Aquí comença Heroïnes quotidianes. Un programa on les protagonistes són dones amb experiències a compartir i que ens inspiren en l'art de la vida.
Us parla Bego Floria i avui ens acompanya Montserrat Gavarró Puiggarí. Teatrera, bueno, inquieta cultural, has fet moltes coses. Teatrera, ho dic per l'exposició de Teatreros que vau fer tan xula, recordant tota l'etapa. Però tu has sigut sempre una persona molt activista des de l'àmbit del teatre.
Sí, bàsicament del teatre. I també una cosa que ell li posava valor, però que la societat no sabia, que tu posaves color a molta part dels dibuixos del Josep Maria Madurell i Montaner, que va ser un dels dibuixants més destacats de la represa cultural catalana al segle XX, i que tothom, potser el nom, algunes persones que ens escolten no els sonarà, la gent de Molins de Rei sí, però de fora de Molins de Rei potser no tant,
Però si diem Cavallfort i diem Massagrant i diem altres personatges segur que els sona molta gent. Sí, potser en Cavallfort és dir Jep i Fidel, que és l'última pàgina que sempre era la contraportada.
Jeb i Fidel, veus? Jo em recordava més del Massagran, potser. Tampoc és que llegis molt jo, Caballfort, perquè jo soc filla d'emigrants. I llavors soc de... Tot i que ja després, evidentment, vaig aprendre el català, però soc de les que vaig arribar.
I una mica més grandeta. Però sabeu que la gent de la meva quinta tothom devia llegir el Cavallfort? Home, sí, els meus fills. A casa encara hi ha una gran col·lecció de Cavallsforts, dels meus fills, evidentment, i encara continuo el Cavallfort. Bueno, perquè va ser un... He estat mirant una mica, no? Perquè va ser un... Bueno, va ser una innovació.
Perquè per la temàtica, en una època tan difícil... Quan va començar? No dic després, eh? No, no, evidentment. Evidentment es lluitava per la llengua, cosa que encara s'ha de lluitar, desgraciadament. Desgraciadament, estem molt d'acord. Però que en aquella època, quan va començar, doncs, sobretot va normalitzar la lectura del català, va formar lectors i lectores...
Però a la vegada m'esperit crític i amb imaginació. I a més a més, jo penso que els nanos així s'aprenien o els agradava més la lectura, no? Vull dir, més que agafar un llibre, de vegades amb algun nano. Els meus, gràcies a Déu, són grans lectors. Però, per exemple, una revista per un nano potser és més fàcil que comenci a llegir-hi, que hi havia contes per llegir i hi havia altres que eren dibuixos, no? Que eren...
Sí, les vinyetes. Les vinyetes, això, però no portia vinyetes. Sí, les vinyetes. I era com un còmic, no? Sí, era un còmic, sí, sí. Bueno, tot un moment històric que tu vas ser protagonista, això és bonic. Bé, sí, vaig viure tot el franquisme, bueno, tot.
Vaig néixer a 45, per tant, en plena postguerra, i quan era jove, des dels 14 anys, amb una visió ja molt clara del que significava viure dins una dictadura. Molt bé.
Perquè a casa vostra vau mantenir la llengua, malgrat els temps difícils. A casa meva tota la família, malgrat ser molts alcalèctics, que hi havia els de dretes i els d'esquerres, sempre tots, tothom, parlava en català. Sempre. O sigui, a casa meva no es deia ni una paraula, ni res, ni una comarca.
Es feia en castellà. Hi havia molts llibres a casa teva. A casa meva hi havia llibres. La meva mare era una gran lectora, també. Però a casa dels avis hi havia una biblioteca davant de paret, dels avis. De la mare. De la mare, una gran biblioteca dels meus recataves avis. O sigui que allà l'àvia ja em triava llibres que jo pogués llegir. I jo recordo que quan tenia 8 anys
vaig, bueno, 7 anys, vaig arribar corrents a casa dels avis i dic ja sé llegir, ja sé llegir. Evidentment en castellà, perquè a les escoles parlaven en castellà. I la meva tieta,
la germana de la meva mare, em va dir, doncs si saps llegir en castellà, també n'aprendràs en català. I em va regalar un llibre que era del Folky Torres. I, evidentment, vaig començar a llegir en català i vaig començar a escriure en català, en faltes, però com que tinc molta memòria visual, si una paraula em feia mal a la vista, pensava, no, això no. Llavors mirava com s'escrivia
I vaig anar fent, d'anar aprenent el català ja de molt joveneta. Que bé. La teva tieta, la teva mare, que es diu? Montserrat. Montserrat, com tu? Com jo. I la teva àvia, que era la Trinitat Fontana. Trinitat Fontana, sí. Que la teva àvia, a més a més, havia sigut modista a París. La meva àvia va viure...
un temps a París, el seu pare, el meu besavi, era una persona molt bohèmia, era avenista, treballava molt puig i queda a Falc, i els meus tios, els germans de l'àvia, també van ser escenògrafs, dibuixants, pintors... Un va participar a la pel·lícula del Cantinflas, no? Un, per la guerra va marxar,
Va viure a Mèxic, on va morir. Jo li vaig conèixer una vegada que va venir aquí. Els seus fills sí, a tres dels seus fills els vaig conèixer. I aquest es va casar amb una productora, una senyora que era productora, i ell va poder fer tota l'escenografia de les pel·lícules del Cantinflas. O sigui que ell era un senyor molt conegut a Mèxic.
I bueno, allà es va quedar. Allà es va quedar. I l'altre era conegut aquí, molt amic també del José María de Sagarra, que té un poema que li dedica a ell, molt curtet. I el meu tio també era escenògraf i em sembla que va tenir la màscara de plata d'Argento d'Itàlia.
Teníem premis els meus tius, tius avis. Tius avis. Feia les tires del destino que firmava Egip. O sigui que tu tens una part de la família que és de la que et ve aquesta cosa artística. Bé, jo també dibuixava, també he anat a Massanes, estic graduada de marxa aplicada, soc esmaltista.
Tota la meva vida no m'hi he dedicat a fer els mals, però durant dues tongades sí. Quan vam acabar l'escola, amb una colla d'amigues que vam acabar, vam muntar un taller...
I vam fer alguna exposició, vam vendre, llavors es venien molt els esmals, i vam vendre bastants esmals, després ho vam deixar, elles volien estudiar, jo també, em vaig posar a estudiar, cosa que no havia fet al començament, perquè a més m'agradaven més les coses de teatre, que també ja em havia començat a posar jo...
De molt joveneta vaig començar a ballar a les escoles, que teníem l'Anita Sunyer, que era la nostra professora de cant i de ball. I de cant em va dir, nena, deixem-ho córrer. No cal que t'hi diguis. No t'hi posis. Però de ball, sí. I llavors ja, també de molt joveneta, vaig començar a ballar ballets a la Penny, que llavors era jovento catòlica. Ara és Penny.
Noia. No, cada cosa, sí, sí. Cada cosa el seu temps. Sí, sí, i tant i tant, i tant i tant. I bé, d'això vaig passar els pastorets, primer els de Folk i Torres, que vaig fer d'Isabaló, després ja vaig passar els pastorets d'en Pitarra, on he fet de Sant Graviel, de Raquel...
i d'haver-ho durant molts anys i després he fet moltes coses potser per això ara no em faig cap perquè estàs jubilada quan me vaig jubilada ja era res només allò que em vingui de gust i prou i quan mires aquella època de joveneta i ara la mires així en retrospectiva com recordes? una etapa feliç? una etapa moguda? una etapa inspiradora? sobretot moguda
A mi m'agradava molt aprendre i llavors una cosa em portava a l'altra, no? Per exemple, a veure, jo estava... em van demanar si podia ajudar amb moviment, escolta, els batons, perquè els hi faltava un... Jo sempre deia que sí, i vaig estar una temporada fins que vagi ben ara ja prou i...
I vaig a plegany, vaig anar cap a un altre cantó. També hi estava amb les colònies, a la JAC, que va ser després la JOC. Eren les joventuts d'escoltes de la parròquia, diguem-ne. No, d'escoltes no sé exactament què significava. Però bueno, era moviments de joventut. Joventut, sí, bueno. Sí. I amb això també hi vaig estar molts anys.
Què més vaig fer? Paral·lelament estudiava, paral·lelament anàvem a una escola de teatre. A veure, nosaltres vam muntar, a més a més de fer els pastorets, el que vam muntar va ser arrel d'una setmana de joventut, que les organitzàvem també nosaltres. O sigui, va començar gent més gran a organitzar-les,
I després ens va passar a l'organització, a nosaltres. I llavors això, un cop a l'any, es feien setmanes de joventut. Aquesta setmana es comportava a organitzar i fer venir... A fer... Doncs... Conferències magistrals, diem. Sí, conferències, cinema, teatre...
Portàvem tot això, no? I jo cada any ho fèiem. Llavors, doncs, això em va portar a conèixer també, a saber organitzar. O sigui, si hi ha una cosa que he sabut fer a la meva vida, ha sigut organitzar. Mira. No em poso medalla, sembla que em posi una medalla, no? No, home, no. Però és veritat. Però és això que diuen, aquí hem de fer no sé què, i tu aixecaves el mà a la primera. No.
Bé, quan estàvem en un grup sempre era dels que ens aixecava la mà i deia el què. Anàvem per feina. Sí, i llavors a partir d'aquesta setmana de joventut n'hi va haver-hi una molt moguda, que van sortir molts grups, un de ràdio, que va ser el naixement, en certa manera, del que després seria Ràdio Molins de Rei. Mira...
I després va sortir un altre, bueno, els de teatre. Ens vam dir que tiràvem endavant en un teatre que volíem nou, que volíem diferent. Vam treure l'apuntador, vam dir res d'apuntador, cosa que m'he arrepentit sempre perquè després hem necessitat tres punts. Perquè la memòria... Ningú t'ho recordava. Quan et jove...
No falla la memòria, però quan ets gran sí. Sí, que volíeu innovar. Volíem innovar. I llavors, inclús el grup se'n deia grup teatre nou. Vam fer venir un senyor que era un actor. Vam demanar al TEC, que en aquell moment era un grup molt interessant de Barcelona que feia teatre en català. I allà amb aquest grup hi havia la Maria Felius. Si estem parlant de finals del franquisme...
No, al mig del franquisme. Al mig del franquisme. Per tant, estàveu fent teatre en català. Els anys 60. Teatre en català. Teatre en català, nosaltres el fèiem en català. I innovar. Innovar. Trencant una mica les tradicions. Sí, amb aquest senyor vam fer un curset de teatre i vam fer... Aquest senyor ens va dirigir unes obres d'en Baltasar porcel. Vam estrenar a nivell...
Diem-ne mundial. O d'aquí a una obra d'en Pedrolo, situació bis, que va venir la censura i tot a veure què dèiem. Ens va censurar dues paraules perquè penso que aquell senyor no va entendre pilota del català. Però ens va anar molt bé. Feia por, feia por.
El censor. Home, era un home així amb una gavardina, però nosaltres ens vam agafar amb molta filosofia, vam fer l'obra, va dir aquesta paraula i aquesta paraula fora, i ens ho va deixar fer. Jo per mi que no va entendre res, però bé, és igual.
Millor. Millor. Més coses que vau fer. I després vam fer també El petit príncep, que el Jaume Romeu, el pare de l'Oriol, va fer una adaptació. Oriol, director de la ràdio Molins, per si ens escolta algú i no sap de qui parlem. Doncs parlem del Jaume Romeu. Doncs el seu pare va fer una adaptació del petit príncep i ja la vam dirigir.
un noi del grup i desgraciadament aquest grup no va poder continuar perquè tots els nois els van enviar a l'Emili
vam quedar, les senyores soles. Clar, és que això passava en aquella època. I això passava, esclar. Tots tenien més o menys de mateixa edat i quan un acabava l'altre començava i llavors el grup una mica se'n va anar... No teníeu personatges masculins? No, esclar, ni... I aquell temps semblava que si no hi havia un director que dirigís... Jo me'n recordo quan una noia es va plantejar ja dirigi jo. Ah, no, que ets una noia, ho tinc apuntat en una llibreta. Què em dius? No.
Vull dir que era de veritat. Impensable. Que les dones fessin coses a dirigir, diguem-ne. No, no, no, els nois no volien pas. És molt divertit. Després, clar, tothom ha canviat molt i ara... No tota vegada. Abans deies, en el català encara hem de seguir lluitant. Doncs que les noies puguin dirigir i a vegades també s'ha de seguir lluitant. També s'ha de seguir lluitant. Però és divertit perquè ho puc dir-ho perquè ho tinc apuntat en una llibreta d'un resum d'una reunió que vam fer, no? Que...
que folaneta volia ser directora, i li diu que no, perquè era noia, dic això, ho subratllaré i ho posaré, no sé, en algun lloc que la gent ho vegi, com havíem de lluitar. Total, que a partir d'aquí ens vam posar en un grup
Nosaltres ja coneixíem la gent de Sant Feliu, el grup de teatre, la gent d'Esparreguera, la gent de Cervelló, la gent de Cornellà, perquè aquests grups també havien vingut aquí, Molins de Rei, tot plegat, teníem una relació. I amb aquests grups vam fer el grup comarcal de teatre, perquè el que sempre he tingut...
almenys el que jo volia i que vaig trobar en Caràtola és que volíem fer-ho tan ben fet com poguéssim. O sigui, que la gent es preparés, encara que no cobréssim, nosaltres havíem d'actuar com actuen els professionals bé. Dintre de les nostres capacitats, evidentment. Però havíem de fer-ho ben fet. Llavors, aquest grup comarcal el que volia també era
Quin tipus de teatre havien de fer? Perquè en aquell moment quin tipus de teatre feies? El que anés contra la dictadura, una cosa ja molt clara que fos així, o havia de ser un teatre... Es feia el teatre de Tresillo, que se'n deia, no? Quin teatre? I va ser molt bo perquè nosaltres estàvem convençuts que tot havia de ser, bueno, contra... Reivindicatiu. Reivindicatiu.
I no, al final va resultar que Xavier Fàbregas, que venia, que era un senyor de teatre, que escrivia llibres i tot això, que també venien a les reunions, no érem només els grups, sinó que venia en Xavier Fàbregas...
Jo diria que el Benet i Jornet i el Fel i Formosa, tota aquesta gent, eren molt joves llavors i també volien aquests moviments que anessin tirant endavant. I me'n recordo que...
que va sortir un escrit d'aquestes reunions, del que es havia dit, i que en Xavier Fàbriques ens va dir, mireu, el teatre el que ha de ser és divertit, el teatre el que ha de fer és que la gent s'ho passi bé, que la gent disfruti.
Tant pot ser un teatre de Tricillo com un teatre... Més de denúncia. Més de denúncia, però... Ha de fer gaudir. Exacte, que la gent no pateixi veient-nos actuar, sinó que disfruti. Vau agafar aquesta línia. Com a grup, com que no hi havia manera de poder-ho fer, perquè havíem d'esperar molt de temps, un grup de Barcelona...
que ho portava en Jordi Dodero, que després va ser el que va ser el Teatre de Garrilla, ens va proposar si volíem anar a una escola de teatre que ells havia muntat, ell, amb uns nois. I una noia, dues amigues i jo, vam anar-hi i vam estar dos o tres anys fent aquesta escola. O sigui, jo al dematí treballava, a la tarda anàvem a Sanna...
I quan sortia de Massana, corríem cap a l'escola de teatre. I quan dormies? Quan quedava, quan arribava a casa, sopava. I si no tenia assaig, me n'anava a dormir. Si tenia assaig... Treballaves al negoci familiar en aquella època? No, que tenia una impremta, ton pare. No, jo treballava, primer vaig treballar.
amb una fàbrica de licors. Després vaig treballar a Cade. No sé què és Cade. Una fàbrica, una fàbrica, no sé. Estava a Pla, una fàbrica. I després vaig treballar a l'impremta. Però a l'impremta vaig treballar 10 o 12 anys o una cosa així.
I llavors anaves compaginant amb la teva part artística Massana i amb el teatre. Com que treballava els matins, treballava els matins, només sempre he treballat de jornada, bueno, Cal Capellades no, el primer treballava tot el dia, per això vaig canviar a Cade, que a Cade feia jornada intensiva. I podies a la tarda estudiar. I a la tarda tenia...
per poder anar-hi. I com es veia en aquella època a les dones de teatre? A les dones de teatre era un món a part. Ara, si em preguntes, per exemple, a la KD...
Jo portava una part de col·laborador, una part concreta. I va haver-hi un moment que volien un cap de l'Enders, em sembla que era, perquè es va morir la persona que ho portava. Doncs no m'ho van donar perquè era una dona, m'ho van donar. Clar, en aquell moment les noies no comptaven. I, esclar, semblava normal, no?
Jo ni em vaig enfadar. Ho vas trobar normal? Sí. Bueno, que és lògic, perquè al final sempre és igual. Sí. Vaig pensar, bueno, mira, ja s'ho faran. Menys feina, menys mal de caps. Vull dir que...
Sí. Si m'ho haguessin donat, molt contenta. I amb el món del teatre era tot més igualitari, diguem-ne? Erau més iguals? Bueno, fora això de la direcció. Sí. Que també és un símptoma, però bueno, diguem-ne que normal. Sí, però... Per l'època. Per l'època, doncs, sí. Vull dir, no...
allà no passava res, vull dir, si tu deies alguna cosa i tothom podia estar d'acord o en desacord, però no estava perquè eres una dona o no ho eres. Clar, clar, clar. Era pel que deies. Llavors vas anar a l'escola aquesta que estaves explicant del Teatre de Gavilla. No, el que va ser al començament
D'un dels fundadors de Teatre de la Guerrilla, que m'has dit el nom, però ara no me'n recordo. Jordi Dodí. I llavors, després, què vas fer? Després, quan ells van començar a fer teatre, a mi em anava molt malament a Barcelona. Vam anar a viure a Barcelona, vaig deixar-ho. Llavors vaig tornar a Molins de Rei.
I llavors, no sé si és ben bé darrere, però suposo que més o menys per llavors, es va fer un grup. Es volia la Penny i hi havia d'haver eleccions. I llavors Julià Canals, que era una persona que tenia moltes idees i que ho tenia molt clar, que s'havia de fer i tot plegat,
vam fer un... volíem fer un cop... vam dir farem un cop d'estat i ens presentarem i ell tenia molt clar com s'havia de fer i s'havia de fer la Junta amb uns secretariats i els secretariats havien de ser de dansa, també de ràdio, de teatre i no sé quins més, ara no ho recordo
I llavors vam fer una reunió i en aquell moment el Pere Ray va dir que ell muntaria un grup de teatre, la cefa va dir que... la mare, l'Oriol, va dir que faria un grup de dansa,
I no recordo més ara qui hi havia, perquè... I jo vaig decidir aquell moment que deixaria el Pere que fes el grup de teatre, que jo no m'hi posaria, que em posava a la Junta. I vaig ser la primera dona que es va posar, que es va presentar en unes eleccions. De la Junta de Catalunya. Home, doncs, vas obrir camí? Sí, en aquell moment sí.
M'has obri camí? A veure, al secretariat ja n'hi havia de noies, per exemple. Però no a la Junta. La gent que ens escolta, que no és de Molins, perquè ens entenguem, això són entitats que eren... Hi havia la Joventut Catòlica, el Foment, la Federació Obrera, eren entitats que venien amb el franquisme.
va desaparèixer, però en tot cas... Bueno, hi havia moltes associacions amb Molins, però quan a teatre... Però que era el món associatiu de Molins de Rè, com a molts altres pobles, però que bàsicament a les juntes hi havia els homes i que va ser en aquesta època que vau començar a entrar les dones, que digui jo, pioneres...
Exacte. No, en aquella època, perquè abans es deia la dona a casa i a cuidar dels fills. Con la pierna quebrada. Quebrada, exacte. En casa amb la pierna quebrada, sí senyora. O així, no? Sí senyora, sí senyora. O sigui que abans tu vas entrar aquí i llavors entro a la junta, el que passa que només hi vaig poder estar poc temps perquè el Caris, el meu home, treballava a Caldes de Montbuí i aquell temps parro de cinquanta i pico d'anys enrere. Clar.
Clar, anar de Molins a Caldes era moltes hores. Eren dues o tres hores, no és com ara. I llavors vam dir, casem-nos o anem. Ja vas formar família, vas anar cap allà. I me'n vaig anar a viure... Vam anar a viure a Sabadell, que no fos ni Molins ni Caldes. Et va costar deixar Molins? Sí. Només vaig estar dos anys fora perquè, bueno, Joan... Vam decidir venir cap aquí...
I llavors vaig tenir els nanos molt petits i de moment no em vaig posar enlloc, però de mica en mica va haver-hi un moment. Això devia ser l'any... Bueno, l'any 85 és quan el Josep Maria Madurell, ell parla amb el meu pare i li diu que necessita algú perquè li pinti els massa grans perquè ell no dona l'abast.
I el meu pare diu, la nena ja ho farà. I ara la nena. Però tu pintaves? Me'n feies a l'esmalt? Bé, jo havia dibuixat i he anat a casa de la Carme Sala a fer pintura i pintava. Però jo li vaig dir, papa, jo, la Corella, tu vés allà i parla amb ell. Diu, bueno, anirem allà. I vaig anar i em dono una pàgina i diu...
Pinta'm això. Dic, és que jo, tu, tranquil·la, tu pinta'm-ho, jo ja ho miraré, perquè no m'agrada com m'ho fan. Dic, bueno, doncs ja t'ho faré. Li vaig fer la pàgina, o cinc pàgines ja em va donar. Bueno, total, l'hi porto, diu, ah, m'agrada molt, ja pots continuar. I així vam estar 18 anys. Déu-n'hi-do. 18 anys. Ell sí que valorava la teva feina. Sí, inclús ell cap a...
Esclar, ell no comptava morir als 80 anys, que pobrec, que es va morir de repent, no?, en Josep Maria. El que passa, doncs, que ell cap al final diu, és que jo aquí hem fet una cosa que no l'han feta bé, jo vull que surtis al llibre com a colorista, perquè en realitat... Això era una professió, diguem-ne. Sí. En realitat, fora dos o tres primers que us havia pintat ell i no sé qui més...
Els altres els vaig pintar dos jo. Tot el massa gran. Tot el massa gran. Durant 18 anys. Durant 18 anys, tots els massa grans els pintava jo. Fora de la portada, o alguna portada també l'havia feta. És un antieroi del Folk i Camarassa.
Folky... Folky Camarassa. Camarassa, que el Madurell feia els dibuixos, no?, i que va ser un personatge aquest, bueno, molt entranyable, pel que dèiem, no?, perquè també en una època molt concreta, bueno, donava missatge, diguem-ne, no? I era en català, també. Bueno, a manera que fos en català, també donava un missatge així, una mica, que no era molt... o sigui, molt evident, no?, però generava criteri amb els nens que el llegia, no? Sí, no, és clar. Sí.
Bé, José María era un gran admirador del Tintín. Era un gran admirador. I bé, així vam estar. I vas començar. Vaig començar així. I amb Caràtula va haver-hi un moment... Caràtula és el grup de teatre. És el grup de teatre. Amater, que és un dels importants. Sí, no em diguis amater, perquè Pere Arraix s'enfadarà molt. Perdó, doncs un grup de teatre. Un grup de teatre. Que no cobren. Ah, que no cobràvem, exacte. De vegades pagàvem.
Sense apagar. Va passar que em truca el Miquel Armengol, que havia sigut el director d'aquí, d'aquesta casa, i em diu, Montse, diu, Pere, no pot fer aquest any el cicle de teatre, perquè també fèiem el Caràtula, havia començat l'any 74, fins i tot.
a fer representacions, i entre les coses que feia havia començat a fer uns cicles de teatre, que portàvem gent de Barcelona bona i tot això, no? I el Miquel em demana si ho puc ajudar, jo li dic que sí, perquè com que no sé dir que no, li dic que sí.
I entro a dins d'altre cop de l'organització i de començar altre cop a organitzar coses. Sí, perquè tu, a més a més d'actuar, tu feies producció, scenografia... Bueno, això dintre del grup, sí. Feies de tot. De secretària... Sí, sí, sí. Cap al final... Al començament no, eh?
O sigui, al començament jo em poso molt a ajudar-lo. Si algú que no sigui de Molins i que li dius què va ser caràtula, imagina't, què va ser caràtula per la gent de Molins de la comarca i pel teatre català? Va haver-hi un moment que va ser el grup representatiu de Molins de Rei. Abans potser ho era el del Foment, però caràtula ho va ser després. I quina importància té el teatre català?
no diré amateur, no professional, com el fèieu vosaltres, des del teu punt de vista? Home, a veure, jo disfrutava moltíssim i penso que... I el fèieu en català. El fèiem en català. Em sembla que només em feia una en castellà. Una perquè era de l'Orca. Em sembla que era l'Orca. I esclar, no ho faràs en castellà. Ah, i en català. I és l'única.
l'única per tant una mica és el teu punt de vista així mirant cap enrere quan parles de caràtules li haguessis d'explicar a algú jove que parla de la història del teatre una mica jo diria que va ser un grup representatiu de Molins de Rei del que havia de ser teatre que com es havia de fer el teatre que el més difícil que era Montserrat això ho vam parlar preparant l'entrevista
El més difícil. Sí. Convèncer la gent que es preparés i que ho fessin com si fossin professionals. No, la gent que ja venia a Caràtula ja... Ja estava. Ja estava preparada. Això, la batalla era més amb els pastorets i jo a començament. Després ja no, perquè a Caràtula també la gent ja sabia el nivell...
que hi havia i el que s'exigia. Sempre hi havia aquella persona que no hi estava d'acord, evidentment, que deia que no, que també s'havia d'agafar encara que no se'n sabés, però...
No ho sé, jo penso que la gent s'ha de preparar mínimament abans de posar-te a dir un text davant del públic. I tu vas entrar, estaves explicant ara, dins de Caràtula, que va arrencar a partir que surt el grup que el Pere Arraix ha impulsat des de la joventut catòlica. Des de l'any 74. Tu hi participes, després marxes una mica, després tornes, i comences a organitzar aquestes setmanes de teatre. No, les setmanes de teatre jo continuo.
Continues el que hi havia, ja les feien, tu t'incorpores... Jo m'incorporo i a partir d'aquí... Què és el que més t'agradava d'aquella feina?
o organitzar, anar a buscar grups amb anexa, trucàvem i que vingués gent i a veure si fèiem ple i a veure si recollíem els diners, que també ens ajudaven, esclar, i teníem subvenció, però no ho sé, era tot, era tot, a veure, fer el programa, què volíem, què podia, que hi havia aquell moment, què poguéssim portar, que qui podia venir...
Jo m'hi poso i ja continuem un any, durant dos o tres anys, fent això. Fem fins i tot l'internacional, si portem grups de fora d'aquí.
I dintre d'això se's dona la casualitat, bueno, la casualitat no, dona que hi ha el canvi d'ajuntament, hi ha mort en Franco, canvia entre els del Passuc a Molins de Rei,
I llavors el Julià Canals em demana si vull ser o cap, perquè ell sempre tenia la idea de fer unes escoles de teatre, escola de teatre, escola de música...
i escola de dibuix. I li ha ganats que era un regidor de l'època. Era un regidor de cultura. I em demana si vull ser el cap i organitzar l'escola. Com que aquell moment cràtula no està en un moment... Sempre els grups tenen... És cíclic, no? Hi ha moments que estàs a dalt de tot, hi ha moments que estàs a baix i aquell moment no feia res. I...
ens ajuntem amb el Cesc Vives i el Jaume Villanueva i, bueno, diem que sí, i amb el Julià Canals muntem l'escola de teatre. Però sempre ho fem amb caràtula, o sigui... Amb la marca de caràtula. Amb la marca de caràtula, encara que sigui municipal, la marca és caràtula qui organitza. Això no volem que es perdi de cap de les maneres.
I aquesta escola dura 3 o 4 anys, ja ho durà. Anem a Barcelona, anem a l'Institut del Teatre, venen primer 3 professors, el Jordi Messalles, el Jaume Valls i el Ricard Sierra, i després ve la Emma Vilarassau i la Carme Portacelli, que van ser professores de la nostra escola de...
Nosaltres tot això ho fèiem sense cobrar. I li vam dir, escolta, Julià, jo soc responsable, però, esclar, no cobro res. Ja m'està bé, m'és igual. Però mira, saps què farem? Anirem a escola i no pagarem.
I aprendrem I aprendrem I així ho vam fer-ho Va molt bé, doncs no pagueu res i és com si cobréssim I vam anar a l'escola també És la segona escola que vaig anar fins al final
Què t'agradava més, organitzar o fer teatre? Sempre m'ha agradat aprendre. I per mi eren dues coses diferents. Tan organitzava que... Com aprendre a actuar. Com aprendre a actuar, totes dues coses. I tu t'identifiques com a actriu, tu, de tu mateixa? Aquell moment sí. Bueno, encara que estiguis jubilada també. No, ara sóc una jubilada. I res més.
A veure, si em ve un i em diu, vols venir a recitar uns poemes? Doncs jo hi aniré, perquè són llegits, perquè ara hi ha de memòria res. O sigui, jo, res, llegit, i si em ve a buscar per una altra cosa, mentre si he llegit, cap problema.
Clar. I des del teu punt de vista, per ser una bona actriu, no professional, o professional, què és la part més important? La memòria, el posar-te en el lloc del personatge ràpidament... Com a tot. Tot una mica.
Si no tens memòria, com ho fas? A tu què t'agradava més? Quina part t'acostava més i quina part t'acostava més fàcil? Aprendre-te el paper és el més difícil. I no equivocar-te, i no posar-te nerviós, i no quedar-te en blanc, i totes aquestes coses. I el públic era exigent? El recordes exigent, el públic? No, no. Home, ja sabien que ens venien a veure nosaltres. A més a més, venien els papas, els tiets, els marits, els amics...
evidentment que si no ho feies bé no us agradava això no m'ha agradat però és molt diferent i com ho compaginaves amb el tema de pintar?
Ah, no, pintava... A veure, jo quan... No vaig treballar sempre, quan em vaig estar casada. Temporades que treballava i temporades que no. Vaig tenir fins i tot una botiga. O sigui que... La que era, la botiga? De papereria i llibres i coses d'aquestes. Molt bé.
però vull dir, també vaig treballar 9 anys amb un enginyer. Has fet una mica de tot? Sí, i allà feia tant, era la xica de los recados, com... Com la protagonista? No, com delinear. Ah, vale, amb el tema de l'ingenier. Sí, perquè el meu home és arquitecte, per tant em va ensenyar a fer, com que ja també dibuixava, em va ensenyar la part de delineació,
i també ho feia allà o sigui que a veure hi ha trucat moltes tecles ja ho veig, has posat veu a la vida des del teatre i emocions i has posat color a la vida des de les pintures des de les pintures i com la teva inspiració amb les pintures d'on la treies? el color que li posaves era una mica el que tu volies? el que jo volia que hi hagués i si hi havia una posta de sol jo ja ho sabia em deia sempre mira
Ha de ser, el còmic és lliç, no hi ha degradats, però com que m'agrada tant, ho deixem així. I ja està. I posaves un degradat. I ho posam, un degradat.
I quan es va saber que tu eres la persona que posaves color? La colorista? Jo diria que quan em van fer l'entrevista allà es donia veure la gent més propera sí que ho sabia, però... Allà és la revista d'aquí de Molins de Rei que et va fer una entrevista quan es va fer l'exposició.
No, no me'n recordo. No, abans, abans, abans. Es va fer una exposició, bueno, s'han fet moltes, però... Sí, però abans, abans, abans. La última. Bueno, jo també ho vaig saber quan es va morir, perquè llavors hi va haver un homenatge i tot això, i llavors també hi vaig anar-hi. Clar.
Bé, i a més et van encarregar les 40 contraportades. Ell avançava a feina i tenia 40 contraportades, 40 o 45, no me'n recordo, de Jep i Fidel que estaven per pintar. I llavors, a Cavallfort, la família Madurell, un dia em truquen si volia pujar allà dalt, dic sí, i vaig pujar, i em vaig trobar amb la directora de Cavallfort.
i em va demanar si podia pintar aquelles contraportades. Jo vaig dir que sí, evidentment vaig treballar per cavall fort tot el temps que va durar que pintés allò. I quan vas fer l'última, què vas pensar? Ja s'ha acabat. Ja està? Ja està. Sí? Sí, no, vull dir, era una feina més per mi. A veure... No tens nostàgia de les coses? No, penso que...
tinc l'edat que tinc i ja he viscut tot el que he viscut i hi ha coses que potser les faria ara diferents, això ho tinc molt clar. Mhm.
Però tampoc no te n'has de fer un drama. Vull dir que has viscut, has viscut i ja està. Jo estic contenta de moltes parts. Per exemple, la segona part de cràtula, que és a partir del 94, que es fan els 20 anys, se celebren els 20 anys de cràtula. Aquell moment cràtula no fa res, però ens ajuntem altre cop tots.
I diem, tirem-lo endavant, i ho vam tirar endavant bastants anys, i és l'etapa que jo he disfrutat molt més, perquè hi havia molts directors, i llavors era molt més fàcil, perquè quan un estrenava, l'altre ja preparava. I va ser, a més a més, vam disfrutar moltíssim, vam riure moltíssim, i això és molt bo.
T'agrada treballar en equip? Sí, i a més he treballat sempre amb gent molt més jove i amb gent més gran. I això és magnífic, perquè no et tanques amb gent de la teva edat. I Caràtula final, quan va acabar? Em sembla que va acabar.
No, ara no tinc... Més o menys, però no recordo. El 2000... Ah, doncs deu-n'hi-do. Sí, 2002 o 2003, no recordo. És que he buscat la data i no l'hi trobades. I vau fer l'exposició aquesta, no?, de Teatreros. Llavors, a cap d'un temps, el Toni em truca i em diu... El Toni Moreno. I em diu... M'ajudes a muntar aquesta exposició de...
de teatre, no sé qui ho va... És que no me'n recordo qui ho va...
Qui ho va organitzar? Sé que el Toni em truca, diu, tinc aquí, hem de triar qui posem, i recordo que vaig anar a casa del Toni, diverses vegades, diversos dies, i la vam muntar. Ell feia les fotos, i llavors, primer vam triar les persones que pensàvem que havien de sortir, les vam avisar, les quedaven tal dia, tal hora, i llavors el Toni feia la foto,
on ell creia que aquella persona li anava més bé, i jo l'acompanyava, i després vam muntar l'exposició, o bé, el Toni la va muntar. Com ha sigut d'important el teatre, o com ho és d'important el teatre per una vila, com el cas de Molins de Rei? Que hi hagi un grup com el que teníeu vosaltres, com Caràtola. Jo penso que sí, perquè, primer de tot, que per les persones que hi participen,
És cultura. Per un cantó és cultura. És esforçar-te, és estar en un grup, és treballar en equip. És moltes coses. Sigui de teatre, o sigui de dansa, o sigui del que sigui. I és una pena que... Jo em sembla que sí que encara hi ha algun grup de teatre. El que és una pena és que de vegades hi ha persones que... Jo també ho era bastant, eh? Tenia molt mal genitor al començament.
Però la segona vegada que m'hi vaig posar el 94 vaig dir, no rondinaràs per res, per res. Peti qui peti, és igual, que passi el que Déu vulgui, però tu ni m'ho. I jo vaig fer-ho. I estic contenta, estic contenta perquè no cal, no cal enfadar-se, no cal... I el Pere va haver-hi un moment...
Jo vaig plegar perquè en aquell moment ja havien plegat molts directors que jo, o directores, que també en teníem, que en aquell moment jo treballava amb ells i ja també tenia alguns blancs, allò que dius-ho, i això ja no és el que era. I com que no teníem apuntador...
i alguna vegada no teníem ni tres punt, i jo dic, mira, jo Pere plego i... Ara quedarà fatal, que és el tres punt.
És una persona que està amb el paper, entremig de bambolines, i si tu... Si no davant com l'apuntador, si no entre bambolines. No, l'apuntador t'ho deia tot. I el trespunt era com l'entradeta. El trespunt et donava l'entrada, i a més a més, si tu quedaves un moment en blanc, dissimuladament anaves cap allà i tal cosa, i tu continuaves. Ah.
Ah, veus. Però, bueno, de vegades estaves en un punt, per exemple, en una obra que vam fer de Chekhov, i jo me'n recordo, la vam fer aquí a Molins de Rei, la vam fer a Esparreguera, la vam fer a Olesa, perquè la vam fer al grup d'Esparreguera de Molins i d'Olesa, cadascú va fer una obra curta de Chekhov, que la va dirigir el Cesc Vives a la Dolors Canals. I jo me'n recordo que em sembla que era Olesa,
que va haver-hi un moment que vaig canviar, era molt semblant al que deia, vaig canviar una frase per una altra, i em contesti, jo dic, i ara què li dic amb aquest? I ell ho va veure, però jo, jo, em partava tallar, no passa res, i ell em va anar dient coses fins que em vaig poder agafar amb una,
I ho vaig enganxar i ja està, perquè allà no teníem tres punts, perquè la Dolors no estava per tres punts, allà no en podíem tenir. O sigui que... M'estaves explicant el tres punts i jo t'hi tallat que estaves explicant que havies deixat el grup perquè ja veies que tenies alguns blancs... Sí, llavors, però al cap d'un temps ell diu jo em quedaré encara un temps, també el cap diu saps què? Diu, penso que el grup em truca un dia per telèfon, diu jo penso que el grup ha de... Ha d'anar plegant veles. Hem de plegar.
diu, jo ja també em vull plegar. Diu, bueno, doncs molt bé, diu, m'ajudaràs? Diu, sí. I llavors ens vam posar, bueno, diverses persones, el grup, ens vam trobar, vam fer reunions, què fèiem? Ell va dirigir una última obra i els altres, i els vam fer, el Toni va fer uns...
Una capsa amb tots els programes de tot el que havia fet. Te la volia portar-me a la etxada, ja te l'ensenyaré un dia. Amb tots els programes de totes les obres que havia fet. Caràtula. Llavors me'n recordo, veus, allò que et deia d'administrar i d'organitzativa.
Em van passar totes les carpetes perquè posés ordre a tots els programes i posés per ordre alfabètic a tots els actors i tota la gent que havia participat des del començament fins al final. Què d'important és mantenir la memòria de les coses i guardar-la i explicar-la. O no, Montserrat.
I en paper, també, perquè ara a vegades ho posem en digital i després no sabem on ho tenim. Bé, jo ho tinc tot en paper. Ho tens tot en paper. Jo ho tinc tot en paper. Mira, veus, fins i tot això. Has vingut amb un paper avui, sí senyora. Amb un paper, amb bolígraf.
Quina història més maca, la de Caràtol, i quina història més maca la de posar color a la vida i els dibuixos del Madurell, també, i el Massagran, i el Gep, i Fidel, que ho diré. I amb això entrem amb la dona que ens has portat a la secció de Dones amb Història.
Una dona que feia una mica com tu, una mica de tot. Perquè l'Anna Lizaran, que és qui ens has portat, Esparreguera va néixer el 31 d'agost del 44, va morir molt jove, molt prematurament, 68 anys.
L'11 de gener del 2013 ha sigut una de les grans actrius que ha deixat una impremta i esborrable al teatre, al cinema, a la televisió catalanes. Però ella feia de tot, també, perquè és una de les fundadores del lliure i ella recollia, muntava escenaris... Feia de tot. Feia una mica... Bueno, quan m'he llegit de la seva biografe he pensat, mira...
Això sí que és... Bé, és que ella va ser una de les fundadores del lliure. Sí, sí, sí, sí. Bé, també va participar a la Fundació de Comedians. Sí. Sí, ella era filla d'una modista, d'un mecànic, i de seguida va tenir una gran passió pel teatre. La seva germana també, la Lola Lizaran. La Lizaran, sí senyora. Passió pel teatre com tu, també, no?
Bé, elles em sembla que devien començar. Si eren d'Esparreguera, devien fer la passió. Aquí fem els pastorets i elles devien fer la passió. Devien fer la passió. Mira, això no ho he trobat exactament. Elles se'n van a París a estudiar. Sí. I com dèiem, doncs, a l'any 76... No ho sé, és una suposició. Segur, segur, segur, segur.
Segur, segur. Bueno, va fer terra baixa. Em sembla que la Lola també feia teatre a Esparreguera. Ah, és possible. Jo em sembla que també havia fet alguna cosa de teatre. És possible. Jo havia fet cinema, la Lola... Ai, l'Anna, amb el Pedro Almodóvar, també. Sí. I amb el Ventura Pons, que va fer... que va guanyar el Premi Gaudí, amb el Ventura Pons. I el Premi Butaca a millor actriu. I també va fer televisió. Jetlag i l'un per l'altre.
Però fer televisió i cinema deu ser diferent, no? No en tinc ni idea. Tampoc. També t'ho he de dir. Suposo que sí que és molt diferent. Va marxar a 68 anys, sobtadament, per un càncer. Estava assajant una obra...
De teatre? Sí, sí. Diu, sí, i té algunes frases molt maques, com que la vida en escena, bueno, és com la veritat teatral, no? Com una veritat que tu també et fas a tu mateixa, que el teatre li va ensenyar a mirar, a escoltar i a resistir.
Que això és maco, també, no? Resisti. Bueno, que tu vas començar fent obres també que eren de resistència contra el franquisme, encara que fos... Exacte. No? Sí, home, sí. I a l'escola que vam anar a Barcelona, també era una... Era...
Una escola no tant per actors com per ensenyar als diferents grups, donar-los classes de respiració, d'addicció, de tot això, per allò que dèiem, perquè el nivell pugés, perquè...
els grups de teatre dels pobles no fossin de quatre persones aficionades, que ho feien com podien, sinó que hi hagués un cert nivell. I una exigència. I una exigència. Això és el que deies tu al final. T'has de sentir orgullosa de posar aquesta escola. De ser una de les impulsores d'aquesta escola del teatre no professional. De l'exigència, del canvi de mirada. Va ser un canvi de mirada, això. O no? Sí, però jo no ho portava. Dic en general. Dic en general.
I ella deia, si les coses es fan bé, també agraden, ho deia irònicament, en el sentit que tot es pot fer de moltes maneres, però sobretot s'ha de fer bé. Exacte, les poden fer, i sempre ho he dit, les coses es poden fer bé o malament. Si les fas bé, ja està. Si les fas malament, les has de tornar a fer, perquè si no anem bé. Clar, clar, clar, clar, clar.
Bé, ella era molt treballadora, de fet, ha deixat una empremta perquè era una dona molt carismàtica i molt humana, també, que és el que dèiem abans, que a ella no se li queien els anells. O sigui, era una gran estrella, perquè ens entenguem, reconeguda, una gran actriu, i a la vegada era capaç de ser molt propera i de fer el que calgués fer quan tocava. A mi m'agradava molt com a actriu.
Sí, l'havies vist? Sí. Vaig veure a agost. Agost. Que va ser molt impressionant. L'última que vaig veure. Sí, va ser molt impressionant. És que a més a més l'obra també era molt bona. Sí, sí, va ser molt impressionant. Vas molt al teatre?
Ara poc, perquè jo estic molt contenta que facin teatre Molins del Rei, perquè a la nostra edat, anar a Barcelona, tot i que és molt fàcil, ja se'ns fa més difícil. Sobretot un diumenge a la tarda, vés a buscar el tren, si vas en cotxe, busca un aparcament, tot plegat és com molt rotllo.
I que ho facin ara... A mi em sembla magnífic. I els hi vaig dir ahir, l'altre dia, el diumenge, els hi vaig dir a veure si em feu més i feu altres coses també. Que no siguin només tonteries. Feu concerts i feu coses que la gent més gran... I la gent jove també. No tinguem la necessitat de desplaçar-te. De marxar, de sortir. Un i de rei és prou gran perquè hi hagi una mica de tot i el diumenge puguis anar...
Déu-n'hi-do les coses que hi ha, també t'ho dic. Sí, però que valguin la pena. Sí, sí, tal i tant. Bé, almenys que valguin la pena per mi. Que sí, dona, que sí. I abans deies que ara estem acabant ja el programa, ens hem d'anar acomiadant, però abans d'acomiadar-nos, la Montserrat Cabarreu Puiggarí, quan no fa teatre i no posa color a la vida, què fa? Què fas? Cuines, camines, què fas? Què t'agrada fer?
A veure, jo caminava molt, però des que m'han operat els genolls, camino menys. Mira, faig operològic, miro de fer coses que em facin treballar el cervell, llegeixo, miro la tele... Has sigut una gran lectora sempre. Sí, potser més abans que ara, perquè quan començo un llibre i no m'agrada el deixo. Ah, sí? Això ja com una escola, qui ho fa i qui no ho fa.
No, no, jo sí, eh? I ràpid. Bueno, en tot cas, ens agrada molt que ens expliquessis aquesta història de la teva vida, del teatre i del Cavallfort, i conèixer qui posava color als dibuixos del Madurell, que això del Josep Maria Madurell, que també és molt maco. Moltes gràcies per haver-nos acompanyat. Ja estem acabant. Hem d'acomiadar-nos i també agrair a la Eli Arjona la nostra tècnica que ens ha acompanyat i també recordar
a tothom que ens escolteu, que com sempre dic, estem al segle de les dones, però queda molta feina a fer, i aquí seguirem fent-ho cada setmana des de les heroïnes quotidianes, que podeu sentir-ho a la web de Ràdio Molins de Rei, si no ens heu sentit en directe, o a les plataformes de podcast, i ens podeu seguir a Instagram. Hem de seguir fent xarxa, perquè hem de seguir fent dones visibles, com avui hem fet visible aquesta història tan maca de la Montserrat Gavarró.
Notícies en xarxa. Bona tarda, són les 7, us parla Mercè Roura. Alcaldes i càrrecs de Junts a la demarcació de Girona reclamen actuar contra la multinacionalitat