Bon vespre. Això és el Sapere Aude, programa de Filosofia de Matè de Pere Ràdio, el 107.1. I estem avui disposats a continuar amb els programes després d'aquestes vacances de Nadal, a actualitzar-nos i a donar una sèrie d'eines per ajudar una miqueta més a pensar en aquests mons que...
en aquests temps que vivim ara bastant convulsos, que tothom sembla que no pensi el que diu o que no diu el que pensa. Nosaltres aquí, des de Sa Pere Aude, volem portar la nostra modesta opinió sobre temes que són transcendents i temes que potser no són tan importants, però que al final és la vida del dia a dia. Sa Pere Aude, el programa de filosofia de Matèria de Pere Ràdio, presentat i dirigit per Joaquim Fontboté.
Fins demà!
I una de les preguntes que fa molts anys o centenars d'anys segles que la gent es planteja si Déu pot i vol evitar el patiment innecessari de les persones innocents, per què ho permet? Ja ho va preguntar Epicur. Per què existeix el mal? Per què existeix el mal?
El debat teològic acostuma a dividir el mal en dues categories principals, el mal moral i el mal natural. El mal moral refereix als actes conscients dels individus, com pot ser, per exemple, un assassinat, una tortura, una proclamació d'una guerra, etcètera, etcètera.
Mentre que el mal natural es refereix més, com si diguéssim, als actes de Déu, com un terratremol, una inundació, una fam d'aquelles que afecta a tota una regió, etcètera, partint que no han sigut provocats per l'home, per exemple, pot ser una conseqüència d'això tan parlat avui en dia del canvi climàtic, no?,
Una cosa és el mal natural i una altra cosa és el mal moral. Segons la concepció tradicional, el deu del monoteïsme és omnipotent, és a dir, tot poderós, i omnibenevolent, és a dir, absolutament bo.
Amb dues qualitats, en pot haver-hi prou per qüestionar l'existència del mal, perquè segurament signifiquen que Déu podria i voldria evitar la injustícia moral i els desastres naturals. I si afegim la qualitat de l'omnicència, que ho sap tot...
que se li sol d'atribuir, podem preguntar-los, a més, si Déu és conscient del patiment humà i pot i vol intervenir. Per què no ho fa? Juntes, aquestes tres qualitats conformen el que es diu la triada inconsistent.
El mal existeix perquè Déu no és conscient d'ell, o perquè és moralment indiferent, o perquè no pot parar-lo. Això és la teoria dels epicurs. Com hem vist, Epicur creia que els déus eren aliens als afers humans, el que la seva vegada podria explicar l'existència del mal...
malgrat els poders divins. Déu, o els déus, senzillament no són conscients. Aquesta explicació es coneix com a teodissea. I al llarg de la història hi ha hagut nombroses teodissees avançades, cada una amb una solució diferent, com que el mal té un propòsit o que Déu no té permès interferir en lliure el bagriu de les persones humanes. Veurem més endavant...
Algures coses més, però la qüestió principal és que justificació o lògica poden explicar el patiment sense propòsit, aparent, dels innocents o dels desvalguts. És un tema, ja dic, molt recurrent des de fa molt temps i encara no hi ha, si és que ha d'haver-hi, alguna resposta, alguna solució.
Bona nit.
Bona nit.
Can you see what I see? It's time to come back
Fins demà!
Fins demà!
Quan parlem de si Déu permet el mal o no permet el mal, també se'ns ve moltes vegades al cap sobre un tema relacionat com són les guerres justes o no justes. La teoria de la guerra justa
analitza les condicions en què la participació d'un estat en una guerra estaria justificada, així com els mitjans que podria utilitzar legítimament. No sé si us sona això, jo suposo que sí, perquè recentment moltes notícies que veiem per la televisió o que llegim als diaris estan relacionades amb aquest tema.
Alguna versió de la teoria de la guerra justa és comú en moltes cultures i tradicions. A Occident, Plató i Aristòtil van plantejar d'una manera sumera la qüestió. Però més tard, el filòsof i home d'estat romà, el Cicelon, va profunditzar en ella.
La seva obra «De officis», sobre els deures, assegurava que la guerra no només requereix motius de pes, sinó que ha de portar-se a terme de manera adient. És a dir, el debat posterior ha estat majorment la distinció de Cicero i amb dos grups de criteris es coneixen com els termes llatins mitjavals «ius en veum», causa justa per la guerra, i «ius in veum», conducta deguda a la guerra.
El just en Bellum diu que la guerra justa hauria de ser un acte d'autodefensa, un contratac per una agressió injustificada i ser el darrer recurs.
Ho hauria de portar a terme l'autoritat legítima, per exemple, un govern escollit democràticament, i la resposta hauria de ser proporcionada. És com la famosa llei d'Italian, ull per ull, però no més, eh? I la just in bello, la guerra també s'hauria de dur a terme de manera apropiada.
No hauríem de tractar malament els presoners de guerra, atacar la població civil, ni destruir intencionadament objectius no estratègics i propietats. A la història moderna, alguns tractats com els convenis de Ginebra han intentat
recusar aquests principis. Malgrat això, se solen incomplir de forma repetida. Els civils solen considerar-se com un dany o mal col·lateral i la noció de guerra preventiva associada a la guerra contra el terrorisme del president Bush assumeix que fins i tot una futura amenaça aparent o potencial pot ser justificació suficient per una ofensiva o una invasió militar.
Fins demà!
Bona nit.
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Oh, yeah, your skin and bones Turn me into something beautiful And you love For you I bleed myself trying For you I bleed myself trying
It's true Look how they shine for you Look how they shine for you Look how they shine for you Look how they shine for you
Bona nit.
Els estoics ensenyaven que el destí humà estava en mans de Déu, o el destí, però que la felicitat podria assolir-se si es preparava la ment per viure en harmonia amb la naturalesa.
En sentit modern, una persona estoica és segur que roman o està inalterable enfront a la dificultat o a l'adversitat. El terme ve de la paraula grega esto, que significa pòrtic, que és el lloc on el fundador de l'estoïcisme, el Zenon de Citio, solia ensenyar.
Per cert, que no era el Zenon de Léa, era un Zenon diferent que, recordeu que el Zenon de Léa era el precursor de les paradoxes i que algun dia n'hem parlat. Era el Zenon de Cilio, que estava, ja dic, en el pòrtic, que era el lloc on ensenyava. Aquesta edició estoica està inspirada en el cinisme, l'epicuraïsme i els ensenyaments d'Aristòtil.
i estava molt influida pel món clàssic, especialment quan l'imperi romà estava en un nivell màxim. Entre els seus adeptes es comptaven tant com alguns esclaus, com epíctets, com emperadors, Marco Aurelio, les seves famoses epístoles, i que us recomano que és un llibret molt prim, però que es llegeix força bé i que segur que la seva lectura
No us deixarà indiferents. Els estoics creien que tota la naturalesa, un terme que abarcava totes les formes de vida orgàniques i inorgàniques, és l'únic organisme unificat, la funció del qual està ordenada per una ment divina.
Com part d'aquest organisme, els humans no tenen lliure o no tenen total llibertat. Però encara i així poden ser feliços si cultiven el desenganxament emocional i una acceptació sàvia del paper que determina el seu destí.
Un dels estoics més famosos va ser Seneca. Seneca el jove, que s'hi diu el jove per desitjar-lo del seu pare, un escriptor del mateix nom. Com a estadista i gramaturg tàgic, l'estoïcisme de Seneca va marcar tant els seus escrits com la seva vida i el seu suïcidi ordenat per l'espòtic emperador Nerón. El filòsof es va ficar a la vetllena i va posar els seus afers tranquil·lament en ordre amb els seus soldats que s'esperaven.
es va convertir en un celebre exemple de les típiques virtuts estoiques d'equanimitat i valor davant de la mort. Camins que ara s'esvaeixen
Camins que hem de fer sols. Camins vora les estrelles. Camins, ara no hi són.
les parets de la mort sobre la pell. Eren dos ocells de foc sembrant tempestes. Ara som dos fills del sol en aquest desert. Mai no és massa part per tornar.
Per sortir a buscar el teu tresor. Camins, somnis i promeses. Camins que ja són nous.
No és senzill saber cap on has de marxar. Pren la direcció del teu cor. Mai no és massa tard per tornar a començar. Per sortir a buscar.
que està a fer sol. Camins vora les estrelles. Camins que ja són nous.
Molt bé, doncs continuem amb la sapereaude d'avui i anem a parlar d'un filòsof que no és massa divulgant, no és massa conegut, a diferència d'altres d'aquesta època dels grecs,
que era Ireneu, i el Teodisser de Ireneu, que segons el bisbe, era un bisbe grec, amb mal existiria perquè entraven els plans de Déu per el completament desenvolupament de l'ànima humana. És a dir, si no en teníem prou, aquí encara donem una miqueta de la volta, no?,
Ireneu no negava que Déu fes el mal, però sostenia que la raó de la seva existència era que l'ànima humana només podria evolucionar amb tot el seu potencial si s'enfrontava als reptes i al patiment. Com a tal, el mal podia considerar-se un camp d'enginyament per al desenvolupament espiritual.
La raó que s'ha necessitat de desenvolupament, segons Iraneu, era que els humans estan creats només a imatge de Déu i no a la seva semblança. Per evolucionar d'una forma a una altra, han de prendre determinades decisions amb llibertat total, de manera que, segons la seva teodissea, incorporava un element de defensa de la llibertat pròpia, que posteriorment va utilitzar Sant Agustí, com veurem,
avui o en programes més endavant. Malgrat això, el problema d'aquest tipus de teodissea és que semblava permetre l'existència del patiment innecessari. Si un bebè o un nen pateixen i moren, quina oportunitat hauran tingut de desenvolupar-se?
En la seva pròpia versió de la teodicea d'Ireneu, va haver un filòsof anglès a principis del segle XX, John Hick, que assegurava que aquest patiment, aparentment innecessari, té propòsit de permetre sentir pena i compassió als altres. És una teoria, així és una mica especial, però diu que si tot el patiment s'havués justificat, no ens permetria desenvolupar aquestes qualitats emocionals.
Hick també va assenyar que aquest plantejament implica que els certs humans han de desenvolupar-se a una distància epistèmica de Déu, és a dir, allunyats del coneixement intel·lectual de l'existència de Déu. De manera que la fe ha de ser un acte escollit lliurement.
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Bona nit.
Show me my silver line. Show me my silver line. I hear a voice calling, calling out for me. These shackles I made in this town to be free. Be it for ease. Be it for love. I won't take the easy road. I won't
I won't take the easy road, easy road, easy road.
Bona nit.
Molt bé, continuem amb el Sapere Aude, i avui estem molt, així, molt, de molta moral, no?, perquè parlem també, tot i que no està vinculat directament, però sí que té una certa relació amb tot el tema de, bueno, si Déu és bo, és dolent, o perquè permet el mal, i perquè, doncs...
hi ha aquestes desgràcies, o perquè la guerra és justa o injusta, etcètera, etcètera, i afegim un altre element que és el pecat original, i parlem de Sant Agustí, evidentment, que deia que tots els humans agradaven la naturalesa d'Adam i que pertany a l'existència del mal era una conseqüència de la corrupció de la llibertat humana.
Malgrat això, en algunes tradicions judeocristianes, la doctrina del pecat original suggereix que la humanitat es corrompeix col·lectivament per la desobediència d'Adam i Eva, el menjar de l'arbre del coneixement en el jardí de l'Aden.
Això és una concepció molt teològica. Sant Agustí va aprofundir una miqueta més en aquesta doctrina assegurant que no només heredem la culpa dels fundadors de la humanitat a la Nieve, sinó que durant que descendim d'ells, els nostres instints corporals estan corromputs per aquest primer acte de desobediència. En conseqüència, certes formes de desig...
amb el que es denomina concupiscència, són necessàriament pecaminoses i només podem redimir-nos per la influència de la gràcia de Déu. Això ja dic que és una inspiració. Ens hem de posar al segle IV-V després de Jerucrist, Sant Agustí, una escola totalment influenciada per la doctrina cristiana, etcètera, etcètera.
Perquè també parla una mica de la noció del càstig diví, que per desobediència és comú en moltes religions i mitologies. A la mitologia grega, per exemple, Prometeu va rebre com a càstig que una àguila hi donés amb el bec el fetge durant tots els dies fins a l'eternitat un...
un fetge que es tornava a regenerar quan dormia a la nit. A la mitologia nòrdica, per exemple, el déu Loki està lligat a una roca sobre la que una serp verinosa i deixa caure verí eternament. És a dir, són...
representacions mitològiques de càstigs divins, si és que podem arribar a creure en el que és un càstig diví. A partir de la doctrina, Agustí, Sant Agustí, també elabora una teodissea o explicació d'existència del mal. Al contrari que Ireneu creia que adonat que Déu era tot bondat, no podia haver creat el mal, que era més bé, més aviat...
Una qualitat negativa, una absència de Déu. El desobeir a Déu i apartar-se d'ell, Adam va corrompre la seva pròpia voluntat amb el mal. I per a nosaltres, com descendants d'Adam, la presència del mal en el món és tan una conseqüència com un càstig per aquest primer acte de rebel·lia que hi ha.
Insisteixo, és una teoria del segle IV o V de Herocris, de Sant Agustí, que després pots arribar a creure o no, però que ha tingut molta acceptació per part de la societat occidental. Mirem de veure el temps
Les pomes verdes i aquest cel desert, la ciutat dels errors. Avui és com un bosc tot ple de menta. Només veig un fanal i tres ocells a la branca d'un bar. Simplement no és dilluns i el teu desembre no es refreda mai.
De moment, seurem aquí, veurem passar la gent, i potser les nostres siluetes també, no ho sé, vestides amb paraules i un barrer. Els cotxes amb volants.
Tu condueixes frases sense mans i el solet als botons del teu abri mirant per la finestra. I la llum als racons de tots els pensaments, però de moment, de moment, seurem aquí, veurem.
No ho sé, vestides amb paraules i un barret. Caminant, caminant, parant coses curioses d'un passat tronat. I pujaran a un taxi mitjà per caer cap a una terrasser.
De moment, de moment, saurem aquí, veurem passar gent. I potser, les nostres siluetes també, no ho sé, vestides amb paraules i un barrer. Caminant, caminant, faran coses curioses d'un passat.
Arracet a un meu gran.
De fet, ara que estàvem parlant de Sant Agustí, estava pensant que potser ha sigut una xerrada una miqueta excessivament... si més no que sorpressiva, no? Perquè la filosofia cristiana, de fet el cristianisme, sempre hem tingut una relació complicada amb la filosofia.
I la qüestió de si pot existir alguna cosa com la filosofia cristiana, a vegades també ha sigut un tema, si més no, intrigant. Des de Plató i Aristòtil fins a Bacon i Descartes,
i el gauge de la ciència i la filosofia s'ha vist quasi sempre influïda per alguna forma de convicció religiosa. I no ha sigut fins a temps relativament de fa poc temps quan s'ha alliberat per convertir-se en una iniciativa independent i principalment secular.
El concepte de filosofia cristiana podria semblar una contradicció inherent. El cristianisme aspira a la salvació, on la raó no arriba i ha de reafirmar-se per a fer. La filosofia aspira a coneixement recorrent al dubte i a qüestionaments radicals, on cap creença és sagrada.
Com poden coexistir amb dues? Un cristià també pot ser un filòsof sempre i quan les conclusions filosòfiques no contravinguin els principis fonamentals de la fe. Però potser no un filòsof en el sentit més profund i verdader, veritable. Una situació exemplificada pot ser en la diferència entre la teologia i la filosofia de la religió. En relació a aquesta qüestió,
podríem destacar l'obra de Boessi, el Nicio Montio Severino Boessi, més conegut com a Boessi Aceques. Estadista i filòsof romà que va infringir la política judicial i va ser empresonat i executat per Teodoric el Gran, acusat de conspiració.
Quan estava a presó va escriure La consolació de la filosofia, una obra molt coneguda que defensa que la felicitat i la fent deu són encara possibles en un món on persisteixen la injustícia i el mal. Fusiona els profuns coneixements de la filosofia grega de Boessi amb els principis cristians però sense abocar els dogmes religiosos ni concebindre'ls.
En aquest sentit, potser s'assembla més a una obra de filosofia cristiana. Música
Bona nit
Fins demà!
I wish I could just make you turn around Turn around and see me cry There's so much I need to say
Now take a look at me now
And that's what I've got to face Take a good look at me now Cause I'll still be standing here And you coming back to me Is against all of us It's a chance I've got to take
Good looking at night.
Molt bé, estem parlant del programa de vinculació del que és les religions i la filosofia. Hem parlat de la filosofia cristiana, però també podíem parlar de la filosofia, per exemple, de la filosofia islàmica.
Quan el califa Al-Bansur va convertir Bagdad a la capital del nou califat, va fundar una ciutat que rivalitzaria amb Atenes i Elixandria com a focus d'aprenentatge i de cultura. A mesura que l'imperi islàmic conquistava altres territoris, assimilava influències culturals gregues i
Índies, xines i egípcies, creant una edat d'or islàmica caracteritzada per un foreixement de l'art, la ciència i la filosofia que es va estendre durant cinc segles.
El punt neurògic era la Casa de la Saviesa, en part biblioteca i en part acadèmia, on es recopilaven i es traduïen textos científics i filosòfics que incluïen les obres dels filòsofs com Plató, Aristòtic i Plotí.
De manera que la filosofia islàmica d'aquest període sol buscar la millor manera de fusionar la influencia racional de l'aristotalisme i el neoplatonisme amb les ensenyances del Coran. El filòsof més important d'aquest període és Ivan Rushd, més conegut a Occident com Averroes. Poguí matar...
a qui també li interessava l'astronomia, la física, la medicina i fins i tot la poesia. Presentava moltes influències d'Aristòtil. Les obres de les coses va escriure molts comentaris. Amb això va portar a la filosofia islàmica del neoplatonisme d'Ivan Sinaó, a Vicena també, convençut que la religió i la filosofia haurien de complementar-se i que les veritats de la fe i la raó
No estan pas renyides. L'experiment mental més cèl·lebre de Vicena, l'home flotant que es deia, volia demostrar l'existència de l'ànima. Anticipant-se d'alguna manera a Descartes, que veurem més endavant, ens demana que ens imaginem desprovistos dels sentits sense cap sensació corporal. Existiríem encara?
Now the night has gone Now the night has gone away Doesn't seem that long We hardly had two words to sing Hold me in your arms for just another day I promise this one will go slow
We have the right, you know. Don't say the morning's come. Don't say the morning's come so soon. Must we end this way when so much here is hard to move?
Bona nit.
The one that you love Loves you in so many ways Tell me we can stay Tell me we can stay Oh please They are the words to say The only words I can believe
Bona nit.
Fins demà!
The night has gone upon a piece of bread.
Molt bé, molt bé, continuem amb el programa d'avui, ja només ens queden 10 minutets, hem estat molt teològics, molt ontològics avui, i ja per acabar, doncs per acabar-ho de dobar, parlem de Sant Ensam de Canterbury, que tampoc va ser un filòsof d'aquells que...
de molta divulgació, però que també va donar una sèrie de criteris molt interessants perquè, menys que els altres filòsofs que actaven d'argumentar sobre el paper de Déu a la naturalesa i a la existència del món, en Selm va suggerir, ingeniosament, que a major prova...
era la idea del Déu mateix. És a dir, en Sam era un teòleg cristià d'origen italià que va arribar a ser bisbe de Canterbury abans de la separació de l'església anglicana. Se le recorda principalment per el seu prosígen que va originar l'argument ontològic de l'existència de Déu. Imaginem, va dir en Sam, que existeix el ser més gran que es pugui concebre.
Si aquest existís només en la ment, seria possible concebre un ser encara més gran, que existís tant a la ment com a la realitat. Posteriorment, el filòsof francès René Descartes retocaria aquest argument a substituir la grandesa per la perfecció, però l'essència és la mateixa, un ser tan gran o perfecte, a saber deu, que ha d'existir en realitat.
El monge benedictí francès Gauní de Marmotiers va postular una sèrie objecció a aquest argument d'en Sem. Imaginem, va dir que substituïm el ser més gran que es pugui concebir per gaïlla perduda més gran que es pugui concebir. No demostra això que l'absurditat d'argumentar
aquestes suposades propietats de simples idees d'existència mateixa. El filòsof alemany Kant, que ja en parlarem, va presentar una objecció més tècnica. Segons que existència no és un predicat, una qualitat que algú posseix. Dir Déu és savi és diferent que dir que Déu existeix. Per saviesa és una propietat com l'objecte posseix només si existeix.
Fins demà!
Bona nit.
Fins demà!
Fins demà!
Molt bé, amics. Això ja s'acaba. Hem fet un programa, ja dic, una mica teològic o ontològic o com s'hi vulgui dir, però és molt important el que us deia abans que la filosofia i la religió
Es necessiten, però no sempre s'estimen. És com aquelles parelles que sempre s'estan discutint, però no poden estar un sense l'altre. Això seria una miqueta el tema de la filosofia i la religió.
Però bé, ho deixem aquí. El saperè Aude d'avui dimecres s'ha acabat i ens veiem i ens escoltem la setmana vinent. Mentrestant, recordeu llegir, pensar, discutir, no barallar-se, sobretot, i pensar en els arguments que té cada un, respectar-los, escoltar, que sempre podem aprendre alguna cosa dels altres. Us ha parlat Joaquim Famboté.
És MatadepereRadio.1 Ha sigut el programa Sa Pere Aude i us convoco a setmana que ve un altre programa. Bona nit i fins dimecres.
I can see it in your eyes. I can see it in your smile.
Bona nit.
I long to see the sunlight in your hand And tell you time and time again How much I care Sometimes I feel my heart will overflow
Bona nit.