Aquí comença De tu a tu. Entrevistes, anècdotes, projectes, records, nostàlgia i converses. De tu a tu. Amb Pere Vergoñón-Reventós. Pier. Núria Gómez.
I Montfort. Molt bona tarda. Jo et coneixia per Montfort, ara ja sé que no, que és Núria Gómez. Molt bona tarda, benvinguda aquí. He estat molt content quan vas dir-me que sí, que també et feia gràcia venir aquí al programa. Jo et volia preguntar del pregó que et van escollir d'aquests 100 anys. Quin premi va ser aquest dels 100 anys? Explica'm-ho.
És els Premis Nacionals de Comerç que fa la Generalitat cada any i que premien, entre d'altres coses, els comerços centenaris, els de 150 i els de 200 fins i tot, que quan hi vam anar vam veure que hi havia comerços de 200 anys. Recordes algun de 200 anys? Sí, era una drogueria, no recordo si de Vilafranca, però sí, sí, sí. Sorprenent, sorprenent. Jo l'he de comprar pintura...
I 100 anys, era bastant, doncs? Sí, de centenaris, jo crec que n'hi havia uns 20 i pico. I el premi és premi...
nacional del comerç. Són els Premis Nacionals de Comerç. A Catalunya. Sí, els fan allà, els donen allà a la Generalitat. I això. I cada any premien els... Fan un Premi Nacional de Comerç en algun motiu així més, jo què sé, algun establiment que ha tingut algun projecte així diferent, i després premien els centenaris, els de 150 i els de 200. Sí.
Escolta, i aquest centenari quan comença? No, primer, qui te'l va alliurar el premi? Qui te'l va donar? El conseller? No, el president de la Generalitat, i també hi havia el conseller Samper, que és el de, jo crec que és comerç. Sí, tocava comerç, esclar, no podia ser de medi ambiental. Molt bé, i quan comença aquesta rellotgeria vostra?
Crec, algú m'ho ha dit, que era, si no, el mateix carrer per la zona del carrer Princesa. Sí. Vaig bé? Sí, anem bé, anem bé. A Barcelona, el Pau Montfort va començar... El Pau Montfort és el meu rebasavi.
I va començar a Barcelona una joieria i rellotgeria, també. Després ho va continuar el seu fill, en Lluís Monfort, que és el meu besavi, i l'any 1923 Lluís Monfort va vindre cap aquí a Molins. Jo recordo una fotografia, no sé si l'havia penjat a internet el Josep Monfort i José, que hi havia un reloig a l'establiment,
Ah, però aquest rellotge... No, aquest rellotge està a la zona on hi ha... Ja t'ho diré. La catedral de... Barcelona? No, no, no. Santa Maria del Mar? Sí. Doncs allà, en aquella zona, hi ha un carrer on hi ha un rellotge que posa Pau Montfort.
Però no era la... No era on hi havia la... No, no, no, no. Jo també l'he vist, aquesta fotografia. No he anat mai a veure-la. I encara hi és ara, eh? Encara hi és ara, aquest rellotge. Sí que un dia vaig dir... Quan ho vaig llegir vaig dir que passaré a veure-ho, però allò que dius i no ho he fet. No, no, doncs està en aquella zona. Però no és on hi havia... Perquè poder... El van passar allà? Com que ell era rellotger i feia rellotges, doncs possiblement aquest rellotge no va posar. Ah, el devia haver fet ell. Però tornem amb que el Lluís, que era el teu rebasavi...
Sí, el meu besavi. El teu besavi. El besavi era el Pau, però tots es dèiem un fort. Llavors, el Lluís, els seus dos fills venen cap a Molins de Rei. Bueno, neixen aquí a Molins de Rei. Ah, ja neixen aquí. Sí, sí, sí.
Ells ja són d'aquí Molins. El que el Lluís, quan ve cap a aquí Molins, ja s'estableix el passeig Pimar Gall 24, on estem ara. A l'any 23. A l'any 23. Escolta'm, i tenia algun motiu el rebesavi Lluís per venir a Molins de Rei? Coneixences, espanyences, laborals? Sí, alguna cosa amb el...
Aquí el Molí, alguna cosa d'això, bueno, això el Josep Monfort ens ho explicaria a la mar de bé, perquè jo em perdo bastant amb la història, però sí, per això va vindre, perquè ho coneixien ja. Algun contracte professional, sí. Llavors ja comencen, bé, neixen aquí.
I el Lluís Monfort, Rebesavi, ho hem d'anar marcant, eh? Hi ha obre aquí la relogeria. Relogeria i joieria conjuntament? Sí, sí, sí. I els nens van creixent. El Francesc i el Joan, sí. Després continuen ells el negoci. Tots dos junts, sí. Tots dos es dediquen al negoci, els dos germans, aquí on encara hi sou ara. Sí, sí, sí.
I per molts anys. Sí. Escolta'm, però arriba un moment que els germans es volen independitzar un de l'altre. Sí, se separen allà, jo crec que devia ser més o menys el 65, una cosa així, que llavors en Joan obre una joieria al terra ple,
on hi han estat fins fa poc que es va jubilar el Josep, i ell, amb el seu fill Josep, doncs continuen allà la joieria-rellotgeria, i nosaltres, l'avi Francesc Montfort, juntament amb la meva mare, la Teresa, doncs continuen la joieria al passeig.
Sí, jo recordo, amb el Josep anàvem els padres junts, que sempre faig la broma que ell era el primer de la classe, jo, sense arribar a ser l'últim, que li feia competència per la part darrere, per la cua. Però sí, sé que hi havia anat moltes vegades i sé que aquell edifici l'estimava molt. Que encara se'n recorda, diu que quan passa per allà... Això, jo que soc nostàlgic, ho puc entendre.
Després, de Lluís Estrellà de Moniz de Rei, això ja m'ho has dit ara, i jo pensava sempre que eren tres germans i et volia preguntar, i no. Et pregunto el de Jullers, perquè tu ets...
Arregla rellotges? No, jo no arreglo rellotges. Les upiles, faig tot el que d'allò dels rellotges, però la maquinària... No, jo no soc rellotgera, jo soc joiera. Joiera, per fer dissenys i... Per reparar també peces, que això és molt important. Reparar les joies, per mi és tan important com saber fer una peça. I és molt artístic. És molt artesà i són anys d'ofici. I que per molts anys els oficis no els perdem.
Ah, llavors, si jo porto el rellotge de la casa teva, la teva mare tampoc? No, tenim un rellotge que ens ho fa. Que us ho fa. Que el Josep sí que també... Sí, el Josep és rellotge. Llavors, si jo, per exemple, ara aquest anell, que és així, fos el doble de gran i jo em volgués fer dos de petits...
Doncs ho fonem i fem dos anys. I si jo tinc una pedra d'una rabesàvia i vull pesar per regalar-lo, ara que em donessi intenció de casar-me, de prometre'm, i ho vulguis regalar, m'hi posaríem aquesta pedra? Exacte. Això és una feina maca, no? Sí, molt. És el que dèiem dels oficis, que tenen aquesta part d'artesania, de treballar de manera tranquil·la, tot i que les presses que sempre hi ha i que sempre has de complir amb els...
Però poder treballar d'una manera artesana, tot i que ens hem hagut de modernitzar molt. La joieria ha fet un salt com important en com treballaven els meus avis o com treballaven altres generacions, en com el disseny en 3D, els ordinadors, les impressores en 3D, tot això ha evolucionat moltíssim.
I ens hem hagut de... Jo vaig aprendre l'ofici fa 30 anys, però jo constantment haig d'anar reciclant-me i fent petits cursos, perquè la joia ja va canviant. Actualitzar tots els teus coneixements. I pots continuar fent peces, potser d'una manera més ràpida, però sempre amb l'acabat artesà.
d'acabar la peça polint la mà, fent-ho... Perquè és quan li dones aquest acabat menys, diguéssim, de fàbrica. O ja s'ha perdut allò de posar-hi inicials. Ah, no, sí, sí, els gravats és molt important. Es graven, es graven. Per exemple...
Pere Vergonyol, que sóc jo, un segell, que ara aquí és una P i una B, sí? Aquesta setmana n'he fet un, fixa't, amb inicials. Però amb la P i B, no. No, no, no. Seria molta casualitat. I per dintre? I per dintre, també. Els casaments? També, els casaments és una de les feines que tenim encara... Posant per dintre el Josep i l'Olga... Sí, i la Data...
del casament, sí, i tant. Sí, ara quan veus una data que posa 1965, que són les que jo veia llavors, ja sent molt lliure. Escoltem música, sisplau. I continuarem parlant amb la Núria Gómez Montfort.
No sé tu, però jo no hi deixo de pensar, ni un minut arribo a oblidar els teus llavis i carícies de tan bé com van passar-ho l'altra nit. No sé tu,
Però jo voldria repetir La tendresa que vas fer-me sentir En la nit que amb tu vaig riure El moment d'intensitat que junts vam viure No sé tu
Però jo que avui començo a enamorar-me, sóc allí i amb tu no deixo de somiar. Amb la gent que tan estimo a les fosques et somio, no sé tu.
Però jo t'enyoro sempre al matí, el desig que avui no puc reprimir. A la nit, quan no m'adormo, dono voltes, m'entristeixo. Em fas falta, molta falta,
No sé tú.
No sé tu, però jo t'enyoro sempre el matí, el desig que avui no puc repetir.
A la nit, quan no m'adormo, dono voltes, m'entristeixo. Em fas falta, molta falta, no sé tu.
Núria, no t'he preguntat si quan et van dir l'aquest premi del centenari et va fer molta il·lusió perquè suposo que ja ho sabíeu Sí, perquè clar de fet és una cosa que tu sol·licites no és una cosa que ells et diguin perquè no tenen registre
I llavors és una cosa que ells fan la convocatòria amb això del gencat.cat. Tu entres i veus que hi ha els Premis Comerç i hi ha un període durant l'any, ja crec que són dos o tres mesos, que tu pots entrar-hi i et demanen tota una sèrie d'informació perquè tu puguis demostrar que l'any, en el nostre cas, que el 1923 la joieria Montfort, joieria i rellotgeria, ja existia a Molins de Rei.
Llavors, això, tu et presentes, ells validen que tot allò, i llavors et comuniquen que, doncs sí. A veure, eres centenària...
Hi ha molins de rei, però si terem més enrere a Barcelona encara era més antiga. Però jo crec que miren que siguin al mateix lloc. Si és una empresa, una botiga que va passant de Granollers a Igualada i tal, llavors ja es perd, no? Ha de ser al mateix lloc, és veritat. Sí, clar, té sentit, eh? Sí, sí.
Escolta, però sí que et devia fer il·lusió que algú et devia telefonar i et van dir si volia ser la pregonera de la Fira de l'any 1925. No, 2025. Home, la veritat és que la trucada va ser de l'Ivan Mostieles, que era el regidor de la Fira aleshores,
I ara no? No, crec que... Bueno, no ho sé. El regidor de Fira és el que et dona la tua pregunta. Sí, em va trucar i em va dir que havien pensat en mi i jo li vaig dir, mira, Ivan, sincerament, m'ho haig de pensar perquè no ho veia. La veritat és que no ho veia gens. A més, li vaig dir que no entenc per què m'ho dieu a mi, perquè no... Ja, però...
Bé, volien lligar-ho, doncs, a això, amb el centenari, amb el tema del comerç, el comerç de proximitat, i llavors, bé, ho vaig parlar amb la família, ho vaig a... I em van dir que sí, que per què no, que... Però va ser un repte, eh? Ara que dius el comerç de proximitat, has rebut molt a Molins de Rei... Sí...
Però amb el tema de la jolleria també? Perquè amb aquests grans llocs de venda, centres comercials, jolleria no en fan. Bueno, sí que n'hi ha, eh, també. Per aquí, però a Monterrey no. No, no, no, no, però aquí Molins no. Però vull dir que en els centres comercials sí que hi ha, sí que hi ha.
I la venda d'internet, també. Amb el tema de la rellotgeria, sobretot, es venen molts rellotges per internet. Però jo crec que sempre haurà d'existir. En el cas de les joieries, a mi se'm fa molt difícil.
Creure que una joieria, per això, pel tracte proper, per la confiança, perquè quan tu deixes ni que sigui una cadena de plata, per més simple que ens pugui semblar que et deixen arreglar una cadena de plata que se'ls ha trencat, aquella cadena potser és d'un besavi, potser és una peça que per aquella persona, encara que no tingui un valor material, però en té moltíssim.
Llavors això, internet no ens ho podrà treure mai, perquè el poder mirar amb aquella persona i que saps que tu deixa, que tu li soluciones, que et pot explicar... Jo crec que a les botigues, i aquí a Molins passa molt, que a les botigues tens un tracte molt de tu a tu, molt que coneixes qui hi ha, que li preguntes si l'han operat, si li ha passat alguna cosa...
comencen venint uns avis, després venen amb els fills, venen amb els nets, has fet les peces de la convenió d'aquell nen, o de què, i després ve, i tot aquest, no?, aquestes sagues que continuen les famílies, jo em trobo superbonic. Jo ho he pogut comprovar quan vaig allà, que amb la teva mare, que som més o menys d'una edat que ens sembla, doncs sempre... Mira, aquesta...
És d'allà, és vostre. Sí, sí. Tornem amb el repte del prego. Tu vas dir, això és un repte, i ho vas consultar amb la mare... Sí, amb el Jaume, amb el meu marit, amb els meus fills, els hi vaig dir... Bé, amb els de casa, no? De dir, hola, mira què m'han dit.
i és que no ho sé, jo no sé i amb l'Ivan també li vaig dir, escolta, Ivan és que no, que ja veuràs que sí, que ho pots fer bé que si hem pensat en tu és perquè ho pots fer i que d'allò. I res, va ser posar-m'hi i sí que en el final del pregó dic que em va fer adonar que qualsevol persona tinguem la capacitat que tinguem
només pel fet d'haver viscut a Molins i haver viscut la fira pots explicar i pots fer un pregó s'ha de preparar, això sí fer un guió una mica com aquest, però més complet com aquest que he fet jo aquí, més complet però per anar tocant aquells temes aquells records, aquells moments que tu has viscut
Sí, perquè al final la fira són això, són records, són olors... I vas parlar del soterrani del mercat municipal... Sí, perquè jo és un record que tinc molt de la fira, quan jo llavors devia tindre potser, no sé, 12 o 14 anys, 14 potser...
I que eren com les primeres feines que t'encarreguen o que fas, que la fira permet això. I allà als sòtanos el Miquel Culell i el Joan Veumala muntaven com una mica una fira de mostres i donaven... Però del seu... Dels seus productes, de productes dels seus supermercats. Cal Culell i Cal Veumala eren dos supermercats d'aquí Molins.
Calculell estava al carrer Major. Sí, sí, davant de l'Alcaraz i tal. Però no tenia un altre nom, també? No li deien que... Sí, era Calculell, sí, que feien cuit, cuit. Sembla que sí, perquè jo... Segurament, segurament. Jo ho sabia més la teva mare. Sí, Calculell i que hi havia la llibreria Alcaraz a davant i la farmàcia Xuclar i la tintoreria Riquet al costat. Tot això, re, no? Sí.
No, Cal Alcaraz, jo sí que me n'enrecordo. Però... La Tintoreria Riquet, no. Ara hi ha uns productes artesans. Fa cantonada, és un edifici molt maco, amb un terrat, com un barcó gran. Sí, sí, sí. Jo és que sóc el 48. Escolta, per on anava? Amb això de...
Jo recordo l'any 62, aquí al sòtanos del subterrani del mercat, havien fet una fira de mostres fins i tot de perruqueria. Llavors la meva cunyada havia acabat d'obrir una perruqueria, me'n recordo que era quan la Riuada, una mica abans,
El febrer del 62. I l'arribada va ser al setembre. Jo me'n recordo bastant. Podria explicar coses. I ella va anar allà a participar, que era l'Enri Colomé, em sembla que feia una exposició de pentinatge. Ella va anar a pentinar...
I ella no, però llavors es feien els crepats, i sé que una altra peluquera, no sé quina era, amb una agulla de les que fan amb els recollits, anava fent el crepat i anava pentinant com despentinant. Me'n recordo, em va quedar. I que unes senyores que hi ve al meu costat, que ara ja no em senten, perquè l'any 62 ja es veu que eren grans, van dir, noi, aquestes fandilles que curtes!
Molt curtes, no? Una li deia a l'altra. I la meva cunyada, quan s'aixecava una mica per pentinar més, jo deia, sí, tenen raó, que són molt curtes. Sí, però això era l'any 62. I tu em parles de molt després. Sí, això havia de ser 80 i alguna cosa. Jo crec que no ho vam fer massa anys, això.
Això que dic jo. No, no, no, això de calculell i calveu mala. I l'altre no en tinc. I la fira de mostres de tot, que allà venien productes de perruqueria, ja no recordo més, suposo que de motos, de bicicletes i tot, suposo que això també devia perdre uns anys. I llavors quan arrenquen una altra vegada és el que m'expliques tu. Sí, clar.
Bé, escoltem música una altra vegada i continuarem parlant d'aquest pregó. Quins aspectes més vas tocar que tu recordis ara, quan acabi la música? Perfecte.
Bohèmia de París, alegre, boja i gris d'un temps que va passar-nos on davant d'un mirall amb vestit de cancant posaves tu per mi quan jo boig d'emoció pintava amb passió el teu cos fatigat fins que arribés el sol potser sense menjar i sempre sents dormir la Bohèmia.
La bohèmia era l'amor felicitat. La bohèmia, la bohèmia, una flor de la nostra dà.
La bohèmia...
La bohèmia era jurar a l'amor etern. La bohèmia, la bohèmia, jo al teu costat triomfa podré.
Tenia joventut, alegria i salut i res a la butxaca. Quan enfreto calor, el mateix bon humor brillava dintre meu. La lluita sempre igual, patint fins al final, tots ens fèiem castells. Però l'ànsia d'arribar va fer-nos resistir i no entristir-nos mai. La bohèmia, la bohèmia.
He de mirar, surti el sol. La bohèmia, la bohèmia. Tenir vintans i somniats. Avui torno a París amb vigis de boira gris i ho trobo canviat tot. Passejo pel carrer
No conec a ningú Les tendes del costat Ja totes han plegat Vaig passar pel taller Però a terra l'han tirat I en el seu lloc posat Abaix un cafè bar I a dalt una pensió La bohèmia La bohèmia La llum del 67 La bohèmia
La bohemia va ser un temps callat molt.
hem quedat, que parlaríem de quins aspectes més vas tocar amb aquest pregó que va ser tan... A veure, tan celebrat, i que jo tenia una grip que m'ha durat gairebé tot l'any i no vaig poder ser-hi. I això que estava... Tenia un lloc al costat d'un periodista que és fill de Molins de Rei,
Un periodista de guerra, que ara en aquest moment no em surt el nom, però després, abans d'acabar el programa, ho vaig dir. No vaig poder ser-hi, però després vaig preguntar com havia anat i ara explica-m'ho tu, que jo no et vaig sentir. No, doncs, bé, vaig poder parlar d'això, dels records de la fira...
Vaig lligar-ho també amb això, amb el comerç de proximitat, amb què la fira comparteix molts aspectes de tradició, que els comerços també tenim. I després també ho vaig lligar amb aquesta part que a mi em toca tant de prop, que és el món de la discapacitat. Llavors també vaig parlar de les persones amb discapacitat, de...
de la sort que tenim en un poble que tothom ens coneixem, que les persones amb discapacitat també tenen un lloc en la societat. Vaig reivindicar més aquesta part. I al final molt contenta d'haver assolit el repte. Tu em dius que pel teu comerç, la teva...
botiga, per dir-ho d'alguna manera, la joieria, pel premi del centenari, però només pel que m'acabes de dir ara ja valia la pena que fos la pregonera. Això que has dit és molt important. Tomàs Alcoverro. Ara! Sí, senyor. Un porter de guerra que passa molt de temps, ara tampoc em sortirà bon. Passa molt de temps aquest país en tant de conflictar últimament.
No parlarem ara d'això, però sí del seu nom. Que, per cert, ja un altre any també vaig estar amb el Pregó amb ell. Aquell any vaig cantar jo la cançó de Molins de Rei. Ah, hi era, hi era, jo hi era. Sí. I llavors el Tomàs Alcoverro, que jo no sé si és fill, o va viure de petit aquí molt, per allà al carrer Samaran, i va dir que s'havia emocionat tant i que li havia agradat... I va estar al programa aquest que estem ara avui nosaltres. Ah, molt bé.
Però tornem, perquè ningú li digui al govern, van anomenar i no sabien com et deies. No, malament, això no, que s'empedaria. Escolta, el teu matrimoni, tu et cases cap a quin any? Jo em caso l'any 2000, ara ha fet 25 anys. Fa quatre dies? Sí, 25. 25 anys. Escolta, i el teu marit, de Molins de Rei...
No, el meu marit és el Jaume Fuster, i és de Barcelona, perquè vivim a Sant Andreu de la Barca, perquè ell estiuejava a Sant Andreu de la Barca, quan la gent de Barcelona estiuejava pels pobles d'aquí al voltant, i ells estiuejaven a Sant Andreu de la Barca, i llavors al costat de casa dels meus sogres, que era casa d'ells, ens vam fer una caseta allà i vivim allà. Ah, vivius allà? I jo t'anava a dir que com...
que era viure i treballar al mateix lloc? Doncs no, això és la meva mare. Això la Teresa es diu, no? Sí, la Teresa, la Teresa viu al passeig Pimargat. Em veia-li, però tu no. Jo no, hi estic tot el dia, però... Que viviu a la vora de la Font de la Roda o no?
No, vivim cap dalt, a la colònia Vallpalau, que és cap a la muntanya. I cada dia... Sí, però són 10 minuts, eh, amb el cotxe. Tothom sempre em diu, ui, a Sant Andreu, però si Sant Andreu està aquí al costat. Pallejar està un pas i Sant Andreu... Sí, Sant Andreu ve després, és a dir, que estem a prop. Als 27 anys neix l'Estela.
Sí, als 27 anys em vaig casar amb 25 i als 27 em converteixo en mare, en mare de l'Estel, que per sorpresa de tots neix amb la síndrome de Down perquè no ho sabia. Ho vau saber... Ho vam saber al moment de néixer.
El moment de néixer ja... Els que em van assistir al parc se'n van adonar, en els primers moments no t'ho diuen, perquè van voler fer-li com algunes proves més abans de donar-nos la notícia, i llavors al cap de res, dones...
Potser una hora o una cosa així ja ens ho van dir. Ens van dir que, tot i així, necessitaven algunes proves més per confirmar-ho, però que pels trets facials que ja li veien i per la hipotonia, perquè tenen menys to muscular i...
doncs ja intuïen i que quasi que ens deien del cert que l'Estel tenia la síndrome de Down. I clar, en aquells primers moments és com de sorpresa total, perquè l'embaràs va anar tot perfecte, a l'embaràs no em van detectar res, i jo sempre dic que vaig tindre la sort que no em diguessin res, perquè...
jo no sé quina decisió haguéssim près, perquè també és cert que des dels hospitals, i no és que t'engrés, bueno, la paraula no seria engrés, no és que t'aconsellin que no els tiris endavant, però sí que, bueno, t'expliquen molts dels problemes que poden tindre. I jo estic contentíssima que no sabessin res i que l'Estel arribés i fos, bueno, per nosaltres el nostre regal, perquè és un dia...
No vas passar aquesta incertesa, aquests dubtes, aquest malestar, no. Arriba l'Estel i és la teva filla. I et vas enfrontar, et vas enfrontar, et va ajudar el Jaume, es diu el teu marit. Sí, els dos, jo crec que si d'alguna cosa estic superorgullosa és de la pinya que hem fet junts, perquè no és només el fet de...
que l'Estel tingui la síndrome de Down, sinó que poden tindre molts problemes mèdics des del cor. Hi ha moltes patologies que poden tindre. Relacionades? Sí, relacionades amb aquest cromosoma de més. Però ella, la veritat és que li van haver de fer moltes proves, però el tema del cor, doncs, prou bé, no l'hem hagut d'operar mai ni d'allò, però sí que als dos anys l'Estel va agafar una leucèmia.
I a mi moltes vegades quan em diuen la síndrome de Down que dur, per mi el que dur és que un fill t'agafi una leucemia i t'hagis d'enfrontar a la quimio, a tot un munt de màquines connectades als teus fills que només té dos anys. Això sí que és dur. La síndrome de Down al final...
és una condició i és una persona amb unes característiques i que els seus aprenentatges han anat fent i n'estem superorgullosos. Els primers anys? Sí. Us va costar adaptar-vos-ho, de buscar, aprendre poder? No.
No, perquè com que jo m'he convertit en mare sent la mare de l'Estel, doncs no, per mi tot el que feia l'Estel ja era... O sigui, li va costar, evidentment els costa més caminar, costa més aprendre a parlar, però clar, jo no tenia una referència d'abans. Si l'Estel potser hagués sigut la segona o la tercera, filla, hagués vist molt la diferència...
Però jo, per mi, l'Estel, jo em vaig convertir en mare en vella. Per tant, costa més caminar, evidentment, fisios, logopedes, necessiten molt de suport, però és qüestió de donar-los aquests suports.
Quin any era? Quants anys fa d'això de la leucèmia? Doncs 20 anys. L'Estel ara en té 22. Amb dos anys? Amb dos anyets. I ho va superar quan... Són superpioners. Ja fa 20 anys. Ja fa 20 anys. I ara en té 22. Ara en té 22, l'Estel. I després neix...
L'Eloi. L'Eloi, el 2006. I després neix l'Emma el 2015, que va ser el meu regal dels 40 anys. Ah, sí? Ah, sí? Perquè ara són 50... No parlem d'edat. Sí, no, no, que aquest any n'he fet 50 i estic supercontenta. Sí, sí, sí.
Sí, que amb una foto de les que hem publicat, sí, ja 19, se va néixer als 6, 19 anys el gran. Sí, sí, sí. I ells amb la germana, amb la germana molt bé, també. Sí, sí, sí. L'Eloi, a més a més, ara ha començat que va fer també l'ofici de joier.
Ai, que tenim un fort per anys, eh? No ho sé, no ho sé, a veure... A veure si d'aquí cent anys us donen un altre premi. I res, i ara ha començat una mica també amb el mateix. Neix, enreda't.
Enreda't, sí. Què més? Enreda't per la discapacitat. Això com és que neix? Tu ets fundadora? Sí. O va ser idea teva? De fet, l'Estel i l'Eloi van anar a l'escola a la sínia. Ara la Emma, la petita de casa, també encara hi va.
d'aquí Molins. Llavors allà, com que a l'escola La Sínia s'apren a través de projectes i la manera que tenen els nanos allà d'aprendre afavoreix molt que els nanos amb algunes dificultats o discapacitats els sigui més fàcil i s'adapten molt al ritme de cada nano. Llavors l'Estel va a aquesta escola, la vam triar expressament per això,
i allà ens vam coincidir amb altres famílies que també tenien nanos amb discapacitat. I vam començar la comissió d'inclusiva a la Sínia. Llavors volíem canviar coses del poble i volíem que... I llavors la directora de l'escola, en aquells moments era la Teresa Fises,
Ens va dir, des de la comissió d'inclusiva d'una escola us serà molt difícil de poder anar a canviar coses del poble, del funcionament, de fer que les persones amb discapacitat participin més, això us serà molt difícil. Llavors vam anar a l'Ajuntament, en aquell moment hi havia el Joan Ramon Casals, d'alcalde,
I li vam plantejar i ens va dir, us heu de constituir com a entitat per poder... No com a ONG, sinó com a una entitat. No, com a una associació. I nosaltres, justament, no és el que volíem, perquè una associació necessita això, un president, un secretari, tresorer... I has d'anar a justícia de la Generalitat amb els estatuts i tot això. I s'han de fer uns estatuts i tot això. I nosaltres dèiem, nosaltres el que volem és treballar per aquest col·lectiu i treballar des d'allà
No vam de fer tota aquesta paperació, ens van dir ja, però... No en sortireu. Ho sé pel tema de Cuba, que m'hi vaig trobar. I vaig haver d'anar a buscar que m'ajudessin. Sí, perquè al final et perds amb burocràcia. I llavors el 2018... Ho aconseguiu. Sí, ens constituïm com a associació el 2018.
I des de llavors, doncs, això, hem anat creixent. Primer érem grup de famílies i alguns professionals, mestres d'educació especial o això, però hem anat creixent. I així com al començament eren més famílies amb nanos amb discapacitat, doncs ara hi ha persones adultes amb algun tipus de discapacitat, amb persones amb discapacitat visual... Bé, de totes... Bé, la diversitat...
És a dir, enreda't per la discapacitat, ja no cal que sigui infantil ni juvenil. No, no, no, que va, que va. Ha anat creixent, espera't. I quan anaven infants, famílies...
Eren de Molins de Rei o de les Rodalies, també? No, tenim famílies d'aquí Molins, però, per exemple, ara que hem començat el projecte aquest de la discoteca i del grup de Lleure, ens ve gent de tota la comarca. Perquè, bueno... Perquè ho saben i perquè això poder no hi és en un altre lloc. Perquè hi ha el enredat, però també hi ha el enredats...
El Balandrau. Això què és? Això és un documental... Només he canviat l'accent, però sort que ho he fet bé. Què és això? Això és un documental que presentarem aquest dissabte, aquí al Foment, que el Balandrau és una muntanya del Pirineu, de la comarca del Ripollès,
I vam anar-hi el mes de juny amb dues cadires Jolet. L'escadira Jolet és una cadira que, per resumir-ho molt ràpid, seria com una mena de bicicleta d'una roda que ens permet portar persones amb mobilitat reduïda a la muntanya.
per terrenys que no podries amb una cadira de rodes convencional, diguéssim. Llavors, la Jolet la necessites com a mínim unes quatre persones per fer-la funcionar. Un es posa davant, l'altre es posa darrere, un guia, i als costats, per equilibrar-la també una mica, perquè tinguem en compte que només té una roda, es posa una persona a cada costat.
I llavors al mes de juny hem fet màries sortides. La Jolet la tenim des del 2020, jo crec. Gràcies a l'Ajuntament de Molins hi ha un toc d'art que va fer una exposició solidària i cada any amb alguna associació o entitat donen els diners i amb els diners de l'exposició d'un toc d'art. Un toc d'art és aquí a Molins de Rei? Sí, sí, sí.
Aquí ho fan... Ara estan al carrer Major. Sempre han estat al carrer Major, però ara estan al carrer Major més al costat del Casals, que fan manualitats. Sí, sí, conec amb ell, en sembla. Sí, sí, la Montse, sí. Doncs gràcies a ells i a l'Ajuntament vam poder comprar la Jolet, i la Jolet ens ha permès això, doncs poder participar...
de la cursa Sant Miquel, a la peni escalada, a la caminada popular, a la cebre del Puig Madrona, i fem sortides amb aquesta cadira que, d'altra manera, la gent amb mobilitat reduïda no podria anar. El Nandú, per exemple, ha anat amb la Jolet i va anar aquí al Balandrau. Qui? El Nandú. El Nandú, que en parlarem ara, sí.
I aquest documental d'enredats al Balandrau és del mes de juny, que vam anar aquí al Balandrau un cap de setmana, el dissabte, es va pujar al Balandrau i després es va dormir en un refugi de muntanya que només hi pots arribar caminant. Llavors va ser tan bonic el que es va moure allà perquè anava el Nandú i anava la Núria...
una noia que té una malaltia degenerativa i va tindre una caiguda, va tindre un traumatisme cranioencefàlic i ell havia fet molta muntanya.
I es va haver de, bueno, va com a resignar-se, que pensava que ja no tornaria mai més a poder anar a la muntanya. Llavors vam fer un parell de sortides amb ella, a Sant Geroni i a Amura, i llavors li vam proposar de fer això, d'anar al Balandrau. Sant Geroni i Montserrat. Sí, sí. I Amura, si allà s'entés. Llavors volíem fer el cementiri que no es va fer, s'entés Amura. Sé que és un poblet molt maco. Sí, és molt maco, és molt maco.
I vam fer aquesta sortida amb ella i no la vam haver d'engrescar perquè en el moment en què va sentir Balandrau ja se li va il·luminar la cara. I això. Jo us engresco molt a que vingueu el dissabte. T'ha d'ocupar moltes hores, eh? Sí, però m'encanta.
És molt més complet, però el que s'ha fet alguna vegada a l'hospital, que es diu Hospital de Mar, que treuen algú a la platja. Sí, que pugui veure el mar. Uns a veure i a banyar-se també. Alguna vegada heu vist, no sé si a l'Hospital de Mar o a algun altre lloc. No, hi ha platges que tenen. Voluntaris. Unes cadires adaptades per poder portar la gent amb mobilitat reduïda, la baixen fins a l'aigua i que es puguin banyar. Fàcil no és, però comparat amb anar a Sant Geroni... Sí, sí.
Dèiem que parlaríem del Nandú, que és el dia 28. Sí, divendres, aquest divendres. A on? Aquí al Foment, també. És a dir, el divendres, al Foment, fem la presentació del llibre del viatge del Nandú i el dissabte la presentació del documental del Balandrau. Tot ho fem al Foment.
I el Nandú... És un llibre, com és aquest llibre? Aquest llibre l'ha escrit l'Eva Matamoros, que és una companya. Com ha sigut? Que és Coana?
No, és de Guimolins. Perquè l'autor de la cançó Làgrimes Negres és Miguel Matamoros. També hi ha un de Telecinco que també es diu Matamoros. I em sembla que no ha escrit ni cap llibre ni cap poesia. Digues, digues. L'Eva forma part també d'Enredat. És una enredada més.
I es coneixien ja amb el Nandú perquè els seus fills havien anat a la mateixa escola, a l'Estel, d'aquí Molins, amb el Nandú. Aquesta noia ja és gran, doncs. Ja té fills. Sí, té fills. La Eva jo crec que deu tindre la meva edat, un 50. Ah, bé. Si no la conec i només digues, digues. I llavors van estar un temps que no es van veure arran de tornar a coincidir. Enreda't.
que el Nandú forma part d'Enredat i l'Eva també, doncs, bueno, es van tornar... I l'Eva té aquesta... Jo crec que té aquest do de saber escriure, perquè no tothom ho sap fer, això, i es va engrescar a fer aquest llibre amb la història del Nandú. Està acompanyat de dibuixos com d'historietes? Sí, de l'Aida, l'Aida, aquesta il·lustradora d'aquí Molins,
que fa uns dibuixos preciosos i ha fet unes imatges molt, molt, molt xules. I això serà la presentació aquest divendres. Aquest divendres a dos quarts de set. Sí, el fumem.
i us ho recomano molt. I el Nandú ha col·laborat molt, ha explicat moltes coses? Ha sigut més aviat la seva mare. Pel Nandú ha sigut una sorpresa. Fins la setmana passada, que a més a més li vam fer una mica de festa al local que tenim en Red Hat,
l'Eva li volia fer aquesta... que no fos directament el dia de la presentació que veiés el llibre, sinó poder-li fer abans. Llavors li vam fer una mica de sorpresa i li vam poder, doncs això, l'Eva li va donar el llibre, el va veure en aquell moment i va ser molt bonic.
I per il·lustrar-ho, per assessorar-se, amb qui va comptar l'Eva Matamoros? Sí, l'Eva Matamoros va parlar molt amb la Xili. Després parla de tots els aspectes del Nandú, des del Senegal fins després... Bé, tampoc no us vull fer cap spoiler, eh?,
No us vull fer cap espòiler del que passa allà al llibre, però és una mica el viatge del Nandú per això, perquè comença l'estació de trenc d'aquí Molins, que el Nandú durant molts anys ha hagut d'agafar el tren cada dia per anar a Barcelona, amb les dificultats que això suposa per una persona amb cadira de rodes.
però com que el Nando és un tio valent, doncs se n'ha sortit. Quan es diu el viatge no vol dir el viatge que va fer de Senegal aquí quan tenia 3 anys, crec. Jo me'n recordo, quan va arribar amb la Cili. I sé que ell se venia i s'estimava molt amb l'àvia. Molt, molt. Jo crec que l'àvia per ell ha estat un puntal. I ho és, encara que ara l'hagin perdut, però ho és. I ho serà sempre, segur. Aquest viatge es refereix
Bueno, deu ser els dos viatges, aquest i el que feia amb el tren. L'Eva ho ha lligat, jo crec que superbé. El viatge d'Estambul al Molins de Rei i el viatge que havia fet al Molins de Rei a Barcelona, dues vegades amb moltes dificultats. I aquest llibre... Bé, estem parlant d'un èxit, d'una cosa que tu i tot el grup d'Enreda't ha aconseguit. És a dir, que això...
en realitat és que jo crec que com t'ho diria és a la que fa xarxa i tens la sort d'anar trobant gent pel camí que sumen i que s'engresquen amb el projecte i que suposo que també perquè ho encomanem molt i veus que pots ajudar però pots ajudar no des de mai des de la pena que jo crec que això no ens porta enlloc no, això no suma
sinó al contrari, des de, hòstia, jo sé això, comparteixo aquests recursos amb tu, i sempre, sempre ens surt l'ajuda al fer xarxa. Recordo que hi havia una associació a Cuba, ja fa molts anys que hi vaig, 30, i un dia els portava alguna cosa d'aquí, i quan em van explicar eren nens amb càncer, que per cert van venir dues noies, que aquí se'ls va aconseguir una pròtesi, però això em fa més de 20 ja.
Una de les vegades que anava allà em van explicar un cas i jo em veien que jo estava com molt trist. Em va dir, no, no, però ens hem d'alagrar, m'ho dic, que si ens posem tristes no farem res. Doncs va, anem per feina. Dic, vinga, pues adelante, adelante. No, no, no, és que és així. Escolta, la parròquia...
Sí. Teniu algun contacte? No, no, no, no, no. El que no m'agradaria marxar sense explicar el tema de la discoteca i del grup de lleure. Ai, que no ho hem parlat! Això tens raó, la discoteca adaptada. Sí, perquè això són dos projectes superxulos que tenim des de fa un any aquí a Molins i que, a més a més, ens en sentim superorgullosos perquè ens ve gent de tota la comarca.
fem un cop al mes, un diumenge a la tarda, la discoteca adaptada, que fem que la música no estigui tan alta, que no hi hagi molts sorolls, no se serveix alcohol, i les persones amb discapacitat intel·lectual poden conèixer, interactuar, ballar, que els encanta... Ni una mica de copetes, si és un que ja té més de 40 anys... Zero alcohol! Escolta, i qui és? A on es fa això?
Això ho fem aquí al costat, al Bacus. Ah, sí, aquí, bueno, paret per paret, quasi. Paret per paret, doncs aquí al Bacus. I Jambo, o Jambo, o Jamvito? El Jambo, Jamvito és el Fernando, que és el DJ que tenim en aquesta discoteca, que ell també té una discapacitat intel·lectual i és un crac de punxar música i, bueno, i ho fa superbé.
Havíem de posar una última cançó, però no cal, val més que parlem, i quan ja no tinguem temps, posa la sintonia final. I el Jambo Jamito, que és el DJ? És el DJ, i ho fa superbé, s'ho prepara molt i molt bé, i és molt bonic veure... Jo us convido que un dia vingueu a veure'ls. Quins dies és, això? Ho fem un diumenge...
l'últim diumenge de cada mes, a la tarda, de les 5 a dos quarts de 8. I normalment, doncs això, hi ha sobre unes 50 persones...
I és molt bonic veure com es van entre ells, ja s'esperen, ja... Bé, la relació que tenen és fantàstic. I de gent com ara que hi anés jo també hi van? Sí, no, en principi és per persones amb discapacitat, el que passa és que, per exemple, nosaltres estem allà també. I nosaltres, hi ha algun familiar i tal. Bé, doncs, Núria...
Gómez. Gràcies per haver vingut. De vegades posem 5 o 6 cançons, però avui no calia. Era millor tot el que ens havies d'explicar. Moltes gràcies. Saluda la teva mare. Gràcies.
Bona tarda, són les 5, us parla Mercè Roura.