Aquí comença Heroïnes quotidianes. Un programa on les protagonistes són dones amb experiències a compartir i que ens inspiren en l'art de la vida.
Us parla Bego Floria i avui ens acompanya Carme Bertran Pí, infermera de família, ara retirada, però després d'una llarga carrera, que ara en parlarem, i actualment voluntària de suport a infants amb càncer, ho dic bé, a Sant Joan de Déu. Exactament. A la unitat càncer, com es diu? No, l'edifici és el PCCB, que és el Pediatric Cancer Center, que s'ha inaugurat fa pocs anys a Sant Joan de Déu. A Sant Joan de Déu, que és un hospital dedicat a nens. Sí. Bé, nens i neres. Exacte.
Nens i nenes, infants. Nens i nenes. Déu-n'hi-do, déu-n'hi-do. Déu-n'hi-do, no? Sí, sí, és tot un cercle de la vida laboral que també, en certa manera, són professions que no les abandones mai. Sempre serem infermeres, sempre serem metges, sempre serem els professionals de la salut, ho portem sempre a sobre. Com es diu allò? No és em dedico, sinó que sóc.
Exacte, és així mateix. Jo sóc infermera. És infermera. Sí, sí, això per dir-ho amb el periodisme, també. Jo sóc periodista. A banda, puc fer altres coses, però jo de ser, sóc periodista. No, no, m'agrada molt, m'agrada molt, perquè a més és un... Bueno, anem a conèixer-te primer una mica, Carme. Molt bé. Això és Ràdio Morins de Rei, tot i que com que estem amb el món del podcast, ens assenten de molts altres llocs. Tu vius a Morins de Rei fa molts anys. Sí.
De fet, ja ets molinenca d'adopció total, però no vas néixer, Molins de Dé. No, no. Vas néixer a Barcelona. Vaig néixer a Badalona, justament. A Badalona. I al cap darrer pocs mesos ja vam anar cap a Barcelona amb tots els meus pares i la meva germana. A Badalona. Mira que jo he viscut a Badalona. Home, molt bé. I ara ja ho havia perdut, això. Molt bé, al centre de Badalona vaig néixer, sí, sí. És un maco poble.
Sí, sí, sí. Però bé, va ser pocs anys, per tant, la meva experiència de Badalona és la família que encara em quedaven allà, que els anàvem a visitar amb la meva mare, perquè és la meva mare la que venia de Badalona. Com es diu la teva mare, com es deia? La meva mare es deia Carme Pí, i venia de Badalona, i sempre anar a visitar els tiets, els cosins, etcètera, és el que em trobava més de lligam, alguna vegada anar a la platja a Badalona...
que és on anàvem als estius, que els agradava molt anar al mar, a banyar-nos... A la gent de Molins els recomana el Museu de Patrimoni, de Romà, de Badalona, que és molt maco. Molt bonic, molt. I pensa que jo el vaig descobrir fa pocs anys, eh? Sí, és poc conegut, sí. Perquè estava als baixos d'un edifici, que el va ser com una mica una troballa, segons ens van explicar. Descobriment.
I bé, bé, el vaig veure i, ostres, em va impactar, no?, perquè quantes vides tenim o quanta història tenim sota terra. Sí, i ciutats construïdes una damunt de l'altra. Damunt de l'altra. A vegades fa pensar, dir, com pot ser, no?, que anar escarvant a terra trobes una ciutat. I què fem nosaltres aquí dalt, no? Però, bueno, d'aquí uns anys estarem nosaltres a terra, no?, sota terra. Segurament, a uns metres cap a baix que eren aquí, ells en eren, no? Exacte, exacte.
La teva professió, de fet, és una de les professions més antigues, no exactament la infermeria, però sí el tenir cura de la salut de les persones, no? Des d'època, no sé si egipcia o abans, no? Sí, sí, sí. L'història de la medicina va començar, i parlo de la medicina, no? Amb els barbers i els dentistes que ho feien tot i que curaven tot, i les rebelleres i tot això. Vull dir, aquí s'ha anat una miqueta professionalitzant i estudiant, doncs,
dintre de tot aquest àmbit per anar sempre focalitzant amb la persona al mig de l'atenció. En principi són professions que no han de ser els protagonistes de l'atenció, sinó que és la persona la que tenim. Això et volia preguntar, dona't bé a tu la professió. Tens família que s'hi dedicava, algú del món sanitari, d'alguna de les vessants? No, no.
Sé que hi ha un cosí de la meva mare, de Badalona, justament, que eren metges i tots els seus fills també ho eren, però no és que m'hagués influenciat en aquest món. I vaig anar una miqueta a parar per dir, estic interessada, m'agrada, em creava interès. Tu te'n recordes quan?
No sé, eres adolescent, eres més jove... Mira, jo vaig fer tots els meus estudis i vaig fer tot el meu batxillerat, que en aquell moment fèiem el batxillerat elemental i superior, amb les seves revàlides de rigor, de quart i de sisè, i després vaig fer el primer curs que en deien el COU, el curs d'orientació universitària.
I a partir d'allà, doncs, mira, és allò que dius, què faig? Doncs infermeria. I em vaig inscriure a la Universitat de Barcelona, allà al Clínic, i allà és on vaig fer els meus estudis d'infermeria. Que jo vull començar explicant, que tu vas començar sent...
Asistent tècnica sanitària. Ajudante técnico sanitario, es deia. Ajudante técnico, ATS. ATS, sí, sí, nosaltres érem ATS, que de fet era, en aquell moment, era l'ajudant del metge. Bàsicament, tenies algunes habilitats tècniques de maneig instrumental o maneig de, bueno, clar, el tema de...
de col·locar vies i tot això, però no deixàvem que teníem una titulació de ayudante técnico sanitario. O sigui que tu has viscut tot el canvi de la professió. I tant. I com ho vas viure això? Com ho recordes? Mira, jo en principi quan vaig començar a estudiar em va crear molt d'interès el fet de... Bueno, vaig fer l'especialitat d'anàlisis clínics quan vaig acabar. I em diràs, ostres, anàlisis clínics, quina cosa més tècnica, no? Perquè ara ho fan tècnics de laboratori. És veritat, és veritat.
Però mira, em creava l'interès el fet de poder manejar diferents mescles i diferents components per treure resultats, i com un joc vaig començar a fer l'especialitat, la vaig treure i vaig començar a treballar en un laboratori.
En aquell laboratori vaig estar molt bé, però és allò que dius, tota la vida aquí potser no, però dintre de la professió estàs en el laboratori, una miqueta a la rutina... Perquè hem de recordar que en aquella època no hi havia especialitats concretes, tu anaves fent una mica la teva. No, l'única cosa que hi havia com a especialitat era la d'anàlisis clínics, que em deien. Especialitat en anàlisis clínics.
I mira, d'una cosa va portar a l'altra, perquè jo quan vaig estudiar mitja carrera, jo em vaig casar. O sigui... Molt jove. Sí, sí, sí. En aquella època ens casàvem molt joves. Vull fer un parèntesi perquè preparant aquest programa em van dir i vaig haver de demanar permís al pare. Clar, clar. Perquè era una altra època. Sí, sí, sí. Jo tenia 20 anys quan em vaig casar.
Fins als 21 les dones no eren majerades. Això ens sembla molt lluny i no és tan lluny. I per qualsevol cosa havies de demanar permís. I per sortir a l'estranger. I per fer-te el passaport. És que havíem de demanar un compte bancari.
Clar, jo no en tenia a compte bancari. Jo vaig acabar d'estudiar el cou, vaig començar a estudiar infermeria, però jo ja vaig començar a treballar. I llavors es treballava en un centre d'atenció, en un CAP, en un ambulatori, que en deien llavors, com a auxiliar de clínica. I jo treballava al matí i estudiava a la tarda.
I llavors quan... Tot això i ser una dona autònoma, amb feina i amb els teus hostis, havies de demanar permisos? Sí, sí, sí, no, no, clar, i tant. Llavors era indispensable. Jo en aquella època també, bueno, jo ballava amb un esbar a Barcelona, vaig començar als 4 anys...
I quan sortíem a fora a l'estranger havíem de tenir un permís dels pares que a la frontera, tothom, les dones, havíem de tenir el permís del pare o inclús del marit per poder sortir... Ara tornarem a el que m'estaves explicant, però... No, no, però sobre això què estàs explicant? Ara que ho veus en aquell temps i tu que tens filles i netes...
Una bestiesa, ho veig una bestiesa. Ho veig una intromissió de la intimitat de les persones. Hi ha dona, home, qui sigui de la persona, de no poder ser autònoma, de poder decidir el que vulgui fer amb tot el respecte cap a la persona que tens al costat, que no vol dir res. Si li has de demanar permís a contracor, és que més val que no estiguis amb aquella persona. Tu vas tenir la sort suposo de tenir un entorn favorable, però qui no el tenia...
Clar, qui no el tenia era molt complicat, perquè, clar, jo coneixes casos i coses de dir no, no, és que no li volen fer el permís. I aquella noia no podia sortir perquè vés a sapiguer quin raonament li donaven que no sortia a l'estranger. I era anar a quatre passes de la frontera, vull dir, tampoc no fèiem... Però era el concepte, ja no és l'on ni el què, sinó que és el concepte de...
de submissió, o de l'altre, de tenir un poder de decisió sobre les persones. Vas poder participar, i ara anem a quan et vas casar, però vas poder participar d'un esbar, en una època en què la cultura catalana també buscava un espai, i buscava... I tant. Bueno, sortíem del franquisme, no?
Jo vaig començar que tenia patrans. Jo vaig néixer l'any 54, per tant, el 58-59 jo vaig començar, que els meus pares ens van portar, perquè, clar, vivint a Barcelona no hi havia l'ambient. A més, nosaltres vivíem al centre de Barcelona, no hi havia tant l'ambient i llavors buscaven un lloc perquè les nenes, la meva germana i jo, poguessin passar els dissabtes a la tarda i tenir un ambient una miqueta cultural...
Llavors vaig entrar en un esbar que li van dir, que estaven allà, estaven al carrer Moncada, i anàvem allà al carrer Moncada, allà a fer els assaigis, era el centre de l'esbar, i allà vaig estar fins molt gran. Això et va marcar una mica de com ets?
Possiblement, perquè sí que es feia com molt de grup. I no hi havia tanta la diferència dels homes i les dones, així com a l'institut i a tot arreu, a l'institut de nenes i a l'institut de nens. Estàvem separats per sexes, tot i que era un institut que els meus pares ens hi van portar. Nosaltres vivíem al centre i anàvem a l'institut a la Verneda.
que agafàvem l'autobús i anàvem cap allà jo penso ara que els nanos els protegim tant i els hi portem amb cotxe fins a la porta de l'escola a nosaltres anàvem, baixàvem jo vivia a la Ronda Sant Pere ens anàvem fins al carrer Aragó allà agafàvem l'autobús i ens anàvem a la Verneda i al tornar igual et donaven com una llibertat, anàvem amb nenes que ens coneixíem d'allò del mateix carrer però anàvem cap allà
I era un institut que, tot i que en aquell moment era separat per sexes, eren dos instituts que feien forma d'ELA,
Un era la infanta Isabel d'Aragó i l'altre el Joan d'Àustria. Ja pot saber cadascuna quina era. Sí, sí. Però sí que el portava una directora que per això hi vam anar, que els meus pares li van recomanar, una tal Angeleta Ferrer, que per nosaltres va ser... Bueno, era una persona molt avançada a l'època. Treballàvem molt amb qualsevol sortida que fèiem, qualsevol cosa, sempre ho preparàvem abans...
treballàvem, vull dir que era una persona que, per mi, tinc molt, molt bon record. De les dones que han passat per la teva vida. De les dones que han passat per la meva vida, l'Angeleta Ferrer. Que bé, que bé, que bé. Llavors, vas acabar d'estudiar, vas començar a estudiar, i llavors vas conèixer el teu home. Vaig conèixer el meu home, arrel també del grup de les bars, del grup de dansa, ell no hi ballava, però sí que tenia amics qui ballaven, etcètera, etcètera. Total, que ens vam conèixer,
I ens vam casar abans d'acabar. I ens vam casar, sí, sí. Ell era de Barcelona, però els seus pares venien a estiuejar aquí a Molins de Rei. Estic parlant d'èpoques... Això era una època. Era una època, ells tenien una casa aquí...
Vivien a Sarrià, però tenien una casa aquí i venien a passar els estius. I aquí la meva sogra venia amb els fills gairebé just que acabaven l'escola fins que tornava a començar. Per tant, es passaven dos o tres mesos aquí. I el que sí que vull recordar de la meva sogra, l'Estel Serra...
que molta gent encara ara en recorda, perquè era una persona que quan venia aquí els organitzava als nens del barri, o suposo que tothom que s'hi volia apuntar, els hi organitzava ball, els hi organitzava obres de teatre, els hi organitzava de tot...
I encara ara a mi em fa molta il·lusió i molta gràcia perquè gent que troba el meu marit sempre se'n recorden dels estius que passaven, imagina't, d'aquella època, que passaven els estius amb la meva sogra. I en tenen un record molt bonic. Ell havia tingut també molta vida cultural, una persona molt culta, tant ella com el meu sogre. I molt generosa en aquest cas.
Totalment, totalment. Això era la seva vida. Era la seva vida. Perquè el meu marit era els germans petits, eren bessons, i els grans eren bastant més grans que ells. Però, clar, llavors ells ho van disfrutar moltíssim, perquè, clar, venien tota la canalla i ells, clar, passaven uns estius, imagina't la Mar de Dé aquí, fent obres de teatre, organitzava el final de l'estiu, ja perquè havien assajat tota l'obra, o...
era una persona molt culta, la meva sogra, tocava el piano, pintava, a casa tenim ple de quadres d'ella, vull dir que això et demostra una persona amb una sensibilitat molt acurada. I llavors tu vas decidir seguir estudiant? O sigui, et vas casar, però vas seguir estudiant? Sí, sí, jo acabava estudiant i després vaig fer l'especialitat.
I després em vaig quedar embarassada i va venir el meu primer fill, també. Que tu tens l'Oriol i la Laia. L'Oriol i la Laia. Exacte, que la Laia ha passat per aquest programa com una agraïna. Sí, sí, sí. Ella sí que... Des d'aquí la saludem, si ens escolta. Exacte. Llavors, vas començar per pediatria, però... Sí. I això ho explico per què? Després explicaré on vas acabar. On vaig acabar.
I has fet com tot el camí, no? Tot el camí, sí. Perquè jo, quan ja et dic, quan estava a Anàlisis Clínicas vaig pensar, ostres, això ho anava fent, allò que la rutina et porta. Però tot en un plegat va haver-hi tot el tema l'any 85, si no recordo malament, de la reforma de l'atenció primària. I aleshores, en lloc en els pobles de tenir metges de capçalera ubicats en diferents pisos o diferents locals,
Els van agrupar tots en un centre d'atenció primària, que és l'antic centre d'atenció primària que hi havia. I els van ajuntar tots allà, i llavors, aprofitant això, van fer la... o perquè van fer la reforma i els van agrupar tots en el centre d'atenció primària, amb un sol...
com si diguéssim, un sol centre perquè allà es trobava tothom. I, aprofitant això, es va obrir, com si diguéssim, les places, i aleshores vaig opositar per poder tenir una plaça aquí. Perquè, esclar, jo vivint a Molins, treballant a Barcelona, els nanos... I vaig pensar, mira, és una oportunitat de poder treballar al mateix poble. I no em va fer por. Molta gent...
Sí que és veritat que m'havia trobat que em deia, ostres, i treballar al mateix poble on vius, vols dir? Jo no vaig trobar mai una dificultat. I dic, bueno, si després m'empenereixo, doncs demanaré trasllat i me'n vaig a una altra banda, però no ha sigut el cas. Però veient una mica la teva itinerari, que ara ens ho explicaràs una mica més en detall, i explicaràs també el que vol dir ser infermera de família...
Tu has passat en projectes nou moltes vegades, no? És a dir, has fet com a apostes de dir ara començo això que és nou, ara començo això que és nou, ara començo això que és nou. Sí, sí. O sigui, que el teu tarannà entenc que no t'ha fet mai por, o que has sigut una dona, diguem-ne, poc conservadora amb la feina. Poc conservadora, potser si el respecte me n'ha fet molt, però sempre he pensat que si no ho provem,
La meva mare sempre deia, si no proves les coses no sabrà si les pots fer o no les pots fer. I jo tenia sempre la idea que deia, provem-ho, fem-ho, i si no va bé, si modifiquem-ho, tirem enrere, mai res ha de ser per sempre. Podem intentar provar-ho amb una mica de criteri, i no sola, individualment, sinó...
amb recolzament de la gent, però si no va bé per aquí, tirem per allà. I amb això em vaig llançar una miqueta aquí a la reforma de l'atenció primària, vaig pensar que era una bona oportunitat per obrir-me nous camins i per veure què hi havia. I no em va fer por, i la veritat és que vaig estar molt contenta. Què és una infermera de família, Carme?
Home, per mi, una infermera de família és aquella persona que l'ideal fora que la infermera agrutinés a tota la família, o sigui, que fos un referent per tant el tema...
com pel tema social, com el tema psíquic. O sigui, jo crec que hem d'obrir molt la ment i, sobretot, mai fer prevaldre la teva manera de ser, perquè cada casa, quan tu et poses a dintre de la casa de les persones, cada casa és molt diferent, i tot per aquelles persones és lo vàlid. Per tant, tu no pots anar allà dient... Sense judici, vols dir. Sense judici. Exacte.
Això no és així, ha de ser d'aquella manera. Tu has de veure el que hi ha i, aleshores, amb aquelles eines que tenen i com ho tenen i com s'organitzen i amb les seves creences, intentar col·laborar, ajudar i detectar aquells graus o aquells nivells de dependència que puguin tenir per intentar ajudar que millorin en aquell aspecte, en aquella àrea, si és que es pot millorar i, si no, intentar conservar-ho.
Sobretot és la detecció de punts febles i poder-los donar eines, perquè nosaltres no som ningú per dir com han de fer les coses. Les persones ja... O sigui, tu pots donar eines i pots... Acompanyar. Acompanyar en el procés, exactament. Aquesta és la paraula. Acompanyar. Acompanyar. I aquesta és la meva idea. Sí que és veritat que està sectoritzat, no? Infermera pediàtrica, perquè està molt...
Dintre de la infermera de la pediatria... Això avui en dia, no quan vas començar tu, això avui en dia. Bueno, quan vaig començar jo aquí, a la reforma d'atenció primària, ja estava sectoritzat. I aleshores, que jo vaig anar a pediatria... Sí, que anaves a fer una cosa molt interessant, que és els nens sants. Sants, exacte. Es va crear un programa, que era el programa que encara es porta a terme, eh?
és l'atenció al nen sa. Vol dir que tot nen que neix és una miqueta en aquest sentit, o sigui, veure la seva evolució física, que sigui la correcta, la que li pertoca per cada etapa de la seva vida, sobretot en el primer any de vida, que és un procés d'evolució brutal per un nen, un nen que és...
totalment depenent, que el deixes allà i allà es queda, que l'any de vida gairebé que l'has de perseguir. Que l'has de perseguir, però tot això implica una evolució. Doncs el que fèiem eren certs controls de valorar que en tot moment...
feia el que li pertocava per l'edat que tenia. Per què? Perquè ens entenguem. Fins aquell moment la mirada era el nen malalt. Exacte. El nen anava a l'ambulatori on estava malalt. Exacte. I en canvi vau canviar aquesta mirada. I aleshores el que fèiem era controls. Els zero dies, per dir alguna cosa que sortia de l'hospital, els deu dies, els tres mesos, aprofitant per posar les vacunes que tocaven per calendari...
Si no tocaven vacunes és igual, veies una mica l'evolució, sobretot la corba de creixement, que fos l'adequada. Totes les coses. Hi havia visites que es feien només des de la part d'infermera i altres visites conjuntament amb el metge, perquè el metge també havia de fer la seva exploració física. I els pares i mares confien en les infermeres o confien més en els metges i metgesses? Què opines?
Això és molt difícil de respondre. Jo crec que si els hi dones confiança... Jo crec que la professió infermera és una professió que es complementa amb la professió mèdica. Són dues professions que cadascú té la seva visió, però que s'han de complementar. Jo crec molt amb el treball en equip.
Jo penso que l'èxit total és el treball en equip, perquè el que no veu una cosa veu una altra. Inclús posaria aquí també el professional del treballador social.
Perquè les tres visions, quan cal, verdaderament, perquè no sempre es demana la visita de la treballadora social, sobretot en aquestes edats, però quan es complementen les tres visions és quan pots fer més... Una intervenció integral, que es diria. Exacte, una intervenció integral i, a més a més, cooperativa, que tothom aporta els seus coneixements amb ell,
com sempre t'he dit i ens he comentat, de la persona que tens a davant, que ha de ser el centre de l'atenció de tot. I llavors tu vas començar pels nens. Vaig començar pels nens, sí. Vas seguir per temes d'al·lèrgies, perquè... Sí, vam crear, perquè hi havia una pediatra que era especialista en allergologia,
I aleshores vam dir, escolta, i si muntem... Perquè, clar, les llistes d'espera, els nens que venien i tal... I va presentar un projecte que se li va aprovar i vam obrir una consulta d'al·lèrgies que va durar uns anys, mentre ella també hi era...
I bé, era una consulta que va donar molts fruits, facilitaves molt a la gent l'accessibilitat a les visites, perquè hi ha d'anar aquí molins, i a més a més la llista d'espera era molt més àgil. I això que hi ha més al·lèrgies ara que abans, perquè tenim més higiene que abans, això és un tòpic? Ara et faig allò, anem a trencar fake news. Sí. Com que ens rentem més les mans, o com que els nens els deixem pel terra... Ja, no, jo crec que hi ha al·lèrgies, sí, no...
Si és un fake news o una notícia falsa. Jo no, jo diria que tenim una sensibilitat que vés a saber si aquest augment de sensibilitat cap a certs alergents pot ser o perquè hi ha més contaminació ambiental.
O bé perquè s'estudia més. Perquè ara diuen, ara hi ha molts celíacs, però quanta gent no ha tingut problemes greus i tota la vida li ha fet mal la panxa i mai s'havia estudiat què era. I al final et surt una celiaquia. Ara la trobes, la detectes, és celíac, i com és si no ho havia sigut mai? Fins que ho ets, o fins que s'estudies. I abans potser també n'hi havien
Però potser no s'estudiaven tant. La gent també anava molt més al metge amb coses com molt més... Aquí també hi ha hagut un tema que primer la medicina va ser com molt...
molt protectora de tu no has de saber res, jo sóc el metge, jo et dic el que has de fer i no preguntis. Jo sé el que tu tens, jo sé el que necessites i no. Després es va girar la truita i no, no, tu has de ser, el pacient, el que té ha de tenir cura de la seva salut. Per tant, tu has de conèixer, saber com tractar-te, com fer. Vull dir que aquí també a la gent li han fet anar una miqueta...
d'aquí d'allà. I ara mirem internet, no? Clar, i ara el punt mig mai s'acaba de trobar. T'has enganxat el que et vingui un pacient mirant internet? Clar, a l'última època sí. No tant, com ara. Ara és brutal, perquè ara qualsevol diagnòstic ja estàs mirant-ho a Google. A veure què vol dir. I esclar, això és molt perillós, perquè Google et dona una visió molt esbiaixada. I ara hi ha gent que demana a la intel·ligència artificial. I sobretot el que fa molt de por és la part de salut mental que demanen
Perquè a vegades les llistes d'espera tan llargues i la manca de professionals de salut mental que hi ha, o que no hi ha places tampoc, fa que la gent busca alternatives d'on sigui. La intel·ligència artificial et fa de psicòleg, i això és molt perillós. Perquè, esclar, et diu coses que tu vols escoltar i que potser no és el que necessites. Però bé, això és un tema que jo sempre m'ha fet molt respecte a la salut mental.
Jo amb això també et dic que estic ja en una edat que jo pensava que anava al temps de l'evolució tecnològica i ara ja fa un temps que penso que ja no hi arribo. Durant una època de la meva vida pensava, jo què sé, surt no sé què, però jo m'hi poso. I ara ja fa un temps que penso que no hi arribo.
No hi arribo a posar-me al dia. Però és que amb la intel·ligència artificial és molt... A mi em fa com una mica de por, eh? Vull dir, mai he preguntat res d'intel·ligència artificial, ni mai he volgut saber res, perquè penso... Clar, no saps fins a quin punt, si preguntes una cosa, t'enganxa i vinga, vinga, dic no, no, no m'hi vull posar. No m'hi vull posar. Sí, sí, sí.
Tu d'aquí vas passar a ser adjunta del CAP, o sigui, vas passar a responsabilitat. Sí, en aquell moment l'adjunta que hi havia ho va deixar, perquè sí que és un càrrec que ho has de portar durant un temps, no pots portar-ho tota la vida, evidentment, almenys des del punt de vista de la meva companya. I en aquell moment em va proposar de si jo volia ser adjunta. Jo primer vaig veure-ho molt gros, però és el que et dic, som-hi, vinga, fem-ho. I com en reconeixes a tu mateixa com a lideresa d'un equip?
Com creus que han sigut les teves competències o quines eines vas utilitzar per poder tirar endavant? Parlar molt amb la gent. Jo era de les que potser engegava alguna cosa o volia engegar alguna cosa...
a nivell d'atenció domiciliària i això, però sempre volia consensuar molt amb la gent, perquè jo penso que si tu dones una idea, que sempre dius, provem això, si no va bé modifiquem-ho, si no ho provem no sabrem cap on anem, però sempre d'acord amb la gent, perquè si no vas de cara al fracàs. Vull dir, són feines que necessites la cooperació de tothom.
Llavors, dintre d'aquest càrrec de ser adjunta del CAP, hi havia la part organitzativa, vacances, aquesta em falta, aquell no em falta, el llum s'ha espatllat... La logística diària. La logística diària, que jo entrava al centre, bon dia, i si ningú només em deien bon dia, deia, ben, avui va bé.
Avui no passa res més. Si deies bon dia, però vine un moment que jo dic, ja hi som, alguna cosa ha fallat, no sé què, és aquella cosa. Però dintre d'aquesta part de logística i d'organitzativa i això, després hi havia la part d'engegar programes per intentar avançar.
i a veure com ens organitzem les urgències al centre, perquè siguin més àgils, perquè puguem donar més resposta, com ens organitzem l'atenció domiciliària, que per nosaltres era capdalt, aquelles persones que no podien acudir al CAP i que tenien necessitats, poder anar a nosaltres, fer el seguiment a casa seva, que ens donava molta visió de detectar possibles mancances o possibles errors amb la medicació, que això...
era molt freqüent, i clar, tot això demana temps, i el temps érem les que érem, i no teníem més, i ho dic en femení, perquè després sí que van venir infermers, nois, però de moment és una professió molt femenina, i sobretot...
en els centres d'atenció primària a la meva època. Llavors, inclús la professió de metges era també molt femenina i cada vegada és més femenina. Els de família, sobretot. Els metges de família, sí, sí. I bé, anàvem nosaltres intentant organitzar-nos...
i a veure com podíem fer, i a veure, i una deia una cosa, l'altra deia una altra, i una miqueta acompanyar en aquest projecte. Però ho recordes amb orgull? Sí, vam fer coses bé fins a arribar a un punt que jo dic, jo ja no dono més de sí, perquè el temps també et crema molt, i les persones no sempre, almenys jo, no estic sempre amb el meu cap donant i ara fem això, i ara fem allò. Arriba un moment que dius, ui,
Jo ja, sí, llavors dius, retira't, ve gent amb ganes i amb idees noves, i vinga, i que s'hi posi una altra. I llavors vas anar acabant, que no va ser acabar, perquè vas estar molts anys. No, perquè mentre jo feia de junta, feia de infermera de família. Que feies de infermera de família, i vas entrar ja, que és el que et deia, vas començar pels més petits i vas anar tirant.
Cap als més grans, diguem. Cap als més grans, que llavors ja era, no era el nen sa, sinó que ja eren les persones amb patologies. L'atenció a la cronicitat, o sigui, malalties cròniques. Sí, després quan vaig deixar l'adjuntia, jo tornava a la meva plaça de metge de família, ai, de infermera de família, perdona.
I llavors em van venir a buscar de les direcció, diu, mira, que volem muntar un projecte d'un equip d'atenció a la cronicitat. Us hauríeu de trobar un grup que ens havien seleccionat, heu d'escriure el projecte, i si el projecte ens agrada, doncs l'implementarem. I si vam estar uns mesos escrivint el projecte, llegint no sé què, no sé quantos, amb la idea que teníem, que cadascú tenia la seva idea, és que esclar...
Aprofitàvem el que ja havia fet perquè, clar, jo penso que val la pena aprofitar el que ja està escrit per tenir un punt de partida. No tothom hem de començar de cert. No cal inventar la roda cada vegada. No, no, no. El caldo s'ha de millorar, no? Has de començar a dir, què hi poso, pollastre? No, ja ho saps qui va pollastre i qui va cardolla i qui va tot això, no?
Però vull dir que començant aprofitant el que la gent ja havia fet i llavors adequar-nos a nosaltres i aquell punt diferencial que nosaltres li volíem donar, que era l'atenció a la cronicitat. Érem un equip d'infermeres amb metges, que també teníem dos metges en l'equip, que sempre dèiem nosaltres no substituïm a la seva infermera de primària, sinó que recolzem i donem
aquella intensitat en les visites que pugui necessitar perquè necessita el pacient. Aquest és el projecte del que et sents més orgullosa de la teva carrera professional? Més orgullosa no, però que m'ho he passat molt bé, suposo perquè és el que tinc més recent, sí, perquè jo crec que dintre de la nostra professió intentem donar el màxim de nosaltres, però és que rebem molt a canvi.
quan tu dones i t'hi entregues i pots equivocar-te o no equivocar-te, però vas una miqueta, doncs, et veuen amb la veritat per davant, les coses, reps molt de la gent. La gent et dona molt i et dona molt de suport. I quan tu et truquen al telèfon i contestes i això, la gent això ho agraeix molt. I de quina sents més orgullosa, ara que ja estàs una mica fora?
Tot ha tingut el seu moment, però jo penso que tant al començament, l'atenció al nen sa, m'han endut molt bons records, que inclús a vegades ara... Mira, és que em fa gràcia perquè l'altre dia vaig anar a fer-me una higiene dental i la higienista era una nena de pediatria que jo havia portat. I em té tant de carinyo i tanta estima, aquella noia. Vull dir que, ai, Carme, que no sé què, tal i qual. I te'n recordes de tots ells?
De tots, tots no, i em fa molta malícia, perquè jo sí que el que no tinc és massa memòria. A més, els nens, t'imagina, t'han canviat moltíssim. Però d'aquella època m'ho vaig passar molt bé, molt bé, i els nens és que són superagraïts, pobrets.
Sí, sí. Vas començar com a ajudant tècnica sanitària, vas passar a ser infermera, o sigui, has viscut tot el canvi, vas començar amb nens, vas acabar amb gent més gran o amb èpoques cròniques que ja són... Vaig tenir que fer la convalidació del títol de diplomà d'infermeria, apa, torna a estudiar, tot un temari, perquè, clar, era l'època que havien de validar el títol. De validar tot això. Doncs som-hi, a validar títols. I ara, de sobte, et jubiles? I ara em jubilo i dic, bueno, ja estic...
Tu te'n recordes el primer dia que vas plegar, que vas marxar el dia següent? Què vas pensar? Avui què? No, jo ja ho pensava abans, perquè jo vaig plegar...
Però que jo m'ho estava passant molt bé, molt bé. El que passa que sí que és veritat que arribava molt cansada i a més a més molta feina, que llavors teníem una tablet cada una de nosaltres, molta feina. Jo la feia a casa a la tarda perquè l'endemà tornàvem a començar i no em donava la vida per tanta feina i les reunions i no sé què.
I aleshores, a més a més, fèiem reunions amb l'hospital, primer va ser Bellvitge, després el Brogi, vull dir que tot el que jo et deia del treball en equip una miqueta es va fer amb els especialistes, amb els internistes de l'hospital, amb les infermeres referents de l'hospital, vull dir que
Ostres, quan una persona... És que m'han donat una cita aquest dia, però l'altra... Vinga, no et preocupis, jo t'ho arreglo. Saps? Des de temes burocràtics a temes més d'avançar visites a l'hospital, de... D'acompanyar. Per què explicar-te, no? Que la gent no s'equivoqui amb els genèrics, això ho vam comentar preparant el programa. Em va sobtar, eh? Perquè dius, tanta propaganda els genèrics.
Sí, no, no, i a veure, i receptaven genèrics, però a la gent li va costar, estem parlant de gent gran i no tothom, evidentment, però clar, trobaves això que deien, a les cases et donen molta informació, de com tenen la medicació, de si tenen un ambient correcte, amb qui viuen, l'ambient, els sobtes, vull dir, tota una sèrie de coses, i et trobaves que deien...
Jo prenc... A veure, aporti'm el que pren. Això, això. No, però això és el mateix que això. Ah, no, jo m'ho prenc tot. Per tant, duplicaven medicació. I això podia ser tema de fer reingressos perquè estaven més medicats o... Saps? Detectaves moltes coses d'aquestes. Déu-n'hi-do, Déu-n'hi-do.
Per això que de vegades encara que la gent deia, no, no, jo puc venir, però jo una visita sempre la fèiem al domicili i vèiem una miqueta l'entorn, sobretot a l'època de l'atenció a la cronicitat. A més, doncs... Llavors decideixes que ja et retires, perquè et toca... Em jubilo, sí, em toca i... Ja hi pensaves abans que faries.
No pensava... Bueno, pensava que volia fer alguna cosa, no sabia el què. I aleshores, quan vaig plegar, vaig dir... Jo he de fer alguna cosa, perquè... És que passes de 100 a 0. Totalment. Això et preguntava el primer dia. De 100 a 0. I què faig? I ara on vaig? Bueno, netejo la casa. Però un cop has de netejar, torno a netejar la casa. No cal, no cal. Saps? No caldria.
I em faltava alguna cosa, perquè sempre és veritat que, almenys jo crec, que quan més coses fas, més rendeixes. Si et quedes que només faig una cosa, et quedes com molt apoltronat. I això a mi m'angoixava una mica. I aleshores vaig començar a mirar per fer voluntariats.
que si aquí, que si un centre, l'altre, que vaig mirar l'Ajuntament de Barcelona i Sant Joan de Déu, doncs vinga, vaig a veure Sant Joan de Déu, vaig escriure un mail, llavors em van contestar
I es feien unes reunions que t'explicaven una miqueta del que volia, com funcionava, i els diferents centres que tenien. Llavors, una cosa que sí que volia dir, un centre que pugui anar jo amb transport públic i ja estava farta d'agafar cotxes, perquè havia treballat sempre amb el cotxe i ja estava farta. I aleshores vaig tenir la possibilitat de poder entrar a Sant Joan de Déu d'Esplugues, que amb l'autobús em va perfecte.
I primer vaig començar anant a l'UCI de Sant Joan de Déu, també... Déu-n'hi-do. Déu-n'hi-do. Déu-n'hi-do, però que veus que pots aportar. Vull dir, a veure, allà els primers dies vas per tot a l'hospital, te l'ensenyen...
i fas acompanyaments als nens mentre les famílies estan fent diferents organitzacions de cites, de proves, etc. I nosaltres estem amb els nens, o inclús si se n'han d'anar a dinar, se n'han d'anar a dutxar, això és la feina bàsica que fem a l'hospital.
I allòs em van posar a la UCI, jo estava per la UCI, llavors si algun pare, perquè ara les UCIs d'allà a l'hospital, els pares poden estar a les 24 hores del dia amb el nen, però si en un moment jo els hi deia, escolta, ni que sigui sortir a donar una volta, no m'has de donar explicacions, jo em quedo amb el nen i qualsevol cosa, jo viso la infermera, jo el que tinc molt clar és que jo ara estic a Sant Joan de Déu, però jo a Sant Joan de Déu no sóc infermera.
Jo sóc la voluntària, com qualsevol altra, perquè són els infermers els que saben de tractar els nens. Jo no em poso mai per davant de ningú, evidentment, només faltaria. I bé, llavors el que fem bàsicament, jo els dic, els nens, tot i que sí que...
De vegades volen jugar, de vegades volen que els hi porti joguines o que els hi porti llepissos de colors o jugar amb ells per terra, doncs juguem per terra. Però sobretot és també donar recolzament als pares, a vegades només escoltant-los, perquè és clar, hi ha gent que ve de lluny.
Hi ha gent que està sola aquí, sense la família. Et trobes en múltiples situacions i són situacions molt angoixades perquè... Pares i mares o més mares que pares, perquè jo també amb això tinc una opinió, crec.
Moltes vegades, eh? Sí, hi ha molta mare, però també hi ha molt pare. Això m'alegra que m'ho diguis. Sí, hi ha molt pare. Hi ha molt pare. I a vegades hi ha que s'ho combinen. Ara ve a una, ara es queda a dormir una, ara es queda a dormir l'altra. Doncs mira, reconcilio amb l'univers. Sí, sí, reconcilio't, perquè quan som moments així, verdaderament, la gent necessita parlar i necessita algú que els escolta, encara que només sigui escoltar-lo, sense, evidentment...
no anar més enllà. Per què vas tirar cap als nens? Potser perquè has fet tota la volta, no? Sí, vaig pensar d'anar a pacients terminals o amb malalties oncològiques, però és el que havia portat últimament molt. Malalts terminals... Que això no n'hem parlat i m'he deixat una pregunta que després te la faré. I aleshores...
Mira, em cridava l'atenció la part dels nens perquè pensava que una miqueta donava suport als nens perquè pensava que era una situació molt dura per ells i el que m'han ensenyat els nens és que els nens lluiten però amb un somriure d'orella a orella.
A veure, a vegades els veus una mica postrats i així, però quan es troben una mica bé, ja tenen ganes de jugar, de córrer, i veus que van percorrent per l'habitació i tu amb el pal, cuidado, els cables, perquè van connectats per tot, però és que ells corren i juguen i tenen molta energia i moltes ganes de viure. I, per sort, molts nens, doncs clar, tirant endavant. Són moments que viuen malament, però...
I els pares moltes vegades necessiten només que algú els escolti? Sí, a vegades són situacions que o venen de l'estranger o a vegades la dificultat idiomàtica sí que per mi és una miqueta problemàtic perquè jo no domino els idiomes, és un tema, és una assignatura pendent.
Però... Això és generacional, eh? De la meva, també. Sí, és horrorós, això. Els joves ja comencen, però... Sí, sí, és horrorós. Jo a vegades els dic a les infermeres, dic, és que no sé què em diu, m'està demanant no sé què, però ho diu en anglès i diu, no, tranquina, ja vaig jo. Perquè, clar, això és una versionada. Les joves dos barriobes a l'anglès ja l'han agafat a nosaltres. Sí, sí, el dominen.
Però, bueno, a vegades t'expliquen la situació, de com venen, de com han arribat aquí, i, bueno, són... I ara estàs amb el centre... I ara sí. Llavors, quan es va obrir aquest hospital, que està just al costat de l'hospital central, doncs vaig anar cap allà i estic a la planta d'ingressos i una planta... I que vas un dia o com funciona? I vaig un dia a la setmana. Allà normalment diuen que hi anem un dia a la setmana. I ara...
Jo abans de la pandèmia hi anava dos dies a la setmana. I un dia anava a l'UCI, que llavors estava a l'UCI, l'altre dia anava a quiròfans. I quan vam tornar de la pandèmia i ens vam incorporar, van dir, escolta, quiròfans està cobert, però hi ha la unitat de cirurgia ambulatòria, que si vols hi pots anar. I dic, ah, doncs sí, doncs vaig dos dies. I llavors em van proposar, escolta, i si vols,
pots fer-ho tot en un dia, però no sé si seran masses hores. I vaig pensar que potser també em va bé fer-ho tot en un dia. I estic al matí al PCCB, a l'Hospital del Càncer de Nens, i a la tarda estic a la unitat de cirurgia ambulatòria.
El nostre país, per circumstàncies, suposo, culturals, no té tant de costum de voluntariat, tot i que hi ha molts voluntaris, com pot tenir la cultura anglosaxona o la cultura americana, que això es valora fins i tot amb les feines, que et demanen al currículum què fas de voluntari, que això aquí no es demana. Com convençaries l'agenda que s'apuntin al que tu estàs fent?
Si tenen una mica de temps per entregar els altres, jo crec que és una de les coses que val la pena, perquè sempre dic, igual, et donen molt més del que tu dones.
hi ha dies de tot, hi ha dies que et sents més útils, altres dies que la gent no necessita tant de tu, bueno, vull dir, escolta'm, tu t'ofereixes, hi ha alguna cosa, no gràcies, ens ho combinem, perfecte, molt bé. Però sempre el fet de ser-hi et tenen com una mica de referent per qualsevol cosa, i la gent que ha tingut necessitat o que per seves circumstàncies, doncs,
ens ha necessitat més, sempre et dona molt més del que tu pots arribar a donar. Perquè tu al cap i a la fi el que fas és estar allà, acompanyar i jugar amb la criatura si vol en aquell moment. I si la criatura, perquè això sí que és l'altre, els mòbils i les pantalles són el que tenen ells a davant. Llavors intentes, per què no juguem una mica l'uno o el parxís...
o perquè no... Llibres, abans passaven llibres, ara costa més que tinguin un llibre. O pintar o alguna cosa d'aquestes intentem, però si el nen no està d'allò i vol jugar amb la pantalla, dic, tranquil, jo m'estic aquí assegut a la cadira i tu fes el que calgui i si em vols dir alguna cosa ja saps que jo estic aquí. I respectar-los. Ostres, m'encanta tant el que estàs explicant que està passant el temps i jo volia parlar d'una cosa, abans que parlem de la dona amb història, que és que
Em va impactar molt tota la part que tu també has treballat de les entrevistes de final de vida, d'on vols morir. Això ho vam comentar. Em sembla un tema... Això va ser un projecte dintre de l'equip d'atenció a la cronicitat. Això se m'ha oblidat abans i t'ho volia preguntar. Perquè m'ha semblat molt interessant. On vols morir? A casa? A l'hospital? Sí, dintre del programa d'atenció a la cronicitat...
Hi havia els pacients crònics, però també hi havia els pacients amb malaltia crònica avançada, vol dir els pacients que ja estan en una etapa més complexa. I aleshores era el moment de fer tota una entrevista que era una mica àmplia, una mica general. I aquesta entrevista ens servia perquè nosaltres la penjàvem de la seva història clínica,
I ens servia molt perquè, per exemple, quan nosaltres no hi érem i una companya o company tenia que atendre aquell pacient, el primer que fèiem era mirar aquest document. Aquest document, a part de posar les patologies que tenia, el motiu d'ingrés en el programa...
tota la medicació que portava, tota una sèrie d'ítems que ens donava molta informació, ens servia perquè hi havia unes preguntes que si ja era el moment d'abordar-ho, i ho intentàvem abordar amb la millor de les maneres, i la gent ho rebia molt bé, era dir «Vostè, en cas que es torni a descompensar, què vol fer? Vol anar a l'hospital? Vol quedar-se a casa? Aquí intentem fer el màxim a casa?»
Quina és la seva voluntat? Hi havia gent que deia, no, no, jo si em trobo d'allò, jo cap a l'hospital. Doncs ho registrava i aleshores la persona que rebia la trucada per una descompensació sabia que ja s'havia parlat, tot i que ho havia de preguntar de nou, però almenys sabia d'on partíem.
Hi havia gent que deia, no, no, és que jo ja no vull tornar més a anar a l'hospital. Feu el que sigui, però jo em vull quedar a casa. I era en aquest moment que nosaltres també era allò. Llavors intentàvem fer les tècniques que podíem a casa. I si ja no es podia fer res més, hi havia la gent que llavors feia...
I en cas que ja no hi hagi res a fer, on vol estar vostè? Vol estar a l'hospital, amb l'acompanyament de la família, vol quedar-se a casa, i molta gent deia, jo és que vull morir a casa. I aleshores això... Em sembla una gran pregunta, que no sé quan s'ha d'abordar, però penso que et treus molt de pes. Home, a mi em va costar de començar d'allò, i torno a repetir, va ser la gent que t'ho facilita.
Perquè teníem més prejudicis nosaltres a l'hora de preguntar-ho que no pas les persones a que els hi preguntis. I a vegades el fet de parlar-ne, i parlar-ne davant de la família, no era una entrevista... Era una cosa amagada. Amagada, no, no, érem els cuidadors referents allà davant, perquè sempre busquem un cuidador, o buscavem, perdó...
Un cuidador referent, que era la persona que s'encarregava i que parlàvem de tu a tu. En aquell moment, a vegades, com desangoixaves una mica. Que després, potser, a l'hora de la veritat, diu, mira, jo he dit això, però jo vull anar a l'hospital. Que problema, només faltaria, no? Crec que es parla poc de la mort.
Sempre ho he pensat. Sí, perquè es té com molt de tabú parlar de la mort. I sobretot hi ha pacients que dius, és que esclar, és que jo ja no puc donar-te més de si, ja no podem fer més. I què fem en aquests moments? Doncs em sembla molt maco el que fèieu, que era tranquil·litzar molt també a tothom que estava a l'entorn. I amb això, perquè si no, no em donava temps, centrem amb les dones en història. És que ens portes un personatge que jo no coneixia, la Virginia Henderson, que em sembla estupendo,
que és una infermera que va innovant el paper de la infermeria, m'ho explicaves tu, per valorar els pacients basats en les necessitats bàsiques i detectar les mancances i poder assolir la màxima autonomia de les persones. Ella va néixer a Kansas City el 30 de novembre de 1897, va morir a Bramford el 19 de març del 96, Déu-n'hi-do el que va viure. Sí, sí.
I, a més a més, va ser escriptora, va teoritzar, va fer moltes coses... I va transformar la infermeria en una disciplina respectada i pròpia, en un marc... Va fer un marc conceptual que va ajudar que també tingués ara, com deies tu, com a professió, com a més entitat, en un sentit d'autonomia. Com una professió independent, que no era tan lligada a la medicina, sinó que les dues professions es podien complementar
I es podien treballar en equip en un cert moment. Cadascú té la seva visió i detectar els nivells de dependència que puguin haver-hi. Ella va teoritzar 14 necessitats bàsiques humanes que cohereixen. Ho deies al principi, tu també, des de la teva feina. Aspectes físics, emocionals i socials.
Per una atenció integral, que jo, del que has explicat avui, seria com el resum, no? L'atenció integral. Exacte, sí, sí. Per mi, jo penso que és la finalitat que hem de tenir, almenys. Jo és el que jo crec, ara, clar, aquí, per tants caps, tants barrets. Ella deia, i amb això ja entrem en la recta final, i si no, no em donarà temps, acabar de despedir-te bé...
que la infermeria ha de ser una ajuda perquè la persona recuperi la seva independència com més aviat millor. Hem de recordar que aquesta senyora va néixer a finals del segle XIX, vull dir que no estem parlant d'algú com a molt recent. I també m'ha semblat curiós, perquè jo no sabia qui era, i penso que les dones famoses, entre cometes, vull dir, o que han deixat petjada del món de la infermeria,
Sí que hi ha algunes, no? Vull dir, me'n recordo el nom de Pila, la Zendal, no? N'hi ha algunes, però no són com molt conegudes, no? No. Suposo que el fet de ser dona també ha influenciat en que no siguin més conegudes o que els hagi donat el seu espai, no? El seu espai en el seu moment. Ella...
No es va casar ni va tenir fills i va dedicar tota la seva vida a estudiar com cuidar millor les persones i dignificar la professió, que amb això em volia quedar com a idea final. Sí, per això jo penso que imagina't, a finals del segle passat, no l'altre que va néixer. I tot a principi del segle XX, que va ser molt dur. I aquí vam començar l'any 85 amb la reforma de l'atenció primària i una miqueta, doncs, imagina't si portem anys endarrere.
Déu-n'hi-do. Déu-n'hi-do, gràcies per portar-nos a la Virginia Henderson. Busqueu-la, els que ens escolteu, i recupereu una mica la seva biografia, que val molt la pena. I ens queda un minut. Jo volia preguntar-te més coses i no què feies més enllà del voluntariat i de la infermeria, però és que no em dóna de temps. Em sembla que ens hem d'acabar. Carme Bertram Pí, que m'ha agradat molt parlar amb tu. Moltes gràcies, he estat molt.
Estava molt nerviosa, però he estat molt a gust amb tu. A més, has explicat unes coses xulíssimes que jo crec que, a més a més, ens fan reflexionar, que és el que et deia, ens inspiren, ens inspiren, i això és molt maco. Gràcies per acompanyar-nos. Gràcies a tu. I gràcies, Elia Arjona, també, per acompanyar-nos en la PAC Tècnica, i com sempre us dic, aquí ens escolteu i ens seguiu.
Estem al segle de les dones però queda molta feina a fer i aquí seguirem fent xarxa, o sigui que us espero a tots i a totes escoltant-nos a Ràdio Molins de Rei i a les vostres plataformes de podcast. Fins la propera. Notícies en xarxa
Bona tarda, són les 7, us parla Mercè Roures. Manté la situació d'alerta a les comandes.