Gràcies per atendre'ns.
Bona tarda, oïdores i oïdors de ràdio d'Esvern. Després del parèntesis de l'estiu, i ara, començant aquesta tardor tan bonica que ens fa, tornem a estar amb vosaltres. Amb l'espai, paraula viscuda. Estem amb vosaltres, dones que formem part del col·lectiu de Dones en l'Església, també al Sembla Veu, i del grup de Nostra Dona de la Parròquia de Sant Just.
Avui hi participem Núria Jiménez Huertas. Gràcies per ser aquí, Núria. Gràcies. I jo mateixa Montserrat Giro i Serna. Aquesta temporada, el treball que portem en marxa al grup és el llibre 20 dones de l'Antic Testament.
Ens agrada compartir amb vosaltres, oïdors i oïdores de Sant Just i més enllà, les nostres descobertes, el discerniment, reflexions i les aportacions de cada dona del grup.
El llibre Vindones de l'Antic Testament, l'autor és en Josep Lligades Vendrell, doctor en teologia, és secretari del Centre de Pastoral Litúrgic de Barcelona, director d'algunes col·leccions del centre i autor ben conegut d'un bon nombre de publicacions de caire teològic, litúrgic i pastoral.
L'Antic Testament ens el podem mirar de moltes maneres i de moltes perspectives, però aquesta concreta de vint dones es desvenen al centre de la nostra mirada. Sense dubte que ens pot resultar especialment atractiva i ens pot ensenyar moltes coses que potser fins ara no havíem descobert.
20 dones amb vides molt diferents entre elles, amb experiències de tota mena. Eva, Sara, Agar, Rebecca, Lia, Puà, fins arribar a les 20. L'autor Josep Lligades ens diu que totes elles constitueixen un mosaic fascinant de riquesa humana i de riquesa de fe.
Hi ha una colla de motius per a aquesta fascinació, a més del motiu general de les històries bíbliques acostumen a estar molt ben narrades. Avui dialogarem sobre Eva. Ens hi situarem amb la lectura de l'Antic Destament i després parlarem entre nosaltres. La Núria ens llegirà el primer
que surt a l'Antic Testament, que és el verset del Gènesis capítol 1, verset 26 i 27. Aquesta és la primera presentació que tenim d'Eva.
Gràcies, Monserrat, per convidar-me. Bé, hem parlat amb les companyes del grup i, de fet, entrar així amb el primer llibre, el Genesi, que l'Antic Testament és la Torah hebrea, que està formada per trenta nous llibres,
amb 27 llibres més que té. Els cinc primers llibres són el Gènesis, l'Èxode, l'Evític, el nombre d'Arthur Onomni. Després venen els salms, els proverts, fins a 52 llibres. A veure, què podem saber d'aquell temps? Primer, que després de milers d'anys, de milers d'anys, hi ha un salc qualitatiu en el procés de l'evolució de l'espècie humana.
i apareixen de les espècies, apareixen en un moment donat als primers humans.
I el que ens escriuen aquests llibres tan antics que n'hi ha de les diferents cultures, ja estan escrits una colla d'anys abans de Jesucrist. Per tant, és una època de molta tradició oral.
Però també, en aquell moment, la tradició oral es tramatia amb força fidelitat, per dir-ho així, encara que sempre hi ha canvis. Però em refereixo perquè també s'escrivia antigament, i els sumeris, tots aquests en tauletes de fang,
Però d'alguna manera, després ja s'escrivia en papers i també l'Antictestament està escrit així, d'aquesta manera, amb uns rotllos. I si agafem aquest primer llibre i aquesta primera dona que apareix, el curiós és que hi ha una diferència entre com es tracten els homes en aquests textos.
I les dones, no? Sí, sí. Hi ha diferència perquè ells són els que més surten. Les dones estan més...
O sigui, d'una manera més dissimulada. Sí, tenen un paper secundari. Exacte, això. El paper no en sortia la paraula. El paper secundari. Tenen un paper secundari. I això ja és un motiu perquè et crida l'atenció de dir a veure quin és el paper que s'hi dona i quin és el que ells tenen.
És interessant de veure perquè d'entrada aquestes dones que apareixen amb nom perquè n'hi ha que apareixen sense nom
doncs d'alguna manera es veu que no s'han triat com a éssers perfectes. Tenen l'expressa dels seus sentiments, les emocions, les seves febleses... D'alguna manera els homes agafen un paper diferent, es distancien del personatge i agafen la part rellevant.
però les dones apareixen en el quotidià, en el que passa, en el que viuen elles. I això és interessant, també. Però, clar, aquí, en aquesta primera dona que se li dona nom, podem llegir aquest primer trosset que surt en el Gènesis, que diu això.
Déu diguer també. Fem l'home a imatge nostra, semblant a nosaltres, i que tingui sotmesos els peixos del mar, els ocells i els animals domèstics i ferèstics, i totes les bestioles que s'arrosseguen per terra. Déu crear l'home a la seva imatge, el crear a imatge de Déu, el crear mascle i femella.
Això és en el capítol primer, verset 26-27, abans de sortir tots els orígens de la Creació, que és molt bonic de llegir, perquè és molt mitològic per entendre'ns, molt poètic, jo diria. Molt poètic. I és bonic perquè tots els llibres fan, d'alguna manera intenten redactar el mite de la Creació.
perquè ningú hi era per veure-ho, però d'alguna manera això és la situació humana quan introduïm a la nostra vida els primers pobladors que ja van ser persones alçades, que ja no caminaven a quatre grapes.
i van començar a enterrar els seus morts i van entrar al món transcendent. I, d'alguna manera, quan ja va aparèixer, com dient, algú que ens ha fet a nosaltres, que no som fruit de l'atzar, doncs, d'alguna manera, és posar nom, que, de fet, als abreus no li posaven nom, el poble Jueu no escriu la paraula Déu, doncs,
ni sabem. Sabem que en un moment donat de l'Antic Testament, Moses li pregunta, i com t'haig de dir que estic parlant amb tu i t'estic veient? Com li haig de dir que et dius en aquest poble que està aquí baix de la muntanya? I ell li diu, soc el que soc. O sigui que et quedes sense nom per dir-ho així. Existeixo, simplement, i existeixo.
Aleshores, doncs és ben bé que Déu no el podem encabir ni empresonar en les nostres idees, en la nostra manera de concebre les coses. I aquí veiem que estem ja en aquesta fase d'aquest Déu que acompanya el procés de la humanitat i que
ja parla d'aquesta manera i crea aquesta humanitat, i es fa home i dona, per un igual. Això és el primer relat en què apareix la dona. Aleshores, aquí, la veritat és molt bonic perquè no hi ha diferències. No, es crea mascle i femella. Ser humà és home i dona. No, un s'admira a l'altre.
Però la història no s'acaba aquí. Perquè després... Això també ens fa pensar aquest fet que som humans a imatge de Déu simultàniament. Exacte. I al mateix temps masculí femení. I això ens fa pensar en aquest Déu, que si som imatge d'ell, no és el Déu pare només.
que estem acostumats a adreçar-nos amb ell sempre com a pare.
Clar, això són coses que s'han introduït des de la perspectiva patriarcal. Doncs adreçar-nos a masculí, que potser també es fa feixuc dir sempre home i dona, home i dona. És que, de fet, si som així, ja no calria. Si som home i dona, ja no calria. Hem d'admetre que no ens hem d'anar
reivindicant contínuament. Però, clar, tampoc podem deixar que un estigui eliminant l'altre, excloent. Sí, però això sí que ens en adonem, amb aquesta d'allò, que el triarcat està ja des d'un bon inici, en com se'ns presenta, o sigui, la persona,
O sigui, l'imatge de Déu. La manera d'explicar ja hi trobem present al patriarcat. I una cosa bonica que ve a continuació és que els dona dos encàrrecs quan els crea. Un d'ells és... sigueu fecuns, multipliqueu-vos, ompliu la terra i domineu-vos.
Això ens ho hem d'imaginar en un món buit, d'alguna manera, en el que encara no hi havia altres sers per allà a prop. Potser hi havia vegetals, alguns, potser hi havia alguns animals, no ho sé. Però apareix aquesta imatge, aquest encàrrec. I l'altre és de dir
Podeu, tot això és vostre, convertiu aquesta terra en una casa habitable i habitada, ompliu la de vida i feu-la habitable, però perquè siguem continuadors de la creació que ell ha fet.
Però no vol dir expoliè-la ni destrossar la natura. Hem d'entendre que aquest fer-nos amos era fer-nos co-creadors.
Igual que el fet que sigueu fecuns, tampoc es refereix a un mandat que s'han de tenir molts fills. Aquesta fecunditat es pot entendre de moltes maneres. Fecuns en el sentit de saber cuidar la terra, saber ser continuadors d'aquesta obra creadora.
O sigui que no es poden interpretar aquestes paraules bíbliques d'aquest llibre tan antic, que està escrit com 500 anys abans de l'aparició de Cristo, que ens estiguin donant un mandat de tenir tants fills, o no, a veure, per favor.
O sigui, els missatges són clars, però són oberts, no són tancats. No són per constreny a la humanitat, sinó per fer-la créixer en tots sentits, en llibertat també.
Però bé, no sé si seguim endavant Montserrat, perquè hi ha un segon relat. El curiós és que moltes vegades es parla que, com diguéssim, s'amaguen segons quines històries. Però la Bíblia és curiós, però no s'amaga res. Vull dir, passa de tot aquí.
I, aleshores, una de les coses és que hi ha un segon relat de la creació, un segon relat que és diferent i no s'ha censurat, i aquí està. Per aleshores, aquí veiem que està escrit per un altre autor, és clar, perquè té una visió diferent d'interpretació de la creació. I aquest, doncs, presenta
Ja no presenta el Déu creador com que fa home i dona a imatge seva, sinó que crea l'home i de l'home en surt la dona.
l'home d'una part seva genera la dona. Aleshores, doncs, això és un segon relat. No vol dir que nosaltres el veiem igual, de la mateixa manera. No el veiem igual, evidentment. Sembla una història més plena, més ingènua. Sí, més ingènua. Hi ha una ingenuïtat d'aquest mateix fet, meravellós, però més ingènua, no? Per això ens ho explica d'una altra manera.
Exacte. Sí, menys igualitari, no? Exacte, sí, sí. Perquè va dir això, que el senyor diu això, eh? En el capítol segon hi ha, a mig capítol diu, el senyor va prendre l'home i el va posar en un jardí de l'Aden, perquè el conregués i el guardés, i li va donar aquest manament. Bé, això, el manament, m'he oblidat de dir que hi havia un manament
que era donat ja a l'home. Que ara pots menjar i fer de tot menys d'aquest arbre. I aleshores després ja parlarem d'això. Però aquí també sorgeix el fet que quan
Estava llegint aquí, que ja m'he perdut. Pots menjar de tots els fruits de l'arbre. Ah, que Déu va modelar l'home de la pols de la terra. I li va infondre vida, el convertir en un ésser viu, però el va treure, el va modelar d'una costella, la dona la va modelar d'una costella de l'home.
I aleshores, clar, de fet, aquest relat ingenu que tu deies, Montserrat, és bonic perquè...
Però és bastant ingenu. El fet d'explicar-ho així sembla que d'entrada apareix menys igualitari que l'anterior. Però també ho és molt. També ho és molt d'igualitari. Hem de llegir-lo amb aquests ulls, diguéssim, més nostres, més actuals, per dir-ho d'alguna manera.
O sigui que, de fet, omplia aquest buit de les costelles i em va sortir d'allà la dona. I l'home va tenir una exclamació. Ah, sí, boníssima. Que això era el més bonic, perquè, de fet, imagina't, t'imagines el que va dir. Oh, això és ossos i carn de la meva carn. Vull dir que, d'alguna manera, va reconèixer que era com ell.
Però el fet de posar-lo en aquest segon lloc, com una dependència, ja és el que ens dona una pista diferent. L'escritor té una altra visió d'això. A les hores del seu crit, doncs, era això. Aquesta sí que és com jo. Clar, de fet, en hebreu, costella, vol dir que sosté.
Aleshores, potser, a vegades, les traduccions i tot això també ens despista bastant. I aleshores, d'alguna manera, potser, si eren igualitaris, el que havien de fer era sostenir-se l'un a l'altre, no sotmetre.
El mandat, si mirem aquest segon relat, i anem una mica més a fons, que en escritors ho han fet i estudiosos, doncs també en el fons, és el que tu deies, Montse, també té la seva part igualitària si interpretem bé les paraules. Si sabem quin és el seu sentit en aquestes llengües originàries. Potser també, si sabem posar l'accent,
amb punts importants que de vegades s'han deixat més de banda, no? Sí.
I això també interessa molt a la majoria de la gent. Bé, això de l'arbre, la poma, que anaven nus, tot això, no? Tot aquest relat descriptiu. Llavors aquí també potser hem de llegir els rerafons que hi ha amb tot això. Perquè el fet que de seguida que es van trobar l'un a l'altre i van...
i van menjar d'un arbre que estava prohibit, doncs apareix una cosa que és la discòrdia. Perquè tots dos en van menjar. I el primer que se li havia prohibit era amb ell.
Si agafem aquest segon relat, resulta que la segona que apareix en escena és la responsable. Ell, el primer, ja havia tingut la prohibició.
Hem d'entendre què vol dir això, anar una mica a fons, no només a la part mitològica. Són corresponsables, ells dos. Sí. I què significa aquest arbre? Què significa aquesta desobediència?
Perquè no anirem a pensar que per una desobediència de no menjar una cosa s'ensorra tot. Aquí és una metàfora, això. En realitat era un pecat de voler decidir... Jo decidiré què està bé i què està malament. On està el bé i on està el mal.
O sigui, no em deixaré guiar gens d'alguna manera per un superior a mi, per un Déu, per una consciència que m'ha donat, sinó ho decidiria jo amb el benefici meu. Amb benefici meu. Perquè Déu només la condició la va posar perquè ho podíem fer tot, però mai tot amb benefici seu.
Havien de generar aquesta humanitat i s'havien de tenir en compte. Aquí apareix ja la primera discrepància, la primera baralla entre tots dos. No, ha sigut jo, ha sigut culpa teva, ha sigut culpa d'ella. No, la serp, l'una, l'altra... Ja apareix la primera discòrdia.
Possiblement aquesta falta d'harmonia, que tot era molt harmoniós i llavors apareix aquesta falta d'harmonia entre ells.
Però, a la vegada, com que els he creat la consciència, també tenen la capacitat de saber-se adonar d'allò que han fet.
Sí, però en el fons se n'adonen que algun ha anat bé perquè s'amaguen, no? I aleshores diu al relat que el crida, diu on ets, no? I li diu, he sentit que passejaves pel jardí i com que vaig nu m'he amagat.
I aleshores, d'alguna manera, què vol dir això? Què ens ve a dir? No ens ve a dir una qüestió més moral, més moral, sinó que en realitat estaven totalment desvalguts en aquest moment. També s'ha estat desvalgut totalment perquè en aquest moment ja saps que vam tirar.
Aquí hi ha tot aquest diàleg entre ells i Déu, que ens ho va posar com un relat bonic per intentar entendre-ho, però no per llegir-ho al peu de la lletra, perquè hem de saber que és un llibre poètic.
Aleshores els protegeix per això la simbologia que es facin vestits amb fulles de figuera o del que sigui.
És curiós, aquesta de seguida fa aquesta ajuda. Sense que ells li demanessin, també et dónes compte que és un pare amorós, perquè de seguida els hi fa l'ajuda.
Penso que hi ha moltes coses a poder parlar perquè el que és important de vegades és pensar en les paraules que van sortint i donar-los el significat. La ràdio té el temps molt limitat i el Carles
La persona que ens està ajudant constantment i que té tota la saviesa per portar els programes endavant ens està dient que el temps se'ns acaba. Per tant, si ho deixem obert, com hem dit el llibre que era, també el deixem obert perquè també el podeu trobar a la llibreria d'aquí Sant Just.
i continuarem en el nostre programa, però aquest d'avui precisament el tornareu a sentir dissabte a dos quarts de dotze del migdia. Sintonitzant el 98.1 el podeu tornar a sentir.
Seguirem descobrint aquestes dones, seguirem a la vegada de descobrir les dones, també vol dir que ens descobrim a nosaltres mateixes i també enriquim la nostra fe.
Núria, gràcies per les teves aportacions i també per les aportacions de les dones del grup. I gràcies al Carles. Fins a la propera. Una abraçada, Sant Justencs i Sant Justenques. Estem amb vosaltres.
Música Club Selecció