Fins demà!
Mata de Pere Ràdio us ha ofert la repetició del programa Cocodril Club, a més el passat diumenge a les 10 del matí.
Fins demà!
Crec que la cuina és el vincle més important entre la natura i la cultura. Àlex Atala
Bon dia i benvinguts. Pugeu, agafeu lloc i relaxeu-vos. Avui tornem a encendre els fogons, a tastar productes de temporada i a jugar amb espècies que fan ballar els sabors. Com sempre, us portem l'agenda gastronòmica, entrevistes amb convidats que viuen i respiren cuina i curiositats sobre cultura, cinema i gastronomia que no us deixaran indiferents.
Ens podeu seguir en directe els dissabtes de 12 a 1 en reemissió els dimecres a les 7 de la tarda i per descomptat, sempre que ho vulgueu, al podcast de matadeperaradio.cat. Prepareu-vos per passar-ho bé, obrir la gana i descobrir coses noves, perquè aquí, més que menjar, compartim experiències.
El control tècnic Eudal Bernat amb la col·laboració de Montse, Margarit, Adrià, Solano, Jordi Bernat, Francesc, Gil i Albert Beorlegui. I en la direcció a qui us parla, Marta Plaza.
I ara sí, és l'hora d'obrir l'agenda d'activitats relacionades d'alguna manera o altra amb la gastronomia. Jordi Bernat, què tal? Bon dia. Bon dia. Què tal? Què ens proposes per fer aquest cap de setmana? Mira, no és una proposta aquest cop que no és només per aquest cap de setmana. Pot ser perquè cap de setmana o quan vulgueu.
Us proposo visitar una casa típica palleresa, l'ecomuseu de les Valls d'Àneu a Esterri d'Àneu. Allà hi trobareu l'antiga casa Gàcia i podreu descobrir com la cuina i, sobretot, la llar de foc són el nucli de la casa. És l'origen d'anomenar llar allà on vivim, on passa tota la vida de la casa. La importància de compartir els àpats i l'escalfor del foc amb tota la família.
La visita a Casa Gàssia suposa viatjar al passat i descobrir unes formes de vida que poden servir-nos per entendre el nostre present. Casa Gàssia també té la seva estructura original, la manté, marc ideal per mostrar les singularitats de la vida familiar i de l'espai domèstic en aquestes valls piranenques durant la primera meitat del segle. La podem visitar de dimarts a dissabte, d'onze a dues...
I de 4 a 7. I diumenges de 12 a 2.
Doncs jo crec que sí, que és una proposta molt interessant. L'heu visitat, vosaltres? No, no, no hi hem anat mai, encara. Bon dia, Montse. Bon dia. Bon dia i bon any, eh? I bon any. Que no ens oblidi. És veritat. Bon any nou a tothom. És veritat. Estem l'any següent. Això és. No, jo em començo a acostumar cap allà al març. Vinga. Sí, sí, això de passar del 25 al 26, cada any que canvia, costa, eh? Jo només quan em menjo el tortell.
Allò és la frontera. Ja queda poc, ja queda poc. Sí, perquè el tortell de Reis marca el final de totes aquestes dates i sap una mica de greu. Sí. Sí, però bueno, l'Adriana és el que està més en la seva salsa, com a pastisser, vull dir, és el que... Més feina tens aquests dies, oi? Sí, sí, sí.
Doncs Jordi, moltes gràcies, ens ha vingut molt de gust i sí, sí, aprofitarem un cap de setmana que tinguem maco per anar fins a Esterri d'Anou, que tenim un bon tros, però per visitar aquest ecomuseu en una antiga casa pallaresa, jo crec que és una proposta molt interessant. Sí, perquè és ben bé una casa conservada exactament com eren. L'has visitat? Sí. I què? Perfecte. Doncs moltes gràcies, fins ara. Fins ara.
Jo ja començo a ballar, ja ho sabeu, no puc resistir-me amb aquesta sintonia. És la que tothom coneixeu ja com la ruta de les espècies.
I sabeu també que la responsable de donar-nos a conèixer aquestes espècies és Montse Margarit. Mil galletes a les xarxes socials. Què tal, Montse? Bon dia. Bon dia. Aquesta setmana què? Avui us porto un clau. Un clau? Avui a la Ruta de les Espècies vegem fins a una de les joies aromàtiques més provades de la història, el clau d'olor.
Una espècie minúscula, però amb un poder enorme. Tan enorme que durant segles vas decidir rutes comercials, fortunes i fins i tot guerres. Sí, tot això per un capoll de flor sec. Déu-n'hi-do, no?
Ostres, quin misteri, Montse, jo ja tinc moltes ganes de saber com es va originar aquesta espècie. Doncs mira, el clau neix a Sisigium aromaticum, un arbre tropical originari de les illes Molucas, a Indonèsia. Aquestes petites illes eren tan riques en espècies que se les coneixia com les illes de les espècies. Durant molts segles, només allà s'hi podia trobar clau, i això el convertia en un autèntic tresor. De fet, els habitants locals creien que si moria un arbre de clau, moriria també l'emperador.
Ostres! Així, destret era el vincle entre natura i poder. Quan els europeus, primer portuguesos i després holandesos, hi van posar el nas, va esclatar la lluita pel seu control. És clau, per exemple, el clau va ser un dels motors del comerç colonial. Amb el temps, el cultiu es va estendre a Madagascar, Zanzíbar i Tanzània, grans productors actuals.
A veure, jo crec que tinc una certa intuïció de per què porta aquest nom. Doncs és molt evident, oi? En primer lloc, per la seva forma. Quan mires un clau d'olor, veus clarament que s'assembla a un clau de ferreteria, una tija allargada i un cap rodonet a dalt. En llatí, el mot clavus vol dir clau, i d'aquí venen noms en moltes llengües europees. Per tant, és literalment una espècie que té forma de clau.
I ensenyó un lloc per l'olor, evidentment, perquè és una bomba aromàtica. Per diferenciar-lo del clau metàl·lic es va afegir d'olor, ja que és una espècie extremadament perfumada. Així naixia el nom complet, clau però d'olor, no pas de fusta ni de ferro. Entre d'altres idiomes passa exactament el mateix, per això ara demano ajuda a l'Adrià per no dir-ho malament. Aviam, en francès com ho diríem? Clou de girofle.
Molt bé. En anglès? Clav. Que prové també del nom de clau, oi? Sí, clavus del llatí. Molt bé. I en italià? Chiodo di carofano. Perfecte. És que l'Adrià amb els idiomes em guanya al 100%.
Per tant, a tot arreu la idea és la mateixa, una espècie que sembla un clau, però que fa molt bona olor. I ara que ja sabem com és un clau d'olor, ens pots explicar quin gust té, que és, diguéssim, té personalitat pròpia i quines són les seves propietats?
Doncs sí, el clau té un aroma càlid, espaciat i dolç, però sobretot intens. El secret, l'eugenol, un compost que li dona aquesta personalitat tan poderosa. És una espècie medicinal, ajuda a la digestió, és antiinflamatòria, desinfectant natural i s'ha d'utilitzar com a remei tradicional per al mal de queixal. Això sí, un clau de més ja deu l'equilibri.
Perquè hi ha gent que no pot suportar el clau. El meu marit és un d'ells. Molta gent que no el pot ni veure, o millor dit, ni olorar. És normal, és una de les espècies més potents que existeixen. L'eugenol és tan intens que a alguns els recorda l'olor del dentista o d'un desinfectant. I clar, si cada mossegada et teletransporta a la sala d'espera, no ajuda gaire, la veritat.
Bé, jo has de dir que em recorda les Admana Santa, no sé, vosaltres. Bé, jo al final ho tinc molt arrelat, no?, de procedir d'Andalusia i no puc suportar-ho tampoc. A mi em recorda sempre aquelles taronges... Els llimones amb claus, eh? No, taronges, taronges. Jo ho he vist amb taronges, amb llimones no ho he vist. Jo amb ceba. També. Per fer fugir els mosquits, no? Sí, sí. O per què és? O per... no.
Ho desconec? Sí, trucs, trucs. A veure com podem utilitzar aquests claus d'olors. A partir d'ara els utilitzo. Vinga. Us parlaré dels seus usos culinaris. El clau és sorprendentment versàtil. Amb plats salats, per exemple. Ideal per brous, escabeixos. Dóna profunditat als estofats. I per fumar arrossos espaciats d'arreu del món. El truc clàssic. Punxar una ceba amb dos claus i afegir-ho al brou o a una salsa. Dóna sabor sense dominar.
I en la cuina dolça també ho podem afegir a les galetes de Nadal, el pa de pessic espaciat, pastís de carbassa, compotes i confitures. I en begudes no ens oblidem. El vi calent espaciat, infusions digestives i el famós te chai. Sí, l'altre dia ens vas parlar d'aquest vi espaciat que jo vaig dir, mira, canviem el vi per aigua i pomes. Pomes, exacte.
Encara ho haig de provar, la veritat. Doncs t'agradarà molt. Ara anem amb receptes ràpides. Un minutet, vinga. La taronja espaciada amb mel i clau. S'agafen rodanxes de taronja, mel tèbia aromatitzada amb un clau i una mica de canyella. I per sobre un raig d'aquesta mel perfumada és un postre fresc i molt aromàtic. Provarem.
L'arròs espaciat deurà un gran d'ai i dos claus. Afegir-hi l'arròs i remenar, abocar aigua i coure normalment. Un toc exòptic i senzill. Això, si utilitzem arròs basmàtic, queda perfecte. O sigui, és tan aplicable a dolços com a salats. Sí. I ara tornem a molt vi calent. És vi negre, pell de taronja, canyella, 3 o 4 claus, sucre i un punt de gingebre. Escalfar sense bullir, ideal per nits fredes.
I per acabar us explicaré alguna altra curiositat que poden ser certes o llegendes, però són força curioses. La prova del clau. Si flota en vertical dins l'aigua és fresc i de qualitat. A la Xina antiga els cortesans havien de mastegar un clau abans de parlar amb l'emperador per formar l'alè.
A Europa medieval era tan car que es guardaven cofres i a vegades es feia servir com a moneda. Això ja és molt comú en moltes de les espècies. I en moltes cultures s'utilitza com a mulet per enyunyar els mals esperits i atreure prosperitat. I per últim, a la medicina ayurvèdica, és una espècie calenta, activa la digestió i l'energia vital.
Vinga, doncs així tanco el nostre viatge d'avui. El clau d'olor, petit però poderós, ha deixat una empremta enorme a la història, la cuina i les creences del món. A la propera parada de la Ruta de les Espècies continuarem descobrint com aquestes petites meravelles han modelat la nostra manera de menjar i de viure.
I, si em permeteu, ara un petit encís. Vinga, va, t'ho permetem. En un parell de dies arriben els Reis d'Orient. Sí. Potser és un bon moment per demanar-los que ens portin algun regalet. I aprofitant que venen d'Orient, i si ens porten un recull d'espècies? Encara hi soc a temps de fer giro a la carta. Vinga, vinga. Anem a això, i amb salut per tots, ja em faran feliç.
Doncs sí, sí, un bon lot d'espècies, que jo crec que valdria la pena. Un regalet? Vinga, aviam si ens escolten els Reis d'Orient. A veure, gràcies. Fins ara, Montse. Fins ara. Fins ara.
I no només parlem d'espècies, sinó que parlem també dels productes de temporada. Ja sabem que val la pena consumir-los i en especial de quilòmetre zero. Benvinguts a la nostra secció de productes de temporada. Avui ens passegem per l'Hort d'hivern, ple d'ingredients que aguanten bé el fred i que ens aporten tot el sabor de la temporada. Les cols, les carxofes, els espinacs, els porros i, com no, les grans estrelles. Els calçots que arriben al seu millor moment just al mes de gener.
Els calçots són llargues cebes tendres amb un sabor dolç i suau, ideals per a plats que escalfen l'ànima a l'hivern. Perquè menjar bé també és cuidar-nos. Els calçots són baixos en calories i molt rics en fibra i antioxidants. Contenen vitamines A, C i K i minerals com calci i ferro. Ajuden la digestió, reforcen el sistema immunitari i contribueixen a mantenir el cor saludable. Són en definitiva un tresor de l'art d'hivern.
Tradicionalment es fan a la brasa, fins que la capa exterior es torna i només cal pegar-los per menjar-ne la part interior, que queda tendra i saborosa. Us està en tan gana, eh? Molta, molta. Doncs, tradicionalment, com dèiem, és així a la brasa, però també els podem coure al forn, a la planxa o saltat amb altres verdures. I hi ha quin fa tampura, no ho oblidem. Avui, però, us proposem una manera diferent i sorprenent de cuinar-los. Perfecte per sorprendre els vostres convidats.
Calçots caramelitzats amb crema de formatge i pinyons. La Montse ja em mira malament, perquè quan hi poso formatge, ella ja diu, ostres, no és per mi. No pateixis, que trobarem altres opcions, tranquil·la. Vinga, doncs, més o menys, uns 16 calçots grans, dues cullerades de mel, dues cullerades d'oli d'oliva, com sempre, verge extra, sal i pebre negre al gust.
Un 100 grams de formatge cremós, tipus brí, mascarpone... No cal que sigui aquesta marca, Filadèlfia, però perquè ens entenguem. Dues, tres cullerades de llet o aigua per suavitzar la crema de formatge. 20 grams de pinyons torrats. Unes fulles de ruca fresca per poder decorar i que li donen aquest toc verd.
Llavors, per preparar-la, traieu la part més verda i dura dels calçots, retireu la terra i les fulles externes més rígides, deixant només la part blanca i tendra. Poseu els calçots en una safata de forn. Amaniu-los amb oli d'oliva, la mel, la sal i el pebre.
Remeneu lleugerament perquè s'impreni bé de tots els ingredients per tots els calçots. I preescalfeu el forn a 200 graus, on introduirem els calçots i els cobrem durant uns 20 minuts. A meitat de cocció, però, els heu de girar amb cura perquè es caramelitzin de manera uniforme. Han de quedar daurats i tendres per dins amb un lleuger toc dolç i torrat.
Mentrestant, prepareu la crema de formatge. Col·loqueu el formatge cremos en un bol i afegiu les dues-tres cullerades de llet o aigua fins aconseguir aquesta textura més suau i més untuosa. Barregeu bé fins que la crema sigui llisa i homogènia. Retireu els calçots del forn i col·loqueu-los en un plat de servir. Els cobriu amb la crema de formatge per tota la llargada del calçot.
Afegiu llavors aquests pinyons que haurem torrat per sobre perquè aportin un toc cruixent. I llavors sí, decorem amb unes fulles de rocafresca per donar un toc de color i frescor. Servim els calçots encara calents com a entrant o com a acompanyament per alguna carn o per algun peix. Vosaltres amb què ho faríeu? Jo amb carn. I tu, Adrián? Sí, crec que també. I tu, Jordi?
Jo me'ls menjaria directament. O sigui, com entraran directament. Doncs mira, aquesta combinació de la dolçor caramelitzada, la suavitat del formatge i el cruixent dels pinyons crea un plat que és diferent, és original i és perfecte per sorprendre a casa amb un producte de temporada, ja sigui per nosaltres o si tenim convidats. I t'has deixat una cosa important, eh?
El romesco? Sí, però bueno, i que són una excusa, els calçots. Per reunir-se. Exacte. Com que portem els Nadals reunir-nos, ens faltava una excusa més per tornar-nos a reunir amb la família. O sigui, just quan passin reis, que ens haguem menjat el tortell, cap de setmana següent... Jo deixaria passar una setmaneta perquè arriba un moment ja que us estimo molt, però ja està. Però els calçots són verdura.
És verdura? És verdura. Ens hem de reunir per menjar verdura. Sí, sí, sí. Doncs escolteu, companys, quedem també algun diumenge per fer aquesta calçotada especial i diferent. Ja buscarem una opció que no sigui la crema de formatge. El romesco, el romesco, ja està. A ella li posem romesco, els pinyons també, i la ruca, evidentment. I després carn, no?, també.
Home, clar. O peix. O peix. Que sigui de temporada, això sí. Fins ara.
I ha arribat l'hora de la nostra entrevista, aquesta entrevista principal del nostre programa, que ens toca molt de prop, oi, Adrià? Tu, que ets el rebucer, el pastisser de la família, et toca molt de prop i, a més a més, és una convidada que no només ens portes tu, sinó que també amb la Montse té un vincle important, oi? Sí, és una persona molt, molt interessant. Doncs endavant ja ens la podeu presentar a nosaltres i als oients.
Com diem sempre, la gastronomia i la cultura, o l'art, estan íntimament relacionats. Això ho sap i ho comunica perfectament la Isabel Pérez, la nostra convidada, que és historiadora de l'art, pastissera i escriptora. Potser la coneixeu també com Aliter Dulcia. I ella porta més de 13 anys compartint les seves creacions tant de manera presencial, per escrit als seus llibres i de manera virtual a les xarxes socials, divulgant sobre gastronomia, història, viatges i, a la fi, bueno...
A la vida. Buenos días, Isabel. Bienvenida a nuestro programa. ¿Qué tal? Buenos días, Adrián. Muy bien. Encantada de estar aquí con vosotras. Buenos días. Buenos días, Isabel. Bueno, Isabel, tú siempre vamos a empezar hablando un poco de tus raíces, ¿no? Siempre sueles contar que la cocina y la pastelería te han atraído desde niña y es algo con lo que me siento muy identificado, ¿no? Pero también te apasiona la historia y, de hecho, eres doctora en Historia del Arte. ¿Cuándo decidiste aunar estas dos pasiones? ¿Fue a través del blog? Fue a través del blog, justamente. Sí.
Fue una cosa absolutamente natural, siempre lo he contado. Yo no lo planifiqué. De hecho, cuando escribí mi primera entrada en el blog, pues yo recuerdo que la primera fue una bienvenida a mí misma, ¿no? Un hola, ¿qué tal, mundo? No me leía nadie, por supuesto. Y yo, una carta al universo. Y después, pues, bueno, pues yo decía, vale, pues yo de qué puedo escribir en un blog, de qué sé yo, ¿no? Pues yo sé de arte y de historia. Entonces lo unía un poquito con la...
con la gastronomía era fundamentalmente dulce aunque había algo salado también entonces para mí esto de hablar de historia de la gastronomía era siempre algo pues muy natural ¿En qué año fue? que no lo recuerdo exactamente la apertura del blog no me acuerdo mira pues tenía mi hijo tres años iba a cumplir veinte o sea imagínate 17 años madre mía claro podemos decir que fuiste
de las pioneras en España con los blogs gastronómicos. ¿Y cómo se sentía en aquella época que no había esta acumulación? Que ahora entras en Instagram y no puede haber más contenido y a veces como que te abruma, ¿no? La verdad es que, mira, yo cuando empecé éramos cuatro, nos conocíamos todos y nos comentábamos unos a otros y nos veíamos unos a otros. Éramos muy poquitos. Luego empezó a llegar gente
Gente que hoy en día es muy conocida, pero años después les veíamos llegar, ¿no? Les veíamos aterrizar a todos porque todos pasaban por un blog. Yo también conocí el comienzo de Instagram hace unos, no sé, 15 años más o menos. Y también, o sea, ha cambiado muchísimo. Con la llegada de TikTok todo se revolucionó mucho y cambió mucho, ¿no? Pero ya son muchos años aquí, o sea, me siento un poco jurástica.
Yo te digo que no, porque tu contenido es vigente al máximo y además tienes seguidores por todo el mundo. Bueno, es inevitable, claro, porque yo empecé hace muchísimo tiempo, entonces he estado en todas las fases de esta vida virtual, ¿no? Y también, pues claro, he tenido y tengo vida real, con pastelería, con...
mis cursos presenciales, o sea, no soy una persona que haya estado siempre en la retaguardia, sino que he estado también a pie de calle, entonces al final es muy fácil que te conozcan. Claro, justo te iba a preguntar, ¿no? Al final tú has estado, pues esto, mostrándote, reinventándote siempre, ¿no? Un poco con la tendencia, ¿no? Con actualidad, pero al mismo tiempo has sabido mantener como tu identidad, ¿no? Que yo creo que es lo que te hace tan especial, ¿no? A nivel profesional, personalmente también. Sí, y también.
Y tan cercana. Sí. Claro, o sea, al final... ¿Cómo has llevado el tema de que ahora se haya cortado tanto el contenido? Antes podíamos escribir muchísimos, ¿no? Un texto muy largo. Pero ahora con el tema de los reels, que cada vez... Contenido más del momento, más rápido. Pues nada, Adrián. A ver, a mí ya en las redes ya me han pillado mayor. Mira, yo mi primera pastelería la abrí con 38 años.
Y ya, hombre, era joven, por supuestísimo, pero no era una niñita, ¿no? Las redes sociales me pillaron, yo recuerdo llegar de... Cuando terminé la carrera y... Bueno, y el doctorado y demás, me fui a Madrid a hacer un máster. Y recuerdo que yo he tenido compañeras, pues de México, de Colombia y de todas partes, ¿no? Y cuando nos despedimos, cuando terminamos el máster, que yo tenía unos 30 años, me acuerdo que dijeron, hay una cosa nueva que se llama Facebook,
Podemos estar en contacto. Imaginaros. Sí, sí. Podemos estar en contacto. Y yo entreno hasta el Facebook y dije, qué rollo, madre mía. Ya no escribimos cartas o e-mails o algo. Pero este mundo... Bueno, al final tienes que adaptarte. Y yo sí que hago algún reel y tal. Pero yo antes estaba más presente en las redes porque...
Y sé que es un error, porque sé, lo sé perfectamente, sé que tengo que estar en redes continuamente. Pero me cuesta mucho porque el contenido no se valora. Da igual que sea bueno o que sea malo. Al final depende de un algoritmo, que no es un ser humano, que decide. Y además decide de una manera muy aleatoria. Da igual que sea mejor o peor.
No se valora la calidad, no se valora el esfuerzo, pero esto no solamente en cuanto a redes, sino en la vida en general, ¿no? El esfuerzo y valorar la calidad cada vez está menos de moda. Y a mí, pues la verdad es que no me gusta demasiado.
Pero tú tienes la ventaja que tus seguidores son súper fieles. Vaya, yo creo. Sí, ¿no? Y nos gusta, nos gusta que te estás manteniendo ahí y que eres auténtica. Vaya, es lo que vemos siempre. Y claro, has pasado de dirigir estas tres pastelerías súper exitosas, todo hay que decirlo. Además, con todo un programa de envíos por toda España, sobre todo de tus famosas cheesecakes, que son espectaculares.
Y para quien no lo sepa, las podéis encontrar, las recetas de las cheesecakes, en el nuevo libro. Bueno, no es nuevo, porque tiene ya unos años, pero ha sido reeditado ahora por Colin Cole, que es el libro Cheesecakes, tal cual. Y es una pasada, la verdad. Pero has pasado de todo esto, aparte de, bueno, te has mantenido con los libros, pero has pasado a divulgar sobre gastronomía, arte e historia, e incluso a organizar viajes con tus seguidores. ¿Cómo se conjuga todo esto? ¿En qué consisten tus viajes? Si nos puedes contar un poco.
Sí, claro. Mira, mis viajes tienen que ver mucho con mi segundo libro, Souvenir. Es un libro de 2019 y en ese libro yo hablaba de viajes, gastronomía, pues lo que he hecho toda la vida casi, ¿no? Arte, historia, pero ya que estamos en el lugar, ¿no? Pues estamos en Londres, estamos en Roma, estamos en París, pues vamos al museo y después nos vamos a la pastelería y conocemos la historia de la ciudad caminándola y paseándola, ¿no? Y ahí como
Comenzaron los viajes con souvenir. Hicimos viajes a Roma, hemos estado en Estambul, también en Grecia. El siguiente viaje, la siguiente parada será a Viena, esta primavera. Y son unos viajes en los que la gente disfruta mucho.
Bona nit.
que hicimos a Grecia hace nada, porque fue en octubre, yo creo que fue, sí, hace un par de meses, un viaje maravilloso. Al final los viajes los hacen las personas, ¿no? Y cuando coincides con un grupo maravilloso de personas que se ayudan entre ellas, que se llevan bien, es fantástico.
Y además, bueno, esto, para quien todavía no pueda apuntarse a uno de estos viajes, como has dicho antes, lo pueden encontrar en el libro Souvenir, que es uno de mis favoritos, sino el que más. El mío también, ¿eh? Aunque ahora hemos de decir, tanto Monse como yo, que estamos enganchados a otro libro. A los bizcochos, los bizcochos que salen tan ricos. Y he de decir que Monse me está superando porque no para de hacer recetas. ¿Qué nos puedes contar de este libro que acaba de salir? O sea, está recién salido del horno, Isabel. Sí.
Sí, este libro es el libro de este año, el libro del 2025-2026. Salió en octubre, que es el mes de los estrenos, ¿no? Porque esos libros salen para Navidad. Es un momento muy bonito, regalar arte, regalar cultura, regalar repostería, en mi caso. Y este libro se llama, bueno, su título es Las joyas de la literatura.
Realmente los bizcochos, para mí me gusta todo en repostería, pero lo que más me puede gustar en el mundo, y la gente que me conoce lo sabe, son los bizcochos y las masas elevadas. Y esas masas elevadas pueden ser hojaldradas, tipo pandoro, un croissant, estas masas enriquecidas, entonces ya muchísimo más, ¿no? Es una locura. Los bizcochos creo que es una pieza de repostería
que hace a cualquiera pastelero. Cualquiera puede ser repostero con recetas de bizcochos. Todos nos sentimos capaces, y lo somos, de hacer un bizcocho, un buen bizcocho, y disfrutar de él en desayunos, en meriendas, y tener algo rico, casero y hecho por ti. Eso siempre es muy apreciable. Y después el libro también tiene algo que yo creo que...
que lo mejora y lo hace, queda un pasito más allá, bueno, dos quizás, ¿no? Uno es haber introducido una parte en el libro, la primera parte que es toda de teoría, en la que yo hablo de todo lo que tiene que ver con lo que ocurre fuera internacional,
y dentro del horno. ¿Qué ocurre cuando estamos batiendo? ¿Qué ocurre con los ingredientes? ¿Qué ocurre cuando metemos ese molde con la masa en el horno? ¿Por qué se me hunde? ¿Por qué me crece demasiado? ¿Por qué me queda pelmazado? ¿Cómo conservo los bizcochos? Y luego este otro punto que tiene el libro, que es construir en capas. ¿Cómo pasa de un bizcocho a una tarta? Con un solo libro puedes hacer cartas bizcochos y entender encima qué es lo que está ocurriendo en la
una manera sencilla, por supuesto, pero es un libro que ofrece mucho y que yo creo que sin salirte de sus páginas, dentro de ese marco que te ofrece mi libro de bizcochos, puedes entender, hacer y disfrutar. Y eso es ya más a un libro que se le puede pedir yo creo. Y aprender, ¿no? Sí, aprendes mucho, claro.
Yo te voy a dar una anécdota en mi casa. En mi casa este libro está en el salón, ¿vale? Y yo estoy sentada siempre y siempre voy ojeando. Y ya te digo que mi marido ya me dice, también lo ojea y dice, esta semana quiero este. A la carta. A la carta. Y la verdad, sí, sí, es que es una gozada. Sí, sí, sí.
Para mí, no sé, para vosotras, yo creo que esto es algo bastante común, los bizcochos tienen un significado muy especial, ¿no? Es ese primer recuerdo dulce, ese primer bocado, ¿no? Yo creo que pocas madres se han resistido a elaborar el bizcocho de yogur y limón, ¿no? Es el básico. Es el que siempre recordamos en casa. Y tanto. Y para ti, Isabel, ¿cuál fue tu primer bizcocho? ¿Qué recuerdo tienes? Yo, en mi caso...
Tengo un recuerdo de un ingrediente, sobre todo. Y ese ingrediente tenía orbitándose alrededor un montón de recetas, un montón, por lo menos dos. Yo tenía una tía abuela, Elena siempre habló de ella, que vivía en la cuenca, en la flagera, la cuenca del Nalón. La cuenca buena, como decimos en Asturias, los de esa cuenca, claro. Los de la otra cuenca dicen que la suya...
La cuenca de Mieres es la buena, ¿no? Pero mi tía venía a Gijón y traía natas. Natas de la leche, ¿no? Estas hacías antes que ahora es tan difícil de encontrar. Y con esas natas o bien ella traía las elaboraciones hechas o las hacía en casa de mis padres. Y con las natas hacían galletas
y hacían bizcochos. Y bueno, claro, es que eso es insuperable. O sea, ya no solamente que las natas ahora ya no se pueden encontrar, sino que los ingredientes antes no eran como los ingredientes ahora. Los huevos eran mejores, luego tenemos harina y azúcar, probablemente muy parecido, ¿no? Pero la manera de elaborarlo, que lo hacían a mano, juntaban dos tenedores para montar las claras a punto de nieve o montar la nata, porque...
Tú podías tener la batidora Moulinex, que tenía la varilla que te montaba la nata, pero eso era casi lo máximo hace 40 años, porque no había batidoras planetarias, por lo menos en España, quizá en Estados Unidos o en otros lugares sí, ¿no? Pero no teníamos todo ese.
muy rústico muy casero y luego pues que tus recuerdos de infancia se magnificitan siempre te parece que todo lo pasado fue mejor pero ese bizcocho de natas con la nata casera para mí es un recuerdo indeleble aquí no se va y no he vuelto a probar algo así claro
También esta forma de divulgar este espíritu, de divulgar la gastronomía y de aprender sobre ella, incluso de investigar sobre el origen de las recetas, como haces en Substack, está presente en el espíritu del nombre, de este nombre que se ha llegado casi a convertir como en un seudónimo para ti, Aliter Dulcia. Cuéntanos de dónde nace para que entiendan nuestros oyentes, qué tiene de especial y cómo se conecta con la historia de la gastronomía.
Bueno, pues esto es... Yo había abierto un blog y yo pues no sabía cómo llamarlo. Entonces, claro, el blog de Isabel, la cocinita de Isabel, o sea, esa cosa pues no me apetecía. Había cosas ya así. Entonces yo, pues dentro de mi línea de historiador, pues dije, venga, voy a coger un libro. Tenía de recocinaria en mi librería, que es el libro de Marco Gavio Apicius, uno de los primeros, o el primer recetario romano que se conserva.
Y Marco Gavio Apicio divide su libro en diferentes bloques. Por ejemplo, están los gustatios, que son los aperitivos, los entrantes. Y cuando llegamos a los postres, la página decía Aliter Dulce.
Yo dije, a mí esto me parece que me suena bien y que me ha gustado, porque mi primera idea era llamar al blog de reconfinaria, pero os tengo que decir que sí, estaba pillado. A Adem se lo había ocurrido. En un blog voy a mirar dentro, y sí, sí, al internet se dije, ya está, esto. Y recuerda que la cabecera del blog era una cabecera en un blog de Wordpress, bueno, en aquellos tiempos, ¿no? Sí, sí.
Y eran las cabeceras que tú las podías encontrar de manera gratuita, así, pues, un poco random, ¿no? Entonces yo elegí una azul, que era como un fondo azul, y luego huevos blancos, una huevera. Y ponía encima Aliter Dulcia. Y esa era la cabecera de mi blog cuando empecé. Pues ya, pues llegó la tipografía, que conocemos todos, que sigue siendo la misma día de hoy. Se utilizó luego en las pastelerías, ¿no? Pero así fue el origen del nombre, sí, sí.
A ver si nos puedes dar algún consejo. Yo creo que esto es una pregunta, si me permitís la licencia, casi personal, ¿no? ¿Algún consejo a la hora de investigar y encontrarse, enfrentarse con estos textos clásicos que incluyen gastronomía? ¿Qué mirada tenemos que vertir sobre ellos? Mira, cuando... Bueno, no sé si conocéis el restaurante de Montilla.
un recetario español muy famoso. Cuando yo empecé a dar alguna clase, llevo unos años yendo al Baste Culinary Center, a dar alguna clase a los alumnos del último curso y allí conocí a una chica, otra profesora,
Ella escribió sobre Montiño, lleva escribiendo sobre Montiño muchos años, y yo le hice esta pregunta que tú me estás haciendo a mí ahora, ¿no? ¿Cómo abordas esta literatura tan clásica? Pues imagínate, estamos hablando de época barroca, pero cuando tú me preguntas por apicio estamos hablando de...
uno... Bueno, sigo los dos, ¿no? O sea, tienes muchísimo tiempo y de hecho adaptar esas recetas, bueno, pues se ha hecho, ¿no? Se ha trabajado sobre estos recetarios de muchísimas maneras. Se han adaptado las recetas, se ha modernizado, bueno, se ha hecho de todo, ¿no? O sea, se ha estudiado muchísimo. Hay que verlo desde... Pues fíjate, ahora dígnete esto, creo que voy a hilarlo con esa idea, ¿no? Hay que entender que eran gente que vivía
de otra manera, en otro momento, y que se trabajaba de manera diferente en las cocinas y la gastronomía se entendía de otro modo. Nosotros ahora, pues la gastronomía, igual que entonces, nos nutre, pero también la disfrutamos y la vivimos de otra manera. Hay que ponerse en el lugar de aquellas personas que vivían la gastronomía en aquellos momentos, traerla a nuestro mundo sin necesidad de actualizarla. Totalmente. Las cosas hay que entender
Un historiador siempre te dirá que entiendas las cosas en su momento. Cuando, por ejemplo, esos días que yo hablaba en cuadros clásicos, ¿no? Por ejemplo, un mosaico romano del siglo II después de Cristo en el que ves a un panadero llevando quizá tartas de queso. Tú no puedes decir que aquí eran tartas. Llegas a la Roma de aquella época y dices, esta tarta y ese concepto de tarta no lo tenían, ¿no? Entonces, todas esas cosas hay que entenderlas en el contexto.
De hecho, hablamos de patrimonio, porque el patrimonio culinario es una cosa que es importante valorarla, conservarla, recuperarla e incluso adaptarla a nuestros tiempos. Hace no muchas semanas, bueno, de hecho a finales de noviembre tuvimos al maestra Josep Lladunosa que él recuperó...
Y adaptó también las recetas del libro del Sensovi. Evidentemente no nos estamos yendo a la época romana, pero también, no sé si has tenido tú la ocasión de leer el libro del Sensovi, que evidentemente se han hecho muchas traducciones, o lo has podido revisar.
No, ese libro es, mira, lo tengo en mi estantería. Pendiente. Sí, lo tengo pendiente, igual que otros tres o cuatro, y tengo intención de hablar de él ahora en 2026 y de hacer alguna cosa con él para el Swiss Tag, pues me habéis casi un poquito leído la mente y el futuro. Nos alegramos.
Un poquito pendiente. Claro, es que es la cocina de hace 700 años. Muy bien, muy bien. Estaremos esperando, deseosos, leerte. Bueno, ahora llega el turno de esa ronda rápida de preguntas que te ha preparado Adrián. Vamos a ver. Tienes que contestar muy rápido, lo primero que te venga a la cabeza. Muy bien, muy bien.
Un referente pastelero. Me gusta muchísimo Eva Ardeñano. Anda. Ostras. Me ha sorprendido. A mí también. A mí también. Un referente artístico. Caraballo. Lo sabía. Ese no me ha sorprendido. No, ese no. Un libro de gastronomía al que no puedas dejar de regresar.
El libro de María Luisa. Es la Biblia de la cocina asturiana. Es verdad, lo tengo apuntado para escribir sobre él. Y yo tengo que buscarlo. Yo no sé ese libro si se puede encontrar en algún sitio. Se puede encontrar, sí. De hecho, hay dos tomos. Está el de la cocina salada y el de la cocina dulce. Es maravilloso, créeme. Maravilloso. Pues lo buscaremos. ¿Tu pastel favorito? Pues un buen croissant o cualquier pastel que
que tenga una cremita de limón o que sepa limón. Venga, pregunta final. Sí, pregunta final. ¿Un ingrediente que detestas? El laurel. ¿Y en los guisos asturianos no se utiliza laurel? Muchísimos. Por eso, por eso.
En todos, en la carne, así, un estafado de carne. Yo lo utilizo mucho. Yo lo utilizo mucho, sí. Pues oye, de verdad, Isabel, ha sido un gustazo enorme tenerte en el programa. Es un gustazo siempre leer tus artículos, tus libros, es una maravilla. Muchísimas gracias, Isabel, la verdad. Ha sido un placer. Total. Esperamos vernos prontito, Isabel.
És l'hora de l'Adrián Solano, arroba Adrián Solano, amb les dues esses, no ho oblideu, a les xarxes socials. Bon dia, Adrián. Bon dia, què tal, com esteu? Molt bé, però mira, per cert, abans d'entrar dins del teu espai, m'agradaria preguntar-te pels teus cursos. Ara mateix tens disponibles Pasteles de Navidad i Introducció a la Pasteleria Francesa. Tinc entès que estan funcionant molt bé, oi?
Sí, sí, sí, bueno, de moment anem a poc a poc, perquè al final és el començament, però estic content, estic content. Em deixes que doni l'adreça web? Vinga. Cursos.adriansolano, aquest cop sí que només amb una S, punt ES. Cursos.adriansolano.es. Jo ja m'hi he apuntat. Estic al·lucinant, al·lucinant. Les cobertures aquestes brillants, jo no les havia fet mai, i és que m'encanten.
Jo aprofito ja que em doneu l'espai per dir que és un regal espectacular per aquests reis i que està a un preu especial del 30% de descompte. Jo l'he aprofitat, aquest descompte. Jo em faré un autorregalo.
Home, evidentment, eh? Jo me l'he fet una mica abans d'hora, eh? Abans de Reis, però, bueno, està bé. Així també puc fer aquesta sorpreseta, no? Sí, sí, sí. I tinc moltes idees ja perquè és que, a veure, tu aquest curs, per exemple, eh? La Pasteles de Navidad. L'has fet amb aquest nom, però és que no cal només per Nadal, perquè tu ho expliques molt bé.
Molt bé. Les tècniques. I això és aplicable a qualsevol tipus de rebosteria que tu vulguis fer. I tant, sí. L'únic nadalent és la decoració, però totes les tècniques, òbviament, com a tota la pastisseria, es poden aplicar. No hi ha un producte especial de Nadal com pot ser el Panetone o pot ser el Tortell de Reis, no? No. Estem parlant de pastissos que es poden aprofitar durant tot l'any.
Clar, doncs escolta'm, cursos.adriansolano.es, aneu-hi corrent-se, poseu a la carta de Reis cursos, com diem, de pastissos en aquest cas, com si fossin d'anar de l'aplicables a tots, canviant la decoració, i introducció a la pasteleria francesa. No us ho perdeu. Estan d'oferta i això els Reis també ho agraeixen quan han de comprar. Vinga, doncs, ara entrem el que és...
La pròpia identitat gastronòmica. Sempre diem que la cuina parla de nosaltres. Abans fins i tot que ho fem en paraules. En cada recepta hi ha memòria, territori, història compartida. La identitat gastronòmica no és fixa ni immòbil. Es construeix amb els viatges, els intercanvis culturals i el pas del temps. Vivim en un món on les influències es creuen constantment i això fa que la nostra manera de menjar sigui el resultat d'una herència diversa, àmplia, viva.
En aquesta secció d'identitat gastronòmica ens endinsarem en l'origen dels plats, els costums, les tradicions que expliquen qui som i d'on venim, perquè entendre què mengem és també una manera d'entendre'ns a nosaltres.
Perfecte. I tant. No ho pots haver explicat millor. Jo vull que em presentis tot, a partir d'ara. El llibre, tot el que vingui, tot el que vingui. Jo encantada, eh? Vindré encantada allà on em demanis. Avui, a més a més, jo crec que és molt especial, estem parlant que d'aquí dos dies és Reis. La nit de Reis vindran, ens portaran els nostres regals, si ens hem portat bé. Carbó, si no ho hem fet gaire bé...
Però el dia 6, amb família, ho celebrarem amb un dolç. I per tant, tu com a pastisser ho estàs disfrutant molt. Ui, i tant, sí, sí. Bueno, jo estic desitjant que arribi aquest moment. A més a més, avui aprofito per tancar aquest cicle, no?, que venim portant les darreres setmanes de pastissos especials de Nadal. I avui us parlaré de la història del torteig de Reis.
que, bueno, com sabeu, a veure si esteu d'acord amb mi. Jo crec que és un dels dolços que esperem amb més il·lusió, perquè al final, per mi particularment, marca l'inici de l'any, com us he dit abans. Llavors, és superespacial, no sé què penseu vosaltres...
Marca l'inici de l'any, però també el final de les festes. També, sí. I tot i que ahir hem menjat molt, potser, no sé, jo crec que sí. Jo una mica. A mi, jo tinc espai, encara, per un tros o dos de tortell. I una mica de torró que ens ha quedat, i alguna neula, i les neules cobertes de xocolata. Panetone ja no en queda. Panetone no en queda, mai. Neules amb xocolata tampoc, em sembla. No, ja te les has acabat. Faig l'anunci oficial.
Doncs, endavant. Bé, doncs, com us deia, és això, no? El tortell l'esperem amb moltíssima il·lusió. Però això sí, també s'ha de dir que, a més d'aquesta il·lusió, hi ha una certa por o incomoditat, no? Sí, ho entenc, ho entenc. No sé què la produeix, no? A veure si...
Alguna sorpreseta. Una sorpreseta així, no? Sí. Bueno, la produeix, per mi, la fava, no? Teòricament, també ho saps de dir, perquè sí, aquesta sorpresa desagradable ens fa haver de pagar el torter i l'eminent, però clar, jo, que sóc el pastisser de casa, jo us podeu imaginar que sempre, cada any, pago jo els ingredients, dedico les meves hores a fer-lo... Et comprenc.
Però no ens queixem, no? Perquè ens agrada, ens agrada. Ens surt la fava sempre. Jo també l'he fet d'uns quants anys i toca pagar el tortell. Jo heu optat per no posar fava i poso dos o tres figuretes, ho sento. Total. A més a més, jo, si mengem un tortell que no he fet jo, quan em toca alguna figureta que... Quan hi ha nens, ja et dic que les pastisseries en posen moltes. No posen només el rei i la fava. En posen moltes amb la qual cosa jo...
les que ens toquen a la família i tal, les arreplego i les aprofito per l'any següent. Jo faig el meu tortell i ja ho... Sí que m'he fixat que últimament hi ha moltes figuretes. Abans era una, sempre, només, no? Sí, sí. I, bueno, és una cosa de tendències, també, no? Perquè a mesura, ja parlarem d'això en una estona, a mesura que el tortell es va decristianitzant, no?, que en comptes de cristianitzar se va a l'inrevés, com la societat, clar, s'afegeixen figuretes d'una tendència. Ha arribat a haver tortells amb el Baby Yoda, aquest, no sé si ho coneixeu. Sí, sí.
Home, jo encara aquí no he arribat, però sí un ànec i xiguretes diverses. En el meu cas, la fava és de ceràmica i així la rento i l'aprofito cada any. A mi em va sortir una que és un imant. Sí, jo també. Jo també el tinc. Els que estan contents són els dentistes també, perquè si no estàs atent. I tant. Ja vas amb cura, ja vas amb cura. Bueno, anem per feina. Teniu alguna idea sobre l'origen del tortell?
Jo tenia entès que representava com pedres precioses o coses així. Com els regals que van portar els reis. D'alguna manera sí que aquesta fruita confitada que porta per sobre el tortell com a decoració, clar que representa com les joies de la corona reial. Explica'ns-ho. Té una història...
Això és molt modern, clar que sí. Perquè abans portava tants ous com anys tenia el fillol. Això és la mona. Això és la mona. No, no, no. El tortell també. El tortell també, sí. Sí, al final són dues tradicions molt emparentades i que parteixen les dues com, bueno, he insinuat abans d'aquesta tradició cristiana, que tot ho cristianitza i tot ho adapta.
Però, clar, com tantes altres tradicions, com ja us vaig dir la setmana passada i acostumo a dir, aquesta tradició té una història molt més antiga, no? No tot comença amb el cristianisme. De fet, moltes vegades comença amb aquest paganisme que és de nostra, a favor de la religió imposada.
Bé, la història del torteig de reis ens em porta una altra vegada cap a una època que a mi, com sabeu, m'encanta visitar, sempre que puc hi vaig, tot i que mentalment, perquè ja no hi puc anar, malauradament, que és l'època dels romans. Sí, ha sortit moltes vegades, fins i tot per tots sants en vam parlar. Per tots sants vam parlar...
Quan vam parlar també del tronc de Nadal la setmana passada, també vam mencionar la tradició de l'espaternàlia, que té com la seva, no vull dir adaptació, sinó que paral·lelament a l'espaternàlia hi ha com aquesta tradició vikinga. I ara ens movem a unes altres festivitats, però que també condecoren aquesta fi de la collita,
que és com un punt molt important pels humans i per altres tradicions, perquè al final és com quan la natura es transforma. I en aquest cas parlem de la Saturnàlia, que eren unes festivitats en honor del déu, precisament de l'agricultura, que és el déu Saturn.
i per tal de demanar-li sort i prosperitat a aquest déu. Durant aquestes festes es preparava una mena de pa enriquit, amb uns adulcorants com ara la mel, les figues i els dàtils, a vegades, i també fruits secs. I aquest pa es repartia entre les classes més pobres, entre les que estaven els pallesos, i com no...
Bé, doncs, què passava si, bueno, dins d'aquest pa, que no ho he dit, es ficava també una fava, que és l'entesa de la nostra fava. Sí que és veritat que aquest pa no tenia la forma de rosca que té l'actual, però era un pa rodó, no?, que d'alguna manera recorda el que ara coneixem, i qui trobava aquesta fava...
En el cas dels payessos, se'l colmava de comoditats i atencions. I en el cas dels esclaus, eren lliures durant la temporada que durava la Saturnàlia. Que jo ara us haig de preguntar, a veure què en penseu vosaltres. Sí, clar, sou lliures, no? Només durant la Saturnàlia. Però sabem que has de tornar, no? Clar, tu tornaries. A mi ja m'han vist prou. Clar...
Jo crec que devia ser una llibertat condicional. Sí, però clar, no hi havia cap mena d'expositiu al turmell, eh? Vull dir, podien marxar. No ho devia perdre de vista, no?
Jo marxaria, jo marxaria. És una mica de tortura, això de deixar la llibertat per tornar-la a prendre. Clar, jo crec que hi havia els que marxaven i els que, clar, estaven tan agafats per aquesta esclavitud que no podien marxar, coneixien una altra vida.
Però, bueno, tornem a la part una mica més alegre de tot això. I, com us deia, aquesta fava era símbol tant de bona sort com de prosperitat, no? Surpressivament, perquè ara és tot el contrari. Però això ha sigut, bueno, un resultat de l'evolució d'aquesta tradició al llarg dels anys, com d'altres tantes tradicions que tenim, no? I entra en escena aquí un altre cop el canvi de religió.
Famos. Doncs de la religió, de la mitologia romana, passem a la religió cristiana. I al voltant del segle IV el cristianisme va anar relegant a un segon pla aquelles pràctiques i tradicions que considerava paganes. La de la torta i la fava no va ser una excepció. Amb el pas del segle sí que va tornar a agafar popularitat, tot i que amb un canvi clar. Com podia agafar popularitat? Com creieu?
Uf, no ho sé. Cristian i Sansa. Ah, bueno, clar. Doncs bé, la connotació positiva de la fava es va perdre i la va agafar un nou element, una nova sorpresa. A veure, quina direu què és? La figureta dels reis. Però clar, els reis, segons la tradició, són els que venen d'Orient i li porten al nen Jesús aquests presents, l'or, l'encens i la mirra.
I aquí trobem la segona sorpresa, l'or. Es ficava una moneda al principi. Però això, una altra vegada, va canviar per reinforçar... Reforçar, sí. Però això, com us dic, va canviar per reforçar l'element cristià. Doncs el tortei, per qui no el sabeu, també per la seva forma simbolitza l'eternitat o, en paraules cristianes, l'epifania.
que és el moment de l'anunciació de Déu en forma de Jesús als reis mags i, extensivament, a partir d'aquests reis, a totes les persones mortals. Amb el temps per reinforçar aquesta figureta de Jesús com a metonímia, és a dir, com a referència balada, subtil, aquest nen es va ficar la figureta dels reis.
Molt bé. Doncs ja hem parlat de la història de les dues sorpreses, de la història del torteix en si, i ara és el moment, jo crec, de ficar una mica les mans a la massa i posar-nos a parlar de termes més pràctics. Pasarem a parlar de la massa del torteix i de la seva història. I tornem una altra vegada aquí. Ja sabeu que m'agrada ser una mica polèmic. Doncs tornem una altra vegada... No, no, no.
Tornem una altra vegada a posar en judici una mica això que diu la gent dels francesos, que és que ells van inventar el brió. Doncs no, amics. Ja ens ho has deixat ben clar.
El brioix, tot i que diuen que va ser inventat pels francesos, com ja sabem, ho vaig dir, ho vaig insinuar també a la meva secció fa dues setmanes del Panetoni, al final és una massa enriquida que va evolucionar d'un pa festiu que es va començar a fer amb una farina de plat blanca, que era molt escasa en aquella època, i es va anar introduint...
I en aquest cas, per arribar a ser el brioix, clar, com sabeu, es va afegir amb el temps la mantega i el sucre, però va ser introduïda realment a la península a l'època andalusí pels musulmans. I al principi es feia amb la grasa de rinyonada de xai, no?
I d'això, d'aquí passem al farciment del tortell. Doncs bé, el tortell ara es farceix amb nates i cremes i coses. I trufa. I trufa, que a mi m'encanta també. A mi les 3, eh? Sí, jo també. Jo si puc ficar-li les 3 a la vegada i agafar un tros de cada, clar, és que és... Jo tinc un problema, perquè a casa cada un li agrada d'una cosa. Per tant, em toca fer 4 o 5 tortells. Però no pots fer el mateix i... No, perquè volen repetir. Sí, exacte.
A mi el que més m'agrada és el de crema cremada. Oh! Jo faig la combinació com a la meva coca. I amb nata. Sí, la crema cremada per sobre i la nata per dins. Però, clar, a la meva germà li agrada la crema normal. Llavors, bueno... Pareu, pareu, sisplau. Però, bueno, el que anava a dir, el propòsit era dir... Sí, digue'm, digue'm. No, digue'm ofercit, és relativament modern.
Això, el farciment és relativament modern. El farciment primigeni, per així dir-ho, va ser el maçapà, que ve, com sabeu també, de la cultura musulmana. Ara igual que l'aroma a la flor d'oranger, que té el tortell també, i els cítrics, que venen també dels musulmans. Llavors, això dels francesos ho hem d'agafar una mica a vegades amb...
I, bé, com veieu, el tortei és un exemple més, llavors, de la multiculturalitat de la gastronomia. I abans de terminar, una altra reflexió d'aquestes que m'agraden, a veure si us agrada a vosaltres. Vinga, doncs. La forma circular del tortei com una bona història ens parla d'orígens, anècdotes i dels personatges que van afavorir la seva popularització. Ens fa viatjar en el temps i l'espai i també trobar un punt d'encoratge en el present per enfrontar-nos amb optimisme al futur.
El torteig representa el cicle del que es repeteix cada any i que esperem en fam, i per què no, també amb un pulsim de curiositat. Jo crec que està tan ben arrodonit, oi? Ha quedat molt ben explicat i m'ha agradat molt tota la història, les anècdotes que ens han dit i sobretot això, que entre cometes deixem-lo de la tradició francesa, eh? Sí, sí.
que li atribueixen moltes coses que no ho són. Només espero que no tinguem gaires francesos escoltant-nos. Però jo haig de dir que adoro la cultura francesa, tot i que no es noti, i la passícia francesa, j'adore les franceses. Així, a veure si amb aquesta... Això compensa tot el que he dit. No, no, no.
A veure, és que podem valorar molt, i s'ha de valorar molt la cuina francesa. I tant, moltíssima. Però cadascú ha de rebre el mèrit d'allò que han creat. I tant. Fins aquí, el meu speech. Fins ara. Fins ara.
Per què hem passat tan ràpid els programes? És que és pam. Perquè ens ho passem molt bé. Sí, a més a més l'entrevista amb la Lítera Dulcia, una passada, un gustàs. Però bueno, ara em toca anar a dinar, no? Vinga. Jordi, Jordi, estem esperant. Sí.
Bé, avui fem un bon viatge per donar la benvinguda a aquest 2026. Què us sembla si anem a Budapest? Bé, perfecte. Sí, perfecte. Què us sembla menjar un bon gulaix? Sona bé, sona bé.
Doncs un gulaix és una sopa estofat de carn de vedella cuinada amb ceba, patates, pebrot, tomàquet i sobretot pebre vermell dolç, paprika. Això és un robatori de la teva secció, eh? Sí. Montse, un ingredient clau de la cuina hongaresa és aquest pebre vermell dolç. Originariamente era un plat dels pastors, però avui és tot un símbol nacional. I la música d'avui va càrrec de la cantant pop hongaresa Solere i el seu èxit...
Ja hi som. Ja hi som, sí. Però sé què vol dir. Vol dir, perquè també som grès, eh? Ah, fixa't. No sóc l'únic que sap idiomes aquí. Em superes, em superes. Sí, sí, gràcies a Google, no? Sí. Gràcies, Google, per la pronúncia. El trobaré, vol dir.
Ah, molt bé, doncs nosaltres... I què trobarem, un bon gulaix, doncs? Sí, un bon gulaix. Clar, clar, clar. Doncs nosaltres sí que ens trobarem de nou, la setmana vinent, en aquest cas. Gràcies, Adrián Solano. Gràcies. Gràcies, Montse Margarit. Molt bé. Gràcies, també, Jordi Bernat. Anava a dir-ho mongarès, però com que no ho sé...
No l'hi has preguntat, no, a Google? Gràcies també al nostre tècnic, au del Bernat i als nostres oients. Gràcies per escoltar-nos. Ens podeu escoltar de nou també en la reemissió els dimecres a les 7 de la tarda o a través del podcast. Gràcies per seguir-nos. Fins la setmana que ve i bon any nou. Fagi de gust. Bon any nou.
Fins demà!