Fui d'un'ora senza te, come posso stare una vita senza te? Rivedo ancora il treno, allontanarti e tu, e asciughi quella lacrima, tornerò.
Un anno senza te. Arrivederci, Roma. Ciao, amore. Goodbye, I'll feel their sense.
Si ritrova a pranzo a squarciarelli, si tuccine vino dei castelli, come ai tempi belli che pinelli mortalò.
Mata de Pere Ràdio s'ha ofert la repetició del programa Cocodril Club, a més el passat diumenge a les 10 del matí.
Fins demà!
Les salses a la cuina són com els primers rodiments de la gramàtica, el fonament de totes les llengües. Alexis Soyer Benoit.
Bon dia i benvingut. Si us agrada menjar bé, descobrir llocs, productes i històries, esteu al lloc adequat. Avui parlarem del que toca a cada temporada. Remenarem espècies, farem un repàs a l'agenda gastronòmica i xerrarem amb un convidat que us ajudarà a cuinar. Vinga, entreu, que aquí sempre hi ha lloc per un plat més. Recordeu que ens podeu escoltar els dissabtes de 12 a 1 als dimecres a la 7 de la tarda en reemissió i sempre al podcast de matadeperaradio.cat. Poseu-vos còmodes, comencem al vagi de gust.
El control tècnic Eudal Bernat, amb la col·laboració de Montse Margarit, Adrià Solano, Jordi Bernat, Francesc Gil i Albert Beorlegui. I a la direcció, qui us parla? Marta Plaza.
Jordi Bernat, què tal? Bon dia. Molt bon dia. Què fem aquest cap de setmana? Què ens proposes? Doncs mira, demà, diumenge 25 de gener, Valls es converteix en la capital indiscutible del Calçot, amb la celebració de la 44a Gran Festa de la Calçotada, una de les cites gastronòmiques més emblemàtiques de Catalunya. La jornada girarà en torn del Calçot, naturalment, del Calçot de Valls, producte estrella del territori, en una diada festiva que combina gastronomia, cultura popular i tradició. Des de
La primeríssima hora del matí, carrers i places s'ompliran d'ambient festiu, amb cercaviles, mercat de tastets i demostracions de com coure els calçots a la graella. El programa inclou alguns dels moments més esperats, com el superconegudíssim concurs de cultivadors de calçots, el concurs de salsa de la calçotada de Valls, i el sempre multitudinari concurs de menjar calçots. A veure si guanya el de sempre.
Em sembla que hi ha una disputa, es van tornant, però jo que no entenc és la quantitat que en poden menjar. Ah, i a més a més hi ha la participació de les colles castelleres de la ciutat. No podia ser d'altra manera. Els visitants podran gaudir de l'autèntica experiència calçotaire amb el lot degustació, que inclou calçots amb IGP, calçot de Valls, salsa tradicional, vi, pa, dolços i altres productes locals. Amb això ja es pot anar tirant tot el cap de setmana. I tant.
Així com un descompte per visitar el Museu Casteller de Catalunya. Molt interessant. Molt interessant, sí. Durant tota la jornada, l'espai de degustació oferirà graelles, servei de bar, música en directe i venda de productes del territori. Una festa coneguda arreu i amb una gran afluència de públic que dona el tret de sortida a la temporada del calçot i convida a gaudir de Valls i de la seva gastronomia més icònica. Doncs ja ho sabem, anem a menjar calçots, no? Fins ara. Fins ara.
I obrim de nou la secció més aromàtica, més acolorida del nostre programa. Montse, Margarit, què tal? Bon dia. Bon dia. Mil galletes, però a les galletes també hi podem posar espècies, eh? I tant, i tant. En sé d'alguna, i em sembla que avui serà aquesta, que jo l'he fet servir per dolços. Sí? Sí.
Vinga, doncs descobrim als nostres oients quina és l'espècie o barreja d'espècies seleccionada per avui. Avui parlarem d'una barreja, perquè com que ja hem parlat de bastantes espècies, avui us porto una barreja interessant, en concret les 5 espècies xineses. És bastant popular i ja que hem parlat en anteriors programes, avui us porto aquesta barreja.
Doncs som-hi. Vinga. Aquesta barreja clàssica està formada habitualment per l'anís estrellat, la canyer i acàssia, el clau d'olor, el pebre de si joan i el funoig.
És una de les barreges aromàtiques més antigues i simbòliques del món. I no només és una mescla de sabors, sinó que és una expressió de la filosofia xinesa, on l'equilibri ho és tot, dolç, salat, àcid, amarg i picant. Montse, ens expliques per això a quins plats el podem trobar més sovint?
Doncs sobretot en plats de carn, especialment porc, ànec i pollastre. Un exemple molt clar és el porrocit xinès, on la barreja ajuda a equilibrar el greix i dona aquest aroma tan profund. Normalment es relaciona amb plats intensos, com l'ànec lacat, els estofats de porc amb soja o els brous espaciats que buien durant hores.
I com veieu pel tipus de plats, és tradicionalment una barreja que s'utilitza sobretot a la tardor-hivern. Segons la medicina tradicional xinesa, són espècies calentes, ideals per escalfar el cos quan fa fred. I té una forma especial d'utilitzar-la?
Doncs sí, és un punt molt important. No s'utilitza mai com toc final, sinó que s'afegeix a l'inici de la cocció, o bé infusionada en oli, brou o salsa de soja. I sobretot, amb una punta de cullereta ja és suficient. Doncs si t'empasses, el plat queda amarg i massa dominant.
Per exemple, en un pollastre saltejat, primer s'aromatitza l'oli amb les 5 espècies i després s'hi afegeix la carn. En aquest cas, utilitzarem la barreja en gra, és a dir, utilitzarem un petit colador d'espècies per aromatitzar i així perfumarà els nostres plats. En canvi, si preparem marinats o bé plats més ràpids, ho farem amb les espècies en pols i normalment les barrejarem amb la sal o sucre o salsa de soja i sempre una petita quantitat. Doncs en pols és molt més intensa.
Però ja, aquesta barreja pot ser que no funcioni en tots els plats? Correcte. Això és molt important. No és adequada per peix blanc delicat, marisc, amanides o plats frescos. I la seva força taparia el gust natural dels ingredients.
Però una cosa, ara ja saps què et toca, oi? Explicar-nos una recepta per on poder fer servir aquesta barreja tan interessant. Doncs sí, una recepta que crec que ja us agradarà i que la Marta ja ha provat. Us porto uns spicy noodles.
Recordes on les vam preparar? Doncs mira, en un curs de cuina japonesa. Doncs sí. Doncs som-hi. Mira, ingredients. Dos paquets de noodles tipus odon. Dues pastanagues tallades a bastonets. Dos aix tendres tallats també a bastonets. Un tros de tall de vedella.
Una ceba tendra, gran, talls bastonets també, i un carbassó també bastonets, tot la mateixa mida. Tot a bastonets. Això mateix. I ara venen els condiments. Una cullerada sopera de salsa picant, xili, la mateixa quantitat d'oli de sèsam, soja i barreja de 5 espècies xineses, sal, pebre i oli d'oliva.
Som a preparar-lo. Primer de tot tallem la carn en tires primes i la saltegem a la paella sense remenar gaire. Us aconsello que posem una mica d'òlia a la carn abans de saltejar-la i així no s'enganxarà. Reservem i salparem un cop cuita. A la mateixa paella sofregim a foc fort amb un raig d'oliva la ceba, incorporem la pastanaga i deixem cuinant durant 7-8 minuts. Afegim l'ai tendre, deixem enrossir i al final les tires de carbassó, que és la part més tubeta.
Ara ja podem afegir la carn i amenim amb la soja, oli picant i sèsam. I ara és el moment d'afegir les 5 espècies. Remenem un parell de minuts i ja ho tenim gest per afegir els odons que ja haurem cuit prèviament. Ja tenim el plat llest. Què tal? Què us ha semblat?
Deliciós. Puc dir-ho. L'he fet, l'he menjat diverses vegades. Sí, és molt senzill de fer. És senzill de fer i és deliciosa. El món de les espècies és inacabable. Sí, sí, sí. Sí, tenim secció per dies. Várias temporades. I és un plat per perdre la por a cuinar. Exacte. En parlarem. En parlarem avui. Bé, per tancar i resumir, les 5 espècies xineses no són una barreja universal, sinó una eina precisa. Quan s'utilitza bé, transforma un plat senzill en una experiència profunda.
càlida i memorable. Ens retrobem la setmana amb una nova espècie. Sempre un plaer, Montse. Gràcies. Fins ara.
Les espècies, com són espècies seques, això podem menjar tot l'any. Però parlem dels productes de temporada i de proximitat que heu de comprar en els comerços locals de pagesos locals, quilòmetre zero. I en aquest cas parlem de l'escarola, que és una hortalissa d'hivern
de fulla verda, de textura cruixent i un gust lleugerament amarg. Es caracteritza per les seves fulles arrissades a l'exterior i més tendres i clares al centre. Aquest contrast de textures i sabors la fa molt apreciada tant en cru com en elaboracions cuinades. És un producte molt arrelat a la cuina mediterrània i especialment present durant els mesos freds quan es troba en el seu millor moment.
Ho sabeu que l'escarola és un aliment lleuger i molt saludable? Té un alt contingut d'aigua i és baixa en calories, fet que la converteix en una bona opció per a dietes equilibrades. Destaca per aportar fibra, que ajuda a la digestió i al bon funcionament intestinal. És rica en vitamina A, beneficiosa per la vista i per la pell. Conté vitamina C, amb efecte antioxidant i reforç del sistema immunitari i aporta minerals com el potassi, el calci i el ferro. A més a més, el seu punt amargan estimula la
Això no ho sabíeu? No.
Doncs sí, i afavoreix, com no, la digestió. Tot i que tradicionalment es consumeix crua, l'escarola és molt versàtil a la cuina. Es pot utilitzar en amanides, sola o combinada amb altres fulles, fruita seca, magrana, poma o cítrics, saltejada o lleugerament escaldada, com una guarnició de plats de carn o peix, en sopes i guisats, especialment en receptes tradicionals d'hivern, en truites, farcits o arrossos, aportant un toc vegetal i aromàtic. Cuinar-la
suaument redueix l'amargor i en ressalta la part més dolça. I això ho diem per a aquelles persones que potser aquest punt amarg els tira una mica enrere. Vosaltres de quin equip sou? Jo a casa la meva mare feia les truites d'escarola i eren boníssimes. I tu no la fas? No, no la faig perquè als de casa no els agrada gaire. Doncs va, anem a proposar una recepta. Sí, tens els dos equips a casa. Sí, sí.
Anem a provar una recepta que potser els fa canviar l'opinió, i és escarola amb all, pinyons i panses. Ingredients, una escarola, dos grans d'all, un grapat de pinyons, un grapat de panses, oli d'oliva verge extra, d'un altre no, eh?
ha de ser oliva verge extra, que és l'únic que recomanem nosaltres, i sal. Rentem bé l'escarola i la tallem a trossos mitjans. Hidratem les pances amb aigua tèvia durant uns minuts. En una paella gran deurem els alls laminats amb un raig d'oli. Afegim els pinyons i els deixem torrar lleugerament. Incorporem les pances escorregudes i tot seguit
l'escarola. Saltegem durant uns minuts fins que l'escarola es torni tendra. Llavors rectifiquem de salt i ho servim calent. Així, com diem, es perd aquesta amargor que potser és el que tira enrere els de casa. Ja ho provarem. Sabeu que això és un plat senzill, és ràpid i molt representatiu de la cuina d'hivern. No està malament, oi? Sí.
Hi ha qui entra a la cuina amb il·lusió i hi ha qui ho fa amb una mica de respecte o directament amb por. Por a equivocar-se, a embrutar massa, a no saber per on començar o a pensar que cuinar és només cosa d'experts. Avui, al Bagi de Gust, volem trencar precisament amb això.
Perdre la por a cuinar i recuperar el plaer de posar-se davant dels fogons sense complexos. I per fer-ho no podíem tenir millor company que un amic del programa. Comunicador gastronòmic i gran divulgador del menjar fet a casa, l'Esteve Cardús. Amb ell parlarem de cuina quotidiana de confiança, d'errors que ens fan aprendre i de com convertir la cuina en un espai més amable i menys intimidant. Esteve, bon dia de nou.
Hola, bon dia. Gràcies. Gràcies a vosaltres. Quan vam dir, vinga, va, com podem ajudar a perdre la por a cuinar aquells que ens escolten, què és el que creus que seria el primer missatge que els hi hauríem d'enviar? El missatge és som-hi, som-hi. Endavant. Endavant. Mireu, això és una mica com l'esport, d'acord? Escolta'm, tu no fas...
fas esport, per què no tens unes sabatilles per anar a córrer? Ah, és que no tinc sabatilles, no puc fer esport, no? Hi ha gent que... Excuses. Molt bé. Escolta'm, saps què passa? Que jo aniré corrent fins allà i m'esgotaré i no podré. Un pot també tenir objectius massa ales, unes perspectives, unes pretensions que són incomplibles i, per tant, això ja fa que d'entrada ja ni m'hi poso, no? També un pot haver tingut una mala experiència passada, és a dir, podries haver fet alguna cosa a la cuina que hagi sigut un fracàs estrepitós...
i això t'hagi comportat també una sensació que no ho podràs tornar a fer mai més i, per tant, ja ni t'hi poses per si de casa, de manera preventiva. I l'altra cosa és que podries haver estat ridiculitzat. Això què vol dir? Igual que a la classe d'educació física, si eres aquell que es posaven amb tu, que... Al final potser dius, escolta, a mi no em ve de gust fer esport, perquè soc un desastre, faré... O sigui, tinc vergonya, no? A la cuina passa el mateix.
I per això hem de, un, perdre la por al judici. D'acord? No a menjar, sinó a fer-ho malament. D'acord? Si es pot menjar, és un èxit. Això és una cosa que hem d'assumir i interioritzar. Qualsevol cosa que es pugui menjar ja és un èxit a la cuina. Mireu, si jo agafo una poma, la pèlo...
la tallo en quatre trossos i la poso en un plat, podem dir, això no es cuina, és servir. Comencem per aquí, d'acord? Poso aquest plat al microones un minut, amb una mica de pols de canyella i una culleradeta de mel. Ja estàs cuinant. Ja hem fet un pas. Ja hem fet un pas, som-hi. Ens hem posat les sabatilles. I tornem-hi, no tenir por al judici, és a dir...
Quines conseqüències té per al nostre àmbit més personal? Perquè, finalment, nosaltres no cuinem per la multitud. Cuinem, vull dir, ni som els amos d'un restaurant, d'acord? Nosaltres cuinem per nosaltres. Llavors, nosaltres o la nostra família... Escolta'm, la nostra família és tan bèstia que ens pot arribar a jutjar per com cuinem. Això m'ha sortit malament. I quantes vegades tenim ocasió de cuinar a casa?
Com a mínim dues al dia, multiplicat per... Parlem un any, no? Són més de 700 vegades. Ja sé que un dia anirem a menjar a algun lloc, però moltes podrien ser a casa. Doncs les ocasions per poder assaig i error. Fem-ho, m'equivoco i torno. M'ha quedat sec el proper dia humit, m'ha quedat salat el proper dia menysal. És impossible que sempre sigui perfecte, oi? És que no ho busquem. És que no ho busquem, clar. És que no ho busquem.
La por a l'error. L'error no suspèn les persones, l'error ens ensenya.
Això sempre és un aprenentatge. I si es pot menjar, és un èxit. Ja està. D'acord? Un altre tema que és la complexitat. Marta, jo vaig xerrant. Sí, sí, nosaltres estem escoltant molt atentament. Jo només tinc el paper com d'assistir a teràpia. Ah, molt bé, home. Així superaré els meus fòbils. O sigui, que tens pors, tens pors. Sí. Bé, quan tens al costat una persona que cuina molt bé, potser... Com a mínim no incendiar la cuina.
Mireu, la por a la complexitat. La por a la complexitat, a receptes llargues, ingredients complexos... La cuina comença amb permís, no amb tècnica. T'has de donar permís a tu mateix per superar aquest...
aquest fre, aquesta limitació que tens per cuinar i assegurar-te tranquil·lament que no passarà res i que, a més a més, les conseqüències del que facis a nivell econòmic, per exemple, a nivell d'eines, què pots fer, mare meva. O sigui, què tens a perdre? Un tall de llumillo? Unes verdures? Clar, no comences per un ànec. Sí, exacte.
No, començaré... Exacte. Molt bé, Marta. Començaré a iniciar-me la cuina amb foie, tòfones i caviar. Home, no. No, però per sentit comú. Què més? Fixeu-vos, la cuina que hem estat veient, nosaltres no parlo de les nostres àvies i mares, sinó... O pares i avis, eh? I cadascú.
sinó la de la televisió, la de determinades xarxes, normalment jo crec que no ha ajudat. Per què?
Perquè lluny de... Potser sí que a vegades un bon a cuina, aquell del pasteller, era un nivell més... anar a visitar restaurants, coses més... Però no era tan rebuscat com a vegades ara trobem. Mireu que alguns dels programes amb més èxit són precisament concursos. Anem a mirar a veure qui és el millor i fem de la cuina... La filigrana més gran que puguin fer a la cuina.
I patir, gent que s'insulta, gent que s'ho passa malament... Això no és cuinar. Jo no tinc res en contra d'aquests programes perquè, com que no els miro, no m'afecta. Però hi ha molta gent que si tu vas volcant aquest tipus de continguts...
Al final, un pot anar menjant això, menjant això, menjant això, i pensar, la cuina és competició, la cuina són eines estranyes, la cuina són aliments que no sé ni anar-los a comprar, la cuina has de ser perfecta, la cuina és un mal rotllo. Sí, és que parteix que, oh, és que sense una Thermomix o un robot d'aquests de cuina no pots, és que si no tens una batida, o perdona, qui té una batida a casa? Això, Marta, deixa'm en parlar d'aquí un moment, perquè és que és molt important, també. És important, sí, sí.
Jo hi ha un element que volia introduir ara, que era la mandra. La mandra no és por, però en l'àmbit més proper a vegades pregunto, escolta, i per què no cuines tu, doncs? Ah, no, no, és que a mi em fa mandra. Sí, és mandra o és por? Perquè la mandra potser és mandra de superar la por de cuinar.
Mandra com a excusa. Sí, també. Aviam. És una mandra anticipada, però moltes vegades no és real. Pensem que ens hi estarem més estona de la que realment hi estarem. No passa res. Cuinar fa mandra fins que comences i després flueix. D'acord? Això és també... La mandra és una història que ens expliquem abans d'entrar a la cuina. Però un cop hi som... Ja està.
Ha desaparegut. El temps. El temps és un altre factor. El temps. Escolteu, no falta temps, falta estratègia. Organitza't bé. No hi dedicaràs tant temps. Escolteu, i si hi dediques temps, què passa? Si no, què faràs? Potser és el que se sent més, eh? És que no tinc temps de cuinar. Sí. I en canvi els veus en el telèfon mòbil anar fent...
Escrol. Escrol, escrol. Aquest temps el podies haver destinat a la cuina. Sí, però clar, tots som lliures. Vull dir, també pots jugar, pots ser en solitari amb les cartes, pots mirar una sèrie a la televisió, o pots fer meditació transcendental. Jo el que vull dir és que no diguis que no tens temps com a excusa quan aquest temps l'estàs invertint en res. Perquè també som lliures d'invertir-lo en res. Ara bé, faig un hoquet advocat del diable, eh?
o que la gent diu que no tinc temps,
Que vol dir, no vull dedicar-hi aquest temps. És diferent. Però sí, el temps el tenim tots. El que passa és que o volem o no el volem dedicar. O no el podem dedicar perquè no ens hi veiem en cor. No és que no vulgui, és que no puc. No m'hi veig en cor. O em fa por, o em jutjaran, o no ho faré perfecte, o no me'n sortiré, o cremaré la cuina. D'acord?
Hem d'aprendre precisament que cuinar a casa ens estalvia temps. Mireu, si ens organitzem una mica bé, jo ahir feia una recepta, ho vaig fer un brou molt senzillet, que el veurem d'aquí uns dies publicat. Clar, te'n surten tres plats d'això.
i a més a més amb unes quantitats molt moderades que ben posat en unes taifes ho congelo i pràcticament, no ho sé, jo sé que algú se'n portarà a la universitat, algú se'n portarà això a la feina, un altre s'ho menjarà un vespre que ha arribat l'últim i no hi havia res preparat, però com a mínim surten 8 o 10 àpats. Això és estalviar temps.
I diners. Ep, és un altre dels factors. La Marta va tan ràpid que em superes el guió. Mireu, el tema de les eines que comentàvem abans, olla, cullera, foc, ja està, no cal res més. El de tota la vida. No cal res més. Eh, un ganivet, un ganivet per anar bé, un forn.
Hi ha gent que et diu, jo pastisseria no em puc fer, el forn és un desastre, això. Vale, doncs no ho facis. Ja està. Problema resolt. No cal patir, o sigui, si realment aquell forn no funciona, perquè no te'n pots fiar, perquè es para mig, perquè no arriba a la temperatura.
tampoc cal intentar l'impossible. Això sí que són coses... Tinc una cassola que està trencada i cada cop que cuino, pres de fang, i res a lima per sota. No la facis servir. No la facis servir, canvia-la. Però no intentis fer coses impossibles, però si no també la sensació de fracàs podria arribar a ser. Tots els gadgets i totes les eines i totes les coses, qui les té o qui les tingui, jo les tinc algunes. I em van molt bé, em faciliten, m'agraden. Eh que sí? És com un...
És un bici. És un bici. I et penses que et solucionarà moltes coses. Mira, un plegador d'empenedilles d'aquelles... No, però és que no és un... Són quatre, perquè hi ha quatre mides. I llavors hi ha un dia que ho proves, se t'enganxa i saps què acabes fent. La plegues i amb una forquilla...
O sigui, a vegades els gadgets són molt xulos, quan els veus, però no sempre. El que m'està parlant a l'estiu. Dels útils i inútils, eh? No sempre calen, eh? No calen marques cares, tampoc. És que si no tinc un joc de pelles a la Creuset, les coses no em quedaran bé. No, no, no, no, és més. Algunes eines aquestes molt cares també demanen saber-ne una mica. A tècnica especial. A un nivell de tècnica. Tinc una parella de cert, polit, que no sé què, que se li enganxa.
Sí, sí. Perquè, clar, si tu no has fet mai res amb una paella, comença amb una paella antiadherent. És que porta teflon? Bueno, doncs, no sé, no et mengis el teflon, però vull dir, o si comença a rascar-se i a pelar-se, canviola, perquè no valen tants diners, tampoc. Al final, una paella és una cosa que no dura tota la vida. Això també és una cosa que l'hem d'assumir. Jo no la tinc assumida. Jo soc un col·leccionista de paella.
Mireu, a casa de tots... Fins i tot les descartades. Us explicaré una confessió que també pot ser que algú de casa ho sàpiga per primera vegada. Sabeu que a les cuines de la majoria de nosaltres hi ha un socul a sota dels armaris? Sí, sota els mobles, el socul dels mobles. A casa nostra no hi tenim res.
Fins que jo vaig descobrir aquest racó, que és el meu guardapaelles. Llavors jo tinc les paelles dels últims 25 anys. Déu-n'hi-do. Què vol dir això? Que de tant en tant entrec alguna d'aquelles que me'n recordo... Jo agafo efecte per les paelles. Per les culleres de fusta. Però no passa res. No passa res. És una cosa que no m'ho tractaré. No cal. És una de les meves rareses. Escolta'm, cadascú tenim les nostres...
Amb això volia dir que acabes agafant efecte per un objecte que t'ha ajudat a passar-ho bé, que t'ha proporcionat coses bones...
I les culleres de fusta, bueno, no sé, cadascú s'enamora del que vol. Jo em puc arribar a enamorar d'una cullera de fusta i no em fa vergonya dir-ho. També és un tipus d'enamorament, eh? No cal... Jo en tinc una de fusta, que és una cullera, però amb profunditat, eh? No la típica de remenar, sinó més aviat per sopa, que és feta de fusta d'olivera. Jo li tinc un amor...
És que, igual que les taules de tallar, també dius, ostres, que l'he de canviar, no, no. Això... Jo tinc espàtules, jo tinc espàtules de totes mides, de tots colors. Les tècniques a la cuina no depenen del preu de les coses, depenen de com les fem servir. La cuina no falla per falta d'estris. En tot cas, faltarà... Ai, perdó, ho torno a dir. La cuina no falla per falta d'estris, falla per falta de confiança.
Saber comprar també és un element important. Saber comprar vol dir, un, proporcionar-se els elements que necessitaràs per cuinar, amb seny, si no cal comprar el triple del que necessitaràs, no cal comprar el més car si no ho vols. Si ho vols fer, fes-ho, però si no ho vols no cal. És a dir, no és més bo per ser més car. Una col...
pots trobar una col de 90 cèntims i en pots trobar una de 2 euros. Que cadascú tria la que prefereix. Moltes vegades no deixa de ser una col. Oh, és que aquesta és així, això. D'acord, d'acord. Però vull dir, si algú té reserves pel tema d'anar a comprar i té molts impediments, li costa, no el cap, perquè és car, doncs comença per la barata. També és igual, eh?
Si es tracta de perdre la por a cuinar, comença per l'econòmica. Sí, perquè si l'has de desgraciar, per dir-ho, això no et sabrà tan greu. Ara he dit la col, que val un euro, però imagina't que estem parlant d'un pollastre. El primer dia que fas un pollastre el vas a comprar ecològic, de corral, amb les potes de colors, i a més a més, amb un piercing a l'orella, aquell pollastre val molts cèntims i no és el millor pollastre per iniciar-s'hi. En canvi, potser agafa un pollastre al supermercat, que deu ser molt bo...
I prova, no? Molt bé. Saber comprar bé és la meitat de la recepta, pràcticament, perquè ja partim d'un bon principi, no? El producte senzill i el mercat, la cuina de mercat, la cuina del que tenim més a l'abast...
Ja sé que hi ha moltes coses processades a quarta gama. Vull dir, tu vas al super i pots trobar això. Jo ho faig servir, també. Però vull dir, si vols començar, doncs, no sé, experimenta un, no sé, és que no ho sé, un carbassó, una aubergine, quatre tomàquets, una ceba, fas una mica de s'enfaina, no? Doncs, bueno, és una bona idea per començar. Una bona base, sí.
Ho podries comprar fet, congelat i fet ja fet a les enfaines? Sí. Home, però allò de tallar-ho, netejar-ho, si estem parlant d'aprendre a cuinar, no és tant de canviar l'estat de les coses. Si jo agafo una bossa congelada, que ja està fet, i ho poso en una pella i m'espero que es cogui, perquè ja està feta la recepta,
Això no és ben ben cuinar. Potser no és cuinar. No, però andràs a cuinar ni a valorar la cuina. Sí, per tant, jo proposo l'altre, que és tallar la verdura, posar-la a trossets. Això m'ha quedat massa gros. Doncs el proper dia més petit. Clar, jo heu ja dit una cosa. A mi tallar verdures em relaxa. Sí, sí. Però moltíssim. Ja ho havia comentat alguna vegada en el programa. Sí, i a mi tallar pollastres. El que passa és que...
A vegades no tinc tants pollastres a la vida com... L'estrès, l'estrès que tens. Jo ja dia, sí, que per combatre el meu estrès necessitaria tenir una botiga de pollastres. No, però cadascú es desestressa com pot. A la cuina va bé, perquè, mireu, per una banda, és una feina una mica solitària. No dic que no puguis cuinar amb companyia i vinga, som-hi tots a la cuina. També està bé. Però a vegades cuinar és una cosa solitària, et permet pensar, abadir-te una mica...
controlar la destresa de les mans, pensar en els teus sentits, l'olor, m'agrada o no m'agrada, els ulls, com sona. Jo moltes vegades poso a cuinar alguna cosa, me'n vaig al sofà a llegir,
i torno a la cuina perquè sento una determinada olor que m'avisa que passarà no sé què. A vegades és que se m'ha cremat. La idea és que és just abans que passi. Ara toca girar-ho, perquè per l'olor i pel soroll jo ja sé que tocarà girar-ho, però això és una qüestió de pràctica.
I quan dèiem això del saber comprar és perquè ens ajuda l'estalvi i el control. Cuinar és autonomia econòmica. Permet controlar la despesa, evita menjar per impuls, permet planificar i és una eina de llibertat familiar. Totalment d'acord. Si ho fem amb sentit comú, si fem les coses de manera ordenada, perquè moltes altres coses de la nostra vida les fem així.
A vegades la cuina és allò que dius, quan veus les parades, jo no tinc res en contra de les parades de menjar fet. Veus unes cues molt grosses. I a vegades és perquè algú s'ha pres la molèstia de bullir bledes, de bullir espinacs, de bullir mongeta tendra, de bullir patata, i simplement en aquests llocs
Te la posen en unes safetetes, en un plàstic, i arribes a casa, ho pots posar a la nevera i al punxador. Ho pagues a preu d'or. I estàs pagant el temps que avui ha dedicat. Jo el que vull dir és, si tu trobes que això és molt car i et veus fer-ho tu...
Ho pots fer i reduir molt la despesa. Quanta estona hi ha passat? Mitja hora. La tens? Sí. Doncs llavors fes-ho perquè t'estalvies cèntims, no? Ara dius, és que jo, si tinc mitja hora, mai la dedicaré a la cuina perquè és perdre el temps. Doncs llavors no passa res perquè cadascú és lliure de fer el que vulgui. I això també és una cosa que hem de respectar. No hem d'agafar poc collo a la gent i dir cuina.
Jo el que vinc a dir és que hi ha gent, a mi em sap greu la gent, que no s'hi veu en cor, que té por, que és tímid a la cuina, que es troba que té algun bloqueig. Aquesta és la gent que em sap greu que no s'hi acabi de posar. I per això també, i això ho vam comentar l'altre dia que vaig venir, que una mica el missatge de la meva humil pàgina d'Instagram és saber...
transmetre que amb quatre tonteries a la cuina podem fer coses molt vàlides sense ser... De fet, et sap greu que es perdin aquest plaer. Sí. Volem-lo tenir, se'l perdin. Mireu, tornem a l'esport. Jo soc una mica de desastre amb això de l'esport, però veig la cara de la gent que em fa i la satisfacció i les endorfines, que s'agreguen i veus, dius, no, jo els envejo.
Jo els envejo. I ser segur que és bo fer-ho. A mi em costa. A mi m'agradaria trobar algú com jo a la cuina que em faci jo el mateix amb l'esport a mi. I així... Ens agradaria molt. Per tant, aprofito els micros i faig una crida. M'ofereixo a fer de coach de cuina a canvi de coach d'esport. Està bé. En resum de tot això,
Per cuinar no cal talent, cal decisió. No és una obligació cuinar. És una eina que tenim per alimentar-nos i per continuar vius. És així de senzilla. I també és una mostra d'amor. És una mostra d'amor. És una mostra d'amor. Perdoni, fins i tot si visquessis sol o has de cuinar sol, és una mostra d'amor propera.
Per un mateix. Per cuidar l'autoestima. Perquè molta gent que està sola diu, no, és que jo no... Per mi sol no cuino, no cuines res, t'estàs abandonant, no? És una forma d'abandonament, també. Doncs potser cuinant també et reconciliaries amb alguna cosa. Amb alguna cosa, sí.
Em permeteu una cosa? Ahir, per exemple, va vindre el meu fill, que s'ha independitzat fa res, molt poc des, i ve i dic, escolta, et tinc preparat brou, et tinc preparat croquetes, et tinc preparat la crema de maris que no vas menjar aquell dia, que no vas vindre, no sé què. Ai, vindré més sovint, eh? Dic, home, no vinguis només per la cuina. Dic, no, no, que vosaltres també us trobo a faltar. Diu, però no he trobat a faltar mai tant com el brou de la mare, eh?
perquè hi ha coses que i més coneixentes segur que té tota la raó però ens n'hem d'enrecordar que i ara no és per posar-me així com ho diríem, religiós però hem de saber ensenyar a pescar
I no només donar peixos, no? Sí, sí. Que jo els meus fills els hi dono peix, eh? No, no, que ho fem tots. Però també els hi vaig ensenyant, aquí hi ha una canya. No, no, i mira, es fa servir així. No, no, s'estan espavilant, eh? Vull dir, tant el gran com el petit, jo pensava que tirarien més de mi, i no, no, s'espavilen sols. Ho acaben fent i a vegades també per necessitat. Jo, Marta, et volia dir que m'agradaria com resumir...
a mi una frase de tot això que hem dit, i si tenim temps, m'agradaria dir-te quatre o cinc idees per començar. Doncs endavant. Mireu, com a conclusió d'això que dèiem, la cuina no és un lloc per valents, és el lloc on la gent es torna valenta. Molt bé. Ho torno a dir. La cuina no és un lloc per valents, és el lloc on la gent es torna valenta. Això vol dir que no hem de patir
Hem de gaudir i, a més a més, els resultats de tot això ens beneficien sí o sí. Així de fàcil. Totalment d'acord. Idees de tècniques per perdre la por. No receptes, eh? Tècniques. El saltejar. Saltejar o saltar. Ara hi ha dies que no sap si saltes a corda o saltes a la paella o què salta. Tallar petit, paella calenta, poc oli, moure, no tocar massa...
verdura, peix, carn, llegums, funciona. Dos, bullir amb sentit, no tota la vegada, primer el que és més dur, després el que és més tendre, l'aigua amb sal, mesurar si ens hem passat de sal o no, podem fer sopes, cremes, pasta i arròs. El rostir, rostir al forn, rostir a la cassola, quant oli, quanta sal, quanta estona, girem a mitja cocció, sí o no,
Sense control constant no cal patir. El resultat serà digne. És una cuina més despreocupada, el rústia, perquè no va de 10 minuts. No és com fregir. Que si et passes es crema. Exacte. El forn et pot relaxar. No parlo de pastissos. Parlo de cuina salada, diguem-ne. El triturar. El triturar és una altra forma de cuinar, també una altra tècnica que necessitem a la cuina, que és
Per exemple, convertir imperfeccions en cremes. És una solució universal, aquesta. Verdures, llagums, però també salses. Una altra, amanir. Amanir bé els àcids, els greixos, la sal...
Per tant, vol dir el suc de llimona, el vinagre, l'oli, o les mantegues, la sal, tot això... Les espècies. És que les espècies que són tan importants, perquè una mica és com la paleta de colors. Si tu tens un bon llens, tens un bon pinzell, tens un bon pintor, tens una bona idea...
I aquells matisos de color moltes vegades també el proporcionen a les espècies. Que hem de fer-les servir amb molta moderació. Perdó, jo les faig servir amb molta moderació, perquè cadascú ho fa jo què vulgui, però és allò, amb gingebre. Atenció.
Pots acabar-te menjant gingebre amb pollastre o pollastre amb gingebre. A mi la segona opció m'agrada més. Però hem de mesurar-ho. A vegades és i canyella, mig pot. Home, hem menjat els cargols de canyella, no?
que dius, noi, és una sobredosi, o sigui, no sé, sí, sí, ja sé, perquè no deu ser nociu, però si no es trobaries malament, perquè és excessiu. Algunes que sí. La nou moscada, per exemple. La nou moscada, ui, n'hi ha unes quantes més, eh, que s'ha digut una mica. El tema de tastar i corregir, tastem i corregim, sí, és divertidíssim, fes-te tu mateix de no jutjar,
No jutja en el sentit, malament, bé, malament. No, és m'agrada més, m'agrada menys, deu estar bé, massa salat, massa dolç. A les famílies, normalment hi ha gent que cuinem amb massa sal, ja dic, em, cuinem. Hi ha famílies que pràcticament no la fan servir. Jo tinc un cas proper que un paquet de sal els hi dura un any. I a mi un paquet de sal no us ho puc dir.
10 minuts. Els talls senzills, d'acord? No cal una tècnica professional. Cal no tallar-se els dits. De moment, això. Per no afegir més proteïna de la que tocava. Exacte.
Al final, això de cuinar, del tastar o corregir, anar millorant, és que cuinar és dialogar amb els plats. Hi ha com una mena de pregunta, resposta, et poso això, et poso, trec... I finalment, el tema del reutilitzar. Una de les idees importants és què fem amb tot el que no hem de fer servir.
però que hem, no sé, que hem cuinat, o que ens ha sobrat. L'altre dia feia una cosa amb col i me'n queda la meitat. I ara què faig? Me'n queda la meitat perquè és que no em cabia la cassola. I l'altra meitat què en faig? Doncs busquem una idea per allò, però no esperem una setmana per dir... I si tu sabies segur que aquella col era excessiva per 3 persones, suposem,
Potser amb una col més petita que eres passat. Vull dir que a vegades també comprem amb aquella il·lusió, amb els ulls, no? A vegades cuina comença abans d'entrar a la cuina, oi? Sí, i tant. Per això ja dèiem el comprar, el planificar. Sí, perquè si no, també a mi em passa a vegades, que vas barrip barrap i fins i tot es pot comprar barrip barrap.
Barri barrat vull dir d'aquella manera, eh? I llavors a la nevera potser tens coses que no et toca perquè has carregat excessivament d'una cosa o d'una altra i les has de fer tres dies seguits de carxofes perquè n'has comprat tantes que llavors et tornen a dir a casa un altre cop carxofes. Són bones però potser ja cansen, no? A no ser que això també ho hem d'aprendre que és que si mai trobem una cosa bé de preu
va bé, doncs, trobar de quina manera ho sabrem conservar, no? Per exemple, les carxofes, ara que ho he dit sense el voler, però m'ha sortit. En comprem més del compte, espèixament. Unes les faig aquell dia, unes altres les faré l'endemà. Però a diferent forma, que hi ha... Altres les netejo, les tallo, congelo. Unes altres les escaldo i les congelo. Unes altres les lamino i les congelo. I què faré amb tot això, doncs? Idees de receptes diferents. Una servirà per fer arrebossat.
Un altre servirà per fer un arròs amb... Un altre serà per fer crema. I totes les pells aquelles en faig un brou. I el brou em servirà per fer l'arròs, em servirà per prendre-me'l amb una miqueta d'unes gotetes de soja, per fer una sopa així... Sí, això és la pràctica. Això sempre és la pràctica. Però no has llançat res. No, exacte.
Què més? I pràcticament jo, amb això que he dit, diria que pràcticament no depenem de receptes, sinó de com transformem alguns... És veritat o no que hi ha gent que es pensa que si no tens una recepta no pots cuinar, i no és veritat. I si et falta un ingredient, tampoc ho pots fer, no. Pots canviar aquell ingredient o simplement no posar-lo. Us dic una cosa, mira, l'altre dia que vam fer el tortell de raïs,
Vaig tenir un comentari. Jo a aquestes alçades encara em puc permetre el luxe de dedicar una estona, cada cop una mica més, una mica massa, una mica que ja no puc més, de respondre coses que ho faig amb molt de gust, però hi ha un moment que no sé com ho farem. Però, a propòsit dels vídeos de les xarxes, que era...
perdoni, ho dic, senyora, li dic amb tot el respecte si m'està escoltant en aquest moment, que no és per faltar de cap manera, eh? Ho dic perquè és molt probable que escolti el programa i que llavors no se m'enfalli. Em preguntava si la mateixa recepta del tortell servia per farcir amb crema. Jo l'havia fet amb nata. I la senyora em preguntava si la recepta servia per fer amb crema. Esclar, i de preguntes d'aquestes us en podria dir unes quantes, eh?
De dir, escolta'm, i si en lloc de, no sé, coses tan elementals, no? Si en lloc de paper blanc el poso marró, perquè jo el paper que tinc del forn és marró, que és del terri.
Home, no ho sé. El resultat és el mateix. Jo estic pràcticament segur que no passarà res. Ni m'ho havia plantejat mai. Jo no, però hi ha gent que sí. Això respon una mica allò que tenim de la por. Ara. Jo és per això que cada vegada més constato, en el meu petit àmbit d'abast, que algunes de les inquietuds tenen a veure amb desconeixement, sobretot,
que penso si el problema d'aquesta senyora és si aquesta recepta pot anar amb nata o crema, és que el tortell és molt probable que ja no surti bé. Per què? Si partim d'aquest bàsic... No sé que sigui una senyora que faci tortells molt bons i sempre tingui el dilema de què oferirà, però em temo que no. Amb aquesta pregunta ja alguna cosa sona. Va, escolta'm, quant temps ens queda perquè sortim ja dalt d'allò, oi? Deixa'm dir-me tant ràpidament tres idees molt ràpides per poder fer... per començar.
Ous remenats. Els ou remenats van molt bé, perquè ni que et quedi malament o bé o del dret o del revés, sempre queden xulíssims. Aquí no hi ha excusa. Ja buscaràs la recepta, però els ou remenats és una idea. Les cremes de verdures bullides, processades, ja tens la crema de verdures. Què vol passar? No et pots equivocar. I fins i tot si posessis una pell que no toca, també te la menjaràs i no et moriràs d'això. D'acord?
Atres coses, la pasta. Fem pasta bullida i què podem? Posar all, oli, sal, una mica de tomàquet, una mica, no ho sé, un bitxo, espècies. Les quatre verduretes que t'han sobrat a la nevera. Perfecte, doncs ja has cuinat aquell dia. I un dia et compliques la vida d'una altra manera. I un dia ho fas així, un dia ho fas així, el mateix amb l'arròs. Arròs amb verdures.
Aquestes que m'agraden més, les que estàvem més bé de preu. L'arròs m'ha quedat que és una pasteta. No passa res. Què deu haver passat? M'he passat l'estona. El proper dia, una estona menys. I som-hi. Pollastre a la planxa. Pollastre a la planxa amb...
Què podem fer-hi? Posem-hi en animo. En animo com? Doncs amb unes espècies. Fem una maceració, posem la nit abans aquests talls de pollastre amb espècies, soja, orenga, ferres provençals, periola, romaní.
Fem, jo què sé, gingebre, i què passa? Curri. Juguem. Juga. Hem de jugar. I l'endemà... És que a mi m'agrada molt currir. Doncs prova amb currir. I l'endemà què passa? Fes-ho la planxa, una mica de sal, un rejoli d'oli. Ets un cuiner. Ja ets un cuiner.
Amb això aprens a daurar, a girar, a descansar entre temps, no? Mira-t'ho, mentre ho fas, et mires allò que està passant, estàs alterant l'estat de les coses, modifiques, sents olors que abans no hi eren ni ara hi són. Millores la paciència. Jo amb la cuina, amb la cuina millores la paciència, eh? Domines la confiança, millores la paciència, domines el tema del salt, aguditzes la percepció dels sentits.
Ah, ostres, és veritat, és una mica més salat. Ara és una mica menys salat. Aquest punt de la pebre vermell fumat...
Ostres, quin aire que hi dona. O picant. Doncs tots aquests jocs al final t'ajuden a conèixer-te a tu mateix i també a proporcionar idees diferents que són milions i milions i milions de combinacions de plats que podem fer sense por a la cuina. Passar-nos-ho bé, perdent...
aquests bloquejos, i a més a més contribuint, diguéssim, als àmbits que tenim cadascú, doncs la seva família, els amics, el que sigui, i sortint de la resistència, diguéssim, a cuinar. D'aquella por de la que parlàvem. Doncs amb aquesta idea ens quedem. Cuinar no va de fer-ho perfecte, sinó de fer-ho nostre. Molt bé.
Esteve, Esteve Cardús, Cardús a les xarxes socials, a Instagram, ens fa receptes molt senzilles, algunes més elaborades, però només és qüestió de posar-s'hi, de perdre la por. Això mateix. Moltes gràcies per venir, moltes gràcies per acompanyar-nos, i ja ho saps, aquí estem. Molt bé, moltes gràcies. Molt amable, adeu, bon dia. Bon dia.
Sí, sí, ja ho sabeu, eh? El projector sempre és senyal que volem descobrir quines propostes gastrocinematogràfiques. Ho he dit bé, això? Sí, jo diria que sí, eh? No sé si és una paraula que existeix, però em sembla que s'entén perfectament, eh? Me l'he inventat, doncs. Clar que sí, i tant.
Aquestes propostes, bon dia, és perquè realment nosaltres estem descobrint o redescobrint tot de pel·lícules que d'una manera o altra ens aboquen a plats, aromes, sabors, aquestes històries de la cinematografia amb amors, el que sigui. Sí, avui no.
Avui no és una cosa. Avui no, sí, perquè està molt bé això d'avui sí, la cuina, que si el Ratatouille, que si Júlia, que si Comogo para chocolate, que és l'última que van tractar. Però avui tractarem una pel·lícula d'aquelles que podríem anomenar raretes, diguem-ho, aquest seria l'adjectiu, un dels adjectius que podríem atribuir a aquesta pel·lícula.
dirigida per en Peter Greenaway, això ja és tota una declaració de principis per a tots aquells que més o menys sigueu cinèfils, i que és una pel·lícula de títol llarguíssim, rodada l'any 1989, i que té de tots. És una comèdia negra, és drama, és terror, i que té fins i tot canibalisme. La pel·lícula és El cocinero, el adron, su mujer y su amante.
Dios, ¿por qué narices no puedo tener socios en condiciones? A partir de ahora, cualquiera que no esté correctamente vestido y aseado pagará por ello. Tendré que daros lecciones. Lo pondré todo por escrito. Notas para gourmets. Eso es gastrónomo en francés, ¿verdad, Borst?
Los gourmets no educan. Al contrario, al contrario, lo hacen. Eso demuestra que están disfrutando de la comida. ¡Con los dedos no, Spangler! Es en lo único que piensas, ¿verdad? En cosas que se comen con las manos mientras vas por la calle. Le dijiste a Mews que comiera el apio con las manos. Eso es distinto, bobo. Además eran espárragos, no apio.
Dios, ¿de qué me sirve invertir un dineral en un restaurante si os seguís negando a comer como es debido? Déu n'hi do. Sí, i em sembla que estigui ara un fragment, diguem-ne, lleugeret. Sí, home, aquesta hora s'ha de... Sí, també és veritat que estem més a prop del vermut que no pas a sopar i, per tant, la cosa convé que sigui una mica lleugereta, eh?
Sí, és una pel·lícula que és un director molt interessant, que desperta passions, però també odis, diguem-ne, amb la mateixa intensitat. D'un senyor que es diu Peter Greenaway. És un senyor anglès que ja fa molts anys que fa pel·lícules, des dels vuitantes. Entre els seus crèdits, El contrato al dibujante, El vientre de l'arquitecto, Prosperos books, que està basada en l'última obra de William Shakespeare, La tempesta, amb en John Gilbert de protagonista...
Una pel·lícula que és a dir, The Pillow Book, també, amb l'Iwan McGregor de protagonista. I aquesta, que és possiblement la que el va donar a conèixer internacionalment. Una pel·lícula de l'any 1989, El cocinero y ladrón su mujer y su amante, i que explica la història d'una mena, diguem-ne, de xef, diguem-ne, com insolent, com insuportable, que és el Michael Gambon, acompanyat de la seva esposa, la Helen Mirren, a qui maltracta.
i que, bueno, ara no explicarem moltes coses més, però que, diguem-ne, té escenes una mica desagradables. Però no és un cine realista. El cinema de Peter Greenaway és un cinema, diguem-ne, que és molt abarrocat, que és excessiu, que combina moltes disciplines, no només la cinematogràfica, sinó també hi ha òpera, hi ha ballet, hi ha música... Hi ha molts nusos a les pel·lícules amb Peter Greenaway. Sempre hi ha molta gent despullada que dius...
No sé si caldria, però en qualsevol cas és un director gairebé hipnòtic. I l'acompanya sempre amb les seves bandes sonores un dels músics, diguem-ne, pertanyents al gran moviment del minimalisme que comença a instaurar-se als anys 60, que és el Michael Nyman. Michael Nyman ha sigut el compositor de totes les seves pel·lícules. Sí, és raret, i em consta que l'has vista i que tampoc posi allò d'apassionar, apassionar, no massa, no, Marta? No, a mi em vas dir, aquesta és una de les que farem aquesta temporada, vaig dir-ho.
Anem a visionar-la, a veure, va, que aquesta no la conec. Les altres sí, més o menys les havia vist totes. Però aquesta no... M'ha sorprès molt, que és molt teatral, molt. Realment et pots imaginar en un gran teatre, els seus decorats, molt joc de llums, de colors, perquè van canviant d'escena i la mateixa roba que porten és d'un color a la cuina... És que hi ha un important simbolisme del color en aquesta pel·lícula, eh?
Exacte. Però sí, sí, m'ha sorprès molt. No sé si per bé o per mal. Ja sé que pot sonar, diguem-ne, una mica ofensiu, però són per repetir. Que dius, home, una vegada ja n'he tingut prou. Però sí, quan la tornes a veure, llavors te n'adones, diguem-ne, de l'immens muntatge, l'engranatge que representa sempre l'obra d'en Peter Greenaway. Ja us dic, aquesta pel·lícula la podeu trobar concretament a Filmin, que és aquesta plataforma, diguem-ne, per cinèfils més o menys imperidents, i és interessant.
malgrat que, insisteixo, si la veieu per primera vegada, preneu distància, perquè si no podeu prendre mal. Sí, sí, és el que m'ha passat. Com m'ha agradat anar al cinema, jo tinc film a casa i ha sigut de dir, espera't un moment, centrem-nos, estem veient de manera escèptica la pel·lícula, però... Prometo que no sortirà més Greenaway en aquesta temporada.
Té el peró alguna pel·lícula més vinculada a la astronomia? No, ara ho estava pensant. Jo diria que no, però segurament que sí, eh? Perquè... Però no, no. Jo diria que sí, de manera directa, no. O sigui, no cal que pateixi tant. No cal que pateixis. Però vaja, algun altre d'aquestes raretes sortirà, eh? No pateixis tan bé. Vinga, doncs gràcies, Albert. Fins aviat. De re, Marta, que vagi bé.
Avui us volem parlar d'un llibre que he llegit recentment. De fet, és una recuperació d'una reedició d'un llibre, Confessions de un chef, d'Anthony Bourdain, publicat per Mirades de Salamandra aquest passat mes de novembre, vull dir que és molt recent.
Com a comunicadora gastronòmica acostumo a veure la cuina des de la seva cara més lluminosa. La creativitat, la innovació, el plaer de compartir plats que emocionen i amb això em sembla que ho compartim, oi Montse? Sí, i tant. Però avui recuperem el llibre aquest que comentàvem d'Anthony Bourdain, Confessions de un chef, que ens recorda que darrere de cada plat perfecte hi ha una maquinària de disciplina, de sacrifici i d'energia implacable.
Com dèiem, aquest novembre passat s'ha reeditat, en aquest cas en motiu del 25è aniversari de la seva publicació, i ho ha fet amb un nou pròleg, en aquest cas a càrrec de l'escriptor escocès Irvine Welsh. El llibre és, sobretot, una immersió sense filtres en el món professional dels xefs,
Bordein no només ens mostra la vida d'un cuiner a Nova York, sinó que ens revela les jerarquies de la cuina, les hores inacabables de feina, la pressió constant i, sí, també els excessos que sovint acompanyen aquest estil de vida. Però més enllà del costat autodestructiu, el que sobresurt és la passió i el respecte per aquest ofici. Cada detall del servei, cada ordre ben coordinada, cada innovació en un plat, demostra la dedicació absoluta dels professionals de la cuina.
L'obra combina amb mestria la cruesa de la realitat amb una admiració profunda per la gastronomia. És una lectura que fa somriure, que sorprèn i que, sobretot, fa valorar encara més la feina dels xefs. També la seva part negativa, la creativitat, la seva resistència i la seva capacitat de transformar ingredients en experiències úniques,
una de les coses que nosaltres, com a cuineres i aficionades a aquest món, també valorem moltíssim. En definitiva, Confessiones d'un Chef és molt més que un relat autobiogràfic. És un homenatge a l'ofici, un advertiment sobre els sacrificis que comporta i una invitació a estimar la gastronomia amb ulls oberts, respectant tant la màgia com la duresa que hi ha darrere del plat. Anthony Bourdain va ser un chef, escriptor, periodista, presentador de televisió nord-americà, conegut mundialment per la seva manera directa, honesta,
i sovint provocadora, també, a l'hora d'explicar la cuina, els viatges, les cultures del món. Es va formar al Culinary Institute of America, on es va graduar l'any 1978. Durant molts anys va treballar en restaurants de Nova York, sobretot com a xef executiu de la dreceria Les Halls, una etapa que li va servir per conèixer de primera mà la duresa.
els excessos i les contradiccions del món de la restauració professional. La seva fama va arribar al 99, amb l'article Don't eat before reading this, publicat al New Yorker, on escrivia sense filtres els vestidors de les cuines professionals. L'èxit d'aquest text el va portar a publicar el llibre Kitchen Confidential, Adventures in the Culinary Underbelly.
que és aquest llibre del que estem parlant avui, que es va publicar, com dèiem, el 2000. És una obra clau que va revolucionar la manera de parlar de la gastronomia i el va convertir en una figura mediàtica internacional. Va ser, doncs, a partir d'aquí que Bourdain va iniciar una prolífica carrera televisiva amb programes com A Cook's Tour, No Reservations, The Layover i, especialment, Parts Unknown, més a la CNN.
En aquests espais, la cuina era el punt de partida per explorar política, història, desigualtats socials i la importància de la seva feina per revaloritzar-la. I també de la vida quotidiana de persones arreu del món, sempre amb una mirada empàtica i molt crítica. Anthony Bourdain també va parlar obertament de les seves addiccions, de la salut mental i de les seves lluites personals, contribuint a normalitzar converses sovint silenciades en el món de l'èxit mediàtic.
Va morir l'any 2018 deixant un llegat cultural immens. Va canviar la manera d'entendre els programes de viatges. Va dignificar les històries locals i va demostrar que menjar pot ser un acte profundament polític i humà. És una recomanació que us fem des d'aquí. Confessions de un chef publicat per Salamandra. Et faré cas, eh, Marta? No l'he llegit i pinta força bé.
Gairebé la una, gairebé la una i gana, ja gana, després de parlar de tot el que hem parlat en el programa d'avui. Jordi, on anem a menjar? Doncs haurem de marxar rapidet perquè per arribar a dinar anem una mica justos. Sí? Vinga, doncs on ens portes? Avui anem a menjar a Guayaquil. Si hi ha un plat que identifica l'ànima gastronòmica