, a més ho estic convençut.
Ho trobarem a, no ho sé, campionats, primera categoria...
Aquest any ha jugat campionat de Catalunya, em sembla que era, en mixta,
i al cap de setmana que ve el juguen femení.
Hòstia, és nivell, i crec que la Maria també té un nivell important que, bueno,
el problema que tindrem és que ja l'han trucada, però bueno, ella és així de simpàtica i es quedarà.
Però...
Sí, ho teniu gairebé segur, eh?
Sí, sí, perquè en el fons amb el hockey no guanyes diners,
i el que guanyes són amics, i quan tu estàs bé en un lloc i treballes bé amb gent i tens confiança i tal,
perquè has de fer més quilòmetres i t'anes d'anar a un altre lloc.
No té sentit. No és futbol, això.
Clar. En el teu cas, clar, tenir, diguéssim, tots aquests nivells d'edats, des de més petits fins a més grans,
és com si tots els teus jugadors juguessin a tots els equips, no?, bàsicament.
Per tant, qualsevol victòria o derrota de tots els equips que juguen gairebé te la sents com teva, o no?
Sí, mira, aquest cap de setmana, per exemple, una portera que es diu Carlota va jugar amb el Fem 15,
i ella és més petita, es Fem 13.
L'equip va perdre, però, clar, tu llegeixes el comentari de l'entrenador i et diu, partidàs de la Carlota, brutal,
i et sap greu que hagi perdut, però, clar, dius, hòstia, estàs content,
perquè veus que aquella nena que va amb un equip que és més gran, que va molt justa perquè ha fet un partidàs,
doncs dius, bueno, doncs mira, és allò que et queda i dius, doncs està bé, i fa il·lusió.
Perquè una derrota des del punt de vista d'una persona, d'un jugador a la porteria,
és igual que d'un jugador de camp?
Bueno, el Borja també pot m'ho pot explicar.
És a dir, la sensació que es queda amb el porter o portera versus un jugador?
És que ni el millor porter del món pot guanyar un partit.
Tot i que sigui el més important de l'equip, que jo crec que ho és,
un porter no marca gols, amb la qual cosa, si no marques, no pots...
aconseguir tu sol la victòria.
I jo tinc la teoria que el porter la feina la fa a l'entreno.
En el partit va a disfrutar i ha parat tot el que pugui i més.
Però ostres, jugant dos equips, és evident que et poden marcar gols.
En veritat jugues contra tu mateix, fer el màxim de bé la teva feina.
si perds, ja se sap.
És a dir, estàs content.
Si t'han marcat tres gols, doncs són tres errors que pots aprendre i rectificar.
Si li dones molta importància al fet de guanyar o perdre com a tal,
si ets porter no pots jugar.
i clar, cada partit et marquen gols.
És molt fàcil que t'enfonsis,
amb la qual cosa és millor no donar importància i pensar la pròxima bola que serà més fàcil.
Entenc que psicològicament tampoc no treballeu tant des d'aquest punt de vista.
Sí, al contrari.
Treballem molt la psicologia amb el porter,
però perquè es tregui pressió de sobre.
Si un porter juga amb pressió és impossible que jugui bé.
De fet, un porter que comença a pensar gaire
si guanyarà, si perdrà, si l'entrenador està content,
si el seu company fa això,
tens un col·lapse nerviós i això ens ha passat a tots els porters,
tard o d'hora,
i tens una baixada que fins que no et treus de sobre aquesta història dius
i jo vaig, jugo, paro,
faig la feina que m'han ensenyat i punto.
Perquè si no t'has de protegir una mica,
perquè si no t'enfonses.
Et supera, no?
Sí, sí, sí.
I suposo que la teva trajectòria també t'ha ajudat
més que molt a l'hora de també ajudar
en aquests joves nens i nenes que volen ser porter.
Sí, perquè en el fons
l'única cosa que els pots ensenyar és el que tu has viscut.
I jo vaig tenir la sort de poder tornar a jugar
quan tenia quaranta i pico amb uns amics,
jugar amb el lligar regular i tal,
i vaig haver de tornar a aprendre
moltes coses que ja feia anys que havia oblidat.
I clar,
ho aprens amb 40 anys i dius
ostres,
doncs això els hi transmets.
Clar,
i amb 40 en teoria tens el cap molt més tranquil
que amb 15 o amb 20.
per tant,
sí, no?
Sí, sí, sí.
Rotundament, sí.
Sí, sí, sí.
Borja,
que et tinc aquí una mica,
no he oblidat, eh,
que estàs aquí.
No, no, estic encantat aquí.
Incideix, eh, també.
No, no, no.
Vull dir,
estic fent moltes preguntes,
batalla de preguntes, però...
No, no, ja està, i m'encanta que...
Però endavant, aprofita també per...
No, no, realment,
el Rosen el que pot parlar més d'aquest tema és ell.
És a dir,
quan vam dir-li que sumés el projecte,
teníem clar que seria una peça clau,
perquè ell ja portava molt més temps que jo al club,
per exemple,
coneixia ja tot el funcionament,
coneixia la gent,
sap de hockey i ho ha viscut com a jugador d'elit,
podríem dir,
i realment els fruits es veuen avui en dia.
És a dir,
que al final qui pot parlar d'això és ell.
Sí que podria apuntar, doncs,
que quan ell va entrar,
es va generar el que és pròpiament dit
l'escola de porters, no?
I amb la Núria,
que també s'hi va abocar molt,
van buscar la manera, doncs,
de generar fins i tot un logotip,
amb una suadera, doncs,
com una marca personal de l'escola de porters,
i això també és una cosa que crec que és un encert
a nivell que els porters se senten porters.
És com una identitat diferent, no?
I realment, fent referència al que deies abans,
la diferència entre porters o jugadors,
com ho sentim,
ho hem de sentir diferent
pel sol fet que una errada d'un porter és un gol.
Una errada d'un jugador sempre tens un porter
que te la pots solucionar, no?
Llavors, la manera d'enfocar i la manera de viure-ho és diferent.
I la feina que fan entre els porters,
que jo crec que és superimportant,
és que la cohesió que tenen entre ells,
que està aconseguint el Rosen amb la feina que fa a Grupal,
si no hi és, això no s'aconsegueix.
Perquè és com...
Jo ho dic que a vegades és com una minissecta, no?
Ells s'entenen d'una manera que els jugadors no podem entendre.
Podem captar-ho,
però no podem arribar a entendre realment el que ells viuen per dins
i el que poden sentir.
En canvi, entre ells,
veus que la sinergia que tenen és diferent, no?
I en aquest sentit jo crec que és un encert molt gran
i que anem per un molt bon camí.
no deixa de ser un projecte verd,
perquè portem poc temps,
però per mi té molt futur.
Jo li volia demanar al Rosen com veu el futur d'aquest projecte, no?
Com el veus?
Bé.
Jo el veig molt bé,
perquè el primer any que jo vaig entrar va entrar al Didac,
que és un dels porters de l'Hockey Plata,
que la vam fitxar de juvenil del Molins,
i ara està al primer equip.
i si vaig tirant cap a baix,
jo veig porters com el Pablo, com el Joel,
i el Gerard, que és molt petit,
que dius,
hòstia,
si en aquests tenim temps i els podem dedicar hores,
els podem cuidar, els podem mimar,
aquests nens poden arribar lluny i poden aportar molt en el club,
perquè en el fons,
quan tu vas a fitxar un jugador,
el primer que et pregunta és qui hi ha a la porteria.
I si tu no tens un bon porter, tu no fitxes res.
tu no et ve ningú a jugar si no tens un porter com Déu mana.
I clar, ostres,
jo veig que hi ha porters que s'involucren en el club,
que els venen a buscar d'altres llocs,
i no se'n van i es queden,
i et diuen, i l'any que ve podré anar amb aquest equip,
i amb un segon a podré anar a jugar.
Vull dir,
són nanos que tenen ganes de jugar aquí,
i això jo crec que és important.
i això et dona perspectiva a llarg plaç,
perquè evidentment ja tenim una edat,
i tard o d'hora tenim que deixar de posar-nos a les guardes.
Però veus, per exemple,
que ve el Carlos o ve el Didac entren els porters petits algun dia,
i tots els coneixen,
i tot el que diuen ells va a missa,
i veus que tots van seguint el mateix estil,
les mateixes pautes que nosaltres hem implementat,
el sistema que tenim d'aprenentatge,
i veus que ho van assimilant,
i jo crec que en un període més curt que llarg,
els porters de Sant Just crec que ja són reconeguts.
Jo els veig jugar i penses,
ostres, tenim un nivell,
i penso que això és important.
I el Borja comentava que fins la teva arribada
no hi havia una escola com a tal,
de porters o porteres en el club.
Llavors, antigament com es feia?
diguéssim, abans que arribessis tu?
Com es treballava?
Moltes vegades el porter del primer equip
és el que entrenava els porters petits,
que és un esquema que està bé,
el que passa és que a la que canvies diverses vegades
de porter en el primer equip,
doncs clar, és començar de nou cada any,
i això és complicat.
Llavors, aquí vam tenir la sort que la Núria Vigas
hi va ficar el coll amb això,
i pobra Pringa, més veres que tot,
i vam aconseguir empuxar,
i llavors ens ho vam poder organitzar,
perquè clar, no és només anar a la pista,
és organitzar-ho tot,
i material dels porters,
que no els falti res.
Clar, i ara les guardes m'hi van pequeñas,
i ara m'hi van grandes,
i ara el guard...
Això en referència,
perquè no ho sabràs,
els porters a Sant Just,
el club els hi cedeix,
o els hi dona el material,
que és un material car,
durant tot el temps que estan a Sant Just,
i el material no l'han de pagar.
Llavors, cada nen o nena
que vol començar a jugar de porter o de portera,
se li donen unes guardes,
uns guants, un petó...
Unes guardes, què són?
Les guardes són les proteccions.
Les proteccions de davant.
Ah, val.
Llavors, clar, tot això també és un gast econòmic
pel club,
que això ho paga el club,
és un tema...
El club decideix que posa uns recursos
a disposició dels porters, no?
I en el cas del Rosen,
l'entrenant de porters també surt
que el club vol fer-ho.
No és una cosa que, diguéssim,
entre la quota de...
És una cosa, a més a més,
que nosaltres oferim com a club
i que estem supercontents de fer-ho
perquè el resultat és el que és.
Llavors, entenc que és com compartit
aquest material, no?
És a dir, no?
El van utilitzant...
No, no, no.
Quan un porter necessita...
O és individual, diguéssim.
Sí, és propi de cadascú,
però quan se't fa petit,
tu el dones i te'n donen un de nou.
Val.
Vint i pico porters, clar,
que si el peto, que si el casco,
que si els guants, que si les guardes...
Les talles, les mides, no?
Clar, és un follon.
Però és material molt car?
Eh, sí.
Tu perds la bossa de porter
i perds de 500 a 1.000 euros ràpid.
Clar, s'ha de cuidar...
I són les peces, parlant econòmicament,
més cares de l'equip, els porters.
Eh, sí.
És a dir, tècnicament i de material,
em refereixo.
Sí, sí, o sigui...
Doncs jo som tres germans
i els tres érem tres porters
i el meu pare...
Vaja, en quin moment, eh, ho veu decidir.
Estava content.
Sí, no?
No pensava...
Per què no us havíeu dedicat a una altra figura,
a una altra posició del camp, no?
Vau anar a la porteria.
Bueno, jo quan vaig apuntar a les meves filles
vaig preguntar
als porters se'ls dona alguna cosa?
Aquí em van dir no.
I vaig pensar,
doncs aquí no hi ha portera.
Perquè, si no, és una ruïna.
Perquè no acostuma a ser normal.
És a dir, no sé com funciona amb altres clubs,
però en aquest sentit, no sé si ho coneixeu.
Bueno, hi ha molts clubs que no,
però sincerament jo crec que s'equivoquen.
Jo una vegada vaig tenir una discussió en Bund
que em deia, no, és que el casco val 100 euros.
I jo li deia, si aquest porter agafa i se'n va,
no pagaràs 100 euros.
Pagaràs el que faci falta
per convèncer un nano que et vingui.
Li compraràs els patins, les guardes,
perquè si no se't desfa l'equip.
Amb la qual cosa invertir en un porter,
en el fons el que fas és assegurar-te a tenir un equip.
Perquè jugadors sempre n'hi ha.
Porters és molt complicat i més bons trobar-los.
És molt difícil trobar un porter bo.
És difícil trobar un porter.
I un porter bo és molt complicat.
Encara és més difícil.
Volia evitar tocar el tema,
però clar, l'hem de tocar.
Hem passat un confinament,
hem passat uns mesos de tancament,
hem passat...
En fi, encara estem,
però ja, gràcies a Déu,
estem més oberts, no?
Durant aquesta època,
aquests mesos de no entrenament,
de no poder anar segurament a la bona aigua a entrenar,
etcètera, etcètera.
Com ho heu gestionat?
És a dir, vosaltres només amb l'escola de porters
també heu seguit fent online?
No sé de quina manera ho vau gestionar.
Em refereixo més a l'etapa de l'any passat
de just farà un any, més o menys.
La veritat és que l'any passat...
Com ho han portat, també.
L'any passat vam fer molt poca cosa
perquè era quasi l'últim quart de la temporada.
Aquest any...
O sigui, a nivell d'equip sí que es feia molta cosa,
a nivell de porter no.
Aquest any que vam començar,
vam parar i tal,
sí que hem fet més coses,
més seguiment i tal,
sobretot per evitar lesions,
perquè, clar,
és una posició molt forçada
a nivell de flexibilitat
i això de començar a entrenar,
parar dues setmanes,
les lesions van que volen,
i llavors sí que hem fet un seguiment
per evitar precisament això,
que la gent se'ns lesioni
quan tornes a començar,
perquè és que és molt fàcil.
Sí?
És una mentida,
a ulls d'espectador,
potser que un porter o portera
pugui ser de les figures del camp
que més es lesiona?
o que es lesioni.
Aquesta discussió sempre la tinc
amb els típics pares que posen el nen
al primer dia al hockey i porter o no,
que no corre.
I dius,
el porter es cansa i es cansa molt,
però el que passa és que és un esport
totalment diferent,
és com un supersport dintre del hockey.
És una...
M'ha sorbat la pregunta.
Eh?
Que m'ha sorbat la pregunta.
Clar,
és...
És molt explosiu,
és...
necessites tenir molta força,
molta flexibilitat,
i llavors,
clar,
si no estàs molt bé físicament,
a part que reps cops per tot arreu,
acabes trencant-te.
I llavors,
clar,
has d'estar molt bé a nivell físic
i molt bé a nivell de flexibilitat.
ara, per exemple,
la Maria s'ha lesionat,
de l'abductor,
perquè,
bueno,
no sé si no va calentar
o el que sigui,
van a jugar un partit i s'ha trencat.
I clar.
I més, no?
Has de ser molt flexible.
Sí.
No?
Sí, sí.
Però sense passar-te,
perquè si no,
perds força.
Has de trobar el punt aquell d'equilibri necessari.
I llavors,
tenen com un complement esportiu
als esporters per treballar això,
físicament,
per evitar també lesions,
en la mesura del possible?
Sí,
sí,
a l'escola,
el primer que els ensenyem,
abans de res,
és estirar.
I estirar exactament
de la mateixa que necessiten,
sobretot a nivell de cames,
perquè no es trenquin els abductors,
perquè no pateixin microfissures,
perquè, si no,
és un rotllo.
Que has mencionat els abductors
un parell de cops,
suposo que és la més habitual,
no?
Sí,
jo et diria que no hi ha cap porter
que tard o d'hora
no es faci mal als abductors.
Sí?
Sí, sí, clar.
És que, clar,
t'obres molt de cames.
Llavors,
estàs fred,
pateixes molt.
Sembla una posició
força incòmoda.
A ulls de,
torno a dir,
d'agradaria, eh?
Des de l'espectador.
A mi,
sempre m'han fet patir,
els porters.
això encara,
perquè només estaven de genolls?
Sí,
bueno,
abans el problema és que el material era molt xosquero
i et feies mal sempre.
Ara tenim un material que és un luxe.
Incòmode?
Mira,
jo estic més còmode amb una porteria que de peu.
Sí?
Sí.
A la que t'acostumes,
a moure't, eh?
Des de...
Aviam, com t'ho explico?
Quan tu fas ioga, oi que costa fer?
Jo fas ioga, mira, com ho sabies?
Quan fas ioga, oi que els moviments,
les rotacions i tal,
el primer dia dius,
aviam senyora,
aquesta senyora de 80 anys ho pot fer i jo no?
Jo això no ho sé fer,
soc incapaç.
Doncs els moviments dels porters
són exactament iguals que els de ioga.
El primer dia dius,
això és impossible
i quan ho fas dius,
clar,
és que això és el més natural del món
i és el més lògic.
Doncs,
és així.
Sí? Bon símil amb el ioga.
Sí, no, no,
és que les rotacions i tot és molt igual.
Encara tindrem una foto a una portera.
No, no, no,
jo amb el ioga estic de mar de contenta.
De moment, eh?
No ho descarto,
però de moment.
Bueno, mai se sap, Mireia.
De moment.
Sí, sí.
Mai digues,
nunca digues nunca, no?
Això està clar.
Borja, si vols afegir alguna cosa
abans d'acabar amb l'entrevista,
tot teu, també.
No, bueno,
això que ja ho ha introduït ells.
Sí que tenia,
només una pregunta que la tenia preparada
i era el fet d'això, no?
De què diria a les famílies
que són reticents
a posar els seus fills o filles
a la porteria,
perquè jo ho he sentit moltes vegades.
No, no, sobretot,
és que no fan esport.
Ah.
I jo sé que,
perquè jo també heu viscut
com a jugador amb companys meus,
que fan igual o més esport que tu,
però és un esport,
com diu el Rosen, diferent.
Evidentment,
no els veus córrer per la pista
perquè no és la seva funció,
però el que fan a la porteria
i el desgast que tenen
segurament és més gran
que molts dels jugadors
que estan a pista.
Llavors,
què els diria a ell
perquè es tregui una mica
aquesta visió, no?,
de que no fan esport.
home,
jo crec que és un tipus d'esport
molt exigent,
que tens que estar,
potser quan ets petit
a nivell de partit,
no,
perquè en aquell moment en concret
t'arriba un poquet,
però els dies d'entreno
has de treballar
i has de treballar molt.
Però després,
jo sempre dic
que a la vida
hi ha dos tipus de gent,
la que juga a hockey
i la que no.
i dintre de la gent
que juga a hockey hi ha
els afortunats
que són els porters
i els que no serveixen
per porters,
que són els jugadors.
Llavors,
clar,
ser porter
és ser un tio molt afortunat
perquè aprens molt,
aprens a conèixer-te molt
i t'ensenya
un control de tu mateix
i segons quines coses
que a la vida real
quan després tens un pal
et serveix.
i no és broma,
és cert,
és a dir...
Porteix.
Sí,
et corteix molt.
Tens uns aprenentatges
que a mi personalment
m'han servit molt
i em trobo un porters
que també els hi ha servit.
Amb la qual cosa,
clar,
jo els hi diria molt senzill
als pares,
si tu vols tenir
un tio superafortunat
a la vida
ja saps el que tens que fer.
A la porteria.
Primer hockey
i després,
si serveix,
que no tothom serveix,
pots jugar de porter
i tindràs un fill feliç,
no,
i vosaltres encara més,
no, també?
Exacte.
A més anar a l'escola
de porters.
Borja Rosen,
gràcies per venir avui
fins aquí,
Borja,
com sempre,
gràcies per portar-nos
encara més personalitats
del club,
de l'Hockey Sant Just.
A veure quins portes
d'aquí dues setmanes.
Encara queden,
encara queden.
Encara esperem a l'Isma,
també,
sabem que anirà cap a l'estiu,
no?
Serà l'últim,
no?
Serà per acomiadar a l'estiu.
Serà per vindre el ballador.
Sí?
No vull ficar cap compromís.
Ho veurem.
Gràcies, Rosen,
per venir fins aquí
a parlar-nos una mica,
també, del club.
Que vagi molt bé.
Igualment.
I com era?
Fem rodar el club?
Fem rodar el club.
Fem rodar el club.
Fins aviat.
Merci.
T'es un verre de malice parfois.
Moi, j'ai fini loin dans les airs.
Pour toi,
bien plus d'une fois,
Je me suis retrouvé par terre sur le cul.
Tu m'as laissé la tête et le cœur à l'envers.
Tu m'as comme qui dirait séché.
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit