Bona nit
Bona tarda, amics uïdors de Ràdio d'Esbert.
En tots vostès, veus de la parròquia.
Com tots vostès saben, un dia al mes, la Montse i jo
fem dintre de veus de la parròquia el programa Paraula Viscuida.
Aquest programa, normalment, sempre ve una persona molt amable
que diu, bueno, va, us ajudaré.
I avui tenim el goig de tenir una noieta molt guapa
que, a més, vostès la coneixeran per la veu.
No sé si dir-ho o no dir-ho, perquè potser quan la sentin parlar
ja sabran de qui es tracta.
De totes maneres ho diem.
La Mireia Redondo, sí?
Sí, la Mireia Redondo López.
Correcte, sí.
Clar.
Que està amb nosaltres i ha estat tan amable
i ens parlarà d'un llibre que l'ha impactat una mica,
però això ja ho veurem després.
Ara la Montse, encara que ja he dit qui era,
la Montse ens dirà, la Mireia, una miqueta de la Mireia.
Bé, doncs, una miqueta de la Mireia
és que és Sant Justenca de naixement.
L'Anna és Sant Justenca, total.
Total.
Total.
Sí, ella és de professió periodista.
El mitjà que li agrada com a periodista és la ràdio
i col·labora amb la ràdio d'Esvern amb aquest programa
que ara és nou de trinca.
Sí, fa 40-45 programes, fa.
Que és de plaça Mireia.
Però, a part d'aquesta afició,
que és afició i a la vegada professió,
a ella li agrada jugar a futbol.
Ja l'han contractat pel Barcelona.
Sí, estic a punt de fitxar.
No sé si treure el mes i posar-la.
I posar-me a mi, carai.
I després li va de ballar jazz.
Sí, exacte.
Sí, sí, sí.
Per tant, vol dir que és d'un ritme.
Sí, m'agrada molt la fotografia, també.
Sí, sí.
I viatja.
Sí, ara, parlant d'això, el futbol femení està en boga.
Sí, està en auge, sí.
Sí, està en auge.
Però tu no ets de l'equip d'aquí de Sant Jús, no?
No, tenim un grupet d'amigues i no tenim ni tan sols una lliga.
Vull dir, juguem un dia a la setmana per veure'ns i per disfrutar i riure.
És que això és el que tindria que ser el futbol.
És molt divertit, és molt divertit.
Bé, doncs, com vostès saben, el nostre programa, la persona que ve, li diem si ha llegit alguna cosa, que l'ha impactat o que...
I ella va ser tan amable que ens va donar un llibre que el títol és molt suggerent.
I es diu Riure al vent.
El títol del llibre està, de moment, està en castellà, jo no sé si està traduït o no.
Diu Riure al viento.
És un llibre que està escrit també per una periodista i també locutora de ràdio i una persona que programa, que és la Sandra Berneda.
El llibre en si és llarg, és dens, és molt fàcil de llegir.
Jo vaig començar a llegir-lo, m'agrada molt, però com el temps el tenim així molt, molt, molt marcat,
doncs, esclar, vaig arribar molt poquet, no l'hem acabat de llegir i tal, però és igual,
perquè ja n'hi ha alguna... com si diguéssim l'estructura del llibre ens diu
¿Alguna vegada has pensat en posar terra de por medio?
Perder-te en un lugar lejano i ver tu propia vida desde la distancia?
¿Qué atreveries?
Aleshores, aquestes suggerències que ens fa una mica per introduir el que seria el llibre en si,
és el que m'imagino que ell, a través del llibre, ha anat trobant,
perquè la història ens interessa i no ens interessa, però sí que ens interessa,
és una dona que va buscant el seu sí,
que a vegades diem que hem de buscar el sí, el sí, el jo,
o por qué no l'ego, que no té res a veure una cosa amb l'altra, no?
I aleshores la Mireia va ser molt maca i ella ens explicarà el per què aquest llibre l'ha impactat.
Home, carai, quina presentació!
Moltes gràcies a les dues per la presentació, per convidar-me al programa,
sóc jo la persona que està agraïda d'estar aquí i de poder compartir un programa amb tu, Lina.
Felicitats també pel compleix que ja ha passat, però moltes felicitats i aprofito per dir-ho.
directament.
I us campem per les zones.
Sí, clar, segur que és a mig poble, però el que no ho sàpigues segur que ho sap ara mateix.
Ara ja ho sap tothom.
Ara ja ho sap tothom.
I res, doncs, com bé deies, a mi aquest llibre em va impactar bastant,
Riure el vent, de Sandra Berneda.
Sí.
De fet, em fixo que estan en unes portades també dels llibres, que és una cosa que crida molt l'atenció.
Et pot dir coses també del llibre.
Molt, molt, molt.
Et pot explicar una mica.
O pots imaginar-te per on anirà una mica la història, no?
I en aquest cas, doncs, tenim aquesta tros de cara d'una noia amb els cabells així que s'estan movent amb el vent.
Amb el vent, sí.
I uns ulls profuns.
Una mirada.
De buscar.
Exacte.
Si qui se'ls ve aquesta mirada és una mirada expectant per veure què troba, perquè en realitat ella, doncs, s'està buscant.
Exacte.
De fet, el subtítol, diguéssim, del llibre és
Sempre hi ha un lloc on perdres per trobar-se, no?
Que és una mica aquesta paradoxa de m'he de perdre per trobar-me.
I és pràcticament el que fa la protagonista que se'n va a Indonèsia per trobar-se a si mateixa o allò d'ella que desconeixia.
I, curiosament, s'ha anat d'anar molt lluny a descobrir que allò dins seu ho tenia i ho tenia present estant-hi a Espanya, perquè jo vivia a Espanya, no?
Sí.
I, doncs, res, més enllà de la història, que potser no cal explicar, més enllà de que és un viatge...
No, no, no, les persones que vulguin que...
No, jo el recomano 100%, i tant.
Sí.
I tant, i tant, però vull dir, més enllà de l'anècdota, de les coses que li passen amb ella, de les aventures, perquè va amb amigues i coneix gent, etcètera, etcètera.
I que pateix, també, eh?
També pateix, i pateix a distància, i sap el que és patir a distància, a més, deixa un fill aquí a Espanya, llavors, clar, està allà, només pot parlar amb Skype o algun mail, però no té connexió, i també el que vol és allunyar-se.
Per tant, té aquesta contradicció a l'hora de... M'he d'allunyar dels meus per trobar-me a mi, però a l'hora no puc viure jo sense els meus.
Però trobar aquest...
I en aquest sentit de culpabilitat d'haver-los deixat, a vegades, no?
Això que surt, que això també ho tenim tots els humans.
Exacte, a més, amb un fill jovenet, doncs clar, encara té com aquest sentiment de culpa, no?
I la protagonista el que busca una mica és, doncs això, una troballa dins d'una pèrdua, no?
De perdre's sola per a Indonèsia, viatjar a través de persones, també no només a través del país, sinó a través de persones que la van acompanyant i guiant durant el seu viatge,
que li van ensenyant determinats, no sé com dir-ho, elements que l'ajuden amb ella, no? A descobrir-se.
Elements i experiències que han tingut les altres, també, eh?
Exacte, sí, que fan que a l'hora ella faci de mirall, potser, i pugui veure's reflexada en allà, no?
Però l'ajuden amb ella a l'ensenyant cosa indirectament, perquè ells no saben el que li estan ensenyant que pugui representar algú per ella.
Bueno, el primer en contra, perdona, Mireia, el primer en contra que té amb una persona, que és la primera que l'ajuda, que és una senyora ja gran, una senyora que és com un xaman, sàvia,
i aleshores, doncs aquesta senyora la va guiant una mica quan la veu amb ella dèbil.
Primer la deixa estar, però després, quan ella acudeix a l'altra, doncs li fa això.
Vaig a llegir un moment, una coseta, després t'ho diràs, si n'hi ha alguna cosa que t'agrada,
que aquí, quan parla de la ressenya, diu
Cada lector, com cada personatge, trobarà un mapa i un paisatge diferent.
És l'acceptació d'aquesta diferència, o en l'acceptació d'aquesta diferència, està el sentit últim de l'individu.
Amb la seva novel·la, l'autora, la Sandra Berneda, critica els prejudicis que impedeixen a cada un ser com és o com voldria ser.
Critica també els prejudicis socials que censuren, els prejudicis que atrapen a la persona amb una gàbia de la que sembla que no pugui sortir.
Doncs és necessari obrir les portes d'aquesta gàbia.
Això també podríem resumir...
Continues té, senyorita, jo m'he quedat aquí.
No, digues, digues.
No, ja està, perquè és clar, vull dir, moltes vegades ens veiem atrapats per unes circumstàncies, per unes coses que som nosaltres mateixos.
I en realitat tindríem que tancar aquestes barreres.
N'hi ha una similitud amb un llibre que se'n diu El caballero de l'armadura oxidada,
que és molt bonic i el recomano també, si m'esteu sentint,
aquesta armadura que ens fiquem.
Que ens recordes?
Que és un llibre d'autoajuda.
Bueno, sí, el llibre representa...
Aquí fa gràcia perquè l'autora representa que és una escritora que escriu llibres d'autoajuda,
però en realitat vol ajudar els altres, però s'ha d'ajudar a si mateixa, no?
Sí, partint de la base que s'ha d'ajudar a si mateixa,
a si mateixa, eh?
Controveix a ajudar els altres.
Digues, digues, bonica.
No, doncs, que deies una mica això de la gàbia, de trobar-se,
però això una mica és perjuïcis de la societat que t'impedeixen potser...
Mostrar-te.
Exacte, perquè al final tots en certa mesura ens anem posant com closques de tortuga, no?
Sí, sí, sí.
T'han fet mal per això, doncs ja saps que aquí ja et protegiràs d'una altra forma.
Has patit per l'altre, doncs intentaràs també intentar-ho evitar per tornar-ho a patir, no?
I ens anem posant aquestes corazes, no?, que es diuen que també ens fan més durs i més freds, no?, a l'hora.
Vull dir, és una contradicció.
Espera-te, espera, bonica. També t'aïllen.
T'aïllen, clar.
Del contacte dels altres, eh?
No, clar.
Per tant, tu.
Clar, clar, clar, clar.
Ja no reps tant...
Tot això ho puc dir perquè hi fem 80.
Doncs aquí, mira, llibertat plena de dir-ho.
Aquí pots dir el que vulguis.
I, a més, el tema aquest de riure el vent, no?, una mica.
Sí.
Hi ha també un tros just a les primeres pàgines del llibre, abans de començar el primer capítol, no?,
que hi ha una frase que m'agrada bastant que diu...
La llegeixo en castellà perquè crec que sona més maca en aquest cas.
Diu, viento que sopla en contra o a favor, huracán que destruye, ràfagas que despejan, brisa que alivia, pero viento, libre, hermoso e imposible de atrapar.
Que una mica també és la...
La metàfora del que vol dir després tot el context.
Exacte, sí, és com una metàfora també de l'Àlex, d'aquesta protagonista, no?, que té aquest vent, això és libre, és hermoso.
Ah, sí, i aquestes contradiccions amb ella mateixa.
Exacte.
Sí, sí, sí, sí.
També fan ressenyetes, li fan crítica i li diu que és una novel·la que és intimista i negra, un viatge interior per tornar a trobar-se.
I també mira el que diu, aquí en el llibre és la soledat, la incomprensió, el desconcert, la culpa, aquesta que dèiem d'aquest viatge interior que invita a la reflexió.
I aleshores, doncs, això queda resumit al llibre.
Però la vida passa igual? Igual, oi?
En la meva, dius?
No, no, la teva, no, nosaltres, no, nosaltres no personalitzem.
O la de l'Àlex, la de la protagonista.
No, la de la protagonista és la protagonista, clar.
Ah, la vida en general, no?
La vida en general.
I hi ha algun altre trosset que t'hagi...
Jo crec que sí que passa, això, en la vida.
Home, sí, hi ha bastants trossets, la veritat, ara hauria de mirar una miqueta, però mira que jo soc normalment de marques llibres, per la part de baix marco a vegades les cantonades de pàgines on veig algun paràgraf que m'ha agradat.
Però ara mateix, no sé si em trobaria algun altre, eh?
Però, què t'anava a comentar, Alina?
Digues el que vulguis.
Sí, no sé.
Tu ets llibre com el viento, que el viento sopla, tu.
Sí, has comentat algú, dic, ai, ara volia dir alguna cosa i se m'ha anat alçada al cel, eh?
Però algú d'això de les coses que has dit, o de la crítica...
Sí, potser aquesta de les coses del prejudici aquests que tenim, que et deixen a ser com volguin, voldria ser, i dels socials que censuren.
Exacte.
Crec que està, desgraciadament, està a flor de piel i a flor del dia.
Això, per aquí és on volia anar, perquè precisament el llibre aquest...
Vinga, vinga.
Sí, jo m'has guiat.
Precisament el llibre aquest, més enllà del viatge, tot això que estava comentant, l'Àlex, la protagonista, es troba una altra persona dins seu, diguéssim, no?
Sí, descobreix, descobreix.
Sí, descobreix un altre tipus de, bueno, d'interessos humans, diguéssim, per part seva,
que creia que els tenia solventats perquè la societat li havia marcat que havien de ser així, no?
De matrimoni, fill, treball, hipoteca, etcètera, etcètera, i ja tens la vida completa, no?
I s'adona que...
Que si s'aparta de la ruta ja està fora de la societat, ja no forma part de la greia.
Sí, però, tot i això, potser troba que és més feliç anant per aquest costat, no?
I és aquesta lluita també interna de dir, em sento culpable per deixar d'estar fent el que la gent espera de mi,
però, en el fons, la gent tampoc no espera res de mi, i, simplement, és la societat que fa que anem tots així, però...
No som cortapisses.
Sí, exacte, no soc... no som un motlle, no?, que anem sortint en producció, vull dir, en massa,
i també troba aquesta part seva, no?, de...
No, i es troba a si mateixa, i es troba, i, esclar, ella se n'adona que, en realitat...
I ajuda a caljar...
Perdó, les apetències sexuals no són les que ella creix, i, llavors, descobreix l'altra seva part feminista, femenina,
i que, després, se n'adona que s'hi troba més bé en aquest cantó, és a dir, que...
I, aleshores, esclar, això ja ha mirat dintre de la societat ortodoxa,
que, oh, encara no està prou definint, ni prou acceptat, ni prou...
I, esclar, tot això impedeix d'expressar-se un, i d'amagar-se, i de reprimir-se...
De fet, a la vida real, Sandra Berneda...
Sí, sí, ella és lesbiana, és una noia lesbiana.
Exacte, sí, sí, sí, públicament, i no té cap tipus de prejudici o de pudor a l'hora de comunicar-ho.
No, desconeix-hi a través d'aquest llibre, va ser quan ho va, diguéssim...
Sí, perquè, vulguis o no, llegint entre línies, el personatge principal és ella.
Sí, clar, jo crec que és una autobiografia, eh?
Més enllà que algú es pugui sentir identificat o no amb el personatge per altres coses,
és una mica exacte autobiogràfic.
Sí, normalment, els escritors porten...
És que de costar molt, eh?
Porten part, sí, separar-se.
Clar.
Separar-se, i sempre els pensaments que un té els tradueix a la lletra, no?
Clar, no ho sabem si és autobiogràfic, però, si més no, el que fa és despertar,
o sigui, amb la persona que ho llegeix, fa aquesta crítica als perjudicis, no?
I això fa que la persona que ho llegeix, doncs, aquest és el món real, no?
Sí, sí.
Li fa bé al lector.
Sí, i tant, t'aporta aquest punt com de protesta social una mica,
molt camuflat, perquè és això, té un toc molt intimista,
però està molt ben dibuixat a dins, de dir, no cal que segueixis el que està marcat, no?
Vull dir, pot ser que surtis i trobis la teva felicitat fora del que està estipulat socialment.
Però travesta, també, clar.
O sigui, arriba a ser una persona adulta i en família,
per arribar a fer el pas, per arribar a fer el pas,
o sigui, que els...
O sigui, pel cas de la lluna, seria tant els perjudicis,
sinó la por, o sigui, moltes vegades la por que pugui representar
el fet de dir, doncs, jo sóc així.
En el segon torn, o sí.
I ara, afortunadament, això ja està superat bastant.
No continua, però bastant, i representen els països occidentals.
No parlem dels altres tipus de països en què poden penjar.
Però, en clara-s'hi tot, la brometa.
Bé, doncs no.
Sí, jo crec que l'acceptació social encara no és completa.
No, no, no.
I entenc que depèn de les generacions, també costa entendre-ho,
imaginar-s'ho, o realment acceptar-ho.
Vull dir, clar, jo, almenys, amb la meva edat
i el que vinc, visquent, fins que vaig néixer, que farà 30 anys,
ah, 30 anys...
Ets molt joveneta, eh?
Bueno, fas 31 aquest any, mira, m'ho havia de dir.
Ja ho sabeu, faré 31 l'agost.
Home, jo ja us veig des de la distància.
Jo he fet com aquesta...
No m'he anat a Bali, com ella se'n va,
però ja m'he anat a la distància.
Estic en el parell de Marte, tu.
Home, t'hi trasllada molt a Indonècia, eh?
Sí, sí.
No, però el que deia és que, clar...
El paisatge està molt ben escrit i descrit.
Sí, les plats, sembla que acabis olorant l'ulor a mar i a salat
quan t'està explicant on està i el que està menjant
i els mercats on hi va i, bueno, és un viatge.
No, no, i aquests recessos que li fan fer,
sobretot al principi, que ella no ho sap i aleshores se n'adona,
li produeix un xoc,
perquè en realitat és molt fort acabar de...
Trobar-te, jo crec, a trobar-se un mateix
o a donar-se un mateix de les seves apetències
o de les seves coses,
a vegades del de costar.
Saber acceptar-se.
Això deu de ser el difícil.
Això és molt difícil.
Saber acceptar-se, no?
Molt bé, Mireia, continua, eh, hermosa?
Ai, moltes gràcies, oi?
Home, jo encantadíssima que em convideu al programa.
No llegeixo llibres tan ràpid com tu,
però amb el temps que tinc mentre futbolsàs i demés
intento trobar hores per llegir.
Jo ho faig quan el partit ha guanyat el Barça.
Sí?
Ah, sí?
No, però bé, no, això que estem ara fent així
aquests comentaris, que més aviat
em sembla frívols, de frívols res, eh, senyors?
No, no, absolut.
És importantíssim que tinguem consciència
de qui són els demés i acceptar-los tal qual.
La censura aquesta que ja posem, marquem.
Això ho fem tots, eh?
Jo crec que és una...
Marquem, marquem.
Mira, això passa a les escoles.
Quan un nano, per el que sigui,
agafa la fama del que sigui...
L'etiqueta.
L'etiqueta, li han posat l'etiqueta
i va arrossegant aquesta etiqueta sempre.
Doncs no.
Això hauria de ser una cosa pedagògica
que haurien d'ensenyar el comportament dels mestres
i dels companys i posar-ho molt.
L'empatia aquesta, acceptar els altres tal com són.
Exacte.
Bueno, des de casa també.
I que no tinguin ni casa seva, que s'acceptin.
Però abans d'acceptar els altres t'has d'acceptar tu,
que és això que dèiem, que és el més complicat.
Bueno, per això moltes vegades
tens que arribar a ser una mica dur
per poder ser part de tu matèria.
Clar, de maduresa...
Madurar.
Perquè si no, moltes vegades,
sobretot a l'adolescència,
que no saps per on van les coses,
perquè moltes vegades vols i no vols,
no saps l'adolescència...
Bueno, amb 30 de vegades també em passa això, eh?
No, no.
I no soc amb la senya.
Bueno, a mi em passa el veritat, a tu, però...
Ho veus, no té caducitat, això.
De tant en quant també et veuen...
No, però sí que jo crec que és un llibre...
A mi el que m'agrada molt, aquest llibre,
encara que riureu, és el títol.
Riure al vent.
A mi m'agrada molt aquesta frase.
Sí.
Bueno, tres paraules, però...
Sí.
Riure al viento.
Riure al viento queda xulo.
Està ben trobat.
És quan ella està per les platges,
se sent lliure, se sent etèria,
va pujant, pujant,
i se sent fora de...
O sigui, levitando, podríem dir, no?
Sí, sí.
De fet, hi ha moments quan medita i de més
que arriba com a un punt,
que no és el Nirvana, però...
Sí, però quasi.
Sí, però que arriba a connectar amb una part seva
que, doncs, la tenia allà i no sabia que existia.
Sí, que en realitat, o sigui, la meditació...
O sigui, que a un mateix pugui arribar a meditar...
No, no, no, i parla molt de meditació...
I després la part més espiritual,
perquè tot això segur que li porta en aquesta la part...
Sí, i tant.
La espiritualitat que també hi ha dintre d'aquest llibre.
Molt, molt espiritual, sí.
I després, per exemple, una de les coses que fa molt
és la que a ella li encanta,
és veure el somriure a la gent que m'envolta.
amb la gent del país.
Sí, els autòctones...
Bueno, lo que he llegit, eh, ojo.
A mi, a mi, a un que li dóna una bufetada, això no ho sé.
Bueno, li passen coses, però...
Sí, no, però en realitat la gent que està al voltant d'ella,
sorrant, dic, eh, eh,
doncs somriu i diu que val-hi això i cantar, també.
Sí, i l'energia que es mou també...
L'energia i també amb els menjars,
parla molt d'això, del menjar...
Les olors...
La manera de preparar-ho i les olors i tot el lío...
No, no, molt bé.
Què més no s'expliques del llibre?
Ai, carai, és que us el podria explicar tot, eh,
però clar, la intenció és que us el llegiu.
L'ho expliquem al final, tot i que ja sembla que l'hem dit,
però...
Bueno, al final ja que el llegeixin.
Exacte, sí, són...
A veure quantes pàgines eren...
Unes 600 pàgines.
Sí, 600 pàgines, però llegeixen molt ràpid, de veritat.
Jo me'l vaig devorar, no sé, en poc temps, de veritat.
Em va enganxar i no podia parar a llegir-lo.
I què t'ha portat, en tot llibre?
Jo és que, més enllà que l'Àlex, la protagonista,
vagi, diguéssim, a trobar-se a si mateixa
i, diguéssim, parlant en termes de sexualitat,
trobi un altre vessant,
jo amb aquesta part no em sento identificada,
però sí en moltes parts de realment sentir-se perduda
per haver de seguir uns estereotips
i veure que ja no encaixava en allò
i haver d'apartar-se una mica de tot això
per realment adonar-se'n quin era el seu camí, no?
Una mica...
Almenys jo, a títol personal,
m'he sentit una mica identificada en...
Doncs això, no?
A vegades de dir, ostres, estic fent el que vull fer,
tot el que estic fent està donant felicitat.
Sí, no, no?
Jo que t'ho planteges una mica, no la vida,
però et planteja una mica el camí que estàs agafant
o cap a on estàs anant
i reflexiones una mica sobre això
i dius, ostres, a vegades allunyar-se
va bé per veure les coses amb més perspectiva,
amb més forma.
Els hi veus més cara i lluny.
Si estàs tan a prop, a vegades...
No, no veus.
Només que veus el que tens de quan i cara.
Veus massa a prop, sí.
I una mica el viatge que ella fa,
la gent també que coneix,
la part espiritual, que a mi també m'agrada molt,
tota la part d'energies i d'altres,
és la que, no ho sé, la que em va enganxar més
i alhora em sentia jo, Mireia,
identificada amb l'Àlex,
personatge de protagonista de Reir el Viento.
Sí.
No, no, no, muy bien, muy bien, eh?
I algú inclús m'ha dit que m'assemblo la protagonista,
però no diré qui és.
No diré qui és.
No, no, no, no.
No, que m'assemblo, no, que tinc certes...
Bon, jo, bueno, d'anar...
Això ho deixem-ho aconseguir.
Sí, que ho parlem fort del micro.
No, no.
No, el que passa és que moltes vegades
quan coneixes una persona per primera vegada,
veus allò que dèiem, no classificar,
però potser perquè jo ja esclar i et dic
com sóc tan belleta,
tinc empatia ja treballada,
doncs veus moltes coses.
O potser és que sóc una mica xamant bruixa, saps?
També.
Sí, també podia ser, no?
I aleshores doncs veus la persona
i aleshores moltes vegades es traus inclús de la mirada.
Pots percebre, sí, tant.
I pots percebre, eh?
No és l'àurea, però coses...
Però quasi.
Sí, però quasi, no?
Sí, sí.
Pots veure més enllà dels ulls, sí, sí.
Clar, bueno.
Bueno, diuen que els ulls és el mirall de l'ànima, no?
Sí, sí.
I aleshores a vegades un té una vida interior
que sembla que tingui que aflorar
i no surt.
I per això a vegades es fan comentaris.
Aquí també diu una cosa que és molt maca,
que diu
Empatitzes con Àlex.
Les descripcions són meravelloses.
Això és un altre periodista que diu això.
Diu Bali, que és la illa aquesta desconeguda,
serveix per l'autora
per engabiar en un marc de sentiments
aquesta dona en plena crisi existencial.
I aleshores aquí el que podríem dir és això,
doncs si algú dona,
que les dones som una mica complicades, senyores, eh?
Els senyors són més simplets,
molt macos,
però bueno,
les dones són més complicades,
doncs si teniu crisi existencial,
llegiu el llibre
i a lo millor us dona
unes pautes a seguir, no?
Ara, no sé si podreu arribar a Bali,
perquè el billet val molt, eh?
Valen uns mil euros,
ho vaig mirar, eh?
Sí, val.
Perquè tu volies ser a Bali també.
Perquè volia anar, sí,
vaig dir aquest estiu a veure on em planto
i vaig dir vinga, Bali.
Si vols dir alguna cosa,
perquè el temps aquí a la ràdio,
ja ho sabem,
està mig tallat
i encara hem de llegir
un passatge de la Bíblia,
bueno, de la Bíblia, sí,
de l'Antic Testament,
no, d'aquest és l'Evangelí,
que, esclar,
com vostès saben,
això és veus de la parròquia.
Jo m'he colat per aquí.
No, no, no t'he colat per aquí.
La parròquia ha de ser acollidora.
No, mai tant.
I aleshores aquí
venen molt bé les niñes
que tenen problemes existencials
que tu no els atens.
Que tu no els atens, eh?
Home, no m'espantis a la gent
de la plaça Mireia
i es pensaran que tinc problemes
i no em podran esculpar.
Ni un i mig, ni un i mig.
No, bueno,
ens has brindat un tema
que també el bisbe francès
m'ha encaratat amb molta valentia
perquè deia
qui soc jo,
per jutjar
i per condemnar, no?
Exacte.
Per tant, penso que aquest
és un pas molt important.
Sí, hi ha un debat bastant...
Que cada persona
actuï segons la seva consciència.
Per tant,
ens has donat l'oportunitat
amb aquest llibre
de poder expressar també
com esclésia
el que en aquest moment
el bisbe francès
que està programant, no?
Doncs mira,
fa il·lusió i tot.
Com a contribuir-hi.
senyora Mireia,
ha estat un plaer.
Igualment,
el plaer ha estat meu.
Que els seus programes
vagin cap endavant.
I tant,
a veure si algun dia véns
també a la plaça Mireia.
Sí, el que tu creguis.
Sí?
Jo a la plaça Mireia
vaig a les sardanes
i de lo que tu vulguis.
Bueno,
però parlar també,
eh?
De lo que tu vulguis,
de lo que tu vulguis.
De lo que tu vulguis.
Perfecte.
No sé res de res,
però va bé.
I et xerrarem de la vida.
Sí, i et xerrarem de la vida,
això mateix.
Doncs gràcies a les dues
per convidar-me.
Què anava a dir?
Recomanes a la gent
que el llegeixi?
Home, i tant,
si us recomano.
Recordeu,
el llibre es diu
Reir al vento
o riure al vent
de Sandra Barneda.
Molt bé.
Doncs amb les paraules
de la Mireia
hem d'entrar
a dir-los una mica
que l'Evangeli
que es llegirà
aquest diumenge
o dissabte,
si vostès van a la celebració,
és el cinquè
després de Pasqua.
I no el llegirem tot
perquè no hi ha temps
i no pot ser.
Però sí que n'hi ha una cosa
que és molt bonica
quan comença
que diu
Lectura de l'Evangeli
segons Sant Joan.
En aquell temps
Jesús digui als seus deixebles
que els vostres cors
se serenin.
Confieu en Déu.
Confieu també en mi.
A casa del meu pare
hi ha lloc
per tots vosaltres.
Si no hi hagués,
us podria dir
que vinguéssiu
a preparar-vos l'estada?
I quan he anat
a preparar-vos-la
tornaré
i us prendré
a casa meva
perquè també vosaltres
visqueu allà
on jo estic.
Ja sabeu
quin camí
hi porta
allà on jo vaig.
I Tomàs li diu
Senyor,
si ni tan sols
sabem
on aneu,
com podem saber
quin camí
ens porta?
i Jesús li diu
jo sóc el camí.
No vull llegir més
perquè amb això
jo tinc prou.
Jo sóc el camí.
Jesús va venir aquí
per dir
estimeu-se.
Doncs jo també els dic
estimeu-se.
Estimem la Mireia,
estimem els soients,
el Carlos
i a tothom.
gràcies
i fins la propera
el dissabte
a dos quarts
de deu,
d'onze,
d'onze.
Molt bé,
Carlos,
moltes gràcies.
Adéu.
Gràcies a tots.
Adéu,
vosaltres.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Ara bé, un programa per a arqueòlegs de la música moderna.
Cada setmana ens endinsarem fins als racons més amagats
de la música dels últims 50 anys.
Música sense etiquetes ni dates de caducitat.
Des del cap de Sant Jus posem a la teva disposició la meva salut.
La meva salut és un espai de consulta personal i intransferible
on pots disposar de la teva informació de salut
i fer tràmits electrònics de forma segura i confidencial.
Tens 18 anys i una adreça de correu electrònic?
Acosta't al nostre cap i porta la teva targeta sanitària i el DNI
i t'informarem sobre com hi pots accedir.
Fem salut per tu.
Cap Sant Jus, Avinguda Indústria, sense número.
Llavors et posa un quilo de pomes?
Sí, mig quilo per menjar i mig per llançar.
Cada any malbaratem el 45% de la fruita que produïm.
Mentrestant, 800 milions de persones passen gana.
El món no necessita més menjar, necessita més gent compromesa.
A mans unides, recolzem projectes contra la camp a 60 països.
T'hi compromets?
Truca al 900 811 888.
Ràdio Tosfer, durante 8.1
Ràdio Tosfer, durante 8.1
Ràdio Tosfer, durante 9.1