Bona tarda, amics subidors de Ràdio d'Esbert. Amb tots vostès, veus de la parròquia. Bona tarda, amics subidors de Ràdio d'Esbert. Amb tots vostès, veus de la parròquia. Bona tarda, amics subidors de Ràdio d'Esbert. Amb tots vostès, veus de la parròquia.
Com cada dimarts, amb la Montserrat Giró. Bona tarda, Montserrat. Hola, bona tarda. I us saluda la Lina, i sobretot la nostra amiga, que és una veu coneguda per tots vostès, perquè demà la tornaran a escoltar, amb aquesta mateixa taula. Hola, bona tarda. Montse, eh? Montse Larrea. Montse Larrea, sí, sí. Molt bé. Doncs sí, ella ens parlarà en el nostre programa d'avui, que com ja saben, doncs es diu Paraula Viscuda. La paraula viscuda és, com recordaran,
La Montse ens ha llegit un llibre i dintre d'aquest llibre ha trobat petites perles que ara les han allà comentant, que l'ha fet pensar. És un llibre molt bonic que després el comentarem. Canta mi prou
Primer, la Montserrat Giró ens dirà una mica qui és la Montserrat Larrea. Et farà una mica com de biografia, petitona. Petitona, petitona. La Montserrat Larrea Puig és nascuda al Prat de Llobregat, però fa més de 40 anys que viu a Sant Just, per tant és Sant Justenca.
Una mica, bastant. Una mica, bastant. En quant al seu treball laboral, sempre s'ha dedicat a la tintureria. Sí, exactament, sí. Sí, sí, sí. És un ofici que li agrada, que li ha agradat, i que jo penso que també és com tenir una especial dedicació. Clar, sí, perquè...
Bueno, tractes molt amb la persona, dones moltes explicacions sobre tal o tal cosa, és molt comunicatiu amb el client, perquè l'has de satisfer el que ell vol, encara que de vegades potser no és fàcil satisfer, però has d'intentar-ho. Però és que potser el teixit no es deixa. Bueno, sí, s'ha de conèixer els teixits també, sí, sí.
Sí, però, bueno, ho he desempenyat així, amb devoció. Ara que ella ha parlat més, segur que ja l'heu relacionada amb el programa que col·labora, que és Justa la Fusta. Exacte. Això és, com deia la Lina, demà en aquesta mateixa taula tornareu a sentir la seva veu.
Però si agafem una miqueta més enrere, la Montserrat ha sigut una dona pionera. Pionera en quin sentit? Ella va ser delegada del hòquei
Sí, fa molts anys, quan encara no hi havia cap dona que estigués en aquestes feines. Sí, eren canalla petita, perquè tenien entre 7 i 9 anys, eren del hockey Sant Just. Per tant, està parlant de 40 anys enrere. Sí, exactament. Després també va estar a la junta de ProInstitut, quan aquí a Sant Just es lluitava...
perquè vingués un institut que en aquell moment no existia havien d'anar els joves, havien d'anar a Sant Feliu o Barcelona i evidentment en aquella època a Sant Feliu representava bastanta feina perquè havies d'anar a recollir la canalla quarts de deu de la nit i havies d'anar a buscar-los llavors vaig formar part d'aquesta junta
A part de la Junta, no és que jo fes, aviam, jo no vull posar cap mèrit, jo només era una de les tantes persones que estàvem en aquest grup. Però era el grup que va fomentar molt perquè l'institut arribés a ser una realitat.
Doncs com veieu, i per la seva veu, podeu veure que és una persona enèrgica. Enèrgica perquè jo no us diré l'edat, però sí que és una persona enèrgica perquè el dia d'avui està al peu del canó i està aquí a la ràdio amb vosaltres i amb aquesta energia que la característica. Per tant, benvinguda, gràcies per ser aquí. I ara passem al llibre que la Montse ens ha triat.
Aquest llibre que es diu Les voces del desierto està escrit per Marlo Morgan i és una doctora, és a dir, és un llibre que després ella ja segur que recomana i ja recomanem d'entrada. Perquè és la vida, bueno la vida, el període en què una doctora d'Estats Units americana va anar a Austràlia a programar tota una sèrie, com si diguéssim una cosa de tipus de salut, com si tingués que posar en marxa una cosa pels aborígens que hi havia allà.
Quan ella arriba, es troba que aquella gent està marginada, que se'ls té en poca consideració, que aquella gent està una mica com els indis que estan en aquestes reserves americanes. I allò li fa tanta pena que lluita per ells i els hi aixeca una mica la moral. I aleshores els aborígens la inviten a que vagi amb ells.
l'anar amb ells no parla de tots els aborigens en general sinó que parla d'un tipus concreta que són els que estan dintre que són com si diguéssim els més purs que encara no estan massa malejats per la civilització i aquests són ells mateixos es diuen los auténticos i l'accepten, li fan una sèrie de proves i les accepten i aleshores la conviden, això se'n diuen ells es defineixen com albac, que és una paraula que vol dir això gent de dintre del desert
I aleshores la conviden també per un walkabout, que és com si diguéssim, comparant així molt d'allò, al nostre Camino de Santiago, doncs aquests són el grup aquest d'avorígens, de quan en quan es fiquen dintre del desert i fan com una travessa per purificar-se. A ella li fan una sèrie de proves i aquestes proves la conviden, ella primer està horroritzada però després se'ls assegueix i treu un profit enorme.
I durant tot el llibre que va narrant, doncs va tenint unes experiències que són petits bucinets que la Montse els anirà comentant. I un dels primers que, per exemple, va, com ella ha d'anar descalça, perquè imagineu-se el desert amb unes temperatures de més de 40 graus i amb els peus descalços, una persona de pell blanca, doncs esclar, aquells peus se li queden fets, bueno, catastròfics, ja ens ho podeu imaginar, no?
I un dels, que és el que més o menys s'entenen, que es diu Outa, em penso que es diu Outa. Doncs aquest, que li diu, li diu, olvídate del dolor, sácate les espines cuando acabemos. I sobretot li diu, fija l'atención en otras cosas. Aquesta és la primera cosa que tu has notat com interessant. Fija l'atención en otras cosas. Clar, en el moment que està, ella està molt agobiada, perquè realment...
la porten de manera... O sigui, la conviden, però ha de seguir el camí que ells fan a una dona que no està preparada per fer aquest camí. I cada cosa que fa per ella és una sorpresa. Primer li treuen la roba, la fan vestir com ells, no, porten res, porten una mica de roba per tapar-te les vergonyes. I aleshores, vull dir, ells donen importància a coses que nosaltres hem oblidat, aquestes coses.
Les hem oblidat totalment. Ells viuen del que la vida, del que el món els dona, la vida, la terra. Quan no tenen aigua, fan de manera que no tenen set. Vull dir, pensen en una altra cosa. I si no, el que fan és que se'n saliven la llengua per produir-se, ells, aigua. Per no tenir que buscar l'aigua, perquè en aquell moment aigua allà no n'hi ha. Perquè aquesta doctora, que està molt...
estan molt dintre del que és aquest modo de vida tot això és sorprenent ells no maten maten per menjar no per guardar sempre pensen que la terra els proveirà el que necessiten per aquell dia i si no troben menjar no mengen i no tenen gana és la manera de saber-se controlar cosa que la humanitat
No ho sabem fer-ho. Ho hem perdut. Hem perdut moltes coses pel camí, moltes coses que eren interessants. Montse, agafant aquesta primera frase, aquesta primera oració que diu, fija l'atenció en una altra cosa, a vegades amb Montse, un giró, ho comentàvem. Quan tens un desesper per moltes coses, quan tens un dolor d'allò, a vegades diu...
Pensa en una altra cosa, fixa la teva atenció en una altra cosa. Allò sembla que queda més apaivagat, que ja no tens aquella cosa. No tens aquella tristor o aquella preocupació. Aquella preocupació tan gran. Deixes de pensar en aquella cosa. Un altre punt, que també és que com n'hi ha molts, i el temps nosaltres el tenim molt, d'allò tenim que anar molt de presa. Una altra cosa és...
que, esclar, anar per al desert, les mosques, tu dius, increïble, és la història de les mosques, no?, perquè les mosques resulta que es fiquen per al nas, que es fiquen per als ulls, que es fiquen per d'allò, i ella, esclar, té una repugnància enorme, s'esgarrifa, però als altres li fan l'observació, tu tens els nervis molt petits, tu necessites respirar, perquè la boca la tens que tenir tancada, és a dir,
que inclús els més petits elements, les coses que nosaltres ens repuguen... Són necessàries. Són necessàries en aquest món. Exacte. Això de les mosques, si és un període que ja passa, que passa molt malament, has de cantar en el per què. Perquè les mosques...
És que és igual en la naturalesa com en els, per exemple, els hipopòtams, que estan a l'aigua, i hi ha aquells ocells que els mengen. Els mengen els insectes. Els paràcids que tenen. Doncs les mosques, amb ella, li netegen les narius, li netegen l'orella, la cera, els poros de la pell. Llavors, allà té que aprendre a controlar-se...
Perquè, clar, a nosaltres les mosques ens molesten. Clar, nosaltres llavors pensem com eliminar-les. Sí, i ells no, ells suporten l'època de les mosques, és una època com si fos de neteja. De neteja dels racons. De neteja de la pell, de la pell, llavors diu tu tens una pell blanca que et va caient mica mica. De neteja dels racons que nosaltres no hi arribem. No hi arribem.
És necessari, és molt curiós. Ara estava pensant que això, el DDT, que després es va considerar tant nocius per la salut, tant nocius per la terra, fins i tot quins canvis de procediment. Anem tornant, afortunadament anem tornant al principi.
Amb una altra de les celebracions, ella es queda assombrada perquè els autèntics li diuen, diu, jo no sé per què teniu que celebrar que feu anys. Diu, si és la cosa més natural del món, si encara que tu no vulguis celebrar-ho existeix. Diu, nosaltres celebrem que ens envellim.
quan ens adonem que hem après coses que som una mica més savis. Una mica més savis. Diu, el dia que tu creguis que ets una mica més savi, aleshores digue-ho a tots, perquè tots junts ho celebrarem. Ho celebrarem. Això és xulo. Fixeu-vos que és un llibre que és d'una filosofia èpica i el tens que llegir a poc a poc i anar assaborint-lo. Sí, i anar assumint el que diu, perquè, clar, nosaltres, amb aquesta generació que estem ara, amb aquesta època,
Clar, tot això ens assopta, ho trobem com molt estrany, no? Però si profundisses, veus que tenen potser més raó ells que nosaltres.
Et trobes moltes vegades que hi ha persones que et diuen no, no, a mi no m'agrada fer anys o no m'agrada dir els anys perquè quan celebrem els anys que hem viscut ells encara van una mica amb més profunditat Sí, perquè contra més envelleixen
més saviesa et creixen. I aquest punt de reflexió és el que potser a nosaltres ens serveix per situar-nos de dir que això, nosaltres aquesta capacitat la tenim o ho hem esborrat, el punt de reflexió? L'hem esborrat, jo crec que l'hem esborrat, amb els anys, però d'això fa molts anys, perquè a pesar que això es deu passar que fa uns...
El 1990 i escaig, no és molt més antigu. No és molt més vell, no? Per tant, aquesta gent que de fet... Fes els comentaris. Encara tenim dos més que són molt interessants i que potser val la pena. Una de les coses és també que ells està comparant perquè també la van observant amb ella i va veure les seves reaccions, no?
I aquí que quedi ben clar que està la distinció entre els mutants, que seríem tots nosaltres, que estem contaminats per la civilització... Amb ella li diuen que és la mutant. Aquella és com una mutante que ha d'anar obrint-se i tornar a ser l'autèntic o no. Doncs una de les coses que també li diu, i és que els mutants més aviat tenim... Hi ha dues coses que ens caracteritzen que són diferents. És la por a perdre les coses. També. Eh?
Però l'has de llegir amb molta atenció per trobar totes aquestes reflexions que li fan amb ella. Que li diuen, però que d'una manera natural, perquè una de les coses que és molt important, i això hauríem d'aprendre, jo crec que en aquest programa nostre que és religiós, val la pena que ho remarquem, és jutjar els altres.
Diu ells, mai, amb tu el que em deien, mai... Mai la van jutjar. No, ni molt menys. Ni molt menys, al contrari. Volien aquesta aproximació, però d'una manera planera. Que ella arribés a comprendre'ls. O entendre'ls. Tampoc no s'imposen. No. I a les hores diu, esclar, si tu vas acumulant coses, ho diu d'una altra manera, però és igual, diu, quant més coses agafes per tu, són coses que els hi treus als altres. Però inclús a la Terra.
Inclús a la terra, clar, inclús a la terra. Clar, diu, diu, diu, a mesura que anem malgastant la terra, després li tindràs que tornar a la terra, no? I diu, i clar, quan més coses tens, diu, doncs més tens por de que te les prenguin. De que te les... Més por de perdre les... I això me'n fa, ara en aquest moment m'estic recordant, no sé si l'heu vist, però la recomano, jo vaig molt poc al cine i aquesta la vaig veure per la tele, eh?, molt d'allò, que és Los Dioses...
no sé, que los dioses tienen, que tracta també d'un bosc imán, que els hi cau una botella, que viuen tan feliços, els hi cau una botella i tots volen tenir aquella botella de Coca-Cola. Vull dir, és una pel·lícula, los dioses, com se diu ara, no me'n recordo, bueno, segurament, los dioses estan locos, d'una avioneta que d'una botella, i és veritat, ja tenen com si diguéssim una cosa,
que pel fet de tenir una cosa hi ha aquell tipus de l'avarícia, el tipus de l'envidia, el tipus de tenir, tu tens i jo no tinc, que és el que més o menys ara estem vivint i que aquí, als països civilitzats, cometes, ho estic dient entre cometes, ho tenim així. I li diu això, cuanto más posesiones tienes, más tienes que tener.
al final solo sirves per aconseguir coses. Sí. Que hi ha molta gent, bueno, quantes senyores i quants patrimonis s'han destrossat perquè el marit només que està pensant en el treball per aconseguir coses i té la mujer un poc oblidada. I s'oblida de que té una família. De que té una família. Tot això és que podríem anar... I n'hi ha l'última. Tu vols llegir la bossa? Jo que la tinc més a mà, Montse. Quina?
Aquella última que diu, un dia, que és molt important, jo crec que aquesta és molt bonica, quan diu, antes de dormir esa noche, sin la comoditat d'una piel de dingo, me vino a la mente la conocida plegaria de la serenitat. Que Dios me conceda serenitat per acceptar les coses que no puedo canviar.
el valor para cambiar las cosas que sí puedo y la sabiduría para apreciar la diferencia. Això és molt bona aquesta, sí, també. És que n'hi ha moltes. I després també n'hi ha una frase que també em va cridar l'atenció que diu, parlaven de l'estrès que porten avui en dia les persones i segons ells, l'estrès per ells significa una excusa per no fer res.
Aquesta en se l'apuntem també. A l'extrés per ells no existeix. O sigui, només serveix o significa una excusa per no fer nada. Que bueno, i hoy en día mucha gente con l'excusa de que no voy a hacer nada no fa res i no avança, no avança per cap manera. No, hi ha molt. Has de llegir-lo i rellegir-lo
per treure unes frases o unes conclusions a les que ells han arribat. Perquè en si, aquesta petita tribu, no desitja viure, no vol viure en aquestes condicions. Condicions d'ara, de dintre de la civilització, queden esveïts...
o desvanecidos, podríem dir la paraula. Es volen diluir dintre del desert, perquè no volen que la seva tribu subsisteixi d'aquesta manera que els fan viure, que no aprecien res del que tenen. És forta, eh? Sí, sí. Però és bonica, és dolça de llegir. I n'hi ha una cosa aquí, que aquesta no l'has posat, però jo el repassé una mica, vaig dir, no debería existir sufrimiento para criatura alguna.
excepte el que ella accepta per si misma exacte, ells ja ho fan això ells ja ho fan vull dir, i per què? perquè ells per exemple estan tan com si diguéssim entroncats en la natura que el trànsit a l'amor o el desprendre's de totes les coses quan arriben després d'haver caminat tot aquell camí que ella se sent lliberada de la major part de les seves que té, arriben en un lloc que n'hi ha un gran llac
I ella diu, ai, ara me banyaré, perquè, esclar, va fet un caldo, no? Tots van fet un caldo. I, aleshores, ells diuen, no, no podes. I ella pensant, diu, què he fet jo ara? Perquè també està expectant-te. També està expectant-te. I, aleshores, ells fan com unes coses, unes invocacions a les seves divinitats, i resulta que surten dos cocodrilos dintre d'aquell estanc. Bueno, d'aquell llac, no? I ella, esclar, es queda... I, aleshores, diu, ara ja podes entrar.
I ella té por perquè diu, bueno, es van moure, allò per veure si sortia un altre, no, no. I aquells surten i se'n van convocar. Se'n van. T'accedim que tu també puguis aprofitar-te d'aquesta cosa d'aquí, no? Sí, jo havia après moltes, encara més notes, perquè hi havia coses que també m'havien cridat molt l'atenció, la de les guerres, la de les guerres, ells odien les guerres, perquè diu que les guerres haurien de durar
Com diguéssim, quan hi ha la guerra i hi ha una batalla, haurien d'haver cinc minuts de pausa perquè la gent que ha mort en el camp de batalla poguessin recollir els seus morts, els seus difunts.
Hi hauria d'haver com una aturada a la batalla, com un respecte pel que ha mort perquè la seva gent se'l pogués endur. No hi creuen, en les guerres, però en tot cas haurien de ser guerres amb petits fragments de batalla, no contínuament matar, matar i matar, perquè això...
No és la seva... La contraportada. A mi, al meu principi també, a la Mont Montse llegeixo aquelles coses que al principi fa unes petites cites, totes les que aniran, que aquí aquí és gran. Això és boníssim. Totes les cites abans de començar el llibre. Jo penso que el llibre té de bo que ens situa això en persones que nosaltres podríem considerar
poc formades i en canvi ens donen lliçons i donat el temps també que vivim ens interessa recuperar aquestes lliçons hauríem de recuperar-les perquè el temps ens és propici en aquest moment com per recuperar-les
també és veritat és que estem passant d'una època que potser se n'adonin sense la necessitat d'anar al desert però aquest respecte aquest respecte a la persona aquest respecte a la natura aquest respecte que en definitiva és l'estimació que tenen i que són diríem uns grans civilitzats cosa que si nosaltres pensem en la història perdó Montse jo no diria civilitzats diria civilitzats
Savis, amb la naturalesa, sàvia. O sigui, la saviesa de la naturalesa, la saviesa del ser humà, la saviesa d'aplicar la comprensió i l'amor als altres. Clar, perquè hi ha un tros que parla que els missioners els ensenyen a ajuntar les mans per poder pregar. Per donar gràcies. I ells no necessiten fer aquest gest,
perquè constantment en la seva forma de viure estan donant gràcies constantment estan en contacte allò que dèiem que comentàvem que viuen del que dona la naturalesa no demanen més el dia que troben per menjar molt ho agraeixen perquè probablement el dia següent si no troben menjar no menjaran res no menjaran res estan agraïts i si tinguessin molt
Tampoc potser no s'ho menjarien, perquè només agafen just el que els fa falta. No acumulen el menjar. I quan tenen restos ho deixen perquè altres criatures que no són humanes, però que són criatures que formen part del nostre univers, també puguin menjar.
Però això s'adona en moltes parts del món, perquè fixeu-vos que en el Tíbet una de les coses que a vegades fan que no poden cremar, que les creences hindús cremen amb la pira i tota la manera. En el Tíbet no sé si s'indú però és igual, no?
moltes vegades els cadàvers se'ls deixen perquè els depredadors puguin tenir menjar i amb això fan com si diguéssim una aportació una aportació a la supervivència dels altres i la Índia no té res a veure amb Estràlia encara que sigui que n'hi ha creences d'aquestes que són interessantíssimes quan nosaltres hem tingut l'orgull i la gosadia d'anar a ensenyar
i ara afortunadament que això ens ajuda a reflexionar què hem anat a ensenyar ella va amb aquesta creença també perquè ella hi va amb aquesta creença que els ensenyarà i els ajudarà la cosa de la sanitat només n'hi ha un que parli la seva llengua que és el que va recollir-la a l'hotel i se l'emporta que no sap ella on se l'emporta però ella el segueix
segueix perquè ell ha anat allà a fer una missió i hi ha una escena del llibre que li diu tu, dice mi pueblo te ha oído la llama de auxilio que tú necesitabas y te han aceptado
I el que és bé és que no és una cosa... És novel·lada, està molt bé escrita, però és una cosa real. És novel·lada perquè ella l'ha fet novel·lada, però de fet ella va a veure'ls en aquesta gent i després hi ha tornat a veure'ls.
i ha tornat, però ningú sap on ha anat i a més se'ls ha guardat perquè ells quedin així era com una promesa que ella va fer i després també el llibre els envia perquè el llegessin sí, per això ella no i es queden admirats perquè
Això és molt bo perquè a l'última pàgina, quan els... Sí, sí, els envia el llibre, és veritat. Només al final hi va haver un explorador holandès que va escriure que nosaltres érem el poble més primitiu i despreciable sobre la faz de la Tierra.
Las voces del desierto nos elevan a un plano más alto de la conciencia y nos convierte en los seres regios y majestuosos que en realidad somos. Adán, fixo eso, que hay las dos visiones, ¿no? Las dos visiones. La d'aquest holandés, que lo troba todo despreciable, y en cambio ella, que fa el camí, porque eso es lo que decía del camí, que fa el camí en ellos, es lo que la transforma.
Sí, la va transformant a poc a poc, perquè ella fa aquest camí que li dura com uns 3 o 4 mesos. 3 o 4 mesos, sí. I aleshores ella va cada cop estar més d'acord amb ells, perquè descobreix, va descobrint com viuen i a què dediquen la seva vida. Inclús no volen continuar vivent ells, diuen que no, que desapareixeran.
No volen procrear, no volen tenir més fills. Això també ho parlen. Quan acaben a tot, que amb ella ja al final l'accepten, perquè quan explica, a vegades li diuen, va, tonteries, s'esos salvagres, no sé què. Al final de tot, ella està en una reunió que la conviden i aleshores està nevant i se'n va.
i el dia desapareix i un després la telefona i diu ¿y cómo es que has desaparecido? si incluso no había ni huellas en esto en la nieve dice o a lo mejor ya he aprendido algo de los auténticos que és a desaparecer que també és un missatge per mi espiritual perquè a vegades és molt interessant que desapareixi perquè els altres o sigui per no fer-se veure el missatge però te'n vas no, no, amb elles se l'emporten i ningú sap a on t'ha anat
aquí podríem estar fins a les 9 del vespre però falten 3 minuts perquè s'acabi el programa i aquí tinc un xicot aquí davant que és molt maco i ens ajuda molt que és el Marc i ens està fent un senyal el tanto al tanto senyors llegiran vostès sentiran el pròxim diumenge és el tercer del temps normal del ciclo C i l'Evangeli és de Sant Lluc
ja el llegiran, ja el sentiran i sabran d'acabar però és molt xulo només que diré al final quan Jesús està dintre del temple agafa per davant dels d'allò i agafa un passatge que és d'Isaïas i diu l'Espíritu del Senyor dona l'ajuda a la sinó i què diu? bueno, quan diu
L'Espírit del Senyor reposa sobre meu, ja que ell m'ha ungit per portar la bona nova als despleguts. M'ha enviat a proclamar als captius la llibertat i als secs el retorn de la llum, i deixant llibertat als suprimits, i proclamar l'any de gràcia del Senyor. El missatge de Crist no té res a veure amb els aborígens, però és el mateix. Ha vingut amb aquesta nostra civilització a dir
obrim els ulls de la gent, que és el que fan aquests amb ella, i obren els ulls, i aquesta opressió que tenim no la tingueu i ja està així. És a dir, que... Que té una relació... Que tot té una relació, és a dir, que els grans savis de la humanitat
i Jesucrist era el fill de Déu. Els pensadors o els propagadors d'una paraula. Els profetes. Doncs aleshores són així. Bé, senyors, gràcies, Montse. Aquest programa, si Déu vols, tornarà... Espero que m'hagis sapigut explicar el suficient per entendre el que aquest llibre m'ha fet... A mi també m'ha fet pensar, molt. Però està bé. Pensar...
coses positives també està bé. I tant, i tant. És una necessitat. No, si ens estan dient adeu, no per això mateix. No es fixin, com diu la primera cosa que diuen, diu, lleven el pensament a altra part de quan estiguin desveguts, no? I el dissabte, a les deu i mitja, es tornarà a repetir aquest programa. A tots vostès, bona tarda. Moltes gràcies a tots i a totes. Moltes gràcies, Montse.
Fins demà!