.
Bona tarda, amics suïdors de Ràdio d'Esbert.
Amb tots vostès, veus de la parròquia.
.
Com un dimecres al mes, a la Montserrat Giró.
Bona tarda, Montserrat.
Hola, bona tarda.
La que parla l'Alina i una persona amiga,
de la qual sempre ja li donem les gràcies perquè ha sigut molt amable,
ha vingut a col·laborar amb nosaltres.
Bona tarda, Pablo.
Bona tarda i el plaer és meu estar aquí.
Moltes gràcies.
Ens faig un favor perquè així col·laborem tots
i el programa intentem que sigui el millor possible.
Com vostès recorden, nosaltres parlem sobre el programa de Paraula Viscuda.
Avui parlarem més que de Paraula Viscuda.
Potser és una paraula relativament nova,
des de l'any 60, dius?
68.
Des de l'any 68 surt el diccionari,
fins ara no havia sortit,
potser perquè les persones eren més o menys joves,
i que és l'edatisme en català,
i l'edatisme en castellà.
I ara la Montse primer ens dirà una miqueta qui és el Pablo.
Bé, el nostre convidat d'avui es diu Pablo Pasqual Vega.
és viu a Mas Lluí,
o sigui que viu en un entorn de persones joves,
perquè quan vas allà fa molta il·lusió de veure
gent tan jove, criatures,
és un ambient magnífic, no?
Sí que ho és, sí.
Ell és el company de vida de l'Olivia Comín,
i tenen una nena de 6 anys.
11 anys.
11 anys, que es diu Sofia.
Que va passant l'edat per tots, eh?
A nivell laboral,
és director general d'una empresa francesa
dedicada a residències de persones grans.
Exactament.
Sí, senyora.
I, bueno, a partir d'uns dels estudis
s'ha anat interessant amb aquesta temàtica,
amb aquesta, diríem, necessitat també
d'obertura i de vida, no?
Jo diria, perdó, me deixes?
Diria que és un adelit d'esta causa.
Sí, sí.
Ell té com una missió, jo crec que sí,
potser, mira, fas una mica de missioner, no?
per fer, o con una bandera, no?
Sí, potser.
Encabezando para la reivindicación de las ciudades,
estas un poco raras.
Perdoneu, eh?
No, no, hi ha gent que creu que tothom ve
amb una missió, poder, aquesta és la meva, no ho sé.
Clar, vale.
També, o sigui, també, ell i la seva esposa,
i la seva filla, estan a la parròquia,
a la comunitat de Sant Just d'Esvern,
de Sant Just i Pastor,
i des d'aquesta perspectiva també té l'enfoc del seu treball.
I tant, i tant que sí.
intento anar-hi els diumenges a les 11,
també algun dissabte a les 8,
bueno, compaginar-ho tot,
però, bueno, de tant en tant també em posa en falta, eh?
De tant en tant.
Jo, l'educació va ser molt cristiana,
els meus pares de tota la vida,
i, bueno, vam batejar la nena aquí,
a Sant Just,
i continuarem col·laborant en tot el que podem,
evidentment.
Per sobre de tot,
jo, per exemple,
soc molt més espiritual que ritual,
el que passa és que el ritual,
i sobretot amb les litúrgies o el que sigui,
tenen que haver una certa dignitat.
I aleshores sí que m'agraden,
i sobretot les lectures.
Per mi, les lectures que poden transmetre moltes coses,
doncs són interessants.
I els col·laboradors que venen,
jo he passat de ser mista, lectora, bla, bla, bla, bla,
i doncs aleshores que siguin tots conscients del que fan.
transmetre la paraula,
que és molt interessant.
I tant.
Però sobretot és amb la pràctica,
més que amb les creences
que a vegades estan por encima de...
És més bien un negocio idealista que no...
Vamos a ver.
Què va dir Jesucris?
Estimeu-les, no?
Diu, he vingut a dir-vos que només que n'hi ha dos.
Estimeu-les i estimeu-les el pròxim.
Partint d'aquí, l'edatisme, no?
Ara ja pots començar a parlar,
per això també és aquesta vocació, no?
Bé, sí.
Al final, suposo que hi ha diferents capes a nivell social
i la meva idea era una mica transmetre
o fer una mica una apologia
del que representa l'edat sènior,
que sembla que està una mica estigmatitzada
en el sentit de com no aportem directament,
ens els anem apartant i no.
Jo ara mateix, que estic al sector aquest,
que comentàvem de la gent gran,
estic veient que, a veure, que ets gran,
però tens els mateixos drets, òbviament,
a més a més que estan reconeguts a la Constitució,
o sigui que no has de dir res nou,
però per divertir-te, passar-ho bé,
plorar, cridar, estar amb els nets,
amb els fills, etcètera, no?
I de tant en tant, doncs, no ho sé,
però he percebut que potser aquesta educació
que vam tenir nosaltres respecte als nostres panes,
en quant a un respecte per la gent gran,
doncs...
S'ha perdut una mica.
Sí, va bimbant, va bimbant i vull dir,
denunciar-ho, a veure si algú ho capta,
amb una mica el missatge, conforme,
no deixem aquesta educació de donar-la,
fem que els nens petits sàpiguen
que és una persona gran i el respecte, etcètera,
perquè al final, si avui estem aquí,
és gràcies a les persones grans.
Sí, sí, sí.
Hem estat treballant com a animals,
12 hores i 11 hores,
ara nosaltres ens queixem per treballar,
no hi ha dret, no hi ha dret.
A vegades, a vegades, quan jo he observat això,
que dius,
no, però és que tinc que no
i tinc que agafar un altre útid,
però sí, si en l'època del rei Pepito
la gent s'aixecava a les 6 de la matí
per arribar al treball a l'hora,
vull dir que la cosa està així.
Però bé, els temps van canviant,
jo com sóc d'un optimismo exagerado,
crec que tot anirà bé i mica en mica,
però la cosa no s'ensenya ni un dia ni dos,
és problema d'educació.
Totalment.
D'educació dels pares,
d'educació de l'escola,
d'educació del govern,
d'educació de les persones.
En los ancestros nuestros,
en la època de,
ja te diría yo,
de Moisés casi,
les persones grans,
i amb les tribus primitives,
els grans eren molt considerats,
eren com los sàvios de la tribu,
no?
I cada vegada els van,
això que dius tu,
i jo estic molt contenta
que ho plantegis,
els grans,
i sobretot,
estic agafant la paraula i et toca a tu,
perdona,
però sobretot,
el que a vegades rebenta,
i això ho haurien de tenir molt conscient,
els fills,
amb la més bona voluntat,
quan veuen els pares una mica més grans,
els centra en el paternalisme,
perquè han de protegir-los.
Ostres,
si aquella persona razona,
no cal,
déjalo,
perquè a vegades em pot donar una lliçó,
no?
Segons com.
I dues.
Ah, també?
Ai, que guapo és el Pasqual!
Bueno, és vosaltres,
ja hi parla prou.
Dios, dios.
No, no,
jo estic d'acord absolutament,
Lina,
amb el que estàs comentant,
perquè,
perquè també hi ha la tendència aquesta,
no només això,
sinó també a parlar a la persona gran
com si fos un nen petit.
Sí.
No, no,
escolta'm una cosa,
aquest senyor o aquesta senyora,
sí,
et dóna mil voltes,
sí.
Anem a recuperar una mica això,
jo estic d'acord que tot evoluciona
i que, evidentment,
abans anava amb burro a treballar
i es trigava molt,
la jornada laboral era de sola a sola,
etcètera.
Estic d'acord això,
però no deixem perdre aquest esprit
que una persona gran no molesta mai.
És una persona gran
que se l'ha de parlar
com a un amic
o com a un col·laborador
o un company de treball.
Si mirem una mica enrere,
o sigui,
aquí a Catalunya,
com que hi havia molta pagesia,
a les cases pairals,
les persones grans eren
el padrí i la padrina.
No ho sabia això.
Sí,
aquestes persones,
fins a l'últim moment de la seva vida,
col·llaboraven
amb les coses de la casa.
o sigui,
formaven part,
era tot el nucli
i això era
una riquesa.
Tal com hem anat
portant la societat,
això ha anat variant,
ha anat variant moltíssim.
Jo penso que
no només he influït
en aquesta qüestió
en aquesta qüestió
de deixar-los al marge.
Aquest deixar-los al marge
ha influït tot el sistema
que hem anat tenint de vida,
perquè de passar això
a les cases pairals
a passar a pisos petits,
això ha sigut un trencament molt gran.
O sigui,
és un tema,
no sé.
És un tema econòmic,
és un tema
que agafa
molts sectors.
Sí, sí,
no, no,
pot ser,
pot ser,
o sigui,
al final...
El sistema de vida capitalista
ha portat aquí.
Ha portat aquí.
A veure,
han passat de ser titulars,
no?,
fent el ciment amb el futbol,
que ara està a la banqueta.
Sí,
és un suple de temps.
Clar,
però ho hem d'assumir,
això?
Ho hem de recuperar,
hem de recuperar-ho.
hem de recuperar-ho i per això
estan sortint iniciatives
de formes de viure diferent,
o sigui,
ho hem de recuperar.
Això està molt bé.
Però hi ha una part
que no es podrà,
si les vivendes són com són,
això serà molt difícil de recuperar.
No, no,
està clar,
si són petites...
I, bueno,
és complicat.
Clar,
viure una família,
tots no tenen les cases pairals,
per poder viure tots.
tenen dos habitacions i un baño,
no poden ser.
És molt important.
Lo de tractar-nos com a persones,
sigui l'edat que tinguem,
això és evident que sí.
Jo,
per fer una mica de broma,
tinc els quatre nets,
ara només queden dos,
però quatre nets que viuen a mi,
que ja són grans,
que són més que adolescents ja.
I fa gràcia perquè a vegades
jo els deixo fer que parlin.
i si n'hi ha alguna cosa que veig
que no està bé,
digo,
ei,
però nada més.
Però després a vegades
em demanen consell,
però a ti què te parece,
no sé què,
no sé quantes,
vale,
lo que digues.
I digo,
què creus,
que us hable com una iaia?
Bueno,
hijos,
vamos a hacer esto ahora,
¿sabes por qué?
Clar.
Clar o no,
però no,
això és veritat.
Aquí tu tens,
em vas,
per nosaltres,
estar una mica més
amb la teva guia,
bueno,
la teva guia,
el teu trenar,
no?
Doncs ja ens vas deixar
un folletí que està molt xulo.
I en aquest folletí,
doncs,
n'hi ha coses que és molt bé,
que posa uns exemples,
que són exemples pràctics.
I n'hi ha una cosa que diu,
fa com unes reflexions,
i diu,
ser una persona mayor
és sinónimo de enfermedad.
Falso.
Falso,
hasta cierto punto,
no,
porque si és mayor
té que estar enferma,
o que estés ja muy,
muy odidillo,
que digo yo,
no,
para no,
esto,
no?
Porque,
sí,
una altra,
dice,
ser una persona mayor
es sinónimo de jubilación
e improducción.
¿Cómo que?
Alguna cosa es fa,
no?
Falso.
¿Es así?
Todas las personas mayores
son iguales.
Falso,
es veritat.
y, bueno,
y comunicarnos con una persona,
que es lo que has dicho abans,
comunicarnos con una persona mayor
conlleva un lenguaje diferente.
Falso.
Son los prejuicios.
Son los prejuicios que tenemos.
Que tenemos.
Exacto.
Pero es que
los estamos heredando
y los estamos pasando.
Pasando.
Aquesto es lo fumut.
Claro,
y esto es lo que estoy denunciando,
entre cometas,
evidentemente,
pero esto es lo que no voldría
que dejéssim de hacer.
o sea,
que transmitemos a los hijos
a la medida de lo posible.
Aquesta indiferencia
o esta falta de atención
a la persona gran
con el valor que tenga.
Sí, sí, sí.
Més o menos.
No, no, tal cual.
O sea,
yo me'n recuerdo un día
que tenía un problema,
bueno,
que creía que tenía un problema,
vaig arribar a casa
y le voy a decir al meu padre,
escolta,
que tenía un problema,
era de morir.
Sí.
Y me voy a dar un libro.
Uy.
Me voy a dar un libro.
Sí.
Vaig a llegir el libro
i vaig a dir,
jo no tengo cap problema,
o sea,
no tinc cap problema
perquè, evidentment,
era un libro
que era
El hombre en busca sentido
del Víctor Frankel,
que explicava la historia
d'una familia
que había estado
en un campo de concentración,
etc.
O sea,
vull dir,
jo no veig cap noi
ni noia de la meva edad,
que en tingui 55,
que pugui...
Que mayor, eh?
Sí,
ho sé,
per això estoy aquí.
Estoy en previsión
de...
I que pugui donar
un libro
al seu fill.
Un preu de dispo,
o sea,
sí.
No, però m'enteneu,
no, el que vull dir?
No, i tant.
La sabiesa,
el coneixement,
l'experiència
d'una persona gran
és...
És que, bueno,
és que no té mesura,
és increïble.
Aquí tenim
les escoles bressol
que incorporen,
o sigui,
no incorporen,
sinó que els avis
formen part
dels programes.
Ah,
això està molt bé.
Bueno,
i també a l'institut,
un moment, eh,
ojo,
a l'institut,
a vegades,
tenen un dia
o no sé quan,
el mes o el que sigui,
que gent que,
doncs,
que tindrà 14 o 20 anys
va anar a alguna residència
i juguen els escats
o juguen els...
Que això també és interessant.
Sí,
això ho fem nosaltres.
Jo,
el que,
sí,
l'Olivia,
per això ho sap,
jo he escrit
uns llibres
de reflexions
i en aquests
dues vegades
menciono la gent gran.
N'hi ha persones grans
que són agraïdes
i els agrada
que estiguis
per elles
i que tinguis
aquesta tensió
que és
l'adelit,
el senyor Pasqual,
no?
Però,
n'hi ha persones grans
que,
com no estan contents
en si mateixos,
estan enfadats
en tothom,
estan d'allò
i aleshores
dius,
ojo,
ojo,
aquí la família
potser no tinc més remei
que posar-los
en una residència
i són criticats
la família.
No,
el gran,
el gran,
com el jove,
es té que tractar
segons el seu terenar.
No perquè sigui gran,
ah,
sí senyor,
pobrecito,
o el que sigui,
o no perquè sigui gran,
doncs,
el que vostè diga,
no.
O sigui,
que jo crec
que la persona gran,
i aquí és l'important,
es té que tractar
com aquell diu,
amb tota la igualtat
que es pot tractar
amb un de jove.
Clar.
Però,
que aquesta tendència
de seguida,
posar-los a banda,
això la veritat
és que és molt manifest.
Sí, sí.
Es veu clar.
I aquestes iniciatives
que ha comentat,
no en sé,
o sigui,
al final,
és d'agrair
i ojalà,
bueno,
es tripliquin a tot arreu.
O sigui,
és veritat que cada cop
hi ha més consciència
en aquest sentit
de fer col·laboracions
entre escoles bressols
o escoles d'adolescents.
Els de primària també,
també ho fan.
Sí.
I també es fa.
I és que està bé.
D'una altra manera,
però es fa.
Potser perquè aquí,
perdó,
Sant Just és un poble,
a mi que te l'entén.
No,
això sí que és veritat,
ho és.
No,
no,
però sí que és veritat
que de vegades,
quan porten nens
d'escoles bressols
que no han conegut
una persona gran,
de vegades per por,
dels pares a segons què,
han vist,
també,
que han anat a residències
i han vist persones grans malaltes.
No passa res.
O bueno.
No, no.
O una caïda de robes.
Escolta,
no passa res,
perquè si no,
és que un nen petit
no ha viscut això,
surt al carrer,
veu una persona
amb caïda grans
i t'hi agafa
un llanto clar.
És que...
I després,
una altra cosa
que també se'ls té,
t'ensenyes?
Jo tinc un net
de tres anys
i l'altre dia
estaven curant
la meva filla,
la meva infermera,
i quan va,
li va dir,
tieta,
t'ha anat bé la cura?
Tres anys?
Déu-n'hi-do.
És que és llest, eh?
És com l'àvia.
No, no,
com l'àvia, no.
T'ha anat bé la cura?
Això està molt bé.
A més,
és una paraula tècnica, eh?
La cura.
La cura.
Sí, sí, sí, sí.
I tant, i tant.
Això està bé.
No,
n'hi ha molta gent,
n'hi ha molta gent
que és gran,
i a vegades...
Bueno,
i també aquí parla d'una cosa,
que a vegades el gran
de per si és aïlla.
No socialitza, eh?
I a veure,
és que jo alterno els idiomes
perquè el llenguatge
m'agrada molt,
saps?
Però és veritat, això.
A vegades una persona gran
pensa,
bueno, va,
eh?
A mi a casa,
ara,
i perquè els dissabtes
i dimetges
estan tots,
doncs m'agrada
escoltar-los.
i diuen que ha de barbaritat
a vegades que dius,
bueno,
vale, vale, vale,
Titus.
Però,
sobretot els de casa,
doncs,
són molt conscients.
I potser,
com veuen que jo ja estic
així,
una mica la cojita
del conde Laurel,
no?
Doncs,
ja, ja, ja,
bueno, vale, vale,
Titus.
Però sí,
però, esclar,
és un punt
que jo et felicito
per aquest ideal
perquè en realitat
un treballa
i si treballa bé
treballa amb el que li agrada
i treballa
i defensa
el que li agrada
i el concepte que té,
eh?
Bueno,
sí, sí,
no, no,
i a més,
o sigui,
estic absolutament
convençut
que estem fent
una bona obra,
evidentment,
però que encara
queda molt.
Bueno,
però mira,
les coses del senyor
són lentes
i la història
és lenta.
El que passa
és que en el meu cas,
com la gent
de la meva generació,
hem viscut
la part d'abans
al respecte,
l'admiració
que hi havia
i ara
estic veient
que el que ve darrere,
evidentment,
no tothom,
però trontolla,
trontolla una mica,
simplement això.
Molt bé,
i en aquestes residències
que jo veig aquí
en aquest folletí,
que estan d'allò,
com es tracta la gent?
Doncs molt bé.
O sigui,
la,
la,
la,
com us dijéramos,
la,
la pauta,
la forma de ser,
té que ser aquest punt.
Sí, sí,
no,
al respecte
als grans
que n'hi ha en allà d'allà.
Jo vinc del sector hoteler
i quan estava director d'hotels
sempre volia,
no era,
l'hotel és un lloc
on la gent hi va
normalment per gaudir
d'una ciutat
o d'una activitat esportiva,
lúdica,
el que sigui.
I sempre els hi deia a la gent,
fem,
els que treballaven amb mi,
fem que passin coses.
Sí.
I aquest lema,
aquest pensament,
l'he traslladat a la residència.
O sigui,
no per ser gran.
És de castellà,
com un estaquí.
Exacte.
I aleshores sortim,
anem a la platja
amb persones que tenen
discapacitats físiques,
anem al cinema,
sortim a menjar,
evidentment,
no tots alhora,
però a part de les activitats
pròpies dels equips tècnics,
infermeria,
el psicòleg,
que els fisioterapeutes,
hi ha una part lúdica
superimportant.
I ho veiem
perquè, per exemple,
no podem sortir cada dia
a menjar fora,
però ho fem un cop al mes.
Bueno,
quan estan tornant del restaurant...
És un analicient.
No, però, Lina,
és que quan estan tornant del restaurant
diuen,
¿dónde vamos
la próxima vez?
Sí, claro.
Vull dir,
anem a divertir-nos,
anem a passar-nos bé
i, evidentment,
tractar,
respectar i cuidar.
És tan fàcil com això,
que és que és molt fàcil.
De vegades,
el fàcil és complicat
o ho fem complicat.
Doncs això ho fem aquí.
Jo, com som contradictoria
moltes vegades,
doncs,
aquestes excursions
que fa l'Inserso
a vegades,
el que passa és que
els persones grans,
grans que van...
Jo no anem mai, eh?
Però, bueno,
no els critico
ni cosa que s'hi sembli.
Però moltes persones
que van anar a l'Inserso
és perquè així poden menjar
i els fills els deixen.
Perquè els fills,
quan estan a casa,
no podes comer-les,
tu no podes comer-les...
I quan ells se tipen
com a lladres.
i...
No va broma, eh?
No, no, no.
És que, escoltà,
i aleshores,
és el que dèiem abans,
les persones grans
se'ls comporten
com eren de joves
i com eren de tot.
I aquí són la gent...
Mira,
el sentit
que menys s'usa
és el sentit comun,
tu.
El que passa
que està
la part emocional
i la part emocional
és la que ha d'aplicar.
I sobretot
en persones grans,
no perquè siguin grans,
sinó perquè són persones.
L'estimació,
més enllà
de l'emocional.
És que és això.
Però per poder
estimar
s'ha de conèixer també.
Sí.
I llavors això,
aquesta participació
que hi pugui haver
aquesta unió,
si no viuen a casa,
doncs allà on
que hi hagi...
que es trobin,
que tota aquesta vida
més familiar
que es potenciï,
no?
I tant.
I tant que sí.
Són les relacions
intergeneracionals
que és fonamental.
Que això també,
si ens mirem
al poble,
doncs
tot està
disgregat.
D'acord?
Llavors,
si les coses
es fessin més
conjuntament,
les escoles,
les residències,
vull dir que
d'alguna manera
es pogués viure
més...
més...
més comunitat.
I tal que sí.
Això...
Jo recordo que
quan va...
vam fer una
una trobada,
no sé si te'n recordaràs,
allà,
quan encara hi havia
les monges,
aquí on ara hi ha
el Milamari.
No.
No.
No, una trobada
de la parròquia.
Sí.
De la parròquia.
Doncs,
llavors encara
no estava...
se sabia
que les monges
havien de marxar,
però encara
no estava
res adjudicant,
no?
I una de les coses
que perquè
vam fer com
tota una exposició
de les necessitats
i tal,
doncs ja va sortir
que les residències
de persones grans
formessin part
del conjunt
del poble.
Ja.
El que tenim,
vols dir,
el que tenim
de Lourdes,
de Nostra Senyora de Lourdes?
No, no.
O sigui,
això va ser
en la trobada aquesta
perquè és això,
si no,
no hi ha
una convivència
i fa aquesta separació,
vull dir,
hi ha...
O sigui,
trobar
aquest encaix
de totes les edats
és molt important.
O sigui,
que les festes
puguin ser conjuntes,
o sigui...
Bueno,
i també fan això
ara de festes
que a vegades
que és un dia
i fan els valls
i no sé què
per a los mayores
i tot el que...
Bueno,
hi ha l'associació
que són de la gent gran.
Ah,
és per a gent gran,
aquí jo feia una
a l'associació
de gent gran.
Sí,
que funciona molt bé.
I funciona,
i fan sortides
i després tenim
el centre d'estudis
que aquí
s'invita a tot el món.
I fa gràcia
perquè, esclar,
el poble van vellint.
Aquí tenim els Mas Lluï,
que sois la Florinata
que portareu joventut,
eh?
Divino tesoro.
Però el poble
en realitat
van vellint.
Van vellint
perquè és lògic,
escolta,
i anem aguantant uns quants,
d'entro de poc
un golpecito
i ja ho hi ha,
però
som molts persones
que encara estem
i veus...
Bé,
el fet que això,
que es visqui més anys...
Que es visqui més anys.
Jo també penso
que és una de les causes
que...
o sigui,
que ha vingut
sense preparació.
Sí, sí.
Propagable.
També,
per part de les persones grans,
també.
Ens preparem poc
per ser grans.
Sí,
és cert.
És cert.
Ens preparem poc
per tots.
Perquè us heu preparat
per ser pares?
No, no.
Mira,
jo li vaig dir,
el primer dia
que vam arribar a casa,
venint de l'hospital,
li vaig dir,
escolta'm una cosa...
què ha passat aquí?
Clar,
o sigui,
vaig tenir una sensació
de vertigin
que vaig dir,
però,
però,
això és nou
i ningú ens ha explicat res.
Res.
No.
Doncs és això,
normalitzar aquesta relació
també de persones grans
amb nens
i adolescents
és molt sa.
Molt sa.
Molt sa,
perquè a cop i volta
veuran què pot passar.
No,
i que tots aprenem de tots.
I tant.
Tots aprenem de tots.
Dels petits
s'aprenem molt, també.
Sí,
jo sé d'una persona
que em va dir,
s'aprèn d'estar d'un burro,
però burro de l'animal,
eh?
Sí, sí.
Bueno,
també en,
també en xafen,
en diaclar-ho.
I tant que sí,
o sigui,
sigues humil
i apren de tothom,
eh?
Perquè sempre...
A mi el que m'agrada del Pablo,
sabeu què és,
i aquí té la dona,
és els ulls quan li brillen
quan parla d'aquesta cosa
que ell la porta dintre,
que la voldria transmetre ja.
Sí, sí.
I a la sora
s'ho passa a pipa
només pensant-ho.
No,
però és veritat,
és veritat,
o sigui,
penso que és absolutament necessari,
o sigui,
és que,
per tots,
no és només
perquè jo d'aquí re,
ja estaré,
seré un sènior,
sí, sí,
estupendo,
però és bo per tothom,
és el que estaves comentant,
que els nens petits,
de 3,
de 8,
de 12,
de 16,
de 20,
per tots,
per tots.
I sí que és veritat,
eh?
Que Sant Just té una mica,
o sigui,
estàvem comentant això
que ja estàvem una mica previst
que entressin les residències
dintre del poble,
això no és normal, eh?
No, no, previst no,
es demanava que fos.
Sí, però fa quan d'això?
Però això va sortir d'una trobada
a la parròquia,
no me'n recordo quants anys.
Però fa una vila, no?
Molts anys, molts anys.
No, per això ja estava avançat
el poble pensant això.
Sí, sí, sí.
És una manera, com comentaves,
que no marxessin.
Sí, sí, sí.
Però estem tots.
Sí, per exemple,
la Vitàlia ara està al costat d'una escola.
Vitàlia la que està al costat de l'autopista, no?
Sí.
Va, va, va, sí.
Està al costat d'una escola.
Sí, conec el director territorial d'aquí a Catalunya.
Perquè d'aquí, d'aquestes que tu fas esmena amb el fulletí,
no hi ha cap d'aquestes.
Aquí, perquè a Catalunya.
Sí, a Catalunya tenim una a Sant Fos, de Camp Santelles,
al costat de Mollet.
És molt fos, això, eh?
Però és molt xula, eh?
Molt xula.
O sigui, nosaltres, al final,
com no som un font d'inversió,
que normalment aquesta gent busquen la rentabilitat i a més,
està situada en una urbanització,
en unes vistes, en un serrat espectacular,
i clar, i en unes terrasses increïbles,
i dona peu a fer tot tipus d'activitat.
És que...
I és veritat que hi ha molta gent que col·labora,
i a més a més, de manera gratuïta,
al turistament, amb música,
teràpies amb gossos,
amb tot, o sigui, fa goig.
Quan t'hi trobes gent així,
jo, el meu primer dia,
dintre d'una residència,
el meu primer dia,
li vaig dir a una persona gran,
i em va tocar la cara així,
i vaig marxar amb la moto.
No, no.
Però vaig pensar,
hauria de pagar jo.
Clar, no li vaig dir res al jefe,
perquè si no em dius,
doncs vale,
doncs no cobris.
És que no cobres.
Era tanta...
O sigui, va ser...
Emoció.
Agraïment.
Agraïment.
I venia a l'hotel,
que era tot el contrari.
Per això ja no marxo del sector.
Aquí tenim una persona gran agraïda.
Eh?
Ja t'ho dic jo,
que sóc la discòrdia.
Doncs,
perquè n'hi ha persones grans,
que dius,
oiè,
però si quan t'aixeques el dematí,
tens que dir ben-nos-hi,
dius, tu,
o gràcies,
si no vols dir res de catòlic,
o catòlic,
o religiós,
però vol dir,
gràcies,
estic viu.
Aquí a la ràdio,
senyors meus,
tenim un xicot molt maco,
que ens diu
que queden només
que quatre minuts.
Un ara.
Uh, senyors.
A veure.
Que ja ens hem passat.
Sí, no, no,
sí,
és que passa molt de prisa.
Pablo,
per favor,
tu ara què diries?
Dóna un consell
a la gent que ens escolta,
si suposo que sí
que ens escolten.
Sí,
jo diria,
sisplau,
passem el missatge
als nens,
i no tant nens,
que
hi ha un sector,
de la societat,
que són les persones grans,
que són exactament igual
que el resta,
tractem de fer,
com comentàveu,
col·laboracions entre tots,
i donem un missatge
que,
encara que no estiguin
actius
laboralment parlant,
són molt més actius
de vegades que nosaltres,
els que estem al marcant.
És que poden ser,
som actius
en altres aspectes.
I tant.
30 segons va.
No oblidem.
Com només sí.
que ens queden 30 segons,
ja d'entrada ens despedim
i diem,
senyors,
està el pròxim mes
nosaltres.
Però,
recordin,
s'ha acabat
el temps ordinari
que fem servir
amb la litúrgia
eucarística,
i aleshores
comencem
el temps d'advent.
Com també hem acabat
de ciclo,
no sé si,
perquè dius ciclo,
no queda bé,
doncs és el primer diumenge,
el primer diumenge,
el primer diumenge d'advent,
però del ciclo B,
i és a la lectura
de l'Evangeli
segons Sant Marc.
Vostès se'l miren
i nosaltres contents.
Els hi donem
una abraçada,
donem les gràcies
del tot
pel seu entusiasme,
per la seva comunicació
al Pablo Pasqual,
i gràcies per tot,
i Montse,
i a vostès la propera.
A tots els santjustencs
i Sant Justenques
que ens han ajudat.
I al Carlos.
Adiós.