Feus de la parròquia.
Programa d'informació i informació humana i cristiana de la parròquia dels Sants Just i Pastor de Sant Just d'Esvern. Benvinguts, ovidors de Ràdio d'Esvern. Avui, a veus de la parròquia.
Gràcies a la vida que me ababo tanto me dio dos luceros.
Avui, a veus de la parròquia, tornem a arremprendre el fil amb els reptes que afronta el papa Francesc en aquest mandat, en aquest santaseu des de Roma. El nou papa està impulsant una renovació que, com a membres de la comunitat cristiana de Sant Justes Bern, volem comentar. Hem parlat ja una mica de la seva trajectòria, hem parlat també
de com el papa ens crida a una emissió, i avui volem veure com el papa, però amb ell tota l'església, i especial l'església catalana, afronta una situació que és evident, la reducció d'ordenacions, és a dir, la reducció del nombre de sacerdots, de persbíteres, que tenen a la nostra feligresia.
Abans de res en donarem unes dades. Les dades són les següents, tret del diari de Girona. El bisbat de Girona ha perdut un 20% de capellans en els darrers deu anys. Una altra dada en aquesta seu apostòlica. Des de l'octubre del 2009, quan va prendre possessió el bisbe actual Francesc Pardo ha ordenat simplement dos presbíteres.
el diumenge 27 de desembre del 2009, un, i l'altre, el diumenge 22 de maig del 2011. El bisbat de Girona, que tenia a 31 de desembre del 2000 246 capellans, 10 anys més tard, a 31 de desembre del 2010, en tenia 196. Això equival a aquesta reducció, que us deia, del 20%. I què passa en el bisbat de Sant Feliu?
Encara que no tenim unes dades en tanta trajectòria perquè el bisbat és més nou, encara no té els 10 anys, just ara es comença a celebrar, sí que tenim la següent informació. Parròquies del bisbat de Sant Feliu, 122.
Més esglésies i oratoris. Per exemple, el que seria la residència de monjes de Gisenyús. 165 llocs més. Total, 287 esglésies, 287 llocs on celebrar cultes. Això està atès per 95 preveres diusassans
és a dir, incardinats a qui va diòxacis de Sant Feliu, i vint de fora, és a dir, ajudants prestats d'altres bisbats.
de diàcats diusassants, és a dir, que vagin camí al César d'Oci n'hi ha dos, i de diàcats permanents, diàcats casats, n'hi ha 18 més un d'extradisassants, és a dir, un de fora que ajuda. També n'hi ha 26 preveres de mèrits, gent ja jubilada llargament, vol dir de més de 5 anys,
que si poden fan algun servei, però la seva funció en principi seria gaudir ja de la jubilació. Durant el 2013 van haver-hi dos capellans difuns, el 2014 fins ara que no m'ha acabat l'any en portem tres en el nostre bisbat. La renovació
natural, és a dir, el nombre de capellans ordenats menys el nombre de defuncions o de jubilacions, és clarament negativa. Sobre això en parlarem amb les nostres convidades d'avui. Una habitual, Ima Pariques, ben trobada, Ima, hola. Hola Lluís, bona tarda. I una altra especialment convidada per a aquests temes. La Montserrat Biosca és membre del grup Nostra Dona, com l'Ima Colada, de Sant Justes Bern. Hola Montserrat.
Hola, bona tarda. Us sembla que aquestes dades que són a Catalunya, podem entendre que això passa a casa nostra, una mica, com us deia, extrapolant les dades del bisbat de Girona. No passen al conjunt de l'església catòlica, que té uns pols de creixement de praderes i de creixement de fidels a Amèrica del Sud i a l'Àsia.
Encara que en el conjunt mundial el nombre de capellans augmenti, a casa nostra disminueix. Això deu preocupar a Roma? Deu preocupar al papa Francesc? Què us sembla?
Bé, jo no sé si això el preocupa especialment el papa Francesc. Penso que té molts altres problemes més sèries que aquí a Catalunya o que aquí a Espanya ens faltin preveres. Perquè si en altres llocs ja van creixent, doncs tampoc, si ho pensem tampoc no... El que sí que penso que ell està donant una nova visió.
des del que és jerarquia, que ens fa pensar una mica que és sobre el comportament de la jerarquia amb la gent.
han de ser acollidors, han de ser senzills, han de ser pròxims. Parla concretament dels bisbes, parlo. I llavors aquesta idea o aquesta visió que dona el papa Francesc o el bisbe de Roma, com ell vol que li diguin,
Canvio una mica la qüestió, perquè sí que hi ha qüestionaments, penso que no només és pels preveres, sinó de la situació en general de l'església, no? Perquè cada cop hi ha menys gent també a l'església que va a les esglésies, no només els preveres.
No sé si... És correcte. Sí, contesto. Certament, aquesta, una mica d'això que deies, que canvia l'exigència que s'ho donen els escapallans, que és la proximitat a la gent, etcètera. Abans érem molt més laxa a l'hora d'entrar persones al seminari. Fins i tot, les mateixes famílies veien com una... gairebé incitaven. Era una bona sortida professional, si voleu. És a dir,
es donava una bona educació als seminaris, potser s'exigia una mica menys en aquest sentit i hi havia un bon nombre de servidors des d'aquests ministeris ordenats. Ara l'exigència és més, certament, hi ha menys candidats, també hi ha menys llocs d'un sortir, menys comunicat, menys comunitats, menys creients. Com ho veus tu dient això?
A veure, jo penso que realment, diverses generacions enrere, no la generació dels nostres pares o dels nostres avis, sinó inclús anteriorment, sí que una solució, primer que hi havia famílies força nombroses,
que no totes podien viure de la terra d'on provenien i després s'escampaven una mica els fills en diferents oficis i un era aquest. I en unes rurals inclús després tornaven a casa i tenien una habitació, això es veuen.
amb alguns dels museus o de cases museus escampades per aquí Catalunya, veus que hi havia l'habitació del capellà que normalment era el germà o el fill que havia marxat al seminari i després tornava a casa i era suposo que un reforç de la parròquia del lloc. Això és una cosa que jo he vist i he viscut.
Suposo que d'altres passaven pel seminari i eren destinats a altres llocs de Catalunya o de la resta d'Espanya. No sé en aquell moment si estava sectoralitzat com ha estat últimament. Això jo dic generacions de fa bastant temps.
Després jo crec que a Catalunya hi havia molts més creients o famílies cristianes, declaradament cristianes, de les que hi ha en aquest moment. A veure, no vull dir tant cristianes com complidores amb l'Església, perquè estic convençuda que hi ha molta gent que no va a l'Església i que és tan o més cristiana que molts altres.
Allà hi havia una educació cristiana en les famílies. I es resaba rosari, per exemple. Es resaba rosari cada dia, abans o després de sopar. I, clar, tot això ja hi havia una vida espiritual que afavoria les vocacions. I jo havia sentit a dir a les famílies, i inclús a la meva, que érem bons germans,
Nosaltres estaríem molt contents si algú de vosaltres volgués ser capellà. Ningú va aprofitar d'aquesta idea, però en principi es parla. Estaven contents i jullosos si hi havia algun capellà o alguna dona que es volgués entrar en un convent.
Després també he de dir que jo crec que en l'època de la postguerra, el temps de la guerra ja no en parlem perquè allò va ser un desastre de tota mena, però després de la postguerra i amb el començament,
del moviment sindical i social, els capellans van tenir un paper molt important, molts d'ells, important i, a més, molt valorat per la gent del poble, que al final, doncs, Jesús a qui es dirigeix és en els pobres, no? I en aquest sentit van fer una bona
una bona feina i van ser gent molt ben considerada. I aquesta gent jo crec que van ser revaloritzats amb el Consell.
Em penso. I això ha influenciat o influït en el nombre de sacerdots? Jo no ho sé. Potser en aquella època hi havia molts més que ara, però després hi ha hagut una davallada tremenda. I jo crec que ha sigut una mica...
El que parlàvem l'altre dia. Que potser l'Església ha viscut una mica esquena de la ciència. La ciència ha posat en dubte algunes coses que l'Església defensava. Després hi ha hagut també, jo crec, un creixement del consumisme i de la vida còmode que ha fet que haguem deixat de banda
les creences religioses, és a dir, hi ha hagut una sèrie d'efectors que han fet que hi ha gent que s'allunyar de l'Església i com que hi ha grups de gent i famílies que s'han d'allunyar de l'Església, també n'han sortit menys.
Menys vocacions religioses. Penso que pot ser una mica... Les coses potser han anat una mica per aquí. Vist el ternar del papa, el papa Francesc, quan tornava de Terra Santa, concretament el dia 26 de maig d'aquest any, del 2014,
se li va preguntar si estava en el seu programa episcopal per tota l'església d'ordenar o de permetre que s'ordenessin capellans casats. Va dir el papa textualment. L'església catòlica ja en té de capellans casats. Hi ha catòl·lis grecs, catòl·lis coptes, n'hi ha al ritus oriental,
perquè no es debat sobre un dogma, sinó sobre una regla de vida que jo aprecio molt i que és un dogma per a l'església. El no ser un dogma de fe sempre hi ha la porta oberta. Fins aquí el text enllevat de les declaracions del Papa. Us sembla que l'ordenació de persones casades
equilibraria una mica el nombre de capellans, és a dir, la necessitat que hi ha de reposar aquesta mancança de capellans per a aquest poble de Déu, diguem-ne, de l'Europa occidental.
A veure, jo penso que sí, que ha sigut molt trist perquè un capellà hagi sortit per casar-se, perquè la gran majoria, o uns quants, no sé exactament, amb nombre, però ha encontrat matrimoni.
que no siguin acceptats com a sacerdots, perquè en el fons ho senten. Jo conec personalment diverses persones que els hagués agradat continuar sense sacerdots. O sigui, continuar al Ministeri. Però el no poder per decret no s'ha quedat sense. Jo penso que aquesta és una de les sortides que hi ha.
perquè recordeu que el papa Benet va acceptar pastors de l'anglicana casats a l'església catòlica i bueno, si accepta sacerdots catòlics, o sigui, anglicans que siguin catòlics casats, per què no pot permetre que capellans que són casats puguin exercir com a sacerdots?
Aquest és un pas previ. Certament serien els primers. Capallans, que per raó que sigui, es casen, però que ja estan ordenats. No és el pas d'anar a buscar quines persones casades volen ser capallans, sinó que aquests ja ho siguin. Evidentment, jo estic amb tu, Montse,
representa un grau de comparació que no té gaire sentit i em sembla que les hauria de caminar una mica cap a aquesta possibilitat d'admetre una regla de vida que fos optativa. Exacte. El capellà o el que va ser ordenat que té una vocació o sent la crida que vulgui renunciar
a tot acte, diguéssim, de matrimoni, doncs que mantingui cèl·liba. I el que no, que se li permeti, ja has casat, ja has casat, i si no, quan arribi un moment, poder-se fer. O és que no és un sacrament de l'Església o un matrimoni? És evident, no? Quins camins creieu viables en l'actualitat
per augmentar el nombre de preveres, és a dir, fins al present no hi ha possibilitat d'ordenar, no estar permès, ni que els capellans es casin, ni ordenar persones casades com a capellans. Hi ha algun altre camí dintre del que seria la normativa o el dret que no n'hi ha actual per augmentar el nombre de capellans?
ja des d'iniciatives, des de la pregària, des del foment en els moviments infantils, juvenils, de l'aspecte vocacional. Com ho veieu?
Hi ha alguna solució? A tu estàs plantejant com es podria fomentar que hi hagi més gent que s'aboqui a fer aquest servei, perquè no deixa de ser un servei, no? Una possibilitat, per exemple, en diré vàries. L'elecció.
amb una comoditat cristiana que potser s'ha quedat o ja fa temps que no poden haver-hi capellans que venen una vegada cada mes o cada tres setmanes o el que sigui, potser que triï entre, no sé, si de moment els homes, i després parlarem de l'altra gènere, qui creuen que ho podria fer bé. Una altra cosa, parlàvem de generacions anteriors fins fa no gaire,
Era un pes, a la persona que feia aquest pas d'acceptar la seva vocació i ordenar-se, era un pes terrible per a ell. Havia de discernir, s'havia deia que era per tota la vida. Era un alter Cristus, era un representant de Déu a la Terra. És a dir, era una cosa...
tan decisiva, tan única, que costava molt de... costava molt de decidir-se. Si rebaixéssim aquesta exigència, que potser no és per tota la vida, sinó per un temps, si rebaixéssim l'exigència que és un membre de la comunitat que creu que es pot fer bé, en formació, etcètera, potser hi hauria més gent que s'atreviria. Com ho veieu?
Gràcies per atendre'ns.
Home, penso que des del Concil i Vaticà segon, si s'hagués continuat obrint i treballant aquest factor, avui en dia hi hauria part de l'ICAT que estaria compromès amb aquest servei. Jo ho penso com també penso que una altra forma de poder fer un servei d'aquest serien les dones. Endavant, endavant amb l'última dones.
A veure, amb el tema dones, no és que les dones vulguin ser capellans, perquè sí, sinó que el que volen, o el que volem, és que, amb això, pensa que hi ha set sacraments pels homes i sis pels dones. Perquè n'hi ha un que no s'hi pot accedir, que és el sacerdosi. I llavors això és pel dret canònic. No per l'evangeli, sinó pel dret canònic.
una qüestió que es pot revisar i revisable. I això ho ha dit diferents bisbes. El Casaldàliga, per exemple, el bisbe Pere Casaldàliga, el Carlo Maria Martini, estaven convençudíssims que la dona podia fer aquest servei també.
No és per ser igualats, sinó, inclús jo diria, no és que només vulguin això les dones, si el que volen és això, una comunitat d'iguals, que tothom pugui tenir accés amb aquest servei. Pensa que Joan Pau II, a l'època que a Polònia era una època comunista, va ordenar amb una monja que es deia Ludmila Jaborova,
perquè pogués fer aquest servei pels presons i pels llocs on estava prohibit fer misses i entrar a capellans, perquè els estaven perseguits. Deuria ser encara visve, Joan Pau II. No, no. I era papa? Sí. I la van fer a sacerdot, li van fer donar. I quan va acabar que la Polònia es va alliberar d'això, li van treure el servei.
Si és un sacrament, es pot treure. Hi ha un llibre escrit sobre això, i jo el dic perquè val la pena conèixer-ho a vegades. I el llibre es diu Des de lo Hondo, escrit per la Miriam Teresa Winter. Són històries que no coneixem, però que són realitat. Però això és una...
és una actuació molt lesiva per a aquesta persona que se li encomana una missió i se li donen les eines o el sacrament i després se li retira. Jo ho trobo duríssim, ho trobo tan poc.
Tampoc cristià, vaja. Era una, si em permets, era una dona amb vocació, era una monja, amb vocació sacerdotal. I ella volia continuar. I ella volia continuar perquè era un servei que esperava poder fer aquest servei. Estava amb tota l'il·lusió del món per poder-la fer.
llavors com han considerat que ella era una persona preparada per poder-ho fer, com jo penso que moltes religioses que poden tenir també vocació per fer aquest servei, ho podrien fer també. No cal que siguin laicats o de laica, de laica, si no que també... Recordeu la imatge de les monges durant la consegració de la basílica de la Sagrada Família, en presència del papa, precisament,
era simplement servidores de l'altar quan totes les altres aspectes d'una dignificació més pastoral, més incremental, corresponien als homes.
Si encara hagués emparat la taula d'aques i monges, hauria estat més poc visible. Però va ser tan fregant que va sortir només a fregar l'altar, l'oli sagrat i de negre, i tothom de blanc, no? El poble deu estar format per al Mesidones, però, òbviament, els servidors de l'altar haurien de ser al Mesidones.
Hi ha una qüestió també que diferencia una mica el que són les conurbacions o grans aclomeracions amb esglésies grans, etcètera, de les comunitats rurals. Faig una reflexió, que no és meva, és de martirià abrogada cap allà precisament de l'ovisbat de Girona. Diu, val a dir que no hi ha solucions màgiques per a aquest problema de l'església occidental dels nostres dies.
especialment en les comunitats parroquials del món rural, i que sempre s'ha mogut solventar des de plantejaments de comunitats urbanes, on, amb pocs capellans, amb esglésies grans i amb persones ben preparades, es pot resoldre un problema que sí és dogmàtic, i és que una comunitat cristiana no pot prescindir de la celebració dominical-deugristia.
És a dir, hi ha un problema que és que no tant els particulars, les persones invidials, han de complir amb l'obligació d'anar a missa cada diumenge i fer-se de guarda, però sí que la comunitat cristiana ha de celebrar
El diumenges i festes de guardar, festes especials, ha de celebrar la Eucaristia. I això actualment hi ha llocs que no es poden, no s'hi arriba. En especial en un món rural. Creieu que hi ha solucions diferents per aquestes dues visions?
No fa massa temps, en un reportatge que vam fer per televisió, hi ha certs pobletes d'aquí Catalunya, no recordo quins eren, que hi havia una dona, que tampoc no recordo si era monja,
que no era cap ordre. Són aquestes monjes... com en diuen? Perruquials o... Sí. No ho sé. Hi ha un... una ordre o... Sí, compromeses que... deixaven formes consegrades i llavors ella feia com si fos la celebració de la paraula
I, bueno, ho solucionaven d'aquesta manera. I donava la comunió. I ella, no, no, llegien l'Evangeli, feien el comentari i d'això. I, bueno, ella deia que ella no enyorava ser cap allà, per exemple, no? Doncs a mi em sembla que és una forma de fer també un servei. Però és que no és només això, perquè també... I donava repartir a la comunió, sí. No, però dic també l'assistència als malalts a la cerimònia dels enterraments.
la catequeixis dels nens. Bé, els catequeixis dels nens, doncs ja estem acostumats a que la fan salars, no? Però hi ha altres... altres... Ministeris, encara que no siguin... Sí, que la gent els acompanya en aspectes molt importants de la seva vida. I clar, no n'hi ha prou, potser, amb la missa dominical. És a dir, actualment,
s'han fet a les grans ciutats. Concentracions, diguéssim, a les esglésies grans, en poses d'herdots s'hi tenen molta gent. Al món rural, un capellà té marges parròquies. I també, començant al món rural, com deia la Montse Jares a l'abast d'Uima, aquestes celebracions en absència de prevera. Però,
s'ha d'anar trobant el paper del laicat a casa nostra perquè a mitja termini encara es preveu una disminució del nombre de persones ordenades. En aquest sentit, això que deies immaculada, de trobar persones que facin aquestes col·laboracions ministerials encara que no ordenades, és evident que és una urgència per als que hi hagi d'avui.
Tenim dos minuts, una última intervenció de cadascú. Montse, què ens hem deixat? Què vols afegir? No, no, no massa cosa més, sinó que el que has dit tu, que a mi em semblaria molt correcte que hi haguessin persones laiques, home o dona, compromeses amb aquests serveis, que no vol dir només la celebració del diumenge, sinó també amb l'acompanyament.
No sé si faria falta, digue-li com vulguis, o diaques, o com a noms, o com a això, no sé quin nom se li podria posar, però persones formades que volguessin dedicar-se a fer aquesta feina, jo penso que n'hi hauria. Jo simplement volia rebre
el que estava dient la Montse amb el tema de la formació. Crec que, clar, aquestes persones han de tenir una mínima formació, en molts aspectes de més, no solament. Gràcies, hem començat el programa d'avui amb unes dades i acabem també amb una dada.
En el si de l'església catòlica, de ritsos llatins, el celibat no fue obligatori fins al concili de trà segon, l'any 1139, estem parlant del segle XII. Abans, els capellans eren persones casades la majoria.
Moltes gràcies amigues, moltes gràcies amics oïdors i amigues oïdores de Ràdio Desvern. Aquest programa tornarà amb vosaltres el dissabte a dos quart d'ons del matí i veus a la parròquia cada dimecres en directe a dos quarts de vuit del vespre. Adéu-siau. Bona nit. Adéu. Gràcies.
Fins demà!