per seguir-nos. De veritat, bon cap de setmana llarg. Fins dimarts.
Bon dia. Us saludem des del programa setmanal PICAMA, magatzin sobre salut relacionat amb els hàbits saludables i el tractament i prevenció del càncer de l'associació Prevenció i Informació Càncer Molins, PICAM, associació de pacients al servei de pacients.
Avui entrevistem el doctor Ernesto Samuel Nadal Alforja, licenciat en Medicina i Cirurgia per la Universitat de València i doctorat en Medicina per la Universitat de Barcelona. Durant els darrers anys ha estat treballant i gestionant diferents equips com a referent transversal de l'ICO en càncer de pulmó.
Com a cap de secció de tumors toràcics, cerebrals i de cap i coll. Com a coordinador científic de la Unitat Funcional de Pulmó o secretari del Comitè Molecular del Campus Bellvitge, entre altres. Col·lidera el grup de recerca experimental i preclínica en tumors toràcics dintre del programa Oncovell, d'Aidi Bell.
També és professor associat de la Universitat de Barcelona i coordina algunes assignatures del màster de Biomedicina i del màster de Competències Mèdiques Avançades de la Universitat de Barcelona. I és el nou director de Recerca i Innovació Corporatiu de l'Institut Català d'Oncologia. I ens parlarà en relació al càncer de pulmó, de les noves teràpies com la immunoterapia, els efectes secundaris i també dels avenços. Bon dia, doctor Nadal.
Bon dia, encantat d'estar aquí amb vosaltres avui i m'encanta que tinguem aquesta oportunitat de fer un programa Pensar per pacients per pacients.
Molt bé, moltíssimes gràcies a vosaltres. Moltes gràcies per, fins i tot, donar també una veu a tots aquests avenços que vostès estan fent i que a nosaltres, al poble, ens queda molt lluny tot això, no? I llavors, moltes gràcies per aquesta situació. Bé, parlant de la supervivència, doctor Nadal, el dia 17 de novembre va ser el dia internacional del càncer del pulmó.
El missatge sembla més esperançador que mai. Vostè ha participat activament en estudis revolucionaris com el Nadim 2, que ha demostrat que aplicar quimio-immunoterapia abans de la cirurgia pot arribar a doblar aquesta supervivència a 5 anys. Llavors, podem parlar de curació del càncer de pulmó amb molta més freqüència, doctor?
La veritat és que sí. Els darrers anys hem fet un pas de gegant, sobretot gràcies a conèixer millor la malaltia. Hi ha hagut molta informació que ens ha vingut de la recerca més bàsica, també dels laboratoris, i també d'iniciatives, com la que acaba de comentar, assajos clínics liderats per investigadors espanyols que també han canviat la forma de tractar els pacients a dia d'avui. La incorporació en estadis, diguem, més precoços de la malaltia, quan la malaltia encara es pot operar,
de tractaments que ja han demostrat ser molt efectius quan la malaltia està avançada, com en aquest cas seria la immunoterapia, que ja portem uns quants anys que la veníem utilitzant en la situació de malaltia, diguem, disseminada, estadi 4, malaltia avançada, que això ja havia sigut molt transformador, perquè havíem vist que hi havia malalts que, malgrat tenir metàstasi, podien arribar a ser ja supervivents. Però quan aquestes teràpies innovadores...
es van poc a poc afiançant i es comencen a aplicar en estadis més primerencs de la malaltia. Hem vist que realment això també és transformador, també està permetent que malalts que tenen una malaltia que anomenem localment avançada perquè és un tumor gros o perquè hi ha diversos ganglis linfàtics afectats per la malaltia en el tòrax, són malalts que antigament, amb la cirurgia i la quimioteràpia, aconseguim curar una minoria de pacients, però ara hem vist que realment amb aquesta malaltia
com m'has comentat, ha fet gent a la quimioteràpia, a la immunoteràpia, durant tres cicles abans de la cirurgia, això realment transforma molt l'evolució de la malaltia. S'ha vist que en molts malalts s'aconsegueix eliminar la presència del tumor quan el malalt s'opera i aquell tumor s'observa al microscopi veient que amb molta freqüència, pràcticament un de cada tres malalts, podem arribar a veure que hi ha una desaparició completa del tumor. Carai, això és molt fort, doctor.
Això és una molt bona notícia, perquè sabem que aquests malalts que quan els operem realment no trobem sàl·lules tumorals viables perquè les sàl·lules han mort i veiem que és perquè hi ha hagut un efecte al sistema immunitari. Ara comentarem una mica com funciona la immunoterapia. Quan veiem que realment hi ha aquesta desaparició completa del tumor, les possibilitats de curar la malaltia són molt altes, perquè això vol dir que realment hi ha hagut una gran eficàcia del tractament contra el tumor. I això també es tradueix en que desapareix tot el tumor que està localitzat
I també ataquem a una altra part de la malaltia, que és la malaltia micrometastàtica, que són aquelles cèl·lules que s'han escapat del tumor primari, que estan circulant i que poden causar la recaiguda de la malaltia. I aleshores, allò que estem veient en el tumor que hem tret i que hem operat, en realitat és com una extrapolació del que està passant a tota la malaltia en el seu conjunt, que realment l'estem d'alguna forma erradicant. També hi ha malalts que no arribem a fer desaparèixer tot el tumor, també s'operen,
I sí que és cert que hem vist que el que aconseguim també, encara que el malalt no es curi, és retrasar molt la recaiguda de forma molt significativa. I realment aquests dos estudis, l'estudi Nadim i l'estudi Nadim II, liderats pel doctor Mariano Provencio i desenvolupats en el marc del grup espanyol de càncer de pulmó, van aconseguir realment transformar la forma de canviar aquests dos malalts. I aquests dos estudis han sigut inspiradors de grans estudis que s'han dotat a terme a nivell mundial, a nivell internacional,
que finalment t'han portat a l'aprovació d'aquesta combinació de quimio i monoteràpia abans de la cirurgia. I a dia d'avui això ja és un estàndard de tractament a molts països del món. I això ens ho ampli també d'il·lusió, d'orgull, perquè de vegades també estudis petits i ben dissenyats poden influir en la forma de tractar els pacients. I realment estem en un moment molt il·lusionant.
Queda molt per fer, però també, realment, hem avançat també molt les darrers anys. Clar, queda molt per fer, d'acord, però d'on venim a on estem és el que hem de pensar, que després queda molt per fer de posar delante les atxes, això ja se sap, no? Però si mirem enrere i aquest salt tal vertiginós, tant vostè com el doctor Mariano Prudencio o l'equip han fet, això no té preu.
Està clar, està clar. Això és per encoratjar a continuar a seguir endavant. Home, això està claríssim. Perdó, doctor, què deia? Quan jo vaig formar-me fa alguns anys, soc jove, però ja no tant, en aquella època bàsicament teníem la cirurgia, la radioteràpia i la quimioteràpia. Sobretot el que ha sigut molt revolucionari ha sigut en el càncer de pulmó, a part de l'avenç que hi ha hagut en les tècniques, que això també s'ha de reconèixer, els nostres companys de cirurgia
i d'oncologia radioteràpica també han millorat molt la seva capacitat d'operar els tumors d'una forma molt més, diguem, selectiva i fent incisions en els malalts. No tan agressiva, potser. No tan agressiva. Els malalts abans estem una setmana ingressats, ara en dos dies se'n van a casa i realment es recuperen molt bé. La radioteràpia també cada vegada és més precisa i aconseguim donar dosis més altes en el tumor. Vull dir, tota aquesta part també ha millorat molt, que és la part dels tractaments curatius.
Però el que també ha sigut un gran avenç ha sigut la incorporació de dos grans pilars nous, que són les teràpies dirigides o la medicina de precisió i la immunoterapia. I això realment ha sigut espectacular. Que ara tenim malalts, com dèiem abans en la introducció, que els diagnostiquem amb metàstasi, però això no vol dir que no puguin viure molts anys i amb qualitat de vida. Que no només estem curant més, sinó que també estem allargant la vida amb qualitat de vida. Amb una qualitat, perquè...
Clar, que allarguin la vida molt bé i un aplaudiment, però clar, hem de tindre una mica de qualitat. Llavors, em sembla que hem aconseguit tindre l'allargament per un costat més la qualitat. Això és un còctel que vamos...
Vostè és un dels experts en immunoterapia. Per a qui ens escolta, ens pot explicar de manera planera com funciona? Ja no parlem de matar cèl·lules, com feia la quimioterapia, sinó de reactivar el nostre sistema de defensa. I la pregunta clau, és un tractament vàlid per a tots els pacients amb càncer de pulmó o necessitem trobar el cognom exacte del tumor per saber si funcionarà?
Són dos comentaris molt encertats. La immunoteràpia, com diu, és un tractament molt interessant perquè no és que donem un agent que és tòxic per les cèl·lules que proliferen com més la quimioteràpia, sinó el que fem és aprofitar un sistema defensiu que tenim al cos, que és el propi sistema immunitari, que normalment detecta les cèl·lules tumorals, però hi ha diversos mecanismes per als quals aquestes cèl·lules tumorals no poden ser eliminades perquè el tumor aprofita
una sèrie de senyals per amagar-se del sistema immunitari. De fet, utilitzen unes proteïnes, per exemple, que també s'expressen en la placenta de la mare, que és una zona on coexisteixen dos cerds que no són completament iguals. Llavors, el tumor és molt llest i aprofita aquestes senyals inhibidores del sistema immunitari per protegir-se i d'alguna forma aconseguir que la cèl·lula defensora o el sistema immunitari nota que la cèl·lula tumoral
Una de les estratègies que estem tenint, que ha tingut molt d'èxit, i que anomenem immunoterapia de forma general, però que en realitat hi ha molts tipus d'immunoterapia ara en desenvolupament, però la que està més establerta precisament el que fa és tocar aquesta connexió, aquesta sinapsi entre la cèl·lula tumoral i la cèl·lula defensiva, que sobretot és una proteïna que s'anomena PDU i PDLU, que el que fa és que aquesta és com una mena de fre per la cèl·lula
El que fa el tumor és apagar el linfòcit, la ceula que l'hauria d'atacar, i que està allà, moltes vegades està infiltrant del tumor, està present i està reconeixent la ceula tumoral, però no aconsegueix eliminar-la perquè està confrenada. I el que fem amb aquest tractament és treure aquest fre i reactivar el linfocit, aquesta ceula defensiva, perquè ataqui la ceula tumoral i la elimini. A més, té un avantatge a la immunotràpia, és que aquestes ceules defensores
del cos, que s'anomenen linfosis tipus T citotòxics, són les cellules que tenen memòria. I això és un gran avantatge, perquè una vegada s'ha aconseguit despertar aquesta resposta, si és efectiva, es pot mantenir el temps. I això és una gran diferència amb la quimioteràpia. La quimioteràpia també és efectiva, però té el defecte que és molt tòxica i que amb molts tumors acaba sent una teràpia que dura durant poc temps, perquè la cellula tumoral es fa resistent. Amb el sistema immunitari és diferent. Una vegada s'aconsegueix aquesta resposta antitumoral,
Moltes vegades es pot perllongar en el temps. Sí que passa que alguns malalts acaben també fent-se resistents i la immunoterapia arriba un moment que ja deixa de ser efectiva. Però sí que moltes vegades el que veiem és que canvia la història natural de la malaltia. El que anomenem història natural és com la malaltia va avançant i va fent-se més forta. I amb la immunoterapia veiem que hi ha malalts que no els aconseguim curar o que la malaltia no la aconseguirem controlar tot el temps, però frenem l'evolució del tumor. I això és realment molt interessant. També
Hem comentat que no és un tractament que sempre funciona a tots els malalts. Perquè des del càncer de pulmó, en realitat anomenem càncer de pulmó a una malaltia que són moltes malalties. I a dia d'avui utilitzem una tècnica que és molt important. No només mirem aquesta proteïna que esmentàvem abans, el PD-L1, que ens orienta una mica a les possibilitats que el malalt respongui molt a la immunoterapia, sinó també el que fem és
utilitzar unes tècniques que anomenem de seqüenciació massiva per estudiar una sèrie de proteïnes i gens, en realitat estudiem si hi ha hagut una inactivació d'una sèrie de gens que són importants en el càncer de pulmó, inactivació o hiperactivació, vull dir que és un tema més de veure si hi ha una sèrie de gens que estan alterats i això ens donaria un senyal que en alguns tipus determinats de tumors podríem utilitzar el que anomenem teràpies dirigides, que són
tractaments que van, d'alguna forma, són específics per a aquestes alteracions i que funcionen molt bé en aquests malalts. Llavors, quan els malalts tenen algunes d'aquestes alteracions genètiques en el tumor, llavors podem utilitzar unes teràpies molt específiques, que anomenen teràpies dirigides. I, generalment, en alguns d'aquestos pacients la immunoterapia no és tan efectiva. En canvi, es va molt bé a aquestes teràpies dirigides. En canvi, en altres malalts que no tenen aquelles alteracions, la immunoterapia és el tractament d'elecció, no?
El que passa és que els tumors de vegades ja tenen molta inflamació i tenen molta presència d'aquests linfocits que poden atacar a la cèl·lula tumoral, però en canvi hi ha altres tumors que anomenem tumors més freds que no tenen tanta presència d'aquestes cèl·lules defensives.
Llavors el que també s'està desenvolupant ara són vacunes i noves estratègies d'immunoterapia perquè d'alguna forma els linfocits vagin al tumor. Perquè de vegades hi ha tumors que si no tenen aquesta presència de cèl·lules defensives és molt difícil que la immunoterapia funcioni. Però sí que s'estan desenvolupant noves estratègies que estan canviant, estan aconseguint que aquests tumors freds
passen a ser tumors calents, i d'alguna forma aconseguim inflamar-los perquè les seules defensives estiguin allà, a prop del tumor, i aconsegueixen eliminar-lo. Estimats oients, acabem de sentir una masterclass perquè, vamos, després dels 10 o 12 anys que vostè ha portat d'estudi, ha sigut capaç de resumir-ho i de fer-ho entenedor.
I quins són els efectes secundaris, seqüeles, dels tractaments d'aquestes noves teràpies? Podríem dir que el deteriorament cognitiu chemiobrient és un dels que més pot preocupar quan s'acaba el tractament? Sí, el que s'ha nomenat chemiobrient o toxicitat relacionat amb la quimioteràpia
a nivell cerebral, això és un tractament que és un problema que veiem en els mals que hem fet quimioteràpia. La quimioteràpia sabem que en certa mesura arriba al cervell. Sí que el cervell és un òrgan molt protegit perquè té una mena de barrera, perquè no li arribin els tòxics que hi ha hagut a la natura i que evolutivament el nostre cervell s'ha anat protegint d'això. Això fa que la quimió tingui algunes dificultats per arribar, però sí que una mica sí que va arribant. I això fa que
A la llarga, algunes persones, sobretot aquelles que sobreviuen i que viuen més anys, són les que poden arribar a desenvolupar aquests problemes. Això ho veiem molt també, per exemple, en la població pediàtrica. Els pacients que són nens i tenen càncer, els donen a vegades quimioteràpies que són a dosis importants per ells.
I això a la llarga pot causar una sèrie de... Sí que s'ha estudiat molt la càncer de mama i en altres tumors no està tan estudiat aquest quimobrain. Però sí que els tractaments que hem estat esmentant ara durant la conversa, sobretot les teràpies dirigides i la immunoterapia tenen un perfil d'efectes secundaris diferents. La immunoterapia, quan s'ha comparat amb la químio, en general és menys tòxica, sabem que dona un percentatge més baix d'efectes secundaris greus i que normalment es porta...
de forma més, diguem, és més tolerable per als malalts, perquè generalment poden fer una vida més activa, però també és cert que hem d'estar una mica alerta, perquè com que estem activant el sistema immunitari, això també pot fer que no només el sistema immunitari s'activi contra el tumor, sinó que també es pot activar contra altres òrgans i hem d'estar una mica a la white, perquè a vegades es poden produir inflamacions en òrgans importants. Però això és molt important que hi hagi una bona connexió amb l'equip, amb el metge, la infermera...
infermer dels equips que porten el pacient perquè sigui fàcil accedir a ells i també és molt important l'educació sanitària que els hi donem perquè els pacients i les famílies han de conèixer quins són els riscs del tractament i com han de reaccionar amb què t'enfrentes i com podem ajudar el nostre malalt de casa perquè clar, plogant no reclam res
Sí que és cert que aquesta inflamació dels òrgans es pot manifestar de moltes maneres. Si sent el colon pot donar anacolitis,
si és en el pulmó una inflamació pulmonar, en la pell una mena de reacció cutània, en el ronyó, una nefritis. Sí que els malalts van vigilats perquè van venir a la consulta, els anem fent analítiques, parlem amb ells, però sí que és molt important que hi hagi un acompanyament i que hi hagi una continuïtat. Parlen amb ells. Jo sempre dic que l'equip que es dedica a tema de càncer sou un món a part, sou gent a part.
No té res a veure amb una altra especialitat. Em dóna igual quina especialitat triem. Tots veiem la mort, tots ja estem en contacte dia a dia, però vosaltres no sé què teniu, i sobretot això, anar parlant i anar fent aquest seguiment dia a dia. Si estem ben informats, un dels estudis que estàs portant a terme és el de la metàstasi cerebral. Què ens pots explicar d'aquest estudi? En quin punt ens trobem?
Sí, hem fet dos assajos clínics centrats en malalts. Nosaltres sempre ens han agradat les poblacions que no estaven tan representades en els assajos clínics que duen a terme la indústria farmacèutica, perquè sí que, òbviament, els van a buscar grups grans o pacients que estan més forts, i això és una mica herència del meu mentor, que era el doctor Felipe Cardenal, que m'agradaria també esmentar-lo, perquè vaig aprendre molt amb ell, i ell em va ensenyar que hi havia un grup de pacients que no estava mai representat,
Però aquests malalts després venien a la consulta i els vèiem en el dia a dia i havíem de prendre decisions. I aleshores la nostra obligació com a centres investigadors i des del punt de vista acadèmic era generar estudis que donessin resposta a aquests reptes i a aquestes persones que venien i que no encaixaven en el patró més general. I aleshores ell va començar amb alguns estudis i nosaltres vam continuar quan ell es va jubilar
i vam fer una mica alguns assajos clínics centrats en aquestes poblacions, que són malalts que tenen malalties cerebrals, perquè el càncer de pulmó, amb bastanta freqüència, té tendència a escapar-se cap a òrgans importants com el cervell. I aquests dos malalts sí que havien entrat en assajos clínics, però moltes vegades demanaven als assajos clínics que els malalts rebessin tractament previ amb radioteràpia cerebral. I aleshores hi havia malalts que, amb la radioteràpia cerebral que diem holocranial, més general, que és radiar tot el cervell,
Arribaven a la consulta de vegades molt deteriorats perquè això és un tractament que realment suposa un molt cansament per als malalts i vèiem que molts d'ells feien una davallada. També era un tractament que de vegades t'obligava a esperar entre 3 i 4 setmanes a començar el tractament general de quimio i immunoterapia. I aleshores alguns malalts inclús també tenim el risc de perdre'ls.
que en aquesta espera d'aquest tractament poguessin empitjorar. Llavors vam dir, per què no fem el tractament d'entrada en aquests malalts, si realment podíem intentar donar el tractament de forma general de quimioimmunoterapia i veure si poden retrasar una mica la radioterapia. Llavors, aquests estudis van demostrar que començar la quimioimmunoterapia era segur i que també la majoria de malalts que responien al tractament responien també a nivell cerebral, inclús sense haver fet radioterapia prèvia. I això va ser una mica disruptiu perquè abans estàvem instal·lats en una
en una posició molt dogmàtica, hem de fer primer la radiotràpia i després la resta de tractaments.
I això va flexibilitzar una mica les coses. No vol dir que la radioteràpia no sigui útil, que ho és i molt, però vam veure que alguns malalts podien començar de forma segura el tractament general, inclús en alguns malalts d'aquests estudis que vam fer, vam veure que la malaltia podia respondre de forma completa en el cervell amb la quimio i la immunoterapia, sense haver de fer radioterapia. Llavors, tenen malalts que podien evolucionar molt bé. Jo tinc malalts a la consulta que han participat en aquests estudis i que estan en resposta completa, i això és molt bonic.
Hi ha altres malalts que sí que responien i que durant el camí en algun moment la malaltia començava a créixer i aleshores era quan aplicaven la radioteràpia. Però ja havien controlat la malaltia de forma també general, perquè al final aquestes malalts que tenen malaltia al cervell també tenen malaltia extracerebral i de vegades pot ser una malaltia amenaçant, perquè si creix molt la malaltia de fora del cervell al final també tens un problema. I aleshores aquests estudis realment van ser satisfactoris, un des ja es va publicar, l'altre van presentar aquest any a Barcelona al Congrés Mundial de Pulmó,
I ara estem pendents de... O si trobo una mica de temps, que anem malament de temps per poder-lo escriure i publicar-lo, perquè ens fa il·lusió. I també és un altre estudi que hem dut a terme en el marc del grup espanyol de càncer de pulmó, que és un entorn molt atractiu per poder desenvolupar aquest tipus d'estudis acadèmics que donen resposta a problemes que teníem.
De fet, la primera part aquesta ha sigut molt encoratxadora, molt veure d'on venim, d'on estem i d'on podem anar. Llavors, malgrat tots aquests avenços que tenim, en quins estadis es detecten la majoria de càncer de pulmó? Vostè creu que caldria implementar algun cribatge com es fa amb el càncer de mama o bé el de colon? Això seria ideal. Desafortunadament...
El càncer de posar una malaltia moltes vegades silent, que quan es diagnostica i dona la cara, gairebé la meitat dels malalts ja està en una fase avançada. I per això la impressió que tenim és que arribem tard i que hauríem de fer alguna cosa.
per poder diagnosticar la malaltia més aviat. Una cosa que és important també és acudir al metge, intentar anar amb el Covid, ho vam veure, que tota la sacsejada que va suposar pel sistema i que la gent estava a casa, vam veure després d'aquella temporada tumors molt avançats, perquè també molts símptomes es confonien amb el Covid, la tos, l'ofec, hi havia símptomes que podien confondre,
I també la gent va trigar molt a consultar i aleshores vam veure que es va incrementar molt el nombre de pacients que venien amb malaltia més avançada. Per tant, és important acudir al metge quan un no es troba bé i aquesta seria la primera mesura, recomanar a la població, al metge de família, consultar...
i no automedicar-se i intentar consultar. Sobretot això. Exacte. Perquè a mi em pot anar bé una aspirina, no ho sé, m'ho invento, i amb l'altra persona li pot anar bé un gelocatil, dona igual. O sigui, no. A la mínima que nosaltres creiem que no ens trobem bé, tenim el metge de família, que per això estan, i llavors ell o ella ja ha dit que no minarà aviam quin cribatge fa, o allà on...
dictamini. Jo confio molt en la primària perquè és el primer front i tenim molts bons professionals a Catalunya i crec que és important que confiem en el sistema i quan una molèstia persisteix una cosa que un dia tens una mica de tos i és un refredat però si realment una cosa persisteix no ens trobem bé, perdem pes hi ha un dolor en el pit que no millora hi ha símptomes que no encaixen apareix algun bony en alguna zona del cos s'ha d'anar al metge i s'ha de consultar perquè aquesta
A part, ara parlarem dels cribatges, però crec que aquest és un element també clau. I accedir al sistema de salut públic és fàcil i s'ha d'intentar... Sí, el metge de família és fàcil. Després ja l'altre no ho sé, però si el metge de família creu o dictamina que hi ha algú que no està del tot correcte, no ens preocupéssim, amics, perquè aquesta persona ens deriva amb el caràcter més urgent que pot ser. I tant que sí. I això ho tenim molt clar. I la majoria d'hospitals
comarcals o universitaris, també hi ha un circuit de diagnòstic ràpid de càncer de pulmó. Això fa que quan hi ha una sospita, una radiografia que és anoma, un TAC que hem vist alguna cosa, un pacient que hi ha una sospita raonable, s'activa un circuit per fer les proves el més ràpid possible per arribar a un diagnòstic i prendre una decisió. Vull dir que hem de confiar en el sistema. Dit això, també el sistema arriba fins on arriba i sabem que la naturalesa d'aquesta malaltia fa que de vegades arribem tard fent les coses bé. I és perquè...
és una malaltia traïdora i que, com dèiem, dona la cara de vegades quan el pacient té tos o perd la veu o té mal de cap. Hi ha moltes vegades el que estem veient és l'expressió d'una metàstasi. I aleshores, ahir no vol dir que es poden fer moltes coses i s'han de fer bé. I sí que és important també que circuits que tenim als hospitals funcionen de forma àgil per poder prendre una decisió aviat i que el pacient tingui accés al millor tractament el més aviat possible.
I també, per l'altre costat, hi ha tot el tema del cribatge. El càncer de pulmó té algunes dificultats, perquè hem d'arribar a una població una miqueta diferent, és una població de risc, que anomenem, que són individus que són fumadors i que tenen una determinada edat, o que han sigut fumadors. No és tan elemental com enviar una carta a casa, i aquí moltes vegades necessitem la complicitat dels metges de família, que poden identificar o fer crides d'aquesta població que normalment té més de 55 anys,
Fins als 75 o 80, això depèn dels països. I també hem de tenir una certa exposició al tabac. O bé ser fumadors actius, o bé ser uns fumadors que siguin actius o que siguin exfumadors de fa menys de 10 anys. També és cert que això té els seus defectes. Estem enriquint una població que té més risc de càncer de pulmó, però es deixa fora gent més jove o gent més gran, que també poden fer els tumors, o gent mai fumadora, que també sabem que el 80% dels pacients que fan càncer de pulmó són fumadors, però que tenim
un 20% de pacients que no han fumat mai. I això també, sabem que el cribatge al final no ho soluciona tot, però el cribatge en diversos estudis, primer va allà haver un estudi americà, però després tenim estudis també europeus i asiàtics, que de forma molt consistent han demostrat que el cribatge en tac de baixa dosi permet reduir la mortalitat per càncer de pulmó. I això realment és una reducció que està al voltant, depèn dels estudis, però podem dir que està al voltant del 20-25%. I inclús hi ha un estudi europeu
que va demostrar que en dones la reducció pot ser inclús superior. I això realment és molt interessant. Què passa? Que després també hi ha una sèrie de reptes que hem de fer el possible i que el sistema públic de salut ja també està un poc sobrecarregat. I aleshores, si no dotem de recursos necessaris al sistema, muntar un programa de cribatge no es pot fer amb els recursos que teníem. S'hauria de destinar
més recursos per poder-ho fer-ho bé Doctor, ha sigut tan interessant que és que ara ens estan dient dels tècnics de so que hem exaurit el temps però per la part nostra queda invitat una altra vegada quan vostè li vagi bé perquè sabem
tot el que té. Moltes gràcies per haver vingut. Ara us posarem la cançó aquesta que heu triat per despedir-nos. Moltes gràcies. Ha sigut una classe magistral, de veritat. Una masterclass ha sigut. Moltes gràcies. Un plaer per mi estar amb vosaltres. Gràcies. Adéu-siau. Adéu.
Susanne takes you down to her place near the river. You can hear the boats go by. You can spend the night beside her. And you know that she's half crazy. But that's why you want to be there. But you have no love to give her. Then she gets you on her wavelength.
And she lets the river answer that you've always been her lover. And you want to travel with her and you want to travel blind.
Bé, fins aquí el programa d'avui. A gran entrevista el doctor Ernest Nadal, que ha sigut, bueno, un magistral, i rebeu una salutació de tot l'equip del programa. L'Anna, jo mateixa, la Maria Cinta, o Marissa, la Eli, que està en el control de so, i com no, a Ràdio Molins de Rei. Fins la pròxima setmana, a dos quarts d'una. Que tingueu molt bona setmana. Sigueu feliços.