Programa d'informació i formació humana i cristiana de la Parroquia dels Sants, just i pastor de Sant Just d'Esverna.
Benvinguts, oïdors de Ràdio d'Es Bern. Avui, a veus de la parròquia, 50 anys del Concili Batica II.
Ben trobats, ràdioescoltes de Raios d'Esvern. Veus de la parròquia està seguida al llarg d'aquest curs, 2013-2014, una sèrie de programes en relació a aquest esdeveniment dels 50 anys de la celebració del Concil i Vaticà, que va possibilitar una renovació, un esforç d'ajornament de l'Església catòlica.
Què n'ha quedat d'això? Doncs ho anem esbrinant al llarg d'aquestes sessions. Avui no tenim entre nosaltres les persones que hem convidat per impossibilitat, per distància física i d'altres consideracions, potser una mica més de salut, no poden estar aquí amb nosaltres, unes persones que van viure molt de prop aquests anys, 62, 63, 74, 65,
que van representar la reunió a Roma de totes les bisbes i els pares conciliats. Però tots són escriptors, tots ens han deixat la seva impressió sobre allò que els hem demanat. Començarem llegint un text d'en Josep Lligades, Lligades és escriptor,
va ser capellà, vol dir que durant els anys del Concili, ell era un seminarista. En la veu d'en Pere Oliver, ben trobat, Pere, hola. Hola, Lluís. Col·laborador de veus de la parròquia. Exacte, i d'altres programes, sí, sí, sí. O sigui, els uients ja coneixen una mica la nostra veu. Uients o uidors, com els dius tu. Jo m'agrada més uients, a tu t'agrada més uidors. Però val igual, són sinons.
A mi m'agrada anar canviant. Clar que sí. Doncs parlarem dels set records del concili d'en Josep Lligades. Doncs endavant. Set records del concili. 1. El 9 d'octubre de 1958, tres dies abans, jo havia fet els vuit anys. I aquell dia, els nens i nenes de les caramelles que muntava la parròquia de Viladecans teníem la tradicional excursió anual.
i tot d'una va venir el rector, mossèn Ramon Saburit, a dir-nos que s'havia mort el papa Pius XII. Crec recordar que em vaig espantar pensant que ens suprimirien l'excursió, però no. Ens van fer entrar a l'església, ens van fer genullar i tots, amb la cara tapada amb les mans, vam rezar un pare nostre. I ens en vam anar d'excursió.
2. El 28 d'octubre de 1958, a casa no teníem televisió i la ràdio no la posàvem gaire. Però els veïns de la planta baixa sí. I aquell dia el veí de baix, que tenia un any més que jo i es deia Joan, va pujar corrents les escales cridant. El Papa Nou es diu Joan 23.
Jo seré el 24. De fet, el papa no ho ha estat, però sí regidor de l'Ajuntament. Independentment d'aquest fet, el cas és que aquesta va ser la meva primera notícia de l'elecció de Joan XXIII. Tot molt casolà, com el nou papa. 3.
L'11 d'octubre de 1962. Ho recordo com un moment solemne. Ens van reunir tots a la sala d'actes del seminari. Van entronitzar una televisió a l'escenari i allà vam anar seguint religiosament la cerimònia inaugural.
Diria que era el primer cop que veia amb la televisió el seminari, però no ho podria assegurar. El que sí que puc assegurar és que no en recordo cap imatge. Recordo només les que he anat veient després. M'imagino que el que aquell dia em va pesar i ho va esborrar tot va ser el sentiment d'estar en un moment excepcional. I sí, el sentiment era correcte. 4.
El 3 de juny de 1963 era el dilluns de la segona Pasqua i, com tots els dies de festa, a la tarda teníem estudi, és a dir, un temps d'estar seguts a la classe estudiant i fent deures. Ja ho sabíem, que Joan XXIII s'estava morint, però tot i així jo recordo com una sorpresa inesperada i desagradable veure com s'obria la porta i entrava mossèn Jordi Sotorra a dir-nos que el papa s'havia mort.
vam baixar a la capella a resar. No recordo quina mena de pregària vam fer, però sí que recordo l'emoció del moment.
5. L'1 de gener de 1965. Aquell dia, com un primer tast de la reforma litúrgica conciliar, es permetia llegir les lectures de la missa en la llengua de la gent. I això sí que ho recordo molt. Jo era a Vila de Cans perquè estàvem de vacances. Deia la missa mossèn Ramon Saborit, encara d'esquena, i amb la casulla de guitarra de les festes, blanca amb rivets grocs i una creu groga.
I al moment de la primera lectura, la Pisto, la que se'n deia llavors, es va girar i ens la va començar a llegir en català. La lectura era la de Titus 2, 11, 15, que és la que es llegia aquest dia i començava, segons la versió del mesal de Montserrat, estimat, s'ha manifestat la gràcia de Déu a tots els homes. Tot un auguri.
6. El 6 de març de 1965, la missa en la llengua de la gent s'havia d'implantar a tota l'església el primer diumenge de cuaresme, el 7 de març. Però el seminari, suposo que després d'haver demanat els permisos corresponents, ho van avançar a la vigília, el dia 6, dia de Sant Olaguer, bisbe de Barcelona, que llavors se celebrava amb especial relleu a la diòcesi.
jo ho vaig viure com una gran festa. Ja havíem començat la cuaresma, però aquell dia era de color blanc, i es deia el glòria Déu a dalt del cel. Vam cantar la missa del Papa Joan de mossèn Albert Taulé. No sé jo si en estrena mundial, ja que la resta de llocs, si de cas, la van cantar l'endemà. I no oblidaré mai, sobretot, l'entusiasme d'aquell glòria.
7. El 15 d'abril de 1965, dijous sant. Tinc la imatge que a la missa la van fer a la sala d'actes. Però m'estranya que celebréssim una missa tan important fora de la capella. En tot cas, el que sí que és segur és que va ser la primera concelebració a la qual vaig assistir.
Presidia el rector, mossèn Josep Campo, i el meu record és que aquell dia vaig tenir una gran sensació de comunió eclesiana. I aquí s'acaben els meus set records. Objectivament no són gran cosa, ja ho sé, però el que denoten vistos des d'ara és il·lusió i esperit de novetat. Aquell jo faig que tot sigui nou de l'apocalipsi.
Ara que m'he estat llegint coses del bisbe Torres i Bages, m'adono de l'obsessió històrica del catolicisme, també el de Torres i Bages, que era dels més oberts, per blasmar això que anomenaven l'afany de novetats, i entenc molt més la revolució que el Concili va significar.
Amb tot el que porto dit, doncs, ja es veu que per mi el concili va ser, abans que res, un esdeveniment i no un conjunt de documents. Evidentment que els documents són fonamentals, però no es poden entendre sense l'esdeveniment que hi ha al darrere. Jo crec que aquí passa com passava amb el fundador del cristianisme, Jesús de Nazareth, la presència del qual a la terra de Palestina va ser, sobretot,
un esdeveniment.
Aquest ha estat les impressions de Josep Lligades escrites a la revista Foc Nou que nosaltres ens hem atrevit a enllevar per veus a la parròquia. És un punt d'informació molt interessant, és una revista que està sempre molt al dia de les qüestions d'església.
Correcte. Ampliar també el seu camp a visions polítiques, a ensenyament, a societat, a cultura, etc. I sobretot humanisme, ara que es diu tant si cal o no cal, que és evident que sí que cal, no? Doncs tornem ara al concili batiguer segon.
El Concili va representar un moment de gran informació a l'Església. L'Església sempre s'havia caracteritzat al segle XX per una certa contenció en la informació que es donava a conèixer. El Concili va ser retransmès per televisió, hi havia periodistes acreditats i fins i tot hi havia
acreditacions no pas de mitjans catòlics, sinó de mitjans civils de tot el món, de tot l'orbs. Va ser un aconteciment a nivell universal, va interessar a tothom des de tots els punts de vista creients, agnòstics i de tothom.
En Jordi Piqué, que és sacerdot i periodista, ha treballat a la dependència o a la delegació de mitjans de comunicació de la diòsesi de Barcelona, ens explica ara quins són els seus records precisament periodístics en quant a la comunicació. La informació, el Concili, va ticar segon. El Concili, en el meu record, va molt unit a la figura de Joan XXIII.
Del dia de la inauguració tinc encara molt present unes imatges. La llarga fila era de bisbes de tot el món, els pares conciliars, que sortien en fila de dos en dos des del Portone di Bronzo per dirigir-se al centre de la plaça per arribar a la Basílica de Sant Pere. Al final de la llarga processó anava Joan XXIII, aleshores encara portat a la cadira gestatòria.
La Rai ens donava les imatges i els comentaris de Luca Disquiana, un veritable mestre de la comunicació. Quan les càmeres donaren els primers plans de Joan XXIII, que tot beneïnt s'acostava a les portes de la basílica, Disquiana li va dedicar un emocionat homenatge. Avui és un gran dia pel papa.
Aquest és el seu concili. Ell n'ha tingut l'idea i ell l'ha preparat vençent totes les dificultats i superant tots els obstacles. Avui és el gran dia del seu pontificat. El gran interès informatiu, un veritable esclat que suscita el Vaticà segon en tot el món, ha anat molt unit a l'interès i a la novetat que representava la figura de Joan XXIII.
Àngel Josep Pirron Cali, nascut a Soto el Monte, un poblet del nord d'Itàlia, era fill de pares pagesos molt humils. El dia que va obligir Papa, després de la gran cerimònia o Vaticà, el seu secretari, l'inoblidable Loris Capovilla, li preguntà quin pensament l'havia acompanyat més. En mon pare i en ma mare, va respondre.
L'interès informatiu del concili va anar molt unit i va ser molt preparat per l'atenció cada cop més gran posaven en tot el que feia Joan XXIII. Sobretot pels seus gestos evangèlics i les seves improvisacions, com el famós discurs de la lluna. En la nit del dia,
en què, quan es va inaugurar, el concili. Improvisat des de la finestra al seu apartament, però joves complien en una processó de torxes a la plaça.
La informació s'interessa, evidentment, per allò que és nou, i Joan XXIII, successor de Pius XII, fa una veritable novetat en molts àmbits del papat. El seu secret era la sapiència cordis, la saviesa del cor, com va dir Joan Pau I, que era tan semblant a Roncalli amb moltes coses.
Des dels 14 anys, i mateix ho va dir vany 1959, el seminerista Ron Cali va ser rebut al Tercer Horda de Sant Francesc de Cis. Ens sembla que l'espiritualitat franciscana és una de les millors claus per interpretar la figura i l'obra de Joan XXIII.
El relator religiós de la Monde, Enri Fasquet, un dels cronistes del concili més llegits, publica aquells anys un llibre titulat Les floretes de Joan XXIII, que l'editorial Estela tradueu al català.
La referència al Sant de Cis era molt més que un recurs literari. Indicava en el fons de l'ànima com era Roncalli. Cesserdot, bisbe, nunci, patriarca, cardenal i papa als 77 anys. Però sempre profundament fidel a la fe i a la pietat senzilla dels seus pares i a una espiritualitat darrere els franciscanes.
Com a secretari del bisbe Radini Tedeschi, com a col·laborador de les obres missonals pontifícies, com a anunci a països de l'Orient i després a França, a l'època de De Gaulle precisament, acumular una gran saviesa que en ell anava unida a un gran coneixement de la història de l'Església.
Sembla que a Fou, a Degol, a qui va dir durant una audiència al Vaticà que el Consell era un obrir les finestres de l'Església.
Les encíclices del papa Joan, màter en magistra i sobretot pàxim interris, dirigides totes dues no només a l'església, sinó també a tots els homes de bona voluntat, varen determinar de manera decisiva els ensenyaments del concili sobretot en dos dels documents més significatius. La Constitució Pastoral Gaudium ets espès i el Decret sobre la llibertat religiosa.
com varen condicionar els seus esforços de mediació de pau entre Kennedy i Khrushchev davant la crisi dels misils de Cuba i la concessió del Premi de la Pau per la Fundació Balzán de la Pau.
Aquest premi, que Roncalli va anar a rebre al Palau del Quirinal en un clàssic de distensió i de cordial aprovament a la Itàlia del Rinascimento, com foren els seus viatges en el marc de la preparació del Concili a Asís i a Loreto.
Carl Rahner, després que un papa de transició havia assegurat la transició de l'Església cap al futur, i el Cardinal Jovany deia que el Concil introduï l'Església en la modernitat.
El Vaticà va fer un gran esforç per atendre els molts informadors arribats de Roma. Es van crear uns portaveus al Concili per als diversos grups lingüístics de periodistes. Acabada cada sessió conciliar, aquests informaven els seus grups respectius i responien a les preguntes dels informadors.
Com a jove estudiant, vaig tenir la sort de col·laborar a l'oficina d'informació del Concili, prop del bisbe José María Cirarda, portaveu del Concili per als informadors de llengua castellana, del sacerdot Cipriano Calderón i del recordat Ramon Cunill, cronista del Concili per a la Vanguardia.
També vaig poder seguir d'altres informadors com Jesús Uribarren, Josep Perarnau, Antonio Montero, José Luis Martín Descalzo, Josep Maria Limbau, Joaquín Maria Martínez Roura i altres.
Tots ells, recordo, entusiasmats pel que feia Joan XXIII i pel que anava passant dia a dia al concili. Eren els moments d'unes il·lusions i esperances que ens acompanyen des de fa 50 anys.
i perquè no quedi, obrim el ventall d'aquestes opinions, ara ens han dit aquest periodista i s'estardot Jordi Piqué, amb el punt de vista d'una dona, la Pilar Màlia, que ha estat
directora-presidenta de Càrregues de Barcelona i també síndicat de greuges de l'Ajuntament de Barcelona, estava en aquells anys al Concili a París. Des de París es titula el seu article. Endavant, Joana.
Jo vaig viure la celebració del Concil Batica II a París, on vaig ser des del mes de setembre de 1957 fins al mes d'agost de 1968.
De fet, allà ja havia estat una prèvia del que va ser al concili quan aquí quasi només podíem veure l'església reclosa en el nacionalcatolicisme. A França, una de les coses que va canviar més la meva visió de l'església va ser la senzillesa dels bisbes. Per a mi va ser una sorpresa que, en acabar algunes reunions que fèiem a la nit, fos un bisbe qui m'acompanyés a casa amb el seu cotxe.
També recordo que més tard i ja en ple concili el bisbe que assistia a les reunions de l'AACO, d'un equip que en deien els dels més pobres, en què ens reuníem els equips de minus vàlids, prostitutes i immigrants, a les reunions sempre escrivia i em va xocar la resposta que em va donar quan li vaig preguntar per què escriu tant.
Em va dir, tu no saps que els fets dels apòstols encara no s'han acabat d'escriure i que tot el que diem aquí és l'Església que camina? Aquesta resposta em va fer augmentar la responsabilitat com a creient.
El fet que al començament del concili els bisbes reunits per una majoria de dos terços rebutgessin l'esquema que havien preparat des dels despatxos del Vaticà va ser molt significatiu i anunciava una altra manera de fer les coses.
Aquest inici del Vaticà segon és important. Ens ajuda a tenir una actitud responsable i a la vegada evidencia que ningú sol pot representar ni assumir tots els valors que volia Jesús. El concili va ser fruit d'un treball col·lectiu transversal, de veritable dinàmica conciliar.
Precisament per això, al final, els textos aprovats van gaudir d'un gran consens. Eren el resultat d'un treball que no pretenia crear grups guanyadors i perdedors. Aquest és, sens dubte, un dels llegats més importants del Vaticà segon. És evident que aquesta transformació hi va contribuir el terrenyà de Joan XXIII.
sense dimitir de les seves responsabilitats com a pastor de l'Església, va saber liderar-la amb aquest esperit. No puc deixar de parlar de la reforma litúrgica. La reforma litúrgica és una mostra dels canvis profonds que es poden fer en poc temps sense que passi res. Canvis que només buscaven despullar la litúrgia de tot allò que era accessori i incomprensible.
Avui caldria veure perquè si fa 47 anys vam ser capaços de fer aquella reforma, ara no podem tornar a ser valents i plantejar-nos altres reformes adaptades als nostres temps. Quantes vegades hem de sentir que moltes misses no diuen res, sobretot quan parlem amb els més joves.
una litúrgia que no parla, que no transmet, que no permet sentir-se membre d'una comunitat reunida al voltant de Jesús, fa molt difícil que ens convidi a sortir per les places a anunciar i a posar en pràctica el que creiem.
El Concili va deixar també molt clar que l'emissió específica dels laics està al món. És la seva tasca contemplar la obra de Déu al món i alhora plucmar la bona nova. En aquest sentit, em va agradar molt la presentació que fa de la Gaudium etespis Antoni Ventuer, El foc nou, novembre del 2005, dedicat als textos del Vaticà segon.
Ventuer destaca que en el concili bàtica segon s'esclou el dualisme entre bons i dolents, els de fora i els de dins. La Gaudium Ed Esps fa una forta crida als catòlics a col·laborar en la construcció de l'autonomia mundana, sense interferir amb falsos pretextos de la superioritat de la fe.
com si la fe fos incompatible amb l'autonomia dels diversos aspectes científics, tecnològics, econòmics i polítics. I fa, fins i tot, un rei duríssim contra els cristians que no assumeixin les seves obligacions com a éssers humans. Diu el concili número 43.
El cristià que no compleix amb les seves obligacions temporals no compleix amb el seu deure envers el proisme i falta sobretot a les seves obligacions envers Déu posant en perill la seva eterna salvació. És ben radical, doncs, aquest text del concili. No complir amb el deure envers el proisme posa en qüestió fins a la nostra salvació.
Després del Concili, molta gent va fer una aposta molt forta per donar resposta a aquesta crida. Va ser notori en el treball per a la millora dels barris, en les reivindicacions laborals, en el respecte dels drets humans al nostre país.
En definitiva, es volia treballar colze a colze amb els qui, com nosaltres, volien transformar el món, fer-lo millor. Gent que vam trobar suport en metodologies pastorals inspirades en la Joc de Càrdigan. Veure, jutjar i actuar no només com un mètode, sinó com una manera de mirar al món que continua sent vàlid avui.
El Concili reconeix que encara que el món no és com hauria de ser, hi ha moltes llavors de veritat. Per tant, el que hem de fer és treballar en el mateix món per transformar-lo des de dins, perquè aquestes llavors de veritat puguin créixer i donar fruit.
I seguint el concili, cal també reflexionar sobre la relació entre el laicat i la jerarquia. La Gaudium et esps diu, els laics esperen dels sacerdots llums i força espiritual.
Però no han de pensar que els seus pastors són sempre tants avis que puguin tenir preparada una solució concreta a qualsevol problema. Més aviat, els laics han d'assumir les seves pròpies responsabilitats.
El darrer aspecte que voldria tractar fa referència a la pobresa i l'acció social, que també tenen un lligam evident amb el que acabo de dir. La crida a la justícia social que fa el Concil és molt forta. Déu ens ha donat la terra amb tot el que conté per que arribi amb igualtat a totes les persones i nacions. Un treball que hem de fer conduïts per la justícia i la caritat.
L'Evangeli ja ens ho diu tot, i si el Consell també va representar el redescobriment de l'Evangeli com a font insubstituïble i principal de la nostra vida cristiana, també hauria de ser avui una crida més radical a viure aquest Evangeli que fa continuament referència a altres.
En aquest aspecte hi ha un altre punt que ens va ajudar molt al concili. Fins que vam veure a la llum els textos conciliars, l'església oficial no reconeixia en veu alta que fora de l'església hi hagués salvació. Sols cal recordar les pregàries del divendres sant.
En aquest aspecte hi ha un altre punt en què ens va ajudar molt. No tenir l'exclusiva de la bondat de Déu ens ajuda a mirar d'una manera diferent els homes i les dones. El nostre entorn permet treballar al costat dels nostres germans amb una altra mirada.
No mireu ningú per damunt de l'espatlla ni els perdonem la vida quan treballem per a ells. Hem passat a treballar al seu costat amb ells. I des del convenciment que Déu ha creat al món per ser bo, no per fustigar-lo i condemnar-lo constantment.
Aquest estat, la interpretació, el trasllat, veus de la parròquia del text que la Pilar Maia va escriure amb motiu dels 50 anys del Vaticà segon. Nosaltres tornarem d'aquí quatre setmanes, llavors serà l'equip de veus de la parròquia que opinarà directament d'aquest esdeveniment que es va celebrar a l'Església Universal en temps del Papa Joan XXIII. Fins d'aquí quatre setmanes, amics de veus de la parròquia del Concili, adeu-siau.
No hi ha res.
Smooth jazz. De dilluns a divendres, de 4 a 5 de la tarda, relaxa't amb estils com el chill out, el smooth jazz, el funk, el soul o la música electrònica més suau. 100% música relaxant. Cada dia de dilluns a divendres i de 4 a 5 de la tarda. I want my love.
Smooth Jazz Club. I esperem. Cara B, un programa per arqueòlegs de la música moderna. Cada setmana ens endinsarem fins als racons més amagats de la música dels últims 50 anys.
Música sense etiquetes ni dates de caducitat. Per seguir l'actualitat del Baix Llobregat, informatiucomarcal.com.
Notícies, entrevistes, reportatges, agenda... No et perdis tot el que passa al teu voltant. Ara, la informació del vaix llobregat al teu ordinador o dispositiu mob. l'Albert Quiles va tenir un accident de cotxe als dos anys. Els seus pares van morir i ell va patir un traumatisme crènioencefàlic.
Van morir per culpa d'un cotxe que anava a contrairecció. Faig feina adaptada de primària perquè no faig el mateix nivell que els altres perquè no arribo. Quan algun cartell digui la velocitat que tens que anar, aniria a la velocitat que diguin. Sí, podem evitar-ho. Servei català de trànsit. Generalitat de Catalunya.
La Penya del Morro és un programa de ràdio que fan una vintena de col·laboradors cada tarda de 5 a 7 parlant de les coses que passen a Sant Just, la seva història o el que passa a l'Extra Ràdio. També parlem de televisió, esports, bandes, sonorats o fins i tot notícies positives. Cada setmana connectem amb el casal de joves de Sant Just, fem un cara a cara amb nois de segon d'ESO i parlem del que no hem de fer a l'antiagenda del programa. També tenim noves tecnologies, videojocs de llibres, llegit de concerts o cinema.
No, no, no, no.
60 i més.
Arribar al oient, desvetllar la nostra i la vostra curiositat, saber despertar l'interès que ens presten atenció i, fins i tot, de tant en tant, animar-vos a parlar amb nosaltres és tot un repte quan som tants els mitjans que tenim a l'abast. Sovint fem diverses coses a la vegada. Avui els psicòlegs parlen que estem desenvolupant l'atenció flotant.
Cuinem, atenem el mòbil, parlem amb la família, anem donant caps d'ull a la tele i a l'ordinador, i la ràdio, com un lloro parlant, la sentim estonetes. Truqueu doncs i no us esteu de dir-nos que facireu o que suprimireu d'aquest programa nostre. Fem la ràdio entre tots i donarem cabuda a tots els gustos. Truqueu al 93 3 7 2 36 61 i amb molt de gust atendrem les vostres propostes.
Benvinguts, uients d'Esvernians.