Més informació al 012 o parlament2012.cat Generalitat de Catalunya
Veus de la parròquia Programa d'informació i formació humana i cristiana de la parròquia dels Sants Just i Pastor de Sant Justes Verde
Ben trobats, amics lluïdors, darrere d'Esvern. A veus de la parròquia, avui, l'hora dels laics. Vigui a nosaltres a vostre reina, a sis la vostra voluntat. Vigui a
Aquest espai de l'hora dels laics, sabeu, amics oïdors de Radio Desvern, que vol representar quina participació tenen els laics, és a dir, gent no ordenada, altrament se'n pot dir seglars, en els temes d'Església. Volem fer un repàs de quin tipus de col·laboracions tenen les persones en la seva pròpia comunitat.
Avui parlarem del cant del poble, una forma de participar en les celebracions litúrgiques i una forma també de donar exemple i expandir la fe és fer-la ben plena. Això es fa, entre altres maneres, entre altres formes, a través del cant. A la parròquia de Sant Lluís d'Esvern ha tingut una bona trajectòria que era l'escola Cantòrum. Farem el pas de l'escola Cantòrum
que va introduir mossèn Antonín Otenes, fins al petit cor actual. Per centrar-nos en això, escoltem ara el que era el cant Gregorià i l'escoltarem en una versió relativament actual de la Salva Montserratina, cantada pels monjos del Santuari Català. Salud!
Tenim a nosaltres dos antics cantaires i membres actius de la parròquia, en Sabador Crespo i en Marcelí Bufill. Bentrobats. Hola. Escoltàvem els monjos de Montserrat cantant gregorià,
Per nosaltres, però Sant Justens, Gregorià equivale a Escola Cantorum, en certa manera. Quin és el primer record que teniu de l'Escola Cantorum de Sant Josep Verde? Jo, el record que tinc és perquè dels que cantàvem abans nosaltres, el que estava més destacat, el que estava destacat jove, elegant, era el Salvador Crespo. Perquè tu recordaràs
que quan el Gaspar Gorriol i tu, que l'embo aquest que hi havia al mig del cort, em caigàvem a missar-lo bé d'allò que era el...
L'accionari? L'accionari, perquè no sé què era. I cantava el lloc, com... L'introid. Eh? Bueno, cantàvem normalment, cantàvem a l'introid, era la petita escola. Ah, sí, que cantava un diumenge tu i anàveu repartint-se. Sí. Jo recordo això, que aquell embó tan gros, aquell l'accionari tan gros, i me'n recordo que tu ets un dels destacats dels que cantaven això.
O sigui, jo puc dir que vaig estar molts anys a l'Escola Cantorum, ja quan era escolar, doncs tenia un record molt agradable, moltíssim. Aleshores, vull dir, vaig tenir la sort de cantar cada diumenge, doncs, l'Epístola en Gregorià. A part que a l'Introid, al Comunio, al Fertori, cantàvem tot en Gregorià. Aleshores, jo vaig fer allò de l'Epístola,
Cada diumenge en Gregorià també. I tinc grans records en totes les persones que... La pístola era llegida...
Cantada o semitonada? Cantada. Semitonat deu ser això. Semitonat, doncs, semitonat. Aleshores, vull dir, jo, hi ha grans persones, tenim el senyor Gaspar Urriols, el Pere Montagut, el Marcelí, vull dir, el Balls, el Papet, de Can Carbonell, tanta gent, tanta gent del poble que avui ja molts no hi són, però era una escola Cantorum que assajàvem
Cada diumenge, després de la missa conventual que nosaltres dèiem, assenjàvem una hora. I a partir d'aquí hi havia uns 17 persones homes i unes 15 senyores i senyoretes que, vull dir, puc parlar de la senyoreta Sinteta, de la Bou, de la Fajardo, de la Fàbregas, de la Cèlia...
El que dius tu, teníem la missa a les 10, de 10 a 11 la missa, i d'11 a 12 hi havia una hora d'assaig per preparar els cans de menjar que ve i alguna festa que hi havia entre mig. Tant és així que una sala de la parròquia estava...
dedicada i tenia el nom de l'Escola Cantòrum. L'actual sala de les Arcades se'n deia sala de l'Escola Cantòrum. Els llibres eren voluminosos, no? Usualis. Usualis. Com era aquest llibre? Són els usualis actuals els que tenen el Monjos de Montserrat. I quan ja vam deixar la majoria a l'Escola Cantòrum...
doncs el mossèn mossèn Anton
ens va donar personalment, a cada un dels cantaires que érem, jo tinc els usualis meu i els usualis de la Teresa en la meva biblioteca. Bueno, un sant Antonino, si portaves els 15 o 17 anys de cantar, ja te'l donava ell mateix, ja te'l donava. El que passa que el dimensió el tenies de portar a l'Eglésia, però aquell ja et quedava per tu.
però sí que era una mica conventual això la gent, que no tenia l'usualis que era la majoria, arribava a l'església encara hi ha l'armari petit on s'encasellaven els llibres agafava el volum i anava llegint, seguint la celebració sabia música l'escola Gandorum és a dir, els components havien estudiat música o a través dels assatges i seguint mínimament la partitura se'n sortien
Jo crec que mínimament, tal com acabes de dir tu, el que sí, nosaltres també teníem la sort a l'escola Núria, la senyoreta Sorroca, doncs, evidentment, fèiem música cada... Bueno, música molt essencial, doncs, fèiem cada 15 dies fèiem música, jo me'n recordo d'anar a les escoles Núria i tenir, doncs,
Fèiem assatges. Sí, sí. I, home, normalment, els usualis, doncs, sí, sí, sabem una mica, sabíem com anava, eh? Vull dir, les notes, doncs... I els usualis tots anaven marcats. Cada diumenge tenies a agafar el teu. Les dones amb números vermells i nosaltres amb negre. I tenies a agafar el teu. Això era una funda
en números vermells o negres, que protegien els ualis pel tracte. Ara bé, hem parlat que l'escola Cantorum tenia tots aquests condicionants, les celebracions, els assatges, uns assatges de qualitat, jo recordo, els directors eren el Gasparó, el Pere Montegut, etc. Però els fidels, quan la missa, també el cant, era el lletí, participaven activament
s'afegien al cant amb algunes respostes o simplement escoltaven? Simplement escoltaven. Sí, no només escoltaven perquè el llatí, el gregoriano, més el sabíem nosaltres i prou. Ells anaven escoltant i canten bé, canten bé, però no participaven.
de reconeixement artístic, perquè ara diríem santa paciència, no?, escoltar una cosa que no entenguis, però potser el públic, els fidels, es recreaven amb la qualitat de l'escola com si escoltessin actualment alguna peça de concert, més aviat, perquè dieu que de participació ben poca, no?, la gent. L'única cosa que puc dir que ens agradava a tots molt la música gregoriana...
Jo, actualment, quan vaig a Montserrat i escolto moltes vegades les vesperes diàries, perquè m'agrada molt el gregorià, quan toquen, quan canten una peça en gregorià, a mi no m'avorreix, al contrari. A mi me'n recordo... T'eleva. M'eleva moltíssim. O sigui que... Molt bé. Estem...
parlant d'aquesta participació dels laics en el cant. Abans cantaven els que sabien cantar, els que sejaven, l'escola Cantorum. Tot aquí aquí Sant Jus era bastant nombrosa, 30, 35 persones. Després els temps van anar canviant i hi ha hagut peces, temes, himnes, que del llatí han passat al català. Escoltem-lo encara al llatí a l'Ubicaritas del disc O Magnum Mysterium.
Fins demà!
Interpretat per l'Escola Gregoriana de Barcelona, dirigida per en Ramon Moragues, després sortiran aquests grups actuals de Can Gregorià, hem sentit els primers fragments de l'Ubicàritas. Ara, en el cantoral de les esglésies catalanes, podem trobar on hi ha caritat. És aquesta mateixa interpretació, però amb la versió vernacle. D'aquesta forma arribem
a la reforma litúrgica, al Concili Vaticà II, el qual ara se'n fa els primers 50 anys de la seva iniciació, va proclamar que les celebracions podien ser, és més, havien de ser en llengua vernacle. Com va afectar això a l'escola Cantorum? Estem parlant d'any 1962, 63, 64. Com va afectar aquest canvi en la llengua de les celebracions?
Es va anar perdent perquè també els que eren grans i van començar a faltar també es va anar perdent. En tot, ja hi havia unes peces petites que es cantaven en certs moments que eren en català. Em sembla que mossèn Antoní havia fet un recull de peces. Sí, sí, existeix aquest llibre, encara existeix.
que estaven en català i aleshores, vull dir, per corpus mateix, es cantaven moltes peces en català. I quan era l'Escola Cantorum, vull dir, quan era l'Escola Cantorum que cantàvem la missa conventual de les 10, venia corpus i fèiem en català. I moltes vegades, mossèn Antoninú,
era un home que el català ja ja l'introduïa però havia vingut aquí algun monjo de Montserrat que quan jo era escolar algun monjo de Montserrat que va ensenyar-me a mi a començar a aprendre el català un monjo de Montserrat que venia aquí com aquell qui diu una mica de sense declarar-ho sense explicar-ho massa sí, sí
Això vol dir que l'Escola Cantorum, a més a més de la missa dels diumenges i de tots els festes de guardar, feia també l'acompanyament al professor de corpus i no direm per Setmana Santa. Allò era continu, no? Mira, per Setmana Santa, potser tenen recordats, tu, que vam cantar tota la Setmana Santa, un dia a la tarda, que durava quatre hores,
El dijous sant. El dijous sant. Inclús l'indemà ens van dir, això el van donar per ràdi, i l'indemà ens van dir, diu, ahir vaig escoltar el Gregorià una setmana a la Setmana Santa, el dijous, diu, que era de Montserrat o eren vosaltres? I no, no, no, érem nosaltres. Ostres, que encanteu bé.
A més, amb aquest acoplement de veus masculines, que són les típiques gregorianes, amb veus de noies. Cosa que actualment, encara en parlarem, es manté i potser té uns aspectes de millora. Quedem, doncs, que a partir que el concili va proclamar que les celebracions s'havien de fer en vernacle, va començar a perdre una mica d'interès
la proclamació i continuar els cants en llatí. Llavors, et sembla que l'escola Cantorum va anar, en certa manera, perdent membres i potser va acabar...
desfensa, o què? Sí, sí, vull dir, tal com acabes de dir, vull dir, això, un cop la llengua vernacle, vull dir, a partir de l'Escola Cantorum, ja pràcticament quedava molt poca gent, aleshores això, vam entrar a la llengua vernacle, i això sí, vull dir, va entrar, i ha entrat, però molt i molt, a les parròquies, no a la de Sant Lluís, sinó a tot arreu, vull dir...
jo penso que podem estar molt... Bé, tu ho sabràs més. No, no. Jo diria que tu, que ja que portes també la direcció dels cants. Sí. No, jo recordo un intent de catalanitzar, per dir-ho així, d'aprofitar aquests cantaires, no tant com a Escola Cantorum, sinó com a grup coral, que el Josep Melero, un seminarista que anem aquí a Sant Just, va ensenyar
a tots els membres de l'Escola Cantòrum que volien continuar, cants en català. És el Sant, Sant, Sant, l'anyell de Déu, els cants de comunió, d'entrada, els habituals. Això va tenir uns anys, que podríem dir, de potser del 65 al 70 del segle passat, a partir d'aquell moment, en manera on no es va poder dedicar, i a mi em sembla que allà es va acabar una mica la trajectòria de l'Escola Cantòrum aquí a Sant Just, que havia nascut, penso que amb l'arribada de mossèn Antoní, els anys
1916 o 1917. Actualment hi ha un animador o animadora dels cants i hi ha un petit cor que no és pas un cor que s'hagi, sinó que la gent més cantaire sol posar-se en els primers bancs i una mica fa d'intermediari per arrastrar a tots els fidels entre l'animador o el solista, se'n diu també salmista, i el poble que canta
Podem dir que ara es canta més que abans o no? Què et sembla? Ara, bueno, el que passa és que la gent hi participa més ara que abans. Amb el cant. Entén més el que canta, etcètera, no? Perquè el que dèiem abans, el guerrier només cantava el cor i prou. La gent s'estava allà i escoltava, però ara la gent participa en els cants. Més que abans. També es fa un petit assaig abans de la celebració i els cants són en català.
però totalment vull dir jo estic molt content però moltíssim la participació que hi ha ja dic a totes les esglésies perquè moltes vegades vaig a altres llocs i realment la participació és total vull dir la participació avui és total des d'aquí també hi estem els que venen a les celebracions a l'eucaristia a la missa del diumenge a participar, a afegir-se amb el cant és una forma de pregària
és una forma de lluança, el senyor, i també és una forma de sentir-se comunitat. Tots cantem el mateix, i no simplement resem, sinó que ho fem amb aquesta elevació que el cant ens suggereix. El Gregorià, per això, no ha mort. Potser aquí Sant Just està en un impàs, després parlarem de com ha continuat. Hi ha hagut versions una mica modernitzades de cants gregorians que fins i tot
s'han popularitzat a través de gravacions en disc. Escoltem Amocedades amb el Pange Lingua.
Pange lingua glorió, oh sí, corporis misteri, sanguinisco e precioso, quem imundi precioso.
Bé, renovar-se o mogui.
Quina opinió en teniu d'aquesta versió? Molt bonica, clar. El pangellengua és un himne propi de dijous sant, quan hi ha la reserva del sacrament, que diu, en català seria, lloa llengua, el misteri del nostre Salvador. Aquest cant gregorià, que sobreviu en monestirs, parlàvem, en Crespo parlava de Montserrat, les vespres de Montserrat intercalen
Temes, cants en català, cants en llatí, perquè no es perdi. Antífones. Antífones, correcte. I el can Gregorià es manté esporàdicament, diguem-ne, amb la litúrgia d'on sigui dels monestirs. Però és viu en els grups corals que l'entonen per afecció. S'han constituït grups de can Gregorià. En Marcelí, que és un dels afeccionats
més nostrats, el Can Gregorià ens podria explicar al grup Sant Justenc, al grup de Can Gregorià de la Taneu, quants es formeu, quantes actuacions feu a l'any, quants assajos, etc. Mira, nosaltres vam començar el Can Gregorià a casa del Ramon Morà, que és el nostre director, que feu tots què és, que portava el Can Gregorià de Montserrat.
Vam començar amb 3 o 4, però, esclar, després el Montjot es va anar fent petit i es va demanar per anar a l'Ateneu. I a l'Ateneu, ara portem, no sé si són, 26 o 27 anys, ja ensajanen allà. I som uns 17, 17 o 18. Primer ensajàveu un cop cada 15 dies, potser a les primaries? Continuem, continuem ensajant un cop cada 15 dies. I concerts anuals, quants en feu?
Anuals, ni me'n recordo, perquè en fem molts. Aproximadament? Aproximadament de 10 o 12. Hi ha un que no us el podeu perdre, mig oi dos, que és el concert de Nadal. El dia 25 de desembre, caigui en què caigui, qualsevol dia de la setmana, però el 25 de desembre, dia de Nadal, a les 9 del vespre...
L'Orfeó, totes les branques de l'Orfeó i el grup de Can Gregorià de Bataneu canten a l'església parroquial de Sant Just. Hem parlat del grup de Can Gregorià de Bataneu, però aquest grup s'ajunta, no sé si amb antics escolans de Montserrat, per formar l'Escola Gregoriana de Barcelona. Aquesta escola gregoriana és la que ens ha interpretat, amb aquesta gravació que ens ha tirat el nostre company en Marc,
ubicàritas. Heu actuat junt amb altra gent de Barcelona, per tant, amb concerts a fora? No, nosaltres hem venut sols.
Sempre. Potser el director que ha anat a dirigir, potser? Sí, sí, el director. Hem anat a la catedral, hem anat a l'església del PIE, hem anat al País Basc, hem anat a Mallorca, hem anat a Andorra, ni me'n recordo, i els postos que hem arribat a anar. I després hi ha l'Escola Gregoriana de Catalunya, que va fer la seva presentació en data recent,
sembla que era el mateix diumenge passat, l'església parroquia del Sant Just, portada per d'Esberna Accions, i que són un grup coral que té la seu a Sant Just, la seva seu social, encara que s'hagia en el remei, a l'església del remei de Barcelona, la parròquia. Això vol dir que la gent afassionada a aquesta música cantada en llatí pot incorporar-se
alguns dels cants grupals, aquestes corals, que encara perviuen. I la gent que els escolta no ho fa participant en una celebració religiosa, sinó ho fa atenent aquesta qualitat artística, aquesta bellesa que el cant Gregorià té. Recomanaria, Salvador, a la gent amant del cant i amant de la música que s'apropin al Gregorià? Ui, a mi, per mi...
M'agradaria moltíssim. O sigui, jo, la veritat, ja Moragas ho sap. Jo hi he anat algunes vegades a cantar esporàdicament, però vull dir, també he perdut una mica la veu. Vull dir, això... No sé què m'ha passat. Vull dir, era un fumador... Home, que passa que en fem grans. Sí, que en posem un any sobre l'altra cadena. Però jo, vull dir, el Can Gregorià, vull dir, a mi... Jo hi vaig perquè m'agrada molt escoltar-lo. Moltíssim.
I vaig a Montserrat perquè m'agrada molt escoltar-lo. I, a més, vull dir, estic molt content perquè les directrius que el Roma ha donat que actuin corals, monestirs, esglésies, que el cant Gregorià es torni a cantar i torni a participar molta gent. Això és una realitat.
Ja no dic que sigui com abans, però que almenys que es canti algun cant gregorià. Tu, per exemple... Sobretot quan hi ha gent de fora, de diverses procedències, de diverses llengües, la comuna segueix sent, per l'Església Catòlica, el latí. Sí. Jo, per exemple, a mi m'agradaria, no sé, tu que dirigeixes molt bé la missa de Déu,
la part de la 11 la meva gent anava a veure Déu ara la gent va que Déu ho vegi doncs no sé vull dir jo penso que un any us deia perquè uns santos perquè no es fa en català ah i en gregorià però en tant en tant vull dir eh que tu doncs a Tacer cantes algun cant perquè hem anat allà a Tacer i som molt bonics
A mi també m'agrada moltíssim que algun dia canteixis alguns santos, algun petit indroid, algun fartori, algun credo... De fet, no és per comploure, no és per donar-te massa gust, però casualment, ara que venen temps de tots sants, difunts, de certa manera que van maldades, per dir-ho així, sí que aquests diumenges de novembre hi haurà uns santos,
en llatí. Jo de tant en tant faig unes petites dosis en llatí de coses molt populars, com ha dit el Santos, o Banyell de Déu, o alguna cançó correctament citada, esmentada, de TZ. Molt bé, hem parlat avui, amics oïdors, de la participació dels laics en el can a les celebracions.
Hem fet una trajectòria del cant en llatí i el cant en català. I animem, com hem dit repetidament, a la gent a cantar a missa, a l'església. Acabarem el nostre programa d'avui, en certa manera, posant un exemple. Si ho començàvem amb la Salva Montserratina, que és un exemple típic de Can Gregorià, l'acabem amb un cant plenament català.
hem sentit una paraula de Xavier Morlans. Abans, acomiadem, en el Mercè Bofill, es vol dir una paraula? És que jo voldria dir que hem comentat allà fora que dius que el Joan Antonino era recte amb el gran origà i tot. Sí, i cantàvem bé. No vull dir que no cantàvem bé perquè si algú que m'escolta, allò m'espera fora. Però...
amb el Ramon una vegada ara s'acosta en Rams i cantarem el d'allò i nosaltres els tres el Carona i el Ricard segur jo ui això ostres doncs escolta vam cantar-ho i és com si no haguéssim cantat mai molt bé molt la perfecció el Ramon hem sentit una paraula
Hem sentit una paraula, l'hem guardat a dintre el cor. Ja és llavor ben preparada que demana
nou sembrador. Tot un Déu diu que ens estima, tot un Déu s'ha fet proper. Ha vingut a dar-nos vida, necessita regoner.
L'Observatori. Temps d'informació i anàlisi amb Joan Catà.
La Generalitat retira la campanya institucional del 25 de novembre però anuncia que portarà el cas al Tribunal Suprem. Sonia Kerr. El govern català considera que la decisió de la Junta Electoral Central de prohibir la campanya vulnera l'esperit de l'Estatut. Francesc Homs, portaveu de l'executiu. Ens prohibeixen fer campanyes i no en podem fer una altra. El problema no és el contingut de la campanya. El problema és que ens han prohibit fer campanyes. S'ha acabat fer campanyes, segons aquesta gent a Catalunya. Aquest és el problema i el drama, no? Gràcies, diguem-ne, a la col·laboració...
sempre entusiasta del Partit Socialista del Tornit Popular, s'ha acabat fer campanyes a Catalunya. L'Estatut diu que s'han de fer campanyes, però aquesta gent de Madrid han dit que s'ha acabat fer campanyes. Els socialistes catalans demanen la dimissió dels responsables de la campanya institucional del 25 de novembre. Ho ha anunciat el primer secretari i candidat del PSC a les eleccions al Parlament.
Nosaltres estem absolutament indignats i volem que els màxims responsables d'aquest spot, que els màxims responsables que han llançat aquests diners públics en propaganda partidista en un moment...