Ara és moment d'obrir un nou bloc de la xarxa educativa, de la xarxa Alesones. Recordeu que és un espai que, de forma quinzenal, passa pels micròfons de la nostra emissora. Ja portem un grapat de temporades a les nostres esquenes. Vam començar al Refugi, el magasin de tardes de Ràdio d'Esvern, i ara ens hem passat també els matins. També aprofito per...
saludar la gent que fa possible la xarxa a les zones, aquelles persones que estan al darrere de la producció d'aquesta secció. I avui hem convidat a docents 080, concretament tenim aquí als estudis a Joan Artigal, a Núria Cervera i a Anna Pérez. Bon dia, com esteu? Benvinguts al programa. Bon dia. Moltes gràcies.
I avui volem conèixer què és Docents 080. Ens han estat explicant una mica aquí fora de micròfons la seva tasca i la seva feina. Comencem amb aquesta pregunta. Què és Docents 080, com es constitueix i qui en forma part? I ara després parlem també de les actuacions i de com tracteu les diferents qüestions que toca aquest espai que, com bé dèiem, es diu Docents 080. Qui vol començar?
Jo mateixa, doncs, 2080 és un col·lectiu de mestres, però no només de mestres, o sigui, sí que és veritat que el nom és 2080, però inclou professionals en l'àmbit educatiu, que volem posar el focus en l'infant i l'adolescent, en el menor, quan viu processos de desnonament o d'infrahabitatge, és a dir, pèrdu d'habitatge o habitatge que no és digne.
I portem un any treballant en aquest aspecte, posant sobre la taula la manca de garantia d'igualtat de drets en els menors, sobretot els que viuen en aquestes situacions, i per això el lema una mica és aquest, sense casa no hi ha educació, perquè defensem que tenir un habitatge forma part de garanties d'educabilitat, sense el dret de l'habitatge no hi ha educació.
Comentaves que fa un any que esteu en Acció. Com va néixer aquesta proposta i com es va constituir 2080? Sí, si vols. De fet, això neix al curs passat en 217-190, que és
El Codi Postal de Salt, quan a l'Institut Vallvera de Salt, la primera setmana de curs hi ha vuit desnonaments d'alumnes i el professorat diu prou. És a dir, és impossible que puguem revisar la nostra tasca...
Sí, la realitat és que una part molt important dels nostres alumnats viuen la situació d'habitatge amb una emergència brutal i amb una setmana 8 alumnes viuen aquesta situació de violència tan extrema. A partir d'aquí fan un manifest...
Això passa com a pólvora, cap de poc temps nosaltres el veiem a Barcelona i el fem, i en aquests moments, en el territori, hi ha nou grups de docents, més o menys articulats, autònoms, cadascú funciona a partir de les seves rehabilitats, perquè som grups nascuts des de la base. Què vol dir? Som grups de professionals que estem dia a dia amb alumnats,
amb situacions de rehabilitat, no d'antabèquies, i que davant d'aquesta rehabilitat tan feroxa que està vivint una part tan important de l'alumnat, hem decidit realitzar-nos a partir de la rehabilitat que cadascú té. I expliqueu-nos una mica, no?, a qui en formeu part, ens comentàveu docents o gent de l'àmbit de l'educació, i també quin és el vostre modus operandi, com s'actua.
Nosaltres, bàsicament, el que fem és organitzar-nos en assemblees, que les fem un cop al mes, i el que busquem és arribar a les escoles, arribar a la societat, i, per una banda, que la gent que viu directament els desnonaments, les famílies directament desnonades, perdin la vergonya,
Que la vergonya no la tinguin ells, sinó que la tinguin les persones que els desnonen. Per tant, amb això vam fer, per exemple, tot de pancartes que van penjar a les escoles, que deien que sense casa no hi ha educació per mostrar aquesta realitat, que no és una realitat individual, perquè no afecta només a les famílies individualment, sinó que és una activitat...
Una problemàtica col·lectiva, una realitat col·lectiva, no afecta només el nen desnonat, que afecta molt, també afecta els companys de la classe, també afecta el mestre, afecta a tothom. Aleshores, nosaltres ens organitzem en assemblees per decidir quins són els passos que hem d'anar fent per arribar a anar aquí.
i hem anat a manifestacions també pel dret a l'habitatge, hem sortit al carrer, hem fet samarretes també per mostrar aquesta realitat. I hem fet també, l'any passat, una de les demandes que fèiem a l'administració era que ens diguessin el nombre real
de quants nens i nenes, que en els anys 80 l'actuació nostra és Barcelona Ciutat, i era preguntar exactament quants nens i nenes havien estat desnonats, quants nens i nenes vivien en pensions o en infrahabitatge, i no teníem resposta. Llavors vam iniciar nosaltres un mapatge, és a dir, vam crear un formulari que vam fer arribar a diferents escoles, concretament vam respondre 46, vam posar que el temps màxim de resposta era el 30 d'abril,
I una de les preguntes era, doncs, quants alumnes desnonats teniu a l'escola, quants viuen en pensions, quin era el grau d'alumnat en situacions d'infrahabitatge, i que la resposta que vam tenir en el mapatge, que de fet vam presentar el juny a premsa i el juliol vam entregar consorci al Departament d'Educació, la resposta era esgarrifosa, de 46 centres, 215 alumnes desnonats, 180 en pensions.
Clar, és una mostra, però clar, si és una mostra que extrapolem, ja ens ho podem imaginar. Llavors, això era una de les actuacions que vam fer també l'any passat, que continuem aquest curs, però és una mica una mostra de dir, a veure, és un drama social que estem vivint.
i que cal una resposta immediata perquè, en el fons, un nano que perd la casa és un nano maltractat institucionalment, però és un nano maltractat. I l'escola, evidentment, ha de saber estar al costat d'aquest alumne i ha de saber estar al costat d'aquesta família i ha de replantejar quina escola també és necessària en aquesta situació. Però és que estem parlant d'un drama, 215 de 46 escoles és una bestiesa.
Clar, ara parlàvem d'aquest impacte en xifres, però si parlem de l'impacte en cada alumne, en cada nen, quin seria l'impacte? Què és el que heu analitzat amb totes aquestes investigacions i amb totes aquestes recerques? En quina conclusió heu arribat? És a dir, els alumnes que pateixen aquestes situacions, en quina situació personal es troben? És a dir, ja més enllà de la situació real, sinó una situació... Què és el que estan vivint aquests alumnes?
Primer, els alumnes és diferent depèn de la situació que tinguin a casa i quina informació reben, i també de la edat que tinguin. O sigui, no és el mateix un nen de 5 anys que altres nonen a un nen de 14 anys, una criatura o un jove.
El que és evident és que és un sotrac contundent en la trajectòria d'aquella criatura. O sigui, una dada de l'Agència de Segur Pública de Barcelona...
Si en uns joves més o menys podem tindre un 10-15% de nanos amb problemes de segon mental, en nanos amb que tenen prostitució de desnonament és un 90%. L'altra cosa que veiem és que el nano canvia de la nit al dia quan viu aquest sotrac.
Penseu que la família viu en aquests processos amb molta angoixa i normalment intentant protegir l'infant. Per tant, segurament l'infant serà l'últim a estar informat d'aquesta realitat i no entendrà el que està passant. I comença un període que no és que la família ho provoqui, sinó que és com reacciona l'administració en aquesta realitat, que és salvatge.
Un procés de desnonament comença uns mesos abans del desnonament. L'administració no fa absolutament res per acompanyar aquesta família que li permeti veure quin futur té després d'això. No és fins un cop hi ha el desnonament que es comença a buscar alternativa, i l'alternativa normalment són pensions allunyades i amb visitacions depurables.
qualsevol altre procés que les escobres estem atenent i que l'administració i la societat ens demana que tinguem del bullying, de maltractaments, de suïcidis, etcètera, els tenim protocolitzats, els tenim superestipulats, l'administració ens diu estiguem molt al tanto. Ara, quan un nen viu un procés, una criatura viu un procés d'adonament, l'administració ens diu
aquest no és el vostre problema, això no ho heu d'atendre. Per què? Perquè el responsable que està creant aquella situació de profund maltractament és la pròpia administració. Llavors, Joan, què plantegeu aquí, des de 200-080? Aquí plantegem una cosa bàsica, que és el dret a l'educació. L'administració té unes obligacions envers la infància i el menor.
que és que els menors i l'educació s'han de protegir i l'administració té aquesta obligació. Què passa quan una família no té capacitat de poder tindre una casa? Doncs que aquest dret queda absolutament alterat. I l'administració fa veure que això no passa. Per tant, és obligació de l'administració assegurar...
que tots els nanos tenen el dret protegit a tindre un lloc on viure, a tindre un barri on pugui estabuir-se, a tindre un itinerari educatiu que sigui coherent i que vagi més enllà d'estar havent de canviar d'escova o de barri constantment. Per tant, l'administració ha de protegir el dret de l'habitatge dels infants. I a col·leció amb el que deia el Joan, hi ha algun tipus de guia d'actuació per als centres educatius sobre aquest dret de l'habitatge?
Aquest curs, una de les feines claus, igual que l'any passat, va ser la del mapatge, aquest curs el que estem creant, i de fet la tenim pràcticament acabada, és una guia d'actuació que volem fer arribar a totes les escoles i instituts. Més que res per això, perquè des de l'escola, quan et trobes amb situacions d'aquestes, com ja ha dit el Joan, des de l'administració no hi ha...
unes indicacions clares de com actuar, nosaltres el que estem fent és aquesta guia per poder ajudar a tots els centres a poder saber el que cal fer. L'enfoc d'aquesta guia també per nosaltres és molt clar. L'escola sola no pot actuar, ha d'actuar amb l'entorn, ha d'actuar amb xarxa, perquè és un problema col·lectiu, no és individual d'aquell alumne només, sinó que ens afecta, com bé s'ha dit abans,
Afecta a tot l'entorn, de la classe, del barri, és un veí que està afectat amb aquesta situació. Llavors, col·lectivament també enfoquem aquesta idea, és a dir, s'ha de treballar amb els casals, si és que l'alumne va al casal, amb serveis socials, s'ha d'actuar amb el sindicat de barri, si és que hi és, i la família està vinculada. És a dir, hi ha d'haver una actuació d'acompanyament.
a la família i al menor perquè se sentin segurs. Perquè el que sí que hem anat veient en tot aquest temps és que, malgrat l'alumne, potser l'envien a l'altra punta de Barcelona o fora de Barcelona, que últimament s'està donant, l'alumne continua venint a l'escola perquè és el seu lloc segur. Llavors, com que és aquest lloc segur i continua venint, l'escola ha de ser molt conscient d'aquesta responsabilitat que el mateix alumne ens està donant, perquè no deixa de venir.
I com treballeu amb les famílies afectades i amb aquelles famílies també que formen part de l'entorn?
D'entrada, també treballem amb les AFES, perquè pensem que les AFES dintre de l'escola són les famílies i per tant tenen una força i un paper molt important. Com treballem amb les famílies afectades, el primer és enterar-te'n, que te'n pots enterar perquè ha vingut la família i t'ho ha explicat, com perquè és el nen que ho explica, el tutor o el monitor de menjador o qui sigui.
També te'n pots entrar per xarxes, i aleshores el primer que has de fer és parlar amb la família, dir-li que ho saps i que què fem, que hi tenim una criatura entremig. Hi ha famílies que et diuen que no volen que el nen ho sàpiga, hi ha altres famílies que et diuen que sí, que el nen ho sàpiga, aleshores parlem de qui s'encarrega de dir-li, els hi dieu vosaltres, voleu que hi siguem nosaltres, voleu que els hi diguem nosaltres... I després hi ha una sèrie de suggeriments que els hi diem, per exemple...
quan arribi el dia del desnonament o abans que arribi el dia del desnonament, prepareu una maleta o una bossa amb les coses que són del nen, que el nen les estima o que pel nen són importants, sigui una joguina, sigui un llibre, sigui el que sigui, perquè el dia que us desnonin us ho pugueu emportar, perquè segurament moltes coses no us podreu emportar. És molt important que el nen les seves coses les tingui, perquè ens hem...
trobat en casos de desnonaments en què la família no ho havia previst i el nen s'ha quedat sense res. Aleshores, això és una de les actuacions que fem. També, per altra banda, ja deixant de banda la família, sí que hem fet una cosa que és posar-nos d'acord amb capçalera o hem fet reunions amb capçalera i amb la FAC, perquè creiem molt important que no és només un problema de l'escola, sinó que és un problema general, com abans s'ha dit,
I per tant és important que junts, tant els metges, que són els que veuen l'infant, de fet l'infant està entre dos mons, entre dues institucions, metges i escola. És el lloc on tots coincidim, els metges i l'escola. Aleshores és molt important que anem junts perquè tots hem vist el mateix. Abans preguntaves
Com viu l'infant o quins canvis? Té canvis actitudinals, va amb son, va amb cansament, pot tenir problemes de desnutrició o de menjar malament, doncs això des d'una banda com des de l'altra. Aleshores és important també aquesta unió i la FAC també és important perquè són les famílies.
I ja per anar tancant ens agradaria saber què és el que li demaneu a l'administració pública perquè posi, diguéssim, solució a aquests problemes i també si alguna escola ens està escoltant i es vol posar en contacte amb vosaltres, com ho pot fer? Primer...
Mostrar una cosa, és a dir, el que està fent l'administració és una vergonya. L'administració el que fa és fer veure que no hi ha un problema i el que fa és desatendre les seves obligacions. Per tant, cal un canvi radical de l'administració
visualitzant exactament què està passant a les escoles i canviant tota la manera d'actuar quan aquesta problemàtica no es pot resoldre. Per resoldre-la, l'administració hauria de fer canvis legislatius, etcètera.
perquè provoqués una defensa de la infància i de l'educació que no ha fet, però mentre això no ho fan, el que sí que hem de demanar a l'administració és que els protocols que tenen d'actuació amb infrahabitatge o quan hi ha una família desnonada no siguin protocols de maltractament com estan actuant en aquests moments.
Clar, dius, què li demanem? El primer que li demanem és que no poden haver desnonaments si hi ha menors. Un menor mai hauria de poder perdre el seu habitatge. Mentre això no arriba o mentre demanem això, també demanem coses molt, molt, molt concretes.
com és que un nano, si viu, per posar un exemple al poble sec, no li poden donar una pensió al Guinardó o a Badalona, perquè l'allunyes de la seva escola, l'allunyes a la seva realitat, del seu nucli, del seu vincle, perquè és un nano del barri aquell. Aquestes coses es poden aconseguir, però clar, per aconseguir-ho vol dir que l'administració ha de ser conscient del drama que està provocant i que ha de ser conscient que ha de protegir l'infant i l'adolescent.
Però aquestes són coses com molt pràctiques que nosaltres demanem. Qui gestiona tots aquests canvis cap a les pensions? Sabem que és una entitat de turisme, una empresa de turisme. Home, potser hauria de gestionar una altra entitat, no? Que es dediqui més a les persones i no pas al turisme. Totes aquestes coses molt concretes també els hi hem passat a l'administració.
Igual que li hem passat a l'administració educativa, aquesta guia que nosaltres estem fent, ells la poden fer arribar, poden crear una altra guia, és a dir, ser conscients del problema perquè les escoles sàpiguen què actua i com actuar i no fer veure que no hi ha un problema. Doncs, 280, on us podem trobar per més informació? Doncs, 280, tenim un correu electrònic, que és 280.gmail.com. A part, buscant el Google 280 surt la nostra web i també al Baix Obregat,
Sí, per exemple, a Instagram, els nous nuclis de docents en tenim compte a Instagram, per tant, hi ha diferents, depèn d'on sigueu, ens podeu buscar, i jo crec que Instagram és un lloc on ens trobareu a tots i podeu anar mirant a les webs que hem penjat, els recursos, etcètera.
Doncs, Joan Artigal, Núria Cervera, Anna Pérez, gràcies per participar de la Rambla, d'aquest magazín de matins de Ràdio d'Esvern. Felicitats per la vostra feina i endavant. Molts ànims. Gràcies a vosaltres. Gràcies per convidar-los.