Un boñega. Un boñega. Pásamela a recortar. Mi c***o en la leche, p***a. Hostia, hace que me lo diga. A ver, sé que te ha pidao. A tomar p***o.
Mai un refregit havia tingut tan bon gust. Equip del programa, vagi de gust.
Bon dia i benvinguts. Qui més qui menys aquests dies està aprofitant per passar una setmana santa agradable en família o de vacances fent un pont més o menys llarg. Així que tal com hem citat a l'entrada avui farem l'únic refregit que realment tindrà bon gust. Hem fet una selecció de fragments de diferents entrevistes que hem anat fent durant aquesta temporada perquè gaudiu d'allò més. Oi que sí, companys?
Montse, Adrià, la selecció està bé, eh? Us ha agradat? Sí. Ah, li m'ha encantat. Vinga, doncs aquest programa és possible gràcies a Montse Margarit, Adrià Solano, Albert Beorlegui, Jordi Bernat, Adrià Manzano, el control tècnic i en la direcció, qui us parla, Marta Plaza.
I què us sembla si per començar fem o seleccionem una entrevista amb una declaració d'intencions ben clara? Aquesta fa dies, eh? Fa dies, fa dies. Vam parlar... L'hem de tindre molt present. Exacte. Per això l'hem seleccionat. Perquè hem de parlar sobre el malbaratament alimentari. Un problema molt i molt preocupant. Però...
amb propostes, en positiu, per poder-lo evitar. I va ser en una conversa que vam mantenir amb Gavi Susana de la plataforma Aprofitem els Aliments. Les últimes dades ens diuen que cada llar catalana llença de mitjana 63 quilos de menjar a l'any. Això equival a més de 900 milions d'euros que acaben a les escombraries i prop de 462 milions de quilos de CO2 emesos per aliments que ningú aprofita.
Per posar-ho en perspectiva, amb tot aquest menjar que es desaprofita a les nostres cases, es podrien alimentar 275.000 persones durant un any sencer. Per entendre millor aquest problema i conèixer quines solucions hi ha a l'abast de tothom, avui ens acompanya Gavi Susana, directora i presidenta de la plataforma Aprofitem els Aliments, una entitat que fa anys que treballa per conscienciar i per demostrar que hi ha alternatives. Gavi, moltíssimes gràcies per ser avui amb nosaltres. Bon dia. Quan sentim aquestes xifres tan altes, què et ve al cap?
A mi el primer que em va passar quan vaig saber d'aquesta problemàtica em va impactar moltíssim.
Em va impactar tant que vaig decidir fer un canvi de rumb en la meva vida professional i jo en aquell moment estava gestionant espais, estava en una fundació que gestionava espais naturals i vaig decidir posar-me a treballar en aquesta problemàtica, les pèrdues i el malbaratament alimentari. Sovint parlem de malbaratar menjar com si fos inevitable, però què és exactament el malbaratament alimentari i en quins àmbits creus que es produeix més?
A veure, les pèrdues i el malbaratament alimentari, perquè hauríem de parlar amb dos conceptes, les pèrdues són el camp i el malbaratament alimentari,
és el que es dona des del camp al plat, però post-collita, un cop feta la collita, d'acord? Les pèrdues són abans de la collita. És una problemàtica que, com acabo de dir, es dona la transició del camp al plat, per tant, es dona en totes les baules del cercle agroalimentari i entre baules, també en el transport.
I a més a més, les causes que ho provoquen són moltíssimes, molt variades, és una problemàtica complexa, multicausal i de sistema, realment.
Com va néixer la plataforma Aprofitem els Aliments i quins objectius us vau marcar d'entrada per intentar lluitar contra això? Mira, la plataforma, o sigui, l'entitat va néixer a primers del 2014. De fet, érem un grup de treball que ens havíem creat feia dos o tres mesos, conscienciats per aquesta problemàtica, per aquest escàndol mundial, i de seguida vam tenir molt clar que volíem...
o sigui que ens volíem constituir com a entitat, i vam redactar un manifest que era el Prou Malbarat Aliments, que podeu trobar a la nostra pàgina web. Llavors ens vam presentar públicament de la mà de diversos actors del cicle agroalimentari, i aquell any la Unió Europea havia proposat que fos l'any del malbaratament alimentari,
però no es va acabar de ratificar. I nosaltres igualment ens ho vam prendre com un repte i ens vam proposar aquell mateix any fer un àpat d'aprofitament durant la Setmana Europea de Prevencia de Residus per més de 4.000 persones.
Aquella, t'ho dic, no era una idea tan nostra, o sigui, vam saber d'aquest tipus de campanya per l'entitat Global Feedback, que és l'entitat que va fundar Tristram Stuart, que va ser qui va destapar tot aquest escàndol mundial al voltant del 2010-2011. O sigui, fer-nos obrir una mica els ulls, no? Sí, ell va escriure un llibre que va publicar aquí Intermón Oxfam,
I ells van començar a fer aquests àpats d'aprofitament com a campanya de sensibilització. I ens va agradar molt el format perquè al final no deixava de ser com una celebració que un munt de gent havia lograt rescatar aliments que havien quedat fora del circuit comercial per diferents motius. I el que feien era cuinar a peu de carrer i servir un àpat bo a moltíssima gent.
Des d'aleshores, quins canvis heu vist en la consciència social a Catalunya? Crec que hem guanyat bastant amb conscienciació. És veritat que en aquells moments, parlar de malbaratament alimentari, la gent se'ns quedava mirant i no sabíem a saber a què ens referíem. Fins i tot la paraula costava de dir, malbaratament, encara hi ha gent que se'n calla, però en aquells moments sorprenia.
Però jo crec personalment que encara queda molt recorregut per fer perquè, sobretot, diria que l'estil de vida que portem, la manca de temps, la manca d'energia, l'acceleració, tot això és un impediment, no? Al final, fer una...
Practicar una bona alimentació, aprofitar al màxim els aliments, etc., requereix temps, requereix imaginació, requereixen habilitats que a vegades ja no s'han transmès de generació en generació per això, perquè s'han trencat aquestes cadenes, perquè...
perquè no hi ha temps, perquè tothom treballa i el temps que tu arribes a casa ja estàs molt cansat o et fa mandra veure què tens a la nevera per veure què has de cuinar. I se't passa pel cap temptacions d'anar fora o entrar a qualsevol lloc a comprar qualsevol menjar ultraprocessat.
que és el ràpid. Sí, sí, sí. I a més a més hi ha tantes aplicacions que ens ho posen molt fàcil, no? El globo, gestit, coses així. I centrant-nos en això que explicaves, no? Per què mengem tant menjar en la llar, no? O sigui, apuntant això que deies, és una qüestió de mala planificació, que no tenim molt clar el que són dates de caducitat, de consum preferent, de cultura fins i tot de consum...
És, bueno, en realitat és una barreja de... O sigui, podríem... A veure, a mi sempre m'agrada fer una explicació i és que, primer, quan malbaratem un aliment, sigui, per exemple, un trosset de carn, hem de pensar que no és només aquell aliment que estem malbaratant, o aquell trosset o aquella resta, sinó hem de pensar en termes de tots els recursos, tant naturals, tecnològics com humans,
que s'han hagut de destinar per fer créixer i per posar aquell aliment a la nostra disposició. A més a més, partint d'això, també hauríem d'evitar només pensar en allò que puguem nosaltres llançar a les nostres brosses a casa, a l'orgànica.
Perquè al final hem de pensar que les nostres decisions, les nostres exigències, la nostra manera de fer també provoca malbaratament cap a altres baules. I m'explico sempre amb el mateix exemple perquè trobo que és molt gràfic. Quan nosaltres anem a comprar patates,
I en general, quan la gent va comprar, tria. Perquè tu pagues i vols triar un producte el més maco, el que estigui en millors condicions, etc. Què passa? Que si jo, quan vaig a comprar patates, me les miro, que no tinguin esquerdes, que no tinguin cops, que no tinguin taques, que tinguin una mida...
mitjana, perquè no vull ni patatetes molt petitones per haver de pelar i tenir molta feina i tampoc vull una patata immensa que ja sola pesi 800 drams o un quilo perquè se'm quedarà partida, se'm oxidarà, etc. Aleshores, què passa? Que aquestes exigències i aquests hàbits com a consumidor
generaran malbaratament a la parada de mercat o a la botiga, no?, al detall, i ells de retruc exigiran al gran distribuïdor o directament al productor que aquell producte no n'hi portin, no?, perquè se'ls hi queda, perquè no el vendran.
Llavors, què passa? Que al final el productor ha de sobreproduir per donar resposta a aquesta demanda, perquè la natura és imperfecta, la natura igual que tots nosaltres. Per tant, el productor en general ha de sobreproduir i hi ha molt producte que se li queda, que se'l mengen batates, no? Perquè no el vendrà.
O sigui, no recuperarà tots els esforços, tota la mà d'obra, tots els recursos que hi haurà invertit per fer-lo créixer. Sap que no ho recuperarà, perquè els beneficis que no obtindrà seran molt baixos, perquè ja no serà producte...
del bo, de primera, etcètera. Aleshores, continuant amb això que t'estava dient, també volia afegir que a part d'aquestes causes que nosaltres li diem creuades, entre baula i baula, d'un cantó cap a l'altre, hi haurien els factors externs, que aquí sí que no podem controlar, perquè tindríem fenòmens meteorològics, plagues, canvi climàtic, si el canvi climàtic ens està afectant.
Les altes temperatures fan que els productes creixin més ràpidament, aleshores no tens capacitat d'anar-los dosificant i anar-los entregant als seus compradors o al teu client. Després hi ha temes polítiques alimentàries. Què va passar fa 3 o 4 anys i encara dura amb tots els cítrics? El País Valencià anava ple d'imatges als mitjans
sobre els productors amb tot el producte als arbres o a terra. Per què era allò? Perquè les polítiques europees estaven deixant entrar producte i deixen entrar producte cítrics que venen del sud d'Àfrica a un preu molt més econòmic que el d'aquí. Llavors, clar, els productors d'aquí és que no els hi compensa pagar la mà d'obra per recollir un producte que després no obtenen uns beneficis que els hi compensin.
i d'aquests exemples n'hi ha uns quants. Després, els contractes i els requeriments, aquí tornaríem a...
a causes creuades que venen dels grans distribuïdors de la pressió que els fan a aquests productors, que els poden deixar penjats a última hora i cancel·lar comandes així a última hora i deixar-los amb aquelles tones i tones d'aliment que havien previst, que ja les tenien col·locades amb un client i que a última hora els deixen tirats.
Clar, tot això s'ha de regular, bueno, hi ha moltes mesures a prendre. Teniu alguna dada concreta de l'impacte que ha aconseguit o que heu aconseguit amb aquestes accions? Sí, a veure, des del 2014 n'hem realitzat un munt d'aquestes campanyes de sensibilització i així a moda d'indicadors hem rescatat més de 29.000 quilos d'aliments,
Hem servit més de 14.300 àpats, hem mobilitzat més de 1.900 voluntaris i voluntàries, tot això ha suposat un estalvi econòmic d'uns 45.000 euros.
que s'havia dit, eh? Sí, sí, sí. I hem habitat uns 30.000... més de 30.700 quilos de CO2, d'emissions de gasos d'afecte hivernacle, no? Bé, jo penso que sí, que entre tots, no? A poc a poc anem...
consolidant una xarxa de persones compromeses amb aquesta problemàtica que es van interessant per fer una alimentació cada cop més sostenible. A més, tot això va de la mà d'una alimentació saludable. Parlem de salut, parlem de moltes coses quan parlem d'alimentació.
Si haguessis de donar tres consells pràctics a les famílies per reduir el malbaratament a casa, quines serien? A veure, reduir-ho a dos o tres és una mica complicat, però... Les que necessitis.
Jo sé que parlaria de reflexionar si l'alimentació per tu és una cosa important, que jo crec que ho ha de ser. Hem de pensar en l'alimentació en termes que no només ens dona nutrients, energia i plaer, però a més a més genera aquests espais de trobada i per tant la cuina és transformadora. Per tant,
Recupereu l'afició per la cuina. Interesseu-vos per les habilitats culinàries, per recuperar aquest coneixement dels nostres avis, dels nostres pares, etcètera, per continuar mantenint viva aquesta cuina i aquest receptari. També, com diu molt la Maria Nicolau, eh? Una gran referència, sí, sí.
Que siguem conscients d'aquest ritme i estil de vida, de què ens porta. Si de sobte canviem de plans i ara sortim, què passa amb el que hem comprat? Que ens ho plantegem. Que pensem en termes de què toca aprendre. Perquè al final a la nevera anem comprant, anem deixant, però hem de destinar una miqueta de temps a gestionar-ho bé, perquè de veritat...
que si prenem aquesta consciència i aprofitem els aliments, és que donen molt més de si. O sigui, si d'un porro n'aprofitem totes les parts... Tots i tot les arrels. Clar, les arrels, les parts verdes que tenen tots els nutrients, es poden fer moltíssimes coses. No tinguem tantes manies, només la part blanca. No, no, no, aprofitem-ho tot. Tot té les seves... Sí, sí, sí. La part verda... Sí, sí.
La part verda l'he fet servir tota la vida jo pel brou. Sí, sí, exacte. Les pells de la pastanaga, vull dir que tot es pot aprofitar. Exacte, sí, sí. I després, també és veritat, abans has fet una esment, el tema de la...
Si algú no té clar de quina és la diferència entre els diferents consells de conservació o les dates de consum preferent, de caducitat, etcètera, informeu-vos. Informeu-vos bé, perquè no és el mateix. O sigui, la data de caducitat és una data que a nivell de proteïna animal sí que és delicada i s'ha de tenir en compte i preparar.
Per això també teniu els vostres sentits, l'olfacte, l'olor, el sabor i la vista. Però tot el que són dates de consum referent es pot consumir un cop passades. Només comencen a perdre les seves propietats organolèptiques o comencen a alterar-se a poc a poc, però no vol dir que allò no es pugui prendre.
Llavors, pensem que no fa tants anys els ous no tenien data de caducitat i com a molt el que fèiem era com obrir-los a part amb una taceta i veure si estava bo o no perquè no destrossi el plat que tu estaves cuinant amb la resta d'ingredients. O posar-lo en un bogot amb aigua, no? Si se'n va al fons és que és perfectament fresc.
Clar, un ou perquè caduqués ahir no vol dir que avui directament ha d'anar a la brossa. Obre'l. A les 23.59 és vàlid, però ja a les 0.00 ja no, oi? No, no funciona així. Exacte, exacte. I després, en general, jo crec que fem compres massa excessives, no? Ens deixem portar pels ulls, per la gana en aquest moment, per la il·lusió, però després, doncs, també hem de mesurar bé les nostres
capacitats, si estarem per casa, qui hi haurà, per quants cuinem, etcètera, no? I bueno, i tenir sempre el recurs de pots congelar, cuinar amb més quantitat, també et facilita la vida entre setmana, que potser vas més just a temps i et permet fer això que diuen al batch cooking, no? Sí, sí, sí. Utilideixes amb diferents tàpers
I això en el fons et facilita després el dia a dia, no? Sí, sí, és una planificació que t'ajuda molt a estalviar diners, a no malbaratar i a estalviar temps, també. Exacte, exacte.
Sí, sí. Bé, jo crec que serien aquests. La cuina et fa més lliure i la cuina és transformadora i la cuina t'aporta salut al final, o l'aliment és salut. Doncs, Gabi i Susana, directora i presidenta de la plataforma Aprofitem els Aliments, t'agraïm moltíssim que ens hagis acompanyat avui, que ens hagis obert...
aquest món, no?, que jo crec que encara hi ha massa gent que no n'és conscient i que us segueixin per xarxes socials, per la vostra pàgina web. Moltíssimes gràcies, Gavi, molt amable. A vosaltres, bon dia. Doncs sí, molt interessant, a veure si tots prenem nota i intentem ser-ne una mica més conscients.
Ara recordem qui ens va acompanyar també, una de les primeres... Una de les primeres de la temporada d'hivern, o tardor hivern del programa, que la vas portar a tu. La Mare José, de les recetes MJ. En aquests moments té gairebé dos milions de subscriptors a YouTube, 626.000 seguidors a Facebook i 650.000 seguidors a Instagram. Quasi res.
Què? Recuperem un fragment de la seva entrevista? Escoltem-la. MJ, te portes més d'una dècada compartint receptes, des del 2010 o així? El 2009 vaig obrir el blog, que clar, jo soc de l'antiga escola, dels blogs, però realment el 2010 vaig començar més activament i des del 2012...
Vaig inaugurar el canal de YouTube, que va ser, diguem-ne, perquè a principi era com tenir les receptes pels meus amics, companys de feina, que volien o em demanaven, i sempre els donàvem un word, i el meu home em va dir, escriu-te un blog, i així quan et diguin, escolta'm una recepta perquè tinc convidats, els...
Bueno, els adreces allà. Molts comencem així, també. Depèn de quina generació. De nostra generació, la més bona de totes. Sí, però de totes maneres, a veure, comences amb això, però d'on ve la MJ? On estaves en aquell punt, just abans d'iniciar-te en el món del blog i de donar-te, o obrir-te aquesta finestra al món digital? Doncs estava treballant en una multinacional química,
la més important que hi ha al món i estava treballant al departament de compres i res que a veure amb això de fet vaig estar fins al 2018 compaginant això i la meva feina i bueno, durant
Dos, tres anys em van traslladar a Tarragona i baixava cada dia a Tarragona i tornava. Però, bueno, gravaven el cap de setmana, procuraven matinar molt perquè els nens... Tinc dos fills perquè els nens, quan s'aixequessin, ja estigués tot perquè ho fèiem a casa. Ja estigués tot recollit i no notessin, saps?
Les vals, no? Sí, sí, sí. O sigui que durant molts anys vam estar combinant-ho. Des del Vallès, perquè tu vius el Vallès també. Sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí,
He canviat, perquè al final, clar, això s'ha convertit en el meu... Ofici. Sí, el meu ofici, vull dir, vist d'això. I a mi m'agrada molt cuinar, cuinar de tot, però m'agrada cuinar coses creatives, he fet alta cuina, he fet cuina de tot el món, però al final què passa? Com que vius d'això, has de fer coses que a la gent els agradi. Sí que és veritat que ha anat canviant.
Igual que va haver-hi l'època, que la Montse recordarà, dels cupcakes, que tothom que feia cupcakes... I el fondant, el fondant. Jo ser culpable, i jo tinc... Les modes venen per sort, perquè quan no t'agrada vols que passi ràpid. I ara mateix, el que està de moda,
Jo crec que hi ha dues tendències. Una és la cuina malament dita healthy, perquè li posen formatge a tot, i pernil dolç, que pernil dolç està al cim de l'odolent. Però bé, hi ha la banda suposadament healthy i la banda...
de cuina de veritat, vull dir, la cuina que feien les nostres mares. La de tota la vida, sí, sí. S'ha evolucionat, evidentment, perquè de com cuina la mare a com cuina nosaltres, doncs ha hagut una evolució, estem, bueno, tenim més inquietuds, elles continuen cuinant per...
per casa... Al dia a dia. I no necessiten més. Aleshores, quan elles feien un sofregit, els hi posaven molt d'oli, nosaltres ja reduïm aquesta quantitat d'oli, procurem comprar ingredients de temporada... Però sí que és veritat que ara el que està més de moda, per mi, jo crec, és la cuina de casa. Uns cigrons amb costella o amb sèpia... Els guisats. Sí, sí, els guisos. És que hi ha alguna cosa millor que sucapar...
Per mi res. O sigui, d'alguna forma, quan tu veus una recepta, penses, aquesta, per què la vull gravar, aquesta? O sigui, i la vull publicar. Per això, potser per les tendències, per les modes, o no? Realment, dius, això m'agrada. Per les tendències i modes, no. Perquè és això, ara el carbassó, pernil dolç i formatge, o sigui, jo quan ho veig és que faig scroll, passo.
Los aros de falsos de cebolla que son de carbassó. Pues fes-los de cebolla, ¿no? Sí, o dos ingredientes que en realitat tenen 25, però bueno. Sí, és veritat, això... Receta riquíssima con solo tres ingredientes, no? Perdona, comences a mirar... Bueno, llavors ja... Tot és opcional. Sí, opcional, opcional. Però ho posen. Sí.
No, no, hi ha modes a les que jo m'hi nego, és més. He deixat de seguir comptes perquè abusen d'aquestes modes, com tu sabràs. Sabies que si li pones... O aquesta frase... L'odio. No, por favor, no puc. Sí. Hi ha coses que de veritat no puc. I això, intento fer coses de temporada, cuina molt mediterrània, la cuina que... Moltes recetes de ma mare...
Primer perquè no se'ns obliden, perquè encara li puc preguntar, això com ho fas? Això és molt important, eh? I després perquè els meus fills, que no cuinen, però imagino que algun dia cuinaran per obligació o les seves parelles, doncs si volen en recordar-se, perquè per mi el millor record és el de la cuina. El paladar, el sabors. Totalment. Jo faig receptes de la meva mare, però no en saben com, quan les fa ella i les...
Sempre passa, eh? Sempre això passa, eh? Jo me'n recordo sempre dels macarrons de la meva mare i jo dic, si jo hi poso el mateix, doncs no surten igual. No surten igual. La mà del cuiner és superimportant. Tu pots fer una recepta superbona i la faig jo i dic, pues tampoc és per tant, però quan la fa la Montxa està molt bona. És la mà. Tu, bueno, no sé, quan remenes, quan no remenes... Els punts de cocció... Clar, si ho deixes una mica més, una mica menys... Tot això, ja et dic, les receptes de ma mare...
Les faig i, bueno, cuino bé. Les que cuinem cada dia, al final cuinem bé. Vull dir, això és una realitat. La meva filla diu que soc una creïda. Dic, no. Dic, és que porto 30 anys cuinant. I ella no ho sap, no ho sap valorar. Bueno, són els més crítics, els de casa, no? Sí. Oi que sí? El meu fill diu que estic inventant tot el dia. És igual el que faci. Però un cigrons amb costella ja és un invent. Imagina't. O un pastís d'aquests que es fan a l'estiu amb pa de motlla ja és un invent.
Esto es un invento. De fet, has fet la sèrie aquesta de cuina pel meu fill. Sí, sí, sí. El G.A. Sí. Com és? Jovenes en apuros. Això. I realment, ha tingut èxit? Sí, sí, sí. Bastant, bastant. És molt divertida. Bueno, és una manera...
Ha tingut èxit i ha tingut crítica. Jo entenc que quan una persona s'independitza o comença a cuinar, no pot cuinar com una que porta 30 anys. Això és evident. Evidentment, quan jo faig un sofregit, all, ceba, tal, tal... Però amb un nen que està estudiant a la universitat...
té que cuinar, i vol cuinar de casa perquè està acostumat a menjar, cuina casolana... Diguem-ho, a menjar bé. A menjar bé, sí, està acostumat a menjar bé. I ha d'aprendre a cuinar mentre s'està estudiant, doncs no els hi pots... Jo vaig fer els macarrons que és com els agrada als meus fills. A ells no els agrada un sofregit. Però clar, la carn no és una carn qualsevol. Li compro carn d'uroc. Saps? Si porto d'uroc. El tomàquet és un tomàquet...
o sofregit però d'aquests que venen que jo dic sempre que hi ha recursos molt bons hi ha ultraprocessats que no són dolents que són 100% natural i que t'apanyen un dia que no tens ganes de cuinar que també ens passa
La gent és molt crítica. Ah, és que li falta el sufragit. És un menjar per a algú que no li agrada cuinar, que no ha cuinat mai. Gairebé de supervivència. Clar, de supervivència, però que estigui bo. És això, però ha tingut molt d'èxit.
També és veritat que agafo receptes que sé que més o menys ens agrada a la gent jove. Al final triem receptes que puguin tenir èxit, tot i que no depèn de nosaltres, depèn de l'algoritme. A vegades el tema de formats més llargs, més curts, ara està canviant molt, la gent vol cosa molt ràpida. Jo no ho suporto, tot això que van tan ràpids. A vegades hi ha receptes que t'expliquen com molt ràpids, dic a mi no em dóna temps a...
Sí, però és que això passa el mateix amb les pel·lícules. Si t'hi fixes, les pel·lícules ara mateix s'estan fent amb imatges molt ràpides que van passar d'un plan a un altre amb una velocitat increïble. I quan et tornes a trobar en un cinema clàssic...
pausat, clàssic. Que explica una història. Exacte. La NJ de Sina en sap molt. No, jo no, els de casa, el meu fill i el meu home. Sí, però tot s'enganxa, tot s'enganxa. Doncs a mi això em reconcilia amb el món. Igual que quan trobo algú que m'explica una recepta, em cal, no cal córrer, no cal, o sigui, les xarxes socials els que ens han voltat és a limitar-te en el temps. A multiplicar per un o per dos. Sí, mar de tu ho has dit.
Hi ha gent que està a les xarxes socials i va fent el que es viralitza. Jo em sorprenc perquè al final el que està viralitzat ens arriba a tothom, o a molta gent. I veus una recepta totalment absurda, però dius, esto lo peta. I a vegades jo li dic, perquè el meu partener és el meu home. Li dic, Víctor, fem això. Ostres, no he acabat de dir fem això? Que ja comencen a pujar-lo comptes d'aquí.
una, una altra, una altra, i dic, jolín, és que no et dona temps ni a pensar si ho viu fer o no. I fan això a 15 segons, o gent que es fa que el riu és un petó i ho peta, i després hi ha la gent que volem explicar una recepta, la pots explicar més o menys ràpid, jo ara els meus últims vídeos, bueno, la conserva de tomàquet dura dos minuts.
M'encanta aquesta recepta. Que això és molt llarg per Reels. Sí que és veritat que ara l'algoritme està de vacances i... Sí, continua de vacances i... I ja ens va bé, eh? I, bueno, al final és igual. Jo he tingut èpoques que he fet coses que no m'agradaven o que no era el que em feia sentir millor...
i al final vaig optar, dic, tinc que fer el que a mi m'agrada, perquè és on realment poso el 100%, transmeto el que vull i és el que m'agrada. O sigui, fer això, una truita d'aquestes mexicana amb formatge i per mil dolç i tal, i un quilo de què? A mi el Víctor sempre em diu el mateix. Dius que tu no saps fer el formatge, dic, clar, perquè jo li poso la quantitat necessària
per fer la recepta i que estigui bona. No li poso un quilo de formatge per obrir-lo i que s'estiri, saps? Encara no havíem fet un fitxatge estrella del programa, que és el nostre estimadíssim Adrián Solano, però durant la temporada de l'estiu vam tenir l'ocasió de parlar amb un apicultor, en Marc Aromí. Ho recordes, Montse? Sí, vam descobrir moltes coses interessants. Sí, sobre les abelles. Unes grans treballadores que no podem perdre, ja que són un baròmetre de la salut del nostre planeta.
Marc Aromí, de Vallaires, empordanesos. Bon dia, Marc. Hola, bon dia. Un plaer poder parlar amb tu i del teu ofici. Moltíssimes gràcies per atendre'ns. Entenc que teniu molta feina amb les abelles i ara, si no m'equivoco, estaves amb elles, oi? Sí, mira, estava collint mel. La segona brascada que fem en un poixot estem ara. I suant, suant, perquè ara mateix... Amb molta calor. Sí, Marc, pel que ens has explicat quan preparàvem l'entrevista, portes 13 anys treballant com a apicultor, però vens d'un ofici totalment diferent, oi?
Sí, jo vinc d'un ofici diferent i d'una població diferent. Jo vaig néixer i viure al Vallès Oriental, concretament a Cardaveu, i vaig estar 14 anys sent conductor professional de camió. Estava un camió rígid, després un trailer, i vaig fer un canvi bastant radical. Una mica imprevisi, sense decidir-ho, però em va venir així. Com va venir aquest canvi? Què t'hi va portar?
Mira, doncs en aquella època, era durant la crisi de 2010, i la feina del camió va començar a baixar. Llavors, jo vivia amb la meva dona de Cardodeu, ens vam traslladar allà, que ella sí que és originària d'aquí, i hi havia dies que ella puja a treballar i jo l'acompanyava i anava amb el meu sogre, que a part de tenir línies, doncs com a segona activitat professional tenia l'epicultura.
i bueno, jo anava a les vinyes, la vinya t'he de dir que no m'agradava la vinya, però en canvi, des del primer moment que em va portar les abelles, em va apassionar a aquest moment, també les abelles, de com fan la mel, i ja estava en contacte amb la natura, i era on em va enganxar. Aleshores, va haver un moment que cada cop treballava més i me ficava més en el món de l'apicultura, la meva feina de camioner era un punt que havia de decidir si ho deixava, continuava, i re, vaig fer un cop de cap i...
i vam canviar de poble, vam decidir tornar cap al poble Vella i involucrar-me del tot amb l'epicultura. Vaig fer el que es diu a la Generalitat una incorporació de joves, en aquella època, que són ajuts per les persones que deixen passar-se al món agrari,
I res, fins al dia d'avui, que podem dir que ens ha anat més o menys bé. Qui ens estigui escoltant i no conegui en Marc Aromí, el podeu trobar a Vallaires, empordanesos. La seva página web és avallaires.com i tenen botiga presencial, botiga física.
a Garriguella, i també teniu una botiga online a través de la pàgina web. Llavors, sí que també ens consta que feu activitats per adreçar a qui estigui interessada també a fer visites, conèixer les abelles de primera mà i poder provar el producte, oi?
Sí, sí, sí. També va ser una cosa que ens va anir d'imprevist perquè molts clics nostres ens demanaven que ens preguntàvem i aquesta malda en surt i com es fa i tal, i van dir, o sigui, per què no fem això i portem a la gent que tingui l'opció de venir? Així que des de fa 3 anys fem això, doncs a la gent que es van apuntar, a la nostra pàgina web tenim les dates,
T'he de dir que hem estat totes les setmanes fins la passada, que amb la calor i el risc d'incendi les hem d'aturar i les reprendrem al setembre. Però, vaja, consisteix en que les persones que s'apunten, venen, els vestim com nosaltres, d'apicultors, amb... Ben protegits. Sí, sí. Allò que, com els traumautes, que diuen molts, que no es veuen. Sí, sí. I els portem al que anomenem un apiari, o un boetà, on tenim diverses caixes d'abelles, diversos ruscos,
I anem fins allà, i allà s'hi ensenyem una mica com conviuen les diferents classes de velles que hi ha en els del rus, què fa la reina, les obreres, els mascles, com es desenvolupa aquella colònia, com la reina s'ha tirada, com fa la mel, i ho poden veure de primera mà, poden agafar...
Esquadra, amb cera, que és on viuen les abelles, on fan la mel. I la veritat és que és una experiència que està tinguent éxit i a la gent li agrada molt perquè, bueno, present dia... És com tot, quan vius una professió o alguna cosa de primera mà, doncs et canvia el concepte i després cada cop que compres un pot de mel saps què hi ha darrere d'aquell producte. Exacte, es valora molt més. I després fem un tas, també. Sí, sí, i després, a més, quan tornem, fem un tas dirigit així de...
de 3, entre 3 i 5 mel diferents de la nostra zona, perquè també la gent vegi la diferència entre els diferents tipus de mel, tant monoflorals com montiflorals. És a dir, la diferència entre un romaní, una flor de castanyer, una flor de taronger...
I així també, doncs, entra una miqueta també en veure això, que no és tot la mateixa mel i només hi ha la milflors aquelles que coneixem de centre, sinó que hi ha, doncs, com en els vins, com en els olis, moltes classes de mel i mel que es poden adaptar inclús a la cuina. Cada un plat de cuina el podem tonejar, poder percibir-ho amb una mel diferent d'una altra.
Sí, sí, justament una de les preguntes que teníem preparades, no? Quines característiques aporten a la mel les diferents espècies de flors? Sí, exacte. Hem de dir que cada territori té la seva flora, no només al nostre país i aquí a Catalunya, sinó si anem a l'estat de la península, si anem a Europa, inclús si anem a altres continents, a Argentina tenen mel...
que aquí no tenim, perquè evidentment tenen flors totalment diferents. Així que de mel a mel és una mica identitat del terreny. Evidentment, tenim molt clar que la primavera és l'època de floració per excel·lència, que les abelles tenen molta feina, però quines són les seves rutines? Perquè, clar, nosaltres, ja et dic, els que no coneixem bé el tema tenim aquesta imatge, però entenem que tenen unes rutines al llarg de tot l'any...
com són, com canvien la resta d'estacions i quines cores i precaucions heu de seguir els apicultors? Sí, exacte. Ells tenen unes rutines que nosaltres les anem seguint. Per exemple, si comencem al principi, que ens seria l'hivern, que és quan hi ha menys població, hi ha la reina en unes quantes,
Fan una mini hivernada, dic mini perquè el nostre clima mediterrani tot l'any està treballant, encara que no hi hagi molta flor, però no passa com a països més nòrdics i tal, que es fa una hivernada real. És a dir, durant l'hivern no surten, aquí sí, però és veritat que la població és molt minta.
i amb l'arribada de la primavera, quan diem primavera, podria ser com la que hem viscut aquest any, i és una primavera tradicional, amb pluges, amb els seus tempos normals, i quan arrenca, és a dir, quan elles ja detecten que surten les primeres flors melíferes, és a dir, aquelles que produeixen nèctar que es podrà convertir en mel, doncs la reina ja s'activa, és a dir, tot l'equip li diuen tu, espadila, que comencem a necessitar mà d'obra.
Aleshores, quan la reina comença a fer la posada d'ous, és a dir, posa ous com una boja, un dia posa centenars d'ous, i allò seran ous que en uns 15-16 dies naixeran més obreres. És a dir, una població, quan arriba la primavera, es pot arribar a multiplicar en poques setmanes per 10.
Aleshores, nosaltres hem d'anar darrere d'elles, perquè clar, ens hem d'adaptar al rus. Si teníem un rus amb una sola base, si teníem en ment la idea d'una caixa quadrada, doncs n'hem de posar més pisos a sobre, és a dir, més caixes d'aquestes de fusta, amb més quadres, primer perquè la reina tingui espai per fer més ous, més obrera, i per deixar-li, llavors tu, que afegin la mel. Llavors és l'època aquesta més frenètica, podríem dir que nosaltres també anem amb més feina.
I a partir de quanta població d'abelles es separen i formen un altre nucli amb una nova abella reina? Què passa aquí? Nosaltres vam posar en alces, el que diuen, i anem adaptant. Hem servit tècniques perquè no ens creixin molt, és a dir, per fer multiplicació de colònia, és a dir, nosaltres quan hi ha molt agafem part d'abelles d'un rusc,
i provoquem que faci una nova reina. Si nosaltres no forcem això i no tenen posto, fan el que tu has de comentar, que és l'eixamanada. Un eixam, allò que moltes persones ja ha passat, que veu de cop un núvol d'arelles que volta a casa seva i en pocs minuts fan una pilota i es queden allà.
Doncs això passa a aquesta època quan no hi queben, i aquest efecte es produeix, això, quan la població no hi queb, aleshores la reina originària, és a dir, aquella que han dit que venia de l'hivern, li diem la reina vella, marxa amb un bon grup d'abelles.
No sense abans la pròpia colònia haver fet nova realera, és a dir, a l'habitatge on sortiran noves reinas, perquè aquella família, per decidir-ho, continuï. I quan un cop han nascut la nova reina, la vella, aquesta sí, Arfi, ja marxarà i formaran aquests deixants que són tan comuns a l'època primavera.
Sí, sí, és que justament també et volíem preguntar això, no?, que aquests eixams d'abelles que alguna vegada espontàniament se'ns han presentat, no?, i una vegada em vaig veure en un cotxe, eh?, directament, en el retrovisor d'un cotxe van formar un eixam increïble. Vosaltres també sou de les empreses que us en ocupeu, no?, qui avisen per anar a fer la retirada de les abelles. Com s'activa aquest pla de rescat?
Bé, doncs mira, diferents vies. A la nostra web sí que tenim... Bé, ja posem una mica de la informació i el procediment que han de fer. Hi ha ajuntaments que també ens posen en contacte. I bàsicament és això, doncs un avis. Quan és en via pública se sol fer càrrec a l'ajuntament. En vam retirar-ho el més aviat possible.
i més quan, per exemple, estan situats a una plaça pública, que hi ha crios per allà i tal. Hem de dir que un eixam amb una bola no és perillosa, perquè abans de sortir del rus, elles mengen molta mel, i quan estan plenes de mel, els costa més ficar. A part, elles són conscients que estan en un lloc que no és casa seva. Aquí estan transitoriament. Quan veiem aquesta pilota...
no es quedaran mai aquí. Hi ha unes exploradores por ahí que estan mirant un lloc definitiu i allà s'hi posaran. Però sí que en aquest trànsit, si hi ha un cert perill, sí que nosaltres...
podem rescatar aquesta pilota, anem amb un rus buit, amb uns quadres amb una miqueta d'anel, posem tota la pilota dins, on donem per sentat que la reina també estarà dins, ens assegurem que no quedi cap avella i ens ho emportem al camp. Això és una. Després hi ha l'altra variant, que és quan ja fan el niu. És a dir, aquesta pilota ja ha trobat un lloc definitiu, que podria ser...
doncs un mur amb... un embac a dins està buit, una caixa de persiana, les caixes de persiana els encanta, quan estan baixades, sobretot a cases d'aquestes d'estiuets, que aquí a l'Altenburg en tenim moltes, arriben els inquilins i diuen, tu, que són dos... Quina por, no? Allò ja és una mica més laboriós, perquè allò ja implica que anem amb un aspirador especial, que no li es fa mal...
i no les maten i res, anem traient totes dues abelles i traiem també els possibles penals que hagin fet de cera. I després igual, també ens assegurem que estiguin totes fora. I després sí que hi ha un seguiment que fem nosaltres, determinari, s'han de tractar, perquè tenen patologies també les abelles, com nosaltres. I com qualsevol animal, com un gos que el vacunarien, doncs elles no se'ls vacunen.
però sí que s'hauria de fer un tractament preventiu per diferents malalties i hi ha cars infecciosos que si no ho tractem podríem contagiar a les nostres, que ja tenim controlades. Sí, sí, això també ho havia sentit a dir, que a vegades s'ha de vigilar molt també perquè els ruscs també poden patir malalties, no? Sí, i tant. Mira, concretament hi ha un que és el que ens porta...
més maldecaps dels avicultors, ja fa quasi 40 anys que el tenim aquí, va venir de la Xina, que és un àcar que es diu barroa. El nom tècnico és barroa destructor. Imagina't el nom ja tirat enrere. I perquè en segona idea ja és com les paparres dels gossos, les paparres d'aquelles, que els hi posen. Doncs el mateix, però me deies, és molt petit i se'ls clava a sobre...
I, malament dit, els xucla com la sang. Llavors fan que es debilitin, a la mínima que tenen una malaltia és molt fàcil que entre aquesta família es contagia i acaben morint. Per això tots els epicultors estem obligats a fer aquests tractaments perquè controlen una miqueta que mai acabem del tot amb aquest accés.
Sí, Déu-n'hi-do. Quins són els principals reptes amb els que us trobeu els apicultors avui en dia? I com afecta el canvi climàtic en la salut del rusc i la producció de la mel? Doncs mira, te m'has avançat ara, perquè si fins ara, si fins fa uns anys, barro l'aere al camí, del que t'acabo de parlar, sí que és veritat que des de fa uns 10 anys, tots notem, el canvi climàtic és el principal enemic.
Per què dic això? Doncs perquè aquest any, que ha sigut molt especial i molt bo, com deia abans, és una primavera convencional, portaven uns anys molt durs, especialment a la zona del Cap de Creus, que és on jo tinc la major part de les abelles, d'una sequera impressionant. Clar, quan hi ha sequera no hi ha flor, aquests animals necessiten flor no només per donar mel a nosaltres, sinó per sobreviure a ells.
Elles, perdó. Llavors, si no tenen aquesta flor, no hi ha entrada de nèctar, no poden fer mel, i és aleshores quan ens toca, lamentablement, alimentar artificialment. Ja hi ha cada cop més, a causa d'aquesta problemàtica, aliments específics per...
per la flora de l'abella, on, en èpoques que no hem fet res, estem obligats a alimentar-les perquè no morin, ja no perquè afegit mel. Llavors, podeu fer el compte que forcem uns anys que la requerida de mel ha sigut molt minça i ha pujat molt la mortandat. Ja va haver-hi l'any 22,
van tenir un 50% d'amortendats. Déu-n'hi-do, la meitat de la població. Començàvem la campanya primavera en 300, al final de la campanya van quedar 150. Doncs som-hi, pensem en un aliment bàsic, el primer que us vingui al cap.
El pa. Tu també. I va ser justament de pa que vam parlar amb el Daniel Jordà. Va ser una entrevista molt entranyable. Un gran referent. Sí, va ser de l'ofici de forner. Vam parlar amb ell que va ser que vam tenir un seguit de temes, vam parlar fins i tot del llonguet, un patrimoni dels forns del nostre país que no podem permetre que es perdi.
Doncs som-hi. Mira, quan vàrem pensar qui podria representar aquest ofici, només vaig pensar en el forner de la pandèmia. Segur que sabeu molts qui és. Aquell home abundadors i molt generós que donen el Covid ens va ensenyar a tots i totes com fer un bon pa i així oblidar-nos una mica dels moments tan complicats que estaven passant. Estic parlant del mestre Daniel Jordà. Molt benvingut, Daniel. Hola, bon dia. Què tal? Bon dia. Gràcies per atendre'ns, que entenem que estàs encara a l'obrador a aquesta hora del matí i encara tenim molta feina.
Sí, bueno, sempre hi ha pena. No per avui, per la mà, sempre estem liats. Molt bé. Mira, com ja he dit, jo et vaig conèixer arrel d'aquells directes diaris que feies a través d'Instagram i que ens ensenyaves el teu món penarra i que vas formar una veritable allau de Fornesa mateix. Com se't va ocórrer aquella idea dels directes diaris?
La idea era fer alguna cosa per la gent que estava a casa. I ben ser dels primers que se'ns va ocórrer començar a fer coses. Sabies que la gent estava a casa. Jo no diria que estigués avorrida, però sí que era per molts la primera vegada que no podien sortir de casa per un motiu tan gran com aquell. Clar, també per nosaltres també estàvem a l'obrador, també teníem la sort de ser essencials, de ser una activitat essencials.
Sí, que tu no podies parar de treballar. I clar, no podíem parar i, bueno, també era una manera d'estar en contacte amb la gent, no?, també. A nostra manera, clar, quan venies és que no trobaves ningú pel camí. Jo ja quan vinc a la una de la matinada no trobo ningú, però aquells dies encara era menys. I tant. I, bueno, era també una manera de compartir moments. I tant.
Mira, pels molts que no et coneixen, que no crec que n'hi hagin gaires, però bueno, direm que vens d'una família de forners, però que tu inicialment no anaves per forner, oi? No, jo havia de ser l'artista de la família. Home, jo crec que ho ets, d'artista de la família. De fet, els meus pares no comptaven gaire a mi. Jo era el fill gran, però em veien que segurament me dedicaria a una altra cosa, que no.
Tot i que jo era el típic, així que arribaven revistes del sector, que el meu pare les comprava totes i tot, dels meus germans era l'únic que les feia totes, les feia la roba, anem a fer això, anem a fer nosaltres, però no hi havia com una esperança que jo em dediqués a fer de fons.
Jo diria que ets un artista amb mans de forner i cada pa que surt del teu obrador té una història al darrere. Com definiries els teus pans? Com els defineixes? Jo m'agrada ser honest amb el pa i amb tot el que faig. Jo crec que són així.
Intento no fer trampes. Pans que tenen gust de pa, oi que sí? Sí, que tinguin gust de pa, que no te faci falta, a veure, que tingui un sabor que agradi, que no tenguis que dir, no, como llevan a esa madre pues tiene que ser ácido y que hi hagi gent que no li agradi, no, en aquest sentit.
Buscar sabors normal i sobretot sabors que evoquin records, que t'aportin un sabor amb aquest gust de pa, gust de papa, que això et porti a recordar vivències, històries, gent que ja no hi és, però amb els que vas compartir pa, tot això és el que busco amb un pa. Daniel, quins són els pans més difícils d'elaborar?
Els més difícils. Bé, tots són... És tècnica, no? Tots tenen la seva amiga, eh? Mai més ben dit. Tots tenen... Bueno, a la seva part, sí que és cert que hi ha pans ràpids, no? Sí. Hi ha els pans de motiu, o així pans que han de quedar més tupits, no? I després hi ha altres pans que, per aconseguir sabor, necessites més temps, no? I que salga d'un dia per un altre...
doncs aquests demanen de tu paciència, et demanen més coses. O sigui, els de fermentació molt més llarga, no? Sí, fermentació més llarga, deixar-los un dia per l'altre de la nevera, baixa temperatura... Bé, ja d'aquí hi ha un pare que costa més de 24 hores de fer, doncs ja té el seu risc, no?, que la nevera no pugi bé...
Bueno, són aquests pans els més complicats. Si anem a buscar quina és l'elaboració més difícil, segurament el panetónic. Jo crec que la següent pregunta que teníem preparada tindrà molt a veure, perquè quina és la que més t'agrada fer, l'elaboració que més t'agrada fer, perquè sabem que amb el panetónic tens una relació especial.
Ja... Bueno, no sé si m'agrada més fer-ho que altres coses, eh? Sí? No sé si... O sigui, sí que és cert que disfrutes molt els moments que estàs amb el Panetone, però també hi ha una part de patiment, no?, d'estar allà patint i tal, i llavors sí que és cert que...
Ha sigut una elaboració que ens ha fet millors forners, tenir una tècnica més depurada amb moltes coses, estar pendent de moltes coses que a lo millor no està bastant pendent, però no sé si és la que més m'agrada. Quina seria la que més?
Mira, m'agraden molt les masses com molt hidratades, no? La coca d'oli, el pagès, no? També jugava amb falines diferents. Aquestes coses, el briòs, el briòs també m'agrada molt. A mi m'agraden tots, eh? Aquests m'agraden ja molts tots. Aquí el llumet és molt xulo de fer i darrere hi ha tota una història. Sí. A nivell personal, el meu pare ens el va ensenyar a fer i...
De totes maneres, l'artista de la família fent llonguets no era jo. Tinc un germà que té unes mans pel llonguet brutals. Ja de ben jovenet anava a concursos a França. De fet, jo he guanyat el concurs i no l'he guanyat. I no sé per què no l'he guanyat. Deu estar empipat amb tu, doncs. Bueno...
No, però sí que és allò que a vegades va amb la mare, mira que a tu germà fa millor que tu, però jo no tinc la culpa. L'any que jo vaig guanyar ell no es va presentar. Ja ho sabem, ja ho sabem. Va haver avantatge.
El llonguet és un panet que a mi em recorda molt a l'enfantesa. Jo me'n recordo els meus berenars amb llonguet i xocolata i ja està. I jo quan el vaig provar a casa teva dic, oh, Déu meu, i l'he après a fer, i l'he après a fer gràcies a tu, que això t'ho agrairé sempre. Però per què costa tant trobar-lo? Perquè no a tots els forns trobem llonguet ara mateix? No.
El llonguet té una... a nivell tècnic requereix tenir els coneixements a nivell de complegar la massa i tal. És una massa supersenzilla, eh? Sí, sí. Aigua, farina, sal, sense manies, eh? És una massa...
Però és molt manual, és molt artesanal. Porta llevat, però necessita un plegat manual. I aleshores també necessites un forn.
De pisos. No pots coure amb un forn rotat o amb un forn. Necessites un forn de pisos. Necessites un forn que estigui fort, que estigui alt de temperatura. I després té una pega, que és tan artesan que la indústria no el pot fer. Clar, per això no en trobes, per això no en trobes al forn.
Ha quedat entre un... O sigui, el que és bo, que la indústria no el pugui fer, l'ha perjudicat perquè, al final, no hi ha tants artesans que el sàpiguen fer. I després és un pa que porta feina i, a vegades, que és un panet petit que té un preu... A veure, nosaltres el venem a 50 cèntims, que tampoc és un preu que vas a comprar una piruleta i et costa dos euros. Exacte, sí, sí. Al final, tu veus que et costa temps i feina...
i la gent a vegades no li dona el valor que té, i aleshores al final dius, si és que no guanyo res, saps? Ja, però... Nosaltres en fem cada dia i moltes vegades em sobren i quina llàstima que la gent no tingui... No ho coneixen, perquè no el coneixen, perquè és que si no... Jo quan vinc a casa teva m'emporto una carretada, ja ho saps...
No, després és un pa que congela bé. Sí, correcte. Si queda espectacular. Sí, sí, per això. Si el trobes, compra'l, perquè s'han perdut extinció. Ara ja ens agradaria saber coses que et molesten molt un forner, del que fem els clients o què et demanem, coses. No és que faci enfadar, però penses que la gent no està bé del cap. Per exemple, venia a comprar, no sé, vull un pa integral, acaba de sortir del forn
No tal por la pantalla, vale. Bueno...
Quin me pots tallar, no? O sigui, llavors sembla que si t'ho hem de buscar un pa d'espelta, finalment em portes un integral de no sé què, el fet que es pot tallar, no? Perquè sigui el que més t'agrada, no? Aleshores, no és que sigui un pa de dos quilos o d'un quilo que necessites que estigui ben tallat i tal, jo això ho entenc. És un pa de cinc grams. Que això qualsevol ho pot tallar a casa. No passarà res, no? Clar.
Però és la comoditat, no? I a vegades els dius a la gent, no t'ho puc tallar, no? I llavors jo, ah, ara jo què hago? Espera que llamo a mi marido. Bueno, guárdame por la tarde que vendrá. I tu penses, quins mal de cap. Total, per no haver-lo de tallar a casa. Quan dius, hòstia, em porta tal calent, no? Sí, i a més que es manté millor. La casa teva farà olor a bon pa i tant, no?
Això és una cosa, sí, no? Després, la poca corretja que hi ha per provar altres coses, no? Vens a buscar una cosa i no la tens, no? I se'n va. O sigui, la gent és molt conservadora, li costa provar coses noves? Sí, li costa... O sigui, bueno, quan et fan cas, bueno, és que, jo què sé, t'aniria de tocar alguna campana...
S'ha de celebrar, no? Que tu facis una recomanació i t'escolti, bueno, ja és la bomba, eh? Perquè dius, tia, però si és que te podries estar emportant, o jo què sé, o vens a Panis Creativos i emportar-te una bagueta com, jo què sé, com...
Sí. Com... No sé. Jo crec que un dels problemes que tens a Paners Creatius, jo quan entro allà, és que m'ho emportaria tot i tot, eh? Vull dir, és que em falten bosses. Però que tu entres i dius, que t'aviven, no? Això què és, no? I això no, tal, no sé què, no sé què. Llavors comences a explicar i de cop i volta dius, no? Saps què? Dame una bagueta, no?
Mare de Déu. Algo més original, no? Aquí ja està. Vaja, vaja. És que no té sentit venir fins aquí i emportar-te una bagueta. No, no, gens ni mica. Jo no dic que la nostra bagueta no estigui bona i que està i que aguanta molt bé i tal, però no és el pla, no? Perquè no sé, no...
Hi ha poca cultura del pa. Jo crec que ja, a part del desconeixement de com es fa el pa, del que costa fer-lo i tal, o del poc valor que es dona a tot el que fem i tal, ja...
No ho sé, jo el perill més gran és el buit generacional que hi ha. O sigui, la gent gran encara sabia com es fa el pan, la gent jove, no ho sé. El dit de gent jove patou, és cap can, no? O sigui, llavors tu fas un pan més cuit i es queda a la botiga, o sigui, qualsevol cosa que té un color una mica, jo què sé, generós, ja no es ven, no?
Doncs fins aquí ha arribat aquest especial refregit de Setmana Santa, que veu de gaudir-lo a gust. Salutacions de l'equip que fa possible. Montse i Margarit. Vinga, som-hi. Heu passat un bon cap de setmana, de Setmana Santa. Adrià Solano.
Prepareu-vos per la mona, que ja està aquí. Dilluns, dilluns, es la gaudirem. Jordi Bernat i, com no, Adrià Manzano, el control tècnic. Qui us ha parlat, Marta Plaza. Ens escoltem de nou dimecres, recordeu-ho, a les 7 de la tarda. Quan vulgueu, el podcast matadepereradio.cat, secció, vagi d'agost. Fins la setmana que ve.