Ja arriba el moment de parlar del darrer llibre que presenten dins les jornades tardor temps de lectura. Tres llibres, tres veus que es troben, que organitzen els centres d'estudis de l'Hospitalet de l'Infant. Aquesta tarda, 20 d'octubre, a la seta de la tarda, la sala Ferremanet de la Casa Cultura de l'Hospitalet de l'Infant arriba al torn de conèixer el llibre Abacuc, abacuc, poesia anarquista del segle XIX del Josep Llunes. A càrrec de Jordi Martí Font...
Hem tingut l'oportunitat de parlar amb ell i ens parla sobre moltíssimes curiositats referent a aquest llibre. N'escoltem. Bon dia, Jordi. Hola, bon dia. Ens posem en contacte perquè ens facis així cinc cèntims de la presentació del llibre d'aquesta tarda. Doncs mira, us explico més o menys que allò que inclou el llibre és una amplíssima selecció d'uns tipus...
d'uns poemes que formen part d'una tipologia de poemes poc coneguts, perquè, de fet, aquesta és la primera investigació així pública, és a dir, que s'acaben publicant en poemes d'aquest tipus, però que eren uns poemes que al segle XIX eren més que majoritaris perquè omplien les pàgines de la premsa popular del moment, que era la forma en què bona part dels treballadors i les treballadores
tenen accés a la literatura. Són uns poemes d'un autor que es diu Jureb Llunes, publicats majoritòriament en una revista que es deia La Tramuntana. Quins temes tracten aquests poemes? Doncs aquí ve la gràcia del tema, perquè durant el segle XIX, menys la part final de tots en què arriba el modernisme, hi ha tres temes que són Déu, Pàtria i Amor,
un amor medieval, que són els tres temes que omplen tota la poesia catalana d'allò que es va anomenar la renaixença. De fet, són els tres lemes dels jocs florals, perquè de fet també és al segle XIX quan els jocs florals es reconstrueixen per tal de semblar una festa medieval, que és una mica el moment històric que la gent de la renaixença tenia idealitzat. En canvi, els poemes que presentem aquí
són poemes de treballadors i parlen tant de la seva feina com de les lluites socials per tal que la seva feina estigui feta en més bones condicions, com hi ha poemes en contra del clero, que eren molt populars en aquell moment, és a dir, un de poesia anticlerical que de fet apareixia a tota la premsa popular del moment, però no en teníem encara cap recull,
Però també apareixen poemes, per exemple, de festa, d'un dia en què una colla d'obrers se'n van recórrer tots els bars més coneguts d'aquell moment de Barcelona. És a dir, és una mica un tipus de poesia molt, molt poc, jo et dic, coneguda el 19, perquè els temes principals són aquests que he dit,
però que alhora era popularíssima i que a nivell de quantitat molt possiblement va publicar molt més que no pas els temes clàssics dels jocs florals. Qui és més curiosa? Aquest recorregut de bars és prou curiós també, no? Sí, aquest és molt curiós.
Però després també hi ha alguns altres que també són curiosos perquè són duríssims, perquè, clar, ens parla de com treballen els treballadors d'aquell moment i la cosa és bastant terrible. Després també hi ha uns que, a nivell de curiositat, són molt presents que es diuen poemes d'oposició o de contrast, tenen com a dos o tres noms.
La primera part del poema explica com viu un ric o un fill d'un ric i la segona part del poema fa el contrast a com viu un obrer del moment. És una mica bastant d'allò. Potser el més curiós de tots, i curiós perquè jo no tenia constància que això existís, és un poema que... Un poema, n'hi ha dos d'aquest tipus, són no majoritaris al moment, però també hi són,
que són dos poemes escrits en contra de policies secretes infiltrats dintre del moviment obrer. Que dius, hosti, això també existia? Doncs sí, sí, existia, i bé, el poema aquest en concret se diu Un tipus, i si vols tens això un trosset, és llarg, però comença a dir... Sí, perquè ara tinc curiositat. Sí, sí, diu, diu, lo coneixeu, vesteix de mil maneres diferents.
Puig que en l'ovarià té molt esmero, tan prompte, traje, enter, porta i sombrero, com bruseix per denyes molt dolentes. Servint de gos, se guanya la pitança. Passejant pels carrers, s'està a tota hora, mirant mig de regull, va per sa vora, i allà on veu moviment, sempre s'atança. Sens cap mica d'escrúpol, sempre es fica, on per res se'l vol ni se'l demana. Es brina el que pot, fent-lo pavana, i a sonam-ho, després tot ho explica.
I continua, perquè és un poema llarg. Déu-n'hi-do, és força curiós, eh? No, no, és curiós del tot, és el 1891. I, clar, lliga perfectament amb la resta de poemes que escriu en aquest cas Josep Llunes, que és l'autor. Hi ha un altre tipus de poema que a mi em va son prendre bastant, que són uns poemes en contra de la loteria i en contra de les rifes. Perquè quan arribava Semana Santa...
A totes les esglésies es feien rifes, a vegades de paneres i a vegades de crucifix i coses així, i hi ha com un odi terrible contra les rifes perquè diu que és la forma en què, d'alguna manera, els obrers sempre tenen il·lusions i després s'adonen que tot és mentida. També hi ha un altre, curiosíssim, que és un poema sobre Jesucrist,
perquè l'autor que estic anomenant era un poeta anarquista, i els anarquistes en aquell moment reivindicaven la figura de Jesucrist, això sí, no dintre de l'Església. I és un poema de lluança de la figura de Jesucrist, tot i que fet amb molt humor, perquè fa com una espècie de paral·lelo, o li diu així, un paral·lelo, entre Jesús, que és Jesucrist,
i Jesús, que és un que tot el dia va borratxo i que no treballa gens. I aleshores, clar, és tan curiós la comparativa entre això, entre un obrer, doncs, que no forma part per a res del moviment, obrer del moment, perquè, per exemple, la qual no era una cosa que en formés part, tot i que després feguin poemes...
als bars, no? Però la comparativa entre els dos és més que curiosa, no? Déu-n'hi-do, Déu-n'hi-do. I després hi ha un especialment curiós per la forma de composició, perquè és un poema escrit amb un cafè i al principi sembla que sigui un poema normal, però al final de tot ens explica que aquell poema, ell no escrit res d'aquell poema, sinó que ha agafat frases al vol
dintre d'una societat obrera on ha anat a prendre el cafè. I, clar, només de la forma de fer-ho, en què l'autor diu que ell no fes res d'allò, sembla molt moderna, perquè, de fet, això se feia al 2070 del segle XX, però no els tenim notícia que al segle XIX s'escriís d'aquesta manera, és a dir, agafant frases una frase aquí i l'altra frase allà i acabant, diguéssim, construint
un text sencer. Ara, els poemes majoritaris són poemes, podríem anomenar-los polítics. Si vols, em dic un troset petit o d'un, que és un que es diu l'Espanya monàrquica, és del 1870, és el primer poema que tenim recollit de llunes, publicat en una revés que es diu L'Oponton, i diu Quan me n'anava Fernando, anava mal. Quan me n'anava Cristina, anava igual. Quan me n'anava Isabel, res era bo. I ara que m'anem prim, tot és pitjor.
Així, poble espanyol, veuràs, si et plau, que mentre tinguis reis seràs esclau. És un tipus de poesia. O un altre que es diu Los Corps, que de fet aquesta era més coneguda perquè havia estat publicada amb alguna antologia de poesia política del segle XIX. És llarg el poema, comença explicant que al mig d'una cinglera d'aspera i pelar rocam hi havia una cova on nien molts corps de cap pelat.
I els corbs, ara ho explico, se'ls lamenten que s'han acabat les guerres carlines i ja no poden menjar l'amunt de cadàvers que provocaven aquestes guerres. I parla d'això. Però s'acaba amb una ensenyança d'aquestes terribles que hi ha un dels corbs més vells que se mira als altres i diu no em passeu cap quimera que no us faltarà carn.
un corp els va respondre que compta ja 100 anys. I després acaba dient, mentre convenç els homes se deixin governar, no faltarà que els porti convenç a de guallar. I clar, és aquest final que dius, mare meva, això ho podria haver escrit ara, no? Perquè no és una cosa... Bé, aquest és la... I com a llibre sencer, ara mateix és el recull més ampli de poesia
en aquest cas anarquista del segle XIX, però també mostra un tipus de poesia, torno a dir, que no és només que llegissin els anarquistes que hi havia, que n'hi havia molts, sinó que era una poesia obrera que la gent llegia... El tema és que no ha arribat al segle XXI i tampoc al segle XX. El segle XX, de fet, no es va fer cap antologia. Se va fer alguna antologia, però petitona, aquest tipus de poesia,
perquè mai van publicar llibres, sinó que això sortia publicat dintre de les revistes del moment, però no es feien reculls els poemes. I la gràcia és ara publicar tota aquesta poesia de Josep Llunes, que és un poeta, en feia ja 100 poemes dintre, per tant, hi ha molt diversos, i molt resitua, diguéssim, una mica la visió que sobre el segle XIX haguéssim pogut tenir d'això, que la poesia només parlava de la Mare de Déu,
que també n'hi ha, evidentment, sobre la fe, sobre Déu, sobre la pàtria, tots els poemes patriòtics. Aquí hi ha poemes sobre la pàtria, també, però parla d'una pàtria radicalment diferent, perquè de la pàtria que parla és de la pàtria dels obrers, que en aquest cas és Catalunya, perquè ja ho hem dedicat a Catalunya, però no parlen del segle IX, sinó que parlen de les condicions que tenen a les fàbriques on treballen.
i després una cosa també curiosa i és que llunes dintre de l'anarquisme era completament contrari a les bombes i aleshores tenim un poema contrari completament a les bombes que altres anarquistes que són els que ens estan més propaganditzats
tot i que eren minoria al segle XIX, doncs es acaben a llançar. Hi ha un poema que es diu Pro Petardos, que és un poema duríssim en contra de la gent que utilitzava la violència contra les altres persones. És aquest tipus també d'explicar una mica la complexitat d'aquest moviment que era, torno a dir, molt majoritari dintre del moviment obre català,
però que la majoria no realitzava accions de violència, sinó que es dedicaven a escriure i a llegir, i aprendre a llegir i a escriure. Pensem que en aquest moment no hi ha escola pública, i la majoria de la classe obrera aprenc català, perquè l'altra curiositat, curiositat important i coneguda, però que cal recalcar, és que tots aquests poemes que escriugin són en català.
quan bona part de moment obres escrivia en castellà, no perquè fos anticatalanista ni res, sinó senzillament perquè era la llengua, l'única llengua que s'ensenyava a les poques escoles que hi havia. I aquí tenim una quantitat de poemes en català sobre temes sobre els quals no teníem poesia, pràcticament, que canvia una mica la visió sobre aquest 19,
que, vulguem que no, és l'inici de la contemporaneïtat, que és on estem ara. Encara estem al mateix lloc, encara que hi ha hagut revolució informàtica i el que sigui. Jordi, una altra curiositat que tenim. Per què Abacuc, Abacuc? Perquè, tot i que bona part d'aquests autors, i llunes en concret, eren completament anticlericals, tenien una cultura religiosa immensa. És ben lògic perquè...
Es podia llegir la Bíblia, per exemple, a tot arreu. I aleshores hi ha un poema on Llunes es defineix com a poeta i diu que ell no serà un Jeremies, ni plorarà com Jeremies, sinó que serà un Abacuc. Abacuc és un profeta que un cop li mostren que el món va molt malament, decideix agafar i cremar-ho tot. I aleshores diu, jo seré un Abacuc i la meva llengua se llençarà a foc.
i és una definició de la seva poesia, i per això es diu Abacuc. És una història que apareix narrada a l'Antic Testament, però que és una història petitona, és a dir, no és un gran profeta, així com Jeremies és més conegut, Abacuc no és, però Llunes l'agafa com a referent. De fet, apareix a les revistes on apareixen aquests poemes,
sempre apareix un poeta o un personatge que escriu que utilitza la ploma per enfrontar-se a monstres, al capitalisme, a la burguesia, i aleshores ella agafa la paraula Abacuc per definir-se com a poeta. Per això la poesia que ella fa la qualifica com Abacuc, que és el crit de guerra d'aquest profeta de l'Antic Testament. Què et sembla que es facin aquest tipus de jornada amb aquests llibres?
Home, jo crec que és interessantíssim, sobretot també per la varietat, perquè a vegades, i això no és cap crítica, perquè val més això que diré ara que no per res, perquè hi ha llocs on tenim molta facilitat d'agafar algun escriptor d'aquests que més o menys són mediàtics i ja tenim resoltes unes jornades culturals al poble.
Aquí, a l'hospitalet, vaig observant, perquè he vingut altres vegades ja, que, a banda que presenti jo, presenta gent molt diversa. I això genera, doncs, que jo crec que l'ampliació del centre d'interès i no caure sempre, diguéssim, en el mateix tipus de presentacions. Jo crec que les jornades del CELI són un exemple, i torno a dir, no perquè vingui jo, i a mi també faria no venir,
però un exemple de diversitat, i la diversitat és important a l'hora també de fer una tria de llibres, en aquest cas, per llegir i no repetir sempre el mateix model. Per això jo crec que és un exemple de com es poden fer unes jornades culturals, en aquest cas literàries sobre llibres, des de qualsevol lloc del país, no cal ser una grandíssima ciutat, però que tinguin, diguéssim, una aspiració,
a parlar de qualsevol tema. I l'exemple és la presentació de l'Avacut mateix, però els altres dos llibres que es presenten en aquestes mateixes jornades són també això, són diversos i per això crec que és interessant. I per això des d'aquí convidem a tothom a que vingui aquesta tarda a la Sarra Fermalet de la Casa Cultura Blanca d'en Jú. Jordi, moltíssimes gràcies. Moltes gràcies a vosaltres. Allà ens veurem. Gràcies.
Ja sabeu, esteu tots més que convidats aquesta tarda a les 7 de la tarda a la sala Ferrer Manet de la Casa Cultura Blanca d'en Jú per poder gaudir d'aquest llibre. Abacuc, abacuc, cant de la mà de Jordi Martí Font.