Seguim en el magazín de matins de Ràdio d'Esvern, seguim a la Rambla i ara parlem amb Pau Ferrés Ribas, antropòloga experta en dinàmiques psicosocials en l'espai de la xarxa Les Ones, un nou capítol de la xarxa educativa que ens presenta avui l'oportunitat de parlar sobre el pas de l'escola Bressol a l'escola d'infantil i primària. Pau Ferrés, bon dia. Hola, bon dia, què tal? Benvinguda al programa. Gràcies per convidar-me.
Comencem parlant de què entenem per la transició Escola Bressol a l'etapa infantil. Qualsevol transició l'hem d'entendre com un procés, un procés que ens portarà a un canvi i que per tant també ens obre tota una sèrie d'expectatives de creixement. Però com qualsevol canvi,
ens enfrontem davant de coses desconegudes i això ens situa o ens desperta a vegades unes certes ansietats, pors, perquè hi ha moltes coses que desconeixem el que passarà i llavors aquí podem reaccionar de moltes maneres. A vegades reaccionem amb un excés de por i ens bloquegem, fem veure que això no ens importa, no hi donem importància, no ho preparem, tanquem els ulls o a vegades també potser que reaccionem amb molta eufòria també pel mateix, per no haver de pensar que ens representa...
fer aquest canvi, però és un canvi necessari, és un canvi com de creixement. És veritat que hi ha famílies que potser opten per retardar l'escolarització més endavant, és un dret, però en principi aquest parc representa això, entrar a l'escola, l'escola d'infantil i primària, l'escola dels grans, que diríem...
És una oportunitat de creixement, no? Que també el pas es pot fer directament des de casa a l'escola. Clar, correcte. Són dues transicions una mica diferents, però hi ha alguns aspectes en comú, sí. Clar, d'això t'anem a preguntar precisament, no? Perquè hi ha molta gent que hem fet el pas aquest segon que comentaves, no? Jo, per exemple, vaig deixar d'estar a casa, diguéssim, amb l'àvia que em cuidava, no?, i que estava per mi, a anar a l'etapa infantil i de primària. En aquest cas...
Aquest traspàs, tu creus que també ha d'anar seguit d'un acompanyament o seguit com a mínim d'un procés de visualitzar l'infant en aquest canvi? Perquè és un canvi una mica més brusc, per dir-ho d'alguna manera. Sí, clar, per tant cal acompanyar també, evidentment. També és cert que quan s'enfronta aquest canvi del pas cap a l'escola, la criatura també és més madura que quan entra a l'escola a bressol, no?
Per tant, també hem de confiar que té ja com molts aprenentatges adquirits i que probablement també s'enfronten a aquest canvi amb molta més autonomia, no? I potser també amb recursos molt bons adquirits a la família, no? De comprensió, de resolució de problemes, d'atenció rebuda, no? I que si són bones experiències, són experiències que queden interioritzades i que acompanyaran també fer aquest canvi. I la criatura pot viure amb por, però també ho pot viure amb molta il·lusió, no?
i també il·lusió de trobar altres infants com ell o com ella. Perquè, clar, arribem al món, el primer contacte és amb la mare, que ens pareix, però també hi ha la parella, anem creixent, també els avis van adquirint importància, els oncles, la família que envolta el nucli més petitó, després també el veïnat i l'escola. Tot això és un procés natural de creixement
I la criatura té aquesta necessitat de creixement i d'anar ampliant els seus radis de relació. Per tant, el pas a l'escola, venint de casa, diguéssim, també evolutivament té un sentit. Pot concordar també amb un desig de la criatura i una necessitat també de desenvolupar noves habilitats i estratègies de relació, de socialització.
Pot ser il·lusionant també, pot ser difícil, però pot ser molt il·lusionant. Molt bé, doncs parlem ara d'aquestes dificultats, no?, perquè aquest és un moment delicat per les famílies i ens agradaria saber que els hi recomanes en aquest procés. Val, mira, doncs primer de tot parar, parar un moment, i és com, jo ho comparo a vegades amb un viatge, no?, que és un procés que comença...
i serà un procés llarg perquè l'escolarització durarà molts anys, però per tant aquest primer moment és important que parem i que li dediquem un cert temps. Quan comencem un viatge és a veure el destí, on anirem, quin itinerari seguirem, amb qui el farem, quin equipatge, què hem de posar a l'equipatge, tot això. Però llavors, a veure, la primera cosa és on estem, quin és el punt de partida.
i és connectar precisament amb aquestes pors que deia, que és mentat, no?, que són intentar connectar amb les pors de la criatura, però també amb les pròpies pors com a adults. I això té molt sentit, ja veurem perquè, mira, primer de tot, pel que fa amb els infants, el que ens fa més por de tot, més por de tot, és que pateixin, que puguin passar mals moments, no?,
que no se sentin atesos, que la mestra no estigui per ells, que potser hi hagi altres criatures que cridin més l'atenció i que la nostra filla quasi no el vegi, que passin desapercebuts. Això ens fa por. Voldríem estalviar aquestes angúnies, diguéssim.
Però bé, també hem de poder tolerar, saber què hi seran, perquè això després també portarà un creixement, és una oportunitat de veure altres coses. Però també et deia que hem de connectar amb les pròpies, com per exemple aquesta por de separar-nos, que prenguin coses diferents de les nostres, coses que nosaltres no coneixem, que prenguin hàbits diferents...
També sabem que cada vegada estem en un món més interconnectat i que a l'escola també és un món d'intercanvi, de punt de trobada, de maneres de fer molt diferents, de cultures diferents també. A vegades pot haver-hi un temor. Hem de ser sincers amb nosaltres i reconèixer si això també ens passa. Que també la por que l'escola ens el canviï, que aprenguin coses que nosaltres no sabem o que no els podrem ajudar...
o que parlaran una llengua que no és la nostra. Hem de ser conscients de tot això. I una cosa que també fa molta por de vegades és que com a pares i mares poder-nos sentir jutjats o qüestionats per l'escola, que ens puguin dir que no ho fem bé. Tot això és molt important perquè si en som conscients podrem entrar una mica millor nosaltres també com a pares i mares a l'escola.
Perquè si no, moltes vegades, si no prenem consciència d'això, moltes vegades pot ser que ens posem a la defensiva, no? Clar, entenc. L'escola és la culpable, l'escola no ho fa bé... A veure, un moment, un moment, jo també tinc molta por aquí, no? I llavors, tu em deies, què recomano, no? Sí, les recomanacions que fas per fer aquest procés una mica més dolç, una mica més agradable.
Sí, i per gaudir-lo. Per gaudir-lo seria, sí. Sí, jo penso que sí que hi ha totes aquestes pors, però primer les hem de reconèixer i després, si en som conscients, podrem gaudir més aquest viatge. És com, hem obert el mapa, sabem on som, volem anar i... Doncs ara, no sé si t'ha passat mai, d'haver preparat un viatge, que gairebé gaudeixes més de la preparació que del viatge en si. Totalment.
o a vegades, com que el prepares molt bé, també el gaudeixes molt, no?, perquè quan hi ets, tens la sensació que aprofites més, que veus més racons, que et perds menys coses, però també és veritat que ens hem de deixar sorprendre, no?, en aquest viatge, això també és important. Però una recomanació, sí, una també seria això, eh?, malgrat la preparació, deixar també espai per la sorpresa i poder-la entomar, saber que passaran coses que ens sorprendran, que reaccionarem a vegades més bé o més malament,
però que poden haver-hi sorpreses molt maques. Una recomanació que jo faig, mira, per mi és la més important. Una vegada vaig llegir un llibre del filòsof Josep Maria Esquirol, ara no recordo quins dels llibres eren, però que deia que la confiança i l'amistat són a la incertesa el mateix que la xupluc,
és al mal temps o a la intempèrie. Llavors, per tant, estem en una etapa de canvi, ens enfrontem davant de coses desconegudes, doncs què podem fer? La millor manera per sentir-nos protegits o per sentir-nos d'una manera més còmodes, com dèiem, seria treballar per establir confiança. Que la criatura, per una banda...
pugui confiar en nosaltres, en aquest acompanyament, en l'escola, en les mestres, i també que nosaltres també puguem confiar.
Podem anar veient coses de com podem fer tot això, si vols. Sí, no, no, totalment. La confiança és una paraula que estàs repetint bastant, Pau, i realment és important el fet de confiar en el sistema educatiu, de confiar en el centre, de confiar en el nen, nena, fill, fill, en aquest cas, que també estàs donant-li l'oportunitat que conegui
el món que conegui un espai que evidentment pot generar aquesta incertesa, aquesta inseguretat, aquesta por de què descobrirà, com ho descobrirà, jo podré acompanyar-lo, però ha d'haver una confiança i ha d'haver sobretot això, aquesta confiança en un mateix, en el projecte també de família i en aquest cas que...
que això continuï sent així. I a més també en un món en què tot està molt canviant. Els projectes de família no són els mateixos que fa 80 anys o 50 anys. I encara hi ha així, tot i que potser això dificulta o dona més ventall de possibilitats, no impedeix que el nen o nena pugui fer el seu procés de vida i el seu aprenentatge.
Sí, sí, sí. I has dit dues coses que m'han agradat molt. Una és que confiar també en les criatures, no? Que a vegades pot ser que ens desperdi tanta ansietat aquest canvi, aquest moment, que ens en oblidem que té recursos, no? També en aquesta etapa hi ha unes dificultats, que si vols després hi entrarem, però l'altra cosa que també m'ha agradat és això, confiar també en l'escola, no?
És com, jo dic que a vegades la imatge aquella de les nines russes, de les matriosques, és una imatge que a mi m'agrada molt perquè és com la criatura neix, això que una mica repeteixo una cosa que he dit una mica, però una mica diferent. Té el nostre acompanyament, primer com la mare, la parella, la família petita, però nosaltres...
també estem acompanyats els adults, i també ens hem de deixar ajudar i acompanyar, acompanyar també per l'escola, acompanyar pel municipi, pel poble, pel veïnat, per exemple, fer un programa de ràdio, també és una manera d'acompanyar aquests adults que estan en aquest moment també de canvi per ells, perquè et canvia la vida en aquest moment. I és això, deixar-te també ajudar, deixar-te ajudar per l'escola.
I confiar en l'escola. Però, clar, confiar no és una cosa... Ah, jo confio, segues, ja està. La confiança també s'ha de teixir, s'ha de treballar, no? L'hem de... I, no ho sé, et faig quatre pinzellades de coses que podríem fer, no? Endavant, sí, sí. Tenim encara cinc minuts, podem fer-ho. Sí, molt bé, gràcies. Doncs mira, per exemple, la criatura. Una cosa que és ben important és...
mentre encara van a l'escola bressol o si estan a casa potser seria un procés paral·lel però quan van a l'escola bressol està bé que quan estem preparant el canvi o la transició preguntem molt què fan a l'escola que vegin que ens interessem molt per allò que fan quan no estan amb nosaltres perquè quan després faran el canvi si han tingut l'experiència de veure el nostre interès sabran que
quan ells estaran en un altre lloc, ells també se seguiran interessant, que se seguiran sentint interessats per nosaltres, seguiran sabent que nosaltres els tenim presents i els tenim al cap. Això, encara que sembli molt subtil, és important. Després també serà interessant que un cop s'acabi l'escola a Bressol, que es pugui fer algun bon comiat, també, i començarem una altra etapa. No fan enveure que no ho veiem, no, no, vindrà un moment que potser serà difícil,
però també agrairem a les mestres el que ha passat i és una manera també de preparar la nova experiència. Després, també quan ja haurem triat l'escola, sense tampoc posar-hi un èmfasi excessiu, però pot ser interessant familiaritzar amb l'itinerari que farem des de casa per arribar-hi, o anar-hi passant pel davant, o mira, aquesta serà l'escola l'any que ve. Potser no se'n acaba d'entendre molt bé això de què és l'any que ve.
Perquè una de les característiques que et deia que es mantenia més endavant és que a vegades en aquesta etapa encara hi ha molta dificultat per entendre això de què és el temps, el que vindrà. Però bé, nosaltres anem com familiaritzant...
perquè el reconeixement és gratificant. Ai, mira, l'escola aquesta, ja ens va com entrant. I un dia potser ens podem parar a l'escola i comptar finestres, o podem mirar si hi ha arbres, o podem jugar al veig belge amb els colors. Que reconegui l'espai una mica, no?
Sí, exacte, familiaritzar-te amb això. Quan hi hagi d'anar, ja hi haurà una sèrie d'aspectes que resultaran familiars i que poden ser ja agradables. Després l'escola ja ho facilitarà, que serà el contacte amb el mestre o la mestra, normalment en aquestes etapes acostuma a ser més una dona que un home, però bé, amb qui toqui, no? I després, clar, hi haurà també tot el procés d'adaptació escolar, no?,
Normalment sol ser al llarg d'una setmana, que a vegades són menys hores, es fa amb grups reduïts, es va fent progressiu, no? Això serien aspectes que podem treballar amb la criatura. També, per exemple, el fet de preparar també el material, no?
per anar a comprar una motxilla nova, o brodar el nom, que la mare broda el nom, o l'àvia broda el nom a la motxilla, no ho sé, petites cosetes així, fent traçar pel material, o mira, comprarem sabates noves per anar a l'escola els primers dies, abans d'anar-hi, les provarem que vagin bé, però seran per anar a l'escola, que potser és transmetre una certa il·lusió per aquest canvi, no? I després també hi ha una altra cosa important...
que en el moment hi ha d'entrar els dies de començar l'escola, val la pena que a casa puguem dedicar-hi un temps, que no comencem en un moment de molta tensió, que si podem demanar alguns dies a la feina, potser un parell de dies, o la col·laboració d'alguna àvia, un oncle, una tia, que ens acompanyin, per fer aquest pas amb la màxima tranquil·litat possible, no?,
Si podem anar a dormir una mica més d'hora o ser puntuals, no? Si començar un dia amb tranquil·litat, esmorzant a casa, que puguem anar pel camí, a poc a poc, reconeixent el camí, no? I per si després hem de dedicar una estona, doncs, per si representa una mala passada entrar a l'escola, doncs potser poder estar allà amb calma, no? Que no la hem de deixar...
perquè ens hem d'anar pitant a la feina, no? Vull dir, poder estar amb la màxima tranquil·litat possible. Pau, ens queden escassos segons per entrar l'espai. M'agradaria que féssim un parell de conclusions, si pot ser.
Un parell de conclusions. Mira que me n'havia pensat ara així. Bé, pensar això, que hem de teixir... Mira, una cosa molt, molt, molt important, potser no he dit, contacte amb l'escola. Contacte amb l'escola. I que nosaltres no hem de deixar el fill o la filla sols integrant-se a l'escola. Nosaltres també ens hem d'integrar a la comunitat educativa. Hem de participar, hem de saludar el mestre o la mestra, hem d'anar a les reunions, hem de participar a l'AFA...
Hem d'estar-hi. Si la nostra criatura veu que nosaltres tenim aquest contacte, se sentirà molt més acompanyada, no? I davant de qualsevol dubte, parlar, parlar, preguntar, preguntar amb la mestra...
No sé si puc arribar a una conclusió, però més o menys he donat unes pinzellades. Totalment. Però això, pensar que és un viatge, que ens hem de parar, que hem de teixir bones relacions, teixir confiança, nosaltres... Bé, si vols ho deixem aquí. Doncs, Pau Ferraz, moltíssimes gràcies per acompanyar-nos en aquest espai avui al programa. Una abraçada molt gran. Avui hem pogut parlar amb l'antropòloga experta en dinàmiques socials
Pau Ferrer Ribas, que tinguis molt bona setmana i res, gràcies per atendre'ns aquí a Ràdio d'Esvern. Igualment, i que vagin molt bé totes les famílies que faran el pas, que penso que hi ha escoles molt maques amb projectes educatius molt macos pel que puc conèixer aquí a Sant Just i endavant. Bona experiència. Una abraçada, que vagi bé. Una abraçada igualment. Adéu-siau. Adéu.