Aquí comença Heroïnes quotidianes. Un programa on les protagonistes són dones amb experiències a compartir i que ens inspiren en l'art de la vida.
Es parla Bego Floría i avui ens acompanya Montse Ruiz Guilera. Bona tarda, Montse. Hola, molt bona tarda. Molt bona tarda. És actriu amb ceguesa, perquè això és important també dir-ho. Sí. I estàs de gir amb una obra que d'aquí dos dies s'estrena en Molins de Rei que es diu Causalitats. Sí. O Causalidades. No sé, amb quin idioma la feu? O la feu una mica de la rei? És en castellà. És en castellà, és en castellà. Sí.
que està patrocinada per la ONCE. Sí, per això ho fem en castellà. Però en tot cas, que és una obra que es veurà, si ens escolteu en directe, d'aquí demà passat, el dimecres, que a més a més és la setmana del dia de la inclusió, a la FEDE, a les 6 de la tarda, el dimecres, dia 3.
Però que estarem gira i que, per tant, si ens escolteu en podcast i ens escolteu, no ho sé, més endavant, a través de la web de la ONCE, o si aneu buscant per internet, segur que trobareu diversos llocs, perquè també es farà a la seu de la ONCE a Barcelona, a Esplugues de Llobregat... No sé si em deixo a algun lloc. Els propers mesos. Que tinguis ja tancats. Sí, al Centre Cípic Dressanes també ho farem al gener. Molt bé, doncs per això dic que qui no pugui veure l'Aquimolins darrere els convidem a que et segueixin.
Rosa, ai, Rosa, t'he dit com ta mare. Mira, m'he colat perquè just acabo d'apuntar el nom de ta mare. Sí, però em diuen que m'hi assemblo molt. Ah, mira, doncs això és bonic. Sí, molt. Ta mare que era de Morins de Rei de tota la vida. De tota la vida i els avis també. Aquests de sempre. Tenien algun can o no? Tenien algun renom a la casa o no te'n recordes? No, no.
No hi havia. Ja que comencem per aquí, anem a explicar qui és la Montse Ruiz Guilera. Montse, tu vius a Molins de Rei, és nascuda a Molins de Rei, tot i que alguns anys vas estar vivint fora. Sí. Ja ho deies ara que la mare era molinenca de tota la vida. Sí, de Calguilera, efectivament. De Calguilera, veus? Sí, sí. I el pare va venir de la zona de... De Ciutat Real. De Ciutat Real. Perquè l'àvia jovita, doncs... Van viudar...
I van matar l'àvia a la guerra i llavors va agafar por i va fugir. I va venir cap aquí. Sí. També una heroïna d'aquella època. Molt, molt, perquè tenia quatre fills i els volia tirar endavant i ho va aconseguir. Molt bé. Doncs avui hem fet un record. Mira, començar un programa amb un record amb les dones fortes de la família també és bonic. O valentes. Més que dones fortes, dones valentes. Sí. Creus? Amb empenta. Això tens una mica tu.
Sí, sí, sí, perquè el meu pare en tenia moltíssima, perquè amb tot el que va haver de passar i després va voler venir cap aquí per tirar endavant, jo d'ell en tinc molt, perquè la vida m'ha posat unes quantes traves, però... Cap endavant, cap endavant. Això vull explicar-ho, Montse, perquè vull explicar per què... Ja saps que preparant aquest programa et vaig dir, mare de Déu, tu ets una veritable heroïna perquè les coses que has hagut d'anar superant a la teva vida...
Perquè tu pateixes una malaltia que fa tres anys que t'ha deixat cega absolutament. Tot i que veus llum una mica, no? La llum m'ha quedat perquè de moment encara tinc la retina aguantada amb pinces. Espero que aguanti perquè la foscor sí que m'espanta una mica. Però bueno...
De moment tens llum. De moment tinc llum. Per tant, amb els de moment sempre tirem. Això mateix. És important. I la malaltia que tens, a veure si la dic bé, o digue-la tu, que ho diràs molt millor que jo. Té un nom molt llarg i molt lleig. Miopia magna progressiva i degenerativa. Això mateix. Ho he dit en castellà, però això es pot dir en català també. Miopia magna progressiva i degenerativa. El que passa és que de petitona no m'ho van detectar fins que no vaig tenir sis anys.
I després, a mi a casa em van tractar com tots els meus germans. Vull dir, no hi havia diferències. No em van sobreprotegir. Quants germans éreu? Tres. Pel fet de tenir la malaltia, a mi no em van sobreprotegir. I els ho agraeixo molt, perquè si no, potser tampoc no tindria l'empenta que tinc ara. Que tens, ara, de força. M'hi ha hagut d'espavilar sempre, sempre, molt,
I això, doncs mira, m'ha ajudat a tenir l'empenta que tinc ara. Perquè en aquella època, que, bueno, a veure, tenim una edat, ets àvia, només diré això, no? Sí, sí, sóc àvia de l'Aina, que té un anyet i mig i és el meu motor de vida ara. Exacte.
Això vull dir per explicar una mica que quan tu eres petita potser no hi havia aquesta mirada que hi ha ara amb els nens i nenes a les classes de veure de seguida si hi ha alguna cosa que no rutlla. Els mestres avui ho detecten a la primera. I en la teva època no? No, era molt diferent i hi havia molt de silenci. A més, recordo que em renyaven i em deien...
Però com no pots llegir si la teva germana a la teva edat ja llegia i tu no llegeixes? Però clar, si no veia res, no entenia. Però tu tampoc ho sabies. Jo no ho sabia, clar. Jo no n'era conscient de petita. Jo era una nena feliç i no era conscient que era veure bé i que no era veure bé. Perquè encara que em posessin ulleres, jo tampoc no veia bé.
Però deien, ala, les ulleres hi ha andando. Perquè hem d'explicar que la teva miopia va avançant. Sí. Per tant, et posen unes ulleres i al cap darrer tornes a no veure, perquè ens entenguem, no? I a més, quan me la van detectar, ja tenia 8 dioptries i no me les podien posar de cop. Me les anaven posant mica en mica, però quan hi tornava, la miopia ja havia crescut i tornava a créixer i seguia creixent, no?
I com recordes aquella infància? Primer les monges de Ballirana, després vas venir cap a Molins de Rei. Sí, vaig anar a l'institut. Com et superaves a tu mateixa? Tot i que no sapiguessis que no veies bé fins que vas prendre consciència. Amb molt d'esforç, perquè a mi m'exigien molt, m'exigien igual que els altres. I jo, per exemple, a la classe m'assentava a l'última fila
Per què et dius Ruiz? Pel cognom Ruiz, clar. I com que no veia la pissarra, jo li preguntava a la companya, què posa? Llavors ens castigaven a les dues per parlar, però ja no et deixaven dir, escolti, és que no veig la pissarra, que t'he dit que te calles. I clar, era tot molt estricte,
I no escoltaven i no et deixaven parlar. Vull dir, ja sabies que tu havies de callar, acatar el que et deien i fora. I jo al recreo, al pati, demanava els apunts a la companya, ho estudiava molt, molt, molt a casa, però moltes coses se'n perdien. Jo quan explicaven les oracions gramaticals a la pissarra, encara que no ho veia, jo no sabia el que estaven explicant. Clar.
Però bueno, jo estudiava molt a la meva manera i... Bueno, i vas tirar endavant. Vas tirar endavant, que vas fer el batxillerat. Sí, sí, sí, que ho volia deixar. Quan ja vaig acabar l'elemental vaig dir que ho volia deixar, perquè jo ho estava passant molt malament. I em va dir el meu pare, no, no, has de seguir, has de seguir. Doncs passo el nocturn. I el passar el nocturn va ser molt diferent, perquè llavors ja anava amb gent més gran que jo...
i tots eren adults, i podies sentar-te on volies, em sentava a primera fila, em anava defensant més. Llavors vaig agafar una afició, perquè a mi m'agradava estudiar, però no... I llavors vaig entendre les matemàtiques, vaig... Em vaig treure el batxillerat superior, era notable,
i molt bé, molt contenta vaig fer el cou i després volia ser infermera però en aquella època es va troncar sí, van dir que no, que es va troncar i bueno, doncs com que també ja em volia casar, que tenia nòvio i estaven promesos i tal i tenia il·lusió de formar una família doncs jo seguia treballant i ajudant el papa a l'oficina
I em vaig casar i vam dir, bueno, doncs deixem l'enfermeria. I tirem cap aquí. Sí. I vas tenir dos fills. Dos fills. Un nen i una nena. Sí. Un nen i una nena. I com vas viure tu aquesta... És a dir, tu a nivell personal, al llarg de la vida, quan es van adonar els teus pares que sí que necessitaves ulleres? Perquè quan eres petita em deies que no...
M'explicaves un dia que era quan va arribar la televisió. Exacte. Quan va arribar la tele a casa, jo em posava davant de tot, amorrada. Em deia, nena, surt d'aquí davant que em sentit que és dolent. Quan va arribar la tele a casa, perquè algú avui que ens escolti dirà, en sèrio? Home, sí, és que les teles van arribar a les cases. En algunes cases... Bueno, jo recordo, a casa meva, la meva àvia sempre deia, va ser la boda de Fabiola el primer que vaig veure a la tele...
Una reina belga. Jo me'n recordo que hi havia uns veïns que la van tenir abans que nosaltres i a aquella època es jugava al carrer, els nens jugàvem al carrer. I els que estàvem jugant al carrer, el menjador tenia una finestra que donava al carrer i tots els nens es posaven allà a badal des de la finestra i veiem Daniel Bum. Déu-n'hi-do.
Això va ser la primera... Que jo veia coloraines, no veia res més. Però bueno, jo em ficava amb els altres nens a mirar. I quan va arribar la tele a casa et vas posar... A davant, a davant mateix. I em deien, surt d'aquí davant, que no és bo. Surt d'aquí davant, que no és bo. I al final algú d'hauria pensat, ui, i si aquesta nena no hi veu? I llavors em van portar l'oculista i li van dir, sí senyor, aquesta nena té 8 diotries. No sé si sabien l'abast exacte de la malaltia, jo crec que encara no. Encara no.
I, bueno, em anaven posant ulleres, anaven posant ulleres. D'aquelles de cul de got. Totalment. Bueno, a mi em deien de quatre ojos per arriba, saps? Però, bueno, i les trencava, perquè jo era una nena molt moguda. I, ja et dic, jo no deixava de fer res. Jugava com els altres, saltava, brincava. Encara que no hi veia, jo, de veritat, no em quedava enrere, eh?
Bueno, vas créixer ja, és a dir, sense prendre consciència del que era veure, no?, perquè ens entenguem. Exacte. I ja de més grans, sí, amb 17 o 18 anys em van posar lentilles, perquè em van provar unes més abans, però no anaven bé.
I després ja em van dur a la clínica Barraquer i me'n van adaptar a unes que ho van fer molt bé. I les vaig dur bastants anys fins que els meus ulls ja no agafaven massa conjuntivitis i em van dir, no, no, no, deixem-ho. I ja no pots. No pots. I em van fer unes ulleres especials, llavors, que es deia microfaceta, que l'ullera no era gruixuda com les altres i tenien al centre com una lentilla.
Llavors jo només veia per allà, però almenys l'ullera no era tan gruixuda i semblava que dissimulava una miqueta més el que jo tenia. Però ja et parlo que amb 23 anys, quan vaig ser mare per primera vegada de la meva filla, jo ja tenia 25 dioptries. Déu-n'hi-do. Amb la nena em vaig perdre un parell més i al cap de 4 anys que vaig tenir el nen vaig tornar a perdre una mica. Vull dir, tota la vida et va creixent i va avançant.
i va fent el seu mal perquè va degenerant fins que la retina peta perquè no pot més. I amb 35 anys vaig tenir ja degeneració macular, que és una malaltia de persones de 80-90 anys. Que és quan prens consciència que ja no pots treballar, que no pots avançar, i què va passar en aquell moment? Teu, tu com ho vas viure? Tu, a nivell personal. Quan vaig haver de deixar de treballar va ser un cop una mica dur, perquè dius, tota la vida treballant i ocupant-te de casa,
dius, ara què faré, no? I mentre em duien amb la degeneració macular a Belvitge, vam veure que passaven més coses, que també hi havia la còrnea que no estava bé. I em van dir, doncs mentre anem tractant això, que et miri l'esper de còrnea, i em van dir, doncs t'hem de fer un trasplantament de còrnea per no perdre l'ull esquerre.
I farem un trasplantament especial, innovador, és una cosa molt nova que està sortint, però estem esperant les màquines i hem mantenint dos anys en llista d'espera. I quan arriba el trasplantament, jo amb gran il·lusió, resulta que va fallar i vaig perdre la visió de l'ull esquerra. Llavors sí que ja va ser un d'alta baix impressionant. Vaig agafar una depressió, em vaig pensar que era una inútil, em vaig quedar tancada a casa...
I només mirava la tele i menjava. Bueno, va ser un desastre. Quatre anys va ser. Quatre anys. Fins que un dia van venir els meus pares i em van dir, Montse, això no pot ser. Això no pot ser, has de sortir, has de caminar. Diu, t'has engreixat massa, has de caminar, però anar a caminar, no mirar per a dos, eh? A caminar.
I vés a la doctora i, si no, que t'ho digui ella a veure què has de fer. I, efectivament, vaig anar a la doctora de capçalera i em va dir, els teus pares tenen raó. Diu, però, a més a més, et dono un altre consell. Vés a la 11 i jo em vaig quedar parada. No sé com a mi no se'm havia acudit. Clar. Que, esclar, si no hi veia com fer-ho. I vaig entrar a la 11 i, de veritat, que va ser com si m'obrissin els ulls. Perquè jo encara hi veia una miqueta, encara com molt poquet,
I allà, persones que no hi veien gens i que eren feliços i que feien un munt de coses. I jo, que em creia en un inútil, vaig pensar, seràs tonta? Vinga, endavant. I tirar cap endavant. I tirar cap endavant amb l'ajuda de psicòlegs, els companys, començar a fer tallers... Comentàvem abans, preparant el programa, que aquestes coses, i quan la vida t'aporta un cop d'aquest nivell, no pots estar sola. O sigui, no ho pots fer sola, diguem-ne, no? No, has d'acceptar l'ajuda professional, que per això hi són, que va molt bé, et donen...
pistes per tirar endavant i tu també has de posar de la teva part. Un cop acceptes el que tens i dius, ho assimiles, tinc això, doncs... Quins han sigut els moments durs? Aquest dels 35-39? Sí. I ara? Ara fa tres anys. Perquè, esclar, tota la vida he anat perdent, perdent, perdent, perdent, sempre en moments crítics, no? Però sempre penses, bueno, sempre quedant aquella miqueta, aquella resta,
que no hi va haver-hi bé, tenia visió doble, dolenta, perifèrica, però vaig tenir quatre desprendiments de retina seguits i es va acabar. I llavors sí que va ser un cop també molt dur, però no em va donar temps, perquè per sort em van dir, seràs iaia, i al dir-me això ja em va ser un motor impressionant.
I la 11, que també van ser-hi, van venir a casa, em van adaptar a la casa, em van ensenyar a caminar. És que no podia sortir al carrer. No sabia ni despenjar el mòbil. Vull dir, era tornar a començar de nou. I amb l'ajuda de tothom i l'empenta que jo crec que em ve d'herència, doncs... Cap endavant. Cap endavant.
Fins al teatre que faràs aquest dimecres, que ara explicarem aquesta part de per què vas connectar amb el món del teatre, que va ser a través de la 11. Sí, només entrar... Un dels primers dies una senyora no va dir i tu no vols fer teatre? Perquè aquí tenim un grup de teatre. Tu havies fet teatre mai? Sí, de petita. De petita m'havia fet i m'agradava molt, molt, molt, molt.
I llavors va ser com recuperar això, no? I tornar a llegir. Va ser una de les altres coses que l'entrar a la ONCE, perquè m'agradava molt, molt llegir, però ja feia molts anys que no podia, em cansava molt. I clar, amb la ONCE llegeixes escoltant. Els audiogibres. Sí. Té una biblioteca a la ONCE de 90.000 títols.
Bueno, bueno, jo els devoro. M'encanta llegir. I ha sigut una altra cosa que he recuperat. Perquè... Ara parlarem de l'obra i del que fareu. Ens havíem quedat en què te van haver d'ajudar a organitzar-te una mica tot. Què és el més difícil? Montse, quan perds la vista, què és el més difícil? Torna a sortir al carrer. Sola. Sola. Em va costar moltíssim. El primer dia ho vaig fer amb la tècnica
Jo visc molt a prop de la plaça de la Vila i em va dir, anem fins al plaça de la Vila. Diu, demà ho fas tu sola. Dic, què dius? No podré. Bé, doncs almenys el tros del carrer Bruc, que és peatonal, l'has de fer. I vaig dir, d'acord, ara sortiré. No sortia. Ara sortiré. I no sortia diferent. Dic, no, no, he de sortir. Va ser el més fort que m'ha passat mai. I efectivament vaig anar fins al final del carrer Bruc
I arriba al carrer Verdaguer, al sentir el trànsit, em va agafar alguna cosa que dic, no, me n'entorno, me n'entorno cap a casa, no puc, no puc, no puc. I l'indemà ho havia de tornar a fer. I així durant una setmana... Un trosset més. Un trosset més, un trosset més, un trosset més. I quan va venir la tècnica, al cap de la setmana, diu, ara farem un tros més, perquè si no t'ensenyen com has d'anar i per on i de quina manera, és que és impossible, no saps on estàs.
és una cosa que estàs perduda, saps? Et sents totalment indefensa. Sí, sí. I creus que la societat, perquè la ONCE ha fet molta feina durant molts anys, evidentment, creus que estem preparats per conviure amb la diferència, en aquest cas, amb la ceguesa, no? Amb algú que té aquesta... Hi ha persones que jo crec que tenen ja com una cosa interior que sí, que
que sembla que tenen més empatia, no? Però, en general, la societat és una societat molt egoista i costa, no? Però jo tinc la sort que a Molins de Rei, com que ja surto cada dia i em veuen i a la canota em castigo una mica despistada, sempre hi ha algú que em diu necessites ajuda, tant si em coneixen com si no. I jo sempre, sí, una mà, buf. Perquè aquí també estàs molt connectada amb una entitat que és molt activa, que és l'Enreda. Enreda per la discapacitat.
I bé, fem mil coses amb ells. Jo he fet coses amb ells que em pensava que no faria. Jo he anat amb la Jolet a pujar al Puig Madrona, a portar el Pessebre, i jo mai a la vida havia pensat d'anar sola a la muntanya, perquè em portaven amb la Jolet. Explica el que és la Jolet, si algú que ens escolta no ho sap. La Jolet és com una bicicleta, com una cadira que té una roda i és...
i té uns pals com les cadires que portaven els reis, els palanquins que portaven els reis fa molts anys, però que té una roda i ens porten quatre persones, una davant, una darrere i una a cada costat per equilibrar-la.
I ens porten les persones que no podem o caminar o que no ens veiem en cort a pujar, a pujar cims, a pujar muntanyes. I a sobre, en el meu cas, era la primera vegada que portaven una persona cega i em anaven fent audiodescripció de tot el que hi havia al meu voltant.
Va ser molt bonic perquè era el desembre, era molt d'hora al dematí, hi havia gebre a terra i m'anaven dient, mira, està gebre, està blanc. Passàvem, hi havia cavalls, ara passem per la masia, que ja sentia la bona olor i m'ho vaig imaginar, no? Ara hi ha els vents, ara estem passant pel pàdel. Diu, i ara venen els curriols? I jo i no ho sento a mi. Què són els curriols?
Diu, doncs són els caminets de muntanya. I ajupa't, que ve una branca que no et topis. I va ser molt maco, molt. Una experiència... Amb ells he viscut experiències molt boniques. Que bé, que bé. A través d'ells també has vingut amb aquest programa, que la Núria Monfort, que és la presidenta, ha estat aquí, i també moltes persones que hi col·laboren. L'Eva Matamoros, que també ha presentat el llibre del Nanduara fa pocs dies. Sí.
Montse, què és el que enyoras més? O no? O no enyoras gaire? Tu mires cap endavant i punto. A veure, jo miro cap endavant. El que passa... Mira, saps l'únic cosa que enyoro molt o que em sap greu és que no he pogut veure la carona de la meva neta. Jo la toco molt, eh? La toco moltíssim. Des que va néixer l'he tocada moltíssim. Ningú m'ha dit mai res. Al contrari, no? L'he tocada molt, l'he agafat molt, des de sempre. I jo crec que ella intueix alguna cosa.
Perquè ara quan ve, ve corrent, se'm llença els braços, ja m'agafa de la maneta i em porta allà on ella vol. I ens sentem al sofà, m'assenta al sofà, em porta contes, jo li explico els contes, que me'ls invento, i ella riu moltíssim i li agrada. Vull dir, no em diu... Encara és molt petita per dir-me que això no és. Ella riu i li encanta.
M'encanta això passar. Sí, això, no poder-li veure la carona, però m'és igual perquè l'estic disfrutant moltíssim. I l'he disfrutat, jo crec, com no he disfrutat dels meus fills, perquè treballava, perquè m'ocupava de la casa, jo ho portava tot, no?
I ara amb ella anaves veient com es descobria les manetes, com es començava a sentar, com s'aguantava dreta, com se li aguantava el cap, com se sentava. Ara ja començava a gatejar. I he viscut tant els progressos que anava fent...
que jo crec que amb els meus fills no ho vaig disfrutar tant. Bueno, perquè eren altres èpoques, no? Sí, sí. Altres èpoques en què les dones treballàvem... Bueno, sempre han treballat molt les dones, sempre ho dic jo, però que a la casa, a fora, a tot arreu les responsabilitats, sempre són complexes.
La teva neta jo crec que entendrà molt millor la vida. Gràcies a tenir una àvia tan especial com tu, i això ho tinc claríssim. Gràcies. Això ho tinc claríssim. Volia que expliquessis una mica, que ho hem deixat a mitges, tu entres a la 11, de sobte descobreixes tot un món. No t'he preguntat si saps Braille. L'estic aprenent.
És que a certa edat ja és difícil, perquè no tenim el mateix tacte que de joves. Si no tens un bon tacte a les mans, que va desapareixent, perquè només hi ha un punt a la punteta del dit que detecta les lletres. I si ho fas des d'una altra banda, no. Jo tot el vessadari el sé. Jo si entro en un ascensor, sé trobar els botons i em oriento. I llegir estic fent-ho, però estic a la cartilla com els nens petits. Mama, papa...
Quan agafo paraules més llargues, els dits ja em perdo una mica, però estic, estic. I em deies, preparant el programa, que potser també el més difícil va ser agafar el bastó. Sí, perquè, esclar, en el meu cas, on que ho vas perdent mica en mica, doncs dius, bueno, anaves fent, no?
I el bastó és molt difícil perquè si a sobre els que tens al voltant no entenen que necessites portar un bastó per anar pel món, no l'agafis, que ja vas amb mi. Ai, no, no, no l'agafis, que jo ja et porto.
Això és el que et deia una mica, que a vegades socialment, i fins i tot tots, que et costa entendre les circumstàncies de la persona que té una discapacitat i que per tant necessita funcionar d'una manera diferent. Per tant, el bastó és un dels elements que costa més d'entendre a vegades, a nivell social, a nivell familiar o a nivell de l'entorn.
Amb tots els companys a l'Ordre ens passa el mateix. Anem comentant que és el pas més difícil. Per la vergonya i perquè... Perquè la gent et vol ajudar. Llavors et diu, no cal, que ja t'ajudo jo. I tu vols ser autònoma, que és aquell punt. Si vas sense el bastó i vas a buscar l'autobús i preguntes, escolta, que és la 61, et diuen, què passa? Que no hi veus o què? O t'entrebanques i caus. Jo la tercera vegada que vaig caure vaig dir, prou, s'ha acabat, agafo el bastó. No vull caure més. Clar...
Avui venint cap aquí caminant, que hem vingut juntes, m'he adonat d'una cosa. És veritat, ara estàs rient perquè ja saps el que et diré. Clar, molta gent va mirant el mòbil pel carrer ara. Hi ha hagut una noia que gairebé... O sigui, anàvem tu i jo juntes caminant i tu anaves amb el bastó, però clar, la xica anava mirant el mòbil...
I clar, no ha aixecat la vista i no ha vist el bastó i no t'ha vist a tu. Sort que en l'últim minut sí que ho ha fet, no? Però això et deu passar sovint o no? Sí, sí que em passa. Una vegada va ser un noi superalt, sort que al matí cinc es va entremancar i em va agafar perquè si no hauria anat a terra. Sí, sí que em passa. Això són nous costums. Sí. Perquè abans la gent no anava mirant el mòbil pel carrer.
Això són nous costums. Jo ho dic perquè si algú ens escolta per prendre consciència, és difícil. Al final no pots anar fent consciència a tothom. Has d'anar superant tu cada moment. Pel que et vas trobant, vas fent. I sí que és veritat que alguna vegada s'han entrebancat i el primer és dir, eh! I després, ai! Quan et deuen el bastó, ai, perdoni, perdoni.
Per això el bastó és important. És molt important, sí. El bastó. Llavors, com funciones? Ja tu te donen uns itineraris que són els que tu te saps més o menys, no? Per exemple, quan vas a la 11 a Barcelona, quan has d'anar a comprar... Diguem-ne, no pots anar per qualsevol carrer. No, jo a mi em deixen al mig de la plaça Catalunya i no sé cap on tirar perquè no m'ho han ensenyat. Jo a Barcelona només faig els recorreguts que m'han ensenyat, que és anar a la 11. No m'han ensenyat. Bé, i el metge.
que tinc un oculista, que ja és anar, i són els dos llocs que m'han ensenyat. Molins de Rei em van ensenyar quatre recorreguts senzills, i com que jo tinc Molins de Rei al cap, perquè he nascut aquí tota la vida...
Pràcticament aquí, m'ho conec, doncs... És més fàcil. És més fàcil i tiro milles. I a vegades, si vaig a algun lloc que no conec, doncs dic, va, ja me'n sortiré. I si necessito ajuda, la demano, que no em costa res. I sempre hi ha gent que et donen un cop de mà. Sí, sí.
I a veure'ns a casa, l'adaptació, que a mi això em va fer molta gràcia. Ho tinc tot? Com em vas dir? Soc la reina dels... No, els gomets no són, de les... de silicona, no? Les llàgrimes de silicona. Les llàgrimes de silicona. Les llàgrimes de silicona. Què fem amb les llàgrimes de silicona? A veure... M'ho marco tot, m'ho marco tot. Com que ara avui en dia tot és digital... Clar...
Llavors jo, per exemple, l'encimera de la cuina, que és tot digital, no sabria com és. Llavors tinc una planxa que m'han fet la 11, que la fan amb les impressores 3D, i allà tinc els forats de tots els botons que serien per encendre, apagar el foc, per pujar, baixar, tot. I tot són rodonetes amb forats. El que passa és que com que són tants forats...
Alguns en concret, com és l'engegar i parar, hi tinc una llàgrima de silicona i el foc que més faig servir al costat també hi tinc una altra llàgrima per orientar-me. I només amb aquests dos, amb la resta ja sé quins forats són i ja m'oriento. La tecnologia ens ha ajudat molt? Us ha ajudat molt amb aquestes coses? Moltíssim, moltíssim. Jo no m'imaginava el mòbil. És impressionant. A mi el meu fill m'envia les fotos o els vídeos i ja no m'explica res. Perquè tinc un programa...
que es diu Be My Eyes, jo no sé anglès, posa alguna cosa als meus ulls, i llavors jo el poso i li dic descriu-me què és aquesta foto. I t'ho descriu d'una manera tan mil·limètrica
que jo és com si estigués veient la meva neta, perquè sobretot és perquè vegi la nena, em diu com va vestida, com va pentinada, de quins colors, què està fent. Jo ho estic veient, literalment. I ajuda molt, molt. La veritat és que sí. Per tant, ets plenament autònoma. Sí, o quasi. Sempre hi ha moments en què no, no? Però ara el mòbil, bueno, m'ho llegeix tot, el meu parla,
Tinc un programa que el diu VoiceOver. Tot m'ho fa parlant-me i explicant-me on estic, què he de fer, quines opcions tinc, amb quins comandaments puc bellugar el mòbil. Tinc una altra aplicació que, per exemple, em diu... Enfoco el semàfor i em diu si està verd o està vermell.
Tinc una altra que es diu Navilens, que per anar per Barcelona posen com unes enganxines, unes etiquetes, i si vaig al metro, a cada passa hi ha una enganxina que et diu, ara estàs a l'entrada del metro. Si vols anar a la línia verda, cap a la dreta. Si vols anar a la línia vermella, cap a l'esquerra. Ho estic dient així com ho estic inventant. Si vas recte tens les escales i a l'esquerra tens l'ascensor.
I et va guiant, vamos, com si tinguessis algú al costat que t'ho anés dient. Que bé. Molt bé. Els ferrocarrils de la Generalitat i el metro estan tots adaptats amb aquestes etiquetes. I hi ha molts llocs que enganxen una etiqueta d'aquestes, per exemple, als carrers, on hi ha el nom del carrer, posen l'enganxina i diuen, estàs al carrer Verdaguer.
perquè t'ho enfoques i et diuen on estàs i si vas als museus també hi ha enganxines i tu estàs davant d'un quadre o davant del que sigui i et fa una descripció molt extesa del que estàs veient i ajuda molt ens integra, que és el que es tracta poder disfrutar de la vida
D'una altra manera, però poder-la disfrutar igualment. I de sèrie, no? Sí. I de sèrie present. En aquest sèrie present, quan arribes a la 11, quan tens 39 anys, no? Sí, 39, em vas dir, l'any 2000. Sí. De sobte, ho dèiem abans fa una estona, descobreixes tot un món de possibilitats. I entre elles et diuen si vols fer teatre. Sí. I vull que m'expliquis això. Com és el teatre que fa la Montse Ruiz Guilera?
Com ets com a actriu? A veure, explica'm això. Ah, em transformo. Perquè, primerment, d'altres coses, no hi ha la vergonya perquè, com que no veig qui tinc davant...
I al principi, com que tenia una mica de resta, però com que els focus et deixen més cega encara del que ets, doncs... Jo sempre li poso un toc d'humor, eh? Perquè si no li poses humor, la vida tampoc no tira endavant. I ens enriem de les coses que ens passen. Llavors, doncs, em transformo. Quan tinc un personatge, el treballes moltíssim i quan entres ets aquell personatge. I jo he fet moltes vegades d'home. Encara que a mi em deien és que tu no serveixes per ser d'home perquè ets molt femenina...
Gesticulo molt amb els braços, no? I vaig haver d'estudiar el comportament dels homes. Els homes fan així, els cames els mouen així, perquè si no... Perquè era una època que no hi havia homes al grup de teatre. I llavors, si no hi havia homes, ho havíem... Això és comú, eh? Amb els grups de teatre, ja t'ho dic ara. Ho havíem de fer. Quan no hi havia homes, havíem de fer nosaltres d'home, no?
Però ja et dic, poques vegades m'ha tocat per... Fa quants anys que fas teatre a la ONCE? Bé, a la ONCE no, perquè és un... Això m'ho has explicat i em va semblar molt interessant. O sigui, no és que sigui un grup de la ONCE, sinó que la ONCE patrocina el vostre grup de teatre. Sí, ens subvenciona. Us subvenciona, però val que diguem que sóc com una entitat pròpia.
No, no, no. La ONCE és el nostre paraigües, diguem. No, no, som el grup de teatre de la ONCE oficial a Barcelona. Ah, val, val. A Catalunya hi ha dos grups, Tarragona i Barcelona. I els dos som els grups de teatre oficial. I teniu nom? Sí, a Tarragona es diu Amanida, i aquí Barcelona, ara l'hem canviat...
a partir d'aquesta obra abans érem sarau però de veritat era una mica un sarau i ara som causalitats és el nom de l'obra sí, per causalitats de la vida estem despagant de nou som molta gent, tenim nois i noies i tenim molta alegria moltes ganes de tirar endavant també i molta il·lusió
I l'obra, si hem d'explicar-la a la gent perquè hi vagi? Doncs mira, l'obra ha sorgit de les nostres pròpies experiències perquè teníem ganes d'explicar una mica què et passa quan perds la vista o quan et passa alguna cosa molt gros.
i la vida et diu, ei, ara les coses canviaran, i pots decidir, o et quedes a casa i et quedes quiet, o no, no, vull tirar endavant, jo vull formar part de la vida, de la societat, vull fer coses...
I llavors, doncs... D'això va l'obra. D'això va l'obra, amb un toc d'humor, perquè si no la vida ja és prou dura, doncs explicar diferents experiències dels que allà estem, vull dir, són reals, tot són experiències reals. El director ens va fer que expliquéssim les nostres situacions i ell en va triar unes quantes, perquè som molts, som deu, encara que n'hi ha dos o tres per allà amagats, però sorpresa...
i ja ho veureu els que vingueu a veure-ho penseu en el teatre de la Cubana si alguna vegada hem anat a la Cubana sabeu que passen coses, no només a l'escenari doncs aquí també passaran coses fora de l'escenari i són això, les històries nostres cortetes, vull dir una mica resumides i entre escena i escena hi ha moments de música i hi ha algú que ho enllaça una miqueta que bé
I en el fons, que la vida val la pena viure-la, disfrutar-la i gaudir dels bons moments, que és el que importa. I quin és una mica l'element comú, em deies abans, preparant una mica l'entrevista?
Una mica la discapacitat. Parlem també que el dia 3 és el dia de les persones amb discapacitat i que també la manera de tractar les persones amb discapacitat. Perquè, per exemple, abans es deien que ets un minusvàlid, ets un... No. Diem la manera correcta de tractar les persones amb discapacitat
I és una mica un can a això, que volem integrar-nos a la societat, que volem una societat per tots i que si algun dia pot ser una realitat i que deixi de ser un somni, no? Tenir una societat amable i que ens vegin per iguals. I que també vull dir que com que estem a la 11, la 11 ens controla molt la qualitat del teatre. I si no tenim qualitat, la 11 no ens ho subvenciona.
Aleshores volen, doncs això, una qualitat. I volem que quan la gent ens vingui a veure, no diguin, ui, anem a veure el grup de la Onze o de Sex. No. Que vinguin a disfrutar del teatre sense pensar que som persones en ceguesa. Perquè tu, si vas a veure teatre i realment t'agrada i veus una cosa amb una qualitat, dius, te n'oblides que som persones cegues. Que vegin que ens belluguem
amb l'escenari, amb soltura. Tenim els nostres trucs. Tenim, clar, maneres d'estudiar, perquè no pots estudiar de manera normal. I fixa't, per venir a actuar aquí a la FEDE, vam trucar, li vam preguntar a la Mònica, que és la tècnica de la FEDE, les mides de l'escenari, perquè no hem pogut venir aquí a trepitjar l'escenari i és diferent que el que tenim a la ONCE. Doncs a la sala, des de fa dues setmanes estem reproduint
l'escenari de la FED a tamany real i estem assajant tal com ens trobarem el dimecres. Perquè surti bé, ningú caigui del... Clar, tenim esbaixeta, però és igual. Que tot surti rudo. Vull dir, que ho fem, ho treballem tot molt. Ens ho agafem en sèrio. No perquè siguem amateurs,
Té menys qualitat, sinó que li poseu tota l'ànima, tota la qualitat. Sí, sí. Que sou exigents. Moltíssim. Estaves estudiant moltíssim. Moltíssim. Som molt exigents. Ja et dic, a darrere tenim l'11. Tenim un departament de cultura que ens controla. El que fem ho hem d'enviar a Madrid i hem de donar el vistiplau. Sí, sí.
I el que et deia abans, que ho fem en castellà, perquè aquest any ens interessava perquè ens avaluïm bé, i anirem tornant-nos un any en català i un any en castellà. Cada any, cada any, ens obliguen a estrenar una obra nova, a fer com a mínim 10 representacions. Vas molt assajar, vas molt a Barcelona. Sí, sí, sí, cada setmana, tots els dimarts.
I ara he reduït una mica, però quan em van ensenyar a anar pel carrer, el primer dia jo vaig pensar, jo no tornaré a sortir mai més al carrer. I quan ja em van ensenyar i vaig poder anar a Barcelona, vaig dir, ara que m'han ensenyat a anar a Barcelona, ara he de fer més coses. Em vaig apuntar a la coral, em vaig apuntar a ball, em vaig apuntar al braller, em vaig apuntar tot. Anava quatre dies a la setmana a Barcelona.
Vull dir, va ser molt fort d'estar pràcticament tancada fins que no em van ensenyar d'això a sortir molt, no?
Sí, la veritat és que al final t'engresques i si trobes coses per fer que t'il·lusionen, és molt bo. I ara aquesta obra que serà fantàstica i meravellosa. O sigui que la gaudirem. I ara anem a entrar en una de les seccions molt xules que connecta amb la teva passió de lectura, però que anem a parlar d'un personatge de la història, que és una dona de la història, que posarem sintonia primer. Molt bé.
I després de la sintonia presentaré aquest personatge, que és un personatge que es diu Leonor de Aquitania, que és el personatge que ens has portat. Que, de fet, jo quan m'ho vaig dir vaig dir, ah, jo he llegit Aquitania, de l'Eva García Sánchez i Orturi, que és un llibre... Em sembla que va ser, no sé si premi o finalista d'algun dels premis...
Bé, estic quedant fatal perquè no m'ha recordat. Pot ser Planeta. Sí, em sembla que era finalista del Planeta, sí. A mi m'agrada molt, perquè em va permetre descobrir aquest personatge que ens has portat avui i que avui compartim amb les persones que ens escolten, que és a Leonor de Quitània, que ella va néixer el 1122 a Poitiers i va morir el 1204 i va ser una important figura històrica que va exercir el poder com a duquesa de Quitània.
reina consort de França i reina consort d'Anglaterra. O sigui, Déu-n'hi-do, va morir els 80 llargs, que en aquella època no era habitual. No era habitual. I era una dona que va ser una dona molt potent des d'un punt de vista...
que en aquella època, que era una època on les dones, diguem-ne, no tenien un paper preeminent en la societat, com ha passat gairebé sempre, ara últimament sembla que ja anem reconduint, però vaja...
Ella va heretar, va governar, va gestionar un gran territori, tot i que l'aristocràcia era masculina, ella es va fer un lloc i un nom com a duquesa de Quitània i com a reina. I a més a més va donar molt suport a l'art i a la cultura, va posar en valor la poesia i la literatura i va generar espais de creació de sensibilitat i de pensament a l'acord.
que en aquella època del medievo també era important que hi hagués aquesta mirada de culturitzar. I va ser una dona poderosa, intel·ligent i en veu pròpia, molt potent. I estem parlant d'una època, com deia, l'època medieval, que no era l'habitual. Per què m'has triat aquest personatge, Montse? Perquè quan vaig llegir aquest llibre em va sorprendre molt, no el coneixia.
I em va deixar molt parada i em va impactar molt. Una dona avançada a la seva època.
Tal qual. Ella amb 15 anys es va casar amb el futur rei de França, el Lluís VII, i va ser la reina concert de França, però ella tenia més terrenys que el rei. Per tant, ella portava la corona, perquè ens entenguem, molt més. Però també va tenir una mica de lio perquè el seu marit va... el rei va dir que li havia posat les banyes i va demanar l'anul·lació del matrimoni. Ho va aconseguir.
i va ser anul·lat el seu matrimoni en teoria per aconseguir unitat però era perquè el rei no volia ja seguir amb ella i després es va casar amb Enric II d'Anglaterra i també va ser reina consort d'Anglaterra o sigui que va tenir sobre un mateix França i Anglaterra enemics històrics van tenir la mateixa reina en una època i en aquella època ella
que tenia les terres d'Aquitania, al sud de França, més ser regne d'Anglaterra, va configurar un dels regnes més poderosos de l'època. Va ser molt activa, fins i tot va acompanyar el seu primer marit a les creuades. Ella va ser la mare de Ricardo Corazón de León, que és una figura molt coneguda a nivell històric.
I com a duquesa i reina, com dèiem, no va ser molt mecenes de trobadores, de poetes, i les lletres en occital i llatí, i va fer que la Quitània fos un centre cultural de referència a Europa amb molta influència.
I va morir l'1 d'abril del 2004 a l'abadia de Fontebrold. Ara mateix no em sortia el nom. Mira, és que això del francès... Tu vas estudiar anglès o francès? Francès. Érem d'una altra època, després vam passar a l'anglès. Però al principi érem d'una altra època. Aquest és un dels llibres que has llegit, amb aquests llibres que fas d'àudio... Ui, sí, no paro. I, a més, els lleixo pertot arreu. Tinc un aparell...
que és per llegir els llibres especials de la ONCE, perquè els de la ONCE són en un sistema que es diu Deissi. Tenim els copyrights gratuïts de tots els llibres, però ha de ser en aquest sistema, només per nosaltres. I llavors també tinc l'Alexa, que l'Alexa té uns programes especials, unes skills que són de la ONCE, i tinc la biblioteca digital de la ONCE a l'Alexa,
Ho tinc al mòbil, ho tinc a la taula, jo tinc llibres per tot arreu. Em sembla que tinc més de 30 llibres baixats ara mateix i en tinc uns quants de començats.
I aguanta l'atenció? Jo sempre he pensat que els audiolibres... Però suposo que tu has desenvolupat el no tenir la vista en altres sentits. Sí. Hi ha lectors més bons que uns altres, però sí, sí, sí, s'aguanta moltíssim. Vull dir, a mi m'agrada molt. Ara mateix estic llegint Les noies de Sants, que el recomano, és molt, molt bo. Les noies de Sants. Les noies de Sants, de Tània Juster. Molt bé, ho apuntem.
Que, a més a més, la setmana passada va venir l'autora a la ONCE, perquè la biblioteca de la ONCE, la biblioteca física, tenim una biblioteca immensa, amb dues bibliotecàries, que sempre ens assessoren moltíssim i fan moltes activitats, i jo les faig totes. Si puc hi vaig i si no, a través de Zoom.
I cada mes llegim un llibre recomanat per elles i després fem un comentari. Com si fos un club de lectura. Un club de lectura, tal qual. I la setmana passada va venir l'autora d'aquest llibre. I va ser molt bonic. De què va aquest llibre?
Doncs és d'una família que té cinc filles i viuen a València. Tenen un tros de terra i llavors quan ja neix la cinquena filla el pare es desespera i diu, esperant l'hereu que l'ajudi a tirar les terres endavant, l'any 1915, diu, mira...
Prou, s'ha acabat. Diu, ens n'anem a Barcelona perquè el seu germà ja fa anys que va venir a Barcelona a treballar i l'estava estirant perquè hi anés. I ell esperant l'hereu i va veure que després de cinc nenes diu, prou, ja no en vull més. Va agafar la dona i les cinc nenes, es van vendre el tros i van venir a viure a Sants. Llavors t'explica...
com era el barri aleshores, i la vida d'aquesta família i les nenes com van creixent, en l'ambient en què van creixent, en el llarg dels anys. A mi m'agrada perquè és un estil costumista, molt ben escrit, els personatges molt ben definits i les cinc noies com ara van creixent cada una amb el seu caràcter, la seva manera de fer...
I com anaven subsistint? Quan arriba la Guerra Civil, el que els passa, la postguerra, com sobreviuen a la postguerra, fins a arribar quasi als nostres dies. És èpoques difícils per les dones. Molt difícils. I a més a més, quan va venir l'escritora, ens va explicar que aquestes cinc noies eren part de la seva família.
Una de les filles era la seva àvia. I llavors ella va investigar, va investigar molt, i va demanar permís a tots els familiars que s'hi podia escriure el llibre. I està molt bé perquè, clar, són cinc noies...
Una de les noies s'enamora d'un noi que després estava fent l'Emili a Melilla, es va enganxar quan va haver-hi el cop d'estat que va provocar la guerra civil i es va veure en el bando nacional. I els altres, vivint aquí a Catalunya, eren republicans. I què va passar a l'acabar la guerra entre la família, que això acostumava a passar. Déu-n'hi-do. Sí, sí. Però és tan maco i tan ben escrit. T'agraden els llibres que siguin així com d'història o vinculats? Sí, molt, molt.
Perquè a banda de llegir i de fer teatre, què més li agrada a la Montse Ruiz Javiera? Ballar m'agrada moltíssim. I ballar des de fa molts anys, quan em vaig haver de jubilar forçosament, el primer que vaig fer va ser apuntar-me a que llavors vivia Sant Feliu.
A Country anava a la piscina, al club esportiu de... Encara veies una mica, diguem-ne. Sí, veia una mica, a més jo em posava molt a prop de la profe, a més és que ho explicava tan bé que no necessitava ni veure-la perquè ella ho explicava tan bé...
que ho feia i la veritat se'm donava molt bé. I durant molts anys vaig estar allà. I després he continuat a la 11. Inclusió mateixa he sigut voluntària i he donat classes de ball a la 11. I per aquí Molins, a vegades, l'any passat, la celebració del 3 de desembre de les persones amb discapacitat...
Va ser un noi que és DJ, que posava la música, estàvem a la plaça de Palau, i jo ensenyava balls a la gent que tenien ganes de ballar, perquè veiéssim que una persona, encara que fos cega, també pot fer altres coses, no? I vaig ensenyar a ballar country, salsa, bachata... Déu-n'hi-do! Ens ho vam passar superbé, sí. Déu-n'hi-do, Montse, Déu-n'hi-do! Sí, sí, el ball és una altra dels seus passos. I el ball, la lectura...
el teatre, cuinar, cuinar m'encanta. Jo ja estic preparant els canelons de Nadal. El primer any que em vaig quedar cega vaig dir què faré, què faré, perquè va ser el novembre. Primer els vaig comprar fets i després vaig dir i si ho provo?
Ho vaig provar i em van quedar boníssims. Perquè és que per estar en Esteve, els canelons de la iaia... És un tema d'organitzar-se. Sí. Vaig a poc a poc... Vull dir, jo no faig res amb presses. Les presses a mi s'han acabat. Però m'ho munto tot i quan ho tinc tot a punt allà, vaig fent a poc a poc i...
Que trigo el doble, m'és igual. Sí, sí. I ja aquest serà el tercer any que faré els canelons a cegues. Home, Déu-n'hi-do. Bueno, això és nom de pel·lícula, eh? Canelons a cegues. Sí, la cuina m'agrada molt, molt. I ho segueixo fent. En compte, perquè els fregits, per exemple, no els toco, és perillós, però en compte i sabent les coses que puc fer i a la meva manera...
Quines són les teves? O sigui, perquè dins d'aquesta, diguem, la reorganització que has hagut de fer de vida, em deies que sortir de nit potser és una de les coses que costa més. Sí, em costa molt, perquè em desoriento, allà sí que em desoriento molt. Sí? Sí, molt. De dia, amb la llum, no sé el perquè, el millor psicològic, eh? Perquè veus com una llum, però no veus les coses. No, no. No, no, no, no, no, no.
Però la llum sí que l'arribo a veure, si hi ha una llum. I jo a casa meva engego la llum i el primer dia la meva germana em diu, i per què engegues la llum si no hi veus? Perquè m'ajuda a orientar-me. Clar. Si entro, per exemple, al quarto de bany, la llum reflexa en els sanitaris i aconsegueixo saber on està en els sanitaris. Ara, perquè també ja ho sé i ja hi vaig, no? Però que sí que m'ajuda. És una manera de...
O el fet que a les fosques em fa por, ja he dit abans, quedar-me a les fosques, i a la nit em desoriento moltíssim i no... Ho evito, o vaig acompanyada o ho evito, sortir de nit. Bueno, tampoc al final, no? No, no. Hi ha moltes hores de dia...
I si algú es quedés sec així com de cop, què li recomanaries? Que això hi ha gent que li passa, no? A vegades per un accident o per coses d'aquest tipus. Hi ha un company al grup de teatre que li va passar d'un accident, es va quedar sec. I no perquè li afectés els ulls, sinó perquè el cervell va tocar una part del cervell, que com que tot són connexions i neurones, doncs es va quedar sec i els ulls estén perfectes. És molt fort quedar-te de cop i volta sec. Però bé, que pensin que hi ha la 11, que és impressionant. Els psicòlegs t'ajuden
Els tècnics en rehabilitació també t'ajuden en tots els sentits. Tenim tècnics en tiflologia, que són els mòbils, la tàblet, com llegir, els ordinadors... Vull dir, t'ho adapten tot. Anava a dir perquè jo aquesta paraula no l'havia sentit mai, però tiflologia... Els tiflos són els que tenen la qüestió tècnica, ordinadors, mòbils, tot això. I clar, hi ha tantes persones al teu voltant
que t'ajuden, que no et deixen. No et deixen. Jo sempre donaré gràcies a la ONCE de la tasca que han fet amb mi i que continuen fent. Perquè sempre estan allà. Et passa alguna cosa? Jo l'altre dia li vaig dir la tècnica. Dic, ensenyem a anar a la ONCE des de Palau Reial. Perquè quan baixo Maria Cristina, aquella parada és monstruosa. Paren els autobusos dres en tres. Em desoriento.
I una nena, l'Estel, la filla de la Núria, em va dir un dia, jo agafo l'autobús a Palau Reial. Dic, m'has donat la idea, Estel. I l'altre dia, el dilluns de la setmana passada, la tècnica em va ensenyar... Des de Palau Reial. Des de Palau Reial. Perquè, esclar, jo no sé anar-hi. Moltes dones a la teva vida, eh? Tècniques, la metgessa, les àvies, la mare, la neta, la filla, la germana...
Moltes dones, eh? Sí. Per sort, la meva mare i el meu pare van fer un paper molt important els últims anys de la seva vida perquè ja estaven jubilats i va ser un moment molt complicat perquè va ser una davallada molt forta. Quan em van fer el transplantament de córnea van ser ells qui van estar allà. I et van ajudar. Em van ajudar moltíssim. Doncs amb aquest missatge cap als pares, Montse, perquè em sap greu, perquè no ho veus, però s'està
acabant el temps i ens hem d'acomiadar però amb aquest homenatge als teus pares i a la teva mare, Rosa, la que t'assembles molt, acabem aquesta conversa tan meravellosa i recomanem a tothom que vagi a veure Causalidades dimecres, dia 3, dia de discapacitat de la feina de Molins de Rei, o si no, si us sentiu després, ho busqueu, que segur que ho fan en algun altre lloc de Catalunya, o busqueu el grup de teatre Causalidades, que també tindrà molts projectes en el futur, i amb tots segur que hi haurà la Montse Ruiz Quilera. Moltes gràcies, Montse. Gràcies.
per aquesta estoneta. Gràcies a tu. I aquí seguirem.