Aquí comença Heroïnes quotidianes. Un programa on les protagonistes són dones amb experiències a compartir i que ens inspiren en l'art de la vida.
Us parla Bego Floria i avui ens acompanya Núria Artés Cornellas, historiadora i professora de secundària. Investiga la presència d'escorcesos a les brigades internacionals durant la Guerra Civil. Molt bona tarda, Núria. Bona tarda, Bego, i gràcies per convidar-me. Molt contenta amb aquesta setmana especial. Aquest és un programa que estem fent en directe en Ràdio Molins de Rei, però que després algú ho pot escoltar en podcast i, per tant, situarem que estem enregistrant aquest programa, ho hem atent, aquest programa, en una setmana molt especial. I tant.
que és el 50 aniversari de la mort de Franco. I tant. Que serà dijous, dia 20, avui és dilluns, i que suposa, doncs, un fet... Jo penso 50 anys, dic Mare de Déu, perquè clar, jo me'n recordo, de la mort d'ell. Era molt petita, però me'n recordo.
I tu, estic molt contenta que estiguis aquí, ara en parlarem de qui ets, què fas, però també estic molt contenta perquè portes molts anys estudiant molts temes, especialment els brigadistes al voltant de la Guerra Civil, i aquest any t'estàs fent un fart d'anar a congressos d'història. La veritat és que sí, i ara començarà com l'època, perquè a partir d'aquesta setmana ja n'hi ha hagut uns quants els mesos passats,
I a partir d'aquesta setmana té una idola de xerrades, congressos, trobades i actes que es faran al voltant del franquisme en general, però si hi ha una edat així rodona, una excusa més bona que aquesta. Una excusa més bona. Tu ets de Molins de Rei? De Molins de Rei de tota la vida, nascuda a la clínica de Molins de Rei, l'antiga clínica.
fill d'un pare que treballava a Cal Malmey, que és del sector textil. Sí, ell va estudiar enginyeria textil. I de l'Antonieta, que no era de Molins de Rei, que era de Montesquieu, que jo quan et vaig preguntar on està aquest poble...
Perquè clar, jo això a vegades... A prop de Vic. A prop de Vic. Que té nom francès, eh? Sí, sí, sí. I la quarta de cinc germans, amb una família molt coneguda, per moltes raons, també perquè heu tingut botiga a casa, no? O una part de la família. Sí, el meu pare va ser el gerent de la Marrobí, on ara hi ha hagut el Casaviva i tota aquella illa de botigues, quan va sortir a Camp Malvell, sempre fins que van tancar la ferreteria,
i el meu germà Joan està a l'altra ferreteria i el Josep està a la Robter, vull dir que sí que sempre han tingut botiga aquí a Molins. Una germana artista, una nebó d'artista... I tu vas decidir que volies fer història. Sí, de tota la vida, ho tenia claríssim. I això per què? Jo suposo que em ve molt... La meva mare sempre ens havia portat a tots, ens va inculcar la lectura, però només va tenir èxit amb mi, ens portava molt a veure museus i les sortides... Clar, eren molts, no podíem anar de viatge, però les sortides que fèiem...
totes tenien un caire cultural, no anàvem a llocs per, jo què sé, anar a la platja, sinó que anàvem a visitar museus o visitar llocs que hi hagués una església o un monestir o algun castell, i aquí em va agafar el coquillo. De totes maneres, a casa meva sempre s'ha vist la història com una història, perquè...
He tingut uns avis particulars, un de cada bàndol, i amb moltes històries molt curioses, i jo de petita m'agradava saber com és que la meva iaia estava de cuinera a Montserrat, i resulta que va anar-hi al Himmler a buscar, en teoria, el sang real. A mi això em tornava... Himmler, que segur que tothom ho sap, però per si de cas, que era un dels grans comandants de Hitler...
a l'època dels nazis i que tenia obsessió per aquests temes, per els sangrials. Per trobar això. Sí, sí, sí. Que curiós, això. Sí, molt curiós. La teva àvia, Teresa. La meva àvia, Teresa, sí, que era la de Saldes. I ella ho explicava, però tampoc ho explicava massa, però jo sempre l'intentava, doncs, quan ja vaig veure qui eren aquests personatges, doncs volia saber, em va semblar que era una cosa increïble, no? I que la meva ja se'n recorda de veure allà tot el...
sèquit de nazis i els monjos formant, i ell, doncs, obsessionat en dir que a Montserrat hi havia uns arxius que, evidentment, no existien, o no existien, no ho sabrem mai, i això, doncs, eren històries, no?, que em feien molta gràcia. El sang real, que bueno, que tota una generació el coneixem per les pel·lícules d'Indiana Jones. Efectivament. La veritat.
en busca de l'arca perduda. Però és veritat que el sangrial és un element religiós, mític, que et dona la vida eterna, segons la tradició catòlica o cristiana, en aquest cas. I per l'altra banda, doncs,
El meu avi patern va ser un dels fundadors de la Federació Obrera i tot el que va comportar això, després sent del PSUC i anant detingut i estan a camps de concentració franquistes i clar, jo ja no el vaig conèixer però les històries que explica el meu pare que el van portar a reconstruir esglésies perquè era paleta, per això va ser fundador de la Federació i va anar a reconstruir esglésies i
i després va anar acabant a la Modelo i aquestes coses a mi de petit em fascinaven, no?
I la teva àvia Marina? La Maria. Maria. La mare del meu pare. Va fer molt per treure'l de la presó. Per treure'l de la presó, sí, sí. I he recuperat tot el seu expedient amb totes les cartes i ella sí que és una dona d'aquestes que inspira, no? Perquè jo penso, en aquella època que corrien i els mitjans que hi havia llavors i la salut que devia tenir i que eren super pobres per la part del meu pare.
com ella va aconseguir anar a cases de gent a demanar referències, cartes per dir que el meu avi era bo, que era paleta, que no havia fet res dolent i tot el que va arribar a recopilar el totxo del seu expedient és considerable i no va parar de lluitar fins que el va poder treure de la presó i això penso que és molt inspirador.
Les dones del franquisme. En parlarem aquest dijous també a la Federació Obrera, precisament amb una taula rodona sobre dones i franquisme. Què és la Federació Obrera? Pel poble i per tu, una mica.
Bé, pel poble jo crec que en aquell moment devia ser una cosa bastant espectacular, no?, dintre de l'associacionisme, no?, perquè aquí el que es va crear va ser una associació, després va venir el tema de l'edifici, però aquí ells el que volien, eren com tres grups de gent, el que estava el meu avi era la Llar Obrera, hi havia la Llar Obrera, l'Aliança Obrera dels Paletes i la Societat d'Agricultors, ell estava amb els paletes.
Llavors ells el que volien fer era un lloc molt progressista en aquell moment, de solidaritat, de treball, de justícia, reclamar aquestes coses. I a més a més tenien una societat mutualista, o sigui, s'ajudaven. Després ja va venir la necessitat...
o la idea de construir el que va ser l'edifici amb tot el que comporta, com sabem, tots els del poble. I per mi... Que si algú no és del poble és un edifici preciós del César Martinell, que és un arquitecte modernista. Que va estar requisat pel franquisme, precisament, i no es va poder... Bé, a partir del 77...
es va començar a fer entre familiars dels que van muntar-ho i tot, es va intentar recuperar-ho, però no es va recuperar fins al 97, crec. I ara és municipal. I ara és municipal. Llavors, jo de petita, clar, jo hi vaig jugar al pati perquè estava tancat, o sigui, era un edifici tancat, a èpoques va estar abandonat,
però era un tema recurrent de conversa a casa meva, no?, i dels meus avis ja no, però escoltar el meu pare la frase típica és que acabarà caient, acabarà caient, doncs sempre són edificis com molt emblemàtics, igual que la Penny, no?, la joventut catòlica, que el meu pare va ser president allà 30 i escaig d'anys, doncs són...
Per mi són elements de la meva infància i de tota la meva vida. Són coses que surten a qualsevol conversa i la Fede és un lloc molt especial. Tu tens un lligam molt fort a Molins de Rei, però no sempre has estat a Molins de Rei. Va haver dos èpoques a la teva vida que vas marxar a Xile. Pensava que eren dues, a Xile i a Escòcia, més vegades.
Jo vaig treballar al Banc de Sabadell mentre feia la carrera. Tu vas fer història? Jo vaig fer història, però al mateix temps que estudiava vaig entrar a treballar al Sabadell així una mica com de carambola. Era un moment que al Sabadell s'estava en expansió i no buscaven gent amb carrera ni d'economia ni de banca ni res. I parlava ja alguna cosa d'anglès i llavors pel Departament d'Estranger... Ah, perquè no ho he dit això, ets professora d'anglès. D'anglès també, d'història d'anglès. D'història d'anglès, sí.
I llavors vaig enganxar això, una època que promocionava molt la quinta que vam entrar, i jo va haver-hi un moment que vaig dir, uf, si segueixo promocionant, jo no tinc formació d'economia, vaig a fer alguna cosa, un MBA, un màster o alguna cosa.
I en aquell moment de la meva vida em va venir de gust marxar, i me'n vaig anar a estudiar a Escòcia. Jo ja havia marxat amb el banc, ja havia viscut a Madrid, al País Basc, i li havia agafat gustillo. De sortir fora. De sortir fora, de sortir de modins. I primer vaig anar a Escòcia, m'havia de quedar només sis mesos o un any, i em vaig anar quedant. Allà va ser una mica on vaig descobrir que volia ser profe, cosa que havia negat tota la vida, que no seria. Vaig negar-ho, vaig dir jo no seré mai profe. I allà vaig fer classes d'espanyol,
I em va agradar moltíssim, vaig veure que realment és una cosa que potser sí que tenia allò en el fons meu, és molt vocacional i quan vaig tornar després al cap de temps, que primer vaig passar per Xile, doncs és el que vaig reprendre, agafar la meva carrera per ser profe.
Ser profe i també ser investigadora, que és el que estàs fent ara. Sí, això va ser un coquillo que em va començar precisament a Escòcia. Vaig tenir la gran sort de conèixer un senyor que es deia Stephen Fullerton, que va ser l'últim brigadista viu, que va sobreviure a la Guerra Civil, escocès. Ara et faré un parèntesi. Per si algú i jo sempre penso en algú, sobretot si ens escolta algú jove, que espero que sí, que no sàpiga què són les brigades internacionals. Exacte.
Les brigades internacionals va ser un grup d'uns aproximadament entre 35.000 i 40.000 estrangers de fins a 55 països de tot el món que van venir a donar suport a les tropes republicanes. Entre elles França, Anglaterra, Polònia, Txaco-Slovàquia, americans, n'hi ha de molts llocs.
I tu vas conèixer un d'aquests supervivents, diguem-ne, que era escocès. Sí, el senyor Fullerton. Això, Fullerton. Steven Fullerton, amb un acte d'homenatge. Una de les coses que em agrada moltíssim i m'agrada molt d'Anglaterra és que cuiden molt, o sigui, són uns fanàtics de la història i cuiden molt el que és la història, el patrimoni, tot això, ho cuiden moltíssim.
I en un acte d'homenatge vaig veure això, guerra civil sempre ha estat un tema que m'interessa molt, tot i que soc d'història antiga, i amb un amic que estava posat en una associació d'aquestes de memòria, em diu, anem aquí, que fan aquest acte, i clar, són els brigadistes, i jo dic, ostres, és un tema que a mi no m'havien explicat mai a l'institut.
I llavors vaig conèixer aquest senyor i vaig tenir la necessitat d'anar a parlar amb ell i preguntar-li, bàsicament preguntar-li, però per què va anar en una guerra que no era la seva? Perdó. I què li motivava? I em va dir, diu, noia, diu, el vostre és l'avançada d'una cosa molt pitjor. Diu, i havíem d'estar allà.
i aquest senyor em va robar el cor vam estar molta estona parlant i se'n recordava de llocs de Barcelona i sempre em va quedar allò de dir ostres, vaig mirar una mica abans no hi havia tant d'internet no s'havien fet gaires estudis aquí menys, a Espanya amb molts menys tot i que ara això ha canviat molt i a Anglaterra d'escocesos no s'havia fet mai cap estudi ara només n'hi ha un i el que serà el meu, clar, espero que vols acabar l'any que ve l'any que ve el doctorat que estàs fent
Llavors vas arrencar a partir d'aquesta persona... Això em va quedar sempre pensant que algun dia hauria de fer alguna cosa o comprar llibres, però no n'hi havia de llibres que parlés d'això. I llavors una mica motivat perquè tenia una neboda fent un doctorat, la Emma Fàbrega, que també ha passat per aquest programa. Sí, senyora.
Quan va començar a fer el doctorat i m'explicava coses, jo pensava, ostres, que xulo això que estàs fent i investigar i no sé què, que no té res a veure però també és una ciència social. I un dia vaig dir, jo també vull fer un doctorat, a l'època de pandèmia, ara podria recuperar...
allò que se'm va quedar en un calaix i fer-ho. I vaig contactar amb el doctor Ramon... Ui, se m'ha oblidat. Ramon Arnevat, perdó, que és un doctor de la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona, que està especialitzat en temes de guerra civil, especialment soldats i avions i tal, i li vaig dir, mira, tinc aquesta idea. I va quedar encantat i així va començar...
Vas començar per aquí. Vaig començar per aquí. Ho faig a mitja jornada, per tant m'estic prenent el meu temps, però m'agradaria acabar ja l'any que ve. I què creus que és desconegut de la part dels brigadistes per la gent actualment? Bé, del franquisme hi ha molta cosa desconeguda. Moltíssima. Perquè ara, a més a més, ja a mi m'espervera aquests estudis que estan sortint aquests dies d'aquella gent jove que comença a parlar bé del franquisme. Sí, sí, sí. Com Franco se vivía mejor y es una coletilla que està sortint massa.
Ara, sí, sí. Per què creus que passa això una mica? De fet, el tema dels congressos ha canviat molt, i les xerrades i tot, ha canviat molt la perspectiva de fa potser 10 anys en enfocar les coses més cap a un tema més pedagògic i més de recuperació de la memòria, que potser aquí anaven bastant coixos.
Si jo comparo el que em van ensenyar a mi a l'institut, que evidentment ni les brigades ni mencionar-ho, o el paper de la dona, per exemple. Jo tenia la visió que la dona d'aquella època estava a casa esperant que tornessin els mascles de la família. Però si tu indagues una mica, les dones van ser fonamentals per qualsevol guerra. I en el cas dels brigadistes, igual. I a la Primera Guerra Mundial i a la Segona Guerra Mundial, sense dones, un altre gallo cantaria.
I en el cas dels brigadistes, fins fa poc el paper de la dona estava totalment relegat. Ara ja hi ha bastants estudis fets. Hi ha una senyora que es diu Angela Jackson, que va viure molts anys al Priorat, perquè els brigadistes van tenir una base al Priorat. Doncs a partir d'això ella ha fet estudis només específics de dones que van venir amb les brigades.
Aquest és un aspecte que penso jo que durant molts anys s'ha deixat de banda, el paper de la dona. Hi ha altres, hi ha molts altres aspectes del franquisme. Ara tornarem amb això, però per què creus que hi ha aquesta cosa de com Franco se vivia millor? Creus que hem perdut la memòria? Totalment.
Sí, jo crec que hem fet un salt generacional, de la mateixa manera que jo quan era petita m'encantava que m'expliquessin aquestes històries i tenia inquietud per saber què havia passat i per què hi havia hagut una guerra i per què em van donar tres dies o dos dies de festa quan es va morir el Franco i qui era aquest senyor i certes coses que van sortint en una conversa normal. També es parlava molt de política, ara la gent no parla de política a casa.
Jo haig de fer, quan començo un batxillerat, haig de fer una lliçó que sàpiguen els partits què són i d'on venen. És que no saben ni la dreta ni l'esquerra els nanos. Vull dir, això potser és culpa nostra o feina nostra a casa, o massa sars socials, o que escolls la incorrecta o no t'informes. Abans sí, clar, també podia dir-te al teu pare que, jo què sé, que havies de donar recolzament a Franco i no tenies tant mitjans per...
per buscar, però almenys se'n parlava i veies la realitat de les coses o els avis en parlaven. Ara penso que una mica és això i les xarxes socials estan fent molt de mal. Amb aquest tema de l'extrema dreta. Sí, de l'extrema dreta. Per això ara s'està fent bastant d'èmfasi en fer pedagogia de recuperar la memòria, sobretot, i que no quedi... Clar, si tu ara amb un nen de 17 anys li dius que el seu besavi està enterrat en una fosa comú a algun lloc de l'Ebre...
no sé fins a quin punt, l'interessa si prèviament a casa tampoc s'ha fet res o no se n'ha parlat o la generació anterior tampoc ha volgut buscar aquella fossa. No és un sol factor, són diversos, però jo sí que penso que les xarxes fan mal i a les escoles i als instituts ja posem remei, però és com una moda, no?
I dins d'aquesta moda, que durant molts anys se n'ha parlat, però se n'ha parlat des de... Deies que hi ha hagut un canvi, que ara és com a més pedagògic tot el que s'està fent, abans que era com a més acadèmic,
Sí, sí, sí. O sigui, les classes magistrals era el que prevalia i hi ha hagut un canvi de les... Ara criticaré el Departament d'Ensenyament, però com que no és una cosa nova. De les poques coses que s'han fet bé, potser es canvia una mica el currículum, no? I aquestes unitats didàctiques que es volen crear són molt més diverses i es miren altres aspectes. O sigui, el tractament de la dona o el tractament de la diversitat o...
coses aquestes s'han d'incloure dins del currículum. I llavors una de les parts és incloure coses més pràctiques, que ells també facin més recerca. També se'ls ha de donar les eines correctes. Tu muntes una unitat didàctica sobre el franquisme,
que hi hagi un apartat que precisament tracti de dones, tu ja li dones els recursos més correctes a aquell alumne perquè pugui anar més dirigit, no? O fer un estudi dels partits polítics, com van sortir els partits, i els dirigeixes una mica, no que vagin ells a buscar webs que...
Que no se sap ben bé quina font hi ha, tampoc. Aquí està. Deies que en els darrers hem tirat cap a un àmbit més pedagògic i també comentàvem preparant aquest programa que hi ha més espais en què es parla del paper de la dona. Sí, sí, sí, totalment. És el que et dic. O sigui, jo segurament quan vaig a l'institut el paper de la dona en qualsevol guerra no sortia. I ara sempre hi ha un apartat que explica...
La importància, doncs, jo què sé, durant la Segona Guerra Mundial, o fins i tot la primera, la importància de les dones a les fàbriques, qui feia les feines dels homes, qui conduïa els tramvies o qui estava a les fàbriques, estan les dones. I ara això, doncs, sí que...
s'ha recuperat i hi ha més espais, hi ha congressos especials. Jo l'últim que vaig estar fa poc, que era de brigades, els congressos van per taules, cada taula és un tema. Jo estava el de política, perquè jo faig un estudi de quines motivacions tenien aquests brigadistes, a partir de què els va moure venir cap aquí. Hi havia una taula en aquest congrés que parlava només del paper de la dona en els brigadistes, i aquest de fet era que hi havia més gent.
I van haver-hi fins a 12 ponències. I aquí, des de parlar una senyora que venia a parlar d'infermeres, una altra que venia a parlar de conductores... Jo et vaig preguntar, quin va ser el paper de la dona? Bàsicament, en el cas d'escurs, jo m'he centrat en... Jo no he entrat molt profundament en el paper de la dona, però, evidentment, et surt i també potser és una branca que acabaré publicant a algú quan acabi aquest doctorat.
perquè ho he trobat molt interessant. Bàsicament vam venir moltíssimes infermeres, conductores d'ambulàncies,
I després també van venir periodistes, però sobretot infermeres. En el cas d'Escòcia van venir moltes infermeres i conductores, perquè allà més que venir molta gent físicament, que jo tinc referenciats 586 brigadistes escocesos, i de dones en tinc unes 28 i tinc informació confusa de 3 o 4, perquè els cognoms, quan les apuntaven aquí, l'anglès d'aquí, o sigui, he hagut de cotejar bastant els cognoms.
Però d'aquestes, la majoria, això, infermeres, totes es van mobilitzar a través de societats que se'n deien de cooperació. Escòcia, que continua sent un dels països més solidaris del món, quan es mira per Nadal com es fan donacions a ONG, es continua estant entre els tres més importants en quant a gent a col·laborar amb coses d'aquestes i la Creu Roja i...
Allà es van crear societats de cooperació que feien des de recull d'aliments, medicaments, diners, es van recaptar moltíssims diners, cotxes que van tonejar i van convertir en ambulàncies...
I això es feia tot a través del paper de la dona. Qui ho va muntar eren dones. Els que més van treballar va ser la branca del Partit Comunista escocès, que ho portaven dones, tot eren dones. I després d'una espècie de creu roja que hi havia a Escòcia i un parell d'universitats. I l'Ajuntament de Glasgow, per exemple, hi havia societats molt...
molt motivades, o sigui, eren molt implicades. Era un país, encara ho és ara, ho veiem en les notícies, en els processos que han tingut també per la independència, és un país que els va a la marxa amb el tema polític i són molt peleones. I, bueno, ja, de fet, la branca del Partit Comunista a Escòcia va ser una de les més importants a tot el Regne Unit.
I potent. Estaves explicant que la investigació teva inclou dones perquè inclou, però una mica l'objectiu final quin seria? Definir quants brigadistes van venir, quines eren les motivacions que tenies? Les motivacions, bàsicament és un estudi de...
Perquè creus que cada país tenia motivacions diferents? Sí, també he fet una mica de comparativa. El fet és que d'aquests 586, és la proporció més alta, només hi havia 4 milions d'habitants a Escòcia. De tot el contingent que posen dintre el grup britànic, que és el batalló britànic,
Són els que més van venir. Llavors, aquesta desproporció... Proporcional amb el número d'habitants que hi ha allà, vols dir. Exacte. Aquesta em grinyola una mica, no? I sí, he fet una comparativa amb Irlanda i Gales i el que és l'Anglaterra per se. I és molt diferent, no? Tots... Si tu mires les afiliacions a partits polítics o a grups polítics o sindicats, sobretot els sindicats...
És una regió, Escòcia, que estaven molt posats en sindicats, moltíssim. I, bueno, faig una prèvia dels anys 20 a Escòcia, que van ser molt revolucionaris en quant a reclamar millors condicions a les fàbriques. Va haver-hi un moviment que es va dir el Red Clyde Site, que és el nom del riu, i allà van fer moltes vagues, moltíssimes manifestacions, es van organitzar moltíssim. I el nombre de...
de sindicats, si tu fas una comparativa amb el resta de Gran Bretanya, és molt desproporcionat. I jo el que miro és això, una mica. Tots els tinc referenciats i et diria que només hi ha un 8% que no tenia algun tipus de carnet. O a partit polític, sobretot al comunista, o amb un sindicat.
I també desmunto una mica mites, no? Per exemple? S'han construït molts mites que aquests brigadistes aquí van venir per la idea romàntica, no?, que hi havia llavors de la guerra. Jo penso, buah, jo li dic ara a algun dels meus alumnes de 18 anys, ves-te anar a lluitar en una guerra que tu no et vas ni et ve, i et diuen que sí, que ara vaig, no? O sigui, aquest mite que la idea romàntica d'anar a lluitar en un altre país...
També ja s'ha dit que si tenien un sou, que hi havia molt d'atur, sí que hi havia atur, perquè eren uns moments molt durs a Europa, abans dels anys 20 i 30, però dels que jo he referenciat, el 70% tenien feina. Vull dir que no era una motivació, van deixar les feines allà i a més a més a la tornada...
els van bloquejar molt per obtenir feina i tots van tenir un expedient al servei britànic de control de l'MI-5, l'MI-6, un dels dos. Per què? Perquè segur que ho sabeu tots que França i Anglaterra no va donar recolzament a la república i van decidir fer un comitè de no intervenció espantats o mal assessorats per qui fos
Tenien por que si es posaven de la banda de la república, doncs Espanya acabés sent un satèl·lit comunista de Rússia. I llavors ens van decidir que millor no participar, i així com Mussolini Hitler, això s'ho van passar pel forro,
doncs Anglaterra i França ho van seguir a rajatabla. I llavors aquest va ser un dels motius pels quals van prohibir a tothom que sortís del país a donar recolzament. O sigui, van fer una llei específica perquè els joves... Però ja estaven aquí els brigadistes? O va ser abans que vinguessin?
No, no, van venir el 36 en seguida. Ah, d'acord. Per tant, aquesta llei és posterior. És posterior. Quan els governs van veure, el govern d'Anglaterra va veure que hi havia moviment, van crear una prohibició. Llavors, clar, a la tornada, aquests brigadistes havien infringit la llei. Per tant, els van obrir tots un expedient que es pot consultar al Foreign Office de Londres,
i que es van saltar la llei i que van venir alguns amb la seva pròpia arma a lluitar aquí i llavors van estar vigilats pel servei secret i a molts els van penjar una creueta i era difícil d'aconseguir segons quines feines Déu-n'hi-do, no?
Sí, sí. Quina història. Sobretot periodistes, que van venir alguns. Els periodistes són els que més els van vetar i si tu treballaves en una fàbrica, com la majoria dels que jo he estudiat, doncs aquests van fer de més i de menys. Però depèn de la fàbrica que anessin i a Glasgow n'hi havia de molt importants. Si era una fàbrica molt gran o una multinacional, aquests estaven fitxats i no tornaven a treballar a la seva fàbrica. Déu-n'hi-do, eh? Sí, sí.
En el cas de les dones va ser més fàcil perquè les que jo he referenciat, que la majoria eren infermeres, doncs les infermeres sempre... Es necessiten. Es necessiten més, per dir-ho d'una manera. I llavors aquestes ho van tenir una mica més fàcil.
I el teu criteri què queda per estudiar de tota aquella època? Ara que fan 50 anys que s'ha dit Franco, o sigui, que et dèiem, no? O sigui, tema dones, però en els darrers anys sembla que hem posat mirada. Tema diversitat, no? Perquè també va haver molta repressió, perquè al final l'escoltava ahir un reportatge que el règim va ser més...
una dictadura ultracatòlica que no una dictadura militar. I per tant tot el tema de la moral i l'ètica va ser una cosa... Sí, potser aquest és un tema. A veure, la gent que diu és que ja s'ha fet tot, ja s'han fet totes les pel·lícules i tots els llibres de la Guerra Civil. Jo no estic d'acord perquè sempre hi ha algun aspecte i si...
Si escarbes o llegeixes, si tu agafes un llibre de guerra civil o de qualsevol altre, però sempre penses, ostres, aquest capítol mencionen això, però en canvi hauria de buscar a veure si hi ha un llibre. El tema de la repressió, hi ha molts aspectes que no s'han tractat prou. Jo vaig trobar un llibre per casualitat al moment sobre com les rapades es diu,
de com les instruccions que tenien els soldats quan arribaven a un poble republicà, que ja no hi havia cap home, perquè o estaven a la guerra o se'ls havien carregat, com torturaven aquelles dones, les coses que els hi feien, és molt bèstia. Jo penso que aquests aspectes potser no s'han estudiat prou.
Després, potser sí una mica el tema de l'ètica, com que vam tenir una dictadura tan encoberta per l'Església, penso que no hi ha prou llibres o prou estudis. Encara sí que hi ha coses que sembla que siguin un tabú, haver de parlar de l'Església. Cada vegada menys i menys ho fa un escriptor de fora. De fet, dels millors, diria jo.
Dels millors historiadors de Guerra Civil són britànics. El Paul Preston, aquest no es talla ni un pèl a deixar l'Església Catòlica d'Espanya fatal. Potser aquí això encara és una mica tabú. Jo crec que això també és un aspecte que falta estudiar. I evidentment la transició. S'ha escrit molt, però hi ha molts buits.
Sobretot dels dos anys, del 75, 76. Jo crec que hi ha anys foscos. Sí, això aquests dies se'n parlava. A tu t'ha estat fàcil aconseguir la informació que volies?
Més fora que dins. Encara que em sàpiga greu dir-ho, a part, no, el lloc que hi ha més informació a Catalunya és el Cipbrin, que està al pavelló de la República, de la UB, aquí cap problema perquè són la Lourdes Prades, que és que ho porta, és un sol de persona i molt bé.
Però fora de Catalunya costa molt, costa molt, no et contesten, uf, és molt difícil. Però com que jo bàsicament m'he centrat, em sap greu no treure informació d'aquí, però com que jo m'he centrat en Escòcia, doncs tot ho tinc allà.
I cada vegada hi ha més coses online, que això facilita molt haver-te de desplaçar, la Filmoteca de Londres és una passada, està tot online, el World Memorial, que us el recomano de visitar, és una passada de museu i està tot online, la Warwick University hi ha un arxiu de guerra civil brutal, tot això està online.
I després he anat a diversos arxius petits i biblioteques i la gent és encantadora, o sigui, et faciliten moltíssim la feina. I cada vegada que he anat a Glasgow ja em coneixen i la veritat és que superbé i això és molt d'agrair, no?, perquè...
Fins i tot a vegades allò que et diuen, doncs has de venir expressament, jo sempre estic a punt per anar a Escòcia, ja has de venir expressament, jo t'ho fotocopio i pagues el cost de l'enviament i ja està. Trobar documentació no m'ha sigut gens difícil. Contactar amb famílies una mica...
perquè hi ha gent, bàsicament perquè hi ha gent que ja ho ha donat en alguna institució, llavors si és una institució petita o algun memorial d'aquests que està en Anglaterra i no ho han escanejat, llavors sí que és una mica difícil, perquè llavors sí que m'hauria de voltar molt a buscar coses.
i m'interessava trobar cartes. Però no, difícil no. Jo crec que no ha sigut difícil. Però sobretot perquè és Escòcia, és el que estaves dient. Sí, sí, sí. Sí, perquè jo crec que aquí encara parlar del franquisme costa, encara que no ho sembla. Si no he enviat 15 mails a Salamanca, no n'he enviat cap i no tinc cap resposta.
Al Bacete, que va ser la seu de les brigades, hi ha un centre i ara hi ha una gent molt jove que molt bé, però jo fa quatre anys que els envio mails i tampoc m'han enviat res. Ara sí, ho he aconseguit, però perquè hi ha hagut un canvi com de direcció. Però aquí sí que m'ha... I m'ha sapigut greu, al principi m'enfadava perquè pensava, ostres, al meu país no em contesten.
Però a Anglaterra, o sigui, jo he escrit a escritors o estudiosos de renom i potser no m'han contestat ells, la secretària. Però tothom té moltes ganes d'ajudar perquè jo crec que qui té passió per aquests temes vol que l'altra persona que està interessada ho faci. Jo vaig contactar amb l'única persona que ha fet un estudi a Escòcia i ho estem en contacte sempre i encara em pregunta a veure com ho tinc perquè aquest noi m'ha ajudat moltíssim. I ell diu, ostres, que guai, perquè jo no vaig aconseguir fons perquè algú em traduís al doctorat
I almenys si tu ho fas, doncs ja hi ha un estudi específic d'Escòcia. O sigui que en aquest aspecte... Estarà molt bé. Ho publicaràs? Sí. Bueno, estarem atentes. I si puc, ho traduiré també. Estarem atentes. I tant, i tant. Estarem atentes. Amb moltes ganes. I què és el que més t'ha sorprès d'aquesta mirada cap al passat, cap a la guerra civil, cap a la història? Perquè tu comences aquí, ho explicaves al principi del programa, una mica...
Perquè, com moltes famílies, hi havia gent dels dos bàndols, i com a mínim això es parlava a casa teva, que moltes no. Bueno, jo recordo la meva, la meva no es parlava d'això. Bueno, va costar, eh? Jo crec que es va parlar a partir que hi havia algú que estava interessat, però sí que va costar. I el que més t'ha sorprès o el que més...
El que més m'ha sorprès de fer el doctorat és això que et deia fins ara, de la gent, les ganes que té d'ajudar-te, no? I m'he trobat pel camí alguna persona que per Facebook, perquè els fills, ai, els nets d'aquests brigadistes o fills...
són de certa edat i tenen Facebook encara, i allò d'estic en molts grups de Facebook de brigades a Escòcia, de guerra civil a Escòcia, llavors allà posant jo, estic fent això, si algú em pot ajudar, m'ha contactat molta gent, que m'han dit que tenen coses o no i me les han passat, però m'han demanat si jo des d'aquí podia buscar alguna cosa més.
dels seus avis i amb dues o tres persones ho he aconseguit, no? Referenciar-los bé, doncs jo què sé, si he trobat alguna cosa que ells no sabien o gent que fins ara no ha tingut l'interès de buscar un tast del seu avi enterrat, no? I els he trobat alguna referència, doncs em va passar amb uns familiars que tenen l'avi enterrat al Parelló. Doncs jo sé que l'any que ve volen venir a Catalunya i aniran fins allà, no? Segurament quedarem i tal, i això és xulo, no?
El que més m'ha impressionat és això, les ganes que la gent torna a tenir a buscar una mica en el seu passat o perquè és això, perquè era tabú, perquè no se'n parlava o perquè fins i tot no ho sabien. M'he trobat casos molt curiosos de gent que...
que no sabien que el seu avi havia vingut aquí o els hi havien dit que després de la Primera Guerra Mundial s'havia quedat a Espanya a la Guerra Civil i que no sabem res d'ell. Això és molt curiós, no? I si he pogut ajudar algú, doncs estic molt contenta. Està bé. Vas estar a Xile, també. Sí. I a Xile també hi va haver una dictadura molt dura. Sí, sí, sí. No sé si mai has entrat... Bueno, no, amb la història allà, no.
No, el que passa és que com a curiosa que soc, sí que quan vaig estar allà vaig comprar molts llibres i vaig preguntar molt i pel tema...
Vaig tenir amics també dels dos bàndols i em van explicar coses molt esgarrifoses als que van patir la repressió i coses increïbles als que estaven a l'altra banda. Però sí, també és molt interessant. A més, clar, jo vaig anar a treballar per un període molt curt per una empresa britànica que es volia establir allà i buscaven algú en anglès i en castellà.
I llavors jo us podeu imaginar que els negocis que es feien eren d'una certa classe social i d'un cert pensament polític, no? I segons què, doncs jo era una dona que venia d'Anglaterra a muntar un negoci, amb el garzón, en aquell any va ser, el garzón que estava intentant posar el Pinochet a la presó, ho tenia tot jo. I llavors, doncs, havien d'aguantar comentaris bastant... Ho vas passar una mica...
Sorprenent, diguem-ne. Sí, va ser curiós. Em van oferir de quedar-me i tenia clar que allà sí que no em quedava. No em va agradar com a societat. Com a país és preciós, però com a societat... Molt masclista, encara. Molt, molt, molt. Moltíssim. O com a mínim en aquell moment. Sí. Que està amb el món. I tu que ets professora de batxillerat, tot i que ara estàs amb excedència, ha tornat el masclisme a les creus. Sí. Això és molt sorprenent. Jo et diria que fa...
abans de la pandèmia, 8-9 anys, sí, sí. Aquí no sé què ha passat, però sí, hem fet un pas enrere. Una vegada un alumne em va dir que estaven com una mica cansats de tant de feminisme.
Em va dir això. És l'únic que m'ho ha dit i a vegades ho he tret una mica així a conversa i ningú més ha donat aquesta justificació, però em va venir a dir que eren molt pesades i que per això aquesta reacció. Un nano que té el cap bastant ben molt plat, em va fer pensar, no?
però sí que ha tornat al masclisme potser és una mica un retorn a tot també ha tornat hi ha molts nanos que si tenen els avis religiosos tornen a voler anar a missa i aquestes coses que també és bastant sorprenent sí, en la societat actual sí, és veritat no sé per què repetim alguns patrons però el del masclisme sí
És complexa. I de la postguerra has fet alguna cosa o no? No gaire. No, no gaire. Jo també trobo que és una època que és molt... Sí, sí, sí, jo crec que falten estudis en molts aspectes, de les dones també.
perquè hi van ser unes grans reprimides. Sí, el tema del patronat eleccionador i el tema dels nens robats. És molt interessant. Llavors, dijous que farem aquesta... Sí, el tema dels nens robats també és una cosa que...
que ara hi ha diversos estudis a partir que es va destapar tot, hi ha llibres molt interessants, i és una altra vegada que topem amb la Iglesia. Aquí a Barcelona va estar una mica bastant encobert per monges, i llavors també suposo que han desaparegut molts arxius, evidentment. Molts arxius i molts temes. Tu dius que...
Que no te'n vas al llit cap dies si no has llegit. Ui, mai. Mai. Això és un bici que em va transmetre la meva mare i que no he deixat de practicar i que m'encanta. Sí, sí, jo llegeixo. M'encanta llegir el llit i cada nit llegeixo. Amb paper o amb... Paper. No m'he acostumat al digital. Ho vaig intentar, però no.
En paper, i llegeixo molt, i m'agraden molt els thrillers, però ho llegeixo tot, eh? Tot el que em cau a les mans. Sí que no llegeixo res del doctorat al llit. Mai? No. No perquè necessito subratllar, posar pòsits i coses, i llavors el llit es converteix en una oficina i em desvetlla, això sí que em desvetlla, perquè penso, ostres, això a mi és tal. I en canvi la lectura de mitja hora, tres quarts, depèn del dia, doncs del que sigui, ni que siguin...
però em relaxa i és el meu moment de pau. I de descans. Anem a parlar una mica més del doctorat, però aprofundint amb una de les persones que és la dona que ens portes amb dones de mi història, que és una d'aquestes brigadistes, que és la Annie Cargill, ho diré fatal, Knight. Això no t'ho he preguntat abans, però l'anglès t'ha obert moltes portes.
I tant, sí, sí, sí. Perquè jo et diria que el 90% de la meva bibliografia és en anglès. També hi ha molta cosa en espanyol, però he hagut de llegir tot en anglès. I tots els contactes i tot, sí, sí. Però no ets d'una generació que l'anglès fos.
No, jo vaig fer francès a l'escola. Jo vaig fer francès, però tinc ara dos germans, que de les coses bones que em van passar va ser el gust per la música, i llavors a casa meva tot el que escoltava m'agradava, que si els Beatles, que si els Rollings, que si Police...
Hi havia una cançó que m'agradava molt, molt, molt de Police i jo vaig agafar les lletres d'abans dels vinils i amb un diccionari del meu pare volia saber què deia aquella lletra. I ma mare em va pillar i diu, potser que l'apuntem a anglès, aquesta noia. I em van apuntar anglès a l'Acadèmia Sant Jordi amb un profe que teníem genial, el senyor Sabater, que ens va agafar vàrius, que se'ns donava bé el francès i així jo vaig començar fent anglès.
I, evidentment, quan em vaig anar a veure a Escòcia tenia nivell, però quan arribes allà i més amb l'accent escocès dius, no en tinc ni idea de res. Però sí, sí, l'anglès m'ha obert moltíssimes portes. Doncs anem cap a les dones de la història, l'Anny Murray, que ja hem posat la sintonia, que és l'Anny Cargill Knight, nacida Murray, però com que agafen el cognom dels marits...
que és una infermera quirúrgica escocesa que va estudiar a l'Hospital Reial d'Edimburg i que formava part d'una família de vuit germans molt polititzada i ella va militar el partit comunista, igual que els seus germans, dos dels quals també van ser brigadistes voluntaris. Quan va escatar la guerra va venir cap aquí per treballar en un hospital com a infermera de la unitat mèdica britànica.
que donava aquest suport a les brigades internacionals i va formar moltes infermeres espanyoles republicanes, que això va ser un tema també, no? Sí, sí, sí. Hi ha infermeres, he trobat testimonis d'infermeres espanyoles que fan referència a l'Ani perquè les va formar ella. Es veu que era una noia que, bueno, de fet per haver anat a aquesta universitat devia ser bona perquè era com bastant de prestigi.
Les carreres, ara no sé si ha canviat una mica, però escòcia estan com finançades pel govern per estudiar. Ja ho estaven en aquell moment. O sigui, entraves per mèrits, no perquè tinguessis més diners o menys, cosa que va fer que molta gent pogués estudiar, cosa molt bona.
I ella es veu que va entrar per mèrits perquè era molt bona, havia fet com uns cursos abans i va poder entrar a estudiar la carrera d'infermera. I el curiós d'aquesta senyora és que va venir amb els germans, perquè tots eren molt, era una família molt polititzada i ella de fet va estar en un sindicat dintre l'hospital que treballava per demanar millors condicions laborals de les infermeres.
Em va agradar aquesta senyora, a part d'aquesta curiositat que venia amb els germans i que ella va haver d'operar un dels seus germans d'una cama que va estar a punt de perdre, es veu que era molt bona amb l'agulla. Aquesta hi ha encara, hi ha gravacions, aquest World Memorial Museum que us dic de Londres, que hi ha moltes gravacions de brigadistes, encara hi ha la seva veu allà, i tenia una veu com, jo me l'imagino amb les fotos i tal, d'aquestes dolces, explicant les històries...
i té... els seus relats són molt crus i m'agrada l'essència, com ho explica, poder... Algun dia haig de buscar més aquesta dona, no? Però com extreu les coses de tots els patiments i el que va arribar a veure, no? Potser falta també això que dèiem, no? Estudiar... Sé que hi ha estudis sobre els llocs on ella va estar. Ella va estar en una cova del Priorat, a Santa Llúcia,
I allà van muntar un hospital dins d'una cova. I després els famosos trens hospitals. Muntaven hospitals dintre dels trens i perquè no els bombardejessin entraven a dintre un túnel i allà operaven de la manera que poguessin, amb grups elògens o el que sigui.
I ella té un parell d'anècdotes que quan jo la vaig llegir em van impressionar moltíssim, que va atendre nens, que van anar cap a un lloc que van dir que havia passat alguna cosa, que no havien vist ben bé què havia estat, si havien caigut unes bombes petites o algú els havia matrallat i ella arriba allà amb unes infermeres i es troba un munt de nens sense mans,
Amb els braços explotats o sense dits. I és perquè els avions del Mussolini tiraven bombes dintre de caixes que estaven embolicades que posava xocolatini. O sigui, els tiraven caixes i els nens anaven allà i quan les obrien els explotaven.
Mare de Déu. I ella explica aquesta anècdota i a mi em va frapar molt, no? Penses, quina crueltat, no? Que vagis a fer això. I l'Anna hi va ser una de les infermeres que va curar cents de mans d'aquests nens. I ella...
Tenia com un diari i anava dient, de 20 que avui he test, ha passat un mes i han sobreviscut tots i no s'han infectat les ferides. Només el Miquel, sé que fa referència a un tal Miquel, que se li ha quedat un dit que em sembla que li hauré de tallar.
Fa com un diari, no?, d'aquella era molt curosa i després tornava a veure els pacients. A veure què havia passat. Feia una mica la feina de tenir aquest diari. A veure què havia passat.
Bueno, i el que diu és que quan els esforços que havia fet van venir a baix, ella explica, no?, va ser una cosa terrible, terrible, perquè els fascistes van agafar l'avançament. Sí, aquest és un tema amb el que centro molt el doctorat, no?, això que em deia el Fullerton quan vaig conèixer aquest senyor a Escòcia, diu, el vostre era l'avançada d'alguna cosa pitjor, surt tota l'estona el feixisme, el feixisme, qualsevol document que he consultat...
per què se llistaven els nois, per què ho deien, és que venia una cosa molt pitjor, havíem de lluitar contra el feixisme. I jo penso que ara és un bon moment per fer estudis com aquests, que està tornant tant l'extrema dreta, doncs recalcar això, que s'ha de lluitar contra aquesta postura,
I ells ho van fer de la manera més valenta que penso, perquè tu ara pots votar i l'únic que pots fer és votar, discutir-li a una persona per què pensa així, però ells van deixar-ho tot per venir aquí a lluitar a una guerra, que no els hi anava ni els hi venia.
Sí, sí. Bueno, de fet, ella després va seguir amb la Segona Guerra Mundial. Ella va seguir amb la Segona Guerra Mundial, sí, sí, sí, i tant. I va venir amb els seus dos germans, el Tom, que hi ha tot un... un arxiu, tots els dos germans tenen un arxiu... Van poder tornar tots tres? Sí, sí. Perquè van poder tornar molts, o no? No tots.
No, no tots. Dels escocesos diria que és un 55%. Em pregunto a vegades quan estudies temes d'aquest tipus si no hi arriba un moment que la ment és incapaç d'assumir tant d'horror.
Ja, sí, això m'ho ha preguntat bastanta gent quan estudies guerres. Sí. Com filtres? Com et protegeixes? Una de les coses és no llegir quan em vaig a dormir i llegir res del doctorat. Sí, la manera de protegir-te és perquè això és la teva arma per denunciar coses, per donar veu a aquesta gent i per defensar el seu paper i per reclamar que hi ha gent que vol lluitar contra les injustícies i el feixisme.
I això penso que et protegeix, no? Saps que estàs fent una cosa per deixar-ho per escrit, no? I perquè la memòria... I perquè la memòria ens està fallant i l'estem deixant de banda, tot i que cada vegada menys. Penso que ara, des de la Generalitat i altres institucions, ens estem posant molt les piles per recuperar la memòria i així ha de ser.
Espero, el tema és que connectem amb gent jove que a vegades costa molt. Això costa molt, costa molt. Però hi ha llum al final del túnel. A l'últim congrés que vaig estar va venir molta gent jove de projectes que es fan a instituts amb professors molt implicats que han començat a fer coses xulíssimes, que ho van explicar, i penses, bueno, no està tot perdut. Hi ha molta feina a fer,
Però hem d'anar de la mà, o sigui, no només els profes, també a casa s'ha de fer molta pedagogia. I tant. I fer veure els nanos on han d'anar a mirar per no contaminar-se d'idees incorrectes, sota el meu punt de vista. I sobre el punt de vista dels valors universals, també. Exacte.
Cinc minutets ens queden, Núria Artés. Espera que el segon cognom l'he de llegir. Cornellas. Cornellas. És un cognom molt xulo, eh? És un poc sentit, no? Sí, n'hi ha pocs. I era acabat amb S i a l'època del Franco es va canviar per S. Per S. I sempre s'ha quedat així i és una de les coses que dius, algun dia ho aniré a canviar, però...
De moment, de moment, de moment, de moment no. Sí, sí. Estem acabant i jo volia que ens recomanessis algun llibre o alguna cosa per posar mirada o per tenir una mica més d'informació en aquests dies que recordar, bueno, que són dies de memòria. I tant. Bueno, sempre ho són, però diguem-ne que en aquests 50 anys de la mort de Franco una mica més.
Sí. A veure, qualsevol llibre del Paul Preston, de Guerra Civil, ja sé que tiro cap enfora, penso que és una eminència per conèixer la Guerra Civil. La minència és superpedagògica i les traduccions són molt bones. Rock, mono, qualsevol, en té de molt bons.
i en té, des del punt de vista de dones, té un llibre que parla de sis dones, però diferents punts, parla de franquistes o parla de republicanes, parla d'un infermer, o sigui, aquest està molt bé, les 6 palomes. Però qualsevol llibre que pilléssiu del Paul Preston és molt interessant.
Si no parlem de guerra i parlem de llibres així... En general. Jo pensava, a veure, jo un dels llibres que em va marcar l'adolescència, és heavy, és Matar un ruïsenyor. Sí, em va deixar molt... Em diu que sí perquè l'he fet cara. No em veieu, però l'hi he fet. Sí, sí, sí. Jo vaig començar a llegir coses així bastant infantils, amb coses que em passava a ma mare, no?,
Però aviat em van avorrir i em va donar teca. I aquest llibre em va deixar... Després el vaig haver de tornar a llegir de gran i vaig entendre moltes coses, no? Com es tracta el racisme i de quina manera més... Des de la visió de criatures és una meravella.
I és que a més hi vaig pensar aquesta setmana perquè el meu marit em va fer veure la pel·lícula que jo li vaig dir jo no l'he vista mai, que és un clàssic i és preciosa. Sí, del clif... Això sí que no m'ho preguntis. Sí, no, no, no, sí, sí, sí.
Però la vaig veure... Jo tampoc m'ho autopregunto. I vaig tornar a sentir el mateix que vaig sentir la primera vegada i la segona amb el llibre. Quina manera més xula d'abordar un tema des del punt de vista infantil. És un gran llibre, penso, que ha d'estar a totes les llibreries de casa.
Ah, molt bé, molt bé. Perquè tu, a banda de llegir, a banda de fer el doctorat i a banda de treballar, on te trobem? Quan... O sigui, què fa la Núria? Quan cuina, què fa? Camina? Oh, cuina, m'encanta. Qualsevol cosa que sigui manualitats m'agrada. Ah!
Ah, fas una cosa que no m'he explicat, que és restaurar mobles. Restauro mobles com a hobby, també. És el dissabte al matí, és el moment que desconecto, també. Bueno, perquè a casa teva hi ha una part, sobretot de les dones, que sou molt artistes, no? La teva germana ceramista... A casa meia tots són molt manetes, tots. Això de la ferreteria ens ha marcat. Sí, sí, a mi m'agrada molt no sé portar guants, ho haig de fer tot amb les mans i tocar-ho tot, les pintures, el que sigui.
I m'agrada molt restaurar mobles, però com a hobby. A veure, faig molts encàrrecs, allò que algú ho sap i et diu, ai, em pots restaurar això? I ho faig i quedo... I això són els meus hobbies principals. Mirar pel·lícules i viatjar, sobretot viatjar. I viatjar sempre que pots a Escòcia. Quasi cada any anem a passar el cap d'any a Escòcia, sí. A casa d'uns amics. Té molts lligams en Catalunya, més a més, a Escòcia. Sí, sí, pel futbol, per temes polítics, la independència, sí, sí.
I és menys masclista, la societat, que a Xile? Ui, molt menys, molt menys, i tant. Tu a Escòcia pots entrar en un pub sola i prendre't de tres birres que ningú et jutjarà. A Xile això és impensable, bueno, que va. Difícilíssim. Sí, sí, sí, i tant. Bueno, amb aquestes coses no hem avançat gaire. No, segons quins països no.
I quan acabis la investigació dels brigadistes, què voldràs fer? Has dit un article sobre dones? M'agradaria molt fer alguna cosa sobre l'Anne Morrey, però després també he trobat una dona, que és la duquesa roja, que li diuen allà, que és molt interessant, és una tia que tenia molts diners i va donar molts diners per la causa republicana, però quan dic molts diners, dic molts diners...
I sí que s'ha fet un estudi a un llibre publicat d'aquesta senyora, però jo per casualitat en una biblioteca que vaig a Glasgow he trobat coses i m'agradaria indagar. Tinc allà com 200 caixes que m'esperen i algun dia em centraré en aquelles caixes. Amb l'eduquesa roja. Sí, sí.
Doncs amb aquest desit acabem, Núria, perquè se n'arraven al final. Ha sigut superinteressant i més en aquesta setmana t'agraïm molt que hagis vingut. Gràcies, Eliar Jona, per tota la part tècnica que ens ajudes i aquí ens escolteu, ja sabeu com sempre dic que estem al segle de les dones però queda molta feina a fer i en aquesta setmana especialment de les dones que van patir molt durant el franquisme que van ser moltes o que van treballar pels valors republicans que van ser moltes també. Aquí us esperem.