Veus de la parròquia
Programa de formació i informació humana i cristiana
de la parròquia dels Sants Just i Pastor de Sant Just d'Esbert.
A veus de la parròquia, l'espai mort i vida.
Sota aquest imperadíssum del rèquiem de Gabriel Forer,
cantat per l'Alfeo Enri Morera, presentem el programa d'avui.
Ben trobada, Inma Periques.
Hola, bona tarda, Lluís.
Ben trobat, Carles Hernández, que està de control tècnic.
Quan vam començar aquests espais, aquest curs de mort i vida,
volíem fer, i això es concreta avui,
una sessió dedicada a com viuen la mort els infants.
i això pot passar tant a casa, com és fàcil que ocorri amb avis, amb tiets,
fins i tot potser amb pares i mares o tal,
com a l'escola, on hi ha de vegades infants que moren i els altres resten.
Com viuen aquests que resten?
a la mateixa aula que el difunt.
Com viuen aquesta situació?
Per fer això, per centrar això,
l'equip de documentació de Ràdio d'Esvern
ha trobat un article
per a l'educadora social i pedagoga Helena Montiel Ibac
que va ser escrit a perspectiva escolar
del mes de juliol i agost de l'any passat,
el seu número 406.
Nosaltres llegirem,
amb les veus de l'Immaculada i meva mateixa,
les veus d'aquestes mirades de viure la mort.
Endavant, Imma, com vulguis.
Un dia ets al supermercat
amb una llauna de pinya en el míbar a una mà
i una llauna de pressa que en el míbar a l'altra,
debatent-te si és millor agafar una o altra
en una decisió que et sembla gairebé transcendental.
Quan un fill de veu se t'adreça des del costat
i et pregunta
Mama, tu et moriràs?
I tu et mires el teu fill petit de 7 anys
i et mires allà una de pinya i la de préssec
i et preguntes
D'on surt ara aquesta pregunta?
No, esclar que no, fill!
i interrogues els seus ulls petits i marrons
per veure si n'ha tingut prou amb aquesta resposta,
si el farà estar tranquil,
perquè tu l'únic que vols és que estigui tranquil,
que no tingui por,
que no s'angoixi.
Bé, sí,
què coi,
tampoc el pots enganyar.
Em moriré,
però d'aquí molts i molts i molts anys.
Deixes la llauna al prestatge
i te'n vas cap a caixa
traginant el carro del supermercat
a davant
i un munt de dubtes
a l'esquena
preguntes,
pors i incerteses
que no saps com resoldràs.
No ens agrada parlar de la mort.
Ens espanta la mort.
Ens fa fràgils i vulnerables.
Fins i tot a mi,
ara,
parlar m'incomoda
perquè sembla
que potser mirant-la als ulls
la bocarem
i potser ens vindrà a buscar
a nosaltres
o els que estimem.
Assisteixo a una xerrada
d'acompanyament al dol
organitzada per l'AMPA
d'una escola
on ha mort recentment
la mare d'un alumne.
L'Eduard,
l'Eduard Van Erbege,
del Servei de Suport al Dol de Girona,
és un home tranquil
i amb un posat agradable.
De seguida,
crea l'ambient adient
perquè les famílies
puguin expressar
les seves inquietuds.
Hi ha llàgrimes
perquè els dols
i les pors
del nostre voltant
desperten
i fan aflorar
els nostres propis dols
i les nostres pròpies pors.
I perquè en aquesta vida
tan atrafegada
que vivim
no trobem espais
per parlar
d'aquest tema tabú,
de parlar
de com ens sentim,
del que ens inquieta.
que vivim no trobem espais
que vivim no trobem espais
i que vivim no trobem.
I que vivim no trobem espais
Escriu l'Àngels Miret al Centre Educatiu de Dol,
una guia imprescindible per afrontar la mort,
el dol i les pèrdues als centres educatius,
que sempre a totes les escoles o instituts
hi ha infants o joves que estan passant un procés de dol
per la pèrdua de l'avi, de l'àvia, del pare, la mare,
un germà, una tieta, un amic.
I escriu que davant les pèrdues l'escola ha de poder parlar-ne obertament
per tal de poder atendre amb els recursos necessaris
les seves necessitats de la mateixa manera que es fa
en tots els altres àmbits de la vida.
La formació integral dels alumnes
no pot deixar de banda parlar de la mort i del dol.
Recordo que quan va morir la meva àvia
jo anava a l'institut i la professora de francès
el dilluns següent ens va preguntar
què heu fet aquest cap de setmana?
Els companys responien
jo he anat a esquiar
i l'altre
jo he anat al cinema
i jo vaig dir
perquè m'imagino que necessitava explicar-ho
a mi se m'ha mort la meva àvia
i la professora francès
es va posar tan nerviosa
que va canviar immediatament de tema.
Un parell d'anys més tard
va morir una companya de classe.
Tampoc vam poder notar
espais a l'aula
per parlar-ne.
Ja érem grans
i era època d'exàmens.
Sí que vam trobar
un llibre en blanc
al costat de la sala de professors
on poder-nos anar a desfogar
i escriure unes paraules
a la nostra amiga.
El claustre
no ho devia saber fer millor.
Eren altres temps.
Ara sé
que les coses
es fan millor
en la majoria dels casos.
El llibre de l'Àngels Miret
en mostra alguns exemples
dolorosos
però bonics.
Homenatges
escrits
trobades amb els familiars
contes
ritualss.
i
L'Edouard van Errenbega explica que és molt important que a l'escola es provoquin moments, situacions, en què es puguin expressar les pors, les emocions.
Moments per recordar, per evocar a les persones enyorades.
Que quan es passa un dol s'han de donar respostes a unes necessitats concretes.
Acomidar-se, dir t'estimo, poder donar les gràcies, perdonar, ser perdonats.
Que hi ha persones que davant la mort reaccionen connectant amb el dolor de la pèrdua i necessiten recordar.
I n'hi ha d'altres que aparten el tema, que no en poden parlar, que a l'escola hi troben una bombolla de pau.
Que a partir dels cinc anys, el cervell humà fa una maduració amb la qual els infants entenen que la mort és una cosa definitiva,
per sempre, i comencen les preguntes.
I els adults hem de poder parlar sempre des de les emocions i des de la sinceritat.
No podem protegir-los amb mentides.
No podem amagar que estem tristos o preocupats.
Quan un nen o una nena fa una pregunta, és perquè està preparat per rebre'n la resposta.
Així doncs, hem de poder-los respondre de forma clara, coherent,
transmetent tranquil·litat i acompanyant-los en aquest procés de descoberta.
Ara bé, per això cal que els mestres i les mestres i els adults de referència
hagin pogut elaborar els seus dols i les seves pors.
Els infants aprenen del modelatge dels adults
i si veuen que els adults viuen la mort d'una manera natural, com el que és,
una part més de la vida, ells també podran viure-li.
M'agradaria molt que a totes les biblioteques dels centres educatius
hi hagués la guia de l'Àngels Miret
i també contes per abordar amb els alumnes aquelles morts que arribin per sorpresa.
M'agradaria molt que als claustres hi hagués una o dues persones formades per atendre l'alumnat,
mestres i famílies davant les pèrdues que puguin sacsejar al centre al llarg del curs.
M'agradaria molt que tothom morís de vellet,
però com que sé que no és possible,
em limitaré a intentar aprendre que morir és l'última etapa de viure.
Res és per sempre, ni la tristesa ni la felicitat.
Tot el que tenim és temporal.
Saber que res del que tenim és per sempre
ens ajuda a prendre consciència que ho podem perdre i anticipar-nos a la pèrdua.
Aquesta manera d'entendre la vida no té res de trist ni d'angoixant,
al contrari, fa que tinguem un pensament encaminat a gaudir de la vida cada dia com si fos l'últim.
A la pèrdua, fa que tinguem un pensament encaminat a gaudir de la vida cada dia com si fos l'últim.
A la pèrdua, fa que tinguem un pensament encaminat a gaudir de la vida cada dia com si fos l'últim.
A la pèrdua, fa que tinguem un pensament encaminat a gaudir de la vida cada dia com si fos l'últim.
Jo m'he quedat en què hi ha un moment en què es parla que els mestres i els adults de referència,
els que han d'explicar la vida i els que són imitats pels nens, etcètera,
per poder transmetre una sensació de pau, de tranquil·litat, de normalitat quan es presenta algun amor.
Han d'haver passat també el seu propi dol, és a dir, han de ser capaços de manifestar-se ells amb aquesta serenitat i amb aquesta comprensió del que és natural
i no pas amb nerviosisme o amagant coses. Estàs d'acord, Imma, com ho veus, això?
Bé, jo estic molt d'acord amb el que dius.
M'imagino que quan succeeix una cosa que afecta la comunitat educativa, com pot ser la mort d'una mare d'algun alumne o d'un alumne en concret,
els mestres també poden estar tocats, per dir-ho d'alguna manera,
i la resposta ha de ser més complexa perquè ells mateixos també estan patint aquest don.
És diferent quan és una persona més allunyada de l'escola, és propera a un dels alumnes però és allunyada a l'escola,
aleshores crec que es pot tenir una capacitat de reacció més equilibrada.
Jo crec que, a veure, el plantejar-se el saber reaccionar davant de la mort,
el que ens ho plantegem ara, quan es tracta de nens,
a mi em sembla que això no es plantejava temps enrere,
o no es plantejava d'aquesta manera, primer perquè amb els nens no es parlava tant,
però segona perquè els nens vivien més en contacte amb altres sers vius,
animalons, per dir-ho d'alguna manera,
que un dia es morien, un dia es moria un gos,
o jo recordo una vegada que nosaltres,
els meus fills havien tingut un xaiet,
que els hi havia arrelat un pastor de la muntanya,
i el cuidaven amb tot el carinyo i es va morir.
Clar, va ser un daltabaix, però d'alguna manera és un aprenentatge,
que quan estàs en contacte amb la natura,
quan els nens estan en contacte amb la natura,
s'adonen que hi ha aquestes pèrdues,
i encara que els sigui dolorós,
doncs, bueno, és un...
Troben natural.
Sí, és més natural,
i és, bueno, és un pas endavant,
on es puja un esglaó en el coneixement de lo que és...
La vida.
La vida i la pèrdua de la vida, no?
I el que diem pels animalons,
ho diem per les plantes, també.
Els nens en contacte amb la natura
veuen que res dura per sempre, no?
Que les plantes es van regenerant,
però n'hi ha algunes que moren,
n'hi ha d'altres que fan filles, etcètera.
Ha passat, ha passat.
Jo mateix he tingut experiències
que a l'escola, doncs,
s'ha mort des d'alumnes,
recordo un noi i una noia,
una noia atropellada
quan anava amb bicicleta,
això és dramàtic,
en uns dies de vacances,
i fins a la mort
de la filla d'una mestra.
Llavors,
algunes coses de les que es va fer,
bueno, des de parlar-ne a les classes,
des d'acompanyar a les cerimònies que es faci,
és fer un comiat en el pati.
Els nens van poder dibuixar els seus amics,
les seves amigues,
com eren, com es veien,
i dedicar-los-hi alguna frase,
t'estimem-ho, recordarem, etcètera.
Però, com deies,
no deixa de ser un xoc
pels mateixos mestres,
i mai saps si ho acabes fent bé o no.
I fins i tot una altra cosa,
que ara ja no hi ha
tants comiats religiosos,
la qual cosa potser
significa
que hi ha més varietat,
més variació,
de comiats.
Aquesta mateixa situació
de reunir-se
al pati de l'escola
per
llegir
o que els nens han dibuixat
per fer una cançó,
no s'explicaria
fa
doncs 30 o 40 anys,
no.
I aquesta
variació
de
comiats,
per mi,
normalitza una mica
la situació de la mort.
Un altre
un altre
moment
que també
doncs
recordo
és
a nivell familiar
quan
doncs
la família
anava a acomiadar
no una persona
estrictament de la família,
sinó
del segon nivell,
per dir-ho així,
no.
Però
els pares més afectats
van portar els nens,
els nens petits,
que van entrar,
com ho feien els grans,
ells
a la sala de vella
i
van veure,
van donar-hi contacte
visual
amb la persona
que
era ja
cadàver,
no.
I un nano d'ells,
no d'ells,
un d'aquests nens
que mirava
aquesta,
el cadàver
d'aquesta persona
que havia mort,
doncs
amb la frescor
que tenen els infants
deien,
ah,
com el Gaudí
que també va morir.
És a dir,
havien estudiat recentment
la vida
i l'obra de Gaudí
i el nano
se va córrer més
que expressar
aquest sentiment.
Bé,
jo també crec
que
abans
una persona
que es moria
es quedava a casa
i la vella
es feia a casa
i venien
els parents
i els nens
també tenien
més ocasió,
tenien
més proper
a la persona
difunta
que ara
que els porten
a un lloc
que fins que no
els pots anar a visitar
poden passar moltes hores
o tot una nit.
És a dir,
que jo crec que
per una banda
els amaguem més
la mort
en els nens,
per una altra banda
potser les escoles
estan més obertes
a parlar-ne,
és a dir,
que és un equilibri
una mica
complicat.
I parlant
d'això
que dius tu
de com es fan
els comiats
o els funerals
avui dia
i jo també
crec que
els funerals
religiosos
abans
eren
molt ètrics,
molt ètrics,
el dies iré
i veies
les flames
de l'infern
pràcticament,
eh?
En aquest moment
estem
aprenent més
gràcies
també
als comiats
no religiosos,
que aleshores
es fa una semblança
de la persona,
que aleshores
hi ha algun net
que llegeix
alguna coseta
també,
que això
fa plorar
a tot
a tot
l'auditori,
eh?
És a dir,
que
també
anem aprenent
a fer-ho
més humanitzat,
no tan
dur
com
era abans.
Sí,
serien els comiats
mixtos,
potser,
és a dir...
A mi m'agradaria,
és el que m'agradaria,
sí.
Algun intens
efect,
que és que
la mateixa
església
aculli
part de la
cerimònia,
permeti
que hi hagi
no solament
aquestes intervencions
que ja fa temps
que es fan,
de les lectures,
sinó
aquelles altres coses
que has dit,
de projeccions,
bueno,
jo sé que hi ha
gent que demana
que amb la interpretació
musical
que se sol
tenir
ja a través
de les
funeràries,
etcètera,
doncs
hi hagi
allò
la cançó
que més
estimava
el difunt,
això de vegades
segons el tipus
de cançó
costa una mica
desacceptar,
però
a mi em sembla
que ens hi hem d'anar,
que hem d'anar
cap aquí,
sobretot
perquè
és un moment
en què
l'Església
es pot
humanitzar,
pot estar
al costat
dels sofrents,
i això
pagues una quota
que és que no sigui
tot tant de missa,
sinó que sigui
tot
més popular,
no?
Jo conec
i tu també
coneixeràs
rectors
que tenen
una habilitat
especial
en els difunts,
eh?
Sant Joan d'Espí
hi ha un rector
que no li importa,
bé,
sí que li importa,
però si un dia
el diumenge
no pot celebrar
ell
la missa
que en deia
en major
doncs va
o fa
senyor Vicari
o què sigui,
no?
Però
els enterros
i va ell,
i va ell
buis o no buis,
és a dir,
s'ho vasqueja
per anar-hi.
Per què?
Perquè és el moment
en què
aquesta
església
sentimental
està a prop
dels fidels.
És un tema
difícil,
jo trobo
que és un tema
difícil
i la veritat
és que
jo que treballo
en una escola
m'adono
que
amb el que hem llegit
i el que hem estat parlant
que nosaltres
també podríem fer
les coses
millor
de com ho fem.
I potser
és qüestió
de perdre
la por
i acostar-te
en aquella
persona
que està patint
aquesta
pèrdua.
Igual
aquesta persona
també
s'està
posant
una barrera
per
per ocultar
els seus
sentiments
i
això també
és important
trencar-la
i que
aquesta persona
pugui expressar
el que
pensa
perquè
el que
aquest
noi
noia
o nen
nena
pugui dir
també
és una lliçó
pels seus
companys.
Els seus companys
s'adonen
s'adonen
d'aquests
sentiments
i se'ls
poden fer
seus
el poden
acompanyar
però alhora
poden dir
alerta
que a mi
això em pot tocar
un altre dia.
Ara
també
és freqüent
que les persones
que afronten
la seva mort
amb notorietat
que n'hi ha
n'hi ha moltes
gràcies a Déu
puguin
preparar
el seu
propi
acomiat
des de
el coneixement
i des del
ple
enteniment
encara.
Jo mateix
sóc
dipositari
naturalment no diré
el nom d'aquí
d'una persona
que
com ha fet
una mica
l'encàrrec
sap que
en molts
dels enterraments
de l'Església
dirigeixo
els cants
i
estic amb
aquesta mica
de servei
doncs
ha triat
unes cançons
per quan
arribi
la seva hora.
I això
es pot fer
tant a la parròquia
com
amb les
institucions
que viuen
de la mort
les funeràries.
Per cert
tenim emplaçat
per un altre dia
la funerària
que actua
que està
a teva concessió
a Sant Josep
perquè ens expliqui
una mica
els secrets
de com
viuen ells
també
com
professionals
com veuen
la mort
quina és
la part
de negoci
o quina és
la part
de servei
que
comporta.
Penso que
és important
perquè hi ha gent
que ho té
molt en compte
i des de petits
ja paguen
una assegurança
però hi ha altra gent
que potser
hauria
que preveure
perquè
totes aquestes
despeses
són
tremendes
molt desagradables
per
és car
morir-se
és molt car
morir-se
és molt car
més bo que no em mor
morir-se
és molt car
més far
anar tirant
és cert
que potser
hi ha
no tothom
però la gent gran
encara té
i tant
jo mateix
m'estic pagant
una quota
una prima
de la defunció
dèiem
Santa Lucía
El Ocaso
El Ocaso
això
fins i tot
se n'han fet
acudits
d'això
segurament
molt bé
doncs
si no tenim
remés
per comentar
ho deixarem aquí
aquest ha estat
l'apartat
viure la mort
hem intentat
posar-nos
en els ulls
i en el pensament
dels infants
perquè
ells
també
senten
la mort
molt a prop
quan aquesta
esdevé
i sobretot
aquest concepte
que no té retorn
que les coses
n'hi ha algunes
com ara aquesta
que són per sempre
amics
amigues
veus a la paròquia
tornarà aquest dissabte
a dos quarts de deu
per la repetició
d'aquest programa d'avui
adeu-siau a tothom
gràcies
adeu-siau
escolt a la mòm
i
Bona nit
Bona nit
Bona nit