Mata de Pere Ràdio us ha ofert la repetició del programa Cocodril Club, a més el passat diumenge a les 10 del matí.
Fins demà!
Senza pa no hi ha poesia. Federico García Lorca.
Bon dia i benvinguts. Posem en marxa fogons. Traiem el cistell dels bons productes que hem portat del mercat. També preparem aquestes herbes i espècies que donen nous matisos als plats. Recuperem els llibres de cuina de l'avi a la cultura i la identitat gastronòmica amb la que ens hem fet adults. I avui parlarem del peix que més s'ha consumit en els pobles allunyats del mar i que ara, durant la quaresma, és el rei, el bacallà.
Ens hi posem? Doncs som-hi. Aquest programa és possible gràcies a Montse Margarit, Adrià Solano, Albert Beorlegui, Jordi Bernat, Adrià Manzano, el control tècnic i en la direcció, qui us parla, Marta Plaza.
Obrim l'agenda d'activitats relacionades amb la gastronomia i en aquest cas amb Montse i Margarit. Què tal? Bon dia. Bon dia. Avui on ens portes? Doncs no us arriba una oloreta a través de les ones de ràdio? Sí.
Fa olor de cosa càlida, de cosa reconfortant. I tant. Mira, a no gaires quilòmetres d'aquí, a Caldes de Montbuí, avui i demà es celebra el mercat de l'olla calderina, l'olla més gran de Catalunya, coent al brou, tradicionat, fet amb aigua termal. És que allà tenen una aigua bona i ja els surt calenta. Ja vull, ja pim-pam. Ja vull.
I acompanyat d'allò que ens agrada tant, els que tenim bon estómac, parades d'alimentació, degustacions, cuida tradicional i, com no, parades d'artesania i activitats per tota la família. Home, jo crec que és una bona proposta per nosaltres, allò que dèiem, que tenim una bona boca, un bon estómac. Què, fem una tasseta de brou? I tant! Doncs anem cap a Caldes de Montbuí, al mercat de l'Olla Calderina. Perfecte, doncs som-hi tots. Moltes gràcies, fins ara!
Benvinguts a la Ruta de les Espècies, l'Espai Setmanal, on viatgem pel fascinant món dels sabors. Cada setmana descobrim una espècie o barreja culinària, el seu origen, les seves propietats i com donar-li vida als nostres plats. Ens ho explica, com sempre, mil galletes. Montse, Margarit, què tal?
Molt bé, estem ja gairebé a la quaresma, oi? Sí, estem en quaresma. Estem, estem en quaresma. Doncs tal com vaig fer per tots sants, m'agradaria explicar-vos el paper que tenen les espècies en l'època que ens trobem la quaresma. Doncs vinga, què ens sorprendràs? Doncs mira, imagineu que som a l'edat mitjana. És dimecres de cendre i comença la quaresma. Durant 40 dies no es pot menjar carn, res de porc, res de vedella, i això canvia completament el que hi ha a la taula.
Segons la nostra tradició de Quaresma, és un temps de dejuni, reflexió i sacrifici, però la gent havia de continuar menjant. Llavors, què menjaven? Doncs sobretot peix, i moltes vegades peix salat, com el bacallà, perquè era més fàcil de conservar.
A dia d'avui encara mantenim més o menys aquestes tradicions, oi? Sí, ens encanta. I bones tradicions. Sí, sí, jo sempre que es tracta d'una qüestió culinària m'hi apunto. Ara bé, el peix salat pot tenir un gust bastant fort. I aquí és on entren en escena les espècies.
El pebre, el gingebre, el clau o la canyella ajudaven a millorar el sabor dels plats. No només feien que el menjar fos més agradable, sinó que també donaven prestigi. I això és interessant perquè la Quaresma predicava austeritat. Però en moltes cases riques el peix quaresmal podia anar carregat de safrà o canyella.
De les que ja hem parlat en el programa. I d'on venien aquestes espècies? Suposo que us sabeu, no, Marta? Sí, d'aquí no eren. Efectivament, no eren locals. Venien de molt lluny, de l'Índia i d'Àsia. Arribaven a Europa a través de les llargues rutes comercials i passaven per ciutats com Venècia, ciutats que es van fer riques gràcies a aquest comerç.
Les espècies eren tan valuoses que es consideraven gairebé un tresor. De fet, la necessitat de trobar rutes més directes per arribar a les espècies va impulsar grans viatges marítims, com les del Cristòfor Colom. Per tant, una cosa tan quotidiana com condimentar un plat de peix durant la Quaresma estava connectada amb rutes comercials internacionals i amb esdeveniments que canviarien la història del món.
El que m'agrada d'aquesta relació és el contrast. La quaresma és temps de sacrifici, de senzillesa, però les espècies representen luxe, poder i connexió amb terres llunyanes. A la taula medieval convivien la fe i el desig, l'austeritat i el gust pel sabor.
Com he dit, el paper que tenien les espècies, tot i ser un període d'austeritat, les espècies continuen presents a l'alimentació d'aquests dies. I en molts casos, no per luxe ostentós, sinó per conservar aliments, per fer més agradable els plats repetitius. Si haguéssiu de menjar a callar durant 40 dies, no li donaríem una miqueta de preparació.
Sí, algun sabor adicional. I també per l'època que ens trobem encara amb fred per aportar calor i caliu. Us poso uns exemples concrets de plats que en podríem trobar i que han quedat al llarg del temps. El bagallar amb espècies, sopes espaciades i dolços amb canyella.
Doncs no sé, jo crec que a aquestes alçades ja ens podries explicar alguna recepta, no?, del que t'agradi o de les que pots fer tu a casa per quaresma. Doncs sí, un dels plats que acostumo a preparar i que era la recepta de la meva sogra és el potaje de vigília amb bacallà. M'encanta.
Però la veritat és que a casa nostra som molt de dosos i en aquesta època no poden faltar l'arròs amb llet i força canyella, els pastinyos amb matafaluga i sèsam i mel, sobretot. Sí, fa uns dies em sembla que vas penjar-nos uns quants pastinyos per Instagram que ens vas fer unes dentetes que... Déu-n'hi-do. I una molt curiosa, les crestes farcides de cabell d'àngel o crema aromatitzada amb llimona i canyella.
Aquestes també les feia la meva sogra, la veritat és que em vaig prendre molt d'ella. I les torredetes, o sigui, torrijes de Santa Teresa, ben aromatitzades, amb llimona i canyella. Que tinc gana, Montse. Us explico una recepta que he trobat d'estil medieval. Ah, perfecte. Vinga, arròs amb llet espaciat a això, a l'estil medieval.
Agafarem 150 grams d'arròs rodó, un litre de llet sencera, 150.000 litres de nata per muntar, 3 o 4 cullerades de mel, això al gust, una branca de canyella, un tros petit de gingebre fresc o mitja culleradeta amb pols, dos claus d'olor, una cullerada d'aigua de roses, opcional, però això dona un toc força medieval, i un pessic de sal.
També afegim la canyella, que pot ser amb pols, per decorar, i opcional, amb melles picades o panses. Ben bo. Mira, escalfem la llet amb la canyella, el gingebre, el clau i la sal. Ho deixem infusionar uns minuts perquè la llet agafi tot l'aroma. Afegim l'arròs sense rentar, és important això. Perquè no perdi el midó. No, no el rentem perquè no el perdi. Exacte, perquè no el perdi. Això, això.
I el coem a foc molt suau durant 30-35 minuts, remenant sovint i ha de quedar molt cremós i no sec. Si veiem que falta una mica tallet, li podem afegir. Quan la rosa sigui tendra, afegim la mel i la nata. Ho coem de 5 a 10 minuts més. El toc final medieval és retirar les espècies sòlides i afegim l'aigua de roses. Només una mica, que és molt intensa, eh? Ho remenem bé i ja ho tenim. Ho servim amb bols petits, amb canyell, amb pols per sobre
Sí, sí, té un toc bastant diferent a l'arròs amb llet tradicional que podem fer a casa, que realment li donem molt més protagonisme a la llimona i a la canyella, però poc més. El sucre realment a l'època medieval era car i la mel era més habitual, per això posem mel en comptes de sucre, diguéssim, i combinem les espècies dolces i salades. I l'aigua de roses era molt... es feia servir molt a la cuina noble, diguéssim, dels nobles. Sí.
I l'ús del gingebre i el clau mostra la influència de les rutes comercials orientals. Déu-n'hi-do, bona recepta, bona recepta, me l'apunto. Doncs podem aprofitar la quaresma per utilitzar aquestes espècies que us he explicat i endolcir-la de lloc més amb aquest arròs amb llet. La setmana vinent us vull explicar amb detall com utilitzar les espècies de la forma més correcta per extraure tot el potencial que tenen.
També està molt bé, això. Perquè sé que s'ha d'anar per capes, oi? Exacte. No vencem, no vencem. No, però és que això ja ho vam dir. De fet, quan vam entrevistar l'Angelina Chugani. Te'n recordes. Me'n recordo, me'n recordo. Vinga. Doncs gràcies. Fins ara, Montse. Seguim.
I parlem de productes de temporada, que el d'avui és petit. Molt petit. Delicat i molt nostre. El sonso, un dels peixos més estimats del litoral català quan arriba la primavera. El sonso és un peixet allargat, platejat, molt fi, que viu enterrat a la sorra del Fons Marí, sobretot a la costa catalana, especialment entre el Maresme i la Costa Brava. El seu nom científic, i a veure si me n'en surto, és...
i forma part d'aquells productes humils que, amb el temps, s'han convertit en autèntiques joies gastronòmiques. La millor època del sonso comença cap al final de l'hivern i s'allarga fins a la primavera. És just ara, al març, quan el trobem fresc a les llotges i peixeteries amb la millor qualitat. A més, la seva pesca està molt regulada per garantir-ne la sostenibilitat, en períodes de veda que permeten respectar el cicle natural de l'espècie. Això fa que sigui un producte encara més especial. Només...
El podem gaudir quan toca. El Sons és un peix molt prim, sense escates, visibles i amb una textura sorprenentment suau. Té un sabor delicat, gens intens, que recorda el mar però sense resultar fort. Una de les seves particularitats és que se'n menja pràcticament tot.
Espina inclosa, ja que és molt fina i queda cruixent amb la cocció adequada. Nutricionalment, és ric en proteïnes d'alta qualitat, és baix en greixos, és una font de minerals com el fòsfor i el ioda i molt lleuger digestivament. La preparació més popular i probablement insuperable és el som sofregit. Montse, a tu segur que t'agrada. Moltíssim, però costa de trobar. Costa de trobar, per això és tan important.
per mantenir-ne la sostenibilitat, com dèiem. La clau és simple, però exigeix tècnica. El resultat ha de ser cruixent per fora, tendre per dins, i també es pot trobar en truita, amb bous ferrats, sobre arrossos mariners, o fins i tot en tempura, una versió cada cop més habitual en els restaurants.
Què, anem a fer una recepta de sonsos fregits cruixents, no? Vinga. Mig quilo de sonsos frescos per quatre persones, farina de blat o farina especial per fregir, que també les podeu trobar a la botiga, oli d'oliva suau i sal, res més.
Netegem lleugerament els sonsos, si cal, però sense rentar-los massa perquè no perdin textura. Els asseguem bé amb paper de cuina. Els enfarinem lleugerament sacsejant l'excés de farina. Això és molt important. Els fregim en oli abundant i molt calent durant pocs minuts. Ho veureu. Quan siguin daurats i cruixents...
Els traiem i els posem sobre paper absorbent o, millor, en un escorredor. Salem immediatament i servim ben calents. S'han de menjar acabats de fer, sobretot. El sonso no ha d'esperar, som nosaltres els que hem d'esperar el sonso. És petit, senzill, absolutament mediterrani. Un exemple perfecte de com la cuina catalana sap convertir un producte modest en una autèntica delícia. Un gust de mar que anuncia que la primavera ja és a tocar.
T'apuntes? I tant. Vagi de gust.
Avui a Bagi de Gust tenim amb nosaltres una convidada molt especial. És Fina Comas, autora del blog Cuina 5 i de diversos llibres sobre producte i gastronomia catalana. Just coincidint amb la Quaresma, parlarem de bacallà, que és el protagonista de la seva obra El llibre del bacallà. Fina, bon dia i benvinguda. Bon dia, Marta. Moltes gràcies per convidar-me i per aquesta oportunitat.
Evidentment eres la persona adequada, ideal per parlar d'un tema tan actual, que estem en plena cuaresma. És un producte que poca gent conec, que no li agradi. Jo crec que ets la persona ideal per parlar d'aquest producte, pel llibre del bacallà, perquè el bacallà cal com més que un peix.
És tota una cultura i més en l'època en què estem ara, que és la Quaresma. És un ingredient amb molta història al nostre país, especialment durant aquesta època. I com et va sorgir la idea d'escriure un llibre íntegrament dedicat al bacallà? A veure, jo dic que aquest llibre... Bé, primer dir-vos una cosa. El bacallà, evidentment, era quan es menjava més a l'època de la Quaresma...
però és l'únic peix que podia arribar a terres d'interior quan no hi havia camions frigorífics, perquè al Pirineu ja va llevar la truita a la riu o les sarangades, que coneixem aquelles que van amb...
amb caixes de cascos rodones, era l'uny peix que podia arribar pel caràcter de la sal, per la conservació de la sal. Llavors, com se'm va córrer escriure aquest llibre? Jo crec que aquest llibre per mi és un llibre de vida.
O sigui, no és un llibre que jo digui ara escriuré un llibre sobre el bacallà. No, és un llibre que sense saber-ho, sense saber-ho que un dia seria un llibre, jo he anat des de molt joveneta guardant informació sobre el bacallà. A mi em sembla un peix molt singular, un peix que va canviar la història,
Si consultes la bibliografia francesa et diran què és l'origen del capitalisme occidental. És molt important, això. Això també ho expliques en la introducció del llibre, sí. Això està explicat en el llibre i llavors la curiositat més important és per què un peix de l'Atlàntic Nord
es va integrar en la nostra cultura gairebé com si fos propi, perquè nosaltres tenim receptes aquí a Catalunya. Catalunya no és la comunitat autònoma que consumeix més bacallà per territori, però sí de la que té, entenc jo, més plats...
locals. Evidentment, Andalusia ens porta a la davantera, perquè és una comunitat autònoma molt gran, però a Catalunya hi ha moltíssimes receptes de plats locals amb bacallà. Llavors,
M'has preguntat per què és tan important. Perquè va sorgir l'intercanvi, el bacallà va entrar als països del nord d'Europa, de l'Atlàntic Nord tenien el bacallà, i els països del sud d'Europa tenien la sal.
I va venir molt bé, va venir molt bé per la tradició catòlica dels països del sur, Portugal, Itàlia... Home, Portugal és la reina, jo crec, amb receptes de bacallà. En Josep Pla deia, diu, si vols fer feliç a un portuguès, parlar-hi del bacallà. Està bé, està bé.
Sí, sí, és curiós perquè, bueno, diuen que els portuguesos tenen una recepta de bacallà per cada dia de l'any i els anys de traspàs una més. Una d'addicional, home, el bacalau a bras, per exemple, que és deliciós. Com, com? El bacalau a bras, sí, sí. Què és el que et fascina d'aquest producte? Jo la tinc pendent. Què em fascina? Sí. Què em fascina? Bé, a part de que...
No sé si podríem extrapolar-ho com el porc, però del bacallà s'aprofita tot. És veritat, sí, sí. Del bacallà s'aprofita absolutament tot. Què et diré? Totes les parts. Vull dir, ara, per exemple, què et diré jo? Ahir vaig posar a Instagram una porrosalda, que també tenim aquí a Catalunya, tenim l'escudella de bacallà.
no sempre has d'utilitzar parts nobles. Jo he parlat amb bacallaneres de tradició i diu, precisament, del bacallar podem aprofitar moltes coses, no? No sempre el llom seria per plats on el bacallar és protagonista, no? Per exemple, un bacallar a la llauna, un bacallar amb xanfaina, però hi ha, per exemple, unes croquetes,
Una brandada de bacallà. Bueno, i els bunyols. A mi m'encanten els bunyols de bacallà, eh? És que m'encanten. A mi la brandada, les croquetes de bacallà, jo... Sí, sí, tot, tot, tot. És que a mi si em poses croquetes d'ibèric i croquetes de bacallà, me'n vaig a les de bacallà, sempre primer. Sí, sí, sí. Són molt bones. Són boníssimes. Per exemple, en el... Bueno, vaig consultar... No sé si m'estem o no. Vaig consultar, per exemple, el que he dit dels bunyols.
A tots els països on hi ha tradició que es menja bacallà, no falten els bunyols. Els bunyols, bunyuelos, bolinyos, de Jamaica, a Boston, a França... No, no, és així. O sigui, aquesta recepta no falla en cap país on hi ha tradició de menjar bacallà.
No ho sé. I ara, precisament a la cuaresma, jo faig un plat molt típic, que és el potaje de vigília, que feia la meva sogra, i no hi poden faltar aquests bunyols de bacallà, que quan els començo a fregir volen la meitat abans de ficar-los dintre l'olla, la veritat. Ja ho crec, ja ho crec. A casa meva també, quan faig bunyols... Desapareixen. Sí, no costa que arribin a taula.
Sí, és que els bunyols es mengen entre la cuina i el menjador. Sí. Perquè no arriben. Sí, després què mengem? Bueno, és que ja ens ho hem menjat, no? I de receptes, el llibre teu què porta? Més receptes d'aquí de Catalunya o un porta d'arreu del món?
En el llibre he intentat recollir les receptes pròpies de Catalunya, bueno, principalment les que fem a casa meva, perquè jo vull explicar, abans m'has comentat, a veure, d'on va sortir. O sigui, jo recordo a casa meva, quan jo era petita, érem nou a casa, i una cosa que fèiem, això ho va recollir una entrevista que va fer la Mira,
un noi, un periodista que es diu Oriol Lleonard... Sí.
Quan em va preguntar d'on ve aquesta, d'on ve això, dic, mira, nosaltres a casa, quan jo era petita, érem nou, i tu t'imagines cada dia fer menjar per nou? Llavors, el que sí que no faltava a casa meva era el bacallà, sempre hi havia bacallà. I jo recordo anar amb la meva mare des de Baicarca, que és on vivíem nosaltres,
Fins al Born, a comprar bacallà. I jo, aquella pel·lícula de baixada joveneta, allà baix a comprar, a acompanyar la meva mare a comprar bacallà i tornar a pujar, és que, clar, per mi em semblava una excursió molt lluny, no? Atravessant el carrer Princesa, arribar al Born... Allà, precisament, hi ha una bacallaneria que es diu La Ribera, que allà pots comprar el bacallà sencer. I la meva mare comprava un bacallà sencer, se'l feia tallar i es pujava. I es guardava...
el guardàvem al calaix de la fruita, de la nevera. M'han embolicat, amb paper d'estrassa, i ella l'anava traient a mesurar un dia croquetes, un dia el que hem parlat. O sigui, que ja és una cosa... Un dia em va dir, però com has fet un llibre de bacallà si no ets...
filla de pescador, si no ets bacallanera, saps? I jo dic, bueno, és que a casa meva, ara la meva mare perquè està regular, però a casa meva els divendres i més de quaresma sempre es feia bacallà, sempre. És una cosa que inclús he recollit una recepta familiar
que es feia la nit de Nadal a casa de la meva mare, que era bacallà amb patates i aioli. Aquesta és una recepta que és de quarta generació. Després m'has preguntat si he incorporat receptes locals. Per exemple, el Bages té quatre receptes locals. Manresa. És interessantíssim, això. Perquè Manresa era...
Manresa era un lloc, era el centre de Catalunya i servia de comunicació des de la costa al Pirineu. I llavors allà els traginers...
Bueno, paraven. Que és amb l'allioli de codony, no? Amb allioli de codony i espinacs, exacte. Clar, també hi ha recepta de talamanca, de mura... Exacte, de talamanca. Després també he inclòs, que a mi em semblava molt interessant, incloure la truita de bacallà.
que és pròpia del País Basc quan vas a les cidreries. Llavors, a les cidreries, el menú d'una cidreria del País Basc, a part de prendre la cidra i tal, és, bueno, et serveixen, bueno, qui pot, perquè, bueno, jo trobo el xuleton famós, la truita de bacallà, que la fan boníssima, i de postre, doncs, el formatge i dia saben, les nous i el codonyat.
Tot bo, tot bo. I llavors la truita, la trobo boníssima, la truita bacallà la vaig voler incorporar perquè és una cosa... Bueno, és un plat molt... Jo el trobo que és molt bo. Sí, sí. Llavors també la porrosalda o porrosalda, vale?, que això també allà al País Basc també tenen això una mica com la meva família. Moltes famílies de pagès...
Ells li diuen bacalada, la fulla de bacallà, sencera, sempre en tenen una perquè, bueno, con 4 puerros i 4 patates fan un dinar. Ja està. Sí, mira, justament ahir els meus pares van fer una porrosalda, també són uns grans amants, i és curiós perquè el meu pare sempre diu que de petit no li agradava el bacallà.
Suposo que perquè, com que eres més habitual per tema econòmic i quan has d'alimentar una família amb bastantes boques, doncs tiraven molt de bacallà, com en el vostre cas. I sempre ho diu ara de gran, lamento tant. Tot el bacallà que no em vaig menjar llavors... I ara amb el preu que té el bacallà també hem de parlar-ne.
Vull dir, quina diferència. Abans era un bacallà per la classe obrera i ara gairebé és de luxe. És una pena, realment és una pena. Bé, perquè abans era un peix molt abundant. Sí, clar, com tot. Ara es regula la pesca. I es regula la pesca, també...
El tema de les milles de pesc que es va establir a través d'Islàndia ara és el turisme, però fa ben poc la primera font de riquesa era el bacallà. Jo he estat a factories a Islàndia i ara ho tenen tot amb computadores, amb ordinadors, tot està regulat, s'intenta no pescar el peix fora de temporada quan s'ha de pescar i ara no és tan abundant. M'he oblidat de dir-te una cosa de la quaresma,
Però vull acabar amb el receptari que he inclòs de fora. He inclòs de fora la brandada. La brandada és un plat que fa un viatge. És un plat que fa un viatge. És un plat que comença a la Provença, a la Provença francesa, puja fins a París...
S'incorpora amb la crema de llet com altre ingredient, baixa al País Basc i allà es posa amb els piquillos. Però a mi la brandada també em sembla un plat exquisit, un pica-pica, un entretiment o un primer plat.
És molt bona, també. I també la brandada es fa amb altres parts de Bacallà, amb les mateixes parts de Bacallà, que es pot ser els guanyols... Sí, els retalls. Sí, exacte. També incorpora una recepta amb la tripa, que la tripa no és pròpiament, entre cometes, el que és la tripa de Bacallà. La tripa és...
Perdoneu que no sé el nom en català, o sigui, la vexiga natatòria. Ara no em surt. No, no passa res. Alguns peixos, alguns peixos, per no fer... Els bacallà n'he de molt. O sigui, el bacallà és una història molt interessant, perquè és un peix que no s'ha pogut criar amb pis i factories. Vale?
A diferència de l'aurada, el llobarro... El salmó. Molts peixos, el salmó... No s'ha pogut criar... O sigui, ho van intentar i una persona, un pescador, deia... Veies la tristesa amb els seus ulls. O sigui, un... Et sembla estrany, però...
O sigui, el bacallà ha de navegar, ha de navegar, ha de créixer, per això té una carn que és tan deliciosa, tan bona, tan musculada, perquè ha navegat moltíssim. Imagina't l'Escrell, que n'he de més de mil quilòmetres, no?
I llavors, la deixi... Bé, no sé com es diu vejiga. No, no pateixis, ens hem entès. Això, el que li permet a aquest peix és inflar-se i desinflar-se per fer menys esforç i deixar-se anar per la corrent. I aquesta part és molt preuada. Si tu vas a una bacallaneria, la pots comprar. I jo la vaig cuinar en el blog... Ah, en el blog. Sí, en el blog i en el llibre amb pèsols.
Però també és molt interessant menjar-la amb cigrons. Per exemple, el que hem dit abans, amb cigrons i amb espinacs, amb el petatge de vigília, també queda molt bona. I aquesta no l'he inclús, però quan vaig estar a Islàndia vaig poder tastar el cap de bacallà, el que hem dit de les parts que es poden menjar. Per ells és una...
És com un trofeu quan vas a un restaurant oferir-te el cap de bacallà i el cuinen amb fruits del bosc. És molt interessant. És que la cuina a tot arreu no tenen tantes receptes com tenim aquí.
Aquí tenim l'oli i moltes hortalisses, encara que ells també tenen hivernaders, on tenen tomàquets, que pots menjar tomàquets durant tot l'any. No sé si m'hi ha allargat. No, no, és perfecte, perfecte. El llibre va obtenir el premi Best of the World a la seva categoria, el Gourmet Awards del 2023. Com ho vas rebre, això? Sí, amb un honor, amb un honor molt gran, que...
És molt emotiu, és molt emocionant perquè em va honorar molt i és un gran reconeixement per mi. Perquè, bueno, avui en dia els llibres es fan per equips de persones aquí. Aquest llibre alguna persona va...
aconsellar, em va assessorar, però aquest llibre està fet intensament per mi i està fet les fotografies en plena pandèmia, en moments duríssims, posar en ordre no era fàcil i no ha sigut un llibre, no és un llibre tan sols un receptari.
Jo estic convençuda que les receptes estan molt ben triades, però jo crec que el llibre va guanyar el premi per les 100 primeres pàgines. Allà ha estat tota la informació i ha estat tot documentat. Hi ha una gran bibliografia. Vaig tenir que llegir temes que...
per comprendre l'efecte de la sang. Bé, és una il·lusió que et reconeixin. És una il·lusió que et reconeixin el teu treball, realment. Comentes que ara el vas iniciar el 2020.
però abans ja ens parlaves que fa molts anys, pràcticament tota la vida, que estàs recopilant tota la informació que t'ha anat arribant sobre el bacallà. I és una informació que ens regales amb aquest llibre. Com deies, no és un llibre només de receptes,
Hi ha una introducció completíssima sobre la història del bacallà, la història de la salaó, i de quina manera cada una d'aquestes receptes té la seva història. Això és, jo crec, un valor afegit.
I la prova és aquest premi, no?, Best of the World, perquè és un llibre molt ben documentat. Nosaltres recomanem a tothom que busqui... Moltes gràcies. No, de res, la feina ben feta s'ha de reconèixer. Està publicat per edició en Cidillà, dèiem que aquest llibre és del 2022, es va publicar, si no recordo malament, el febrer, i el maig ja es feia una segona edició, o sigui, amb molt poc temps. Amb molt poc temps es va fer una segona edició,
Parlem del blog. Cuina 5. Com vulguis. El blog també és molt interessant, que hi ha gent que es veu que té abandonats els blogs, però tu continues publicant i endavant, oi? Sí, sí, jo continuo publicant. Aquest mes de gener i febrer no m'havia passat mai, en 14 anys no he pogut publicar, però se m'ha menjat el temps de feina, de temes personals, però estic treballant enrere, que aviat podré publicar,
El blog rep un promís de 700 a 1.000 visites diàries. Està molt bé, està molt bé. 700 a 1.000 visites. I el mes passat, el país que més va visitar el blog va ser Japó. Ostres! O Estats Units. Sí, Estats Units va... O sigui, està escrit en català, està escrit en català.
Sí, sí, però la gent el tradueix. Bé, perquè ara la tecnologia és el que ens funciona, realment. Ens ajuda molt. Ens ajuda molt a descobrir llocs i blocs que abans potser no visitaven pel idioma.
Clar, però aquesta no és la teva professió. Tu tens la teva feina, que en aquest cas ets llicenciada en dret, per tant, has de compaginar la feina jurídica, que és la teva ocupació principal, amb aquesta dedicació tan exigent, no?, perquè tant en el llibre
Tens diversos llibres, això també en parlarem, com en el blog ens demostres que tens una feina de documentació i de passió que volques al darrere per aconseguir això, que en dius entre 700 i 1.000 visites diàries, perquè està molt treballat, està molt estructurat i no et limites només a donar unes receptes, sinó que ens estàs oferint tot un coneixement que és l'arrel de tot. Sí, a veure,
el blog la primera publicació va ser el 2011 del Codony del Codony que la vaig voler fer coincidir perquè tinc molt clar que al blog sempre surten receptes sempre surten entrades lligades al moment que estem o a la temporada per exemple jo tenia el cap perquè al blog me'l vaig fer tot jo
De camí a la feina tinc llibres de com fer un blog, perquè em demanaven molts diners per fer un blog. Mothom parla de blogs, a mi m'agradaria tenir-ne, i jo no sabia com es feia. Al final vaig comprar llibres, em demanaven més de 1.500 i 1.700 euros per fer un blog. 2011, que farà 15 anys. Sí, sí, a l'octubre farà 15 anys, em demanaven això.
Llavors, al final m'ho vaig fer jo, amb el que costa, no? Perquè, clar, informàtica, jo conec a NBI d'usuari, no? El que jo sé, perquè necessito per la meva feina i per la meva vida, tothom, no? Però jo em semblava una feina increïble fer un blog, però vaig pensar, dic, si jo he de treballar dissabte i diumenge, he de saber conèixer com funciona el blog, com fer-ho, no?
I potser a algú li sembla... Ara els nois els ensenyen a l'escola, però jo... A mi no em van anar... Això no és la meva feina... Això ens ha passat a totes, eh? Ens ha passat a totes. A mi també, eh? Jo també el vaig fer a poc a poc i amb l'ajuda també del meu marit, això sí que és cert, i anem a poc a poc, però és això, que tot està fet per tu mateixa i també és important. És un valor afegit i tant. Cuina 5, aquest nom és perquè hi hem de posar els 5 sentits, oi?
Exacte, sí. Dic, aquí no em posaré, aquí no em posaré. Recordo perfectament el moment que em va sortint a la feina, sortia a la parada de metro de diagonal, línia verda, davant del Palau Robert, i el tross aquell de l'estació a la feina, no sé, em va venir un flash, dic, quina cinc, i ho vaig tenir clar, i vaig trucar de seguida a la meva parella, i estava ella a la feina també, dic,
Ja tinc el nom, ja tinc el nom. És una il·lusió? Sempre m'ho qüestiona i em va dir, em sembla perfecte, perquè en realitat és el que tu vols transmetre. Exacte. I això que ell és molt crític a mi, que ja fa bé, perquè a vegades em fa aterrissar a la realitat.
Vas començar... M'hagués agradat començar... M'hagués... Només dir-te una cosa. M'hagués agradat començar el blog amb el pan tomàquet. Però era l'octubre. O sigui, jo portava com dos o tres anys pensant fer el blog. O sigui, el blog... O sigui, portava molt temps. Molt temps. O sigui, les hores que hi ha aquí darrere és... Sí, sí, és ingent. És una feina ingent. Sí, sí, s'ha de dedicar moltes hores. A veure, comentava...
Comences octubre 2011. Però... 2012. Arribes finalista als Premis Blocs de Catalunya. Tornes a repetir el 2013. Et va sorprendre molt, això? El què? Cada finalista? Sí. Clar, acabada d'obrir octubre 2011 tan ràpid que reps aquest reconeixement, no? Bé, hi ha molta... Tu mira totes les entrades que hi ha des del 2011 al 2013.
I el 2013 hi ha més de 46 entrades, diria jo. A mi em va sorprendre... Sí, quan em diuen que faràs un altre llibre... Bé, ara al setembre va sortir un llibre dedicat als bolets, però aquest llibre està molt bé perquè m'ho va demanar la pròpia editorial i que et demanin un llibre, l'editorial, vol dir que està...
És un llibre en el qual soc coautora, he inclòs una recepta de bacallà. El llibre al que ens parlaves sobre bolets és els millors 25 bolets, que, com deies, n'ets coautora. Un encàrrec de l'editorial. He inclòs una recepta amb bacallà? Quina és? Ho dic per anar fent... Obrim boca als nostres oients. Mira, la recepta que he inclòs en el llibre dels bolets de bacallà
Em va agradar molt perquè és una recepta molt fàcil que proposa Ferran Adrià. I és amb fabetes i amb bolets. És una recepta molt senzilla que pots preparar el dia abans. És una recepta de primavera. Sí, de temporada. Pots fer-la exacta amb les fabetes que són de primavera i ara la gent associa els bolets a la tardor però no ens hem d'olvidar de tots els bolets de primavera que hi ha. L'entrada de la múrgula que tinc en el blog...
Comentar-vos que és l'entrada més traduïda al castellà de tot el bloc. Perquè quan jo entro en el bloc veig en quin idioma tradueixen. I l'entrada de la múrgula és l'entrada més traduïda de tot el bloc al castellà. Colmenilla, no? En castellà, la múrgula?
Exacte, la múrgula és acolmenida, és una entrada molt maca, per mi és el bolet de primavera. Jo no l'he tastat, jo no sé si l'he menjat alguna vegada. Jo l'he menjat alguna vegada amb alguna salsa, sí.
Però no és el meu preferit. Jo, per mi, el CEP, la trompeta de l'amor... El rovelló és el que ha tingut sempre més popularitat, però per mi el bolet us et volís. Hem d'ampliar. Sí, i tant. Llavors, has publicat també...
Un llibre sobre el codony, sobre la pera, sobre el porro. És molt interessant el fet que el facis temàtics sobre productes. L'editorial SD Edicions té una col·lecció que es diu Productes de Mercat i llavors el primer llibret que vaig fer va ser dedicat al codony.
Perquè vaig pensar, bueno, el codoll és com una fruita com oblidada, no? I el porro va ser, ja veus que és una hortalisa, una verdura molt humil, però jo crec que gairebé ningú s'imagina un caldo sense un porro, no? Sí, jo sempre el tinc, eh? A la nevera sempre hi ha porro, sempre, sempre el tinc. Doncs com jo, sí, sí. Doncs aquest llibre, la idea inicial va ser...
fer un homenatge al xef Luis Díaz, que va ser el creador de la Vichy Suárez. Ah, molt bé. Sí, l'any 2017 va fer cent anys que ell va crear aquest plat. Em sembla que va ser Sabarín, que va dir que la creació, no fer un plat, no, la creació d'un nou plat...
és com trobar, això és una gent molt apassionada, com trobar un altre estrella al firmament. És bonic, és molt bonic. Llavors jo vaig pensar, això sí que no m'importa que ho pugueu compartir, vaig trucar a moltes portes,
moltes portes per dir, escolta, aquest any fa 100 anys de la Vichy Suàs, i per què no fem una cosa, per què no sé què, per què no sé què... Vaig trucar i ningú em va contestar, però llavors vaig pensar, dic, bueno...
no em responen gent que té els mitjans per fer difusió d'això, no? Llavors, fem una cosa, ho faig jo, i vaig crear un hashtag, vaig fer l'entrada, i vaig explicar tota la història, i vaig dir, les persones que vulguin participar en homenatge a aquest xef i al plat,
que facin la seva vichysuàs i etiquetin amb el hashtag vichysuàs senyars, que ho entengués tothom. Va haver xefs des del Japó, va participar moltíssima gent, i llavors el qual vol dir que la societat,
que la societat a vegades pot fer més coses que a vegades qui està darrere d'alguna institució. Sí, això sempre. M'explico? Sí, i tant, i tant. O sigui, per exemple, el lliceu, quan no es va cremar una vegada, va ser la societat civil de Barcelona que el va reconstruir. Val?
Bueno, tenim exemples molt recents també, eh? En València, eh? Realment. Qui va donar la cara? Va donar la cara al poble, eh? I així seguim. Exactament. Molt bé. Exactament. Llavors, doncs, bueno, dir-te que va participar...
van participar cuiners, van participar de diferents països, gent dibuixant, gent d'Estats Units, i si busques et veuràs tota la gent que va participar. I va ser l'homenatge de... no ho sé, amb aquest xef i amb aquest plat. Doncs buscarem aquest llibre, eh, Marta? Jo ja me l'he apuntat bé per trobar-lo, eh?
Preparant l'entrevista ens va sorprendre molt una bonica coincidència. Ja tens experiència radiofònica, i no només per parlar del teu blog i dels teus llibres, sinó que has col·laborat en el programa Festa Festa, originalment a Ràdio 4, fent una secció que portava per nom Que Vagi de Gust, on oferies receptes. M'han comentat que aviat t'hi podrem tornar a sentir, pot ser?
Sí, sí, vaig parlar amb la Madeu Carbó fa molt poc, fa dues setmanes o una setmana i mitja, i ens vam trobar amb una presentació i em va dir, compto amb tu la pròxima temporada. Que és fantàstic. Precisament a la...
Sí, a l'Amadeu Carbó, una de les receptes de bacallà que li va agradar més, que em va fer una entrevista, va ser, per exemple, de bacallà de Quaresma. Diu que aquesta recepta ahir la tenia de casa seva, que la van deixar de fer...
I quan va conèixer la seva dona, el primer dia que va anar a casa dels sogres, diguéssim, li van fer això. Bueno, es va rendir. Diu, aquí em quedo, aquí em quedo. Molt bé. I ara, Fina, ja estem en el tram final de l'entrevista, en la que nosaltres fem una ronda ràpida, la resposta curta, la primera que et vingui al cap.
Preparada? Ai, ai, ai, que no sigui difícil. No, tranquil·la. Va examen, eh, però no... Tranquil·la. La recepta imprescindible, per tu, de quaresma. El bacallà de quaresma amb cigrons i espinacs. No, perdona, amb la verdura que sigui el moment, perquè la quaresma cau com la lluna, cau en diferents moments.
Pot haver o el que trobi al mercat, espinaques, bledes o carxovas. Amb la verdura que trobi. Un producte que mai falta a la teva cuina. Un producte que mai falta. A mi m'agrada molt el cafè. El cafè i la xocolata. Ah, bé. El cafè i la xocolata. Un ingredient... És igual, no són ingredients. Un ingredient que no t'agrada gens. No et sabria dir. Com hi ha gent que...
En principi, les coses més senzilles em poden agradar. No et puc dir que no... Hi ha gent que diu que no m'agrada el pebrot o no m'agrada... No tens cap problema. Molt bé. Millor, millor, millor. Una olor que et transporti a la teva infància.
L'olor del suc de taronja. El suc de taronja m'agrada. L'olor del suc de taronja amb cafè al dematí. Bé, em recorda que... Els matins. Els matins. Molt bé. Els matins. El llibre de cuina imprescindible que creus que hi hauria d'haver a cada casa.
Això depèn de... Fa molts anys, fa molts anys, quan les noies es casaven, s'hi regalaven la teca de l'Ignasi Domènec. Jo el tinc, eh? Jo el tinc. Jo no. Jo no. Jo guardo amb molt carinyo un llibre de la meva mare.
que justament vaig mirar l'any que es va editar i va ser l'any que vaig néixer jo, el 1969, i el tinc guardat, el tenia molt mal fet, però és un llibre que la meva mare feia servir molt, estava tan gastat, i quan el vaig recuperar allò li vaig canviar les tapes i tot, i el tinc allà ben guardadet.
No, no, jo tinc com a referència de la Montserrat Seguí, cuinar és fàcil. Però tot i així, com que soc tan... m'agrada tant tot això, he anat buscant llibres antics. Tinc llibres de l'any 36 i tot, de cuina francesa, i disfruto molt. Per això tinc la teca, també, i és que és fantàstic poder recopilar...
obres clàssiques de la gastronomia. Sí, hi ha un llibre que no és tan de Catalunya, però que molta gent el té. Jo no dic que sigui imprescindible, o sigui, jo no et sé dir-te. Jo, per exemple, et puc dir que el primer llibre que em va regalar el meu pare
A mi va ser La Cocina d'Oi, de la Glòria Valiu. Aquest va ser el primer llibre, no sé si tenia 14 anys jo. I me'n recordo que m'ha de regalar el meu pare per Nadal i em va dir, per què no ens fas alguna recepta del llibre? I jo vaig triar una copa de torres.
Jo de la cuina catalana et diria el Coleman Andrews, o sigui, el secret millor guardat. El Coleman Andrews és un americà, un estudiós de la gastronomia, periodista, i és una de les persones que més sap de la...
que sap de la cuina catalana, però bueno. Curiós. Ara s'està recuperant molt allò de les àvies, àvies com a portadores de tot un llegat. Clar. No ho sé. Tot un patrimoni. Jo a vegades li pregunto a la mare, com es fa això? Dic, doncs normal. Dic, què vol dir normal? Una mica d'aquí, una mica d'allà... Ja està. Molt bé. Quines coses hem de...
No ho sé, bueno, perdó. No, i l'última pregunta. La cuina catalana en una paraula. Savorosa.
Saborosa. M'encanta aquesta. Fina, moltíssimes gràcies per compartir amb nosaltres aquesta experiència, la teva passió per la cuina i aquest món tan ric que és el bacallà i la gastronomia en general. Sobretot per portar-nos la tradició de la quaresma amb tanta passió i tan rigor. Ha estat un plaer. Marta, em deixes acabar amb una frase? Sí, ja. És una persona que a mi...
Moltes gràcies a vosaltres. Gràcies a vosaltres i gràcies pel vostre temps i gràcies per l'oportunitat. M'agradaria acabar aquesta entrevista amb una frase de Pere Sanz. Pere Sanz era un bon gastrònom que deia Els que ens dediquem a escriure llibres de cuina no sempre mengem plats exquisits.
Ben al contrari, els nostres àpats casolans són força vegades molt simples. Crec que és bo que tothom ho sàpiga i aprengui a menjar bé amb les coses tradicionals i senzilles d'aquesta cuina nostra i que sense complicar-se la vida sàpiga crear plats contundents en tots els sentits. Que maco, que maco. No es pot afegir res més. Que maco, molt bé. No es pot afegir res més. Estem totalment d'acord.
Un plaer, Fina Comas. Esperem ben aviat tornar a parlar, a veure si amb nous projectes interessants. Quan vulgueu i molt agraïda, Marta i Montse. Molt bé, gràcies. Gràcies pel vostre temps.
Em fa una mica de por preguntar-li a l'Albert bon dia. Bon dia, per què? Home, és que l'última secció de gastronomia cinematogràfica... No, home, no pateixis, no pateixis, sí, sí. Ja sé que parlar del Cofreny, la tronso mujer y su amante, d'en Peter Ganeuay, poder no és el millor interludi cinematogràfic per un programa que la seva idea, el seu objectiu és proporcionar plaer sensorial i a tots aquells que siguin gastrònoms o aficionats a la cuina, i en canvi és una pel·lícula, diguem-ne, que entre altres temes toca el canibalisme i la violència domèstica, no?
No seria una proposta massa encertada, però no. Avui tractarem una pel·lícula que, mira, l'he triat només perquè no hi ha... No és que sigui una pel·lícula, diguem-ne, que ha parat de menjar, ni molt menys. Recorden d'aquesta pel·lícula dues escenes. Una escena amb una festa. El seu director, Blake Edwards, era molt aficionat a les festes i, de fet, va fer una pel·lícula que girava tot al voltant d'una festa, El Guateque, a l'àmpit de ser-les de protagonista. No només aquesta escena, sinó també n'hi ha una altra, que és l'escena inicial.
que és una meravellosa i etèria Audrey Hepburn menjant-se un croissant i un cafè amb llet davant de Tiffany's. Sí, l'heu encertat. Avui, Desayuna con Diamantes. Oh, river, wider than a mile,
És que no la tallaria. No, no, podem continuar una mica més, eh? Sí, sí, clar que sí. I'm going your way. Two drifters off to see the world.
There's such a lot of world to see We're after the same rainbows And waiting round the bend
I la cançó aquesta, a veure, jo diria que entre les tres millors cançons de la història del cinema, una d'elles hauria de ser aquesta, El Moon River de Henry Mancini. Mancini és un d'aquells músics que també va ser arranjador, va ser trombonista, va ser director d'orquestra, amb una carrera d'allò més prolífica, i que té, si no recordo malament, 24 títols,
diguem-ne, de col·laboració amb Black Edwards, és a dir, la col·laboració entre director i músic, que es va traslladar en 24 pel·lícules. Clar, hi ha molt pocs casos d'aquests en què hi hagi aquesta simbiosi tan perfecta, no? Pensem Steven Spielberg i John Williams, pensem en, què sé jo, Nino Rota i Federico Fellini...
Però la col·laboració entre Edward G. Mancini és deliciosa. I és curiós, perquè de Si no con diamantes, o Breakfast at Tiffany's, com és el seu títol original, està basada en una novel·la, un relat curt, més aviat, bastant sòrdid, d'un senyor Casilla Truman Capote, que va ser un dels grans periodistes, però també escriptors nord-americans de la segona meitat del segle XX, que va fer una història...
que gira més entorn a la sordidesa d'una... més que d'una prostituta, d'una noia mantinguda, i que aquí, escolta, poses la música de Manchini, poses la Drake Hepburn, i la gent no se'n recorda ni de prostitutes, ni de dones mantingudes, ni res. Vull dir que és igual. Vull dir, veus la Drake Hepburn menjant-se el croissant i el cafè hem dit, davant de Tiffany's, el diumenge al matí, i dius, és que no es pot... O sigui, l'elegància és això. Defineix elegància, això.
És ella, de fet, eh? És això. En totes les pel·lícules que ha fet, eh? Sí, home, sí, sí, sí. Home, l'Audrey Harper tenia, a més, un punt nateri, gairebé espiritual, m'atreviria a dir, que trencava molt amb els prototipos de bellesa femenina que es portaven als 50 i 60. Clar, recordem que la bellesa que es portava en aquella època era Marilyn Monroe, Quim Noves... Voluptuositat.
Sofias Lorenz, Ginas Lolo brígides, per tant, majorates italianes o dones voluptuoses nord-americanes. I la Hepburn, sense arribar a l'Androgínia, que arribaria anys més tard amb la Twiggy, per entendre'ns, però sí que va trencar molts mollos. I veure les seves pel·lícules, que en una filmografia que recordem, inclou Bacatera i gent Roma, Guerra i pau, com es deia aquella... Dos en la carretera...
My Fair Lady. O sigui, clar, és que què pots demanar més amb una filmografia tan plena, no? Doncs, i aquí, clar, pensa que aquí l'any 61, per tant, ja estava consagrada, no havia arribat encara al gran èxit de My Fair Lady, i a més, hi ha una particularitat, i és que l'escoltem ella amb la seva versió original. Sí.
Perquè Mayfer Lady, que és un musical, recordem, de Lluber i de l'Angel Leonard, és un musical que no va doblar ella, o sigui, ella no cantava, sinó que cantava la Marley Nixon, que era la dobladora oficial dels musicals nord-americans. Però aquí està absolutament meravellosa, al costat d'un repartiment que inclou en George P. Part, recordem, en George P. Part seria...
l'MA... L'Aníbal. L'MA és el negre, no? L'MA Barracus és el que no suportava pujar un avió. L'MA, però l'MA, que és el negre, el negre, que era Mister T, això mateix. I l'Aníbal, això mateix, era el George Pepper. Clar, la gent coneix... És curiós, eh? La gent coneix el George Pepper per l'equip O.A. i no es recorda per una filmografia que, sense sexe extraordinària, però inclou pel·lícules com aquesta o La conquista d'Espén. Jo crec que és brillant.
el seu paper, a més a més, d'escriptor, de tercera, que intenta fer i descobreix aquesta bellesa etèria que dius tu, de l'Audrey Hepburn, que no acaba d'entendre ben bé el seu món, però que ell també queda embadalit, com quedem nosaltres, perquè jo ho puc confessar, estic enamorada de l'Audrey Hepburn, com no estar-ho, i aquesta pel·lícula per mi és una de referència. Està molt bé.
Clar, i a més hi ha la Patricia Nil, hi ha el Miquel Runy també fent un paper, diguem-ne, oriental, i hi ha també l'aportació espanyola, hi ha en José Luis de Vilallonga. Vilallonga va ser un noble marquès grande d'Espanya, si no recordo malament, nascut a Barcelona, que va fer-se molt famós als 70s i 80s per tota una sèrie de col·laboracions a l'avantguàrdia amb les seves cartes des de París, i si no, amb els llibres que va escriure, la seva autobiografia, que és meravellosa, o sigui, molt didàctica, vull dir, molt amena,
fins i tot amb les memòries oficials del rei Juan Carlos, quan encara era emèrito, no, emèrito no, quan encara era rei i encara no havia caigut amb desgràcia, i també té incursions en cinema, i una d'aquestes incursions és fent, doncs això, amb Black Edwards, aquesta pel·lícula de Dicione con Diamantes. També el recordareu perquè va fer també amb en Federico Fellini...
Gilete e los espíritus, amb les ordres, evidentment, d'en Fellini i amb la seva esposa, que ara no em surt la seva esposa perquè ja em sortirà. No passa res. Jo que no sé si és certa una anècdota que he sentit del Blake Edwards en aquesta pel·lícula, que va fer que li posessin una pitillera d'or... Sí, correcte, sí.
Sí, a la butxaca, perquè el moviment, l'actitud, un tio que porta una pitillera d'or. Això ho explicava el Viladonga precisament en un dels seus llibres, explicava que el Black Edwards li va fer posar una pitillera d'or al seu personatge i llavors el Viladonga va dir, escolta, aquesta pitillera no es veurà
a cap moment de la pel·lícula. Per què l'haig de portar? I el plaquet 2 va dir que el personatge s'ha de creure que és el personatge. Per tant, tu has de portar una pitilla d'hora perquè estàs revestit d'aquesta autoritat més o menys aristocràtica que té el teu personatge. És un acte que revela molt allò de posar-se a dintre dels caràcters i del personatge per estar en situació.
És una joia, aquesta pel·lícula. Jo crec que l'has encertat plenament, tot i que, ja et dic, una cosa és les begudes, els còctels d'aquestes festes que tant li agradaven a Edwards, però aquest esmorzar davant de Tiffany és la joia de la corona. Clar que sí. Ah, i ja m'ha sortit el nom de l'actriu italiana, que era la Julita Massina, que era l'esposa, evidentment, d'en Federico Fellini. Gràcies, Albert. Gràcies, Marta. Adéu.
Jo tinc gana, no sé si tu vols anar ja a dinar. Jo crec que sí, eh? Tenim una miqueta lluny avui, eh? Sí? On anem? Doncs, com no ens podem estar quietons, avui anem fins a l'estat a l'Huisiana. Com a tret comú de tots els estats nord-americans, la seva cuina és completament mestissa, de multiples cultures. En aquest cas, degustarem el seu plat nacional, un guisat crioll anomenat gumbo, amb salsitxa, carn de cranc, ocres, cebes, pebrots i api. L'ocre pica una mica, eh? Sí, aquesta m'agrada...
I sempre l'acompanyem amb música d'artistes actuals, però en una visita eluïsiana no podem deixar d'escoltar el gran Jerry Lee Lewis, Grid Balls on Fire. Això dona molta marxa per anar a menjar. Salutacions de l'equip que fa possible aquest programa. Montse Margarit, Adrià Solano, Jordi Bernat, Adrià Manzano, el control tècnic, qui us parla, Marta Plaza. Ens escoltem de nou dimecres a les 7 de la tarda i quan vulgueu el podcast de matadeperaradio.cat.