Hola, sóc en Jaume Usoms i esteu escoltant Brindem, una de les meves cançons de l'àlbum L'aire que respiro. Us faig saber que a partir d'ara serà la sintonia del programa Embolica la troca, a Ràdio Matadepera, 107 punts. I ara xeco la copa i brindo pel dia que ens vam trobar i amb un somriure celebro tot el que he passat perquè de vida en tinc compte.
on hi trobarem l'Anna, en Francesc, en Jaume, en Jordi, la Magda, la Manuela, la Montse, la Maria Carme, la Joia i la Carme Narita.
Amb vosaltres, el Jordi, amb reflexions innecessàries o no?
Hola, soy Manuela y os voy a hablar de una vida saludable. ¿Cómo llevar una vida saludable? Hola, sóc la Maria Carme i vull compartir amb vosaltres la lectura. Què tal? Sóc la Montse. La meva secció és I tu què en penses? Com anem? Jo sóc la Ioya i amb mi escamparem la boira. Sóc la Magda i amb mi anireu de la cuina a la taula.
Sóc en Jaume i en el meu espai de la veu de Mata de Pere que t'acompanya us continuaré parlant de les mascotes.
En l'últim programa d'Embolica la Troca, en el racó de la poesia, vàrem acabar amb uns versets en català i, per seguir sent internacionals, avui un de mig italià, el Castello Perduto, una llegenda macarrònica. En un castello perduto, entre boscos i xardinos, tres gàtis de pelo fino facien mau, mau, barramiau, un bulldog vigilatore fet un bub-bub tanto forte que pel porat de la porta sortiren les gàtis de pore.
El cani, oh maledet, estava fort angonioso, buf buf facia rabioso, baumau el gat i repete, i entre els cani legats facien gran serregat. Intanto la filla bella del que el castelló cantava en boc de celo el
i hòtala en Sant André, ma que noite, que delícia, lucianto l'euna velina, reflexava la bambina, facendo-la encantadora. Al jardini, la sua amant i dedicava un triste canti a la vela quiladora, i amb la guitarra xafata entronava la traviata, en voce de regadora. I el conti sentimbrugito, restanto tutto esverato, furioso brinca del llito, guipava per un forato, e viendo el gran jolgorio,
que havia armat el tenorio, que era tot un animal, agafa la finestra, agafant l'orinal, li engega sobre la testa. Un soroll extravagant i fet el caure a la terrissa, i hubiera morto de risa qui vedere al pobre amant i de cap a pie regalant i hasta xopa la camisa.
En tanto, en el jardín la filia i había veduto que su amante ha pasado que estaba fet un perduto amb una lorna de fino corriendo s'ha desmaiat de sobre d'un balancino. L'amante i fet un salvatxo, vengativo pren coratxo i botava el corazon, li fugia la sabata, li agafava la corbata
S'entrabancava amb el cinturone, ma viendo la su amante que estaba fet un farcelo, vol robarlo del castelo y no en troba la sortita. Y el conti tem la partita, y viendo tanto el boroto, va, l'agafa pel ganyoto y estrenyéndolo se irrita fins a arrencar-li la vida. Vedendo que he fet un ñapo, amb una agulla de capo clavada en el cuor y se mata, cayendo, pobres señores, com una rata ofegada.
de capo al surtidore. La filia torna al sentito i al veder morto su amanti a galet beusa el fumanti i la sua auta finita. Resta el castelo perduto. Ja no s'escolta cap canti ni la voce de l'amanti nominato si seguto. Tan solo l'eco lontano porta el tuf d'un gitano
en un burro coll de pota que va recto al corassone la profunda cruel canzone del roncar d'una granota. No saps, Francesc, el que m'encanta sentir-te recitar amb aquest italià, que l'entenc pràcticament tot. Bueno, una mica d'humor sempre ens fa olvidar els petits problemes diaris i tu ànega.
Bé, Francesc, de la teva poesia a la poètica de l'escenografia. Soc l'Anna i la meva secció us parlaré de l'escenografia del viure. La paraula escenografia la relacionem directament amb el teatre. I és que teatre i escenografia van lligats. Però si diem que la vida és com un teatre d'improvisació, hi podem trobar diferents escenaris, depenent del moment que estem vivint.
No parlarem de si la nostra escenografia és més moderna, més clàssica, més trencadora. No. Parlarem d'aquest vincle que es crea entre nosaltres i el nostre entorn. Hi ha una paraula en anglès que defineix molt bé d'allò del que jo us vull parlar. «Hung».
Home en català seria llar, és la paraula que utilitzen els anglesos per dir casa, casa meva, home. Home pot ser a tot arreu, nosaltres no utilitzem tant la paraula llar, diem anem a casa, veniu a casa, nom que se li dona a l'envolvent, a la construcció de l'element casa, quan realment home, la llar,
la portem amb nosaltres mateixos. És a dir, allà on anem, creem llarg. Som creatius de mena. La vida és creativa, no es refereix al que podria ser el lloc on vivim, sinó allò que creem nosaltres mateixos, en qualsevol lloc per fer-nos sentir com a casa. Crear vincle amb el nostre entorn
és fàcil i difícil a la vegada. A vegades sentim, no hi acabo de sentir-me bé, no és que no m'agradi, i l'he fet al meu gust, però no. Aquí no, en aquest apartat, no parlarem de decoració, ni d'interiorisme, ni d'arquitectura, perquè per a mi això són eines per crear aquesta escenografia del viure,
Així doncs, parlarem de l'allar i les seves estances, dels diferents tipus d'habitatges que podem trobar segons formes de viure, situació personal, els llocs on es troben, com podrien ser grans ciutats, pobles, pobles petits, entorns aïllats a la muntanya, el camp o el mar, el recorregut diari des que sortim de casa, el replà, l'escala, sortim al carrer i podem anar per la mateixa vorera de sempre
Però què hi pinta l'escenografia amb tot això? Doncs molt, hi pinta molt. Parlo de posar atenció al voltant i adonar-nos que quan ens pot influir en el nostre dia a dia, en les nostres converses, en les nostres formes de treballar, de jugar, de relacionar-nos...
En cada programa em centraré a parlar de diferents llocs de l'habitatge, en el sentit més ampli, per una persona sola, per una parella, per una família, compartint habitatge, com el jovent, que comparteix pis o lloga una habitació.
Les residències, tant per gent gran com per gent jove, estudiants, on veurem que aquell espai del que disposen sigui més gran o més petit, se'l fan seu. I, sobretot, esbrinarem què és el que transforma tot això en llarg. Dels espais dins l'habitatge i la seva funcionalitat, de l'ordre o el desordre endreçat.
un lloc fonamental en les nostres vides. I no per més important, sinó pel temps que hi dediquem, és el lloc de treball, allà on desenvolupem la nostra feina. Té molts matisos, però segueix formant part
de la scenografia de la nostra vida. Aquí també podrem veure com fem d'aquest lloc un espai més adient a les nostres necessitats. I com no, tots aquests llocs que freqüentem, bars on fer un cafè al matí o un vermut al migdia, aquella taula del racó on tenim converses irrepetibles, restaurants, cinemes, teatres,
on es planteja per què les sales tenen foscor, on l'espectacle passa a l'escenari o a la pantalla. No, no ens confonguem. L'espectacle on realment el vivim és des de la sala de butaques. Però d'això en parlarem en properes edicions.
Parlarem de colors, de llums, d'olors, textures, formes i tot allò que configura les nostres necessitats. I els hi dona forma. Posarem de relleu l'escenografia en les nostres vides i pararem atenció en el detall, en les sensacions, emocions i vivències. Farem preguntes que poques vegades ens hem fet i trobarem respostes per cadascú.
Anna, la ràdio també podria formar part de l'escenografia de la nostra vida? I tant que sí, Jordi, però d'això en parlarem en properes ocasions. Jordi, i tu avui de què ens parlaràs? Bé, doncs parlarem de les reflexions, com si no.
Bé, ben retrobats, estimats oients, en aquest nou espai d'Embolica la Troca. I com no, en el meu espai, reflexions innecessàries o no.
En primer lloc, donar-vos les gràcies per la vostra participació massiva. Des de la part tècnica em diuen que hem rebut 43.820 respostes a les reflexions plantejades en el primer programa. És així, oi, Albert? Em podem donar fe, clar que sí.
En llegirem una petita mostra i després deixarem novament a l'aire les reflexions d'avui i que es referirà al tema la nostra vida en parella, si n'hem tingut clar.
Primer comentari que ens arriba del Leocadio del Carpio, i que diu així, Albert, el nom és correcte? Vols dir que no és el d'allà, el cinema, Leocadio del Carpio? No, jo diria que hi ha possiblement una petita confusió de lletres i de fonemes, però és correcte. Bé.
D'entrada comentar la seva resposta, eh? D'entrada comentar que he escoltat el vostre primer programa i a part de sorprès he quedat gratament impressionat. Ara, si em permeteu, contestaré una a una les vostres preguntes.
Primera, com em veig? Doncs com un number one. I si els altres no em veuen així, és que són curts de vista. Segona, si m'emmirallo? Bé, duc unes ulleres de sol de mirall i les tinc més a les mans mirant-me que posades als ulls. Amb això us ho dic tot.
Tercera, com veig el got? Doncs, potser una mica mig buit, em començo a veure unes pates de gall que no m'afavoreixen gens i no sé pas què vindrà després. Quarta, què us he de dir del meu físic? Doncs, un 9,9. No voldria ser massa pedany i posar-me un 10.
Cinquena, trets del caràcter. Aquesta resposta la deixo en mans dels que em coneixen. En positiu no acabaríem mai i en negatiu ja hem acabat. Sisena, jubilació, fantàstic. Em passo el dia al carrer, a fires, exposicions, llocs sempre amb molta gent. El que es tracta és que tothom em miri.
A les preguntes indiscretes no hi responc mai. Segon comentari. Aquest ens arriba de la Laura Rosa Quijana. Una mica crític, eh? Una merda. Reflexions innecessàries? Totalment d'acord. Dedica't a xurrer? Doncs els xurros et surten força bé.
Crec que ja no tenim més temps de gestionar els comentaris, però, si esteu interessats, podeu trobar-los tots a la meva web, www.innecessari.total. Engrescador, oi?
Bé, ara anem pel tema d'avui, la nostra nova reflexió, i que és la nostra vida en parella. Què en direm de la vida en parella? Doncs que és quasi com una loteria. Reflexions. Primera. Hi portes molts anys i sempre has estat en parella? Sempre amb la mateixa o quantes? Tercer.
Per què en temps passat les parelles duraven molts anys o aguantaven tota la vida i ara les parelles són molt menys duradores? Quart. L'edat i el pas dels anys porten les parelles a convergir o divergir. Hi ha més afinitats o cada cop s'és més distant i el que fem és anar passant. Cinquè.
Quina part de la parella t'ha tocat? O has acceptat? La dominant? La somisa? La indiferent? Buf... Me'n tinc que anar a fer joga, això ens acaba. Bé, per avui ja n'hi ha prou. Ens veiem en el proper programa. I si esteu en parella, reflexioneu. Adeu-siau. Jordi, ¿cuánto tiempo llevas en pareja?
Bé, ja passa dels 50 anys. I tu, Manuela, que t'agraden tant els temes de salut? Digue'ns un àpat que ens ajudi a mantenir la flama ben encesa. Bueno, pues, tómate unas ostras con limón y una copa de cava con tu pareja. Sería excepcional. I bé, Manuela, què ens portes tu avui?
Hola, pues soy Manuela y voy a hablar de cómo llevar una vida saludable. ¿Qué es la menopausia y la alopecia androgénica? Os preguntaréis. Muchas ya lo sabéis. Pero yo hoy voy a profundizar en el tema de la menopausia.
La menopausia es una etapa natural de la vida de la mujer. Generalmente nos aparece a partir de los 45 hasta los 56 años y hay excepciones hasta los 60 años. En este proceso biológico de la mujer, los ovarios disminuyen la producción de estrógenos y progesterona y pueden producir sofocos, sudoraciones, cambio de humor,
Cansancio, dificultad de respirar producido por un estado de ansiedad y de estrés provocado muchas veces por la menopausia. Y otra cosa que tenéis que tener muy en cuenta es la piel. La piel se reseca muchísimo y es necesario hidratarla bien. En este proceso de la menopausia
No le pasa a todo el mundo. Pero sí hay casos que se producen, por ejemplo, vamos a hablar de la caída del cabello. ¿Sabéis qué es la alopecia androgénica femenina? Algunos os preguntaréis, ¿qué es? La alopecia androgénica es la pérdida del cabello que va relacionado con nuestras hormonas y la genética.
En las mujeres no suele aparecer una calvicie total, pero sí puede provocar placas o finamiento del cabello progresivamente. Durante la menopausia, al disminuir los estrógenos y los andrógenos
hace que el folículo piloso se debilite y el cabello crezca más fino y se caiga con más frecuencia. Para mí el cabello forma parte de mi identidad y mi autoestima, como seguramente como las que me estáis escuchando. Si tienes estos problemas os voy a dar unos consejos muy útiles.
acude a un dermatólogo, porque existen distintas causas para que produzca la alopecia androgénica. Por ejemplo, estrés, anemia, problemas de tiroides, mala alimentación o causa genética.
Te aconsejo un hábito sano que te ayudará a mejorar. Llevar una buena alimentación, rica en proteína, hierro, cit, omega 3, vitaminas del complejo B12. Hidrata mucho tu piel. Para mantener tu cabello hidratado utiliza champús neutros. Evita secadores y planchas de pelo de alta temperatura. No laves tu cabello con agua muy caliente. Lávalo con agua tibia o fresca.
Para manejar el estrés y la ansiedad, realiza alguna actividad la que más te guste. Deseo que hayan sido de utilidad los consejos que hoy te traigo para llevar este cambio de etapa biológica que vivimos las mujeres. Nos volvemos a encontrar. Hasta la próxima con más consejos de cómo llevar una vida saludable. Manuela, todo lo que has contado es muy interesante.
Però jo sé que hi ha mites que són falsos sobre la vida sana. Podries verificar-ho? Mites com que la fruta engorda per la nit o comer muy poco adelgaza. La clave de tot és l'equilibri. Carmen, una forma d'evitar l'estrès i l'ansietat és llegir un bon llibre. És així?
Això és evident i ens ho diuen els científics que està demostrat o han pogut demostrar que llegir estimula les connexions neuronals i millora les funcions cognitives. Això és molt, molt, massa científic.
El que podem dir és que llegir, i sota el meu punt de vista, llegir ens estimula molt la imaginació. És una cosa que la fem lliure, la fem perquè volem, però agafes un bon llibre i et poses a imaginar els escenaris i et porta de viatge, però un viatge que no cal moure's de casa. Ara volem passar a la nostra correspondència.
que en tenim molta i no hem sabut ben bé per on havíem de tirar. A veure, tenim una pregunta de la Neus que ens diu què ha suposat l'èxit de la trilogia del Bastant als pobles on es desenvolupen els fets. Bé, jo et puc contestar, Neus, que ha suposat un increment de la productivitat d'aquella vall.
Han prosperat els hotels, han prosperat les botigues, han prosperat les pastisseries. Hem de dir que també hi ha gent, com sempre i a tot arreu, que és molt negativa i que no estan gaire d'acord amb la fama que tenen, per dir-ho d'alguna manera.
Jo diria que han guanyat molt i estan guanyant molt, perquè cada vegada es munten més autocars per anar a Elizondo i llavors això és un increment de l'economia d'aquella població. Llavors, ara...
tenim una altra carta, un altre e-mail del Lluís que ens diu si en el proper programa podria parlar d'una escriptora que es diu Maria Orunya. Lluís, aquesta autora també l'he llegit. He llegit algun llibre i vaig començar a llegir-la perquè la Dolores Redondo ho recomanava en un programa de ràdio.
Intentarem, en el proper programa, fer-ne cinc cèntims d'aquesta obra. Acabem així amb les recomanacions dels nostres oients, perquè si no us podré parlar d'un llibre que em fa molta il·lusió que conegueu. Es diu La frontera lleva su nombre, de la Helena Moreno Xerrede.
És un llibre que parla d'un acostum dels valls de Navarra, també, d'abans, de principis del segle XX, quan les noies, al començar l'adolescència, se n'anaven a treballar a França, creuant el Pirineu a peu. Se n'anaven en primavera i tornaven a la tardor.
d'aquí ve el nom que els hi donaven a aquestes noies. Li deien hirondels, en castellà golondrines. Bé, doncs el llibre tracta d'això, molt a grosso modo. Però la curiositat que jo us vull explicar és que una vegada que vaig començar el llibre jo em pensava que aquella història ja la sabia, me l'havien explicat. I és que una de les vegades que vaig visitar el Pirineu Navarres
La iaia de la casa on jo vaig anar m'explicava les seves batallites de jove, els valls, tot. Però el que més em va explicar va ser quan ella, de joveneta, amb altres noies de la vall del Roncal, anaven a França a treballar. A treballar amb empreses, sobretot d'espardenyes. Sembla mentida, oi? Doncs sí. Treballaven amb espardenyes, treballaven amb porcelana...
Allà els hi pagaven en francs i com que no tenien, perquè no hi havia tants puestos per canviar els francs i per poder portar pessetes a Espanya, doncs compraven material. I aquest material, quan tornaven a casa, els servia o bé per fer-se l'aixobar o bé per fer l'estraperlo, és a dir, per treure'n un mínim benefici econòmic.
I aquesta és la història. I el llibre, que reparteixo el títol, és La frontera a llevar su nombre. En aquest llibre parla de tres golondrines de tres generacions diferents. La primera comença a la Primera Guerra Mundial i ens explica la vida d'aquestes noies. Jo l'he trobat fascinant, aquest llibre, perquè ensenya moltes coses que la majoria de persones...
les desconeixem. Bé, desitjo que us hagi agradat i us convido a participar amb les vostres preguntes i comentaris. Carme, saps que m'ha sorprès molt això que ens has explicat de les noies golondrines? No en sabia res. Que em podràs deixar al llibre?
Sí, faltaria més. Mira, això de les noies hirondels o golondrines és una tradició de caire laboral de les valls de Navarra, com he dit, i forma part de la cultura popular que combina llegendes, religió i simbolismes. Montse, cap on va la teva mirada avui? Mira, avui m'he llevat una mica sent i crec que us portaré una mica de pau.
Quin goig, després de tants dies de pluja i ventades, poder passejar i contemplar, enmig d'un camp ple de metllers florits, l'anunci d'un incipient primavera, tot i que encara falti un mes pel canvi d'estació.
Natura que amb aquestes petites punzelles fràgils entre blanquinoses i rosenques, quan s'obren, ens mostra any rere any el miracle tan esperat i desitjat de l'esclat d'un nou cicle de vida.
L'avançament de la bellesa efímera d'aquestes floretes, d'on s'esveieix ràpidament, et porta a viure intensament la importància de l'instant present i, al mateix temps, l'esperança de la renovació, el deixar enrere la fredor de l'hivern, així com una plena confiança envers el futur.
Tot un regal visual que transforma el paisatge en un espectacle gairebé màgic, que va encrestant quan així en el sol perceps el contrast cromàtic que les menudes flors hi fan a trenc d'alba, just a enclarejar el dia.
És l'emmaller tot un símbol de promesa en transformació que reneix molt abans que la resta d'arbres despertin del tot també, siderer, pomera, presseguer... L'observar aquest paratge just al moment concret del despuntar d'un dels seus primers brots ens fa experimentar un munt de sensacions i quan al cap d'uns dies hi tornem a passar descobrim sortosament i amb molta fascinació com es van entreobrint
una a una, la resta de minúscules flors, deixant-ne les branques recobertes, revestides i ben plenes dels seus bonics pètals de nou.
Una caminada sota aquest magnífic mantell de floretes seductores, encinzadores, captivadores, ens nodreix el cos i l'esperit i ens ajuda a serenar, alegrar, equilibrar, sobretot en jornades on ens aclapara la tristesa o bé alguna preocupació. Tant de bo sigui el nostre fart i guia per poder-nos sentir una mica més feliços.
Aquesta captivadora bellesa visual m'ha transportat cap a indrets allunyats de la Xina, del Japó, on certs artistes orientals, experts en tècniques mil·lenàries, poden passar-se mitja vida silenciosos i atents davant d'un arbre, d'un animal o bé d'un paisatge.
artistes poetes que poden plasmar amb el pinzell a través de la seva fina observació i subtil sensibilitat, reflectint-ho en un i-hook
breu poema d'origen japonès de només tres versos. El haiku capta l'essència de les coses amb una actitud d'asturament explicitant l'ara i l'aquí. Es tracta d'un exercici poètic senzill que intenta contemplar el món creat, en especial el de la natura, per tal de captar aquell instant únic i màgic que no tornarà mai més i del qual els poetes n'han estat testimonis privilegiats.
És la conmoció del poeta per la pròpia existència, la de tots els éssers vius, conscients del miracle que cada cosa existeixi, que la realitat canviï, que cada fet succeeixi i que el temps transcorri.
plegat, assombrós, emocionant, ens enditza cap allò que és sagrat, un instant fogàs, fascinant, que ens dona l'oportunitat de sentir, a través de la nostra sensibilitat, una emoció primigènia, absorbir la saba de la vida en tota la seva complexitat i compartir-la. Poetes que ens apropen al món de la natura a través dels sentits.
Tornant de nou a la nostra terra i cultura mediterrània, l'estimat Miquel Martí Pol va escriure en un fragment del seu poema el temps les següents paraules.
És així com la vida expressa el seu misteri i enreferma la bellesa. L'entreteixit del temps no mostra cap fissura, flueix sempre ineluctable. Tot és perfecte i just dins el seu àmbit. Amics i amigues oients, després d'aquests mots tan sols dir-vos que davant d'un etmaller florit, extasiem-nos-hi i celebrem la vida.
Ai, Montse, m'has fet anar a llocs molt llunyans, eh? I penso que deuen ser magnífics, però no sé, el Japó, tot l'Orient, tot allò deu ser molt maco. Ara bé, vols dir que no estaria bé anar fins als camps d'Aitona i veure tots aquells arbres florits, també?
Joia, tens tota la raó. I tu, cap on ens portaràs avui? Mira, doncs jo avui us portaré amb un altre indret d'aquests desconeguts de Catalunya. Avui serà per Terres de Tarragona. Primer, per poblets de Sacà que tenen uns tresors amagats i volem descobrir-los.
Us presento Escornalbou. Escornalbou, els corns del bou. Què és això? On està ubicat? Doncs és un castell monestir que el tenim a prop de Riu de Canyes, una mica més amunt de Riu de Canyes, que el seu nom era Sant Miquel d'Escornalbou, que era una baronia...
on hi havia els pobles com Dues Aigües, Riu de Canyes, Coll de Jou i altres, i que al principi va ser un monestir, va ser fundat el 1153. Després va esdevenir un castell perquè pel lloc on estava ubicat, dalt d'un turó que presidia tota la plana, podia defensar aquelles terres.
A principis de 1900, per això, hi van haver molts burgesos que buscaven alguna casa, alguna residència amb entitat. I va ser quan llavors aquest castell monestir va ser venut amb un d'aquests burgesos per fer de la seva residència.
Bé, nosaltres, o jo el que recomano i proposo és que m'acompanyeu a visitar aquest castell, que podem visitar-lo pel nostre compte o podem fer que ens acompanyin i que ens ho expliquin bé. De tota manera, fer una visita per allà, pels afores, i veure el que veureu des d'allà, ja és un present moment.
relaxant i encantador. També és bonic d'anar-lo a veure en una nit d'estiu allà a la vesprada perquè allà tindreu una mica de fresqueta i us encantarà el poder estar i viure allà una estona.
Una vegada hagin visitat aquest castell, jo diria d'anar cap a Camí de Montroig, on trobarem la fundació del Mas Miró. És el lloc, la Masia, on vivia el Joan Miró.
en algunes èpoques de la seva vida, sobretot quan ell va estar malalt i quan era molt jovenet. Per tant, els quadres que va fer des d'allà són quadres molt naturals, no són gens conceptuals com els que va fer més endavant, i podreu veure i observar les pintures, els paisatges des d'allà on estareu. Podreu veure que són molt calcats, diguéssim.
I un dels quadres importants que veureu serà el de l'anomenat el turó de la Verge de la Roca, que té uns tons rogencs que el fan fantàstic, és d'una visió molt bona.
Una vegada visitat pel nostre compte aquesta fundació, aquest MAS, doncs em sembla que durant el matí ja hem fet prou altres coses, ja ens hem culturalitzat, ens hem absorbit moltes coses i ens anirem corrents cap a Cambrils perquè tenim molta gana.
I a Cambrils, que és un poble mariner que encara guarda uns tocs de pescadors amb el port, les seves barques i unes olors amb marisc i pes que t'obre la gana, de seguida trobarem un bon restaurant allà a la voreta del mar on disfrutarem, menjarem i una vegada hàgim gaudit d'aquest dinar, doncs ens aixecarem i per digerir, doncs hem de fer una bona caminata per aquell passeig que és molt bonic i anirem caminant
i cap al Pirdo, que allà veureu moltes cosetes i haureu relaxat la vostra ment i el vostre estómac. Doncs bé, recordeu, ja us he explicat l'excursió d'Escornalbou, de Retrugmiró i Cambrils. No ens ho podem perdre.
Rosa, superinteressant aquesta excursió, però a mi m'agradaria, tu que coneixes, perquè ho veig molt bé aquest territori, que em diguessis quina recepta tradicional ens podries recomanar. Mira, jo penso que el que t'agradaria molt és el que s'anomena romesco, que és com una mena de suquet de peix, però típic d'allà Cambrils. Quan vulguis pots venir i te'n faré un. I tu, avui, què ens portes?
Doncs mira, us porto una recepta tradicional. Una recepta d'aquelles que té tantes variacions com la salsa de romesco. Cada casa la fa a la seva manera. Aquesta recepta és molt antiga. Es troba, hi ha referències a l'edat mitjana. I hi ha la recepta escrita al segle XVIII. Té dues curiositats. Una que està feta en Cardavedella, que no era el normal a l'edat mitjana, aquí a la nostra terra.
I l'altre també que no porta tomàquet, perquè el tomàquet va ser una planta d'ornament quan va arribar i no es va començar a consumir també fins a finals del 18. Vale, sabeu de què us parlo? Del fricandó. Va, agafeu paper i llapis i apunteu. Necessitarem una cassola plana. Oli, sal, pebre, farina...
carra de vedella, filets tallats molt primets i amb uns tallets que hi farem al voltant perquè no se'ns cargolin, també necessitarem, importantíssim, amb aquesta, bolets secs, que els posarem amb remull ben bé unes dues horetes abans. Poden ser camasecs o moixernons. I, evidentment, algun alcohol. Pot ser brandy, birranci o vi blanc. Això, cadascú al seu gust.
I començo la recepta. Enfarineu la carn. Bueno, primer de tot, poseu oli a la cassola. Enfarinem lleument la carn i la fregim també lleument. Ho retirem. En aquest mateix oli hi sofregirem la ceba picada o ratllada pel buc gros. Quan estigui dauredeta, hi tornem a afegir la carn.
i tirem un bon raig de brandi, o el deixem que es redueixi, i ja podrem afegir els moixernons, o els camasecs, amb el seu suc. Posarem a foc mitjà, i deixarem que vagi fent xup-xup. Si ens falta una miqueta d'aigua, li afegirem, i en mitja horeta ho tindreu fet.
Ara em direu, i la picada? I la picada? I el tomàquet? Ja us he explicat allò del tomàquet. I les arbetes de Sant Llorenç? Doncs no. I els bolets frescos de la muntanya? Fora. Això, un altre dia, amb la recepta de la vedella amb bolets, perquè a casa distingim les dues coses. I aquesta que us he explicat, no em direu que no és fàcil i ràpida.
Magda, quina gana em fas venir amb aquest fricandó? Però quin veu hauria d'acompanyar amb aquest plat tan gustós? Recomana'm. Ui, jo aquí no m'hi poso. És a dir, tenim molt bons vins a la nostra terra i també a les terres d'aquí al costat de la Rioja. Vol dir que tant un vi blanc com un vi negre que no sigui molt fort i suau t'anirà de fàbula. I tu Jaume? Jaume.
Què? Quina curiositat de les bastioletes ens portes avui? Ui, benvolguts oients. En aquest nou programa d'Embolica la Troca, que mensualment us parlem als diversos aficionats de Mata de Pere Ràdio, avui, en l'espai meu de La Veu de Mata de Pere, que t'acompanya, us continuaré parlant de les mascotes, però aquesta vegada ho dedicaré als gats, amb el títol de «Dol escocès pels gats».
Resulta que a Escòcia hi havia un gat a la població de Saint Andrews que sempre rondava pels domicilis particulars. Era tan estimat per la població que van dir-me que inclús li havien posat nom i cognoms, però sense DNI, suposo. A la seva mort, els veïns van organitzar una col·lecta per poder finançar una estàtua col·locada davant d'una església de la població.
Què en penseu? Què us sembla? Potser també ho faran fill adoptiu del poble. Però aquesta estimació que segons sembla tenen pels gats a Escòcia no acaba aquí. Escolteu bé, fa uns anys va aparèixer a les portes d'un castell, en tenen molts de castells, i segons sembla també de gats, un folí que va decidir quedar-s'hi.
El personal del castell, que és un lloc turístic, el va acollir amb afecte i li brindaven totes les carícies i plaers que el gat volia. L'animal dormia en sales a que els humans no tenen accés i per distreure's van rondar pel castell posant límit als gossos dels turistes quan es passaven de massa espavilats i curiosos. Un bon guardià.
No es va saber com, però el gat va morir fa un cert temps, en un accident del qual no s'han donat gaires dades ni explicacions. El trobarem a faltar molt, van dir els empleats al castell. Potser també els treia les rates del castell, no ho sabem. Li faran un homenatge potser com al gat que ho sé explicat abans? No ho sé, però d'aventures d'animals n'hi ha moltes i la majoria acompanyades i conduïdes naturalment pels humans.
Gràcies per escoltar-me de nou. Espero que com a mínim us diverteixin aquests comentaris i potser us facin somriure una mica. A tots ens fan falta. I ara, escolteu, estimats oients, si algú vol donar-me la seva opinió dels meus comentaris, pot fer-ho a la web, apunteu,
la veu de Mata de Pere que t'acompanya, arroba, santllorençdelmunt.net, o ve el telèfon 6-0-0-0-0-0-0-0-6, fàcil de recordar, oi? I marqueu, 1, si vols ser atès en català, 2, si ho vols en castellà, 3, si vols ser atès en francès,
4, si vols ser atès en anglès. 5, si ho vols en italià. 6, altre idioma si és que els nostres agents el saben. 7, si us ha agradat el programa d'avui. 8, si no us ha agradat. I us espereu per fer altre comentari, perquè tots els nostres agents estan ocupats. Si us canseu d'esperar, que us atenguin, torneu a marcar d'aquí una estona.
Per més tranquil·litat, telefoneu entre les dues i les tres de la matinada i segur que les hores us atendran de seguida. Gràcies per la vostra paciència i amabilitat. La Conxi ara ens ha enviat un àudio. Escoltem-lo. Hola, com esteu?
Suposo que estareu trobant-me a faltar, espero i desitjo. Però bé, com sou una mica pillus, tots vosaltres ja veurem. La meva secció avui tracta sobre el dia Sant Valentí. Què us sembla? Suposo que bé, encara que hagi passat uns dies, puc explicar-lo.
Bé, jo pensava que el dia de Sant Valentí era un dia del tot comercial. Grans amagatzems, amb tots els aparadors plens de cors, bombons, i la gent compra, compra, compra i regala. Però no, no, estava una mica equivocada. Vaig estar llegint i totes les meves mans va arribar una llegenda que us les vaig explicar ara mateix. Mira, parlem del segle III després de Crist. Havia un emperador romà que era molt tirà, es deia Claudi III,
I a tots els cristians els tenia atemorits. Resulta que allà també hi havia un senyor que es deia Valentí i que era cristià, era un home de lletres, era molt, molt intel·ligent. I Claudi III el que feia és que a tots els cristians el que volia és que adoressin a 12 déus, que a ell li semblava que eren bons.
El Valentí, com no estava d'acord amb aquestes coses, què va fer? Doncs va dir que ell no faria aquestes coses, no els adoraria. Llavors, li va fer un càstig i li va enviar a la presó amb la cosa que després el penjarien per no haver anat amb els dotze déus i adorar-los. Llavors, el carceller, que era una persona bastant noble, encara que fos romana, és raro, però ho podia passar,
li va dir amb el Valentí que tenia una filla i que aquesta filla era molt intel·ligent però que tenia un problema, era cega i mai havia pogut llegir ni escriure, clar, ni res d'això. Que què li semblava si ell, com tenia tanta saviesa, l'ensenyava i li va dir que sense problema, que anés, que li demanés a l'emperador romà si volia i que li portés, que ell li ensenyaria tot el que sabia.
El Claudi III, encara que era molt, molt dolent, va dir que sí, que ho faria, que deixava que anés la seva filla. Total, que anava a perdre ell. Total, si anava a morir el Valentí, tampoc tenia res a perdre. Llavors, la noia aquesta, molt intel·ligent, va estudiar tota la història romana, va estudiar aritmètica, va fer de tot... Bé, era una noia intel·ligentíssima. Llavors, un dia estava molt trista,
I el Valentí li va dir, què et passa? Diu, mira, jo et vull demanar una cosa. Diu, què és? Diu, a veure, jo voldria veure, perquè clar, tot això que m'has ensenyat no puc veure-ho. Què podríem fer? Diu, no et preocupis. Vine aquí i els dos es van ajunollar, van començar a resar i de cop i volta per la finestra li es va entrar una llum molt resplendent.
De cop i volta va cridar la Júlia, Valentí, Valentí, què puc veure, què puc veure? Bueno, agraïts, van estar resant i van donar, bueno, totes les gràcies al Déu. Llavors, el dia 14 de febrer del 270, després de Cris, va ser aixecutat el Valentí. Llavors, la Júlia va enterrar-lo a la seva casa, al seu hort.
I llavors va plantar un almaller, un almaller de flors rosades, molt maques. Segons la llegenda, diu que l'almaller és un símbol d'amor, d'amor, d'amistat. Per això a tot el món se celebra el 14 de febrer, el Dia dels Enumorats.
Molt bé, molt interessant la llegenda que ens ha explicat la Conxi, però escolteu una cosa, no us agradaria, per als propers programes, portar algun personatge interessant d'aquí al poble? Sí, un cuiner, bueno, no sé. Molt bona idea, Magda, penso que seria molt interessant. No sé què penseu. Jo també crec que és molt interessant, hi ha personatges molt intensos a aquest poble. Podria ser un d'ells el mossèn? Per què no?
Jo també n'estic d'acord, eh? Podria ser molt interessant. A mi em faria gràcia que vingués un youtuber, una persona jove, una influencer, que fos d'aquí Mata de Pere, perquè tinc moltes coses per preguntar-li. Oh, mira, doncs no fa gaire temps que viu a Mata de Pere el Miqui Núñez. Doncs potser tindríem l'oportunitat de poder-lo entrevistar. Estaria molt bé que vingués el Miqui Núñez.
I segur que tindríem una audiència brutal. Segur, i de gent jove, que això també ens fa falta. A mi m'agradaria molt que vingués una persona que coneix molt bé aquest ambient de ràdio i de televisió i de teatre, el Tian Riba. També. També, estaria bé.
Imagineu si n'ha sortit de gent. Aleshores en tenim per d'aquí dos anys, si cada mes n'ha de venir un. Escolteu, jo que faig el programa de cuina amb la de bons restaurants i bons cuiners que tenim aquí a Mata de Pere, també m'agradaria que algú, algun d'ells s'atrevís a venir. Convido el Lluís.
o si esteu d'acord ho podríem fer. Bueno, també tenim el Narcirriba, que és un xicot treballador, que ha escrit sobre Mata de Pere un llibre, també és una persona que ho podríem entrevistar. Amb això dels àpats que heu dit, estaria bé, perquè acabat el programa ja podríem fer un testet, eh? Ah!
Hi ha una persona a Mata de Pere que no és una escriptora famosa, però és una senyora que ha escrit diversos llibres i molt interessants, que és la Carme Cortadella. També li podríem fer alguna entrevista?
De moment jo vaig fent llista i a partir d'aquí penso que podem anar parlant amb la gent a veure què tal. Jo que hablo de la vida saludable també m'agradaria algun metge o algun dermatòlogo que podia venir també, convidat. Què us parece?
Jo em posaria en contacte també amb aquest que ens ha escrit, el Carpil, perquè a la millor també faria peixoc, eh, que vingués. Jo crec que ja el pots trucar, aviam si ve. Sí, però amb aquest nom... També podríem anar a la protectora d'animals que ens parlessin dels gats, dels gossos, dels periquitos, de tot, de tot, de tot.
També seria molt important. Jo diria que ja comencem a estar de broma, eh? És una mica... M'ha agradat el del Leonardo aquest, el CIC. M'he tingut una altra proposta, perquè a vegades els deixem i ens porten... Vull dir, els veiem cada dia i són com invisibles. Què us semblaria fer una entrevista amb algun treballador de la deixalleria municipal?
Doncs a mi m'agradaria molt, perquè hi ha gent molt interessant allà dintre. Podríem preguntar moltes coses. Bé, jo em sembla que tenim moltes persones per poder anar fent llistes i poder-les demanar. Podríem de fer gestions ara, ja contactar-los i veure-li amb què.
Bé, i fins aquí el programa Embolica, la troca de Mata de Pere Ràdio 107.1. Aquí ens hi trobareu amb les nostres propostes per fer-vos passar una bona estona. Gaudiu escoltant-nos perquè a nosaltres ens agrada molt compartir-la amb vosaltres.
La Manuela amb els seus consells per tenir una vida més saludable, amb l'incomparable veu d'en Francesc recitant poesia. En Jaume i les notícies d'actualitat més properes. La Carme compartint les lectures que més ganes té de donar a conèixer. La Montse amb l'incògnita de... amb què ens sorprendrà?
en cada programa, les sortides que ens proposa la Lloia, en Jordi i les seves improvisacions qüestionades, la Magda amb receptes per poder-les cuinar, la Conxi endinsant-nos en diferents temàtiques populars, i jo i el meu interès per tot allò que ens envolta, i com no, les nostres tertúlies. Així doncs, donem per acabat, avui embolica la troca a Mata de Pere Ràdio 107.1. Us hi esperem, escolteu-nos. A nosaltres ens agrada, ens agrada...
Venir a parlar amb vosaltres. Embolica la troca! Embolica la troca! Jo no puc parar de pensar en tot el que he viscut.
I en què podria haver passat? I és que no puc viure d'històries perquè sé que la vida sempre tira endavant. I ara seco la copa i brindo pel dia que ens vam trobar i amb un somriure celebro tot el que he passat perquè de vida en tinc una hileda.
Em transportes aquell dia en què tota la colla va dir d'anar al bar del davant. I tu eres aquella noia que prenia una canya a la taula del costat. I quan se'ns van creuar les mirades vam anar els dos a la barra.
i ens vam posar a xerrar. I ara seco la copa i brindo pel dia que ens vam trobar i amb un somriure celebro tot el que he passat perquè de vida en tinc una i l'he d'aprofitar.
I un cop fets el risc de la pista, l'amo del bar ens va dir que ja havia de tancar. I vam acabar asseguts a fora, ja amb la camisa oberta i tu, amb els talons a la mà. I ara aixeco la copa i brindo pel dia que ens vam trobar. I amb un somriure celebro tot el que he passat, perquè de vida en tinc compte.
Aixeca la copa i brindo el dia que ens vam trobar i amb un somriure celebro tot el que he passat perquè la vida en tinc una i l'he d'aprofitar. Aixeca la copa i brinda amb mi.
Fins demà!