Fins demà!
Veus de la parròquia, programa d'informació i història. Bona tarda. Com passa el temps, eh? Ja tornem a tenir tots els carrers il·luminats i tots els aparadors de les botigues i comerços plens de temptacions per fer-nos comprar els regals de Nadal. Sí, ja tenim el Nadal a tocar.
Ara que s'han posat de moda els calendaris d'Advent, em fa pensar que quan jo era petita, aquesta tradició dels calendaris d'Advent venia d'Alemanya. I eren uns calendaris que tenien 24 finestretes, una per cada dia del mes de desembre.
Cada dia se n'obria una i a sota hi havia un dibuixet que podia ser una espelma, una bola, unes fulles de boig grèvol, una estrella i que ens recordava que s'acostava el Nadal, fins al dia 24, que llavors la finestreta era més gran i a sota hi havia un dibuix del naixement o del nen Jesús.
La senyoreta Cinteta en posava un al parvulari i obria la finestreta cada dia i deia el que havia sortit. Bé, no sé si la finestreta l'obria ella mateixa o la feia obrir a un dels seus nens favorits, però allà tots els nens d'aquella immensa aula de parvulari escoltàvem atents el que ens deien que havia dins de finestret i que havia sortit.
A mi m'agradaven molt aquests calendaris i la meva mare, quan ja no vaig anar al pervolari, me'n va comprar una a Barcelona, que el vam fer servir una colla d'anys perquè tancavem les finestretes i el proper desembre el tornàvem a penjar i les tornàvem a obrir. Encara el tinc aquest calendari, ple de purpurina platejada i amb els forats de les xinxetes que l'aguantaven a la paret.
Més modernament van començar a venir els calendaris de xocolata, doncs a dins de cada finestreta hi sortia una figureta de xocolata. Moltes marques de xocolata en fan, totes quasi bé, i encara que no són tan bonics com els que només són de paper, que poden ser tridimensionals, amb els dibuixos més bonics i amb moviment, en trobem a tots els supermercats.
I ara, últimament, se'n fan de cerveses, de perfums, de formatges, de dolços tradicionals catalans, d'embotits. Hi ha calendaris d'advent de tot i per tothom. No és falta que em facin ara per mascotes. Bé, bromes a part, però...
Sabeu què és l'Advent? Suposo que un 40% de les persones que m'escolten sí que ho saben. Però que les altres potser no saben el que significa aquesta paraula. L'Advent és el primer període de l'any litúrgic cristià. Doncs l'any litúrgic no comença el primer de gener. Comença quatre setmanes abans de Nadal. L'Advent és una temporada de preparació espiritual per la celebració del naixement de Jesús.
La seva durada sol ser de 22 a 28 dies, ja que ha de tenir quatre diumenges, que són els quatre diumenges més pròxims al 24 de desembre, i el celebren pràcticament totes les confessions cristianes, encara que per l'Església ortodoxa l'Advent té 40 dies exactes, i va des del 28 de novembre fins al 6 de gener. Ells celebren el Nadal el dia 7 de gener.
L'advent és una paraula llatina, adventus, que significa vinguda o arribada, i marca, com ja us he dit, l'inici de l'any litúrgic, que no és el mateix que l'any civil, que és el primer de gener. Durant aquest període, els cristians comencen a preparar espiritualment per celebrar la commemoració del naixement del nen Jesús,
i per renovar l'esperança de la segona vinguda de Jesucrist al final dels temps. Les persones fidels cristianes consideren l'Advent com un temps de pregària i reflexió, de penediment, de perdó i també d'alegria. A l'Església ortodoxa tenen una abstinència estricta de menjar certs aliments, que en el cas de la Iglesia copta compta també en dies de dejuni estricta.
En les confessions cristianes, aquests dies de dejuni que abans existien han quedat en desús. Ja us he parlat una mica d'aquest calendari d'Advent, que, com us deia, té l'origen a Alemanya protestant i es remunta als finals del segle XIX. Diuen que el primer calendari d'Advent el va fer en George Lang, fill d'un pastor protestant que va tenir la idea de subjectar d'un cartró rígid 24 galetes per menjar-ne una cada dia fins al dia de Nadal.
I després el seu fill va recrear aquesta idea a la seva impremta, a Múnich, fent-lo amb dues làmines de cartró rígides. La de sobre hi havia les finestretes i a la de sota els dibuixos que sortien cada dia quan s'obria la finestreta. I, exagerant com exagerem amb tots els calendaris que hi ha, ha arribat fins avui.
Un altre dels símbols de l'Advent és la corona d'Advent, un símbol que no és tradició de la Mediterrània, però que ara ja fa una colla d'anys que es col·loca a les esglésies i per extensió a moltes cases. És una corona feta amb branques de pi o d'abet amb quatre espelmes.
Cada diumenge se n'encent una d'espelma. Les espelmes poden ser blanques, vermelles o dels colors litúrgics, blanc, vermell, verd i morat. I abans de la celebració del diumenge se n'encent una, fins que l'últim diumenge estan totes enceses.
Aquestes quatre espelmes signifiquen la mort, la pau, la tolerància i la fe. La corona d'Advent té el seu origen en una tradició pagana europea que consistia en encendre espelmes a l'hivern amb el foc, per cridar al sol, perquè tornés amb la seva llum i amb la seva escalfor.
Els primers missioners van aprofitar aquesta tradició per evangelitzar a les persones adaptant-se als seus costums i poder-los ensenyar la fe catòlica. El costum de la corona d'Advent es va popularitzar a Alemanya després de la Primera Guerra Mundial i es va anar extenent a altres països d'Europa.
El primer diumenge d'Advent hi ha famílies, aquí no, però a Alemanya, que porten la corona de casa seva a l'església perquè el mossèn la beneeixi. I després, cada diumenge, es reuneix tota la família per anar encenent les espelmes. La corona té forma circular perquè és que el cercle és aquella figura geomètrica que no té ni principi ni fi.
És el senyal de l'amor de Déu, que és etern, sense principi ni final, i que no s'acaba mai. Les quatre espelmes són les que dissipen les tenebres i signifiquen, com ja us he dit, l'amor, la pau, la tolerància i la fe.
A vegades, a més a més de la corona d'Advent, com també posem a l'arbre de Nadal, s'hi posen unes pomes vermelles, que representen els fruits del jardí de l'Eden, o sigui el paraís terrenal, amb Adam i Eva que van portar el pecat al món, però que van rebre la promesa de la vinguda del Senyor. Dues tradicions que ens han arribat de fora, però que fan molt bonic. I ens preparen per la festa del Nadal.
Ara us parlaré una miqueta de com es celebrava la Festa de la Puríssima a Sant Just.
Al benving de l'Advent trobem una de les festes més importants de l'any dedicades a la Mare de Déu. És el dia 8 de desembre, que es celebra la festa de la Immaculada Concepció, dita també la festa de la Puríssima. I ara, no tingueu por, que no us faré una parrafada teològica del que significa la Immaculada Concepció de Maria, perquè potser ja seria una mica massa.
Parlarem de la festa de la Puríssima. L'any passat, per aquestes dates, us vaig explicar com a Sant Just i al Baix Llobregat els nens i les nenes celebraven respectivament la festa de Sant Nicolau i de Santa Llúcia.
Però les noies una mica més grans, podríem dir les adolescents i les solteres, celebraven la Festa de la Políssima, dita també la Festa de les Noies, que ha quedat una mica diluïda dins del pont de la Constitució.
però que és una de les festes més importants dedicades a la Mare de Déu. La festa de la Immaculada Concepció de Maria es celebra el dia 8 de desembre i commemora que la Mare de Déu va néixer sense pecat original, o sigui, pura de tota màcula. Llavors, diríem immaculada. Per això també li diem immaculada o puríssima.
Hi havia unes divergències sobre aquest fet del pecat original i l'any 1854 el papa Pius IX va decretar en una bola el dogma de la Immaculada Concepció, afirmant que sí, que Maria, sense cap tipus de dubte, havia nascut sense el pecat original, o sigui, immaculada.
encara que a Espanya aquesta festa ja se celebrava des de l'any 1644, quan Maria va ajudar els soldats espanyols en una batalla a Flandes. I més tard, l'any 1908, es va dictaminar que fos festa de precepte a tot el món catòlic. La Festa de la Puríssima era molt celebrada per les noies,
Era el dia que estrenaven un abric o un vestit nou, que després ja portarien tot l'hivern. A les parròquies també hi havia unes celebracions especials. Mossèn Antonino ens ho explica cada any en aquells fulls dominicals que es conserven a la rectoria.
que van des de l'any 1916 fins a l'any 1936, diumenge, darrere diumenge, i explica com es celebrava la festa de la Puríssima aquí a la parròquia. A les vuit del matí hi havia missa i comunió general, amb els cans de motets i un sermó.
Normalment feia venir un predicador de fora de la parròquia perquè fes aquest sermó. Aquest predicador, convidat, feia les prèdiques a les dues misses, confessava la vigília i també feia el sermó de la celebració de la tarda. El dia abans ja es començava a confessar a la tarda i Mossant Antonino aconsellava i insistia que la gent anessin a confessar-se la vigília de la festa, no al mateix dia,
perquè llavors hi havia massa temps i no tenia temps de confessar-los bé a tots. A les deu hi havia l'ofici solemne, cantat per les dues seccions del cor parroquial i també l'actuació del predicador.
i per la tarda, a dos quarts de quatre, es resava el rosari, el trissagi de Maria, cantat per les noies del cor parroquial, i després es cantava la salve i es feia el besamans a la imatge de la Immaculada. Aquesta festa es va celebrar pràcticament sense cap variació durant tots aquests anys que tenim constància en aquests fulls dominicals. A la parròquia hi hauria la arxiconfredia de les filles de Maria.
Les filles de Maria eren una associació femenina d'adolescents i noies solteres que existia a totes les parròquies de Catalunya. Va sorgir entre 1870 i 1880 de la Congregació Mariana dels Jesuïtes i es desenvolupa com a associació PIA de jurisdicció episcopal.
Les noies entraven a ser filles de Maria quan havien fet la comunió i ho deixaven quan es casaven. Llavors passaven a la cofredia de la Mare de Déu dels Dolors. Els donaven una medalleta d'alumini amb una cinta de color blau cel i la portaven penjada al coll durant les misses.
Jo deuria ser una de les últimes generacions que vam ser filles de Maria. Després aquest costum es va anar perdent i la meva germana, tres anys més petita que jo, ja no ho va ser. Aquesta confradia tenia molta feina el dia de la Puríssima, doncs participava activament en el cant dels motets, ornamentava l'altar de la Puríssima, recollia diners i apuntava després de la missa solemne a les noies que volien ser filles de Maria.
L'any 1928, mossèn Antonino ens explica que les filles de Maria anuncien que han recollit diners per poder comprar un riquíssim parament d'altar especial per a aquesta festa. El frontal d'altar es va estrenar solemnament l'any 1929.
Antigament, la Puríssima tenia altar propi a l'església de Sant Just d'Esvern i la meva àvia m'explicava que quan ella era petita i anava a l'escola de monges del carrer de la Sala, van estar brodant el manto de la Puríssima.
que era un mantell preciós que el tenien posat sobre uns cavallets de fusta i l'anaven brodant totes les nenes. I ella, com que era de les més petites, va brodar unes floretes dels cantons. La imatge de la Puríssima amb el seu mantell se la pot veure fotografiada a la miscel·lània del Centre d'Estudis Sant Justens número 10,
on hi ha el recull de fotografies dels grups escolars fet a Pampera Brull, on es veu la Puríssima amb totes les nenes de les monges que li van brodar el mantell, fotografia de principis del segle XX. Aquest mantell brodat amb tota la il·lusió per les nenes de Sant Just va desaparèixer com tantes altres coses en l'incendi revolucionari de 1936, així com la imatge de la Puríssima que el deuria portar.
Ara, actualment, la Puríssima, que havia tingut el tap pròpia a la capella més propera al presbiteri cantó Epístola, on avui hi ha la pica papismal, la tenim a la capella del Santíssim. És indultablement la imatge més bonica i de més qualitat que tenim a la nostra església.
És una bona talla de fusta d'estil barroc, ben prolicumada, que va ser donada generosament el mes de juny de 1939 per la família Gatch i posada al seu altar en la Festa de la Puríssima del mateix any.
Ara que viatgem tant, potser us esteu preparant per anar a veure un dels mercats de Nadal que fan a centre Europa. Alemanya, Àustria, nord de França, o potser ja hi heu anat. Però, si fóssim als anys 70, ens passejaríem per la Fira de Santa Llúcia de Barcelona.
La Fira de Nadal era, i tenia un nom, la Fira de Santa Llúcia, i tothom sabia que era Barcelona, perquè als pobles no en feien, i a les ciutats petites tampoc. I si ens hi passegéssim els anys 70 per aquesta fira, trobaríem un gran número de parades que venien elements vegetals que els feien servir com a ornamentació nadalenca.
Ara n'hi ha molts menys, perquè ecològicament no és correcte anar a acollir aquestes plantes a la muntanya. Colxarola, per exemple, és un parc natural i no es pot tocar res. Una mica està bé.
Però si anéssim tots els que volem ornamentar les cases per Nadal, ho arrasaríem. Quan jo era petita, anava a aquesta fira i ja molt abans d'arribar-hi, a mig carrer Portaferrissa o a mig carrer Portal de l'Àngel, ja senties aquell perfum de bosc.
Era l'olor dels avets i de les altres plantes que venien per aquelles persones, deia la meva mare, que vivien a la ciutat i no tenien la muntanya a prop. Nosaltres mai compràvem res d'aquestes parades, perquè anàvem amb el meu avi a la Serra de Collserola, que llavors tampoc es deia Serra de Collserola, a buscar sobretot mata i molsa per fer el pessebre. Era ja tot un clàssic i un referent de la meva infantesa.
Encara ara, potser 50 anys després, anem els de casa a buscar Molsa. Hem d'anar cap a Corbera, perquè com us deia, a la serra de Collserola no s'hi pot collir res. I a més a més de Molsa, recollim mata, dit també llentiscle, romaní, arbós, farigola... Després em faig uns poms i els porto al meu avi al cementiri, perquè estic segura que si en veu li agrada molt que me'n recordi de quan anava al bosc amb ell quan era petita.
Ara, a la Fira de Santa Llúcia, de parades de plantes naturals i abets, cada cop n'hi ha menys. Perquè molta de l'ornamentació de Nadal és de plàstic i està feta a Xina. I d'aquestes plantes d'hivernacle de fulles vermelles que en diem Ponsetia i que tot just arriben vives a Reis. Sempre penso, què en deuen pensar els treballadors de Xina quan fan tots aquests ornaments que no deuen saber ni què és el Nadal? Ja estic divagant, eh? Estic divagant.
Perquè la finalitat d'aquesta part del programa era quin simbolisme tenen totes aquestes plantes. Per què hi ha un lligam entre aquests vegetals i no en altres en la festa cristiana del Nadal? Una tesi doctoral feta sobre la Fira de Santa Llúcia dividia aquesta fira en quatre sectors. Figures de pessebre, verd, artesania i cimbombes.
Sota el títol de verd es relacionaven els següents elements que estaven a la venda. Arbres de Nadal, tions, rams de vesc, branques de mata, llantiscle, arbós, boig grèvol, galsaran, molsa i suro per fer el pessebre.
El periodista Eugeni Chamar escrivia en una crònica en el difícil any 1939 sobre la Fira de Santa Llúcia i deia el següent. Llegeixo textualment. La Fira era, si es pot dir, la Fira del Paisatge.
Venia bé per comprar la molsa i el grèvol, el llaurer, el vesc o una mica de suro, si feia falta. Per tant, des de fa moltes dècades, algunes espècies vegetals formen part de la decoració casolana de les festes de nadalenques. Abans d'endinsar-nos en la simbologia concreta d'aquestes plantes, convé reflexionar de per què volem envoltar-nos d'arbres, tions, branques i plantes del Nadal.
La festa de Nadal coincideix amb el solcisti d'hivern, és a dir, una època de letargia i calma vegetal, com a resultat del fred i de la reducció de les hores de llum. La presència d'aquests components vegetals dins de la festa cristiana s'interpreta com un lligam entre el cristianisme i els ancestrals cultes a la natura, els boscos i els arbres propis dels pobles europeus precristians.
En aquest moment de l'any, un ram de vesc per tal de demanar fertilitat i fortuna és important, en què la llum comença a guanyar molt lentament espai dintre del cicle diari. Guarnir la casa amb branques de vesc és connectar amb les societats rurals que enganxaven a la porta de casa o a les finestres de les granges un ram de vesc per la família, els conreus o el bestiar abans de l'esclat de la primavera.
Comencem per l'arbre de Nadal. Els dies o setmanes prèvies a les fesques nadalenques, els carrers i les places dels propers ciutats, Sant Just també, s'omplen d'ornaments en forma d'arbre i s'acostumen a plantar un gran abet en una plaça o en un lloc central.
Ara aquest costum està quedant una mica en desús perquè es critica de tallar un arbre que té una colla d'anys per aquesta ornamentació, encara que hi ha arbres que també s'han de tallar per aclarir el bosc i d'altres que són conreats en camps per aquesta finalitat. En fi, sempre hi ha qui protesta.
En moltes llars es posen arbres de dimensions més petites, naturalment, i s'ornamenten amb cenefes de llums i boles de colors. L'arbre de Nadal per excel·lència és l'abet, arbre de la família de les coníferes, amb fulles parentes, sempre de color verd, que simbolitza la resistència al fred i al mateix temps la eternitat.
Quan guarnim un arbre de Nadal estem davant d'un símbol que representa el desig tan humà d'entroncar el cel amb la terra, d'envellir la nostra realitat quotidiana, de portar bocins de natura a casa nostra, de seguir una tradició que ve d'antic i que perpetuem amb els nostres gestos any rere any.
Un segon element propi de les terres catalanes és el tió. Joan Amades esmenta que, segons els llocs, el tronc que es transforma en tió correspon a diferents espècies d'arbres. Per exemple, l'aburdà és un tros del cine sorera. En altres indrets són troncs de roure o de pi. A Mallorca...
Al voltant del tió s'hi posen ranquetes de farigola, de gingebre, de romaní i altres plantes aromàtiques, que arribat al seu moment acaben a la llar de foc per tal de perfumar la casa amb la seva olor.
El fet de fer cagar el tió i el mateix tió s'ha banalitzat molt. Ara ens el venen a les botigues amb peus i cara. Què és això? Quan nosaltres érem petits, el tió era un tronc dels que teníem preparats per la llar de foc i no tenia cara. El que buscàvem és que tingués un forat i que li fos més fàcil de cagar.
El tió reposava al menjador i cada dia els nens li donaven pells de mandarines, de patates, trossos de pa sec perquè mengés i s'engreixés força. I el dia de Nadal el tió ens cagava els torrons i les neules. No ara que caga qualsevol bestiesa. Ah, i a més a més no es diu caga tió. Caga tió és una paraula que s'ha inventat i que no té res a veure. Es té que dir fem cagar el tió.
Quan al començament feia una relació dels ornaments vegetals nadalencs, parlava dels rams de vesc de la sort. Són uns petits rams que es preparen amb fulles d'avet i unes blanques de vesc amb les seves boletes de color blanc. Diuen que si et regalen un d'aquests ramets et volen desitjar sort.
El vesc és una planta paràcita que no creix a terra, sinó que creix sobre alguns arbres de fulla caduca com damunt... Espera, m'he passat de ratllar. Diuen que si et regalen un d'aquests remets et volen desitjar sort. El vesc és una planta paràcita que no creix amb les arrels de terra, sinó que creix arrapada als troncs d'alguns arbres.
com les pomeres, els abets o els pins. Sé per això que li diuen vesc de pomera, vesc d'abet i fins i tot herba de vesc. Com que el vesc no té arrel, ha de créixer enganxat a la capçada dels arbres. I tot que les seves fulles fan la fotosíntesi, ell viu de xuclar la saba que circula pels vasos conductors de l'arbre sobre el que viu. El seu fruit és una baia branca de mida d'un pèsol.
I potser perquè és una planta una mica peculiar, o potser pels seus valors medicinals, els druides celtes la van convertir en planta sagrada. Recordeu el druide panoràmics de les aventures d'Astèrics i Obelics, que la té com un dels principals increients per preparar la seva famosa poció màgica.
I quan la va recolectar, només la talla amb una fals d'or especial perquè no perdi les seves propietats. Segles més tard, els pobles centroeuropeus la van convertir en l'herba de la bona sort i s'enganxava a les portes d'entrada de les cases o de les finestres perquè hi entrés la bona sort.
Quan en els pobles rurals es parla de bona sort es refereix al fet que la família gaudeixi de bona salut, que les collites siguin abundants i que el bestiar no emmalalteixi.
Una altra planta nadalenca és el grèvol, un arbust ara protegit a Catalunya, però no en altres regions de la península, que pot arribar a fer 15 metres d'alçada i que presenta unes fulles coreàcies per etnes punxants d'un color verd intens. Fàcil d'observar al sotrebosc de les fagedes.
El gran atractiu d'aquesta planta són els fruits vermells que la fan que sigui molt vistosa. El que trobem a la Fira de Santa Llúcia, per exemple, cada vegada menys, ha vingut dels boscos de Sòria o d'Aragó.
Els pobles celtes li atribuïen que portava bona sort i prosperitat com el vesc. I a més a més, les seves valles vermelles, fàcils de veure entre el fullam, són una font d'aliment pels animals. Ara, a l'hivern, que altres espècies vegetals estan adormides. També podríem parlar del cirerer d'arbós, que pot arribar a tenir una mida d'una ave. És una planta típica del bosc mediterrani,
que curiosament presenta al mateix temps flors i fruits. Les flors són com unes petites campanetes blanques i els fruits són rodons, de mida com d'una cirera. Poden ser de color taronja quan són verds i de color vermell quan ja són madurs.
O sigui que a l'arbre hi ha les flors que seran fruits l'any vinent i els fruits que havien sigut flors l'any anterior. També són una gran font d'aliment pels animals del bosc i amb les cireres que són comestibles pels humans se'n pot fer marmelada. Encara que ara també ha quedat una mica en desús com a planta ornamental.
Bé, i ara, no sentiu com una oloreta de bosc? És que ja és l'hora de fer el pessebre i ja s'acosta Nadal i per això us començo a desitjar unes bones festes. I aquest cop, jo sé que potser no tindreu massa temps perquè estareu molt atabalats fent tantes coses i comprant tantes coses però el proper dissabte tornarem a estar amb vosaltres a dos quarts dotze del migdia per si ens voleu tornar a escoltar.
Ara escoltes ràdio d'Esvern, sintonitzes ràdio d'Esvern, la ràdio de Sant Justura.