Fins demà!
Amb el suport de la Fundació Barcelona Formació Professional i l'AMB.
Bona tarda, amics seguidors de Ràdio d'Esbert.
Amb tots vostès, veus de la parròquia.
Com sempre, un cop al mes, amb la Montserrat Giró, estem aquí per fer el programa de la parròquia Paraula Viscuda.
I en aquesta missió, doncs, sempre tenim la persona amiga que ha estat tan amable de venir a col·laborar amb nosaltres.
Bona tarda, Josefina Domènech, no?
Sí.
És un plaer tenir-te aquí.
Gràcies.
Hola, Montse.
Hola.
Gràcies.
Hola a totes dues.
Bé, doncs, si acaba de dir la Lina, que es diu Josefina Domènech Palau.
Ella és nascuda a Barcelona, però després, les circumstàncies de la vida la van portar que vingués a viure a Sant Just.
És una vida que va començar amb molta il·lusió i amb moltes ganes de formar part d'aquest poble.
I ella ens deia abans que està molt agraïda a Sant Just perquè es va sentir molt acollida quan hi va venir a viure.
És una persona que és molt inquieta en el sentit dels estudis perquè ha passat, doncs, des del Magisteri fins a l'Escola Massana.
Per tant, és una persona que li agraden les arts.
Va estar treballant a l'Ajuntament de Barcelona i després ja ho va deixar.
Ella, o sigui, una de les coses que s'ha dedicat és a una fundació que tenia l'empresa RMV,
que tenia una part social i continua tenint una part social molt important.
I a partir d'aquí ja veureu per què es va dedicar amb aquesta fundació.
Bé, doncs, dintre de la fundació a mi em semblava que vam fer moltes activitats.
hi havia, crec que des del primer moment vaig tenir molt clar que havíem d'ajudar,
no fundar nosaltres una empresa, un col·legi o un lloc dedicat a la discapacitat intel·lectual,
perquè me'n sentia afectada i potser era una cosa que em feia falta desenvolupar.
I llavors em va semblar que havíem d'ajudar a les persones i a les entitats
que ja de per si estaven ajudant amb aquestes persones, nens i nenes amb discapacitat.
I des d'aquell moment vam fer una sèrie de projectes i entre aquests projectes...
Sí, perdó, digues.
No, no, perdó jo, que sóc que t'he interromput.
Entre aquests projectes vam fer editar un llibre que es diu
Què li passa al teu germà?
Sí.
Que és com un ajut, una orientació per pares, germans, de les persones que dintre de la família
tenen una persona, nen, normalment nen, però que es fan adults també, no?
I que tenen una certa discapacitat.
I a vegades no ho entenem prou bé.
I aleshores aquest llibre que és magnífic perquè jo me l'he mirat per sobre
i la veritat és que té de tot.
Parla de molts problemes que et pots trobar com a pare i com a familiar, no?
Sí.
És que realment jo de la Fundació sóc jo la que n'estic agraïda d'haver-la fet,
no per la part econòmica de poder tindre ocasió d'ajudar a moltes entitats,
sinó per la part que m'ha permès conèixer gent meravellosa,
gent molt entregada, molt sacrificada, però al mateix temps un sacrifici alegre,
i a través d'això vaig veure que hi havia també molts pares
que estaven, doncs, disortadament molt...
Angoixats.
Sí, angoixats, falta d'informació,
i bé, jo sempre recomano que, lògicament,
qui té tota l'ajuda, pot donar tota l'ajuda, són els psicòlegs,
però per l'altre cantó creia que hi havia una part sentimental
que... d'ajudar els altres,
que era important tocar-la, no?
I per això vam començar el projecte del llibre.
Sí, en la contraportada del llibre,
que és un llibre molt bonic, a més amb uns dibuixos molt infantils,
que suposo que els nanos es poden sentir atrets pel llibre d'oix,
no ens diu, si alguna vegada t'han preguntat
què li passa al teu germà,
aquest llibre és per tu,
perquè no sempre és fàcil donar una resposta
o explicar als altres què és una discapacitat.
Sí, és veritat.
Una discapacitat és un dels fills,
un nen o una nena,
que no poden fer les activitats que fan els seus germans.
són nens que no poden, per exemple,
llegir, escriure, entendre o caminar,
veure-hi,
coses que potser ens assemblen fàcils amb els altres,
que entre cometes podem dir normals,
i ells tenen una mancança
de poder desenvolupar-se a través de tot això.
Se'ls ha d'ajudar.
Se'ls ha d'ajudar.
Jo crec que aquest llibre el va dibuixar molt bé,
que crec que només és el Gallardo,
que és el Miquel,
que va morir fa 15 dies,
i que era un gran dibuixant,
tenia una filla amautista,
per tant, estava molt implicat,
i potser sentia el que dibuixava.
I això em va fer molta il·lusió,
i també l'Àngels Ponce,
molt psicòlega,
que ens ha ajudat molt,
sempre,
i vaig creure que tots dos
se sentien tan implicats,
que això feia que et sentissis tu,
a través del llibre,
sentissis les emocions que es poden sentir.
Aquest llibre que està ple de dibuixos,
que inclús un nen amb discapacitat,
o sense,
té que trobar-me,
perquè és molt bonic,
és molt atractiu,
doncs, esclar,
n'hi ha parts del llibre
que parla de, precisament,
d'aquests sentiments que es poden tenir,
que potser no se saben com explicar-los,
o el sapiguer per què.
Per exemple,
veig que aquí un d'ells diu gelosia,
o un altre diu,
que he vist per aquí també,
és que no ens ha donat temps a llegir-lo,
per tant,
no podem opinar massa,
però només d'entrada.
N'hi ha un altre capítol que diu,
en uig o ràbia.
Jo m'imagino que sí,
que aquest en uig o ràbia
és la primera,
potser una de les primeres reaccions
que tenen uns pares
quan es troben amb el fill.
Perquè dius,
i a mi per què,
o per què m'ha passat això,
o què és el que jo puc fer?
I hasta que no assimilen
aquesta mancança,
o aquesta no normalitat del fill,
doncs, esclar,
és una ràbia.
És el mateix que quan es mor
una persona que estimes molt.
La primera reacció dius,
i per què?
Aquesta és la primera reacció que fem.
Perquè m'ha tocat a mi.
Perquè m'ha tocat a mi.
O assimilar-ho bé i dir,
senyor,
tu sabràs per què,
no?
Perquè nosaltres aquí
som un programa religiós,
no?
Exacte.
Bé,
és que jo de vegades
m'he plantejat molt això,
que aquestes persones,
mira,
jo vaig conèixer,
ja us ho he dit,
persones excel·lents,
que no solament
eren directores
a les que jo des d'aquí
els envio tot el meu carim,
perquè no és el fet
de dirigir una escola,
sinó implicar-s'hi,
demanar ajuda.
A mi a la Fundació
em va afectar molt
el que venien directores
i a demanar-me ajuda
perquè tenien uns programes
determinats
i les subvencions que tenien
no us hi arribaven.
I aquelles persones
que ja per si
feien una tasca
tan bona dintre
de les seves entitats,
a més a més,
havien de sortir
a demanar.
Sí.
I això em va,
vaig veure,
després procurar
la participació
de tots,
o sigui,
vam fer unes reunions,
unes reunions
de pares,
unes reunions
de pares
de nens
afectats
pel síndrome
d'alcoholisme fetal.
Això són nens adoptats
a Rússia.
Sí,
però que són
excessivament violents.
Molt.
T'ho dic perquè tinc
una filla dintre d'un col·legi
i aquests nanos
a vegades
tenen una violència extrema.
Moltíssim.
I no saben
com acabar-los
d'orientar bé.
Nosaltres,
ho vaig sentir-ho
per la ràdio,
una senyora
que ho explicava
i la vaig fer telefonar
i dir,
miri,
es reunien a un bar,
dic,
ara ja tenen,
dintre l'empresa,
tenen un lloc
que ens podem reunir,
poden parlar,
canviar d'opinions
i va ser una cosa molt bonica
que vam fer,
van venir un guixcoach
i els van explicar
la manera de comportar-se,
la manera d'acceptar-ho
i com tractar
amb aquests nens.
La mare,
durant l'embaràs,
ha pres vodka
i surten
amb aquests problemes
que són molt violents.
Molt violents, eh?
Molta violència.
També...
Ja conec uns bessons
que són de Rússia,
però no,
aquest problema
de violència
no el tenen.
El que tenen
és problemes
de salut,
de salut molt importants.
Sí.
Un més que l'altre.
Ja veus.
Que amb el temps,
doncs,
possiblement,
no el vagin superant,
però no...
Són preciosos.
Sí.
Clar,
és que de recient...
No,
de recient nascuts
no es nota res,
vull dir,
són...
Ara ja tenen
vora tres anys.
Sí, sí,
quina llastia.
No,
no es van deixar-li
i és que això,
esclar,
això no se sap
quan s'ha d'adoptar
una criatura d'aquestes.
Exacte.
És quan els pares
demanen ajuda.
Sí.
Perquè de moment
no se'n pensen,
busques disculpes
i, bueno,
és perquè...
Aquí tenim,
amb aquest llibre,
l'angoixa,
la ràbia,
o la de dir,
bueno,
jo aquí he fet.
Exacte.
És que al començament,
quan ho veus,
és rebel·les,
primer,
i després ho vas acceptant
i després busques solucions,
no?
I aquestes solucions
passen pels psicòlegs,
evidentment.
Jo només tractava
la part sentimental
de poder de vegades
fer una bona abraçada
o donar un consell
a una mare
que estava desesperada
perquè li havia nascut
un nen així
i buscàvem,
doncs,
unes pautes
boniques
i alegres
perquè li dèiem
és que si aquest,
aquesta angoixa
que té la mare...
surt amb el fill,
eh?
Vull dir,
el fill
la va...
Ho trasmetirà,
ho trasmetirà,
sí,
i als altres fills,
l'ambient de la casa
i això no és bon
pel fill
ni pels altres,
no?
Perquè amb els altres
aquest llibre
explica,
primer,
el sentir-se culpables
als altres germans
de dir
per què jo estic bé
i puc fer
aquestes coses,
menjar,
riure,
entendre les coses
i caminar
i el meu germà
no ho pot fer-ho.
Llavors,
potser hi ha
al començament
un sentit
de culpabilitat
i això,
vulgués o no,
els afecta.
Després hi ha
el sentit
de l'enveja
perquè...
Perdó,
passa que moltes vegades
quan hi ha un nen
dintre de la família
que té aquestes mancances,
els pares,
segons com,
l'enfoquen tant
de cara al nen
que els altres
queden una mica
separats
o una mica
no tan ben atesos
amb aquesta amplitud
de mires
dels pares
perquè, esclar,
aquell és el que ho necessita
i els altres no
i els altres això
els hi pot provocar.
Tenen que ser
uns pares
molt ferms
perquè dintre
de la família
la cosa funcioni.
i això és difícil
perquè som humans.
Sí,
és equilibrar
l'ambient
de la família
donant-los
i entendre
amb els altres fills
que,
bé,
que el germà
és diferent
però no per això
és millor
ni pitjor.
Al contrari,
els hi és
segur
que tenen
un aprenentatge
diferent
però segur
que tenen
algun valor,
qualsevol valor
que nosaltres
potser no el tenim
o el perdem.
La ternura,
la voluntat
de fer coses
i no poder-les fer
que t'ho demanen
i en canvi
o l'estimació
perquè a vegades
són molt carinyosos
aquestes persones.
Sí.
Són molt carinyos
i a més
amb aquesta innocència
que te'ls menjaries
perquè, esclar,
ja és tot el que són.
I l'instint dels pares
i sobretot
de les mares
és de protegir,
no?
I de vegades
aquesta protecció
és excessiva
perquè també
els impedeix
desenvolupar-se
a prou.
Vull dir,
s'ha d'aprendre
les mares
a ser dures
en els moments
per donar-los
aquesta mica
de llibertat
que també necessiten.
Però també
has d'anar amb cuidado
amb que els altres germans
no vegin
que amb aquesta
superprotecció
que li fan
amb el germà
els deixen
amb ells
una mica
de banda.
Aquí hi ha
una pàgina
que parla
de la vergonya.
La vergonya
és un sentiment
que té a veure
amb els altres.
Apareix
quan ens pensem
que els altres
ens miren malament
o ens assenyalaran
perquè en nosaltres
hi ha alguna cosa
que és diferent.
Josefina,
creus que
amb el pas
amb els anys
o sigui
aquesta por
que es tenia
es continua tenint
de la mateixa manera
o la societat
ha millorat
amb aquestes mirades?
Totalment.
Jo crec que
ha millorat
en molts aspectes.
potser
hi pot haver-hi
algun aspecte
que no sigui
la dient
però en general
no té res a veure
de fa 40 anys
o de la societat
ha començat
a admetre-ho
com una cosa
i integrar-los.
Home,
perdó,
tenim els jocs
els jocs
paraolímpics
que aquí
són unes
descapacitats físiques
però que són
descapacitats
i aleshores
doncs veus
aquell esprit
que tenen
i aquella voluntat
que tenen
la voluntat
que tenen
abans
sí que eren
uns
mira
uns fills
que els amagaven
la societat
del segle passat
s'amagaven
aquests nens
i jo he vist
pisos
a l'enxample
que hi havia
10 o 12 nens
doncs allà
els ensenyaven
una mica
el bàsic
i a menjar
i res més
però
estaven
totalment
aïllats
aquests nens
eh
i de famílies
que potser
ho podien
fer d'una altra
manera
però és que no
veien una altra
sortida
que amagar-los
en canvi
ara
el que intentem
és que la societat
en si
els
se'ls faci
seus
o entengui
el que passa
perquè al començament
la Lídia deia
que el llibre
diu això
què és la discapacitat
i això crec
que s'ha d'ensenyar
des dels col·legis
no?
i explicar-los
que no tots són nens
una competició
d'aquí
és el més mango
i el més intel·ligent
és el més intel·ligent
exacte
perquè aquesta persona
a lo millor
no arribarà a res
si no hi afegeix
voluntat
jo els diré una cosa
per exemple
hi ha gent
que són
de
cleva
que dirien en ingles
o intel·ligent
vull dir que és
una
com si diguéssim
són brillants
amb la seva cosa
però els hi falta
són
tenen
descapacitat emocional
eh
ojo
i aquí és la pregunta
que et faig
no totes les
descapacitats
són ni físiques
ni d'allò
moltes
ni psicològiques
podríem dir
sinó que moltes vegades
els adults
els que són
normals
dintre de la societat
o nosaltres
considerem normals
n'hi ha unes
descapacitats
que diem
vale
titus
no?
això és
total
el que passa
que sí
la societat
per aquest cantó
crec que ha avançat
molt en acceptar-los
per l'altre cantó
estem lluitant
amb una societat
que és molt competitiva
i que de vegades
fa que encara
que es vulgui
no arriben
aquests nens
perquè els supera
aquesta
aquesta societat
tan
tecnològica
tan
i per molt que vulguin
no poden
hi ha nens
i conegut
i tinc la gran sort
d'haver conegut
nens així
que
són magnífics
que són nens
que la millor
no hi veuen
però veuen més
que nosaltres
i veuen més
que nosaltres
i comprenen
moltes coses
que nosaltres
per les presses
no les veiem
no?
nosaltres dintre
de la fundació
vam fer un grup
que els portàvem
perquè hi ha
diferents
entitats
que tenen
que desenvolupen
uns programes
molt macos
molt macos
per
per ajudar-los
no?
i una
una d'elles
és
a propa cultura
per exemple
que vam treballar
molt amb ells
una persona
encantadora
que té una filla
amb paràlisi cerebral
i va decidir
lluitar
i
i fet
uns grups
a cada ajuntament
n'hi ha
sí
sí
és veritat
sí
ho conec
ho conec
els coneixes
i aleshores
bueno
nosaltres
financiàvem
el transport
per exemple
que també els va molt bé
anar amb autobusos
i transport públic
però de vegades
no pot ser
i bueno
financiàvem
nosaltres això
els portem
a l'auditori
normalment
i van
als assajos
de l'orquestra
i per exemple
llavors
es parla
amb Ros Barbà
i així
els acceptaríeu
si estan quits
sí
però esclar
això és molt difícil
però bé
també ho fan
amb persones grans
amb persones
de molt gran
és per integrar
a tothom
dins de la societat
perquè són persones
per exemple
nens
i adults
que no han anat mai
a un teatre
perquè pensen
els pares
doncs
que allà
poden fer un crit
o poden fer
i en canvi
aquest dia
doncs
poden fer
el que volen
i quan acaben
anem
amb una sala
gran
i els hi donen
instruments
a cada un
un instrument
i llavors
és molt bonic
perquè hi ha nois
amb paràlisi cerebral
que toquen
els hi donen
una guitarra elèctrica
i allò
per ells
no s'imaginaven
mai
poder
arribar
a fer
notes
per això
per això
que actualment
aquesta paraula
de discapacitats
ells
hi treuen
el di
la d
la i
la s
perquè
diuen
capacitats
perquè la societat
hem de reconèixer
les capacitats
que tenen
cada un
té la seva
i aquí
és el valor
d'aquestes persones
que s'han posat ja
a través de les associacions
que se'ls reconegui
per les capacitats
que tenen
i aquestes capacitats
poden ser
les que ens fan falta
com per exemple
el que dius
la tendresa
o el somriure
o altres coses
molt més importants
sapiguer trobar
en què
se'ls pot fer créixer
això és
en què es pot fer créixer
perquè aquestes persones
puguin
estar plenament
a la societat
per això
la convenció
internacional
de les Nacions Unides
diu
els drets
de les persones
aquí posen
en discapacitat
perquè
penso que
a nivell
diguéssim
d'administratiu
i
d'institucions
fa falta
que estiguin
classificats
segons les seves
però
a nivell de societat
no hi han d'estar
classificats
sí
classificats
per fer unes estadístiques
si és motor
o si és
d'oïda
o si és la vista
o sigui
aquí sí que fa falta
que estiguin
almenys a mi m'ho han dit així
fa falta
perquè
hem de fer les estadístiques
però a nivell de societat
això ha de desaparèixer
exacte
la integració total
el que passa
el que passa
és que
és difícil
posar-ho a la pràctica
perquè són nens
que imiten molt
el que tenen al costat
aleshores
les escoles
especials
si t'hi fixes
bé
quan n'hi havia
que
no hi havia
el mateix nivell
ni molt menys
no?
i
llàstima
però
els més baixos
els més alts
copiaven dels més baixos
si un xisclava
l'altre també
i a la millor
no en tenien necessitat
i aquesta
per mimetisme
exacte
per mimetisme
exacte
i
és difícil
de posar-ho
a la pràctica
ha sigut difícil
però bé
de totes maneres
és un camí
i els camins
s'han de recórrer
amb alegria
i amb força
jo
jo
jo
voldria dir això
el dit
discapacitat
el prefix
dis
vol dir
el contrari
de lo que ve darrere
i aleshores
per això
se diu això
però
torno a fer
la mateixa pregunta
discapacitat
de què?
i això
seria molt interessant
com deia la Montse
que es pot classificar
en moltes coses
ara
a mi m'agradaria
que els soients
veiessin
els ulls
de la Josefina
quan està parlant
d'això
ara ens podem entendre
per què hem volgut
parlar d'aquest tema
és d'un entusiasme
exalberant
teu com se digui
no?
i no
i amb ganes de fer-ho
la qual cosa
que totes
estem molt agraïdes
moltes gràcies
per presentar aquest problema
i que surt del cor
i el cor
és el més important
aquest sentiment
que tens dintre
i que l'expresses així
perquè nosaltres
en realitat
aquest programa
és de sentiments
eh?
sí
i ens sentim
companyes teves
en aquest aspecte
gràcies
i ara ens queda
cinc minuts
tres minuts
Carlos
cinc minuts
nosaltres
en aquest programa
moltes gràcies
i un altre dia
potser continuem
molt bé
i veurem les nostres
capacitats
si és que anirem
molt bé
molt bé
que ja
tens una certa edat
que les capacitats
sobretot
de mobilitat
estan molt discapacitades
i tant
i tant
doncs
és molt interessant
nosaltres
sempre llegim
l'evangeli
que correspon
aquest diumenge
que ve
si vostès
van a
la funció
eucarística
a la missa
l'evangeli
que ens correspon
que és del quart diumenge
del ciclo C
doncs és un evangeli
que tothom coneix
jo no sé
si ens dona temps
de llegir-ho
potser la Montse
comença
perquè és l'evangeli
aquell del fill pròdic
si ens dona temps
se'l llegim tot
no Montse?
sí
mira
potser
començaré
llegint
una petita part
de l'anterior
diu
igualment us dic
que
que hi ha una
alegria
semblant entre els àngels
de Déu
per un sol
pecador
que es converteixi
i després d'aquí
ens parla
de la paraula
del fill pròdic
ah que vols
que ho faci jo?
sí
bueno
on està?
aquí
aquí dalt comença?
vinga
diu
i digué encara
un home tenia dos fills
i un dia el més jove
digué al pare
pare
dona'm la part
de l'herència
que em toca
ell
els va repartir
els béns
i al cap d'uns quants dies
el més jove
va anar a vendre
tot el que tenia
i se'n va anar
i amb els diners
se'n va anar
a un país llunyà
un cop allà
dilapidar
la seva fortuna
portant una vida
dissoluta
quan s'ho hagués
malgastat tot
vingué una gran fam
en aquell país
i començava
a passar necessitat
llavors
es va llogar
a un propietari
d'aquell país
que l'envia
als seus camps
a pasturar porcs
tenia ganes
de tipar-se
de les garrofes
que menjaven
els porcs
però ningú
no li donava
i llavors
reflexionar
i es digué
quant jornalers
del meu pare
tenen pa de sobre
i jo aquí
estic morint
de fam
aniré a trobar
el meu pare
i li diré
pare
i pecat
contra el cel
i contra tu
ja no mereixo
que em digui
fill teu
tracta'm
com un dels teus jornalers
i se n'anà
a trobar
el seu pare
encara era lluny
que el seu pare
el veia
i es conmogué
i corregué
a tirar-se-li
el coll
i el vessar
i el fill
li digué
pare
i pecat
contra el cel
i contra tu
ja no mereixo
que em diguis
fill teu
però el pare
li digué
als seus criats
de prisa
porteu el vestit
millor
i poseu-li
també porteu
l'anell
i les sandàlies
porteu el vedell
gras
i
mateu
mateu-lo
mengem-lo
i celebrem-lo
perquè aquell fill
meu era mort
i ha tornat
a la vida
estava perdut
i l'han retrobat
i es posava
a celebrar-lo
jo la segona part
no la llegeixo
té
i us diré
per què
perquè no sé
primer si tenim temps
i segona
perquè la segona part
és aquell fill
l'altre fill
que té gelosia
i aquí hem parlat
de la gelosia
ojo
de fet
es diu que
aquesta paràbola
que diem
del fill pròdic
s'hauria de dir
del pare
més el cordiós
i això és l'ensenyament
d'aquest evangeli
no la postura
d'un fill
ni d'un altre
sinó la postura
del pare
accept
aquí
mira aquí
podem empalmar
amb la cosa
acceptar
acceptar
aquell fill
que és diferent
acceptar
aquell fill
que té aquesta
discapacitat
perquè aquest
tenia la discapacitat
de la
com a fill
no és diferent
no
no
no
que va
que va
al contrari
per això ve la protecció
del pare
que sense donar-se en compte
l'estima igual
l'estima igual
exactament igual
senyors
aquí el Carlos
nuestro gran amigo
que és el que
és el regidor d'aquí
ens diu
s'ha acabat l'hora
els desitgem
que això
ho puguin escoltar
el dissabte
a les dotze
dos quarts
dos quarts de dotze
moltes gràcies
Josefina
una altra vegada
a vosaltres
gràcies a vostès
i fins a la pròxima
gràcies
moltes gràcies
Josefina
i sobretot
també a les persones
que necessiten
ens ha estat
escoltant
fins ara
gràcies
a vosaltres
a vosaltres
a vosaltres