I ara toca escoltar un altre programa de veus de la parròquia
amb la secció el grup de Justícia i Pau d'aquí de Sant Just.
Avui tenim aquí a l'estudi en Jesús Castro i també l'Angelina Gasull.
Jesús Castro és el president de Justícia i Pau.
Angelina Gasull és membre del grup.
El saludem molt, molt. Bona tarda els dos.
Bona tarda.
Hola, bona tarda.
Vinga, Justícia i Pau estem fent programes aquesta temporada
amb motiu de la celebració del 75è aniversari de la declaració dels drets humans de la ONU.
Angelina, tu quin és aquest dret que has escollit per al programa d'avui?
De què vols parlar?
A veure, jo primer que tot, abans de posar-me en el dret 26,
voldria explicar que els drets humans es van ser proclamats el 10 de desembre del 1948 a París
per les Nacions Unides i que al moment d'elaborar-los hi van participar dones i homes de tot el món.
però que la intervenció de les dones va ser capdalt
perquè amb aquests drets les dones hi quedessin incloses.
I vull destacar la intervenció de Hans Sameta, de la Índia,
que es coneix per canviar ja el primer dret.
Perquè la declaració era que tots els homes neixen lliures, iguals,
i ella va lluitar perquè el primer dret fos
tots els éssers humans neixen lliures, iguals.
Amb aquest canvi, eh?
Amb el qual ja inclouia homes i dones, no?
També vull ressaltar que són uns drets compartits universals
per a totes les persones de qualsevol raça, de qualsevol sexe,
de qualsevol cultura i de qualsevol religió, que són innats.
És a dir, quan naixem ja tenim aquests drets
i que són de complement obligatori, inviolables,
i que cada estat els ha de garantir i protegir.
Després veurem que hi ha drets que no es compleixen en cap...
De cap manera, no?
De cap manera.
Els diferents membres de Justícia i Pau
que han anat passant per aquí, per la misura,
per el veus de la parròquia, han escollit un dret diferent, no?
I l'han anat desenvolupant.
L'Angelina ja ens ha dit que ha agafat el dret número 26,
que és el que una mica tractarem avui, Angelina.
Explica'ns aquest dret, no?
Com ho faràs? Com ho desenvoluparàs?
A veure, perquè jo he escollit el dret 26,
que és el dret a l'accés a l'educació.
El llegiré perquè ampliament agafa tots els aspectes de l'educació
i ho faré de la següent manera,
explicant l'educació, el sistema educatiu,
amb grans trets,
l'educació de dos països del primer món,
un molt avançat, com pot ser Dinamarca, Espanya,
i després dos països del tercer món,
amb unes grans mancances amb l'educació.
Països molt pobres.
El dret a l'accés a l'educació, diu,
l'educació és un dret.
Pel que fa a l'educació elemental,
ha de ser gratuïta i obligatòria.
La formació professional ha de ser per tothom,
així com l'accés a estudis superiors,
sempre d'acord amb els mèrits pròpits.
El fi de l'educació és el desenvolupament de la persona
per enfortir el respecte per als drets humans
i així com per les llibertats fonamentals
i per poder assegurar la tolerància i amistat entre nacions,
grups ètnics i religiosos,
i per preservar la pau.
L'altre punt és,
és dret dels pares escollir quina educació volen
que els seus fills rebin.
Per tant, aquí ens diu
que l'educació constitueix un instrument indispensable
per aconseguir els objectius d'igualtat,
desenvolupament i pau.
I també cal dir que una educació
no discriminatòria entre nens i nenes
ajuda a aconseguir unes relacions d'igualtat
entre homes i dones.
A veure, ara passaré a explicar una mica
grans trets l'educació a Dinamarca.
D'aquest primer món, eh?
D'aquest primer món.
Dinamarca és un país petit,
semblant a Catalunya, més o menys.
està posat al primer món,
és un país molt desenvolupat,
amb una renta per càpita alta,
i una mirada històrica
de com es va desenvolupar l'educació.
Mira, a la segona meitat del segle XI
neix ja l'educació institucional
i es comencen a crear les primeres escoles.
Se'n deia escoles catedralícies
perquè ensenyaven religió
i preparaven els religiosos.
És a dir, segle XVIII, 1700.
Bé, les primeres escoles,
la llengua era el llatí.
L'ensenyament es feia amb llatí.
El 1739,
el professor Ludwig Homburg
ja va substituir el llatí pel danès.
I estem al segle XVIII.
Sí, sí, eh? Déu-n'hi-do.
Déu-n'hi-do, vull dir,
de l'avançament que portaven.
Llavors,
un altre pedagog alemany
molt avançat en aquell temps,
que era el segle XVIII,
ja canvia els plans d'educació,
ja introdueix l'estudi de la natura,
creant ja l'observació,
i els treballs manuals
en el pla d'estudis.
Llavors, tenim que el segle XIX,
s'aprova el 1814,
al començament del segle XIX,
que l'educació és obligatòria i gratuïta
per tothom, nens i nenes.
Oh, mira.
Llavors, el segle,
en perspectiva de gènere,
que és bastant important,
el 1739, segle XVIII,
les nenes van ser incloses
en el sistema públic
de les escoles primàries.
Tenien l'obrigació d'anar a l'escola
el mateix que els nens.
Ostres,
Déu-n'hi-do, eh?
Ja en el segle...
Estem al segle XVIII.
Sí, sí, sí, per això que...
Molt diferent quan ho expliquem d'Espanya, no?
Sí.
Aleshores,
a la dècada del 1780,
finals del segle XVIII,
a Copenhague,
que és la capital,
es comencen a crear
les escoles de secundària
per nenes,
a Copenhague.
I,
a la dècada de 1840,
ja es va crear per tot Dinamarca
una xarxa d'escoles
secundàries per nenes.
Oh, mira.
Una data molt important.
Sí.
A finals del segle XIX,
el 1875,
ja es va donar accés a les dones
per poder anar a cursar
estudis universitaris.
Ostres.
I,
el 1921,
ja s'accepta que les dones
puguin accedir
a totes les professions.
Accepta.
accepta ser militars
i ser religioses,
és a dir,
ser clergues.
Llavors,
el pla d'estudis
és semblant,
tots els infants
han d'assistir a l'escola
del 7 al 16,
després de la primària
passen a la secundària,
una secundària inferior
i una secundària superior,
i un 75%
dels alumnes
continuen els estudis
a escoles secundàries superiors,
fent formació professional
o anant a les universitats.
I un 46%
arriba a estudis universitaris
i la taxa
d'alfabetització
és del 99%.
Però,
clar,
cal remarcar
que el Dinamarca
inverteix
el 6%
del producte interior brut
en educació.
Però,
bueno,
no tot és perfecte.
No.
Perquè
els sous
entre homes i dones
també hi ha
un decalaix.
Mentre els homes,
encara que estiguem
en una societat
molt avançada
on les dones
i igualitària
entre homes i dones,
els homes
cobren un 14%
més que les dones
fent la mateixa feina.
Què bé?
I després,
un punt molt negatiu,
Dinamarca,
de tots els països
d'Europa,
és on hi ha
la taxa més alta
de violència física
i sexual
contra les dones.
I a més,
és molt preocupant
perquè un 40%
d'homes
creuen
que s'ho mereixen.
És a dir,
que això
realment
em va frapar,
no?
Sí.
Que està molt per sobre
de la mitjana
europea.
De violència.
De violència,
sí.
Caram,
tu.
Bé,
doncs aquest és una mica
el panorama
que tenim a Dinamarca.
Sí, com?
Per dir-ho així,
no?
Pel que fa al món
de l'educació,
dels drets,
de com també
la dona ha pogut
arribar-hi,
de com s'ha sol·lit
aquesta igualtat.
També veiem que
ja des de principis,
no?
Des de bastants...
de fa bastants segles i anys
que sembla que amb el tema
de l'educació
estan bastant encaminats.
Passem,
Angelina,
a parlar d'un altre país.
Sí.
A veure,
he escollit Espanya,
que també és un primer...
és un país del primer món,
però que no ha tingut
el desenvolupament
que ha tingut Dinamarca,
no?
A veure,
fent una mirada històrica,
ens trobem
que les possibilitats
d'accedir a l'educació
a Espanya
per les dones
i els nens
eren bastant difícils
al món rural
i a les classes obreres.
Espanya
era un país
bastant pobre
amb molta població rural,
on era molt difícil
accedir a l'educació.
Unes dades històriques.
El 1870,
un 81%
de les dones,
sobretot al món rural
i a les classes
més baixes,
eren analfabetes
enfront d'un 68%
dels homes,
sobretot
en els àmbits
rurals.
El 1900,
on hi havia
la revolució industrial
i les colònies textils,
les xifres
van millorar,
però encara
ens trobem
en què
les dones
analfabetes
eren
un 72%
enfront
del 56%
dels homes.
Accedir
a l'educació
per les nenes
i els nens,
sobretot
pels nenes
i els nens
de classe baixa,
era molt difícil.
Els edificis
eren,
estaven
en una situació
precària,
amb grans
deficiències
de llum
i salubritat.
a veure,
a principis
del 1900
l'educació
era molt precària.
En part...
En 1900
estem parlant
abans
inclús
de la Primera Guerra Mundial,
o sigui,
ens hem de remuntar
molt,
molt enrere.
Sí, sí,
en part
quan a Dinamarca
ja les dones
podien accedir
a la universitat.
Clar, clar, clar.
Clar.
Aleshores,
l'educació aquí
era molt
precària
perquè no hi havia
pressupostos
ni als municipis
ni a l'Estat.
Ara,
hi havia
escoles religioses,
una xarxa
d'escoles religioses
i amb aquestes escoles
hi podia accedir
la classe burgesa
i la classe benestant.
Però les escoles
públiques
tenien grans
deficiències.
A veure,
quan va arribar
a la Segona República
hi va haver
un gran avanç
en l'educació
i aquest és un tema
molt ampli
i molt
interessant,
però no podríem
explicar-ho tot.
Només
ens centrarem
en els grans
avanços
que va portar
l'escola
a la Segona República
a Espanya
i també
a Catalunya.
Veure,
les característiques
més rellevants
és que
neix
l'escola nova
i aquesta escola nova
va promoure
l'educació
més oberta
i progressista
inspirada
en les activitats
a la natura,
en la formació
científica
i en el treball
crític.
És a dir,
l'escola
havia de formar,
de fer persones
amb un esperit
crític,
persones
interessades
pel món
que els envoltava
i no
adoctrinar.
a les hores.
Aquest canvi
es va
deure
en part
perquè les dones
van tenir
un paper
molt important.
Van poder
accedir
a magisteri
i això
va ser
un gran
avanç
educatiu.
Es va
fomentar
la coeducació
a les escoles
públiques.
La majoria
eren
laiques.
Es va
impulsar
l'educació
a les zones
rurals
i es van
crear
moltíssimes
escoles,
fins i tot
als llocs
més remots.
A Astúries,
a les zones
mineres
que estaven
abandonades,
aquí a Catalunya
també,
a les zones
rurals
dels Pirineus.
I
es van crear
moltes
escoles
públiques
i municipals
on
eren
gratuïtes
i es
lliuraven
els materials
per
la
canalla.
el material
era gratuït.
Només
a tall
d'exemple
i com a data
a Barcelona
i província
es van construir
592
escoles.
Se'n van
construir
114
a Girona,
136
a Lleida
i
177
a Tarragona.
Aleshores,
per poder
acollir
i
ajudar
i treballar
amb aquestes
escoles,
també va
créixer
el nombre
de mestres
a Barcelona
va passar
de
1443
a
1965.
És molt
important
perquè
es van
introduir
les
metodologies
més avançades
dels grans
pedagogs
que hi havia
en aquell moment,
com
Freinet
Montessori
de Correrí.
I aquí,
a Catalunya,
que
va destacar
per una
ensenyant,
una
ensenyança
molt bona,
també vam tenir
grans
pedagogs
com Rosa
Sensat,
Artur
Martorell,
Pere
Vergés
i Pau
Vila,
geògraf.
Déu-n'hi-do,
sí, sí.
A més,
encara hi ha
aquestes escoles,
aquestes metodologies,
encara segueixen
vigents i hi ha
escoles, vull dir,
d'aquestes
metodologies
que porten,
com a fundadors,
no?,
aquests personatges.
Sí, sí,
a Barcelona,
encara,
al districte de Sarrià
ha quedat
una escola
petiteta
que es diu
Escola
de Correrí
i que segueixen
tota la metodologia
de de Correrí.
Aleshores,
a Barcelona,
com a escoles
municipals,
cal destacar
l'escola
del mar
i l'escola
del bosc.
A l'escola
que hi havia
al carrer
Casp,
els nens
tenien una
granja
i tenien
un hort
i l'Ajuntament
pagava el bitllet
a Barcelona,
eh?,
pagava el bitllet
perquè els nens
es poguessin
desplaçar
i poguessin
anar
a l'escola.
Llavors,
per la dona
i per les nenes
poder accedir
a l'escola
va ser
un gran
avanç.
Però, bueno,
tot això
es va acabar
quan va arribar
la dictadura.
Ja.
A veure,
els anys
després
del
acabament
de la guerra
van ser uns
anys
molt
grisos
i tristos
i on
es va imposar
un sistema
educatiu.
Aquí
s'ensenyava
en català
i
van passar
tots
en una escola
castellana
seguint
les normatives
del règim.
Molts mestres
que havien portat
aquests avanços
educatius
van ser
perseguits,
empresonats
i alguns
van ser
assassinats
i altres
van haver
d'exiliar-se,
marxar
com a
exiliats
i anar
a altres
països
arreu del món
perquè aquí
no podien
tornar.
Però,
ara,
a veure,
penso que és
molt important
situar-nos
el moment
que estem vivint
i els reptes
que té
actualment
l'Escola
Espanya,
que són
quatre,
he agafat
els més
importants.
A veure,
el més important
arreu dels
resultats
PISA
és
millorar,
millorar
els resultats
PISA,
sobretot
amb matemàtiques
i comprensió
lectora.
Sí,
perquè és que
els últims resultats
han estat una mica
decebedors
per dir-ho
finalment.
També
hem de
a veure,
hem de pensar
que
el
Covid
va influir,
no?
Va ser un any
molt complicat,
el segon
ja es va poder
assistir a l'escola
però també va ser
complicat
i després
que nosaltres
aquí tenim
un gran índex
d'immigrants
que això
a veure,
se'ls acull
i se'ls dona
tots els mitjans
però
a veure,
pot influir
també
amb els resultats
PISA.
A veure,
un altre repte
que té
és
que s'ha de treballar
per la inclusió
educativa
i la inclusió
educativa
inclou
tots els
tota la matrícula
viva,
tots els
immigrants
que tenim
i sobretot
un problema
que té
Espanya
que és
greu,
que és el segon
país
d'Europa
és l'abandonament
escolar.
Sí.
Els alumnes
segueixen la primària
però es perden
quan arriben
a la secundària.
Quan han de passar
l'obligatòria,
l'educació secundària
obligatòria
o inclús a vegades
l'inicien
però no l'acaben.
Exacte.
Llavors,
és on tenim
el segon
país d'Europa,
tenim un
abandonament
molt important
i aquí
i aquí
s'ha de posar
recursos
i eines
perquè
aquesta
canalla
no es
perdi
i se'ls
doni
una formació
professional
i puguin
accedir
a un lloc
de treball.
S'han portat
experiències
interessants
en alguns
llocs
de Catalunya
com a Vic
on tenen
un índex
d'immigració
molt gran
i hi havia
un abandonament
escolar
significatiu.
A veure,
han treballat
les escoles,
han treballat
els e-apps
i en aquests
moments
l'abandonament
crec que
és
baixíssim
perquè
la canalla
que no vol
seguir
se'ls dona
una formació
professional
perquè es puguin
entrar
dins
el món
laboral.
Després,
aquí a Espanya
accedeix
un gran
nombre de gent
a les universitats
però després
el món
laboral
no els pot
absorbir
com dir-ho així.
Inclús en algunes
professions
han de marxar
fora
perquè les condicions
són molt dolentes
o comparades
amb altres països
estan molt millor
fora,
molt millor
reconegudes,
amb sous
millors,
per exemple,
en el cas
de la medicina
o també
en el cas
d'infermeres
que per exemple
el Regne Unit
la infermeria
està molt ben
valorada,
molt ben vista
i moltes
infermeres
marxen allà
a fer la feina.
I sobretot
els que es volen
dedicar a la investigació.
Clar,
totalment.
Totalment,
han de marxar
fora
per fer
investigació.
Però
un repte
és que s'ha d'augmentar
el percentatge
d'alumnes
que
accedeixin
a formació
professional
de primer grau
i segon grau
i donar-los
una formació
que
respongui
a les necessitats
laborals
de totes les
empreses
i de la indústria.
A Europa,
a veure,
a Europa,
el percentatge
d'alumnes
que accedeixen
a formació
professional
és
del 46%,
que han passat
l'ESO
i accedeixen
a una formació
professional
de grau mitjà.
Aquí a Espanya
només és
el 23%.
En aquest moment
ja hi ha hagut
empreses
que s'han posat
d'acord
amb els plans
d'estudis
per preparar
alumnes,
nois i noies,
per poder accedir
a aquestes
empreses.
Angelina,
passem,
si sembla,
a un últim
país,
Burkina Faso,
per exemple,
per fer un contrast.
Sí,
a veure,
Burkina Faso,
mira,
és un país
centrafricà,
és un país
que està
la part del nord
pertany al Sahel,
per tant,
és bastant
desèrtica,
és un país
d'uns 200.000
quilòmetres quadrats,
d'uns 20.000
milions
de persones
que hi viuen,
va ser
una
colònia
francesa
fins a 1960.
En 1960
es va
independitza.
Aleshores,
què passa
amb aquests països?
Que són
encara democràcies
o països
jovens.
és un país
molt pobre,
vull dir,
molt pobre,
vull dir que és
viu
de les ajudes
econòmiques,
és un dels països,
la renta per càpita
és de
2.000
dòlars
l'any
i la majoria
de la gent
viu a l'ombral
de la pobresa.
Vull destacar
que durant
aquests anys
hi va haver
un període
entre el
1983
i el
1987
que va governar
un líder
marxista
semblant
als que hi havia
amb altres
repúbliques
marxistes
com era
Angola,
Mozambique i Cuba
que es deia
Tomàs
encara.
Aquest governant
amb aquests
4 anys
va llençar
un ambiciós
programa
socioeconòmic,
va crear
escoles,
va crear
infraestructures,
va prohibir
el casament
forçat,
va prohibir
la mutilació
femenina
i les dones
van poder
accedir
a ocupar
carres
públics.
Aquests
països
han tingut
sempre
una inestabilitat
política
molt gran
i va ser
assassinat
i en aquests
moments
encara hi és
aquesta
inestabilitat
política.
Hi ha molts
cops d'estat
i això
perjudica
greument
a l'educació.
A veure,
l'educació
es veu
afectada
per moltes
causes.
Una,
la pobresa
i la manca
d'estructures.
moltes famílies
no poden
enviar
els seus
fills
a les escoles.
A les escoles,
a les centres per estudiar...
Primer, perquè
no n'hi ha
d'escoles, no?
A veure,
la desigualtat
de gènere
és molt gran
perquè la seva cultura
no veu
en cap moment
la necessitat
que les dones
i les nenes
hagin d'anar
a escola
i, per tant,
tenen
molt poques
oportunitats
educatives, no?
A veure,
aquí
aquesta inestabilitat
i es passen
temporades
o períodes
de convulsions
polítiques
en què
les escoles
estan tancades
i els professors
han de marxar.
Per tant,
l'analfabetisme
és molt gran,
molt gran.
I és un problema
persistent
a Burkina Faso.
vull dir,
a veure,
no entenen,
arriben a la majoria
d'edat
i no saben ni llegir
ni escriure.
Això és un problema.
És un problema
perquè no poden
accedir
a cap lloc
de treball
sense una preparació.
i aleshores
aquí fa
que
aquesta manca
de recursos
faci
que els professors
no tinguin
les eines
necessàries
ni llibres
de text
ni recursos
per poder
ensenyar.
I les classes
ja
de primària
poden ser
de 65
alumnes
i en segons
quines regions
65, eh,
mare meva,
i aquí en 25
ja s'han de reduir
les ràtios.
En segons
quines regions
encara són
molt més
grans.
Home,
és que en 65
poca cosa
es pot fer.
Sí,
sí,
vull dir,
ja mantenir l'ordre
deu ser difícil,
imagina,
per poder
transmetre coneixements
i tot.
Exacte.
I aleshores,
mira,
només dic
que
hi ha
moltes ONGs
que fan
grans feines
i sobretot
entre ells
mans unides
que porten
projectes
per ajudar
les nenes
i les dones
al marge
de la situació
del país,
no?
Per tant,
és un país
en contrast
a Espanya
i en contrast
a Dinamarca
molt lluny,
molt lluny
i que l'educació
no és el fet,
no és el més important
perquè per molta gent
el més important
és poder
menjar
cada dia,
no?
Clar.
Angelina,
fem una mica
de conclusió
que ens queden
un parell de minuts.
Bueno, mira,
la conclusió
és
de què?
De què?
A veure,
hem llegit
que els drets
són universals
i ens trobem
que a molts països
els drets
no són universals,
sinó
que ja
ni s'apliquen
i que hi ha
una violació
continua
dels drets,
no?
I que no es garanteix,
d'acord?
En aquest moment
hi ha 781 milions
d'analfabets,
dels quals
dos terços
són dones.
I només vull acabar
amb una frase
molt maca
que diu
per les dones
aprendre a llegir
i escriure
és com sortir
de les tenebres.
I això
ho va dir
una lluitadora
algeriana,
Aishi Barki,
que ha estat
una lluitadora
contra l'analfabetisme
de les nenes
i les dones.
I després,
per acabar,
que jo penso
que els primers,
els països
del primer món
que van tenir
aquestes colònies
tenen un deure
en ajudar-los
perquè mentre
van ser
colonitzadors
es van emportar
tots els recursos
i el moment
en què els van deixar
no els van ensenyar
a pescar.
I per tant,
per mi
hi ha un deute
d'ajudar-los.
Deute que tenim
en aquests països.
Molt bé,
doncs Angelina,
hem parlat
sobre el dret
de l'educació
des de diferents perspectives,
des de diferents països,
arribant una mica
en aquesta conclusió final.
Gràcies per estar
avui aquí
a Ràdio d'Esvern,
al programa
de Veus de la Parròquia,
i també a tu,
Jesús,
per el suport
i per també guiar
les diferents persones
que van passant
per el programa.
Que tingueu bon dia
i bona tarda.
Bona tarda.
Bona tarda
i moltes gràcies,
Lodi.
Moltes gràcies,
eh,
per convidants.
a Ràdio.
Bona tarda.
Bona tarda.
Bona tarda.
Bona tarda.
Bona tarda.
Bona tarda.
Bona tarda.
Bona tarda.
Bona tarda.
Bona tarda.
Bona tarda.
Bona tarda.
Bona tarda.
Bona tarda.
Bona tarda.
Bona tarda.
Bona tarda.
Fins demà!
Un programa per a arqueòlegs de la música moderna.