I have never searched. And all the letters I, I have never sent.
De dilluns a divendres, de 4 a 5 de la tarda, relaxa't amb estils com el chill out, el smooth jazz, el funk, el soul o la música electrònica més suau. 100% música relaxant.
Cada dia de dilluns a divendres i de 4 a 5 de la tarda. Smooth Jazz Club. Hi esperem.
La Penya del Morro és un programa de ràdio que fan una vintena de col·laboradors cada tarda de 5 a 7 parlant de les coses que passen a Sant Just, la seva història o el que passa a l'Extra Ràdio. I també parlem de televisió, esports, bandes conorats o fins i tot notícies positives. Cada setmana connectem amb el casal de joves de Sant Just, fem un caracar amb els de Segundesso i parlem del que no hem de fer a l'antiagenda del programa. També tenim noves tecnologies, videojocs de llibres i agenda de concerts al cinema. 60 i més.
El magazine fet per gent gran, per a tothom que ens vulgueu escoltar. Actualitat, cinema, art, teatre, poesia, divulgació de temes interessants, entrevistes, tot allò que paga la pena de ser comentat tots els dimecres a les vuit del vespre i, en segona audició, els dissabtes a les onze en punt del matí. Recordeu, 60 i més.
Gràcies per haver-nos acompanyat i per haver-nos acompanyat.
No. No. No.
No, no, no, no.
Bona tarda, amics suïdors de Ràdio d'Esper. En tots vostès, veus de la parròquia.
L'espai que ens correspon avui dia és paraula viscuda i com vostès saben ho fem entre la Montse Giró. Bona tarda Montse. Tarda. I una persona amiga que ens ve a parlar del que ha llegit o del que ha vist i que li ha cridat, l'ha compit i ens fa parlar del sentiment que li ha provocat aquesta lectura.
Avui, i d'una manera excepcional, la persona que havia de venir ens acaba de trucar dient que l'és impossible venir, però intentarem parlar per telèfon amb ella. De totes maneres tenim amb nosaltres el nostre bon amic, el Pere Oliver, que en tot cas ens ajudarà amb aquesta xerrada que avui és una mica virtual en quant a l'invitat.
La persona que havia de venir era el Víctor Murillo, que vostès potser el coneixen perquè és regidor d'aquí de l'Ajuntament de Sant Just. I aleshores que ja havien parlat amb ell, que és el que volia llegir, ell ara ens ho acabarà de dir perquè el Carlos ja fa la comunicació per telèfon, però ens dirà exactament
Per què ha triat aquest tema, que és el que el vol llegir? Es tracta d'una cançó, que la lletra i la música és de l'Atahualpa Yupanqui, cantada que la canta Jorge Cavafrune, i es diu Cople del Pajador perseguido. És argentina, és...
Encara que aquí n'hi ha algunes paraules dintre de totes aquestes estrofes, que no són per nosaltres molt conegudes, i després les anirem posant. O sí, direm el que significa. Però abans que res, volem saludar el senyor Víctor Murillo. Què tal, Víctor? Hola, bona tarda, molt bé. Gràcies. Sí, sentim molt que no puguis estar aquí, i intentarem que la cosa funcioni força bé.
Molt bé, segur que sí. Tu has triat aquesta copla del Pallador. El Pallador, hem de dir que és el trobador, supongo, ¿verdad? Sí, és com es denomina a l'Argentina, la persona que ve del camp, que no té una formació... Bueno, és el camp, una persona sense formació, però aquesta...
totes innates per contar coses, per contar històries. És l'equivalent al trompet. Tu ens has posat aquí tota una sèrie, tota aquesta cançó que és de la Taualpa. Jo tenia entès que la Taualpa, no sé per què, sempre havia pensat que era peruà, però no, veig que és argentí, no? Sí, és argentí. I a més a més, és una mica aquesta cançó, el que recull és una mica la història de la Taualpa. El Paio Panky és un home que va viure molt, va tenir moltes feines, va córrer amunt, i una mica...
Aquesta cançó va recollint totes les coses que era feta a la vida i pot ser alguna també al final una mica inventada o de la seva collita i el que fa és una mica recordar, posicionar el treballador sempre dins del que és la...
La paraula de Atahualpa significa el pájaro de la suerte.
Muy bien, entonces ya lo tenemos todo situado y ahora miraremos todas estas estrufas, amigo mío, que son muy lindas. Entonces, si et sembla, tu dius que te les sabies de memòria. I després d'això, de pensar més que te les saps, doncs ens tens que dir, que va ser molt maco, mira, m'ho vas dir, però ara voldria que ho diguessis per tots els subients,
Per què vas triar aquesta cançó? Per què la portes tan dintre teu? Bueno, és una cançó que jo l'escolto per primera vegada jo tenia jo 14, 15 anys, no sé, fa molt de temps, era quan tot això era plant d'estil, no? I me'n recordo perfectament que estava en Aiguafreda, una excursió de joves del barri, i aquesta cançó, amb una cançó, bueno, la cantat, d'alguna manera, aquí queda el grup Okila Pallón, i a mi aquesta cançó sempre em situa.
sempre em recorda d'on vinc, aquí soc. A vegades, quan em despisto una mica, me la poso i jo al cotxe sempre la tinc, i em reculoca. En una estrofa que dice que yo vengo de muy abajo y muy arriba no estoy, el pueblo me canto y así lo paso contento, porque estoy en mi elemento y abajo por lo que soy, ¿no? Es pitúa. I és una cosa que a mi... Bueno, em reculoca sempre.
O sigui, que com si tinguéssim expressa una mica l'enyorança de la teva terra, sentir-te arrelat encara que estiguis en un altre lloc. No és exactament això. A veure, jo crec que vinc d'una època en què Espanya era molt convulsa, estàvem vivint els canvis, i a vegades, amb el pas dels anys, tots ens despistem una mica i canviem el rumb. Com que tot es va arreglant, jo vaig restituant-me, la vida té un somriure,
Jo m'oblido una mica dels meus origens, i el meu origens és proletari, és treballador, és la gent, és el poble, no? I aquesta cançó sempre diu, escolta'm, que tu ets aquest, no? No et compliquis la vida, no? No veig cap altre cantó, tu ets aquest.
No, no, a més ho va cantant. Cada una de les trossets de les estrofes són cantantes. Ara, la primera estrofa ens la llegirà el Pere, que a més és un rapsoda, i aquí ens dona la pauta. Digues, Pere. Sí, a més l'hem sentida cantar per Jorge Cafrune, en vivo i en directo. Ah, mira, és que a més jo no tenia de ser placer. En tiempos de tierno galván, en Madrid. La lletra diu...
Con su permiso voy a adentrar aunque no soy convidado, pero en mi pago un asado no es de naipes y es de todos. Voy a cantar a mi modo después que haya churrasqueado. D'entrada aquest senyor va pel camí i si veu que estan fent un asado té l'obertura. Ja ens demostra una mica l'hospitalitat de la gent de la papa.
Jo crec que tota la cançó és una metàfora. Aquesta festa no és només per vostè, és de tots nosaltres. Jo entro i picoteo, agafo alguna coseta. Encara que no estigui convidat. Encara que no estigui convidat, aquesta festa és de tots. I la segona estrofa encara t'acoloca una mica més.
Continua dient, jo sé que molts diran que peco de atrevimiento, si mi largo pensamiento pal rumbo que yo elegí, pero siempre ha sido así, calopiador contra el viento. És molt xulo, és a dir, que encara aquí nosaltres, que ja saps que som veus de la parròquia, sempre mirem la part positiva, la part d'esperança, no? I aleshores aquí també ens dona la idea, tant a la Montse com a mi,
Doncs que un, encara que va trobant moltes coses, és galopeador contra el viento. És a dir que, mancant les coses o la mancança o els impediments que es troba pel camí, doncs continua galopant, no? I sovint nedant contra corrent. I sovint nedant contra corrent, molt bé. El que diu que, que passi el que passi, té la idea molt, és el seu llibre pensador. Jo tinc les meves idees i encara que diguin el contrari,
i encara que vagi en contra de tot, jo continuo amb aquesta línia, galopea contra el viento. Encara que vagi en contra corrent, el continuo amb el seu convenciment.
És una persona compromesa amb la col·lectivitat, diríem. Exacte. No es deixa portar per les dones o les onades que vagin contra la societat. I té molt claixa l'altra estrofa que diu del punyadito d'arena, que amb els punyaditos fan la muntanya, i això ell ho té claríssim. La sangre tiene razones que hacen engordar las venas.
Penas sobre penas y penas hace que no pegue el grito. La arena es un puñadito, pero hay montañas de arena. Oye, que te coges ganas de coger la guitarra y rasgar unos cuantos acordes. El que pasa es que a mi, como la he escuchado muchas veces, quan la llejo, me sale el deje, bueno, el deje, l'entonació que li falta a front. No sé, no sé llegir-la,
No sé si mi canto es lindo o si saldrá medio triste. Nunca fui sordal y existe plumaje más ordinario. Yo soy pájaro corsario que no conocerá el piso.
El zorzal, para las personas que, claro, nos oyen y dicen, ¿y esto quién es? Pues es un pajarito, ¿no? Sí. ¿Te encanta? Es que es con una especie de gorrión o algo así, no sé. Bueno, el zorzal es un pájaro, digamos, no es un pájaro vulgar, de cierto plumaje, es bonito. Yo no soy zorzal, ni existe plumaje más ordinario. Yo soy una persona normal, ¿no? Sí. Tú fíjate, o fíjese, la siguiente, que dice, vuelo porque no me arrastro, que le arrastrase la ruina.
Han ido en árbol de espina lo mismo que en cordillera sin escuchar la soncera de que vuela la gallina. Perdó, soncera quiere decir las tonterías. Nos hemos informado, amigo mío, para seguir la canción. Aquesta estrofa és molt maca perquè demostra la dignitat. Com a persona, la dignitat.
És una màquina. Com diria jo?
I és veritat, durant la història de la vida de les persones, escoltes moltes tonteries, moltes coses que t'han canviat la forma de ser, no? I el dius, escolta, no, no, no, a mi, que no expliquin milongues, no?, expliquin coses rares, jo continuo sent el que soc, no? Molt bé. Em permeteu llegir l'última? Perquè l'última té un doble sentit. Estem a l'última, noia?
A l'última del primer, perquè és molt llarga. És una poema molt llarga.
Aquí, en el sentit que hi ha, sobretot en la primera estrofa,
Això és que, perdoneu-me que me'n recordi, de la tarda solidària, els està dient els altres que, més que fer turisme, cal passejar per les ferides del món i veure on cadascú podem ser útils. En certa manera, Atahualpa és un gran trobador per això. Trobador, trobador, sí, sí. És un gran trobador per això. Jo dic que a vegades hi ha cançons, algunes del Serrat, algunes artistes, que has d'estar una mica il·luminat aquell dia, no? El dia que és, jo no sé, a mi...
No s'escrivi. Sóc una persona molt normaleta. Però quan veig que una persona ha fet això... Aquest dia, aquest home estava il·luminat.
Va tenir el do de poder expressar exactament el que sentia. I si em permeteu, a part que és un home del poble, és un home culte amb una gran cultura perquè darrere d'aquí es nota que ha llegit molts altres trobadors. Perquè els trobadors a tots els països del món han estat els homes o les dones que han recollit
els cants populars al sentit del poble i l'han traduït i ho tornen al poble. Has d'anar quan s'ha escrit això. Ara tot s'entén, però fa molts anys era quan hi havia molta repressió al món, sobretot a l'Argentina i a Espanya. Fes un text que pugui dir el que sent la gent.
i que sigui permès per les autoritats, que pugui córrer pel món i cantar-ho, no és fàcil. Home, no, no, no. Vull dir que són èpoques de repressió i que la gent hauria d'anar molt amb compte perquè si no se n'anava la garjola. Sí, que trobava el llenguatge...
A dient. A dient per poder expressar els seus sentiments i la seva forma de ser, però d'una manera que a la vegada arribava al poble, però sense que li poguessin dir... Jo aquesta cançó la vaig escoltar primera vegada a la meva vida. Estava a una tenda de campanya, a Aiguafreda, que era al grup del barri que agafava el tren allà,
I a la nit, al voltant del foc... Quan dius aigua freda... El poble d'aigua freda. El poble d'aigua freda, et refereixes d'Argentina o d'aquí? No, no, no, d'aquí. D'aquí, d'aquí, a Barcelona. D'aquí. D'aquí. D'aquí. D'aquí. D'aquí. D'aquí. D'aquí. D'aquí. D'aquí. D'aquí. D'aquí. D'aquí. D'aquí. D'aquí. D'aquí. D'aquí. D'aquí. D'aquí. D'aquí. D'aquí. D'aquí. D'aquí. D'aquí. D'aquí. D'aquí. D'aquí. D'aquí. D'aquí.
Jo tinc... el que passa és que sempre... en aquella època, quan parlem de l'època dels últims anys de Franco i de la Itaura espanyola, hi havia un... quants grups com és aquest, cantants que eren Tahuapayupanqui, Cafruni, Amelio Díaz, hi havia Quilapa Lluna i un grup que havia entrat amb molta força aquí a Espanya, no? Allà encara s'estava treballant aquest i aquesta gent venia...
El Pedro está también muy involucrado con todas estas cosas.
Aquí a Aigua Freda, no sé si vas aconseguir aquell temps, hi havia un mossèn que es deia mossèn Pere, que tenia les portes sempre obertes de la seva capella i era una persona excel·lent. Aquest poema t'assegura que si ara ell el sentís, que no sé si en aquell moment es viu o mor, seria molt de la seva corda, d'alguna manera.
No el conec, jo era molt jovenet en aquella època. Sí, sí, ell també, els anys que dius, bueno, penso que, possiblement, devia estar allà. Jo vaig escoltar, potser, primer d'edat, 74, 83, 75... Bé, abans de Muri Franca. Hi ha una altra de les estrofes aquestes que també és molt xula, que diu, yo soy de los del montón, no soy flor de invernadero, igual que el trebol campero,
Crezco sin hacer barullo, me apreto contra los llullos y así lo aguanta el pampero. Llullos, teniu que saber què és, los pastos. Aquest ja l'han passat perquè és tan llarg... Aquest és l'últim. Aquesta és de l'última pàgina. La Montse, digue'ns-ho. Talves... Talves d'algú... El recordes?
Tal vez alguien haya rodado... Tanto como rodé yo, ¿no? Sí. Me juro, créanmelo, ¿no? Sí. Que vi tanta pobreza que dije, Dios por aquí... Que vi tanta pobreza que yo pensé con tristeza, Dios por aquí y no pasó.
El que em portava a pensar és que podríem situar-ho en els moments actuals, la pobresa sempre està existint, però no és perquè Déu no hi passi, sinó perquè no hi ha un compromís per part de totes les persones, perquè no hi sigui, que és diferent. Quan diu Dios no es refereix a Déu.
No parla de Déu. Agafa la dimensió. Déu, escolta'm. Estem tan malament que jo pensé que per aquí Dios no passava. Però no parla de Déu. Aquí parla de l'Homa.
Parla de cosmogonia. O lo mejor sí que parla como el Gendí pasó, pero no actuó como si dijéramos. A més, Cafur, en aquest cas, i Upanqui, són dos persones molt creients. Són cristianos de pura cepa. Sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí,
No, no, no.
Jo soc d'aquelles coses que amb quatre línies, aquí som sis línies en aquesta estrofa, com una persona amb sis línies tan curtes pot dir tant. Però per això deia que és un retrat d'aquell temps però també del d'ara. I aquí és el compromís que se'ns demana.
Com la cosa de la ràdio ja sabeu que ho tenim tot molt controlat i després tenen que venir els nostres bonamics i tornareu a sentir el Pere amb la Joana. Tindríem que acabar i llegirem potser la llegirà el Pere a l'última estrofa o si vols dir-la tu.
Jo? Sí, d'aquesta. M'agrada molt, per acomiadar-me. No sé si he de pensar en l'última, que és Pecao, que és l'última. Sí. Jo, si no em molesta. Hi ha una que diu... Abans, eh? Abans, sí. Ara me voy no sé dónde. Dice, para mí todo el rumbo es bueno. Los campos, por ser ajenos, los cruzo de un galopito. Cuarida, no lo necesito, yo sé dormir al sereno. Molt bé. Ja vol dir, mira, veus, dintre de tot, és això?
Quan uno no sabe dormir al sereno, vol dir que ja està en plena natura. Si em perdones, la que ve després, que diu que quan la poesia els altres ja la coneixen, ja és una mica de tots, que diu que, aunque me quiten la vida o engrillen mi libertad, o aunque chamusquen quizá mi guitarra en los fogones, han de vivir mis canciones en el alma de los demás. O sigui, ja és una mica de tots, ja ens l'hem fet nostra. Aquí dona la generositat, també.
Aleshores, Víctor, cal si vols dir als nostres uients perquè ara tu et hem de despedir i et donem les gràcies telefònicament. Ara som nosaltres i ja hem entrat en aquell món de virtual i no tens el personatge però que està contigo. Només tinc a disculpar-me perquè realment havia posat a la lletra que he pensat que era el 28
És el 25 i m'he despistat. No, no, el que va al contrari. Perdona'ns a nosaltres que no t'hem avisat abans pensant que ja estava tot coordinat, saps? Aquí el campero se dejó el churrasco. Només m'encantaria que a gent que ha escoltat aquest programa li hagi agradat aquesta cançó i que l'escoltin de tant en tant. Jo d'al cap a fora escolto molta cosa i és un home que em temba, que l'enganxa.
N'hi ha aquells autors, aquells cantants que ens arriben a l'ànima. I aquest, dintre de tot, és el que tu dius. Ens dona una mica de lliçó d'anar per la vida fent una mica trobant-se. I quan un es troba a si mateix, moltes vegades és quan té un punt, un esbrisle de felicitat. El sapiguem trobar el que, on i sense anar a buscar massa.
Que no ens anomenin que és pecat. Ells anaven amb el seu destí. Cadascú se'n va amb el seu destí, allà on el sol es perd. Tots recordem que és un can argentí, però que és un can de tots. És universal. Moltes gràcies.
Fins a la propera. Encantat. Una altra vegada que vinguis, ja ho aclarem de tal manera que puguis estar aquí present. Molt bé, moltes gràcies i bona nit. Bona nit. Moltes gràcies. Ara nosaltres ens queda... A veure, posa una miqueta, Carlos, sisplau.
Yo soy de los del montón, no soy flor de invernadero. Igual que el trebol campero, crezco sin hacer barullo. Me apreto contra los yuyos y así lo aguanto el pampero. Acostumbrado a las sierras, yo nunca me sé marear. Y si me siento a lavar, me voy yendo despacito. Pero aquel que es compadrito, paga para hacerse nombra.
y me dicen, señor, agradezco el homenaje, mas soy gaucho entre el gauchaje y soy nadie entre los sabios, y son para mí los agravios que le hagan al paisanaje. La vanidad es yuyo malo, que envenena toda huer,
Es preciso estar alerta, manejando el asadón, pero no falta el varón que las llega hasta en su puerta. I, com vostès saben, sempre llegim, però no sé si tindrem temps, perquè la cosa ja és molt curteta,
L'Evangèl·li que haurem d'escoltar, que haurem de llegir també, aquest proper diumenge, que correspon al dos, a l'Evangèl·li dos del cicle B de Cuaresma. L'Evangèl·li aquest és la lectura de l'Evangèl·li segons en Marc.
I avui a part de pedir disculpes perquè el nostre invitat no l'hem tingut amb nosaltres encara que jo crec que ha estat bastant ben expressat i ben oïd, no? Montse? Sí, sí, jo penso que tot ha estat ben trebat. Sí, hem pogut gràcies al Carlos i les connexions d'avui dia i del Pere i gràcies a tot. Nosaltres tant la Montse com jo tenim la veu també una mica pamperada. I encara menys mal que no ens ha donat per tossir, que això és la fruita del temps.
Aquest evangeli, ara la Montse ens deixeix un trosset i jo l'altre, a veure si entre totes dues col·laborem i vamos por este mundo de Dios. És l'avangeli de segon Sant Marc. En aquell temps, Jesús Prenguer, Pere, Jaume i Joan els duguer tots sols a dalt de la muntanya i es transfigurar davant d'ells.
Els seus vestits es tornaren fulgurants i eren tan blancs que cap tinturer del món no podia haver pogut blanquejar-los així. Se'ls aparegué alies amb Moïses i conversaven amb Jesús. Llavors Pere digués a Jesús. Raví, que n'estem de bé aquí dalt i farem tres cabanes, una per vos, una per Moïses i una altra per alies.
No sabia pas què dir, l'esglai que s'estaven, de l'esglallats que estaven. Llavors, en forma de núvol que els cobria i els núvols s'estan, va sortir una veu. Aquest és el meu fill, el meu estimat, escolteu-los. Inmediatament, mirant al seu voltant, ja no veien ningú més, sinó Jesús, tan sols amb ells.
Mentre es baixaven de la muntanya, Jesús els manà que no referissin a ningú allò que havien vist, fins després que el fill de l'home hagués ressuscitat d'entre els morts. Ells retingueren aquestes paraules i discutien entre ells què volia dir això de ressuscitat d'entre els morts.
i aquí s'acaba l'Evangèlia i no podem dir res més perquè ens queda un minut i el Carlos ja ens està mirant malament. Si pot ser, doncs aquest programa el poden sentir una altra vegada, el dissabte a dos quarts d'onze i nosaltres només cal dir-los moltes gràcies i fins la propera. Moltes gràcies a les persones que avui han col·laborat amb nosaltres, a totes. Fins la propera. Bona nit.
El just a la fusta parlem de tot el que passa a Sant Just. Sóc una urbanita, ho reconec. Sí, jo també sóc molt urbanita.