Però millor, per aclarir idees de cara als nostres oïdors, què és la litúrgia? És el mateix dir litúrgia que rito, que forma externa, que celebració, que gest? Bé, exactament no és el mateix, el que passa és que té connotacions, té relacions, perquè, de fet, en la litúrgia hi ha ritus, eh?
Com hi ha elements diferents que configuren això que en diem litúrgia, que la litúrgia és una realitat més teològica, no tant de les coses concretes sinó el seu significat. La litúrgia és la celebració de la fe. Nosaltres tenim una fe que la creiem, que la tenim, que la sentim, que la vivim, però que també la celebrem. Per tant, el conjunt...
de tot el que constitueix aquesta celebració de la fe és el que constitueix la liturgia i amb una característica a més a més molt important que és que allò que celebrem se celebra una cosa que es fa real i present és a dir, la litúrgia d'alguna manera actualitza tot el que significa la fe
tot el que seria la mort i la resurrecció de Jesús. El misteri pasqual que diem, que és el nucli de nostra fe, es fa present i viu i actuant en la litúrgia, per la qual nosaltres, els cristians, lluem Déu, li donem gràcies, etcètera, però també alhora robem la gràcia de Déu en les celebracions.
La celebració litúrgica més important és la missa. Home, és la principal, és la font i el simal de tota la vida cristiana, sí. Però no és l'única. No és l'única, no. N'hi ha moltes més, hi ha tots els sagraments i després també totes les altres celebracions litúrgiques que no necessàriament són sagraments, no sé, la mateixa oració litúrgica, la litúrgia d'aleshores, o fins i tot celebracions com aquest diré jo... Un enterrament. Les exèquies, exacte, són celebracions litúrgiques, sí, sí. Correcte.
Parlant del concili ja, la renovació litúrgica va ser el primer embat, la primera tasca que es va proposar al concili i certament la primera que va donar a conèixer un cop aprovades els decrets i les constitucions en concret. Per què va ser la primera tasca?
El primer és perquè va ser el primer document aprovat. És a dir, presentment ara, el dia 4 de desembre de l'any 1963, per tant ara fa 50 anys, es va promulgar el primer document oficial. El Consell ja havia començat feia un any, però tot eren debats i treballs i reflexions.
Però el primer document és l'exvulsió. De fet, el fet que sigui el primer és perquè és molt significatiu.
En la litúrgia, en la celebració, és on millor s'expressa la fe. Allò que creiem, el lloc on millor queda reflectit, és en la celebració litúrgica. Doncs també tot allò que el Consell de Vaticà II volia fer, que era actualitzar, renovar, posar el dia de la fe, també tenia una expressió molt clara en la litúrgia. D'alguna manera, en la litúrgia es va veure també, diguem-ne, externament, tot el que el Consell volia fer de renovació.
correcte si et sembla anir repassant aspectes concrets de la liturgia que el concili va decretar i va implementar i que es van aplicar amb bastanta rapidesa sí, sí, força perquè al cap de pocs mesos doncs ja de seguida es van aplicar i tot i que hi havia feina perquè es van haver de fer els rituals, els leccionaris els missals, traduccions, aplicacions evidentment, sí, sí
volríem saber què van representar aquestes modificacions pels fidels cristians de llavors i com van ser rebudes, si amb cert entusiasme, amb reticències, etc. Les celebracions en llengua vernacle, què van representar?
Home, a veure, aquí hi ha uns objectius, no?, el concili, un d'ells era un objectiu pastoral, és a dir, que realment la gent pogués viure amb més intensitat allò que se celebrava, que no fossin, diu el concili, que no fossin espectadors muts.
sinó que fossin realment participants. Per tant, que es pogués entendre allò que se celebrava era fonamental. També hem de dir que el concili tampoc és un invent, sinó que és fruit de tot un moviment, de tot un treball previ, i el tema de la llengua ja s'havia anat treballant. De fet, la gent ja anava a missa amb aquells missalets bilingües per poder entendre. Aleshores, el concili que fas d'una oficialitat, diguem-ne, amb aquesta intuïció que ja feia temps que hi havia.
es va també permetre i va ser la col·locació de l'altar d'una forma més centrada i que el sacerdot es posés de cara al poble aquesta era una forma que de fet això
era per donar més aspecte comunitari i també per facilitar que allò que estava fent el capellà fos més fàcil de veure i de compartir. Tots som els que celebrem aquest concepte d'assemblea. Poble de Déu reunit per celebrar. Diferents ministeris i serveis però dins d'una sola comunitat que celebra.
es van simplificar els textos i rituals, no?, de celebracions, per exemple, ara penso, les celebracions de la Setmana Santa. Sí, sí. O sigui, hi havia dos objectius, un és aquesta pastoralitat de la qual abans parlava, per tant, que les coses s'entenguessin millor, però per altra banda també simplificar en el sentit de retornar als fons a l'origen i al sentit originari. I és veritat que la litúrgia s'havia anat omplint
de molts elements externs i superflús que potser tenien valor estètic però que ja no tenien significat, no? Doncs tot això purificar-ho, no? Per anar a l'essencial.
També va haver-hi una valoració de la paraula revelada, és a dir, dels textos bíblics, tant a la missa com a les altres celebracions. Concretament hi ha una lectura més a la missa, a Eucaristia, i també un any litúrgic dividit en tres etapes.
és que la paraula de Déu era una de les grans oblidades en l'Església Catòlica. Amb això, els protestants ens havien passat al davant. Ells tenien un gran domini. En canvi, la paraula de Déu, tant pel fet que a les celebracions litúrgiques es proclamava en llatí, com pel fet que semblava que era una cosa per experts, per gent molt preparada, i el poble no tenia accés a la paraula de Déu, la veritat és que havia quedat molt...
molt adunyat al poble aleshores també aquest moviment litúrgic incluïa un moviment d'anar revaloritzant i acostant la paraula de Déu al poble i concretament amb les celebracions hi ha el tema de la llengua, dels leccionaris en la propi llengua i també de l'elaboració d'aquests rituals d'aquests leccionaris amb una gran
quantitat de riquesa de la paraula de Déu. Tu dius, per exemple, més d'una lectura, certament, però per exemple, els tres cicles de lectures dominicals, o els dos cicles de lectures ferials, i tots els rituals, a més a més, molt estudiades, perquè aquelles comissions van treballar molt bé per donar una unitat, una homogeneïtat
en els continguts, per exemple, el temps d'advent, que siguin unes lectures pròpies, que lliguin amb els rituals dels diferents sagraments, etc. I en la mateixa línia el que tu has dit, l'any litúrgic. L'any litúrgic és la celebració del misteri pasqual al llarg del cicle anual. Per tant, és la pedagogia de la litúrgia que ens ajuda a entrar en el misteri de la fe.
Els fidels van passar d'una presència, una assistència, en tot cas en aquests actes litúrgics, a ser cridats a la participació activa. La participació és un dels conceptes més importants perquè és un dels objectius que la gent pugui participar. I quan diu participar no vol dir només participar.
que hi hagi més gent, a part del capellà, que facin coses, sinó la participació també en el sentit de participació interna, és a dir, que la gent visqui el que s'està celebrant, i això sobretot amb les respostes, amb els cants, amb les actituds interiors, amb la pregària.
No obstant, sí que hi ha més persones que intervenen. També, també. He dit no només l'externa, sinó també la interna. És a dir, vol dir, qui són els que participen en la celebració? Els que fan els ministeris. No només. Una persona que seu al seu banc i no surt a fer res, també participa. Ara és evident que una de les coses també són els ministeris laicals. Tota la riquesa de ministeris que hi ha a la litúrgia, no només els ministres ordenats...
bisbe prevera idiaca, sinó també tots els altres ministeris i serveis que hi ha, doncs des dels acòlits, els lectors, els salmistes, el director de cants, els músics, els monitors, els que distribueixen la comunió, els sagristants, jo diria, els que netegen l'església, els que tenen cura que estigui tot a punt, els de les flors, vull dir que tot això són ministeris, ministeris, serveis, el servei de la comunitat.
Recordo aquells temps de l'any 65, 66, etc., que impressionava veure una concelebració. Quin és el concepte de concelebració i per què s'hi va arribar fins a ell? Home, perquè allò que cada capellà deia una missa per ell mateix era una visió molt individualista.
i gairebé de devoció particular del celebrant. En canvi, el que celebra és l'Església. Per tant, la millor manera d'expressar aquesta realitat litúrgica de l'Església és la concelebració.
Concelebració en la qual tots els diferents ministres actuen cadascú segons la seva pròpia funció i també amb el poble de Déu, però una sola celebració per celebrar junts eclesialment com a poble de Déu el misteri de la nostra fe. Això va ser un gran abans perquè realment la celebració litúrgica eclesial concelebrada és la que millor expressa la mateixa naturalesa de l'església.
també es va potenciar i va haver-hi aquesta crida, aquesta invitació a la comunió habitual, com a part, no complement no afegit, sinó com a part de la mateixa presència i participació a la missa. I també la possibilitat de fer-ho les dues espècies. És que fixa't que això és retornar els orígens, és a dir, el sentit de l'euberistia és un àpat.
ja ho diu la paraula una comunió, és a dir, prendre la comunió, és a dir, participar d'aquest banquet al qual el Senyor ens convida. Per tant, una missa sense comunió s'havia convertit en un rito que senzillament el fidel el que feia era d'espectador, i en tot cas una dimensió.
que no és que s'hagi de treure, perquè també és bona, que és l'adoració. Molt bé, l'adoració, o sigui, el cos de Crist es pot adorar, només faltaria, però primàriament el cos de Crist és per menjar. Per tant, és recuperar aquell element tan antropològic, però des de la mateixa institució de l'Eucaristia,
És veritat que el tema de les dues espècies, el tema de l'alcalza del vi, té unes dificultats pràctiques i que moltes vegades no és tan possible, però quan sigui possible també val la pena fer-ho perquè és més complet, és més ric.
Segurament ens hem deixat alguna cosa remarcable més de les que m'has mentat. Home, jo diria que ens hem descuidat perquè tu m'has mentat una sèrie de coses pràctiques, clar, externes, que es veuen molt, però jo crec que el gran canvi, la gran reforma, és, diguem-ne, de sentit teològic. És a dir, que...
La litúrgia no són només uns ritus externs, no són unes rúbriques, sinó que la litúrgia és l'expressió de la fe. I, per tant, el sentit fonamental és aquest sentit, per exemple, cristològic, la presència de Crist en l'Eucaristia, eclesiològic, aquesta comunitat en la qual també s'hi fa present el mateix Crist. I, per tant, és com retornar a la litúrgia
al camp de la teologia, perquè abans s'havia quedat molt en un aspecte molt rubricista, molt de formes, de ritus. I venen els capellans molt cerimonials i els altres que passava més... Clar, aleshores aquí anem al fons de la cosa. I fins i tot en aquesta dimensió més profunda, teològica, també diríem espiritual. És a dir...
La litúrgia com a font d'espiritualitat, aquest misteri de Crist, que és el que nosaltres creiem, es fa present viu i operant en l'Eucaristia, en la celebració litúrgica, i això alimenta la nostra vida cristiana. Aquest aspecte, de fons més teòric, és la gran aportació del Consell de Bàtica II. Correcte.
En l'aplicació d'aquests conceptes, tant aquest més de fons com els aspectes pastorals i més visibles, va haver-hi algunes, hem dit, que van aplicar-se amb diligència. Però tots els sectors de l'Església van veure bé aquestes variacions o va haver-hi cert rèmores, cert cops de fred?
Bé, però això passa sempre en totes les coses de la vida. Però quins van ser? Aquests van ser sobretot uns sectors molt conservadors, molt tradicionals, i d'alguns encara els es mantenen fins avui dia, que no van acceptar tota aquesta obertura, no només de la litúrgia, perquè ja he dit al principi que la litúrgia d'alguna manera expressa tota una nova manera d'entendre la fe i l'Església en la societat. Aquests sectors més tancats, més conservadors...
més involucionistes, diguéssim, que volien mantenir les formes, però no només les formes per les formes, sinó per tot el que significava. Això és veritat, i va bé, minoritari, però hi va ser. El que passa és que després, amb el temps, la realitat ha demostrat que aquests abans ho s'havien de fer. També s'ha de dir que...
no tot van ser encerts en la reforma. També fruit d'una il·lusió molt gran que hi havia en aquell moment, potser es va caure en alguns errors, tots de bona fe, evidentment, però també, puc posar algun exemple, el fet que
de purificar absolutament les motivacions i pensar que tots els ritus externs i superficials es quedarien perquè tothom entraria en el significat bé, doncs hi ha un determinat tipus de gent que potser no tenen la capacitat d'entrar en certes, diguem-ne, en el contingut
I troba a faltar les formes, jo què sé, podíem dir, devocions o pràctiques més de religiositat popular, etcètera, que potser en aquell moment es va dir, no, tot això és secundari, tot això és, doncs va, traiem-ho i anem al fons. I aleshores hi ha hagut molta gent que es va quedar sense forma i sense fons, no?
Era un excés d'optimisme i que potser ara matisaríem més les coses, ho faríem amb una mica més de prudència, potser, no? Però això no treu que evidentment el que s'ha avançat és molt més que no pas el que s'ha perdut, no?
que hi hagi misses actualment en llatí i cantant en gregorià, no contradiu la renovació litúrgica? No la contradiu si és dins del que diríem la litúrgia reformada. És a dir, la litúrgia reformada preveu, evidentment, la possibilitat de celebrar les llengües vernacles,
però també de fer-ho en llatí. La liturgia reformada preveu les possibilitats d'adaptació i d'enculturació de l'art, de la música, del can, etcètera, però també, evidentment, de continuar amb les formes més clàssiques, en aquest cas del grecorial, la polifonia... Per tant, dintre d'aquest context, no té per què contradir-ho. Sí que ho contradiu quan, per exemple, s'utilitza el llatí
com una manera d'anar enrere, de tornar als ritus antics i per tant aquí ja no és un problema de llengua és un problema de missal, quan es fa servir missal antic, el missal preconciliar aleshores ja això és una altra cosa els que fan això són persones que no han acceptat la realitat de l'actualització litúrgica i teològica de tot el concili els lefebristes quin missal fan servir? el de Pius V, eh?
el d'abans del Consell de Vaticà II evidentment en llatí és del Consell de Trento exacte, sí, sí, és del Consell de Trento que es va anar reformant, reformant, reformant però de fet en el seu origen és el de Pius V per tant, segle XVI encara que
El tema és que aquest gran desig que tenia va començar ja Joan Pau II sobretot Benet XVI de restablir la comunió va fer uns passos realment una mica
perillosos de permetre que es poguessin celebrar Eucaristies amb el ritu anterior amb l'esperança que fent això recuperarien la unitat i no ha donat el seu fruit perquè tots aquests grups que estaven en contra continuen estant en contra per tant no té sentit no té sentit
Tornem a aquesta renovació litúrgica, anem acabant. Ha quedat com l'aspecte més visible i recordat. Per què ha estat així això? Doncs això, jo ho he dit al principi, que la celebració litúrgica és aquell aspecte en el qual més es veu
allò que configura la fe del creient de fet hi ha una màxima molt antiga que diu l'exorandi, l'excredendi que això vol dir que allò que pregues allò que celebres està dient-te és com allò de diguem diguem amb qui vas i et diré quin eres diguem què celebres i diré què creus o sigui en una missa
Es veu perfectament la paraula de Déu, es veu la pregària, i què preguem, i com preguem, i en qui creiem, i les oracions expressen els continguts trinitaris, cristològics de l'Esperit Sant. És a dir, la celebració expressa perfectament allò que configura la fe de l'Església,
no només en els continguts sinó també en aquests aspectes que dèiem la manera d'entendre l'Església la manera d'entendre les relacions amb el món tot això per tant és la visibilització de tots els continguts del concili apareixen a la liturgia és la cara visible a les formes més externes i per tant més fàcils també de reflectir tota la renovació del concili Vaticà II
Moltes gràcies, Javier Imerich, delegat diocesà de Sant Feliu de Llobregat de litúrgia. En altres programes de la parroquia dins l'espai 50 anys del Consell Vaticà II anirem tractant altres aspectes del que va representar per l'Església tan internament com
en relació i amb diàleg al món aquest magne aconteixement dels anys 62 a 65. Molt bé. A rebeure i fins una altra. Gràcies a vosaltres. Adeu.
A més de la parròquia, quan tenim temps i n'hauríem de tenir més sovint, llegim un evangeli, un evangeli de Jesucrist. Avui hem seleccionat l'Evangeli del dia d'avui. D'aquest evangeli, el cardenal Òscar Andrés Rodríguez Maradiaga em fa aquest comentari.
Davant la insistència empipadora i freqüent sobre el tema que el regne de Déu arribaria d'un moment a l'altre, Jesús no es deixa impressionar pels qui li volen arrencar una paraula autoritzada i els explica una paràbola. Fogu la seva resposta.
Jesús parla de la trigança i la gent es decanta per la pressa. Jesús parla d'una responsabilitat personal i de retre comptes. I la gent pensa en clau de distracció històrica. Jesús insisteix en el com i la gent exigeix saber el quan. Paciència. Endavant i m'apriques.
Jesús digué, un home va cridar deu dels seus servents i els confiar la quantitat de deu mines, una per a cada un. I els va dir, negocieu-hi mentre no torno.
Quan ell tornar, es presentà al primer i digué «Senyor, la teva mina n'ha produït deu». Ell li respongué «Molt bé, ets un bon servent. Has estat fidel en poca cosa. Rep ara el govern de deu ciutats». Vingué després al segon i digué «La teva mina, senyor, n'ha produït cinc». Va dir també a aquest «Aquest».
Tu, igualment, governa cinc ciutats. Però se'm presenta un altre que digué Senyor, aquí tens la teva mina, que he conservat guardada en un mocador. Tenia por de tu, perquè ets un home exigent. Reclames allò que no has invertit i cegues allò que no has sembrat. Ell li respon Amb les mateixes paraules et condemno. Sabies que sóc un home exigent.
Que reclamo allò que no he invertit i cego allò que no he sembrat. Doncs perquè no posaves els meus diners al banc i ara que he tornat els hauries recobrat amb els interessos. Aleshores digué als qui eren presents. Preneu-li la mina i doneu-li el qui en té deu. Ells li contestaren. Senyor, si ja té deu mines. Ell replica. Us ho asseguro.
A tot aquell qui té, li donaran encara més, però al qui no té, li prendran fins allò que li queda.
Amb aquest Evangelii de Sant Lluc acomiadem el programa d'avui. L'equip de 50 anys del Concili Vaticà II té una primícia per donar-vos. Esperem tenir en la propera ocasió, és a dir, el dimecres 18 de desembre de 2013, un conegut de la nostra parròquia i també del boble de Sant Jus, en Daniel Palau, ara ja mossèn, que ens parlarà també de l'impacte del Concili en un tema concret.
en el diàleg entre confessions cristianes, és a dir, l'ecumanisme, i també l'obertura de l'Església a les altres religions. Veus a la parròquia, s'acomiada, fins al dissabte, a quarts d'onze del mateix. Adéu-siau.
Bona nit.
Fins demà!
Fins demà!
Carave, un programa per a arqueòlegs de la música moderna. Cada setmana ens endinsarem fins als racons més amagats de la música dels últims 50 anys. Música sense etiquetes ni dates de caducitat. Música
Tens més de 140 punts de servei arreu de Catalunya. Saber català té molts avantatges, tant en el món professional com en les relacions socials. Informa't en el web cpnl.cat
Ara escoltes ràdio d'Esfern, sintonitzes ràdio d'Esfern, la ràdio de Sant Lluís, 98.1.
60 i més.
A cadascú li agrada el seu cant i el seu infant. Una de les dites de l'almenac del cordill d'aquest mes que havíem sentit dir a les nostres àvies. I que tant agraden al nostre company de la ràdio, Josep Quintana, perquè els refranys tenen rima, ritme i saviesa.
Com no ha tingut i força el tercer novembre literari que hem viscut i estem vivint encara a Sant Just i que va tenir el seu plat fort el dissabte passat a la sala del cinquantenari de l'Ateneu i demà mateix, també a la sala del cinquantenari a dos quart de vuit, presentació del llibre Plans de futur amb l'autor Marius Serra, guanyador de l'últim Premi Sant Jordi.
Bé, esteu a la sintonia de Ràdio d'Esvern, en el 98.1 de la freqüència modulada, on podeu dir-hi la vostra, en viu i en directe, avui dimecres, dia 13 de novembre, trucant... 20 de novembre, 20 de novembre. Oh, quina edat has posat aquí? No, això és l'autodeterminació.