What have I become, my sweetest friend?
Everyone I know goes away in the end. And you could have it all. My empire of dirt. I will let you down.
You stay the hell away from me, you hear? I wear this crown of thorns Upon my liar's chair Full of broken thoughts I cannot repair
Beneath the stains of time The feelings disappear You are someone else I am still right here What have I become?
Programa d'informació i formació humana i cristiana de la Parroquia dels Sants Just i Pastor de Sant Just d'Esver.
Acabeus de la parròquia, 50 anys al Concil Batica II.
Ben trobats, amics oïdors de Ràdio d'Esvern, veus de la perròquia de vosaltres, per continuar aquest cicle que dura el curs 2013-2014 en què ens apropem al record, però també a la presència actual en l'Església, del Consell i Baticà segon.
En aquesta trajectòria que portem de més en més, avui volem parlar sobre la revalorització que el Conci li va fer de la paraula de Déu, com va voler que arribés clarament a tots els cristians a través tant de la celebració litúrgica, principalment la missa, com de la lectura directa.
per tractar aquestes qüestions hem convidat, i agraïm la seva presència aquí a les zones de ràdio d'Esvern, el mossèn Gaspar Mora. Ell és arxiprèst i ha encarregat de culte del centre de Santa Maria de Torreblanca.
El pla del vent, Torre Blanca. Correcte. Ben trobat, mossèn Gaspar. Ets més coses, ens podem tutejar, dones classes a la Facultat d'Etnologia, de la qual ho has estat? He estat d'agà i vis a d'agà. Ara ja estic jubilat, però a un nivell segon encara hi ha alguna petita activitat a fer.
I això és el que faig. És d'activitat l'activa? Sí, tant l'activa com direcció de tesines, de tesis, i a part també alguna classe a l'institut. Una cosa és la facultat, els matins, una altra cosa és l'institut de ciències religioses, a la tarda més aviat per likes. Maters recinte, per això. De carrer de votació. Això mateix. Correcte.
I a part, ets arxiprés de l'Arxipressat de l'Assemblea de Llobregat, al qual Sant Just es veu en formar part. Doncs pensem, i parlem del Concil de Medicià segon, ja la Constitució sobre la litúrgia, la primera que es va aprovar l'any 63, la paraula de Déu va ser tractada amb amplitud i unitat que mereix.
Quins canvis van ser més evidents a partir d'aquell moment d'aquesta aprovació d'aquest canvi en la litúrgia?
El canvi més espectacular i que tothom va entendre de seguida és el canvi de la llengua. Es va passar de la llengua llatina a les llengües barnacles. Va ser un canvi decisiu. No només és això, però sobretot va ser això. Dic que no només perquè precisament en funció de la importància de l'escriptura, la reforma litúrgica
va també elaborar una mica més la lectura de l'escriptura en les celebracions de la missa. De manera que a partir de la reforma que el Vaticà segon va promoure, i va venir de seguida la reforma litúrgica,
Els diumenges ara estan distribuïdes en tres cicles, A, B i C, i es llegeixen textos diferents a cada cicle. L'A bàsicament de l'Evangèlia de Mateu, el B de l'Evangèlia de Marc i el C de l'Evangèlia de Lluc, amb algunes interferències de l'Evangèlia de Joan, per exemple, aquests diumenges d'Aquaresma.
amb la idea que no es llegessin només els mateixos textos cada diumenge, cada any, sinó que variessin i pogués ampliar-se molt més la lectura de l'escriptura. A part que aleshores abans la litúrgia era només d'una lectura i l'avangeli, i a partir de la reforma són dues lectures, bàsicament antic testament i nou testament, i l'avangeli. Tot va servir, i tot dit ja, repeteixo amb llengua bernacla, va servir per obrir molt més
el poble cristià i l'Assemblea a la normalitat de sentir la lectura de l'escriptura en la celebració litúrgica com una cosa normal i això s'ha aconseguit i ara ja ningú se'n fa cap escarafat i en canvi abans doncs era una cosa excepcional que es pogués llegir l'escriptura per fer tot en llatí
i d'una manera bastant tancada. Al començament, abans de la reforma definitiva, es va promoure la lectura de l'Avangeli, per exemple, en llengua barnacle, que potser la feia algú altre, diferent del capellà, o potser la feia el mateix capellà després de llegir un llatí, i llavors es va trobant solucions. Ja recordo el traductor.
Com una manera de traductor. Ara la reforma es va fer tota ella en funció de la proclamació de la paraula de Déu de l'escriptura i bàsicament del nou testament i de l'evangeli en les celebracions litúrgiques.
el centre de la paraula de Déu, el centre del cristianisme i, per descomptat, el centre del Concil i Baticà segon és Jesucrist i el Baticà va representar un retorn a mostrar Jesucrist, concretament, per tant, a mostrar l'avenge de Jesucrist, que és on ell es revela i es presenta. Hi ha hagut aquest acostament dels cristians a la figura de Jesucrist a través de la paraula?
Jo diria que hi ha diversos nivells. Com actualment en l'Església es pot distingir diversos nivells. Hi ha un nivell majoritari bastant allunyat. Aquest nivell, no ho sé si hi ha un acostament una mica més gran a la paraula de Déu. Hi ha un altre nivell una mica més elevat que diríem són les persones que regularment assisteixen a la celebració de l'Eucaristia. Més o menys regularment.
I a aquest nivell hi ha hagut una obertura més real i un interès més positiu per la lectura i la comprensió de l'escriptura. Hi ha un nivell de persones que és més minoritari, però que són les que en les greixes significa l'interès personal, fan trobades, fan reunions,
a part de les trobades litúrgiques, grups, associacions, trobades per parlada, i en aquest nivell la lectura de l'escriptura ha pujat moltíssim d'interès.
de manera que hi ha estudis d'escriptura, estudis de la paraula de Déu, pràcticament a totes les trobades que hi ha d'aquests grups que es troben regularment cada 15 dies cada mes, doncs es parla de l'Evangèlia, es parla de la importància o de la manera d'entendre'l, de les dificultats que planteja, etc. O sigui que s'ha de distingir, evidentment sempre en l'església actualment s'ha de distingir perquè hi ha diversos nivells de participació i d'experiència, de consciència de participació.
Ara, ja a nivell de les persones més interessades, o de més sensibilitat cristiana, l'acostament a l'escriptura ha estat extraordinari, ha estat extraordinari. Amb la qual cosa s'han plantejat aleshores tots els problemes que planteja això, perquè és que és un llibre, que són molts llibres, escrits fa de 2000 a 2500 o 26 anys enrere.
I per tant, és clar, el llenguatge, la manera d'entendre les coses, ja s'han proliferat les traduccions, com no s'havia fet mai, a totes les llengües, amb l'intent que la lectura de l'escriptura sigui fàcil, sigui comprensible. Ara ja no s'entén una traducció, que si fos literal. Cosa que és el que fèiem al començament de tot. Llavors, les frases les estudiem literalment i, escolta, no sonaven gaire bé.
però bueno, l'original diu això traduint literalment i en canvi ara tot una feinada enorme i és de dir bueno, l'expressió literària d'aquella època és aquesta però ara, com diríem aquestes coses? de manera que siguem fidals al text sense anar-nos per les branques però fent un llenguatge assequible i aleshores es van multiplicant les traduccions i les consultes jo conec persones que han fet les últimes traduccions en català
i que al davant tenien deu traduccions de les deu llengües que coneixien, que era l'italià, que era l'anglès, que era el francès. Llavors, doncs, a veure, cadascú com posa de relleu una frase, una expressió, una frase que pot ser difícil d'entendre, a veure, cada llengua com ho realitza.
I és clar, llavors d'aquí també les institucions litúrgiques, les institucions litúrgiques que tenen doncs el control de tothom i que s'ho han mirat amb lupa. Però escoltes per exemple la catalana i la castellana i no són idèntiques. Escoltes l'italiana i també va pel seu compte, escoltes la francesa,
Per què? El text original és el mateix, evidentment. Però amb les ganes que això sigui entès i comprensible per la gent real, aleshores les traduccions no són iguals. I llavors es planteja tenir les seves qüestions i tal. És el tema del pluralisme actualment a les Ves i de la multiplicitat de cultures, de llengües, de maneres de ser, que també ha arribat a la lectura de l'escriptoria de la seva traducció.
Fins als temps conciliars es tenia el pensament que llegir l'evangeli, i per extensió el testament i la bíblia, d'una manera personal i com a aliment de la pròpia fe, era una cosa típica dels protestants. Per què hi havia aquesta creença? I realment això ha canviat. Ja no es considera així. A veure...
Per entendre el procés que s'ha seguit aquests segles i la presència del protestantisme i l'actitud de l'Església després, no és fàcil, no és fàcil perquè hi havia moltes coses. Va ser un moviment enorme, el del protestantisme i després el del Consell de Tridentia, etcètera.
I resumint-ho, podríem dir que els protestants van promoure dues coses alhora. Per una banda, la lectura de l'escriptura. Per altra banda, la interpretació personal. Tot venia junts, tot venia junts. Per una banda, l'escriptura, per sobre de tot, sol l'escriptura, per sobre de tot. I per altra banda, la interpretació de cada un. I anava tot junts. És clar, en aquell moment,
posar per davant l'escriptura volia dir i que cadascú l'entengui com li sembli i que cadascú l'interpreti com li doni la gana o com li vagi bé a ell. Això de com li doni la gana, no estaria en deu. Com li vagi bé a ell per alimentar el seu procés i tal. És clar, això era una, com sempre vaja, era el perill del subjectivisme, d'un subjectivisme enorme que va ser el que va posar en guàrdia a l'Església en aquest tema i en molts del pensament protestant.
perquè és clar, era la irrupció de la modernitat en tot el món cristià. I aquesta irrupció, que és positiva, però que es va portar tant a l'extrem, que aleshores era la interpretació personal per damunt de tot, la decisió personal per damunt de tot, res d'autoritats, res de l'elusió a la tradició, l'elusió a la comunitat, no, no, no, no, és cada persona. De manera que les gaises es va trobar en un moviment que potenciava l'escriptura amb aquest to. I és clar,
no va saber o no va poder distingir, dient que l'escriptura sí que és importantíssim, però hi ha d'haver sempre una lectura en l'àmbit de l'església, en l'àmbit de la tradició, en l'àmbit del magistri. I aleshores va posar en guàrdia davant de la mateixa lectura de l'escriptura. I és veritat que va haver-hi tota una sèrie de segles que l'església més aviat desaconsellava la lectura de l'escriptura, perquè més aviat podia
proporcionar més problemes que solucions. Fins que va haver-hi un moment que diuen això no pot ser, evidentment que llegir l'escriptura, i això has dit molt bé, probablement en el centre de tot el problema és allò que tu has dit quasi espontàniament. El moment fonamental, el centre fonamental de la fe és la figura i la persona de Jesús.
i per tant també l'escriptura, però ja es veu que no és el mateix. El cristianisme no és una religió d'un llibre, és la religió d'una persona, d'una persona que és el fonament i que està a l'arrel de tot, del que s'ha escrit, del que ell mateix deia, del que ell mateix deia.
Llegim una paràbola, escoltem una paràbola, escoltem el sonat de la muntanya, doncs bueno, les paraules diuen això. A veure, d'acord, les paraules diuen això. Ara, la qüestió seriosa, no és que aquestes paraules diguin això, sinó que allà al darrere hi ha l'experiència d'una persona que és Jesús.
que és el misteri de la comunió seva amb el pare i amb els homes, que és el punt de referència de qualsevol interpretació que es pugui fer, i és el que ell volia dir a través de les paraules. Bueno, no, no, no, no, l'important són les paraules, ja hi som, ja hi som. A veure, anant als exemples, límit, si Jesús diu, la mata, si en la deixa talla't la mà,
Oi que no vol dir que et tallis la mà? Home, clar que no. Ara la paraula diu talla la mà. Bueno, home, prou, vostè és exagerat. Clar, perquè no s'ha de llegir una cosa pel que diu, sinó pel que vol dir. Jesús vol dir t'has d'arrencar del cor moltes coses que t'impedeixen viure la veritable vida i llavors utilitzar una imatge duríssima. Talla la mà o treu-te l'ull si t'escandalitza. Una altra vegada diu, bueno, te bufeteixen amb una galta paral·lel a l'altra.
A veure, una persona que té el cap sobre les espatlles, què vol dir? Oh, el text diu que li paris l'altre. A veure, què vol dir una persona que diu això? No, no, a veure, és clar, ja des del començament, ja hi ha una doble actitud. L'actitud de dir que el fonamental és Jesús, el seu esperit, el seu missatge, allò que ell ha vingut a portar a la humanitat, i que ho expressa amb les seves paraules, les seves imatges, el seu evangeli. O una altra actitud que diu que el que és sagrat són les paraules.
ja es veu que aquí hi ha com una doble actitud. I el fet d'arralar-nos en les paraules pot desviar-nos del nucli del que realment és el cristianisme. I aquest és un dels perills del moviment protestant, que va donar tanta importància a l'escriptura que al final resulta que són les mateixes paraules. L'escriptura sagrada, que la paraula ja s'agrada per ella mateixa, perdoni, no, el que és la paraula és en maiúscula, és una persona.
El text de Joan, la paraula es va fer home, és a l'arrel de totes aquestes qüestions. Què vol dir la paraula es va fer home? És una paraula o és un home? És un home.
Diuen, però, el que diu, no el que diu, el que diu expressa la seva riquesa interior. El que és la paraula de Déu és aquella riquesa interior, aquell misteri que s'expressava en les paraules, en els fets, en les decisions, en les actituds, i sobretot en la mort, en la resurrecció, en la mort, on va dir molt poques paraules, i és allà on realment ell es va dir del tot a ell mateix. Perquè en el centre no són unes paraules sagrades,
sinó el misteri d'una persona que esclar s'expressa en una paraula i ella és la paraula de Déu. Trobar el veritable camí en aquest procés és trobar el núcleo de l'experiència cristiana. I pot haver-hi exageracions a una banda i a l'altra. I l'exageració es va trobar amb exageració a la paraula i va tenir una reacció que la va portar a l'altra banda.
Jo potser que segon jo crec que ha posat les coses al seu lloc. I potser sobretot a partir de no només del document fonamental sobre la revelació que és Deiberbund, la paraula de Déu, sinó ja des del començament en el document sobre la bidurgia.
Precisament, litúrgia és la paraula proclamada en la litúrgia, explicada en la humilia, ja degeu-me fer un parèntesi, la importància que dona a la humilia extraordinària al papa actual, el papa francès, amb la seva observació a Evangelia Gàudium, que dedica una part, un capítol a la humilia,
i l'altre capítol, la preparació de l'homilia, perquè diu, és el moment en el qual el capellà assumeix tot el que s'està celebrant i assumeix tot el que està vivint la comunitat i ho posa en contacte perquè la paraula sigui comprensible avui i digui alguna cosa al món d'avui. El papa aquest ha saput assumir
La idea bàsica del Vaticà segon, quan va donar molta importància a la litúrgia i a la paraula en la litúrgia, precisament fomentant, donant importància a la humilia, perquè és aquell moment en el qual una paraula escrita fa dos mil anys, dos mil cinc-cents anys, té raons en el món d'avui i ara vol dir alguna cosa per la gent d'ara dels problemes que té ara.
La Bíblia té dues parts, el nou i l'Antictestament. També n'hi ha d'una importància, l'Antictestament, fins a quin moment? A veure, l'Antictestament aquest és una altra qüestió importantíssima, però molt tan bé. Podríem dir que, resumidament, es poden posar els dos accents.
No es pot entendre el nou testament sinó la llum de l'antic. El primer accent. El segon accent. La comprensió que fa el nou testament de l'antic el realitza i el supera. És a dir, hi ha una relació entre antic testament i Jesús.
en el fons antic descendent i Jesús, que està plena d'interrogants, de desafiaments, de tensions, en part perquè Jesús és jueu, és fill de la cultura jueva,
Ell ha begut dels profetes, ell és la realització de tot el que Déu havia anunciat. I al mateix temps és una persona que es posa davant del seu món i diu, per exemple, oi que us han dit tal cosa? Doncs jo us dic tal altra. S'ha de dir això. Els mateixos investigadors diuen, és un exemple únic.
no es troba en tota l'escriptura una persona que s'atreveixi a fer això. Oi que us van dir? Vol dir textos de l'Antic Testament. Doncs jo us dic, aquest contrast és tan sorprenent que llavors s'entén que el món jueu es posés així en guardia davant de Jesús i acabés rebutjant-lo. Perquè ell es manifesta fill d'aquell món, però alhora és una mena de continuïtat que realitza aquell món superant-lo.
superant-lo, anant molt més enllà d'aquell món. I això ens hi trobem, a nosaltres, cada dia. Es va, hi ha un perill. Mira, llegim el nou testament, llegim el missatge de Jesús, prescindim de l'antic. Aquest és un perill, perquè moltes coses no les pots ni entendre.
I l'altre perill és dir, bueno, com que Jesús era jueu, pràcticament tot el que diu va dir Jesús ja és l'antictesament. Perdoni, això també és fals. I ara estem en aquesta mena... Això té molta relació amb els estudis que actualment s'estan fent sobre Jesús, perquè, evidentment, la figura de Jesús és una de les que, o potser la que, la història de la humanitat, la que desperta més interrogants, encara ara, i no només entre els seus creients, entre les persones que no creuen.
perquè és una figura que, de fet, tant si un creu cristià com si no, realment ha canviat la història de la humanitat. A base de promoure la idea cristiana i l'església cristiana, hi ha hagut un rebombori a norma en la història humana. A partir d'una experiència d'una persona que va viure no gaire anys,
i que parlava i que era fill del seu món però que va saber-li donar un tomb, fent-lo universal, fent-lo més profund, fent-lo més obert, fent-lo més misericordiós. És a dir, és el tema de la presència d'una realització que acaba aquell món i el supera.
Entendre això és entendre el lloc de l'antic testament en el missatge, la persona i l'obra de Jesús i de la seva excésia. Com cal apropar-se i llegir la Bíblia en general? Quina és la manera nova de trobar-hi el seu sentit? A veure, a partir de la promoció de l'escriptura i de tot el que ha significat la Bíblia,
s'ha disparat els estudis, de fet ara pràcticament, els estudis de la teologia, els estudis teològics, tots es fonamenten en l'escriptura, tots. Els professors parlen de tot, de la creació de Déu, de Jesucrist, de l'església, dels segrements, de l'escatologia, de la moral, de la litúrgia, tots comencen parlant de l'escriptura.
el missatge cristià i l'església es van constituir en aquell moment, en el moment de la seva expressió en l'escriptura. I a partir d'aquí, l'escriptura ha començat a penetrar en tots els àmbits del pensament i de la vida de l'església. I això ha trascendit també.
a tota la gent, a tot el poble fidel. De manera que s'han multiplicat al màxim edicions de l'escriptura, no només edicions sinó estudis d'escriptura, maneres d'aproximar-se a l'escriptura per part de grups que tenen ganes de fer-ho, llavors van sortint.
publicacions, cada dos per tres, de persones que t'ajuden a entendre i a llegir i a comprendre l'escriptura en grup, llegim-lo tots, cadascú que digui la seva aportació, i entre tots anem elaborant la reflexió personal i en grup de l'estudi de l'escriptura.
ja dic, com he dit al començament, és que això bàsicament és a un nivell d'experiència cristiana qualificat, no és pas que ho faci tothom, això. Però això ha obert molts camins a la nostra església d'avui i obre camins de solució. De tota manera, sí que cal dir que també ara llegim la Escriptura
d'una manera diferent de com la llegim al segle passat o fa tres segles. Perquè, inevitablement, la gent que llegim avui l'escriptura, sabem els problemes que tenim avui. Per exemple, un dels problemes és el pluralisme religiós. Per una banda, el pluralisme religiós. Saber que hi ha milions i molts milions de persones que viuen d'una altra manera.
que tenen una altra religió, que confessen una altra fe. I, a més a més, en un món que pràcticament s'està allunyant de les religions. És un món, diguem-ne, agnòstic o secularitzat. O sigui que ens trobem amb una experiència, tant a nivell religiós com a nivell religiós, totalment diferent de fa uns quants segles. I això, inevitablement, et canvia els ulls a l'hora de llegir l'escriptora. I diuen, a veure, va, què diu l'evangèl·lit, què diu Jesús,
en el món que estem, per al món que estem. I aquesta lectura és inevitable que ha de ser diferent del que s'havien fet uns quants segles. Molt bé. No sé si ens hem deixat alguna cosa sobre la paraula, sobre l'escriptura, en cuanto al pensament del Consell ibatigà segon, que estem remuntant els seus 50 anys.
Sembla que cada alguna cosa el Tinc té, fa un minutet. Home, no, en tot cas, no home, es podria parlar molt més, però en tot cas... Recomana la gent. Recomana la gent que llegeixi l'Evangeli i llegeixi el nou testament i també l'antic testament.
i que no s'entrebanqui a les primeres dificultats, perquè està clar que, de fet, si llegim ara un llibre del segle XV, ja ens costa entendre, llegim ara Santa Teresa, i escolta, ens costa molt, perquè és un llenguatge que no és el mateix. Doncs dos mil anys encara són més, doncs probablement la lectura de l'Avengeri és més fàcil que la lectura de certs autors del segle XIV i XV, que la feina és nostra per saber què volíem dir amb un llenguatge molt diferent.
Hi ha traduccions, edicions, ben acurades... Doncs bé, malgrat tot, hi ha problemes, hi ha entrebancs, hi ha coses que diuen exactament, que no ens hi entrebanquem, que no... que sapiguem superar, que sapiguem demanar consult, consell, que sapiguem llegir algun llibre que ens ajudi, matricular-nos algun tipus d'ensenyament que ens pugui ajudar, és a dir, qualsevol acostament a l'escriptura serà positiu, és positiu.
fins i tot per discernir què hi ha en l'escriptura fonamental de decisiu i tal, i què hi ha d'aspectes menys decisius, més culturals, més fills de la seva època, que ens ajuden a prescindir-ne per donar importància al missatge seu central.
Molt bé, moltes gràcies, mossèn Gaspar Mora, per aquesta presència i aquesta dissertació a l'entorn del verbondei i també de l'escriptura en general. I encara aprofitaríem aquests darrers segons de programa per dir que l'arxiu preestat és en ferida llobregat, el qual exerciré és mossèn Gaspar,
organitzar aquesta trobada ara sempre està a la vint. Té una funció o una emissió determinada? Quin és l'objectiu de la sortida el dissabte que ve? Això ve d'una tradició que va començar el 2000, a motiu de l'any sant, que es va promoure una, diguem, peregrinació
a un santuari marià, que en aquell moment era la manera de complir, per dir-ho així, el missatge del papi Joan Pau II. I es va fer una primera sortida, si prestal, si no m'equivoco, que en aquell moment no hi era, va ser la mare de Déu de la Mercè Barcelona.
I bueno, va ser positiu. Doncs bueno, i per què no ho seguim fent? I ha continuat. I ara intentem que hi hagi com una mica de doble accent, un accent més lúdic, a dir doncs, bueno, ens sortim i ens agrada, i un accent més religiós. Ens trobem, ens trobem amb el caristia, tots els cristians, de les diverses porres del mateix escriptat, que és una manera també de celebrar, diguem-ne, la pluralitat a dintre de la nostra comuna fe cristiana. Ens trobem el dissabte que ve a la Catedral de Vic,
i allà celebrem el Cristí i després ens repetirem una mica, a veure el museu i a veure una mica les coses que hi ha simplement a Pere Vic i dinarem junts. I bé, són sortides positives que van bé ajudant. I favoreix la connexença entre els cristians de diverses paròquies. Moltes gràcies, amics i ulls de Ràdio Desvern, veus de la paròquia tornaran amb vosaltres el dissabte, ja ho sabeu, a dos quarts d'onze del matí i amb un nou espai el dimecres que ve. Adéu-siau.
El just a la fusta parlem de tot el que passa a Sant Just. Sóc un urbanita, ho reconec. Sí, sí, jo també sóc molt urbanita. Acompanyat d'una bona manida i tens un plat baratíssim i fàcilíssim de fer. També és un dels llibres més robats de les biblioteques públiques dels Estats Units.
Som molt feliços, és una història d'amor molt maca. Indudablement la presència d'aficionats d'un club i de l'altre era impressionant. I clar, què vols fer-hi, no? És el temps, no s'hi pot fer res, no ho podem canviar. Just a la Fusta, vivim-se en just en directe. Cada matí, de 10 a 1.
Ara escoltes Ràdio d'Esferm, sintonitzes Ràdio d'Esferm, la ràdio de Sant Just, 98.1. Ràdio d'Esferm, 48.1, Ràdio d'Esferm,
60 i més?
Un any més, som a les portes del Dia Mundial del Teatre. Demà, dia 27 arreu del món, es conmemora aquest exercici de llibertat de pensament i d'expressió que és el teatre. A Barcelona ja es va celebrar abans d'ell
El teatre és una de les arts més antigues, ja que totes les cultures, fins i tot les tribus més primitives amb els seus rituals màgics, es valien de la paraula, la música i la dansa per expressar els sentiments de la comunitat on vivien.
La paraula teatre, que ve del grec, significa lloc per contemplar. Per tant, és indispensable l'espectador a qui va dirigir de l'obra, de text, el gest, el so, la música, l'escenografia i tot el que calgui perquè el teatre sigui viu.
Es nota que som uns enamorats del teatre. La ficció és indispensable com a aliment de la ment humana. Necessitem de la comèdia, la tragèdia, els musicals, el melodrama i tots els gèneres que ens fan de mirall de les situacions quotidianes o de les fantesies que ens permeten somiar. Fins i tot el cinema podem dir que és una forma contemporània del teatre. I també les sèries de televisió i tot allò que conforma l'espectacle.
Més d'un filòsof contemporani ha dit que la vida sense espectacle no tindria sentit. I tant, La Sociedad del Espectaculo és un llibre molt i molt recomanable. I la vida en si també és un espectacle, a vegades bufitot.
Tots som actors del Gran Teatre del Món i ho he dit moltes vegades, però és així mateix. I també la ràdio dona sentit a allò que pensem i compartim. I per això, una vegada més, estem aquí, amb vosaltres. Benvinguts, uients d'Esvernians. Ens trobem a la sintonia de ràdio d'Esvern, en el 98.1 de la freqüència modulada, fent el programa 60 i més. Dedicat, com sempre,
a la gent gran i a tothom que els vulgueu escoltar sempre oberts a les vostres propostes. Ja sabeu que fins a les 9 del vespre ens podeu trucar al 93 372 3661 i també seguir-nos per internet on cercant ràdio d'Esvern i clicant ràdio a la carta
trobareu tots els programes d'aquesta emissora. Com cada setmana una servidora, Joan Algarra, junts amb els meus companys Enric Riba i Pere Oliver, compartirem aquesta hora de ràdio que passa volant en companyia vostra.
Passen tres minuts de les vuit del vespre. Avui dimecres, dia 26 de març, és el 85è dia de l'any del calendari gregorià. I ens queden 280 dies per finalitzar l'any. Ara és el moment de felicitat a tots els qui celebreu el vostre sant o aniversari. Només alguns, com sempre, dels molts que hi ha cada dia. Jo poso el sant sempre és curiós del que conec. Ah, és natural. I aprofites per felicitar-lo.
Avui és Sant Brauli, com que em consta que Sant Just tenim diverses persones que es diuen Brauli, doncs felicitats. Demà Sant Alexandre, no cal dir que Àlex n'hi ha... Agrapats i mostres. Agrapats i mostres. Si m'escoltés, Àlex Mercè, per molts anys. Divendres, Sant Sixte. I dissabte, que sortim en segona audició, Santa Beatriu. Felicitats a totes les vees, perquè n'hi ha moltíssimes. També, també. Bé, ara posarem el plàcit de domingo, si pot ser.
Granada, tierra soñada por mí. Mi cantar se vuelve jicado cuando es para ti. Mi cantar, hecho de fantasía. Mi cantar,
L'ordre de melancolia...
Nos hemos puesto gran ahí, no sé. Sí, continuaríamos escoltando el plácido Domingo, pero es que, claro, hay que continuar. Y el proper dimecra, si Dios quiere y el tiempo no lo impide,
Farà anys que un granaino universalmente famoso, Federico García Lorca, va estrenar poema del cante Hondo. En parlarem dimecres vinent. En parlarem dimecres vinent. Bé, quan el mar es trona, l'etnella és bona, diu la dita.
I com que aquest mes de març de trons més aviat n'hem tingut poquets, ens fixem més en les flors que fan goig de beure en aquesta radiant primavera. Ara ja no tens radiant, ho era aquest matí quan he començat a preparar l'escaleta del programa i escriure el guió, però ara ja cauen gotes.
Ara que hi ha força gotes. Les hortències diuen als entesos s'han de pudar ara quan els borrons nous comencen a desenvolupar-se i s'han de pudar sobre un borró de flor si volem estimular la producció de noves branques o branquillons.
També ara és temps entre març i maig quan els tarongers esclaten per tot el país valencià amb una deliciosa floració primaveral com pla d'olors la terra. Bon moment per viatjar des de Castelló fins a la Canta.
i especialment en el tros que va de València a Lacant, és on hi ha més abundòra. Jo em vam fer un viatge amb un cotxet que no corria gaire per la carretera antiga fa moltíssims anys i el vam fer a la nit i era marejant.
La olor dels tarongers. Quina meravella. Però heu d'anar lluny de València eh, perquè si aneu a l'avinguda dels tarongers, de València, ja no n'hi ha ni un de tarongers. Hi ha universitats, escoles i hotels. I cotxes. I cotxes. I ara esdeveniments que van tenir lloc un dia 26 de març.
De fa molts i molts anys, el 1119, Ricard Cor del Lleó és ferit per una segeta durant un setge a França. Va morir 11 dies després i el noble francès que li va disparar va ser executat.
va ser tanta la fama del rei Ricard d'Anglaterra que ha estat protagonista de diverses novel·les, pel·lícules i sèries televisives. Sense pel·lícules he trobat a internet on és el protagonista Ricard Cordellaó. Força més proper va ser aquell 26 de març, ara fem un gran salt en el temps perquè si no això seria interminable, de l'any 1969 en el que ja famós canta