Aquest programa s'emet en segona audició.
Aquí comença Heroïnes quotidianes.
Un programa on les protagonistes són dones amb experiències a compartir
i que ens inspiren en l'art de la vida.
Us parla Bego Floria i avui ens acompanya Teresa Llopar Sala,
Mestre, coordinadora de la gestora d'Òmnium Cultural del Baix Llobregat Centre
i moltes coses que fas més, perquè jo això que estudis italià
m'ha semblat...
És que, a veure, es pressuposa que tothom sap anglès.
Jo d'anglès no en sé, però m'agradaria, per exemple,
si ara continués, que no continuaré, faria una altra cosa, però no seria anglès.
No seria anglès, perquè has fet francès.
Sí.
I ara estàs amb l'italià.
Amb l'italià, sí.
És que aprendre una llengua no és només aprendre-la,
sinó que és també acostar-se al seu món.
Vull dir, perquè la llengua porta implícit
les coses que els hem passat, la seva història...
T'assabentes de moltíssimes coses, perquè...
I a mi m'agrada, m'agrada conèixer, però potser arriba un moment en què dius prou.
Jo l'any que ve continuaré italià, però ja està.
Ja està.
Jo soc de Tarragona, la gent que m'escolta habitualment ja ho sap, i això de Tàrrec o Itàlia...
Bé, clar, l'antiga Roma, sempre ha estat una cultura que m'ha semblat molt interessant,
tot i que Itàlia té una història política molt complexa.
És molt interessant, i molt interessant, perquè la unitat d'Itàlia va arribar molt tard,
tota la part nord i la part sud, que hi ha com una...
Sí, és molt interessant.
Sí, sí. No, no, que m'ha semblat molt curiós, eh?
Que això... Bueno, ara explicarem qui ets.
Primer de tot, que no he començat bé, moltes gràcies per venir, molt bona tarda.
Gràcies a vosaltres per convidar-me.
Explicarem qui ets, què fas, tot això.
Però explicava també allò de l'italià, perquè també em connecta amb un tema
del que avui parlarem i que em sembla molt interessant,
que és aquesta lluita que tu també tens personal contra l'edadisme que és avui en dia, no?
Sí.
Que la gent... Perquè tu ets mestre, perquè ets mestre, però ara estàs jubilada.
Sí, sí, i tant, i tant.
Però que aquesta cosa que per l'edat hi hagi discriminació...
Sí.
...és una lluita que, darrerament, li has posat mirada, diguem-ne.
Sí, és que, normalment, quan sé jove, o si és més jove, diguem-ne, o si és...
No hi és aquesta qüestió de l'edatisme, però quan...
Això, edatisme, que m'ho he dit malament.
Edatisme, perquè m'he d'edat.
Sí, sí, d'edat, perdó.
Sí, no, no, no. I a mesura que passi en gran, a veure, igual com abans es donava per suposat que la gent no hi havia discriminació, és normal.
O, per exemple, no hi havia bullying.
I ara, quan hi poses nom a les coses, aquelles coses semblen que tinguin entitat.
Si no hi poses nom, sembla que... No, és normal.
A tots a l'escola, alguna vegada, li han fet una broma o han fet una broma que és de molt mal gust i no en deien bullying.
I en el moment en què li poses nom, és quan ho veus, doncs, la gent gran, també, perquè tots els altres que no són grans, pressuposen que tu d'allò no en saps, o d'allò no val, o allò ja ha passat de moda, i dius, a veure, parlem-ne, perquè tampoc és tan així.
Clar, una cosa és fer anys, i una altra cosa és ser inútil, que és diferent.
Ah, això mateix, això mateix.
Vull dir que...
Sí, a mi em recorda això la meva mare, diu, soc gran, però no soc tonta.
Clar, sí, sí, sí.
Bueno, això passa a vegades, i és veritat que a vegades hi ha un salt...
Segurament, i després en parlarem d'una de les feines que fas, que és vincles,
a vegades hi ha encara sectors, i alguns de dones, que venen d'una educació que sembla més del segle passat que no de l'actual,
i que, per tant, sí que és veritat que no tenen, doncs, a lo millor competències digitals, o competències lingüístiques,
o fins i tot que no saben llegir i escriure, que això encara passa avui en dia, després ho explicarem.
Però, en tot cas, no és el cas de la majoria, o no s'ha de pressuposar per la majoria, en tot cas, no?
Seria una mica això.
Però les dones estem molt acostumades a una certa marginació, o marginalitat, o diguem-li com vulguem, no?
I ens hem acostumat bastant a viure amb aquesta...
A veure, que està molt bé que ens n'adonem, però que en alguns ambients s'ha normalitzat.
I l'edatisme, també.
En alguns ambients no, perquè són grans, o no perquè...
I ho fan...
M'agradaria pensar des de la bona fe.
No, d'aquest tema vosaltres no en sabeu.
A veure, no pressuposem res, si no en sé, no en sé, però no donem per fet una cosa que no sabem.
Que no sabem, sí, sí, estic molt d'acord, estic molt d'acord.
Molt bé, doncs anem a conèixer qui és la Teresa, allò per sala.
Actualment estàs, com ja ho he dit, coordinadora de la gestora d'Òmnium Cultural del Baix de Bregat Centre.
Començarem per aquí i després anem a explicar la teva trajectòria.
Molt bé.
Què vol dir ser coordinadora de la gestora?
O sigui, quina feina fas?
A veure, la gestora...
Bueno, primer, Òmnium Cultural, molta gent sap què és, però però si hi ha algú que no ho sap...
Òmnium Cultural és una associació que no depèn de cap entitat, no està subvencionada, sinó que es nodreix dels socis que la forma.
Aleshores, Òmnium Cultural té una Junta, diguem-ne, nacional, que està treballant i que fa l'anàlisi de la societat i on ens està... què ens està passant en aquests moments.
Llavors, la Junta Nacional són gent que, pensem, està a Barcelona i ja està...
No. Volen traslladar la Junta Nacional, diguem-ne, a tots i cada unes de les seus territorials que hi ha, diguem-ne, a Catalunya, a Andorra...
La feina en cascada, diguem-ne, no?
O sigui, hi ha una organització que és la General, que hi ha una Junta que la coordina i després teniu els àmbits territorials que us dediqueu més a cada espai.
Sí, i que, d'alguna manera, estem alineats amb allò que s'està parlant, perquè un, qualsevol, diguem-ne, associació, no pot haver-hi un discurs contradictori per l'altre, sinó que es fan reunions i es diu, doncs, es comparteix l'anàlisi, es discuteix i llavors, doncs...
S'estaveix l'estratègia.
L'estratègia. I llavors, la gestora Òmnium Cultural del Baix de Bregat Centre, que és on estàs tu, són a Molins de Rei, que és on estem amb aquesta ràdio que ens acull amb tant d'amor, són 800, a veure, ho vaig apuntar, espera't, 800 m'ho vas dir, 800...
Jo, les dades exactes, jo diria que teníem 890 socis.
Déu n'hi do. Bé, més de 800 socis, en tot cas.
Sí, sí. Però també esteu, és una zona, és a dir, el que s'ha fet és dividir en zones més petites...
Això mateix.
I, per tant, per això és una gestora, perquè encara no us heu constituït...
Amb junta territorial.
Amb junta territorial.
Però inclou nou pobles.
Sant Vicent a nou pobles.
Inclou nou pobles.
Això no vol dir que tots els no pobles hi col·laboren, sinó que hi ha socis, posem per cas a Ballejar, o a Ballirana, o a La Palma, per dir uns exemples, però que no treballen units com Òmnium, sinó que aporten uns diners o potser fan alguna cosa a nivell individual.
Els que hi estem constituïts, perquè això és una cosa oberta a tots els pobles, i ens agradaria que tots els pobles hi participessin, però costa bastant.
I més en aquesta època que hi ha hagut com una parada, no estem en un moment àlgid.
Aleshores, som el Papiol, Sant Vicent i nosaltres.
D'acord.
I això...
Nosaltres és Molins de Rei.
Molins de Rei, això mateix.
i estem mirant d'ampliar-ho, però també...
I quants projectes esteu ara?
Aleshores tenim bastants...
O sigui, el que fem és...
Cada una d'aquestes poblacions fa coses d'activitats d'Òmnium.
Llavors, depèn de, diguem-ne, de la musculatura de cada població, fa més coses o menys.
Per exemple, el Papiol el fa el Cinechic i aquí si ja el fan...
Òmnium no vol xulapar coses amb una altra, sinó...
Si, per exemple, la Flama del Canigó aquí la fa el grup de joves, doncs ens sembla perfecte.
La Flama del Canigó...
Us hi sumeu i ja està.
Ja està, això mateix.
Perquè es tracta de ser una mica més transversal.
i no... O sigui, Òmnium és un pont on facilita coses perquè també té una estructura, perquè també té uns ingressos.
I està clar que si hi ha...
Posem per cas, si hi ha joves que han de muntar doncs el de la Flama i a la Milló no tenen una estructura econòmica,
que no vull dir amb això que nosaltres puguem res, sinó que hi col·laborem.
Ja està.
Però ara què esteu fent a les dues noves?
Ara nosaltres, per exemple, el Papiol, doncs, ara el treball estrella és el Vincles.
I es procura fer els tres pobles.
Per què? Perquè estem veient que hi ha un retrocés molt bèstia.
L'altre dia llegia que en cinc anys s'han perdut cent mil parlants de català.
I això és una cosa que no ens podem permetre.
Llavors, com ho fem? Doncs, Vincles és una acció que es posa en contacte gent immigrant amb persones d'aquí que hi vulguin col·laborar,
que se'n diuen voluntaris, i aleshores passen una estona.
Ja pot ser.
No és un aprenentatge arreglat, diem-ne, que si això són els noms, si això són els verds, no.
Es parla, potser pot ser des d'un taller de cuina, pot ser...
Jo tinc ganes d'aprendre què diuen en aquesta sèrie de TV3.
I vull dir que és molt obert.
També per aprendre una llengua, primer has de tenir una mínima eina, perquè si no, no pots aprendre.
Tinc vocabulari, una mica gramàtica.
Clar, clar, clar, una miqueta de verbs, una miqueta de coses d'aquestes, però que permet, i de fet, quan poden fer una frase, estan força contentes.
Està molt bé.
I estem parlant bàsics...
No és contentes perquè bàsicament són dones?
Sí, per exemple, contentes perquè són dones.
Que miro la Eli, la nostra tècnica.
Però també hi ha, per exemple, joves, es va entrar en contacte amb la gent que està a Can Santoi, que són joves.
I els joves, el cervell és jove i van molt ràpid.
Van molt ràpid alhora...
Clar, perquè un cervell treballat, actuador, i respon d'una manera, i un cervell no treballat, respon d'una altra.
Sí, sí, és pràctic.
Llavors hi ha joves, també.
Hi ha bastants grups de vincles, i això també ho fan a Sant Vicenç, i també ho fan amb...
Perquè, clar, el problema, més o menys, per la zona és el mateix.
I tu aquí participes també... Tu estàs de coordinadora una mica global, però aquí, a més a més, participes com a voluntària.
Sí, aquí faig el paper de voluntària.
Llavors jo hi vaig el dimarts, l'escola d'adults ens ha deixat l'aula, i d'alguna manera reprenc la feina que ja feia.
Perquè jo ja...
Ja feies de mestra.
Ja feia de...
Jo, vull dir, jo havia tingut dones, quan estaves per Reguera, havia tingut dones marroquines,
bàsicament marroquines, que venien a aprendre la llengua.
Vull dir que, un cop una cosa l'has fet, després d'aprendre-la, no està difícil, és fàcil.
Doncs anem a començar per aquí.
Vinga.
Tu, quan eres jove, tu ets de Marins de Rei, de que la Maria de les Llana, la teva mare era de Cervalló,
però aquí tenia una botiga que ensenyava mitja.
Sí, sí, sí.
Però més que una botiga era com un centre cívic.
Sí, sí, sí.
Ho he dit així una mica, anexagerat.
No volia ser-ne, però sí que ho era, sí que ho era.
Explica una mica com recordes.
A veure, jo recordo que...
Sobretot en vinculació amb les dones d'aquella època.
Sí, era una botiga, bàsicament, aquest centre, no era un centre cívic, però...
No, ho he dit de broma, volia dir que era un punt de trobada.
Un punt de trobada.
Doncs s'obria i llavors venia una senyora, en trobava una altra, venia una altra,
i de fet, quan tu has preparat una botiga, hi havia una taula baixeta,
on la gent podia deixar les coses, i totes les cadires al voltant.
I les dones seien allà, perquè si no tens un espai que t'acull, no hi estàs bé.
I en canvi hi havia un llum, hi havia una taula, hi havia unes cadires,
i allà doncs començaven, clar, l'excusa, diem-ne, era mitja.
Però jo recordo que l'explicaven...
A veure, en llenguatge oral, eren magnífiques.
Magnífiques, però feien comparacions, feien semblances.
Feien... Jo, un home, que explicaven un home que anava vestit tot blanc,
jo aquell home no el vaig conèixer, però jo aquell home sembla que l'hagués conegut,
perquè les sabates, que sempre anaven a llustrar, saps jo?
Tenien temps per descriure, i no passava res.
I no hi havia cap mena de... ni teníem telèfon, ni teníem ràdio, ni teníem...
Res, res, res.
Era el taulell, la llana, i llavors...
Mira, Maria, que això no em surt...
Jo he viscut aquí entremig, diem-ne, aquí entremig,
i durant tota la tarda s'estaven allà, i xerraven.
Bàsicament, una mica la funció que fa el mercat...
Abans feia el mercat, que les dones no sortien gaire,
i quan sortien deien, m'he trobat un ganxo,
o m'he trobat algú amb qui parlar, perquè hi havia la necessitat.
Doncs això era una mica així.
De relacionar-se.
Sí, això mateix.
Segurament, bueno, estem parlant que tu estàs jubilada,
estàs parlant de ta mare, per tant, estem parlant d'unes èpoques
en què les dones encara no s'havien incorporat al món laboral
com és actualment,
sinó que moltes d'elles eren el que se li deia, no?,
amb estraça de casa.
Tu ets la petita, no?, de tres germans.
Jo sempre pregunto aquestes coses,
i això ha de ser la petita que vol... Què?
A veure, jo això...
Tens una germana i un germà.
Bé, el meu germà i un germà...
Perdó.
Sí, és mort, la meva germana, que és gran,
que és més gran que jo, vull dir, i jo.
Tenies un germà i tens una germana.
Sí, sí. Però, d'alguna manera, diem-ne,
no sé, a vegades a la vida et toca fer de petita,
perquè, mira, perquè ha sigut l'última,
pot ser re, vull dir, els petits...
Tantos deixaven fer més coses.
Sí, però...
Els petits sempre els deixaven.
No, però jo els hi deia...
Això, una vegada vaig fer un debat en una classe de primària,
que és millor, doncs els que eren grans
defensaven la tesi que ser gran era el meu rotllo
perquè havien de no sé què,
perquè havien de cedir,
perquè va deixar el que és petit,
i, en canvi, els que són petits,
sempre porto la roba de l'altre,
sempre tinc...
Sí, amb totes i cada una de les coses
hi ha una part negativa i una positiva.
Té-lo seu.
Sí, té-lo seu.
Però tu el teu caràcter, d'on et ve?
De ser la petita, de ser...
Jo suposo que no sé,
que el caràcter es va construint a mesura
que et vas trobant amb coses.
Tinc una amiga que em deia que era bastant,
diem-ne...
No es deia revolucionari,
es deia contestona o...
Un conformista.
Un conformista.
No, et deien, això no ho pots fer-ho,
i dic, per què no ho puc fer?
O sigui, el criteri no era
que l'altre havia de demanar...
A veure, l'altre no vull dir la mà.
No, no, en genèric, parlem en genèric.
Sí, sí.
I llavors no volia, no...
Ja ho decidiré jo, això, però...
Sempre ha sigut molt independent
i molt en criteri propi.
Sí, sí, no, no...
No m'agrada...
O sigui, si totes anaven d'una certa manera
o anirem aquí i farem això,
doncs no ho sé, jo no sé d'on també.
Vull dir, tampoc...
Vull dir, suposo que és la meva manera de ser,
però que jo necessito saber el per què de les coses,
per què s'està fent això.
Ho necessito jo, potser un altre no ho necessita.
I tu com recordes la teva infància?
Jo recordo la meva infància,
diem-ne bastant lliure,
perquè l'espai del carrer
era un espai bastant comú.
anava amb bicicleta
i, bueno, amb certa inconsciència,
perquè anava a la bicicleta,
doncs a la millor n'hi portava tres,
i em semblava que era invencible.
I resulta que anàvem a la capdonada i què?
Ja em no.
Vull dir que els meus genolls, els meus...
Sempre han estat plens de mals i de blaus,
perquè també tenia el meu pare,
li agradava molt el bosc i la muntanya
i feia que el dissabte, per exemple,
agafava tota la gent del barri,
diguem-ne que jo he viscut al voltant de l'església,
i se'ls enduia a tots.
I encara avui en dia em trobo amb algú...
Jo anàvem amb ton pare,
jo anàvem amb ton pare a la muntanya,
però no és que fossin amics meus.
No, no, el meu pare els agafava...
Deia que a qui s'apunta.
Sí, a qui s'apunta i anàvem a la muntanya,
perquè li agradava molt el bosc,
llavors ell li agrada explicar contes...
Mira, cadascú és com és, no?
Tu expliques la casa teva amb gent de teatre.
Sí, ja el meu pare, la meva mare,
amb gent de teatre.
Però tu no.
No, jo no.
Jo no.
Jo vaig pensar, ja n'hi ha uns quants,
el meu germà sí que ho era,
la meva germana també,
però vaig pensar, no cal.
Ja hi ha un cupo, no cal.
I vas tirar cap a ser professora més clara, no?
Sí, sí, sí.
Això no et venia de ningú, especialment.
No, no, no, no, no.
Potser m'atreia aquesta professió,
la veritat és que a vegades et penses
que una professió t'agradarà
i resulta que quan l'estàs fent penses que no.
Doncs jo ho vaig tenir molt clar de seguida.
M'agradaria fer, dedicar-me a l'educació.
i allò que, no sé,
que la meva mare deia
algú continuarà aquesta botiga amb això,
perquè a la meva mare li agradava molt,
fer mitja i tal.
Dic, no, no, jo no continuaré.
Perquè jo crec que sabia...
Jo no continuaré, t'ajudaré,
si necessites,
però jo no continuaré,
perquè aquest és el teu projecte
i el meu projecte és una altra.
És una altra diferent.
Que també, bueno,
ara explicarem una cosa que em sembla supercuriosa,
que és això de l'ocupació.
perquè tu ets de les primeres ocupes.
No, ocupa no, eh?
No, ocupa no.
A veure, com era?
Comuna, comuna.
Ah, no era ocupació.
No, no, no.
Ah, d'acord.
Jo no vaig ocupar.
Veus que m'ho havia apuntat malament?
Jo...
Era una comuna.
Sí, sí, sí.
Bueno, és igual, doncs una de les primeres...
Comunes.
Bueno, les primeres...
La primera comuna de Molins de Reis.
Sí, això mateix.
Explica'm això, perquè éreu tres nois i tu.
Sí, sí, sí.
Època de transició.
Època de transició, franco mort,
i ja veiem...
Ajuntada en lloc de casada.
Sí, sí, sí.
Perquè vas tenir de filla.
Sí, sí, allà.
A veure, en un principi ens n'anem...
Això va ser...
Jo me'n vaig de casa, per exemple.
Ja treballaves.
Sí.
Jo me'n vaig de casa i...
Ah, doncs jo també, perquè, clar, vull dir...
Si tens mitjans...
Ah, jo també, jo també...
I així va ser com ens vam reunir.
Però, diem-ne, la història del...
Tampoc ho vull magnificar, eh?
Tampoc ho vull magnificar perquè les coses
tenen un valor, i després potser aquest valor...
Però que en aquells moments va ser molt important,
que va ser un punt d'inflexió,
que va ser fins i tot un punt de rebel·lia,
perquè, vull dir...
Era en temps de final de la transició, de franco viu.
Sí, i que no, no, no era habitual, no era habitual.
Però tampoc em feia jo, em feia bandera, vull dir...
No, ni he dit que ho veus bé tant, que és una comuna.
No, no, no.
Però era una comuna, diguem-ne, en filosofia,
va ser un espai de reflexió.
Sí, sí, era una comuna amb ganes de discutir de tot.
Això.
Des de filosofia, des de política, des de música, des de...
Oberta.
Volíem discutir de tot, volíem reinventar tot,
o volíem revisar tot.
Aquella idea de...
Es fan les coses perquè s'han fet sempre.
Així no.
Clar.
Era...
Fem-ho d'una altra manera.
Fem-ho d'una altra manera perquè segur,
com ara fan, no?,
que hi ha molts nanos que diu...
Jo tinc una amiga que és metgessa, que és jove,
i diu...
Quan vaig entrar a l'hospital em van dir, diu...
Per què els punxes d'aquesta manera?
Diu...
Oh, és que la infermera...
És que s'ha fet tota la vida així.
Això no és una raó.
Perquè tu pots haver-ho fet,
però potser hi ha altres mètodes
que són millors.
És a estar obert.
I, clar, s'ha d'estar obert al canvi.
Perquè es té tendència...
La infermera, en aquest cas, era ja gran, no?
I això ja s'ha fet tota la vida així.
Això no és una raó.
Llavors, mirar...
Vull dir, estar molt, molt, molt pendent
de com està el món.
Després, també, revisant coses,
dius...
L'amistat era important.
Era molt important.
Vull dir, l'origen d'amistat també ve...
Si comença amb A i amb Emma,
ve de la paraula amor.
Vull dir que no és una mica allò de circumstàncies,
sinó amb ganes d'empatitzar,
si hi havia plats per rentar,
que no hi havia, eh?
Vull dir, aquí, aviam, si ens hi posem tots,
si algú en un moment no podia,
doncs ho feia un altre.
Vull dir, que amb això...
Era com si exercíssim la llibertat,
la responsabilitat,
el compartir,
però d'una manera pràctica.
Sí, sí.
I això va provocar, vull dir, bastant de...
De rebombori.
De rebombori, una mica d'alta-baix.
I com sempre les dones sempre tenim la pitjor part,
doncs així, vull dir...
Com et vas sentir, tu, en aquell moment?
Jo recordo que vaig entrar al mercat,
que llavors el mercat s'hi anava molt,
i vaig sentir...
Saps que dius...
A vegades estàs d'esquena i dius...
Noto la mirada d'algú al darrere
i no el pots veure,
però et notes la mirada,
doncs així, vaig sentir...
Però com que tenien les conviccions clares,
vaig pensar que és igual que s'ho faran.
Sí, sí.
I llavors, perquè és el que anava a dir,
avui en dia, mirat en perspectiva,
hi ha molta gent que comparteix pis,
hi ha moviments fins i tot
d'entitats no arreglades
que s'obren espais de debat,
de tertúlia, tal, tal, tal.
Però clar, estem parlant dels anys 70.
Sí, 75...
Bé, final, final, final.
Sí.
O principis de la democràcia,
perquè ens entenem.
Sí, sí, sí.
On encara el mossèn passava molt, per exemple.
Sí, i tant, i tant, i tant.
Que us va cridar i tot?
No, sí, ens va cridar l'altre.
Però vull dir que en aquell moment
semblava que tingués l'autoritat moral per cridar.
Segurament la tenia,
però vull dir,
ho vol parlar amb vosaltres,
perquè no ho entén.
No ho entén.
I llavors vam anar allà,
perquè una cosa és,
et poden dir coses teves a l'esquena,
però aquella persona va voler saber-ho.
Jo crec que volia...
Redreçar-los.
No, no ho sé,
sents com el capellà
que intenta...
De vegades els joves
fan una mica de paternalisme,
els joves que estan una mica perduts,
no sé què,
i així parlo...
Això parlo de l'època, eh?
Sí, sí, sí.
I va dir,
com és que ho heu fet?
És que teníem ganes,
ho volíem fer-ho,
no passa absolutament.
Vull dir,
que a mi em va agradar també poder-hi anar,
diem-ne.
I parlar amb ell.
Sí, clar, vull dir,
no hi ha gent que...
No vas tenir prejudicis,
perquè ens en tenia.
No, no, no, no, no.
I dius,
no cal que tothom estigui d'acord amb tu.
Estem d'acord, sí, sí.
Vull dir,
tu tens el teu projecte
i els altres en tenen un altre.
Bueno, perquè, clar,
jo també et diré,
tu eres l'única noia de quatre nois.
Sí.
En aquella època
allò devia ser un escàndol,
perquè al final...
Clar, sí, sí, sí, sí.
Vist amb aquells ulls, eh?
Ah, això mateix.
Vist amb aquella mirada.
Vist amb aquella mirada d'aquell moment.
Sí, sí, sí.
Ah, sí.
O la noia jove,
sola, no casada.
Sí, sí, sí, sí.
Recordem que fins a aquella època
les dones,
per poder sortir del país,
havien de demanar permís als marits
i no podien obrir contes corrents.
O sigui,
que això ho hem de recordar.
Sí, i tant, i tant.
Que de vegades
se'ns oblides, eh?
Oblides i dius,
ostres,
estava molt malament
perquè passaves de l'autoritat
del pare,
vull dir,
del pare,
al marit, no?
Sí, sí.
I dius,
i passava.
Bé, jo recordo aquí
amb aquesta taula
la Carme Sallés,
em sembla que era
que explicava
que tu anaves a treballar
però quan et casaves
et fotien fora.
O sigui,
anaves a la fàbrica
però quan et casaves
ja et deien
fins aquí has acabat.
Sí, sí, sí.
Adéu.
Sí, perquè sabien
que tindria fills,
que els diria d'això,
que hi ha una experiència
del Can Samaran
que tenia la casa cuna
que si tu mires
dius, mira,
estava comptant
que la treballadora
pugui portar el nen
per seguir treballant.
Però per altra banda
dius,
tampoc reivindicaràs
gaires coses
perquè si reivindiques
un augment d'això
ho posem per cas
et quedarà sense la casa cuna,
quedarà sense això
i sense allò.
Sí, sí.
Eren temps molt difícils.
Eren temps molt difícils.
i les dones
treballaven moltíssimes.
Jo tinc molt de respecte
per aquelles dones
que
en unes condicions
molt adverses
suposo que
per sobreviure
o per...
Se n'anaven a la fàbrica
jo les...
A veure,
jo amb les coses
de vegades
em fixo molt,
vull dir,
recordo que portaven
una bata
i se la creuaven
aquí darrere
i aquí portava
l'aixa de Samarang,
per exemple,
i sortia a mitja hora
a esmorzar
i aquelles dones
anaven de pressa
per anar a comprar
i dius,
però tu no estàs esmorzant
perquè tu estàs comprant
perquè quan surti...
hi havien entrat
a treballar a les 5 del matí.
Parlo de Can Samarang
perquè era...
Sí,
era el que tu veies
més a prop,
però hi havia més fàbriques,
hi havia cap malmè
i hi havia moltes més fàbriques.
Sí, sí,
Déu-n'hi-do.
Déu-n'hi-do.
Vull dir,
eren de debò
perquè no tenien el suport,
diguem-ne,
que...
A veure,
que ara no ho sé,
vull dir,
perquè tampoc no és
que en tinguem gaire,
però teníem més...
Una cosa ha canviat una mica.
Ha canviat una mica.
Sí,
almenys ara hi ha permís
i els homes també l'han d'agafar.
Sí, sí, sí.
Això és un canvi,
diguem-ne.
Això és un canvi important.
Vull dir,
que a nivell d'empresa
el cost és el mateix,
perquè sí,
més o menys,
perquè si tu també el pare
ha d'agafar les 16 setmanes,
doncs clar.
Clar, clar, clar.
És que...
Sí, sí.
Era...
La maternitat
era només
d'una part,
diguem-ne.
Vull dir,
no hi havia paternitat compartida.
Sí, sí.
Era així.
Tu vas tenir ta fill allà,
això va durar 5 o 6 anys,
més o menys.
En paral·lel,
tu vas començar a treballar de mestra.
Sí.
Primer a una llar d'infants.
Sí,
a Sant Feliu.
I després vas anar...
I després vaig estar a Rubí,
que,
a veure,
llavors començava
la normalització lingüística,
la llei de normalització lingüística
i faltaven moltes mestres,
perquè això també va ser
una lluita bastant dura,
perquè hi havia
molt de funcionari,
que és el manifesto de les 2000,
etcètera,
que els mestres d'aquí
no tenen per què saber català.
Sí, sí,
a veure, moltes gràcies.
I llavors,
doncs,
van demanar,
perquè, clar,
tampoc hi havia formació,
i llavors van demanar
a la gent que sortien,
de seguida vam tenir feina,
però, clar,
anàvem a un lloc,
anàvem a llocs...
Que et va a xocar una mica, no?
T'havies de remengar.
Sí,
t'havies de remengar força.
Això vull que ho expliquis,
perquè tu estaves amolint,
sí que és veritat
que vas anar
amb aquesta comuna
i que eres una dona,
diguem-ne,
que exercies la teva llibertat,
que, a més a més,
et vas buscar la vida
en un sentit
de treballar,
de ser mare,
però al final,
molt i ens de rei,
suposo que era un espai
com de confort,
no de confort,
sinó que era una societat
coneguda,
amable,
i de sobte
te'n vas
en una escola,
en una barriada complexa,
per dir-ho suau,
d'aquells anys,
que encara n'hi ha
de barriades complexes,
però diguem-ne
que en aquells anys
era com un canvi
molt més xocant,
no?
Sí,
que jo,
era una realitat
que jo desconeixia totalment
i jo recordo
que allò
no ho havia vist mai
i arribava a casa meva
i deia
és que no me'n sortiré,
vull dir,
i plorava,
eh?,
perquè no me'n sortiré,
no me'n sortiré,
i vaig pensar,
no, no,
te n'has de sortir
i, a veure,
no te'n surts a la primera
ni te'n surts a la segona,
però te'n surts,
i llavors vas parlant
amb els nanos,
o sigui,
els nanos...
Posa algun exemple,
perquè la gent que ens escolta
ho entengui.
Sí, per exemple...
Per què te generava
aquesta angoixa?
Què és el que passava diferent?
Perquè els nanos
eren com si diguéssim
el mirall
del que passava a casa seva,
eren famílies molt...
a veure,
gent molt,
molt pobres,
gent molt...
que amb això no vull dir
que la gent desestructurada
ha de seguir pobra,
però...
En aquell cas coincidia.
Si coincidien,
hi havia barriades
molt, molt diverses,
els pares no sabien
que havien de seguir
el percur,
bueno,
l'itinerari del seu fill,
no venien a les reunions,
jo em vaig quedar
bastant impactada,
un dia es va morir
un torero,
que es veu que era
una cosa extraordinària,
no sé si el va matar,
ara no sabria dir-te el nom
del torero,
sí, sí,
però era conegut,
era molt conegut,
i s'aixequen
de la classe
i dius
que nosaltres volem fer
un minut de silenci,
vull dir,
per aquest torero.
jo no sabia on
on posar-me,
perquè pensava,
però com ha sortit d'això,
vull dir,
a mi el paquirrin pot ser,
bueno,
no sé si és mort,
no sé.
Sí,
el paquirri el va...
El paquirri el va matar
un toro,
un toro,
doncs,
pel paquirrin,
i vaig fer-ho.
El paquirri és el fill,
el paquirri és el pare.
El paquirri,
doncs,
és igual,
és igual,
sí,
es van aixecar,
i molts,
i vaig veure que era bastant,
bastant,
bastant,
els 80,
els 80.
Sí, sí,
aquests anys,
i dic,
mireu,
fem una cosa,
si us sembla,
quan sortim al pati
fem un minut de silenci,
perquè també em va semblar
que si ells,
els hi era important,
tu no pots malmetre
el que per ells,
és important encara
que per tu no ho sigui.
I tant.
i allò ho havíem viscut,
no sé si a partir de
de veure toros
o de l'ola
o vés a saber d'aquest...
Bé,
només hi havia una tele
en aquell moment.
Clar,
sí, sí.
I això ho vam fer,
però no hi havia,
no hi havia manera
de poder,
quan un nano,
doncs,
té dificultats,
el truques a la família,
en parlem,
perquè tenim un...
Bueno,
hi ha un projecte en comú.
Bé,
allà no apareixia ningú.
No apareixia ningú.
Vas haver d'aparèixer
a tu a un bar
que només hi havia senyors.
Sí, sí.
Això també és inconscient,
eh?
Això també és inconscient.
Si tu,
a les persones que ens escolten.
Això és una anècdota
que em va explicar
la Teresa
preparant el programa,
que és que ella,
com que els pares
no venien a l'escola
ni les mares a parlar,
doncs tu vas decidir pujar,
perquè això era pujar,
no?
No, era baixar.
O baixar.
Perquè jo estava a dalt de la muntanya.
Doncs baixar al barri
on vivien
per anar a buscar
un pare en concret
que no et feia cas.
Sí, sí.
I vas entrar a un bar
a buscar aquell pare
i quan vas entrar allà
tot eren senyors.
Sí,
eren bar d'homes
que en diuen.
Sí, sí,
amb aquelles taules
llardoses
i amb aquells gots
també llardosos.
Però,
vaig dir,
bueno,
ja hi soc,
doncs vinga,
som-hi.
I al principi
vaig pensar
que allò havia anat fatal.
Però després,
un dia,
va venir el pare
i diu,
com han arribat?
No ho sé.
Va venir el pare i la mare,
no ho sé.
I una companya
m'ha dit,
com han arribat?
Tinc noia,
no m'ho preguntes.
Però això són petits èxits.
Sí,
són petits èxits.
Això és maco.
Sí,
és maco.
Trobo.
És maco,
sí.
Sempre has estat vinculada,
molt vinculada
a l'ensenyament de la llengua.
Sí.
A casa teva
parlàveu català,
malgrat el franquisme.
Sí,
sí.
Això no vau tenir cap...
És a dir,
és una...
Vau poder mantenir
malgrat el franquisme
el català.
Sí.
A veure,
a l'escola era en castellà
i, evidentment,
en fèiem
catalanades
molt grosses,
perquè no teníem
coneixement
de...
Clar,
de l'americà o de...
Sí,
però al carrer,
al pati,
a casa,
era en català,
perquè, clar,
estàvem aquí
i això és català.
Vull dir,
era molt diferent.
És a dir,
podia venir,
podíem ser totes les classes
en castellà,
però el català era viu.
i tu vas viure
aquella etapa,
ho has explicat al principi,
d'implantació
de la normalització lingüística
i, a més a més,
de tu haver de fer
de mestre a de mestres.
Bueno,
després...
Per fer una mica
de seguiment
de com s'estava fent
tot l'ensenyament en català.
Després jo vaig marxar d'allà,
vaig aprovar les oposicions,
vaig anar a la Palma,
allà,
doncs,
va ser una qüestió,
doncs,
més...
Jo sóc bastant inquieta
i llavors,
quan un...
Els americans,
això,
no vull dir
que jo sigui americana
ni res,
però en una feina
diuen que set anys,
vuit anys,
i després de vuit anys,
l'únic que et dediques
és a reproduir,
diem-ne,
i llavors
és el moment de canviar.
Llavors,
que devia ser l'any...
Jo treballava
al Servei d'Ensenyament del Català,
doncs,
cap allà...
Bueno,
vaig treballar aquí a la Palma
i,
vaig fer de directora,
vaig...
A veure,
perquè s'havia de fer l'escòlita
i després,
doncs,
vaig deixar-ho
i...
I vaig anar a veure...
Aviam,
començava la immigració,
diem-ne,
de nord-africans
o de...
o de xinesos
o...
I llavors...
Començava a haver un canvi de paisatge.
Això mateix.
Jo això ho vaig viure,
també.
Això estem a l'any 2000.
Sí, sí,
i un canvi de paisatge humà
en el sentit del tipus de persones
que venen a viure a Catalunya.
Llavors,
és quan hi ha les aules d'acollida.
I llavors,
aquí a les...
Bueno,
primer vaig fer d'assessora un any
a Sant...
No me'n recordo mai el nom del poble.
Sant Esteve de Sarrovires.
Sant Esteve de Sarrovires.
Això mateix.
No me'n...
És que...
És llarg.
I llavors...
És al poble de Rosalia.
Sí,
però mira,
a Sant Esteve que jo...
Pensa,
on deus ser que...
A veure,
perquè no ho sabia,
perquè si et mous en un àmbit així,
allò ja em va semblar molt penedès a mi.
Quan vaig arribar,
vas per darrere de Martorell,
diem-ne per la C,
et puges a dalt de tot i dius,
això ja és penedès.
I vaig arribar allà.
Bé, bé, bé,
vull dir que no vaig sentir cap problema ni res.
Perquè jo,
al final faig un balanç bastant positiu.
Que això no vol dir que no m'hagi tingut problemes.
Això no vol dir
que alguna vegada me n'hagi anat a casa meva
molt enfadada.
Però,
quan fas el còmpuc global...
Estàs contenta.
Sí,
estic contenta.
Bé,
doncs allà,
a Sant Esteve,
al matí anava a les aules,
explicava...
Secundària era ja?
No, no, no,
era primària.
Explicava perquè tenien un projecte
de millorar la comprensió lectora,
i tal,
i després feia,
diem-ne,
el curs als professors.
O les professores d'aquella, d'això.
I allò em va ajudar
a tenir més cintura.
Menys,
més flexibilitat,
escoltar més.
O sigui,
que cada una d'aquestes coses que fas
t'aporta coses en positiu.
Clar,
i et millora,
diem-ne.
Et millora perquè tu no pots anar a un lloc
i dir-li a algú
escolti, això que estàs fent
no ho fas bé,
sinó que has de buscar la manera
de veure de provocar canvi
sense que
siguem amb habilitat.
Sí, sí, sí.
I això costa,
perquè a vegades...
Sí, bueno,
i quan l'altra persona,
diguem-ne que també està...
O sigui,
no hi ha una situació
perquè ens entenguem
un alumne i un...
Ah, això.
Hi ha una jerarquia,
però entre companys
no és una jerarquia,
no?
i després...
quan vens de fora
i no ho fas...
sinó que t'hi han posat,
o sigui,
t'hi han posat
a l'inspecció i tal,
llavors,
què...
Què ens d'explicar?
Què deu fer?
Aquesta,
si no et sap ni idea,
no en té ni idea
de l'aula.
O sigui,
perquè hi ha molt la idea
que els que treballen
en un despatx
no saben...
I resulta que jo
en un despatx
no hi havia treballat,
no hi havia treballat
del carrer i a classes,
però, vaja,
és igual.
Com que només tenim
50 minuts de programa,
lamentablement
no podem acabar
de repassar
la teva experiència
que és molt interessant,
però sí que m'interessa
explicar resumidament
que tu al final,
per diferents circumstàncies,
has tingut sempre
una vinculació
molt important,
més enllà del tema Òmnium
que estàs ara,
a l'ensenyament del català,
en diferents nivells
i a l'ensenyament en general
també en tots els nivells
perquè tu has estat
a infantil,
a primària,
a secundària,
i a adults.
I jo et vull preguntar,
de tot això,
quin és el sector
que més t'agrada?
O sigui,
a quina edat
t'agrada més
fer de mestra?
Jo crec que l'edat
dels nens
també està en relació
a l'edat teva.
Per exemple,
quan jo era jove
treballava molt
amb nens
d'educació infantil.
Quan vaig ser més
més gran,
més adulta,
vaig treballar
bastant a primària.
A mesura que va ser
en gran.
No sé com si
acompanyés
la meva edat
amb l'edat
dels qui.
Sí, sí, sí.
A veure,
que això no vol dir,
per exemple,
jo quan estaves
per Reguera,
que estava en una escola
d'adults,
adult és tot aquell
que té més de 16 anys.
No, no,
vull dir que 16 anys
perquè no...
Sempre ho dèiem,
l'escola d'adults
és una segona oportunitat
perquè a vegades,
tal com està arreglada
l'ensenyament,
un nen pel que sigui,
per les circumstàncies que sigui,
fa el bèstia,
no està ben centrat
i resulta que són aquests
que no cauen del sistema,
diguem-ne.
I llavors,
l'escola d'adults
és una segona oportunitat
per tota aquella gent
perquè tots
ens mereixem una segona
i diria jo
que una tercera oportunitat,
no?
i a mi m'explicaven
alumnes meus
que volien fer
el grau superior
el que em deien
és que un dia
vaig haver de sortir
de la classe
i dic
us deixo un momentet aquí
que he d'anar.
Diu,
tranquil·la,
ja m'ha passat
aquella edat
en què li posàvem
coses al seient
de la professora.
Diu,
tinc 27 anys
i ara sé
per què estic estudiant.
Doncs aquesta nana
ho entenia perfectament
perquè
diu,
quan vaig anar
a buscar feina
me'n vaig adonar
que no sabia res,
que no tenia res.
Diu,
la gent d'Esparreguera
molts van a treballar
a la SEAT
però la SEAT
no vol a ningú
que no tingui l'ESO
perquè és el mínim.
És ben fet.
I llavors
diu,
si no,
no m'agafaran enlloc.
Clar.
Clar,
llavors
han fet una reflexió
i estan d'una altra manera
però si els haguessis
agafat
al principi
de quan anaven
a l'institut
eren,
bueno,
no els podien agafar
ni amb pinxes.
Encara hi ha gent
avui en dia
que no sap llegir
ni escriure?
Sí,
hi ha gent
que no sap llegir
i escriure.
El que passa
és que estan molt amagades
i normalment
són dones.
Jo quan vaig anar
a l'escola d'adults
vaig veure
gent
que fèiem
la classe
d'alfabetització
amb
gent marroquina
perquè tampoc
estaven alfabetitzades.
És a dir,
les condicions
de les dones
del Marroc
per posar
una que és d'Algèria
per exemple,
no tothom
és del Marroc,
no?
I
com que
són dones
que després
es quedaran a casa,
la que la mare
té més fills,
li toca
a la mare
a cuidar-se
de la nena
perquè la mare
no pot
o pel que sigui,
és la misèria
que parla
també,
no?
Llavors,
la nena
no li dóna
l'oportunitat
i llavors
ella es deia
oi,
vam fer unes classes
que també hi havia
una miqueta d'informàtica
perquè sembla que si ara
no fan res
amb informàtica
elles sabien
que allò era important
i deien
ostres,
a mi m'agrada,
a mi m'agrada,
a mi m'agrada
però,
clar,
anaven tard
i la gent
que no sabia escriure
ho passen molt malament.
perquè és un tema
de vergonya social.
Clar.
És com una taca
que tenen
i a mi em va dir
una dona
que ve de
Ballirana
diu
jo vull que els meus fills
em va dir
sigui interrogés
i dic
home,
però què dius?
diu
no,
no,
ella no ho va explicar bé
en el sentit de
no ser
tan obedients.
Clar.
I com que jo
vaig ser la gran
i vaig ser l'obedienta
em vaig quedar
sense llegir
i escriure.
Quin greu, eh?
Quin greu.
I m'agradaria
que els meus fills
que els meus fills
es rebel·li...
O sigui,
que es rebel·liessin
en aquest sentit,
en el sentit de dir
no accepto
que em treguis
les oportunitats.
Clar,
perquè diu
jo ara
clar,
el cap
tampoc
ja
ja regeix
com regia
quan tens 18 anys
i les coses
a la memòria
tampoc
funcionen
exactament.
És una persona
que aprendre...
Costa molt més, sí, sí.
Un cartell que diu
aprendre
a portar...
a treure's el carnet
als 60 anys
és una erogicitat.
És que és veritat,
vull dir,
en un temps
per les coses.
Sí, sí, sí, sí.
Però tu no deixes
d'estudiar mai.
Ah, no, no, no.
És que...
Aviam.
Si no pedales,
caus.
caus.
Jo tinc aquesta teoria.
Vull dir,
com anar en bicicleta
si no pedales caus,
no?
Doncs has de pedalar.
Perquè ja arribarà
el moment
en què nosaltres,
jo,
aniré perdent,
aniré enrere,
t'adones,
no,
de dir,
bueno, doncs,
si hem d'anar al gimnàs
i anem,
si hem d'anar...
O sigui,
no podem deixar-nos
i abandonar-nos
perquè això
només precipita.
Que això no vol dir
que no t'agafi
una malaltia
i tot això...
Però has de posar
la teva part.
El que depèn de tu
ho has de posar al davant.
Doncs,
abans de parlar
de la dona mistòria
anem a parlar
una mica d'òmnium.
Llavors,
tu et jubiles...
Sí,
jo em jubilo...
I dius,
i ara,
com que m'avorreixo...
No, no,
i ara què faré?
És broma.
Ja ho sé,
ho sé.
Vull dir,
ho dius...
Perquè ets una dona inquieta.
Sí,
activa,
perquè si t'has de conèixer,
si tu dius...
Jo estic bé casament.
Per això deia que tu,
el teu compromís...
O sigui,
Òmnium fa moltes més coses,
però un dels compromisos d'Òmnium
és amb la llengua.
Sí,
sí,
sí.
I per tant tu,
tot i que,
diguem-ne,
has deixat la vida activa,
laboral,
d'on cobraves una nòmina
i passes a ser jubilada,
dius,
no,
jo vull seguir lligada
amb aquests temes.
A veure,
t'agrada,
t'agrada perquè ho has fet,
t'agrada perquè te l'estimes,
la llengua,
però també t'agrada
perquè un dia les dones
que tinc a l'escola d'adults
em diuen,
per què no ho fem dos dies?
Perquè ho fèiem animar.
Dic,
és que jo no cobro.
Clar.
Li vaig dir,
i no ho entenien.
No ho entenien,
perquè,
diu,
la de castellà,
ens ho fem dos dies.
Clar.
Dic,
és que la de castellà,
allò era arreglat
i és una mestra
portada pel departament.
I jo,
bueno,
no els hi vagi així.
És la voluntària.
O sigui,
allò de fer una cosa
per voluntat,
com si,
volguem dir,
no ho acabo d'entendre,
perquè jo faig coses
pels meus fills,
faig coses
per no sé què,
faig coses
perquè s'entén,
perquè el món de les dones
també és bastant
de solidaritat.
Sí,
és veritat.
Bastant de solidaritat.
És a dir,
si tu necessites,
jo què sé,
una brusa,
em van demanar,
doncs,
jo sé cosir,
tu necessites una brusa,
tu portes la roba
i l'altre que l'acabi de cosir.
Ens deixes això?
I tant,
clar,
clar.
I vas a mirar
perquè et deixen la màquina
amb una teva màquina de cosir.
Sí,
sí,
sí.
I aquestes coses.
Les xarxes de dones funcionen.
Sí,
les xarxes de dones funcionen molt bé.
I funciona molt.
I funciona molt bé.
Jo crec que els homes
haurien de ser una mica dones.
Sí,
jo crec que al final
és un tema de mirades,
no?
Sí.
I per tant...
La sensibilitat de dir,
si puc ajudar,
perquè
quan
la gent es fa gran,
doncs,
les dones
acostumen a cuidar-se
dels pares
i dels avis.
Sí.
I els homes,
no.
Perquè això no ha canviat.
El rol no ha canviat.
per què aquesta història
de cuidar,
de protegir,
de què necessites,
de què sí.
I els homes,
no.
Vull dir,
aquell pare i aquella mare
també són d'ell,
no?
Sí,
sí,
sí.
Però tu ets una dona líder,
perquè lideres una coordinadora.
Bueno,
sí,
però...
Bueno,
no treguis mèrit,
no treguis mèrit.
no treguis mèrit.
Estàs acompanyant
una entitat
amb gaire més
de 800 socis
que Déu-n'hi-do.
Sí, sí, sí.
Però jo també soc...
Amb tot un equip,
evidentment,
només faltaria.
Sí, només faltaria.
Però tu ets la coordinadora.
Però jo els vaig dir
que això ho porto
des de l'any 20,
2020,
i que jo també penso
que hem de deixar espai
a la gent
que és més jove.
Perquè
no podem
monopolitzar
un...
O sigui,
fer tap,
diem-ne.
I llavors,
què?
Doncs dic,
aquí ho ha de portar
algú més.
I jo
ho vaig dir-ho
i
i dintre del grup,
doncs,
hi va haver una persona
que va dir
si es necessita,
doncs jo també ho faré.
I això,
farem aquest canvi,
diem-ne,
al mes de
novembre.
Que ja fareu l'estabilització.
Que farem
el de la Junta Territorial.
Bueno,
això és una primícia,
encara no sabem ben bé
la...
Bé,
però ja se sabia
que això acabaria aquí.
Sí,
això sí,
però a la data...
Bé,
ja la diràs,
ja la diràs.
I com que hi va haver...
Perquè jo crec
que un projecte
ha de tenir
algú que ho porti,
després una altra persona,
després una...
Però si no,
monopolitzes una cosa
i volies que no
li impregnes
la teva manera
de fer.
I en canvi,
jo crec que
la idea
pot ser portada
per diferents...
a través dels anys
per diferents persones
amb relleus.
Jo soc d'aquesta...
D'aquesta et sents
més orgullosa
si mires
les coses que has fet?
No ho sé,
de la meva vida
potser laboral,
de la...
de tirar endavant
una família,
de...
dels amics
que he tingut...
no ho sé,
en general
jo li donaria
un...
o sigui,
un balanç
en positiu.
Positiu.
Però potser
m'ho vull mirar jo,
perquè quan tu...
A veure,
jo també soc bastant...
no m'agrada gens
la gent
que només es queixa.
Perquè això,
perquè allò,
perquè això...
Dius...
Fer un discurs
amb negatiu
és bastant...
Al final
es contagia.
Sí.
perquè si tu tens
una persona al costat
que tot el dia
arreu el clau
i vinguen
i vinguen
i vinguen
arreu el moment
que dius,
bueno...
Vull dir,
estem d'acord
amb trobar gent
que té empenta,
amb trobar gent...
Més energia positiva.
Sí,
això mateix,
més energia positiva.
Teresa,
m'estaria hores
però s'està acabant
el programa
i vull parlar
de la dona
que ens portes
que m'ha semblat
superinteressant.
Jo no la coneixia
i encara que sigui
amb una pinzelladeta
vull parlar d'ella.
O sigui,
que andrem
amb la secció de Dones amb Història.
Dones amb Història
que ens portes
a Liliana Segre.
Això que parlàvem a l'inici
no ja ho lliguem
perquè estàs estudiant italià.
Que és una dona italiana
sobrevivent
de l'Holocaust,
jueva,
testimoni de memòria,
una dona
que va estar
molts anys,
moltes dècades
en silenci
i que els anys 90
va decidir explicar
que havia estat
a Auschwitz.
De fet,
de les 776 nenes
jueves italianes
deportades
a Auschwitz
de menys de 14 anys,
ja ja tenia 13,
només 35 van poder
tornar a casa seva
i amb un gran trauma
evidentment
que, bueno,
això va fer
que ella guardés silenci
durant tots els anys
però va decidir
als anys 90
que ho volia trencar
per compartir
el seu testimoni
especialment
amb la gent jove.
Sí.
Per què, noia?
Per què portes
aquest personatge?
La Liliana Segre
perquè és una dona
que és molt forta,
que ha patit molt,
que està molt...
O sigui,
que té també
una vessant,
diguem-ne,
com pedagògica
perquè ha dedicat
quan ella va ser àvia,
o sigui,
va estar tota
l'etapa
de ser mare
que no va dir res,
com si un país,
no?
I quan va ser
dona,
que com va ser àvia,
va dir
jo haig de poder-ho explicar
a les generacions futures.
Sí, sí.
I escoltar-la
és un plaer
perquè
estàs veient
algú,
a més que té
un discurs claríssim,
estàs veient
com ella explica
què li va passar,
què li va passar
amb el seu pare
i ho explica
a generacions
que joves.
Primer,
hi ha d'haver-hi
un testimoni
de tot allò
que va passar,
això per una banda,
i per una altra
no s'amaga res,
ella diu
que sobrevivien,
que eren llobes
en els camps
de concentració,
eren llobes,
vull dir que no
lluitaven,
lluitaven,
però lluitaven,
diu,
era egoista,
perquè ho era,
perquè estava pensant...
Perquè depenia la meva vida.
Perquè depenia la meva vida,
perquè...
perquè soc forta,
perquè
té un missatge
cap als joves,
els joves són
els més forts
de tots,
diu,
si el teu pare
o la teva mare
són més grans
i tu confies
en ells,
diu,
pensa que ets tu
que els aguantes,
diem-ne.
Teresa,
acabem amb una frase d'ella,
l'odi no és una opinió,
és un aviso
on tothom pot caure
i per tant això
ho hem de reflexionar
molt bé.
Ha estat un plaer tenir-te,
ha passat molt ràpid
i gràcies,
Eli Arjona,
com sempre,
us esperem
a les persones
que ens escolteu,
ja estem acabant temporada,
però sabeu que podeu
recuperar el programa
a la web
de Radio Morins de Rei
i a les plataformes
de podcast.
Molt bona tarda, Teresa.
Bona tarda.
Bona tarda.
Bona tarda.
Bona tarda.
Bona tarda.
Bona tarda.
Bona tarda.
Bona tarda.
Notícies en xarxa.
Bona tarda.
Són les 7.
Us parla Mercè Roura.
El primer informe
del comitè d'experts
per erradicar
la pobresa infantil
proposa tenir en compte
la despesa en habitatge
a l'hora d'accedir
a les prestacions.
Planteja també
un ajut universal
per a la primera infància
i fer compatibles
i fer compatibles les prestacions
amb la feina.
Tot plegat per a la feina.