...
Bona tarda, amics suïdors de Ràdio d'Esbert.
En tots vostès, veus de la parròquia.
Com ja ho saben, un dimecres al mes, la Montserrat Giró, bona tarda.
Hola, bona tarda.
Aquí us parla la Lina, i sobretot una persona amiga, i en aquest cas molt maca,
que ha tingut l'amabilitat de venir a nosaltres per completar el programa Paraula Viscuda.
Bona tarda, Vivian.
Bona tarda.
La Montserrat Giró ens farà una petita biografia, un apunt, de qui és la Vivian?
Sí, un petit apunt, la Vivian és, bueno, si la veiéssiu, té un somriure molt bonic.
Tota ella és bonica.
Vivian, o com, Gorbi, sí, nascuda a Barcelona, però els pares són de Costa d'Ivori.
La mare, el pare.
El pare, la mare és d'aquesta, és d'aquí.
La mare de Catalunya, va.
O sigui, viu a Sant Lluís, ha estudiat el batxillerat a l'Institut de Sant Lluís,
i els seus estudis actuals són relacions internacionals.
Dintre de tres dies la veiem a l'ONU, o al comitè això de la Unió Europea, a Brussel·les, o allà on sigui.
En diferents universitats, per tant, vol dir que és una persona que té unes inquietuds d'anar,
o sigui, una mica més enllà del que la pròpia carrera, doncs, aporta, no?
O sigui, aquest canvi de vegades de universitat li fa, és perquè vol descobrir molt més enllà del que les matèries li aporten, no?
Bé.
Ella, de vegades, ha anat al Casal de Joves, que també hi ha participat, i té amics i amigues a Sant Lluís.
A les Reus, clar, a l'Institut després sempre surten amics o amigues.
Sí, que molt benvinguda aquí en el nostre programa.
Moltes gràcies.
Com vostès recorden, en Paraula Viscuda, la persona que ve ha llegit un llibre, ha llegit un poema, ha llegit alguna cosa.
Què l'ha fet pensar?
Ella ens ha llegit un llibret, una noveleta, en la qual, doncs, el títol és A la Fers d'Invernau,
i es tracta d'un... tot això es desarrolla dintre d'un poble del Priorat, amb la gent del poble,
i tots ells, doncs, tenen les seves ànsies, els seus somnis, els seus temors, les seves il·lusions.
Estan més o menys relacionats, passen un fet dramàtic, no dramàtic, una cosa traumàtica,
i així va desarrollant-se tota la noveleta.
És una cosa que és bastant distret, no?, el llibre.
Sí, la veritat, a mi m'ha agradat bastant.
I aleshores, doncs, ara ella dirà el per què ha triat aquest llibre, o per què ha triat,
o què li ha portat a ella aquest llibre.
Que ens farà un anàlisi científicament, perquè ella està capacitada per fer això.
Digues, guapa.
Doncs, primer de tot, moltíssimes gràcies per haver-me invitat avui a parlar amb vosaltres.
La veritat és que és un plaer.
Doncs bé, jo vaig triar la Fels Invernau, perquè, bueno, és un llibre que em vaig trobar a una estanteria,
a casa d'una amiga, i vaig dir, ostres, té una pinta.
I ja que l'Alina m'havia comentat de venir algun dia aquí, no?, vaig dir, crec que aquest és el llibre.
I, doncs, bueno, aquest llibre comença com presentant-nos tots els personatges,
ens els va descrivint un a un,
i, ostres, el que em vaig adonar, quan vaig començar a llegir-lo,
va ser que molts dels personatges tenien una cosa en comú, que era la por.
O sigui, és curiós, no?, perquè suposo que la por és una cosa que tenim tots, no?, constantment.
Vivim, d'alguna forma, envoltats de por.
Però es veia molt clar que en aquest llibre,
que no sé si puc explicar-me una mica la història...
Sí, si pots explicar-la tranquil·lament.
I tant que sí.
Doncs es veia molt clar que en aquest llibre, com tots els fets que passaven,
jo crec que venien donats per aquesta por, no?
Diguem-ne així, per fer quatre cèntims,
és una història en la que, arrel d'un llibre, no?,
un llibre on és un diari d'un rebesavi o un besavi del personatge, en Fèlix,
un altre personatge que és codiciós, una persona problemàtica,
avariciosa, rica, per poder-se fer amb unes terres,
doncs el que fa és...
Xantatge.
Xantatge, sí.
Sí, li fa un xantatge al Fèlix perquè li ve amb aquell diari, no?
Sí.
I per què li fa tanta por al Fèlix?
Doncs perquè el Fèlix és una persona que estima molt la seva família,
estima molt l'honor, i, bueno, ell sempre diu, no?,
que té ganes de tenir fills perquè serà dels seus, no?
Té aquesta idea de clan, aquesta idea de...
De niixada.
Sí.
I llavors, com es va desenvolupant la història és...
En Fèlix té por, i les reaccions que va tenint el Fèlix, no?,
són d'una forma determinada, com molt conduïdes per aquesta por.
Així també, l'Arnau, que és la persona que està fent aquest xantatge,
doncs té una esposa, té un pare, té una gran casa,
viu en una mansió i tenen criats,
i, doncs, la masovera, diguem-ne, la persona que s'encarrega de la casa,
també té por.
I el que fa aquesta por és que tracti malament els altres.
Llavors, clar, el que a mi m'ha fet preguntar-me és
nosaltres quines pors tenim i com fa que aquestes pors anem...
Reaccionem de bandilles.
Exacte.
I com podria ser la nostra vida si ens les poguessin anar treballant?
Perquè si en una història, en una coseta tan senzilla, en 100 pàgines,
algú pot arribar a morir.
I ja, aquí estic dient moltes coses.
No, és igual, no, no, potser no, sí.
Per culpa de la por, en les nostres vides, com ens dificulta?
Com nosaltres, jo ara que tinc 21 anys, penso...
Clar, puc escollir dues coses.
Puc escollir viure amb por o viure amb amor.
I els personatges que vivien a través de l'amor
no tenien aquests problemes.
O sigui, els personatges, per exemple, la dona del Fèlix,
que és una dona que està esperant quedar-se embarassada,
és com que l'únic que busca és estar bé amb el Fèlix,
és fer-lo feliç, és acompanyar-lo...
I en cap moment de la història passa per un mal moment.
Llavors, clar, és com...
La vida té dos camins, no?
Té el camí de la por, potser,
i el camí de l'amor.
No sé què en penseu.
Aquestes explicacions que estàs donant tu
ens semblen molt acertades,
perquè en realitat és així.
I el que és molt maco és que hagis fet una reflexió
sobre aquesta dualitat de pensaments
o d'enfoque de la vida, de pensar.
Perquè, a més a més, són unes pors
que en realitat després es veuen que no estan justificades,
però que tots anem arrastrant.
O bé perquè és el nostre prestigi,
o bé perquè pensem que això,
els altres que diran,
que, bueno, és el prestigi, com si diguéssim, no?
Però, sobretot, sí que n'hi ha molt, molt, molt,
i això val la pena insistir-ho,
en què pensen els altres.
O el per què no hi s'ha pogut fer això,
com, per exemple, en el cas del pare,
del protagonista, bueno, del malo de la pel·lícula, no?
Que el pare aquell, com es queda viu,
no sap gestionar l'ensenyança del fill, no?
I aleshores, doncs...
Però, bueno, tampoc no és un llibre dramàtic
que haguem de plorar.
algun ratet, perquè és una mica emotiu
en algun moment determinat, no?
Inclús, els que tenen que descobrir el crim,
perquè també ve n'hi ha un crim,
que ens agrada molt la novel·la policiaca,
tots plegats,
doncs, que és l'inspector,
també té el seu tarannà.
És una persona així, però sí, el teu tarannà.
I la parella també n'hi ha por,
perquè, bueno...
O sigui, que molt bé que hagis enfocat.
Bueno, si és enfocat, la teva descripció,
sigut maca, de dir, la vida, com l'enfoquem?
Amb por o sense por?
Potser els diferents personatges,
o sigui, la por,
uns la manifesten
amb la seva actuació,
i altres la porten a sobre,
que els fan ser d'una determinada manera, no?
Sí que, d'alguna manera,
uns els ha marcat la por
amb la forma de viure,
i altres actuen en moments determinats
amb aquesta por, no?
Sí?
Sí, diria que sí.
Sí, diria que en algun dels personatges,
com pot ser el cas de l'Arnau,
l'ha acompanyat sempre.
Perquè, bueno, quan mor l'Arnau,
jo el que vaig notar és que es distensa aquesta por.
Llavors podríem dir que l'Arnau és,
d'alguna forma, la por, no?
En canvi, sí que en Fèlix,
pel que va explicant el mossèn,
o pel que vas veient...
La reacció de la gent, del poble.
Sí, i per com parlen...
O sigui, també l'alcalde del poble,
doncs és com...
Té ben vist el Fèlix.
El Fèlix és una persona estimada al poble,
doncs veus que només té por
en el moment en què creu
que el seu nom pot quedar danyat.
Jo sí que posaria que l'alcalde del poble
potser és una persona que no en té de por.
que no, juntament no en té,
perquè el que fa és,
com que és això que hem dit,
un poble petit del Priorat,
que es pot quedar, doncs,
més o menys buit...
Buit de persones,
perquè és el que està passant...
Busca les coses i el que pot fer
perquè aquest poble s'ompli de vida, no?
O sigui que jo diria que és un emprenedor,
que de vegades possiblement ni l'acompanyen del tot,
però jo penso que no és una persona
que no et tingui por,
sinó que és una persona que té molt clar
que el seu poble ha de regir.
Sí.
És una persona amb impuls.
I també,
qui, per exemple,
té bastant d'impuls, no?
Serien, doncs,
personatges com menors,
però que són els que també acompanyen més en l'amor, no?
L'Angripina,
que és la professora
i l'altre professor, l'Eudal,
que al final és...
Durant tota la història...
Que es troben.
Sí, a part de que es troben.
Durant tota la història fa l'acompanyament, no?
Sí.
En tota història suposo que hi ha els que acompanyen...
Bé, jo no sol canalitzar molt els llibres,
els llegeixo i disfruto i ja està,
però sí que potser en tota la història, no?
Hi ha els personatges que acompanyen,
els que ajuden a aconseguir, no?
La finalitat una mica de la història
i després hi ha els personatges que dificulten.
A les nostres vides suposo que també és així, no?
Sí, ens trobem algun gra allà on sigui,
que a vegades és una situació catalana,
que diu, escolta, diu...
És que ens ha moïnat.
I has dit bé, perquè l'Arnau aquest,
quan ell se'n va,
la gent, com si diguéssim,
fa aquesta reflexió del per què.
Aleshores troben que potser el pare s'arrepenteix
del seu tractament amb el fill,
que no sapigui fer-ho,
la dona pensa que encara que sigui un poc a solta,
doncs se l'estimava,
a l'altre que era massa jove
perquè li passés el que li passa.
És a dir, que tots, dintre de la por,
tenim aquell moment de reflexió,
de veure les qualitats dels altres.
I aleshores, potser aquella por és quan es desfà.
Vamos por bien, por ahí, señorita?
Sí, jo crec que sí.
Sí, i aquí tu has dit,
mira, aquí es va...
N'hi ha passat un text petitet,
que el llegirem ara,
i diu, un cop a casa el va llegir
i va plorar per ell i per l'Arnau,
per totes aquelles emocions,
pors, maldecaps,
que el netegetejaran inútilment durant tants anys.
L'ésser humà és esclau,
esclau d'un mateix,
de les seves frustracions,
de les seves ambicions,
dels seus desitjos i somnis,
però sobretot de les seves pors,
fantasmes que ens envolten
i limiten la nostra llibertat.
Aquest tros a tu t'ha agradat?
Aquest tros m'ha agradat molt.
Sí.
I jo que volo molt,
jo soc una persona que vola, no?, mentalment,
dic, bueno,
doncs me'n vaig una mica per acabar al meu camp.
Penso, si nosaltres,
com al nostre dia a dia,
en aquest poble, Sant Just, no?,
quantes pors deuen haver-hi Sant Just?
Sí.
Si les contéssim.
Jo, doncs jo sempre he pensat
que l'única manera
que pugui haver-hi pau
és que la gent decidi de tenir por.
Que no sé com es fa això,
o sigui, és molt difícil,
perquè no puc ni deixar de tenir jo por a vegades.
Sí.
Però, ostres,
que m'acusaria un món sense por, no?
O sigui, és...
Un recel.
Jo la parlaré...
Un recel, com es diria
una paraula abstracta?
El recelo.
Bueno, no sé, un recel.
Jo em penso que està ben dit,
això d'un recel envers els altres.
Anem una mica a desconfiança.
Sí, recel.
Tenim una desconfiança.
Receloso.
Sí.
Receloso seria l'adjectiu.
Sí.
Estamos hablando de gramática, eh?
Bueno.
Però aquest recel,
aquest recel que...
Jo crec que és innat el ser humà.
El dia que la persona navegui,
diguem-ho així,
sense recel,
és el que dius tu.
No hi haurà cap mena d'angoixa
davant ni de l'altra persona,
del pròxim,
ni davant de la situació.
perquè quan veiem la situació
moltes vegades
és una situació
el que ens fa por.
I de nosaltres mateixos.
Tu tens por de tu mateixa?
Sí.
Per què?
Per què?
Que és mona.
A veure, per què?
Doncs no sé,
perquè al final
tots tenim parts oscures
i a vegades
jo tinc por
que aquesta part oscura que tinc
se'm mengi, no?
Llavors, per sort,
com estic acompanyada
de gent molt bonica,
també tinc
com aquesta seguretat
de que no,
de que puc sortir,
però a vegades dius
és que jo,
o sigui,
és que la persona
que em pot fer més mal
sóc jo,
perquè sóc la que pot fastidiar-la,
la que pot fer mal als altres.
O sigui,
a vegades a mi em fa molta por
això al generar
alguna cosa dolent
als altres.
Llavors,
és com,
t'has de contenir,
a vegades,
i has de fer moltes coses,
com molts malabars,
amb tu mateixa,
per, no sé,
perquè les coses vagin bé.
Per no crear vodú.
Sí.
però fins ara
em feies recordar
el personatge
de la Mercè,
que,
o sigui,
en principi presenten
un estereotip de dona
que es vol casar,
o sigui,
que es casa,
que vol viure bé,
que,
o sigui,
no?
Però després té un creixement.
O sigui,
quan mor el marit.
Exacte.
És que és el que deia ella,
que quan l'Arnau
s'ha desfet del què,
o sigui,
quan,
bueno,
l'han desfet
perquè ha rebut el castanyot,
pobre home,
doncs,
esclar,
és cedir sol,
s'ha esveït,
la por de tots.
I tots troben...
I em volia centrar
això en el creixement,
no?
Sí.
En el llarg de la vida,
doncs,
hi ha aquestes d'allò
d'anar creixent,
no?
Perquè,
sigui per una cosa concreta
o sigui per moltes,
perquè ella es podia haver quedat
amb aquesta dona
que només
vol anar ben vestida
i ser la senyora de la casa,
però, clar,
com que es troba
en unes circumstàncies,
primer per part del sogre,
per dir-ho així,
i després la part del marit,
doncs,
es veu obligada també
a anar fent canvis,
no?
I això la fa créixer
com a persona.
Però,
el bonic de tot,
més que haver-se obligada,
perquè també queda reflectit,
ho fa perquè li surt del cor.
Perquè,
en realitat,
és una...
Jo crec que tots dintre,
sí.
A vegades,
quan deuen,
és que les coses estan tan malament
que tenim por.
Jo, per exemple,
avui he llegit un article
en què s'estan desfent els gels
dels polos,
dels glacials,
de totes aquestes coses.
no?
I fa una mica de por.
Sí,
que fa una mica de por.
Perquè penso,
potser jo no ho veuré,
però si això continua així,
doncs,
esclar,
els nets dels renets,
els bisnets,
no trobaran aquest manuscrit,
però,
per veure'n,
que sí,
que no és com és.
Ara,
sempre,
no sé si és que és per ser optimista,
o el que sigui,
penso que l'home és prou savi,
i porta tanta bondat a dintre
que si no portés bondat
ja estaríem tots a la...
estaríem tots...
Bueno,
és el que diu ella,
que és dos camins,
no?
Sí,
però que l'home,
l'home n'hi ha,
clar,
n'hi ha,
som una espècie,
una espècie de ser,
vull dir,
animados o no animados
i animales,
però vull dir que aleshores és això,
que l'home dintre seu
porta molt de bondat,
i el que passa és que a vegades
es manifesta i a vegades no,
i a vegades,
esclar,
és aquella foscor que tens
quan tens alguna cosa que no funciona.
Però aquí està el creixement,
no?
Sí,
jo penso que és important,
cada personatge,
per dir-ho així,
si poguéssim veure com es va desenvolupant
com a persona en la vida,
doncs trobaríem que hi ha aquesta...
perquè hi ha oportunitats de creixement,
sempre que,
doncs això,
els amics,
els que et dona la mà,
el que et sap dir una cosa
que diu això no està bé,
o sigui,
hi ha oportunitats de creixement,
i ella,
en principi,
els té,
jo deia,
obligada,
perquè al principi,
és obligada,
la situació que es troba,
és després,
que fa aquest pas
per una cosa molt dramàtica,
però que creix
amb estimació,
perquè ho demostra,
i a les seves es ve,
quan un estima,
encara que no vulguin,
t'estimen,
eh,
que t'has donat,
te n'has donat això,
vull dir,
això és bonic,
si tu dones,
reps,
algun dia dius,
ai carambes,
però,
perquè no reps el que penses,
però en realitat,
aquesta boomerang,
podríem dir-ho així,
existeix,
no?
Sí,
com que al final,
una mica,
és com quan tenim bones i males èpoques,
no?
Dius,
perquè a vegades tot va malament,
perquè a vegades tot va bé,
doncs,
no sé,
jo crec que és per això,
no?
Perquè quan vas amb amor,
quan vas amb felicitat,
quan vas amb ganes de fer feliç els altres,
doncs,
amb confiança,
amb confiança,
amb confiança,
com?
Al final,
doncs,
és la dinàmica que es crea,
i així va.
Molt bé,
acaba el llibre amb un,
també,
una reflexió,
perquè aquest llibre va tenir reflexions de tant en tant,
no?
No sé qui l'ha escrit,
això,
però,
bueno,
diu,
quan amb ell,
aquest,
rep el que té que rebre,
vull dir,
aleshores,
doncs,
es queda ell també tranquil,
i aleshores veu,
per part de l'Amèlia aquesta,
que és la,
la,
senyora de la,
bueno,
la Mercè,
no l'Amèlia,
la senyora de la Mercè,
i li dona el que ell volia,
i que veu que,
que ha sigut una,
una verdadera tonteria,
no tonteria,
que tota aquella angoixa ha sigut en va,
perquè en realitat no,
no,
no tenia res per,
per,
per,
per vergonyir-se,
no?
I al final,
quan li donen,
diu,
diu,
el nen,
el nen aquest que neix,
tu seràs el padrí,
i aleshores diu,
i en Fèlix es va prometre a ell mateix que sí,
que ho seria,
intentaria ensenyar a aquell menut tot el que ell havia après,
intentaria ensenyar-li a ser un home,
a ser lliure,
a valorar i estimar les coses,
a treballar amb fermesa i il·lusió,
a tocar de peus a terra,
però,
per damunt de tot,
l'ensenyaria ser conscient que no hi ha a la terra una riquesa més gran que la que tenim dins nostre,
la capacitat de pensar,
d'entendre,
de discernir i d'estimar.
I és clar,
i aleshores és quan dius,
aquí s'han redimit a tots,
no?
i ara nosaltres tenim exactament,
bueno,
mira,
Vivi,
moltíssimes gràcies per haver vingut,
eh?,
i per estar aquí amb nosaltres,
i et desitgem el millor.
I els exàmenes que s'hi acercen,
segurament, eh?,
ja els he passat,
ja els he passat.
Tots?
Sí?
Bueno,
me'n queden uns quants,
encara, sí.
Ah,
bueno,
doncs per aquests que et queden,
tu no tinguis por,
oi?
i a més,
com és un estudiós,
està a la mèdula,
segur que els aprova la mar de bé,
que les coses sortin molt bé,
i que quan vagis per al poble,
la gent et conegui.
I ara ens queden 3 minuts,
4 minuts,
i vostès ja saben que nosaltres
sempre llegim l'Evangeli
que correspon a aquest diumenge.
Aquest diumenge és el diumenge de Rams.
I si se'n recorden,
el diumenge de Rams,
abans es llegia la Passion,
i ara es llegeixen nosaltres.
Però la Montse ha trobat una cosa molt bonica,
que ell ens va llegirà,
i que està molt relacionada
amb el que acabem de dir, no?
Sí.
Que és com un evangeli, també, no?
Mireu, sí.
És un poema de Blai Bonet,
que ell és de Santanyí,
de Calafiguera,
va néixer el 1926.
I està a Santanyí,
a Calafiguera, a Mallorca.
Molt bé.
Tens que parlar amb la veu de Mallorca, eh, Montse?
Doncs ella és poeta,
novel·lista i crític d'art.
Era fill de família humil,
i va ingressar al seminari,
però ho va haver d'interrompre
els estudis eclesiàstics
a causa de la tuberculosis.
I a mi m'agrada molt aquest poema
que ell va escriure,
que va ser un premi,
Carles Riva, el 1962,
que és l'Evangeli segons un de tants.
Diu,
No estic enclavat perquè l'amor és inevitable,
sinó perquè convé.
No veus que dono la sang
per tal que puguis complir el manament
de no tenir por?
Abans de dir estimeu-vos,
sobretot abans de dir edificaré la meva església,
tot de vegades he dit no tingueu por,
i mai no s'ho heu pres com un manament.
I el primer manament és
No tinguis por.
La por és dels animals.
Aniré només uns fragments,
perquè si no seria molt llarg.
Molt llarg, sí,
perquè no tenim temps,
i aquí a la ràdio vostès ja saben
que ho tenim comptat, això.
Diu,
Mira'm,
veuràs que la pau
no té res a veure amb la tranquil·litat.
I no parlis gaire,
actua en representació de tots els altres.
Ocupa el seu lloc,
sí,
vivint,
el teu buit.
I no,
jo vaig fer-ho així,
i el meu pare em ressuscita.
No et capfiquis amb les paraules.
No et salves amb paraules.
Mira de com et redimim.
era pobre com un ser normal.
Fer alhora dues coses tan fàcils
com són créixer
i fer la voluntat del meu pare.
Molt bé.
Jo en recordo una vegada
que en una situació crítica
allà d'un avió,
el senyor que tenia al costat
tenia molta polla,
a més era un capellà,
i jo me'l quedo mirant i dic
Padre,
si Dios está conmigo,
¿a quién te mire?
No va broma.
I l'home es va tranquilitzar.
Dic,
és que tinc molt xavi de l'avió.
Vull dir,
tenim moltes pors.
Em penso que ja m'acabat
i el que si vostès volen
poden escoltar una altra vegada
el nostre programa
el dissabte a dos quarts d'onze
i fins la propera.
Que tinguin bona setmana santa,
que ara anem allà
i almenys per descansar
i sobretot no tinguin por.
si ens trobem pel carrer
és el que hem de dir a tots
no tinguis por.
Ho passem per dintre, eh?
Moltes gràcies.
Seria aquesta altra via
que dèiem la Vivian,
l'estimació.
No, no, això mateix.
Estimin molt
i no tinguin por.
Ja està tot fet.
Déu-siau.
Vivi.
Moltes gràcies.
Bona tarda.
Gràcies a tots
els santjustencs i santjustenques.
Bona tarda.
Bona tarda.
Bona tarda.
Bona tarda.
Bona tarda.
Bona tarda.
Bona tarda.
Bona tarda.
Sous-titrage ST' 501
Sous-titrage ST' 501
Sous-titrage ST' 501
Sous-titrage ST' 501
Sous-titrage ST' 501
Sous-titrage ST' 501
Sous-titrage ST' 501
Seixanta i més
Sous-titrage ST' 501